Digue'm, de què parles? Digue'm, de què rius?

Comparteixo fins a cert punt l'estat de desànim de molta gent que va votar independentista el 27S per l'atzucac de difícil sortida en el que estem. Ho comparteixo perquè sé fins a quin punt és perillosa la situació en la que estem, no perquè sigui una sorpresa el que està passant amb la CUP.

De fet sóc dels pocs que ho va deixar per escrit abans de les eleccions: els vots a la CUP serviran per comptar-nos tots els favorables a la independència, però els vots a la CUP no serviran PER FER la independència. I en aquestes estem, que tenim una majoria de vots i de diputats independentistes al Parlament, però que estem totalment paralitzats perquè els diputats de la CUP són necessaris per fer avançar el procés, per fer la independència, i això és justament el que ara impedeix avançar, que ens puguem posar a FER-LA.

És evident també que els negociadors de Junts pel Sí han pecat de bonisme o desconeixement sobre el món de la CUP i els personatges que ara mateix "la comanden" al Parlament. Això ens ha portat no només a no poder avançar, sinó a estar immersos en una horrorosa sensació de presa de pèl. Al llarg d'aquests dos mesos interminables que portem des del 27S m'han acabat posant nerviós tots aquests discursos i declaracions que s'anaven fent de que "això sortirà bé". En el millor dels casos impostaven optimisme sense cap fonament, però jo em temo que la cosa és que els negociadors de la CUP senzillament els han pres el pèl. Ens han pres el pèl a tots.

Fa temps també que s'haurien d'haver parat totes les negociacions. I que hagués quedat clar a tot el poble de Catalunya, però molt especialment al 1.600.000 votants de Junts pel Sí, el que s'havia ofert durant les negociacions, del que s'havia parlat, fins on s'havia arribat: Fa temps calia aixecar-se de la taula o convidar la CUP a fer-ho i no tornar-hi a seure fins que canviessin d'actitud i estiguessin, de debò, disposats a arribar a un pacte possible, és a dir, fins que no tinguéssim garantia total que s'havia acabat del tot amb la xerrameca insuportable que han protagonitzat les CUP aquests dos mesos i que amenaça de seguir encara un mes més.

Això és un desastre, però un desastre anunciat. Diumenge a la nit, quan es va conèixer el resultat de l'assemblea de la xerrameca, perquè ara hem sabut que tampoc no l'havien fet per decidir res, sinó per seguir xerrant, entre els votants independentistes hi havia tres sensacions:

- la majoritària, de frustració. Els votants de Junts pel Sí, atònits davant la impossibilitat de desbloquejar la situació. Tristos, molt tristos, per veure les conseqüències que això pot portar per al procés.

- la minoritària 1, de "tierra trágame", aquells votants estupendistes de la CUP, que el 2012 havien votat ERC o CiU i que ara havien votat CUP pels motius més peregrins possibles. Per fer-se els interessants, per estupendisme, per snobisme, per notes... en tot cas, per desconeixement del que és la CUP i per frivolitat extrema amb el seu vot. Diumenge a la nit tenien la visualització clara del que havien fet, del problema que havien generat al país amb la seva estupidesa.

- la minoritària 2, de satisfacció, dels votants i militants de la minoria revolucionària de la CUP, orgullosos d'estar fent el que estan fent, de plantar la seva coherència estúpida com a valor irrenunciable, i fer-ho amb plena consciència de que fent-ho es poden estar carregant el procés i una oportunitat històrica, única. Aquests votants profundament satisfets que es visualitzés com s'estava fent que pel damunt de tot ells odien a Mas, i no es pensen deixar influir per res del que passi o els hi diguin o provoquin.

La imatge que millor exemplifica l'estat d'ànim d'aquest tercer grup, dels que diumenge al vespre estaven contents, és la d'una Anna Gabriel en estat d'eufòria, celebrant i comunicant els resultats de l'Assemblea. Rient d'orella a orella, feliç, profundament satisfeta de tot el que havia passat i estava passant.

De debò, de què reies, Anna? ja sé que formes part del sector més sectari de la CUP, però, de debò, de què reies? Quin estrany sadisme et portava a aquell estat d'eufòria i felicitat pel resultat de l'Assemblea, quan sabies, perquè ho sabies perfectament, perquè ets molt llesta, tot el que implicava i la incomprensió i tristesa en la que sumiria a centenars i centenars de milers d'independentistes?

No ho puc entendre. Puc entendre que defenseu les vostres idees i posicionaments fins a l'extrem. Però no puc entendre que ho facis menyspreant d'aquesta manera a aquest 1.600.000 catalans que van votar independència a través de Junts pel Sí. Semblaves feliç de fotre'ls. Semblava que estiguessis dient "tooomaaaa!" "fa mal, eh? doncs us foteu, pringats".

L'endemà, en declaracions radiofòniques, la cosa encara va empitjorar: ‘Entenem el desencís dels que fa cinc anys que surten al carrer, però nosaltres en fa quaranta.’. És una frase moralment repugnant, políticament inadmissible i històricament, una farsa.

És moralment repugnant perquè justament si som on som és perquè hi ha hagut moltíssima gent que no era independentista i que ara ho és. Això és mèrit de tots haver-ho fet possible. De tots. Des dels que sempre hi han estat i van mantenir la flama fins als lideratges polítics i partits que han permès aquest creixement, a la societat civil que l'ha dinamitzat i a tots els intel·lectuals, acadèmics, teòrics, que han sentat les bases discursives que han ajudat a explicar el que estava passant al nostre país i a que la gent ho entengués i ho compartís. I tu ara ho ultratges d'aquesta manera repugnant.

És políticament inadmissible perquè és justament aquesta capacitat de créixer i de sumar, i de fer-ho transversalment del que més orgullosos estem. No només perquè és el que ens fa ser majoria social, sinó perquè diu molt de nosaltres, de la naturalesa inclusiva, cívica i democràtica del procés. Aquí ningú no demana carnets, ni filiacions, ni cognoms, ni llengua, ni orígens. Aquí només es valora voler-hi ser, sumar-s'hi. I aquest és un patrimoni polític excepcional, que hem convertit en emblemàtic del nostre moviment. I tu ara l'ultratges d'aquesta manera inadmissible.

Però és que a més a més, és insuportable perquè és una farsa miserable. Ni tu portes 40 anys, ni potser tots els anys que portes en política hagis estat militant independentista, ni res al que estiguis apel·lant amb aquests 40 anys, dels que hi eren llavors, no us avala.

Digue'm, de què parles??? Quins 40 anys? Qui hi havia fa 40 anys manifestant-se per la independència? La CUP segur que no hi era, perquè no existia. Els hereus de les organitzacions que llavors existien estan ara a moltes altres organitzacions i partits, alguns a la CUP, però molts i molts d'altres a molts altres llocs. I jo diria que la majoria de la gent de la CUP que diumenge estàveu eufòrics i feliços pel resultat de l'assemblea no hi éreu, fa 40 anys, manifestant-vos i lluitant per la independència.

Una de les que sí que hi era, fa 40 anys i més, era la Blanca Serra- que tot i ser de la CUP, no sé si estava diumenge a Manresa. Ella sí que hi era, fa 40 anys. Com la gent de Poble Lliure, ells també hi eren, fa 40 anys. I tots ells s'han manifestat públicament a favor d'investir Mas. És a dir, que els de la CUP que sí hi eren fa 40 anys no crec compartissin la teva eufòria de diumenge.

Però és que a més a més l'independentisme fa molt més de 40 anys que es manifesta. Bé, ja sé que per a algú com l'Anna Gabriel, que té pinta de pensar que el món neix amb ella, això són insídies de l'opressió heteropatriarcal i burgesa per espatllar-li una frase brillant. Però el cert és que l'independentisme al nostre país ni neix amb la CUP ni neix amb la senyora Gabriel, ni neix fa 40 anys. 

És clar, potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que qui simbolitzi el naixement de l'independentisme contemporani sigui algú com Francesc Macià. Potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que en la commemoració del centenari de l'estelada (sí, 100 anys) es visualitzés que el triangle era blau i l'estrella blanca, i no vermella. Quin ultratge, oi, que l'independentisme no fos anticapitalista en el seu origen? I que majoritàriament no ho sigui ara sembla és prou per justificar rebentar-ho tot, oi?

Doncs mira, il·lustre diputada, t'agradi o no, ho sàpigues o ho ignoris, l'independentisme contemporani, aquest que ha permès mantenir la flama fins arribar on avui som, neix fa més de 100 anys, i no 40. I al llarg de tots aquests anys hem lluitat, hem estat derrotats, hem estat empresonats, hem estat morts, hem patit exili... Però sempre hi hem tornat, sempre ens hem aixecat, sempre hem sigut capaços de mantenir la lluita viva. Com va escriure el recordat Pere Carbonell, referint-se a aquells anys de major fosca per al país que van seguir la derrota del 39, lluitaven no perquè pensaven poguessin guanyar llavors, sinó per "obrir camins a l'esperança". Aquests són els camins que hem transitat molts al llarg d'aquests anys, que van molt més enllà de 40.

Aquest exemple, aquest sacrifici -que va molt més enllà també de fer assemblees i de manifestar-se uns quants dies a l'any i de cremar revolucionàriament contenidors i trencar aparadors de botigues- és el que a molts ens ha guiat en la nostra militància independentista. Aquest camí, en el que tothom hi ha estat sempre benvingut, és el que hem anat eixamplant a base de molt treball i de guanyar-nos la confiança de la gent i de traslladar-los seguretat en tot el que estàvem i volíem fer.

I això és justament el que vosaltres ara esteu destruint, i això és el pitjor que està passant aquests dies. Ho esteu destruint mostrant-vos eufòrics per esdevenir minoria de bloqueig davant la tristesa, desolació i frustració de la gran majoria. Ho esteu destruint insultant tota la gent que al llarg d'aquests últims anys ha estat sempre al peu del canó, i ho ha fet arribant a l'independentisme des de posicions polítiques prèvies molt diverses. Ho esteu destruint convertint la possibilitat de fer la independència en una subhasta impúdica que va des de la Presidència de la Generalitat fins a mesures polítiques antisistema, que voleu imposar exercint xantatge des de la minoria més minoritària possible al Parlament, i que allunyen el procés de l'eix de la transversalitat a partir del qual fins ara havia crescut.

El problema no el tenim amb el vostre vot a la investidura: el problema el tenim perquè tota aquesta xerrameca i retòrica revolucionària buida ha acabat desconcertant a molta gent, però també espantant-ne a molta d'altra. El problema el tenim perquè tot el que esteu fent ens està portant a desfer el camí que havíem transitat fins ara i que és el que ens havia permès esdevenir majoria social, als independentistes, i no un reducte testimonial.

Digue'm, de què parles? Digue'm, de què rius?

PS: no sé com acabarà tota aquesta fase. Només tinc clara una cosa: jo porto militant per la independència des del 1984, i ho seguiré fent. I si ara no podem avançar com tots pensàvem podríem, per fer la independència, no deixaré ni un sol dia de treballar per crear les condicions per fer la independència. 

DONEC PERFICIAM (ah!, aquests també hi eren, i no fa 40 anys, sinó 300)