Comparteixo fins a cert punt l'estat de desànim de molta gent que va votar independentista el 27S per l'atzucac de difícil sortida en el que estem. Ho comparteixo perquè sé fins a quin punt és perillosa la situació en la que estem, no perquè sigui una sorpresa el que està passant amb la CUP.
De fet sóc dels pocs que ho va deixar per escrit abans de les eleccions: els vots a la CUP serviran per comptar-nos tots els favorables a la independència, però els vots a la CUP no serviran PER FER la independència. I en aquestes estem, que tenim una majoria de vots i de diputats independentistes al Parlament, però que estem totalment paralitzats perquè els diputats de la CUP són necessaris per fer avançar el procés, per fer la independència, i això és justament el que ara impedeix avançar, que ens puguem posar a FER-LA.
És evident també que els negociadors de Junts pel Sí han pecat de bonisme o desconeixement sobre el món de la CUP i els personatges que ara mateix "la comanden" al Parlament. Això ens ha portat no només a no poder avançar, sinó a estar immersos en una horrorosa sensació de presa de pèl. Al llarg d'aquests dos mesos interminables que portem des del 27S m'han acabat posant nerviós tots aquests discursos i declaracions que s'anaven fent de que "això sortirà bé". En el millor dels casos impostaven optimisme sense cap fonament, però jo em temo que la cosa és que els negociadors de la CUP senzillament els han pres el pèl. Ens han pres el pèl a tots.
Fa temps també que s'haurien d'haver parat totes les negociacions. I que hagués quedat clar a tot el poble de Catalunya, però molt especialment al 1.600.000 votants de Junts pel Sí, el que s'havia ofert durant les negociacions, del que s'havia parlat, fins on s'havia arribat: Fa temps calia aixecar-se de la taula o convidar la CUP a fer-ho i no tornar-hi a seure fins que canviessin d'actitud i estiguessin, de debò, disposats a arribar a un pacte possible, és a dir, fins que no tinguéssim garantia total que s'havia acabat del tot amb la xerrameca insuportable que han protagonitzat les CUP aquests dos mesos i que amenaça de seguir encara un mes més.
Això és un desastre, però un desastre anunciat. Diumenge a la nit, quan es va conèixer el resultat de l'assemblea de la xerrameca, perquè ara hem sabut que tampoc no l'havien fet per decidir res, sinó per seguir xerrant, entre els votants independentistes hi havia tres sensacions:
- la majoritària, de frustració. Els votants de Junts pel Sí, atònits davant la impossibilitat de desbloquejar la situació. Tristos, molt tristos, per veure les conseqüències que això pot portar per al procés.
- la minoritària 1, de "tierra trágame", aquells votants estupendistes de la CUP, que el 2012 havien votat ERC o CiU i que ara havien votat CUP pels motius més peregrins possibles. Per fer-se els interessants, per estupendisme, per snobisme, per notes... en tot cas, per desconeixement del que és la CUP i per frivolitat extrema amb el seu vot. Diumenge a la nit tenien la visualització clara del que havien fet, del problema que havien generat al país amb la seva estupidesa.
- la minoritària 2, de satisfacció, dels votants i militants de la minoria revolucionària de la CUP, orgullosos d'estar fent el que estan fent, de plantar la seva coherència estúpida com a valor irrenunciable, i fer-ho amb plena consciència de que fent-ho es poden estar carregant el procés i una oportunitat històrica, única. Aquests votants profundament satisfets que es visualitzés com s'estava fent que pel damunt de tot ells odien a Mas, i no es pensen deixar influir per res del que passi o els hi diguin o provoquin.
La imatge que millor exemplifica l'estat d'ànim d'aquest tercer grup, dels que diumenge al vespre estaven contents, és la d'una Anna Gabriel en estat d'eufòria, celebrant i comunicant els resultats de l'Assemblea. Rient d'orella a orella, feliç, profundament satisfeta de tot el que havia passat i estava passant.
De debò, de què reies, Anna? ja sé que formes part del sector més sectari de la CUP, però, de debò, de què reies? Quin estrany sadisme et portava a aquell estat d'eufòria i felicitat pel resultat de l'Assemblea, quan sabies, perquè ho sabies perfectament, perquè ets molt llesta, tot el que implicava i la incomprensió i tristesa en la que sumiria a centenars i centenars de milers d'independentistes?
No ho puc entendre. Puc entendre que defenseu les vostres idees i posicionaments fins a l'extrem. Però no puc entendre que ho facis menyspreant d'aquesta manera a aquest 1.600.000 catalans que van votar independència a través de Junts pel Sí. Semblaves feliç de fotre'ls. Semblava que estiguessis dient "tooomaaaa!" "fa mal, eh? doncs us foteu, pringats".
L'endemà, en declaracions radiofòniques, la cosa encara va empitjorar: ‘Entenem el desencís dels que fa cinc anys que surten al carrer, però nosaltres en fa quaranta.’. És una frase moralment repugnant, políticament inadmissible i històricament, una farsa.
És moralment repugnant perquè justament si som on som és perquè hi ha hagut moltíssima gent que no era independentista i que ara ho és. Això és mèrit de tots haver-ho fet possible. De tots. Des dels que sempre hi han estat i van mantenir la flama fins als lideratges polítics i partits que han permès aquest creixement, a la societat civil que l'ha dinamitzat i a tots els intel·lectuals, acadèmics, teòrics, que han sentat les bases discursives que han ajudat a explicar el que estava passant al nostre país i a que la gent ho entengués i ho compartís. I tu ara ho ultratges d'aquesta manera repugnant.
És políticament inadmissible perquè és justament aquesta capacitat de créixer i de sumar, i de fer-ho transversalment del que més orgullosos estem. No només perquè és el que ens fa ser majoria social, sinó perquè diu molt de nosaltres, de la naturalesa inclusiva, cívica i democràtica del procés. Aquí ningú no demana carnets, ni filiacions, ni cognoms, ni llengua, ni orígens. Aquí només es valora voler-hi ser, sumar-s'hi. I aquest és un patrimoni polític excepcional, que hem convertit en emblemàtic del nostre moviment. I tu ara l'ultratges d'aquesta manera inadmissible.
Però és que a més a més, és insuportable perquè és una farsa miserable. Ni tu portes 40 anys, ni potser tots els anys que portes en política hagis estat militant independentista, ni res al que estiguis apel·lant amb aquests 40 anys, dels que hi eren llavors, no us avala.
Digue'm, de què parles??? Quins 40 anys? Qui hi havia fa 40 anys manifestant-se per la independència? La CUP segur que no hi era, perquè no existia. Els hereus de les organitzacions que llavors existien estan ara a moltes altres organitzacions i partits, alguns a la CUP, però molts i molts d'altres a molts altres llocs. I jo diria que la majoria de la gent de la CUP que diumenge estàveu eufòrics i feliços pel resultat de l'assemblea no hi éreu, fa 40 anys, manifestant-vos i lluitant per la independència.
Una de les que sí que hi era, fa 40 anys i més, era la Blanca Serra- que tot i ser de la CUP, no sé si estava diumenge a Manresa. Ella sí que hi era, fa 40 anys. Com la gent de Poble Lliure, ells també hi eren, fa 40 anys. I tots ells s'han manifestat públicament a favor d'investir Mas. És a dir, que els de la CUP que sí hi eren fa 40 anys no crec compartissin la teva eufòria de diumenge.
Però és que a més a més l'independentisme fa molt més de 40 anys que es manifesta. Bé, ja sé que per a algú com l'Anna Gabriel, que té pinta de pensar que el món neix amb ella, això són insídies de l'opressió heteropatriarcal i burgesa per espatllar-li una frase brillant. Però el cert és que l'independentisme al nostre país ni neix amb la CUP ni neix amb la senyora Gabriel, ni neix fa 40 anys.
És clar, potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que qui simbolitzi el naixement de l'independentisme contemporani sigui algú com Francesc Macià. Potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que en la commemoració del centenari de l'estelada (sí, 100 anys) es visualitzés que el triangle era blau i l'estrella blanca, i no vermella. Quin ultratge, oi, que l'independentisme no fos anticapitalista en el seu origen? I que majoritàriament no ho sigui ara sembla és prou per justificar rebentar-ho tot, oi?
Doncs mira, il·lustre diputada, t'agradi o no, ho sàpigues o ho ignoris, l'independentisme contemporani, aquest que ha permès mantenir la flama fins arribar on avui som, neix fa més de 100 anys, i no 40. I al llarg de tots aquests anys hem lluitat, hem estat derrotats, hem estat empresonats, hem estat morts, hem patit exili... Però sempre hi hem tornat, sempre ens hem aixecat, sempre hem sigut capaços de mantenir la lluita viva. Com va escriure el recordat Pere Carbonell, referint-se a aquells anys de major fosca per al país que van seguir la derrota del 39, lluitaven no perquè pensaven poguessin guanyar llavors, sinó per "obrir camins a l'esperança". Aquests són els camins que hem transitat molts al llarg d'aquests anys, que van molt més enllà de 40.
Aquest exemple, aquest sacrifici -que va molt més enllà també de fer assemblees i de manifestar-se uns quants dies a l'any i de cremar revolucionàriament contenidors i trencar aparadors de botigues- és el que a molts ens ha guiat en la nostra militància independentista. Aquest camí, en el que tothom hi ha estat sempre benvingut, és el que hem anat eixamplant a base de molt treball i de guanyar-nos la confiança de la gent i de traslladar-los seguretat en tot el que estàvem i volíem fer.
I això és justament el que vosaltres ara esteu destruint, i això és el pitjor que està passant aquests dies. Ho esteu destruint mostrant-vos eufòrics per esdevenir minoria de bloqueig davant la tristesa, desolació i frustració de la gran majoria. Ho esteu destruint insultant tota la gent que al llarg d'aquests últims anys ha estat sempre al peu del canó, i ho ha fet arribant a l'independentisme des de posicions polítiques prèvies molt diverses. Ho esteu destruint convertint la possibilitat de fer la independència en una subhasta impúdica que va des de la Presidència de la Generalitat fins a mesures polítiques antisistema, que voleu imposar exercint xantatge des de la minoria més minoritària possible al Parlament, i que allunyen el procés de l'eix de la transversalitat a partir del qual fins ara havia crescut.
El problema no el tenim amb el vostre vot a la investidura: el problema el tenim perquè tota aquesta xerrameca i retòrica revolucionària buida ha acabat desconcertant a molta gent, però també espantant-ne a molta d'altra. El problema el tenim perquè tot el que esteu fent ens està portant a desfer el camí que havíem transitat fins ara i que és el que ens havia permès esdevenir majoria social, als independentistes, i no un reducte testimonial.
Digue'm, de què parles? Digue'm, de què rius?
PS: no sé com acabarà tota aquesta fase. Només tinc clara una cosa: jo porto militant per la independència des del 1984, i ho seguiré fent. I si ara no podem avançar com tots pensàvem podríem, per fer la independència, no deixaré ni un sol dia de treballar per crear les condicions per fer la independència.
De fet sóc dels pocs que ho va deixar per escrit abans de les eleccions: els vots a la CUP serviran per comptar-nos tots els favorables a la independència, però els vots a la CUP no serviran PER FER la independència. I en aquestes estem, que tenim una majoria de vots i de diputats independentistes al Parlament, però que estem totalment paralitzats perquè els diputats de la CUP són necessaris per fer avançar el procés, per fer la independència, i això és justament el que ara impedeix avançar, que ens puguem posar a FER-LA.
És evident també que els negociadors de Junts pel Sí han pecat de bonisme o desconeixement sobre el món de la CUP i els personatges que ara mateix "la comanden" al Parlament. Això ens ha portat no només a no poder avançar, sinó a estar immersos en una horrorosa sensació de presa de pèl. Al llarg d'aquests dos mesos interminables que portem des del 27S m'han acabat posant nerviós tots aquests discursos i declaracions que s'anaven fent de que "això sortirà bé". En el millor dels casos impostaven optimisme sense cap fonament, però jo em temo que la cosa és que els negociadors de la CUP senzillament els han pres el pèl. Ens han pres el pèl a tots.
Fa temps també que s'haurien d'haver parat totes les negociacions. I que hagués quedat clar a tot el poble de Catalunya, però molt especialment al 1.600.000 votants de Junts pel Sí, el que s'havia ofert durant les negociacions, del que s'havia parlat, fins on s'havia arribat: Fa temps calia aixecar-se de la taula o convidar la CUP a fer-ho i no tornar-hi a seure fins que canviessin d'actitud i estiguessin, de debò, disposats a arribar a un pacte possible, és a dir, fins que no tinguéssim garantia total que s'havia acabat del tot amb la xerrameca insuportable que han protagonitzat les CUP aquests dos mesos i que amenaça de seguir encara un mes més.
Això és un desastre, però un desastre anunciat. Diumenge a la nit, quan es va conèixer el resultat de l'assemblea de la xerrameca, perquè ara hem sabut que tampoc no l'havien fet per decidir res, sinó per seguir xerrant, entre els votants independentistes hi havia tres sensacions:
- la majoritària, de frustració. Els votants de Junts pel Sí, atònits davant la impossibilitat de desbloquejar la situació. Tristos, molt tristos, per veure les conseqüències que això pot portar per al procés.
- la minoritària 1, de "tierra trágame", aquells votants estupendistes de la CUP, que el 2012 havien votat ERC o CiU i que ara havien votat CUP pels motius més peregrins possibles. Per fer-se els interessants, per estupendisme, per snobisme, per notes... en tot cas, per desconeixement del que és la CUP i per frivolitat extrema amb el seu vot. Diumenge a la nit tenien la visualització clara del que havien fet, del problema que havien generat al país amb la seva estupidesa.
- la minoritària 2, de satisfacció, dels votants i militants de la minoria revolucionària de la CUP, orgullosos d'estar fent el que estan fent, de plantar la seva coherència estúpida com a valor irrenunciable, i fer-ho amb plena consciència de que fent-ho es poden estar carregant el procés i una oportunitat històrica, única. Aquests votants profundament satisfets que es visualitzés com s'estava fent que pel damunt de tot ells odien a Mas, i no es pensen deixar influir per res del que passi o els hi diguin o provoquin.
La imatge que millor exemplifica l'estat d'ànim d'aquest tercer grup, dels que diumenge al vespre estaven contents, és la d'una Anna Gabriel en estat d'eufòria, celebrant i comunicant els resultats de l'Assemblea. Rient d'orella a orella, feliç, profundament satisfeta de tot el que havia passat i estava passant.
De debò, de què reies, Anna? ja sé que formes part del sector més sectari de la CUP, però, de debò, de què reies? Quin estrany sadisme et portava a aquell estat d'eufòria i felicitat pel resultat de l'Assemblea, quan sabies, perquè ho sabies perfectament, perquè ets molt llesta, tot el que implicava i la incomprensió i tristesa en la que sumiria a centenars i centenars de milers d'independentistes?
No ho puc entendre. Puc entendre que defenseu les vostres idees i posicionaments fins a l'extrem. Però no puc entendre que ho facis menyspreant d'aquesta manera a aquest 1.600.000 catalans que van votar independència a través de Junts pel Sí. Semblaves feliç de fotre'ls. Semblava que estiguessis dient "tooomaaaa!" "fa mal, eh? doncs us foteu, pringats".
L'endemà, en declaracions radiofòniques, la cosa encara va empitjorar: ‘Entenem el desencís dels que fa cinc anys que surten al carrer, però nosaltres en fa quaranta.’. És una frase moralment repugnant, políticament inadmissible i històricament, una farsa.
És moralment repugnant perquè justament si som on som és perquè hi ha hagut moltíssima gent que no era independentista i que ara ho és. Això és mèrit de tots haver-ho fet possible. De tots. Des dels que sempre hi han estat i van mantenir la flama fins als lideratges polítics i partits que han permès aquest creixement, a la societat civil que l'ha dinamitzat i a tots els intel·lectuals, acadèmics, teòrics, que han sentat les bases discursives que han ajudat a explicar el que estava passant al nostre país i a que la gent ho entengués i ho compartís. I tu ara ho ultratges d'aquesta manera repugnant.
És políticament inadmissible perquè és justament aquesta capacitat de créixer i de sumar, i de fer-ho transversalment del que més orgullosos estem. No només perquè és el que ens fa ser majoria social, sinó perquè diu molt de nosaltres, de la naturalesa inclusiva, cívica i democràtica del procés. Aquí ningú no demana carnets, ni filiacions, ni cognoms, ni llengua, ni orígens. Aquí només es valora voler-hi ser, sumar-s'hi. I aquest és un patrimoni polític excepcional, que hem convertit en emblemàtic del nostre moviment. I tu ara l'ultratges d'aquesta manera inadmissible.
Però és que a més a més, és insuportable perquè és una farsa miserable. Ni tu portes 40 anys, ni potser tots els anys que portes en política hagis estat militant independentista, ni res al que estiguis apel·lant amb aquests 40 anys, dels que hi eren llavors, no us avala.
Digue'm, de què parles??? Quins 40 anys? Qui hi havia fa 40 anys manifestant-se per la independència? La CUP segur que no hi era, perquè no existia. Els hereus de les organitzacions que llavors existien estan ara a moltes altres organitzacions i partits, alguns a la CUP, però molts i molts d'altres a molts altres llocs. I jo diria que la majoria de la gent de la CUP que diumenge estàveu eufòrics i feliços pel resultat de l'assemblea no hi éreu, fa 40 anys, manifestant-vos i lluitant per la independència.
Una de les que sí que hi era, fa 40 anys i més, era la Blanca Serra- que tot i ser de la CUP, no sé si estava diumenge a Manresa. Ella sí que hi era, fa 40 anys. Com la gent de Poble Lliure, ells també hi eren, fa 40 anys. I tots ells s'han manifestat públicament a favor d'investir Mas. És a dir, que els de la CUP que sí hi eren fa 40 anys no crec compartissin la teva eufòria de diumenge.
Però és que a més a més l'independentisme fa molt més de 40 anys que es manifesta. Bé, ja sé que per a algú com l'Anna Gabriel, que té pinta de pensar que el món neix amb ella, això són insídies de l'opressió heteropatriarcal i burgesa per espatllar-li una frase brillant. Però el cert és que l'independentisme al nostre país ni neix amb la CUP ni neix amb la senyora Gabriel, ni neix fa 40 anys.
És clar, potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que qui simbolitzi el naixement de l'independentisme contemporani sigui algú com Francesc Macià. Potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que en la commemoració del centenari de l'estelada (sí, 100 anys) es visualitzés que el triangle era blau i l'estrella blanca, i no vermella. Quin ultratge, oi, que l'independentisme no fos anticapitalista en el seu origen? I que majoritàriament no ho sigui ara sembla és prou per justificar rebentar-ho tot, oi?
Doncs mira, il·lustre diputada, t'agradi o no, ho sàpigues o ho ignoris, l'independentisme contemporani, aquest que ha permès mantenir la flama fins arribar on avui som, neix fa més de 100 anys, i no 40. I al llarg de tots aquests anys hem lluitat, hem estat derrotats, hem estat empresonats, hem estat morts, hem patit exili... Però sempre hi hem tornat, sempre ens hem aixecat, sempre hem sigut capaços de mantenir la lluita viva. Com va escriure el recordat Pere Carbonell, referint-se a aquells anys de major fosca per al país que van seguir la derrota del 39, lluitaven no perquè pensaven poguessin guanyar llavors, sinó per "obrir camins a l'esperança". Aquests són els camins que hem transitat molts al llarg d'aquests anys, que van molt més enllà de 40.
Aquest exemple, aquest sacrifici -que va molt més enllà també de fer assemblees i de manifestar-se uns quants dies a l'any i de cremar revolucionàriament contenidors i trencar aparadors de botigues- és el que a molts ens ha guiat en la nostra militància independentista. Aquest camí, en el que tothom hi ha estat sempre benvingut, és el que hem anat eixamplant a base de molt treball i de guanyar-nos la confiança de la gent i de traslladar-los seguretat en tot el que estàvem i volíem fer.
I això és justament el que vosaltres ara esteu destruint, i això és el pitjor que està passant aquests dies. Ho esteu destruint mostrant-vos eufòrics per esdevenir minoria de bloqueig davant la tristesa, desolació i frustració de la gran majoria. Ho esteu destruint insultant tota la gent que al llarg d'aquests últims anys ha estat sempre al peu del canó, i ho ha fet arribant a l'independentisme des de posicions polítiques prèvies molt diverses. Ho esteu destruint convertint la possibilitat de fer la independència en una subhasta impúdica que va des de la Presidència de la Generalitat fins a mesures polítiques antisistema, que voleu imposar exercint xantatge des de la minoria més minoritària possible al Parlament, i que allunyen el procés de l'eix de la transversalitat a partir del qual fins ara havia crescut.
El problema no el tenim amb el vostre vot a la investidura: el problema el tenim perquè tota aquesta xerrameca i retòrica revolucionària buida ha acabat desconcertant a molta gent, però també espantant-ne a molta d'altra. El problema el tenim perquè tot el que esteu fent ens està portant a desfer el camí que havíem transitat fins ara i que és el que ens havia permès esdevenir majoria social, als independentistes, i no un reducte testimonial.
Digue'm, de què parles? Digue'm, de què rius?
PS: no sé com acabarà tota aquesta fase. Només tinc clara una cosa: jo porto militant per la independència des del 1984, i ho seguiré fent. I si ara no podem avançar com tots pensàvem podríem, per fer la independència, no deixaré ni un sol dia de treballar per crear les condicions per fer la independència.
DONEC PERFICIAM (ah!, aquests també hi eren, i no fa 40 anys, sinó 300)
Fins a cert punt comparteixo l' enuig del moment però com que fins ara el Procés ha demostrat ser intel·ligent -malgrat les sortides de cavall i aturades de mula constants- penso que no hi ha res ni no previst ni no acordat/enraonat ni no pretès.
ResponEliminaQueda clar que el 27S vam fer curt per 80.000 sufragis (si no m' erro) per tenir majoria en vots i no només en escons. El diputat 63 (que permetria una abstenció que la CUP mai ha negat) va venir de només 3000 vots emesos.
Quan fa un any (President, posi les urnes!) es va anunciar eleccions pel 27 S ja vaig pensar:
-Caram! quina en deuen portar de cap per fer una convocatòria tant a llarg termini amb risc de solapar-se amb les escanyoles?
Quan es va anunciar la candidatura conjunta de JXSí després d' un estira i arronsa antològic vaig pensar:
Mira tu, a algun siwanista li acaben de volatilitzar les vacances i hauran de treballar a contrarellotge i amb el pas canviat.
Que ara no hi hagi investidura abans del 20D ho trobo igual de lògic:
La catalanofòbia és el que tenien previst per tota campanya i ara hauran de vigilar força fins on de lluny van perquè, entre d' altres coses, tenen l' espasa d'una investidura penjant sobre el cap però no tenen cap ase dels cops investit.
Si amb el 20D es constata que el federalisme del Psoe és un simple fadaralisme (de fades) i que els pablemos no tenen res a pelar, em pregunto?
Ja sia amb JxSí o amb CDC i ERC per separat així com la CUP.
Quants votants de PP no votaran Mas amb el nas tapat per por de que pugin els peluts?
Quants votants de la CUP no votaran ERC per arribar al 63 o al 68?
Quants votants de CSQP vist el seu fracàs pablista i la coherència Cupaire no s' inclinaran per la CUP?
Quants sociates entenimentats no ho faran per ERC o la CUP com han anat fent excompanys seus?
Quants d' UDC vist el panorama desolador no seguiran en Toni Castellà?
Per altra banda veig gent com la meva dona (CUP) o jo (JxSí) no tenim cap intenció de desentendre'ns de les nostres opcions i no fallarem pas. Serà l’ unionisme capaç de mobilitzar el seu vot després de les escanyoles on molts d’ ells quedaran decebuts del resultat?
Crec que el gruix d' ambdues opcions segueix intacte i que amb noves eleccions al març hi tenim molt a guanyar.
De fet són 3000 vots per JxSí per arribar al 63 i només 80.000 més per arribar al 50%+1 i podrem pescar en una bossa de votants acabada de veure frustrada la seva esperança en una Escanya millor.
Vist en perspectiva no sembla un mal escenari si del que es tracte és d'obtenir una majoria plebiscitària incontestable.
Afegir només que la caverna porta ja un parell de mesos insistint que no som majoria, i això és impagable pel moment que la tinguem.
Salut i mai por!
Cesc.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Elimina
EliminaM'agradat molt aquest comentari d'en Cesc, si mes no esperançador, entre tanta ofuscació.
Salut mai por!
Molt bé Salvador..totalment d´acord....us segueixo desde Mallorca i es patética La CUP. Es que no ho sabíen els de Junts pel Si ?? massa bonisme com tu dius
ResponEliminaMassa traumes i massa frustracions té aquesta dona.Es una psicòpata amb escó. No és pas al Parlament on hauria d´estar. Allà no li poden curar els seus mals.
ResponEliminaLa Gabriel té una psicosi i té una confusió simbiòtica entre ella i sa mare? "El PSUC és ma mare", diu en una entrevista, en sentit figurat, però resulta que també ho és en sentit literal. Aquesta gent han estat abduïts i l'únic que volen és ressucitar les idees i els corrents socials i polítics de final dels XIX, principìs del XX. Són els hereus dels seus avis anarquistes, comunistes, faiestes i cenetistes i tenen una missió a la vida: demostrar que "ells" no es van equivocar. A més, hem de tenir clar que per als "cuperus", qualsevol persona amb una vida mínimament ordenada es considerada un burgès de merda a qui s'ha d'ensorrar, a qui es pot sotmetre i anorrear, que ha de ser utilitzat sense manies i que s'ha de fer fotre. Per ells tots els que no som de la CUP som només uns "putus" assimilats del sistema que hem de desaparèixer de la capa de la terra. Ja ho diu la Gabriela Serra, tots hem de canviar de mentalitat i acostar-nos a la seva, la molt dogmàtica i totalitària.
ResponEliminaComparteixo el que dius i constato el coneixement que mostres tenir sobre la personalitat de l'Anna Gabriel. Crec com tu apuntes, que les opinions polítiques de la gent, responen a uns condicionaments vitals que expliquen el que som, molt per damunt de parides doctrinàries en que pretenem disfressar les nostres vides. Compartim l'opinió i la podríem ampliar força mes. El lamentable es constatar que hi hagi gent que utilitzi aquest poder de convocatòria per fer tant mal. Lamentable.
EliminaI PER "TORNA",VAN,AQUESTA COLLA DE XIMPLES MAL CRIATS,I LI REGALAN UN SENADOR MES AL PP.....TRES HIPS,PELS "PATRIOTES"¡¡¡¡.
ResponEliminaPER CERT,N'ESTIC FARTA DE SENTIR GLOSSAR LA SEVA "COHERENCIA"I LA DELS ALTRES CATALANS QUE?...HEM DE BAIXARNOS LES CALCES,SENT COM SOM MAJORIA?....QUE ELS MOQUIN¡¡¡¡.
Amb la coherència només no n'hi ha prou, la idea a on s'aplica la coherència pot ser la incoherènciia. El franco, l'hitler i l'stalin eren molt coherents, però això sí uns fills de puta (amb el sentit dolent de la frase).
ResponEliminaL'anònim 2/12/15 em dic Lluís Closas
ResponEliminaTotalment d'acord amb el Francesc Abad. Jo també em pregunto de què riu la Gabriel.
ResponEliminaHola,
ResponEliminaM’agraden molt els teus articles i els segueixo amb entusiasme, vagi per endavant que en una intervenció passada no t’ho vaig comentar.
Ha arribat un punt que hem de “passar pantalla”, no ens hem de capficar en benefici de la nostra salut mental. Amb aquesta gent de la CUP no hi ha res a fer tot el que està passant es una pèrdua de temps.
Si em d’anar a noves eleccions, anem-hi, torno a dir i vist lo vist, molt millor. No m’hi veig tenint que estar prenent decisions tant important com les que s’han de prendre amb aquesta gent pel mig encara que remotament diguessin sí.
Sempre hi pensat, com en Cesc, que tot això està escrit o algú ho està escrivint amb molta anticipació per que tot això arribi a bon port, com ho ha estat lo del 9N o lo de la llista única,... Encara que mai anteriorment hagi votat en Mas, francament penso que es un paio d’una intel·ligència política excepcional i sobre tot un gran estratega a anys llum de tota la resta. Sempre hi pensat, després d’analitzar els successos que ens han portat fins aquí, que quan tots els altres van, en Mas ja ha anat i tornat 20 vegades.
Hem de ser constants i amb il·lusió!
Salutacions,
L’emprenyat de l’altre dia.
Senyor Abad, MOLT GRAN, ENORME.
ResponEliminaSe'n riu perquè no és tan llesta com se li considera.
Ara cal fer una gran campanya i obtenir, el partit de la gent normal -Democràcia i Llibertat-, un bon resultat al 20D. I al març eleccions, i cadascú amb la seva llista.
No podem fer cap pacte amb la CUP, perquè ja seria un mal pacte. No podem reeditar JxSí perquè no ha tingut la suficient cohesió interna. La confiança bàsica i imprescindible s'ha esberlat.
Les coses clares des de ja mateix. Retornar la confiança a la gent normal. Recuperar el respecte per nosaltres mateixos. Recompondre la imatge internacional.
I ja es faran els pactes postelectorals possibles per aconseguir la independència. Per descomptat, durant la campanya electoral batalla ideològica a tope
Amic Dies de Fúria,
ResponEliminaJo també vaig sentir l'entrevista a l'Anna Gabriel a Catalunya Ràdio on deia això dels que feia quaranta anys que estaven en la lluita.
És clar que l'Anna Gabriel mentia. Perquè té 40 anys. No crec que anés a cap manifestació amb bolquers.
Realment, l'Anna Gabriel és un exemple clar d'intransigència inadmissible. Vetar (com ho fa ella) algú (sigui qui sigui) és antidemocràtic.
Molt d'acord amb la teva anàlisi. Cal aixecar-nos. Penso que el millor és anar a unes noves eleccions. La meva reflexió, escrita tal qual.
ResponEliminaELECCIONS MARÇ-2016
Observacions prèvies:
Tal com va escriure Francesc-Marc Alvaro, «les urnes ens han portat a un atzucac, del que n'hem de sortir amb més urnes».
I l'atzucac no és, només la CUP, que està en el seu dret de fer el que fa, sinó del fet de que ens falta més força per assolir la independència.
Avantatges respecte el 9-N:
- Sabem on som, quines forces tenim, en què ens hem equivocat.
- Més endurits. Resistim bé a les campanyes de la por.
- Coneixem millor el terreny que trepitgem (Estat hostil)
- Hem interioritzat que és possible. Molts han desconnectat mentalment.
Aspectes a tenir en compte:
Fidelitat votant independentista.
És probable que hi hagi menys participació dels espanyolistes al no ser plebiscitàries.
Cal eixamplar base sobiranista.
Estratègia:
Anar a les eleccions per separat.
El nou partit – substitut de CDC – liderat per Artur Mas.
No hi ha caràcter plebiscitari. Cada partit proposa les seves idees i els seus candidats (molt majoritàriament polítics). En definitiva, una eleccions «normals».
Els partits sobiranistes porten en els respectius programes electorals, el punt programàtic comú: la Independència. I comparteixen el «Full de Ruta».
Els partits favorables al «dret a decidir» i/o «federalistes» comparteixen el «Full de Ruta».
Atès que els partits sobiranistes, també, són favorables al «dret a decidir», cal pactar el Full de Ruta en base a un Referèndum a fer en un termini determinat.
«Full de Ruta» compartit:
+ Exigir fer un referèndum vinculant, acordat amb l'Estat, abans de 6 mesos. Esgota la via de la bilateralitat.
+ Esgotat el termini sense poder fer Referèndum, iniciar procés Procés constituent que finalitzarà amb un referèndum de desconnexió (DUI).
+ Compromís de sotmetre a Referèndum – una vegada constituïda la República catalana - la opció de confederar-se, de igual a igual, amb Espanya (si aquesta ho vol).
Aspectes importants:
Cal que els partits polítics i la societat civil vagin a per totes per aconseguir fer el referèndum i, en l'eventual alternativa, fer la DUI.
Les entitats socials deixen d'incordiar als polítics i es centren en mobilitzar la gent per fer el Referèndum, activant el Pacte pel Dret a Decidir. En aquest fase, l'ANC, OC i AMI poden ser impulsors, dinamitzadors i organitzadors d'accions i mobilització social.
L'ANC i OC, aprofitant els recursos que té i l'experiència creativa/organitzativa, se centren en dues línies estratègiques:
1.- La «Rebeldia»
2.- El «Somni»
1.- La «Rebeldia»
L'ANC, Òmnium i Súmate organitzen una «enorme caixa de ressonància» contra el funcionament de l'Estat espanyol, fent servir tots els mitjans mediàtics, aliant-se amb tots els col.lectius perjudicats per decisions Estat espanyol, fent befa dels polítics, magnificant els seus incompliments.
Exemples:
+ Morts N-340
Participació de le AT de Tarragona en actes de protesta.
Recollida signatures per demanar acusació per homicidi a la ministra Pastor.
Conferència sobre la N-340.
+ Somriure humiliant de SSS
Fer viral el gift a les xarxes.
+ Farmacèutics
Actes simbòlics d'agraïment per la seva resistència davant agressió Estat.
+ Decret de pobresa
2.- El «Somni»
De com podríem fer coses millor si fóssim independents, oposant la nostra solució a la adoptada per l'Estat espanyol. És a dir, construir el nou País somiat amb coses senzilles, reals, a l'abast de tothom, ..
http://www.vilaweb.cat/noticies/article-anna-gabriel-els-que-encara-no-han-sortit-mai/
ResponEliminaSomnieu truites ... Au va!
ResponEliminaA banda de les qüestions de desencontre entre JuntsXsi i CUP, ens trobem davant la campanya electoral de l'estat, votem d'aqui a 17 dies. No deixa de tenir certa similitud amb el que va succeïr a Andalusia on l'acord no va arribar fins al cap de 80 dies, un cop fetes les eleccions municipals.
ResponEliminaAllà no hi havia un procés semblant al català però es van esperar a veure que passava per decidir qui es quedava amb el torn de govern. Nosaltres podem tenir la certesa de que els resultats del 20 de desembre ens ho complicaran i ens agafaran fent floritures i sense govern i separats, ni en Rivera ni en Sanchez ni en Rajoy podien tenir millor regal de nadal.