Crec que hem salvat els mobles aquest 20D. Miraculosament, jugant amb foc, encara sense saber fins a quin punt ni amb quina certesa, però tot sembla indicar que hem salvat els mobles. Veurem.
Sento Albert Rivera. Le duele España, como a los auténticos falangistas, los de verdad. Les dolía España. A Ciudadanos les duele España. Es lo único que les duele. Son un partido para España y por España. Para nada más. Ni gente, ni personas, ni derechos, ni políticas, ni todas estas mierdas. Nada más. Bueno, y la casta, cierto, y proteger sus intereses. Pero sobretodo lo que sea imponer España. Imponer contra las culturas "periféricas", imponer contra el dispendio de todo lo que no sea ser gestionados por ese gobierno central, que es el único legitimado para tomar decisiones. Que los paises centralizados artificicalmente sean los más ineficientes no tiene ninguna importancia. Lo único importante es España.
No está mal sacar 40 diputados en esta España podrida para un partido que ha gozado de todas las prevendas del establishment para promocionarse, de la máxima y escandalosa presencia mediática, abrumadora, con el único objetivo de poder recoger el voto de la vergüenza del PP para que siguieran gobernando los de siempre sin que cambiara nada substantivo, es decir, para que la casta no viera en ningún caso amenazado su poder ni su manera de ejercerlo y de perpetuarse en el mismo.
Pero no, los falangitos han fracasado estrepitosamente: no son decisivos. A pesar de todo, no son decisivos, no sirven para nada, son una mierda pinchada en un palo. Y eso para alguien de la vanidad de Albert Rivera y para las necesidades apremiantes del establishment de que su monumental inversión obtuviera beneficios inmediatos es un palo de la hostia, de los gordos. A tomar por culo, Rivera, Ciudadanos, fascistoides de nuevo cuño, falangitos y establishment en general.
Després han sortit, en aquesta nit que hem vorejat fos una nit de merda, els amics Rufián i Junqueras, molt orgullosos d'haver aconseguit el seu gran objectiu, quedar pel davant del món de CDC, ni que sigui per aquest ridícul 0,8% de vots i un diputat per poc més d'un centenar de vots a Lleida. Objectiu assolit. El partit, endavant.
Els estrategues d'ERC, enduts per les seves fantasies habituals, es pensaven que lluny del món de CDC recollirien el vot CUP i el vot de les "esquerres" autodeterministes. Doncs no. Ni ha recollit cap vot d'aquests, ni ha eixamplat la seva base electoral, ni ha permès sumar, i ni tan sols ha obtingut el seu millor resultat a unes eleccions al Parlament espanyol, que continuen en mans de Carod Rovira i els seus 650 mil vots del 2004.
Un dels grans problemes que té el procés és que fa molt temps que els grans "estrategues" d'ERC tot ho mesuren en funció de la disputa que ells mateixos s'han inventant, en l'hegemonia del sobiranisme a Catalunya. Que en el camí des del 27S Junts pel Sí ens hàgim deixat mig milió de vots és un fet totalment menor davant l'èxit de quedar pel davant del món convergent. Que només sumant vots de Democràcia i Llibertat i ERC, és a dir, sense afegir ni una gota dels efectes multiplicadors que té la unitat, s'hauria arrasat a nivell de país i a totes les circumscripcions, és un fet també anecdòtic. Que el Sí a la independència hauria sortit als ulls del món altre cop guanyador, falcat en aquest cas per un resultat també extraordinari dels comuneros, amb el referèndum per la independència per bandera, també és una anècdota. I que s'hauria optimitzat el resultat en vots i escons a tot Catalunya, també una altra anècdota, davant la grandesa dels objectius de partit, assolits, ni que sigui en aquest miserable 0,8%, que les sabe a gloria, a los de ERC.
Que Santa Llúcia us conservi la vista, companys.
Un dels pocs grans guanyadors de la nit han estat justament els podemites, la gent de Podemos i els seus 69 diputats. És molt meritori. Per tuiter ja ho vaig dir, però ara ho reitero, valoro molt tot el que des de Podemos s'ha dit i defensat perquè a Catalunya hi hagi un referèndum pel nostre futur polític. Cap formació política espanyola fins ara havia tingut el coratge de defensar el que aquesta gent ha defensat. I això és així i punt. Ara tindran l'ocasió de demostrar si tot el discurs que han fet, que ja els hi reconec i valoro, és creïble o era impostura, si entra a les negociacions, o decau. I, sobretot, si no són capaços de defensar-lo, si això implica, per a Catalunya, l'enèssima presa de pèl i ens "obliga" a romandre sense fer res, o bé el manteniment del tancament i negativa de l'estat espanyol als seus ulls ens habilita la via unilateral.
Veurem. Vull donar-los el benefici del dubte. Se l'han guanyat.
Ara bé, aquests senyors tan esplèndits i tan superprogres avui poden veure la cagada que van fer, per personalisme i supèrbia, no pactant amb Izquierda Unida. El que l'establishment ha fet amb Alberto Garzón i la gent d'IU em sembla indigne, democràticament insuportable. Això ha fet que senti per ells una simpatia fins ara inexistent. Aquest quasi un milió de vots d'IU hagués convertit l'opció conjunta en la segona més votada, a poca distància del PP i optimitzant escons.
Aquí nadie está libre de culpa personalista, y las vanidades podemitas casi han acabado con un tío honesto como es Alberto Garzón, y con IU, pero a un coste también tan enorme que es vergonzoso mirarlo ya ahora con perspectiva histórica.
Un dels grans moments de la nit ha estat el zero patatero del Duran. I collons, grandiós el moment de la seva compareixença. Estava eufòric. Era la imatge d'un home alliberat. La seva indissimulada satisfacció era la de l'home que ha fet, fins al ridícul més atroç i la més vergonyosa immoralitat, tot el que li han demanat des de les clavegueres de l'estat espanyol. En un contrast horrorós -la seva indissimulada satisfacció- amb la cara de pringat que fotia, darrere seu, l'Espadaler. Aquella cara de veure que el cabron que tens al davant saps que ara et deixarà tirat com una colilla, i que t'ho has guanyat a pols, estar tirat. Aquest se'n va a viure dels seus business als paradissos fiscals, i jo em quedo amb un partit extraparlamentari, amb 16 milions d'euros de deutes i amb "l'honor" d'haver rebentat unes sigles històriques i el llegat moralment insuperable dels fundadors i màrtirs com Carrasco i Formiguera. Doncs sí, xaval, ara hauràs de carregar tota la teva vida amb aquesta misèria.
I perquè Duran ens ha dit que demà tenen reunió dels òrgans de govern del partit, bé, de lo que sigui, perquè la cara de tio satisfet que fotia era la d'algú que li està esperant un jet privat al Prat per fotre rumb a qualsevol paradís fiscal i a viure, que són dos dies i jo ja he fet tot el que podia per rebentar el sobiranisme. I tu, Espadaler, no tens on caure mort.
Democràcia i Llibertat, és a dir, el món convergent i dels independentistes democratacristians ha salvat els mobles. Per molt poc no ha obtingut el novè diputat. Crec que els resultats d'avui, en un context extraordinàriament complicat per al món convergent, els deixen en una situació alliberada de la pressió de la derrota per a la seva refundació. Esperem aquest procés de refundació el sàpiguen gestionar amb intel·ligència, ambició i amb l'obertura de mires amb que han gestionat la transició de l'autonomisme a l'independentisme, que mereix tot el meu reconeixement.
Un cop deixada constància que com a mínim aquest 20D, i malgrat les nostres estupideses, no hem pres mal, la següent cosa a constatar és l'interessant panorama que s'obre a Espanya.
Interessant, no cal ni dir-ho, per la dificultat que tindran per formar govern i tenir una majoria parlamentària sòlida. Ja hem vist que PP i C's (aka falangitos) no sumen. Però tampoc ho fan PSOE i Podemos. A veure què s'inventen. D'entrada, els tocarà patir una mica i s'hauran de menjar moltes de les brometes que havien fet en relació a la situació a Catalunya. Ara pringareu, xatos, perquè de fet només hi ha dues opcions possibles: o un pacte PP-PSOE o un pacte PSOE-Podemos amb suport "dels catalans", és a dir, d'ERC i DiLl, i tothom sap que un pacte d'aquesta naturalesa passa per un referèndum a Catalunya.
Us dic la veritat, si es negociés un acord d'aquest tipus, és a dir, compromís de l'estat a un referèndum vinculant, crec que seria un gran acord. Tots sabem que les decisions unilaterals són les que un preu més alt ens fan pagar, i que només si no hi ha més remei són la via. Si hi hagués l'oportunitat d'un acord bilateral, referèndum vinculant, seria una cosa històrica, que estalviaria molt patiment a tothom, i això sempre és un objectiu que qualsevol governant ha de tenir present.
Si no hi ha alternativa, farem el que calgui, per més unilateral que sigui, però si és possible negociar un referèndum bilateral cal aprofitar-ho.
En qualsevol cas, i això és l'important, nosaltres seguim endavant. Hem salvat els mobles per poc, però ho hem fet. El procés és viu. I si aconseguim fer govern i superar aquesta fase horrorosa que ha seguit el 27S, ens en sortirem. La nostra estupidesa per poc ens fa ficar-nos nosaltres mateixos la soga al coll, però ens n'hem sortit, miraculosament ho hem fet i estem vius.
Sento Albert Rivera. Le duele España, como a los auténticos falangistas, los de verdad. Les dolía España. A Ciudadanos les duele España. Es lo único que les duele. Son un partido para España y por España. Para nada más. Ni gente, ni personas, ni derechos, ni políticas, ni todas estas mierdas. Nada más. Bueno, y la casta, cierto, y proteger sus intereses. Pero sobretodo lo que sea imponer España. Imponer contra las culturas "periféricas", imponer contra el dispendio de todo lo que no sea ser gestionados por ese gobierno central, que es el único legitimado para tomar decisiones. Que los paises centralizados artificicalmente sean los más ineficientes no tiene ninguna importancia. Lo único importante es España.
No está mal sacar 40 diputados en esta España podrida para un partido que ha gozado de todas las prevendas del establishment para promocionarse, de la máxima y escandalosa presencia mediática, abrumadora, con el único objetivo de poder recoger el voto de la vergüenza del PP para que siguieran gobernando los de siempre sin que cambiara nada substantivo, es decir, para que la casta no viera en ningún caso amenazado su poder ni su manera de ejercerlo y de perpetuarse en el mismo.
Pero no, los falangitos han fracasado estrepitosamente: no son decisivos. A pesar de todo, no son decisivos, no sirven para nada, son una mierda pinchada en un palo. Y eso para alguien de la vanidad de Albert Rivera y para las necesidades apremiantes del establishment de que su monumental inversión obtuviera beneficios inmediatos es un palo de la hostia, de los gordos. A tomar por culo, Rivera, Ciudadanos, fascistoides de nuevo cuño, falangitos y establishment en general.
Després han sortit, en aquesta nit que hem vorejat fos una nit de merda, els amics Rufián i Junqueras, molt orgullosos d'haver aconseguit el seu gran objectiu, quedar pel davant del món de CDC, ni que sigui per aquest ridícul 0,8% de vots i un diputat per poc més d'un centenar de vots a Lleida. Objectiu assolit. El partit, endavant.
Els estrategues d'ERC, enduts per les seves fantasies habituals, es pensaven que lluny del món de CDC recollirien el vot CUP i el vot de les "esquerres" autodeterministes. Doncs no. Ni ha recollit cap vot d'aquests, ni ha eixamplat la seva base electoral, ni ha permès sumar, i ni tan sols ha obtingut el seu millor resultat a unes eleccions al Parlament espanyol, que continuen en mans de Carod Rovira i els seus 650 mil vots del 2004.
Un dels grans problemes que té el procés és que fa molt temps que els grans "estrategues" d'ERC tot ho mesuren en funció de la disputa que ells mateixos s'han inventant, en l'hegemonia del sobiranisme a Catalunya. Que en el camí des del 27S Junts pel Sí ens hàgim deixat mig milió de vots és un fet totalment menor davant l'èxit de quedar pel davant del món convergent. Que només sumant vots de Democràcia i Llibertat i ERC, és a dir, sense afegir ni una gota dels efectes multiplicadors que té la unitat, s'hauria arrasat a nivell de país i a totes les circumscripcions, és un fet també anecdòtic. Que el Sí a la independència hauria sortit als ulls del món altre cop guanyador, falcat en aquest cas per un resultat també extraordinari dels comuneros, amb el referèndum per la independència per bandera, també és una anècdota. I que s'hauria optimitzat el resultat en vots i escons a tot Catalunya, també una altra anècdota, davant la grandesa dels objectius de partit, assolits, ni que sigui en aquest miserable 0,8%, que les sabe a gloria, a los de ERC.
Que Santa Llúcia us conservi la vista, companys.
Un dels pocs grans guanyadors de la nit han estat justament els podemites, la gent de Podemos i els seus 69 diputats. És molt meritori. Per tuiter ja ho vaig dir, però ara ho reitero, valoro molt tot el que des de Podemos s'ha dit i defensat perquè a Catalunya hi hagi un referèndum pel nostre futur polític. Cap formació política espanyola fins ara havia tingut el coratge de defensar el que aquesta gent ha defensat. I això és així i punt. Ara tindran l'ocasió de demostrar si tot el discurs que han fet, que ja els hi reconec i valoro, és creïble o era impostura, si entra a les negociacions, o decau. I, sobretot, si no són capaços de defensar-lo, si això implica, per a Catalunya, l'enèssima presa de pèl i ens "obliga" a romandre sense fer res, o bé el manteniment del tancament i negativa de l'estat espanyol als seus ulls ens habilita la via unilateral.
Veurem. Vull donar-los el benefici del dubte. Se l'han guanyat.
Ara bé, aquests senyors tan esplèndits i tan superprogres avui poden veure la cagada que van fer, per personalisme i supèrbia, no pactant amb Izquierda Unida. El que l'establishment ha fet amb Alberto Garzón i la gent d'IU em sembla indigne, democràticament insuportable. Això ha fet que senti per ells una simpatia fins ara inexistent. Aquest quasi un milió de vots d'IU hagués convertit l'opció conjunta en la segona més votada, a poca distància del PP i optimitzant escons.
Aquí nadie está libre de culpa personalista, y las vanidades podemitas casi han acabado con un tío honesto como es Alberto Garzón, y con IU, pero a un coste también tan enorme que es vergonzoso mirarlo ya ahora con perspectiva histórica.
Un dels grans moments de la nit ha estat el zero patatero del Duran. I collons, grandiós el moment de la seva compareixença. Estava eufòric. Era la imatge d'un home alliberat. La seva indissimulada satisfacció era la de l'home que ha fet, fins al ridícul més atroç i la més vergonyosa immoralitat, tot el que li han demanat des de les clavegueres de l'estat espanyol. En un contrast horrorós -la seva indissimulada satisfacció- amb la cara de pringat que fotia, darrere seu, l'Espadaler. Aquella cara de veure que el cabron que tens al davant saps que ara et deixarà tirat com una colilla, i que t'ho has guanyat a pols, estar tirat. Aquest se'n va a viure dels seus business als paradissos fiscals, i jo em quedo amb un partit extraparlamentari, amb 16 milions d'euros de deutes i amb "l'honor" d'haver rebentat unes sigles històriques i el llegat moralment insuperable dels fundadors i màrtirs com Carrasco i Formiguera. Doncs sí, xaval, ara hauràs de carregar tota la teva vida amb aquesta misèria.
I perquè Duran ens ha dit que demà tenen reunió dels òrgans de govern del partit, bé, de lo que sigui, perquè la cara de tio satisfet que fotia era la d'algú que li està esperant un jet privat al Prat per fotre rumb a qualsevol paradís fiscal i a viure, que són dos dies i jo ja he fet tot el que podia per rebentar el sobiranisme. I tu, Espadaler, no tens on caure mort.
Democràcia i Llibertat, és a dir, el món convergent i dels independentistes democratacristians ha salvat els mobles. Per molt poc no ha obtingut el novè diputat. Crec que els resultats d'avui, en un context extraordinàriament complicat per al món convergent, els deixen en una situació alliberada de la pressió de la derrota per a la seva refundació. Esperem aquest procés de refundació el sàpiguen gestionar amb intel·ligència, ambició i amb l'obertura de mires amb que han gestionat la transició de l'autonomisme a l'independentisme, que mereix tot el meu reconeixement.
Un cop deixada constància que com a mínim aquest 20D, i malgrat les nostres estupideses, no hem pres mal, la següent cosa a constatar és l'interessant panorama que s'obre a Espanya.
Interessant, no cal ni dir-ho, per la dificultat que tindran per formar govern i tenir una majoria parlamentària sòlida. Ja hem vist que PP i C's (aka falangitos) no sumen. Però tampoc ho fan PSOE i Podemos. A veure què s'inventen. D'entrada, els tocarà patir una mica i s'hauran de menjar moltes de les brometes que havien fet en relació a la situació a Catalunya. Ara pringareu, xatos, perquè de fet només hi ha dues opcions possibles: o un pacte PP-PSOE o un pacte PSOE-Podemos amb suport "dels catalans", és a dir, d'ERC i DiLl, i tothom sap que un pacte d'aquesta naturalesa passa per un referèndum a Catalunya.
Us dic la veritat, si es negociés un acord d'aquest tipus, és a dir, compromís de l'estat a un referèndum vinculant, crec que seria un gran acord. Tots sabem que les decisions unilaterals són les que un preu més alt ens fan pagar, i que només si no hi ha més remei són la via. Si hi hagués l'oportunitat d'un acord bilateral, referèndum vinculant, seria una cosa històrica, que estalviaria molt patiment a tothom, i això sempre és un objectiu que qualsevol governant ha de tenir present.
Si no hi ha alternativa, farem el que calgui, per més unilateral que sigui, però si és possible negociar un referèndum bilateral cal aprofitar-ho.
En qualsevol cas, i això és l'important, nosaltres seguim endavant. Hem salvat els mobles per poc, però ho hem fet. El procés és viu. I si aconseguim fer govern i superar aquesta fase horrorosa que ha seguit el 27S, ens en sortirem. La nostra estupidesa per poc ens fa ficar-nos nosaltres mateixos la soga al coll, però ens n'hem sortit, miraculosament ho hem fet i estem vius.
DONEC PERFICIAM
Gràcies per l’article senyor Abad.
ResponEliminaEls 12 diputats catalans de Podemos no són independentistes. Si l’especialitat de la CUP és la xerrameca, l’especialitat dels posts o neocomunistes és la “unidad de España”, formulada com “la unidad del pueblo trabajador”, o la España popular i/o, antifeixista, republicana, federal, plurinacional, diversa, solidària, etc.
Tenim un greu problema d’estupendisme, progressisme acrític i manca d’unitat nacional. Ens va passar el 27S i ens ha tornat a passar ara: front els independentistes de DL i d’ERC, Podemos, contraris a la independència de Catalunya (ep, de bon rotllo), i col·laboradors del bloqueig de la investidura del President Mas, capta una gran quantitat de vot independentista perquè diu que defensa un referèndum. I ho diu per captar vots nostres; perquè això els diferencia, malgrat el rebuig que generi a Espanya, com una esquerra autèntica i honrada que diu les coses pel seu nom, i perquè tenen tota una legislatura per marejar la perdiu amb la pregunta, les condicions, la data, la reformulació constitucional, el debat amb el PP, etc. Pablo Iglesias ja parla de “compromís històric” per un nou pacte territorial a Espanya (unida és clar).
Llàstima que a ERC, de política italiana, han estat sempre més entusiastes del “sorpasso” que del “compromesso storico”. Han aconseguit el seu èxit: un diputat més que DL. Responsables que són, han dit que “hem de ser el més forts possible, i si això comporta formar grup parlamentari amb DL, cal parlar-ho”. Encara em dura l’emoció.
Potser hem salvat els mobles. Tant de bo.
El resultat del 20D va a generar un nou i ample catàleg de càbales, insinuacions i promeses (xerrameca) que, a poc que portin un lleuger vernís esquerranós, compraran els catalans de Podemos, la CUP, bona part d’ERC, estupendistes i tal, i poden fer descarrilar el procés.
Cal mantenir el cap ben fred i ningú com el President Mas per liderar aquesta etapa. Cal que el President posi fi d’una vegada al desgast a què l’està sometent la CUP amb el vistiplau d’ERC.
Ja trobo humiliant esperar a veure si una ínfima reunió cupaire decideix per sobre de l’electorat. Abans de la reunió dels cupaires, i per facilitar-los la presa de decisions, caldria fixar públicament les línies vermelles que JxSí no traspassarà. Entre elles, que Catalunya no s'alinearà amb els enemics de la civilització i la democràcia en contra d’Israel. Si cal anar a unes noves eleccions, es va. Evidentment per separat i cadascú amb el seu programa. Potser aquesta és la millor forma de no perdre efectius per la part convergent, imprescindibles per a l’èxit del procés, alhora que facilitaria arribar a enteses posteriors.
Potser m’afluixa un procés gripal, però començo a témer que una part d'“independentistes” es conformin de continuar a Espanya si els “permeten” votar aquesta opció en referèndum.