14 de juny del 1925, el FC Barcelona jugava, a l'antic camp de Les Corts, un partit amistós amb el Júpiter, en un partit d'homenatge a l'Orfeó Català.
Milers de persones omplien les grades del camp del Barça, llavors ja "més que un club", llavors ja un club connectat amb els sentiments d'un poble, les seves aspiracions i els seus anhels de llibertat. Quan una banda de la Royal Navy interpretà la "Marcha Real", és a dir, l'himne "nacional" espanyol, la multitud va esclatar en una monumental xiulada. Que va contrastar amb la sonora ovació al God Save the Queen.
El llavors Gobernador Civil, de cognoms de gran pedigrí democràtic, Milans del Bosch, va muntar en còlera, va imposar una sanció de 6 mesos de tancament del Camp, multa, i "convidar" els directius del FC Barcelona a plegar. Gamper es va haver d'exiliar.
30 de maig 2015, final Copa del Rei al Camp Nou, entre el FC Barcelona i l'Athlètic de Bilbao. Abans de disputar el partit, sona l'himne espanyol, i una monumental xiulada el fa inaudible, l'ofega.
Des d'aquell dia, tot l'aparell de l'estat espanyol, en una delirant cacera, es va posar a perseguir la xiulada. La demencial persecució avui ha batut tot l'imaginable quan l'Audiència Nacional, sí, l'hereva del Tribunal de Orden Público franquista, un tribunal d'excepció, vinculat a greus delictes com terrorisme o narcotràfic, ha decidit jutjar la xiulada a l'himne, tractar-la com un gravíssim delicte penal.
Aquesta demència democràtica i judicial se suma a les sancions ja acumulades imposades per la "justícia esportiva".
90 anys després, la reiteració de la situació és molt significativa. D'una banda, per a tots aquests imbècils que diuen que l'independentisme és un "muntatge" d'ara, evidencia que és un sentiment molt i molt arrelat a la societat catalana, i que perviu en el temps i per damunt dels diferents règims.
Però, per d'altra, posa de total manifest quina és la veritable naturalesa de l'Estat Espanyol. És igual la forma que adopti, la seva naturalesa autoritària s'imposa sempre.
És igual que el 1925 fos una monarquia, la d'Alfons XII, suportada per la dictadura del General Primo de Rivera.
És igual que el 2015 fos una monarquia, la de Felipe VI, suportada per un presumpta democràcia constitucional.
La naturalesa autoritària de l'estat, s'imposa amb independència de quin sigui el règim amb què es vesteixi. Es persegueix el mateix, i es busca castigar-lo sempre, és a dir, qualsevol manifestació d'aspiració de llibertat de Catalunya. El 1925 el règim ho va castigar via les sancions governatives, i els generals al mando (Primo de Rivera i Milans del Bosch). El 2015 el règim ho castiga via un tribunal d'excepció, l'Audiència Nacional, amb un fiscal que obeeix ordres del Gobierno de España i via la denúncia presentada per un "sindicat" ultradretà, franquista, com és Manos Limpias.
Si a l'estat espanyol hi ha algun demòcrata, a banda del professor Cotarelo, avui haurien d'estar morts de vergonya.
I si a Catalunya encara hi ha algú que es pensi que l'estat espanyol canviarà la seva naturalesa autoritària, ja seria hora que anés reconeixent la realitat, aquesta miserable realitat autoritària.
Ho vaig escriure fa uns mesos. L'única esperança que poden tenir els demòcrates espanyols, si n'hi ha, és que triomfi el procés independentista català. És l'únic que pot col·lapsar un estat l'arrel autoritària del qual perviu sigui quin sigui el règim formal que l'empari.
La notícia de l'Audiència Nacional perseguint uns xiulets és un escàndol monumental, insòlit, antidemocràtic, carpetovetònic, protofeixista, essencialista, un espectacle del pitjor nacionalisme possible.
Però aquesta notícia s'emmarca en una setmana en la que s'ha posat en l'ull de mira judicial a l'Assemblea Nacional Catalana, a l'Associació de Municipis per la Independència, al sr. Francesc Homs, a diversos ajuntaments catalans, etc.
La involució autoritària de la ja precària democràcia espanyola és esgarrifosa.
Fa centenars d'anys que es pensen que reprimint, negant, empresonant, afusellant, prohibint, etc. podran amb nosaltres, podran acabar amb el poble català, podran acabar amb un sentiment, podran acabar amb una voluntat política col·lectiva, podran impedir que pensem en llibertat i aspirem a la llibertat.
Aquell juny del 1925 els catalans que al camp de Les Corts xiulaven l'himne espanyol, en plena dictadura, sabien el que feien, sabien perquè ho feien, sabien el que representava. Com ho sabíem els qui ho vam fer aquest maig del 2015. Com ho hem fet sempre que tenim ocasió. És una reacció individual que assoleix una dimensió col·lectiva davant el que considerem un himne que representa tota la repressió que pateix i ha patit el nostre poble.
Des que al 1987 em vaig fer soci del Barça he anat a totes menys una les finals de Copa que hem jugat. I ABSOLUTAMENT EN TOTES hem xiulat l'himne espanyol. EN TOTES.
No és que ara l'independentisme sigui més fort del que ho era abans, i per això xiulem. Ho vam fer a la final de la temporada 1987-1988, 1989-1990, 1996-1997, 1997-1998, 2008-2009, 2011-2012 i 2014-2015. Ho hem fet a Saragossa, a València, al Bernabeu, al Calderon. Allà on hem jugat i algú ens ha imposat aquest himne que representa tot el patiment del nostre poble, l'hem xiulat.
I ho tornarem a fer. Ja poden fer contra nosaltres el que vulguin, que mentre hi hagi un de nosaltres viu i al camp, ho farem.
Que tanquin al Barça, que li prohibeixin jugar competecions, que no ens donin entrades, que ens detinguin a tots, que ens confinin, els dies de final, en un estadi, rotllo xilè, perquè no hi puguem anar. Perquè mentre el Barça jugui i un de nosaltres pugui, xiularem, ni que sigui l'últim que fem, però no deixarem d'expressar el que som i sentim. No deixarem ens anul·lin. No ens rendirem.
Ens podreu reprimir molt. Ho heu fet sempre. Ens podreu jutjar, ens podreu multar, ens podreu sancionar, ens podreu empresonar, ens podreu matar, ens podreu afusellar (pràctica que segueixen a èpoques, i de la que p.ex. en fou víctima el mateix president del Barça, Josep Sunyol). Però nosaltres seguirem fidels als nostres valors. Tots i cadascú de nosaltres formem part d'aquesta llarga cadena de la història que ens ha transferit un llegat i un compromís, que exercim i que nosaltres, a la seva vegada, transferirem als que vinguin darrere.
Al 1925 n'eren uns. Al 2015 n'érem uns altres. I, fins que siguem independents, sempre hi haurà algú altre que prengui aquest relleu. De la mateixa manera que sabem que davant nostre sempre tindrem un estat autoritari tot ell dissenyat i orientat a acabar amb qualsevol rastre de catalanitat, sigui la llengua, sigui el sentiment col·lectiu, sigui la voluntat de ser.
XIULEM I XIULAREM
DONEC PERFICIAM
Milers de persones omplien les grades del camp del Barça, llavors ja "més que un club", llavors ja un club connectat amb els sentiments d'un poble, les seves aspiracions i els seus anhels de llibertat. Quan una banda de la Royal Navy interpretà la "Marcha Real", és a dir, l'himne "nacional" espanyol, la multitud va esclatar en una monumental xiulada. Que va contrastar amb la sonora ovació al God Save the Queen.
El llavors Gobernador Civil, de cognoms de gran pedigrí democràtic, Milans del Bosch, va muntar en còlera, va imposar una sanció de 6 mesos de tancament del Camp, multa, i "convidar" els directius del FC Barcelona a plegar. Gamper es va haver d'exiliar.
30 de maig 2015, final Copa del Rei al Camp Nou, entre el FC Barcelona i l'Athlètic de Bilbao. Abans de disputar el partit, sona l'himne espanyol, i una monumental xiulada el fa inaudible, l'ofega.
Des d'aquell dia, tot l'aparell de l'estat espanyol, en una delirant cacera, es va posar a perseguir la xiulada. La demencial persecució avui ha batut tot l'imaginable quan l'Audiència Nacional, sí, l'hereva del Tribunal de Orden Público franquista, un tribunal d'excepció, vinculat a greus delictes com terrorisme o narcotràfic, ha decidit jutjar la xiulada a l'himne, tractar-la com un gravíssim delicte penal.
Aquesta demència democràtica i judicial se suma a les sancions ja acumulades imposades per la "justícia esportiva".
90 anys després, la reiteració de la situació és molt significativa. D'una banda, per a tots aquests imbècils que diuen que l'independentisme és un "muntatge" d'ara, evidencia que és un sentiment molt i molt arrelat a la societat catalana, i que perviu en el temps i per damunt dels diferents règims.
Però, per d'altra, posa de total manifest quina és la veritable naturalesa de l'Estat Espanyol. És igual la forma que adopti, la seva naturalesa autoritària s'imposa sempre.
És igual que el 1925 fos una monarquia, la d'Alfons XII, suportada per la dictadura del General Primo de Rivera.
És igual que el 2015 fos una monarquia, la de Felipe VI, suportada per un presumpta democràcia constitucional.
La naturalesa autoritària de l'estat, s'imposa amb independència de quin sigui el règim amb què es vesteixi. Es persegueix el mateix, i es busca castigar-lo sempre, és a dir, qualsevol manifestació d'aspiració de llibertat de Catalunya. El 1925 el règim ho va castigar via les sancions governatives, i els generals al mando (Primo de Rivera i Milans del Bosch). El 2015 el règim ho castiga via un tribunal d'excepció, l'Audiència Nacional, amb un fiscal que obeeix ordres del Gobierno de España i via la denúncia presentada per un "sindicat" ultradretà, franquista, com és Manos Limpias.
Si a l'estat espanyol hi ha algun demòcrata, a banda del professor Cotarelo, avui haurien d'estar morts de vergonya.
I si a Catalunya encara hi ha algú que es pensi que l'estat espanyol canviarà la seva naturalesa autoritària, ja seria hora que anés reconeixent la realitat, aquesta miserable realitat autoritària.
Ho vaig escriure fa uns mesos. L'única esperança que poden tenir els demòcrates espanyols, si n'hi ha, és que triomfi el procés independentista català. És l'únic que pot col·lapsar un estat l'arrel autoritària del qual perviu sigui quin sigui el règim formal que l'empari.
La notícia de l'Audiència Nacional perseguint uns xiulets és un escàndol monumental, insòlit, antidemocràtic, carpetovetònic, protofeixista, essencialista, un espectacle del pitjor nacionalisme possible.
Però aquesta notícia s'emmarca en una setmana en la que s'ha posat en l'ull de mira judicial a l'Assemblea Nacional Catalana, a l'Associació de Municipis per la Independència, al sr. Francesc Homs, a diversos ajuntaments catalans, etc.
La involució autoritària de la ja precària democràcia espanyola és esgarrifosa.
Fa centenars d'anys que es pensen que reprimint, negant, empresonant, afusellant, prohibint, etc. podran amb nosaltres, podran acabar amb el poble català, podran acabar amb un sentiment, podran acabar amb una voluntat política col·lectiva, podran impedir que pensem en llibertat i aspirem a la llibertat.
Aquell juny del 1925 els catalans que al camp de Les Corts xiulaven l'himne espanyol, en plena dictadura, sabien el que feien, sabien perquè ho feien, sabien el que representava. Com ho sabíem els qui ho vam fer aquest maig del 2015. Com ho hem fet sempre que tenim ocasió. És una reacció individual que assoleix una dimensió col·lectiva davant el que considerem un himne que representa tota la repressió que pateix i ha patit el nostre poble.
Des que al 1987 em vaig fer soci del Barça he anat a totes menys una les finals de Copa que hem jugat. I ABSOLUTAMENT EN TOTES hem xiulat l'himne espanyol. EN TOTES.
No és que ara l'independentisme sigui més fort del que ho era abans, i per això xiulem. Ho vam fer a la final de la temporada 1987-1988, 1989-1990, 1996-1997, 1997-1998, 2008-2009, 2011-2012 i 2014-2015. Ho hem fet a Saragossa, a València, al Bernabeu, al Calderon. Allà on hem jugat i algú ens ha imposat aquest himne que representa tot el patiment del nostre poble, l'hem xiulat.
I ho tornarem a fer. Ja poden fer contra nosaltres el que vulguin, que mentre hi hagi un de nosaltres viu i al camp, ho farem.
Que tanquin al Barça, que li prohibeixin jugar competecions, que no ens donin entrades, que ens detinguin a tots, que ens confinin, els dies de final, en un estadi, rotllo xilè, perquè no hi puguem anar. Perquè mentre el Barça jugui i un de nosaltres pugui, xiularem, ni que sigui l'últim que fem, però no deixarem d'expressar el que som i sentim. No deixarem ens anul·lin. No ens rendirem.
Ens podreu reprimir molt. Ho heu fet sempre. Ens podreu jutjar, ens podreu multar, ens podreu sancionar, ens podreu empresonar, ens podreu matar, ens podreu afusellar (pràctica que segueixen a èpoques, i de la que p.ex. en fou víctima el mateix president del Barça, Josep Sunyol). Però nosaltres seguirem fidels als nostres valors. Tots i cadascú de nosaltres formem part d'aquesta llarga cadena de la història que ens ha transferit un llegat i un compromís, que exercim i que nosaltres, a la seva vegada, transferirem als que vinguin darrere.
Al 1925 n'eren uns. Al 2015 n'érem uns altres. I, fins que siguem independents, sempre hi haurà algú altre que prengui aquest relleu. De la mateixa manera que sabem que davant nostre sempre tindrem un estat autoritari tot ell dissenyat i orientat a acabar amb qualsevol rastre de catalanitat, sigui la llengua, sigui el sentiment col·lectiu, sigui la voluntat de ser.
XIULEM I XIULAREM
DONEC PERFICIAM
És així, fa anys i panys que xiulem l'himne espanyol, al camp del Barça i arreu. En l'època del Barcelona Dragons, va venir d'Andalusia el fill d'un amic de la família, i encara no havia estat mai a Catalunya i la vam fer la gràcia de dur-lo a veure un partit dels Dragons, que en aquella ocasió jugava contra el London Monarch, i és van tocar els himnes de rigor, i no pas els Segadors, si no el lolololo i tot l'estadi xiulant-lo, el pobre noi va quedar impressionat, en acabar de tocar ens diu ( en castellà) no hi a dret, que mal educats i malparits que son els anglesos, que han xiulat l'himne espanyol, quant en tocar el seu, tothom l'ha respectat.
ResponEliminaPerò encara va quedar més impressionant, quan amb un somriure li van dir, que no eren els anglesos, si no els catalans qui l'havien xiulat, no cal dir que la resta de dies que va durar la seva estada, era un tema de conversa, va marxar sense acabar d'acceptar-ho però entenent moltes coses.
A dia d'avui encara som amics i qauant siguem independents, continuarem sent-ho
Eliseu
Una vergonya, Senyor Abad.
ResponEliminaFa quaranta anys perseguien cançons, ara persegueixen xiulits i, sempre, opinions i idees. La funesta mania de pensar. Sense violència, es pot parlar de tot. A España no. Milions de persones mobilitzant-se any rere any, pacíficament, en família. Intolerable. Un poble cívic, pacífic, solidari, i que vol ser, continuar sent-hi, que reclama la seva llibertat. Delictes de sedició i rebel·lió. A mi la legión!
I tots els partits espanyols ho donen per bo. Tots. Els hereus del franquisme (PP), perquè ho impulsen, els altres (els demagogs espanyolistes del PSOE, els neofalangistes de C’s, els neocomunistes d’IU i els xarlatans bananers dels Colaus/Podemos), perquè comparteixen el concepte: la unitat (i la uniformitat, no ens enganyéssim) d’Espanya està per sobre de la democràcia. És una qüestió prepolítica. Prehistòrica. La terra, espanyola, és plana i el que calgui.
Rectifico el meu últim comentari que li vaig fer sobre la investidura del president espanyol. Els nostres diputats només s'haurien d'abstenir si el candidat anunciés solemnement des del faristol del Congreso de los Diputados, el reconeixement de la nació catalana, l’anul·lació del judici del President Companys, el compromís de defensar l’oficialitat del català a la Unió Europea i de suprimir totes les disposicions que el divideixen (valencià) a totes les entitats de l’estat, i la convocatòria per a Catalunya d’un referèndum vinculant en el termini d’un any amb una pregunta de resposta binària.
I en el remotíssim cas que el candidat fes un anunci d'aquestes característiques, es desentendria immediatament, en el discurs que seguiria a la seva investidura.
El que no ens guanyem nosaltres mateixos, no ens ho donaran els espanyols. Mai.
God Save the Queen. DONEC PERFICIAM.