El 12 de març, a Torregrossa, tindrà lloc l'acte amb el que s'inicia la commemoració de l'Any Germans Badia, l'any que en farà 80 que uns pistolers de la FAI els van assassinar, per l'esquena, al Carrer Muntaner de Barcelona.
Miquel i Josep Badia havien nascut a Torregrossa. De fet Miquel Badia neix el 10 de març del 1906. Per això l'acte d'inici de la commemoració té lloc al seu poble natal, i dos dies després de l'aniversari del seu naixement.
Per a mi els Germans Badia són un referent i uns herois. Un model de militància patriòtica exemplar al llarg de tota la seva vida, i fins al sacrifici últim i més gran.
Però hi ha altra gent que criminalitza tot el que representen, una gent per a la que són una mena de monstres, als que s'atribueixen tots els mals possibles.
No admetré allò tan "cuñadista" de dir que la veritat no està ni en un relat ni en l'altre, sinó en un punt mig. No, de veritat només n'hi ha una. De fets només n'hi ha uns. I d'època també només n'hi ha una, la que els hi va tocar viure des que surten del seu poble natal i arriben a Barcelona, comencen a treballar, entren en contacte amb el separatisme, s'hi impliquen, lideren i acaben amb el martiri del seu assassinat.
En canvi de mentides n'hi ha moltes. Mentides, falsedats, tergiversacions, descontextualitzacions, ignorància i, sobretot, molta, molta mala fe, baixesa moral.
A Miquel Badia el maten quan només tenia 30 anys. I la seva biografia és tan intensa, tan fascinant, que aquests 30 anys han permès construir tant el relat d'un mite com el d'un monstre. I això tenint en compte que la seva vida política no comença fins el 1922, quan arriba a Barcelona. En 14 anys Miquel Badia forma part d'aquell separatisme que va prenent cos i organitzant-se, que intenta, en plena dictadura de Primo de Rivera, atemptar contra Alfonso XIII (el complot del Garraf), que coneix Macià, que lidera Estat Català, que amb 25 anys rep l'encàrrec de Macià de fer-se càrrec de la Comissaria d'Ordre Públic de la restablerta Generalitat de Catalunya (1931), que té un país al cap i que no vol deixar que els vàndals i els assassins posin en escac la societat, la sotmetin a la llei del terror, que viu el 6 d'Octubre, i que després del seu alliberament, amb el triomf del Front d'Esquerres, el 1936, és assassinat per una trama de pistolers de la FAI amb connivències amb la Falange, els anomenats "failangistes".
Què és el que caracteritza aquest jove en aquests 14 anys que van del 1922 al 1936? El seu compromís militant. Un compromís que és disponibilitat plena. Estar sempre a disposició, fer en cada moment el que se li demana faci. Aquesta és la gran idea que hem de tenir de Miquel Badia, aquesta és la seva exemplaritat... que el durà al martiri. Com a molts altres en aquells anys d'horror i terror entre el sabre i les bombes. Com a Josep Ma. Planes, el periodista que s'atreví a denunciar els assassins dels Badia, la màfia assassina que també acabà amb ell. Com a Carrasco i Formiguera, perseguit per catòlic a la rereguarda republicana i afusellat per separatista quan caigué presoner dels franquistes. Com els milers de catalans que sucumbiren al terror de la FAI, com els milers de catalans que sucumbiren al terror feixista del règim franquista.
Enmig de tots dos terrors, la consciència de no ser res si no s'és poble. La Catalunya atrapada entre el sabre i la bomba. La Catalunya lliure i els catalans que volien ser lliures, com a objectiu de tots dos totalitarismes, l'au fènix de la Renaixença degollat per la violència totalitària d'un i altre signe, color. La ciutat perduda i la ciutat llunyana de Màrius Torres:
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Les fúries, sí, les fúries, no "la fúria", van aterrar la ciutat d'ideals que volíem bastir. I els Germans Badia van ser una de les primeres víctimes d'aquestes fúries que van acabar aterrant el nostre somni aquell 1936.
Justo Bueno, l'assassí dels Badia, acabada la guerra es passejava impunement per la Barcelona franquista. Els seus amics falangistes li havien promès protecció i impunitat. I el seu historial d'assassí de separatistes es considerava un aval suficient perquè pogués iniciar una nova vida, amb la fortuna que ell i els seus havien acumulat robant a tort i dret des de la impunitat de ser pistolers de la FAI.
Però Justo Bueno va tenir un mal dia. I va ensopegar amb qui llavors, en aquella Barcelona franquista de la immediata postguerra, era comissari de la Brigada Político Social. Es deia Polo, era policia professional, i havia servit a les ordres dels Badia quan aquests van ser anomenats, per Macià, responsables de la Comissaria d'Ordre Públic de la Generalitat. Polo havia començat a investigar l'assassinat dels Badia. I sabia perfectament què havia passat i qui ho havia fet. Però esclatà la guerra. Quan Polo reconeix Justo Bueno, l'assassí dels Badia i de desenes i desenes de catalans més, li fot la mà a sobre i el deté. Bueno mou tots els seus contactes entre la jerarquia facciosa. Però els seus crims han estat tants, tan diversos i d'un nivell de depravació i sadisme tan horrorós, que no poden fer res. I és executat. Però el règim, coneixedor del seu historial, fa una última concessió de complicitat, i l'afusellen al costat de militants d'Estat Català.
Miquel Badia seguia planant en aquella immediata postguerra de la Barcelona represaliada. Com un mite, com una ombra, com una idea, com una consciència.
Abans de la caiguda de Barcelona, el 1939, militants d'Estat Català havien retirat la làpida de la seva tomba al cementiri de Montjuïc, per evitar fos profanada per l'exèrcit ocupant.
En la Generalitat restablerta pel règim monàrquic del 1978 hi va haver lloc per a Macià i per a Companys, però no per als Germans Badia. Hi va haver lloc per a l'avi, el gran cabdill separatista, però en canvi es criminalitzava als Germans Badia, que únicament van assumir la responsabilitat que els hi encarregà Macià i que van fer el que els hi va demanar. Macià i els Badia són una unitat. Amb Companys les diferències dels Badia ja van ser importants, però no van escatimar compromís militant i obediència, i el 6 d'octubre van caure presoners amb el President Companys.
L'exemplaritat militant dels Badia assoleix així una altra doble dimensió: l'actitud i el coratge. Actitud per ser-hi sempre, i coratge per anar sempre a totes, de cara, per no deixar-se intimidar, per desafiar les amenaces, per assumir els riscos.
Macià designa responsable de l'ordre públic Miquel Badia perquè quan pregunta als seus col·laboradors qui pot assumir aquesta responsabilitat, li diuen que un dels membres de la seva escorta, Miquel Badia, també conegut com el capità collons.
Capità collons no venia de ser cap fatxenda, sinó de no ser cap covard. La por venç quan fugim. Els matons vencen quan els evitem. El terror s'apodera d'una societat quan ningú li planta cara. I Miquel Badia mai va fugir dels matons i assassins que als anys 20 i 30 volien aterroritzar la societat catalana. Ni els va evitar. Els hi va plantar cara.
Tot això segurament aquests joves que un dia van arribar a Barcelona procedents del Pla d'Urgell mai haurien pensat els hi passaria quan van deixar el poble. Ni quan van entrar en contacte amb les organitzacions separatistes, i s'hi van implicar, i van començar a militar, i van haver d'assumir decisions, i ho van fer.
Però tot això és el que avui és el seu més gran llegat. Militar és assumir compromisos i, si cal, riscos. Militar és actitud i és coratge. Militar és ser algú a disposició de, i no algú que exigeix que els altres es posin a la seva disposició.
N'Eduard Cabús, un company "tuitero" amb un cap molt ben moblat i a qui respecto moltíssim, malgrat en ocasions no veiem les coses igual, un dia, en relació a un post meu, deia que li agradava la manera com tenia de teixir històries personals amb històries generals.
Avui, mentre escrivia aquest post, pensava que no podria lligar cap història personal a la història dels Badia.
Llavors, veient per la TV i els digitals el comportament vandàlic dels encaputxats que a l'empara d'una convocatòria de vaga d'algunes organitzacions estudiantils, tallaven vies fèrries, aixecaven barricades i impedien per la força l'accés dels seus companys a les Facultats, m'han vingut al cap algunes anècdotes.
Algun cop crec que ja he explicat com en l'època de l'hegemonia de la FNEC a la Universitat de Barcelona, als anys 80's, una de les coses que vam intentar no passés és que se seguissin borreguerament les vagues que algú, sense cap motiu estudiantil, havia decidit convocar no se sap en quin despatx, i que tenia en tots els moviments d'extrema esquerra i antisistema, que ja hi eren, els seus foscos braços executors.
Quan arribava un d'aquests dies, taponàvem el pas als piquets rebenta classes. Els esperàvem a la Diagonal, davant la Facultat. Quan els teníem al davant ens deien "Venim a informar de la vaga", com a eufemisme de "venim a rebentar-ho tot, posar silicona als panys, fer sonar botzines i el que calgui perquè no es pugui fer classe". La nostra resposta sempre era la mateixa: "els representants dels estudiants ens hem reunit i hem decidit no sumar-nos a la vaga, i així ho hem informat als nostres companys". Llavors es posaven molt violents i parlaven de no sé quina assemblea, etc. Però nosaltres ens convertíem en "contrapiquet", i no els deixàvem passar. Normalment quan veien no recolàvem ni un centímetre giraven cua i marxaven renegant. Algun dia marxaven després d'unes quantes empentes i de que nosaltres seguíssim sense cedir un centímetre. Un d'aquests dies un d'aquests professionals de la violència antisistema i de l'extrema-esquerra se'm va posar a 1 dit de la cara i, tot i que era mig pam més baixet que jo, em mirava desafiant i em va dir "a ti, hijodeputa, se te está quedando cara de Badia, ya te pillaremos".
Però... nunca más se supo.
A diferència de l'època dels Badia, entre la ultradreta espanyolista de la Facultat i els piquets antisistema "provoca vagues" no hi havia "unitat d'acció", i els ultres de la Facultat s'inhibien quan tot això passava.
En canvi no s'inhibien mai per intentar aturar el creixement i l'expansió independentista a la Facultat de la mà de la FNEC. Aquella FNEC vam ser els primers, en temps, que ens vam atrevir a desafiar el seu poder a la Facultat. Potser per inconsciència, però tampoc no ens van tremolar les cames davant els matons de la ultradreta, davant gent que havia estat al talego per pistolerisme ultra. Insisteixo, crec que hi havia més inconsciència que coratge, però hi vam ser. I els vam parar. A tots dos totalitarismes. A les dues fúries que, com una maledicció sobre el nostre país, segueixen intentant aterrar la ciutat d'ideals que volem bastir.
Segurament els Germans Badia no van ser uns sants, però el pecat del que alguns els acusen és únicament el de ser fills del seu temps i haver-se compromès com ho van fer i amb l'actitud i el coratge que ho van fer.
Avui, 80 anys després del seu assassinat, el seu llegat segueix vigent. La llibertat es guanya no cedint davant la violència, no deixant que la violència pugui exercir el seu xantatge a la societat. I per impedir-ho, el seu exemple de compromís, actitud i coratge, és tan actual com aleshores.
HONOR I GLÒRIA!
Miquel i Josep Badia havien nascut a Torregrossa. De fet Miquel Badia neix el 10 de març del 1906. Per això l'acte d'inici de la commemoració té lloc al seu poble natal, i dos dies després de l'aniversari del seu naixement.
Per a mi els Germans Badia són un referent i uns herois. Un model de militància patriòtica exemplar al llarg de tota la seva vida, i fins al sacrifici últim i més gran.
Però hi ha altra gent que criminalitza tot el que representen, una gent per a la que són una mena de monstres, als que s'atribueixen tots els mals possibles.
No admetré allò tan "cuñadista" de dir que la veritat no està ni en un relat ni en l'altre, sinó en un punt mig. No, de veritat només n'hi ha una. De fets només n'hi ha uns. I d'època també només n'hi ha una, la que els hi va tocar viure des que surten del seu poble natal i arriben a Barcelona, comencen a treballar, entren en contacte amb el separatisme, s'hi impliquen, lideren i acaben amb el martiri del seu assassinat.
En canvi de mentides n'hi ha moltes. Mentides, falsedats, tergiversacions, descontextualitzacions, ignorància i, sobretot, molta, molta mala fe, baixesa moral.
A Miquel Badia el maten quan només tenia 30 anys. I la seva biografia és tan intensa, tan fascinant, que aquests 30 anys han permès construir tant el relat d'un mite com el d'un monstre. I això tenint en compte que la seva vida política no comença fins el 1922, quan arriba a Barcelona. En 14 anys Miquel Badia forma part d'aquell separatisme que va prenent cos i organitzant-se, que intenta, en plena dictadura de Primo de Rivera, atemptar contra Alfonso XIII (el complot del Garraf), que coneix Macià, que lidera Estat Català, que amb 25 anys rep l'encàrrec de Macià de fer-se càrrec de la Comissaria d'Ordre Públic de la restablerta Generalitat de Catalunya (1931), que té un país al cap i que no vol deixar que els vàndals i els assassins posin en escac la societat, la sotmetin a la llei del terror, que viu el 6 d'Octubre, i que després del seu alliberament, amb el triomf del Front d'Esquerres, el 1936, és assassinat per una trama de pistolers de la FAI amb connivències amb la Falange, els anomenats "failangistes".
Què és el que caracteritza aquest jove en aquests 14 anys que van del 1922 al 1936? El seu compromís militant. Un compromís que és disponibilitat plena. Estar sempre a disposició, fer en cada moment el que se li demana faci. Aquesta és la gran idea que hem de tenir de Miquel Badia, aquesta és la seva exemplaritat... que el durà al martiri. Com a molts altres en aquells anys d'horror i terror entre el sabre i les bombes. Com a Josep Ma. Planes, el periodista que s'atreví a denunciar els assassins dels Badia, la màfia assassina que també acabà amb ell. Com a Carrasco i Formiguera, perseguit per catòlic a la rereguarda republicana i afusellat per separatista quan caigué presoner dels franquistes. Com els milers de catalans que sucumbiren al terror de la FAI, com els milers de catalans que sucumbiren al terror feixista del règim franquista.
Enmig de tots dos terrors, la consciència de no ser res si no s'és poble. La Catalunya atrapada entre el sabre i la bomba. La Catalunya lliure i els catalans que volien ser lliures, com a objectiu de tots dos totalitarismes, l'au fènix de la Renaixença degollat per la violència totalitària d'un i altre signe, color. La ciutat perduda i la ciutat llunyana de Màrius Torres:
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Les fúries, sí, les fúries, no "la fúria", van aterrar la ciutat d'ideals que volíem bastir. I els Germans Badia van ser una de les primeres víctimes d'aquestes fúries que van acabar aterrant el nostre somni aquell 1936.
Justo Bueno, l'assassí dels Badia, acabada la guerra es passejava impunement per la Barcelona franquista. Els seus amics falangistes li havien promès protecció i impunitat. I el seu historial d'assassí de separatistes es considerava un aval suficient perquè pogués iniciar una nova vida, amb la fortuna que ell i els seus havien acumulat robant a tort i dret des de la impunitat de ser pistolers de la FAI.
Però Justo Bueno va tenir un mal dia. I va ensopegar amb qui llavors, en aquella Barcelona franquista de la immediata postguerra, era comissari de la Brigada Político Social. Es deia Polo, era policia professional, i havia servit a les ordres dels Badia quan aquests van ser anomenats, per Macià, responsables de la Comissaria d'Ordre Públic de la Generalitat. Polo havia començat a investigar l'assassinat dels Badia. I sabia perfectament què havia passat i qui ho havia fet. Però esclatà la guerra. Quan Polo reconeix Justo Bueno, l'assassí dels Badia i de desenes i desenes de catalans més, li fot la mà a sobre i el deté. Bueno mou tots els seus contactes entre la jerarquia facciosa. Però els seus crims han estat tants, tan diversos i d'un nivell de depravació i sadisme tan horrorós, que no poden fer res. I és executat. Però el règim, coneixedor del seu historial, fa una última concessió de complicitat, i l'afusellen al costat de militants d'Estat Català.
Miquel Badia seguia planant en aquella immediata postguerra de la Barcelona represaliada. Com un mite, com una ombra, com una idea, com una consciència.
Abans de la caiguda de Barcelona, el 1939, militants d'Estat Català havien retirat la làpida de la seva tomba al cementiri de Montjuïc, per evitar fos profanada per l'exèrcit ocupant.
En la Generalitat restablerta pel règim monàrquic del 1978 hi va haver lloc per a Macià i per a Companys, però no per als Germans Badia. Hi va haver lloc per a l'avi, el gran cabdill separatista, però en canvi es criminalitzava als Germans Badia, que únicament van assumir la responsabilitat que els hi encarregà Macià i que van fer el que els hi va demanar. Macià i els Badia són una unitat. Amb Companys les diferències dels Badia ja van ser importants, però no van escatimar compromís militant i obediència, i el 6 d'octubre van caure presoners amb el President Companys.
L'exemplaritat militant dels Badia assoleix així una altra doble dimensió: l'actitud i el coratge. Actitud per ser-hi sempre, i coratge per anar sempre a totes, de cara, per no deixar-se intimidar, per desafiar les amenaces, per assumir els riscos.
Macià designa responsable de l'ordre públic Miquel Badia perquè quan pregunta als seus col·laboradors qui pot assumir aquesta responsabilitat, li diuen que un dels membres de la seva escorta, Miquel Badia, també conegut com el capità collons.
Capità collons no venia de ser cap fatxenda, sinó de no ser cap covard. La por venç quan fugim. Els matons vencen quan els evitem. El terror s'apodera d'una societat quan ningú li planta cara. I Miquel Badia mai va fugir dels matons i assassins que als anys 20 i 30 volien aterroritzar la societat catalana. Ni els va evitar. Els hi va plantar cara.
Tot això segurament aquests joves que un dia van arribar a Barcelona procedents del Pla d'Urgell mai haurien pensat els hi passaria quan van deixar el poble. Ni quan van entrar en contacte amb les organitzacions separatistes, i s'hi van implicar, i van començar a militar, i van haver d'assumir decisions, i ho van fer.
Però tot això és el que avui és el seu més gran llegat. Militar és assumir compromisos i, si cal, riscos. Militar és actitud i és coratge. Militar és ser algú a disposició de, i no algú que exigeix que els altres es posin a la seva disposició.
N'Eduard Cabús, un company "tuitero" amb un cap molt ben moblat i a qui respecto moltíssim, malgrat en ocasions no veiem les coses igual, un dia, en relació a un post meu, deia que li agradava la manera com tenia de teixir històries personals amb històries generals.
Avui, mentre escrivia aquest post, pensava que no podria lligar cap història personal a la història dels Badia.
Llavors, veient per la TV i els digitals el comportament vandàlic dels encaputxats que a l'empara d'una convocatòria de vaga d'algunes organitzacions estudiantils, tallaven vies fèrries, aixecaven barricades i impedien per la força l'accés dels seus companys a les Facultats, m'han vingut al cap algunes anècdotes.
Algun cop crec que ja he explicat com en l'època de l'hegemonia de la FNEC a la Universitat de Barcelona, als anys 80's, una de les coses que vam intentar no passés és que se seguissin borreguerament les vagues que algú, sense cap motiu estudiantil, havia decidit convocar no se sap en quin despatx, i que tenia en tots els moviments d'extrema esquerra i antisistema, que ja hi eren, els seus foscos braços executors.
Quan arribava un d'aquests dies, taponàvem el pas als piquets rebenta classes. Els esperàvem a la Diagonal, davant la Facultat. Quan els teníem al davant ens deien "Venim a informar de la vaga", com a eufemisme de "venim a rebentar-ho tot, posar silicona als panys, fer sonar botzines i el que calgui perquè no es pugui fer classe". La nostra resposta sempre era la mateixa: "els representants dels estudiants ens hem reunit i hem decidit no sumar-nos a la vaga, i així ho hem informat als nostres companys". Llavors es posaven molt violents i parlaven de no sé quina assemblea, etc. Però nosaltres ens convertíem en "contrapiquet", i no els deixàvem passar. Normalment quan veien no recolàvem ni un centímetre giraven cua i marxaven renegant. Algun dia marxaven després d'unes quantes empentes i de que nosaltres seguíssim sense cedir un centímetre. Un d'aquests dies un d'aquests professionals de la violència antisistema i de l'extrema-esquerra se'm va posar a 1 dit de la cara i, tot i que era mig pam més baixet que jo, em mirava desafiant i em va dir "a ti, hijodeputa, se te está quedando cara de Badia, ya te pillaremos".
Però... nunca más se supo.
A diferència de l'època dels Badia, entre la ultradreta espanyolista de la Facultat i els piquets antisistema "provoca vagues" no hi havia "unitat d'acció", i els ultres de la Facultat s'inhibien quan tot això passava.
En canvi no s'inhibien mai per intentar aturar el creixement i l'expansió independentista a la Facultat de la mà de la FNEC. Aquella FNEC vam ser els primers, en temps, que ens vam atrevir a desafiar el seu poder a la Facultat. Potser per inconsciència, però tampoc no ens van tremolar les cames davant els matons de la ultradreta, davant gent que havia estat al talego per pistolerisme ultra. Insisteixo, crec que hi havia més inconsciència que coratge, però hi vam ser. I els vam parar. A tots dos totalitarismes. A les dues fúries que, com una maledicció sobre el nostre país, segueixen intentant aterrar la ciutat d'ideals que volem bastir.
Segurament els Germans Badia no van ser uns sants, però el pecat del que alguns els acusen és únicament el de ser fills del seu temps i haver-se compromès com ho van fer i amb l'actitud i el coratge que ho van fer.
Avui, 80 anys després del seu assassinat, el seu llegat segueix vigent. La llibertat es guanya no cedint davant la violència, no deixant que la violència pugui exercir el seu xantatge a la societat. I per impedir-ho, el seu exemple de compromís, actitud i coratge, és tan actual com aleshores.
HONOR I GLÒRIA!
ET SALTES LA SEVA "RELACIO"AMB AN COMPANYS...
ResponElimina
ResponEliminaBon article, Senyor Abad. Divulgació molt útil. No perdrem la memòria.
Des d'un altre vessant, una de les manifestacions del matonisme que mai hem de passar per alt és aquesta formulació, aparentment mel·líflua, del "trencament de la convivència" inherent a l'ascens de l'independentisme, segons els polítics i representants institucionals de l'espanyolisme.
L'objectiu d'aquest mantra no és desprestigiar l'independentisme, corrent central de la societat que es manifesta per vies pacífiques i democràtiques. Aquest mantra és una amenaça amb l'objectiu d'atemorir la gent.
Cada vegada que algú, sigui qui sigui, formuli aquest mantra, qui tingui l'ocasió hauria d'inquirir al seu emissor que aclareixi si el que vol dir és que van a impulsar i emparar la violència contra l'independentisme, si van a enviar sicaris contra els independentistes. Cal posar enfront del mirall tots aquells que, conscientment o frívolament, amenacen els catalans.