Ens ha deixat Johan. Ens ha deixat el que per a molts de nosaltres ha estat, és i serà un ídol total. Com el seu futbol, com el futbol dels seus equips, el futbol total.
És tant i tant el que Johan ha fet pel Barça, que mai li ho podrem agrair prou. No estic parlant de títols guanyats. Estic parlant de que només un personatge excepcional com ell podia canviar la mentalitat d'un Club i gairebé d'un país. Hem tingut jugadors extraordinaris. Sovint hem tingut jugadors que eren els millors del món. Però mai cap jugador i menys cap entrenador ha fet el que és el gran llegat de Johan Cruyff: dotar-nos d'una mentalitat guanyadora, desacomplexada, valenta, dotar-nos d'un estil de joc, de futbol, identificable i únic.
És tant i tant el que Johan ha fet pel Barça, que mai li ho podrem agrair prou. No estic parlant de títols guanyats. Estic parlant de que només un personatge excepcional com ell podia canviar la mentalitat d'un Club i gairebé d'un país. Hem tingut jugadors extraordinaris. Sovint hem tingut jugadors que eren els millors del món. Però mai cap jugador i menys cap entrenador ha fet el que és el gran llegat de Johan Cruyff: dotar-nos d'una mentalitat guanyadora, desacomplexada, valenta, dotar-nos d'un estil de joc, de futbol, identificable i únic.
Però també, i això forma part de la seva dimensió històrica excepcional, a nivell de país. Aquell jove millor jugador del món que arriba a aquella Barcelona ofegada per la dictadura franquista, des d'un país i una cultura tan arreladament democràtiques... aquell jove que decideix prendre part, implicar-se, conscient que cada gest seu es multiplica fins l'infinit en la causa per la democràcia, per la llibertat i pels drets dels catalans. Aquell jove que signa fotografies per a presos polítics. Aquell jove que s'enfronta al règim per posar el nom en català al seu fill, Jordi, i que ho aconsegueix, que venç el feixisme. Després aquell home, aquell entrenador, que s'implica amb la selecció catalana i que es mulla pel dret a decidir dels catalans.
Dijous Sant, quan ens va deixar Johan, TV3 va emetre l'extraordinari documental de Xavier Torres "L'últim partit. 40 anys de l'arribada de Johan Cruyff a Catalunya". I la ignorant, i no només ignorant, la fanàtica anticatalana, anti tot el que sigui la més lleu manifestació de l'existència d'una realitat que ella vol negar i eliminar, de la Inés Arrimadas va fer un tuit que deia "Ni en un reportaje de Cruyff pueden evitar hacer política?"
S'ha de ser molt miserable per ignorar i negar la dimensió democràtica, cívica i de país que ha tingut Cruyff. Però aquesta gent de Ciutadans són així. Si cal fer una llei perquè no puguem dir que Catalunya és un "país", es fa. I a partir d'aquí tot és negació i mentida. Negar l'existència d'un país, d'una societat, d'una nació. Negar una llengua i cultura. Negar uns drets. Negar una voluntat de ser. Negar també la dimensió extraesportiva que va tenir Johan i que tampoc mai li agrairem prou. O què et penses, negacionista Arrimadas, que Cruyff va assumir ser seleccionador de la Selecció Catalana de Futbol sense saber què feia i perquè ho feia i el que implicava. És molt fort. Aquest és l'únionisme d'aquest país. Negar-ho tot. No existim i no tenim cap dret. I Cruyff només va ser un jugador de futbol. I si algú diu alguna altra cosa, es va contra ell i se l'intenta silenciar. Quin fàstic.
També, per tot això, per ajudar-nos tant i tant, GRÀCIES, JOHAN!
Sempre he estat cruyffista. Sempre. Us deixo a continuació un article que vaig escriure l'abril del 2014, en el que explicava com vivia jo el Barça, què representava el Barça per a mi, com el gaudíem, i quins i perquè eren els meus/nostres referents (de la gent i els amics amb els que visc el Barça). Avui m'ha semblat oportú compartir-lo amb tots vosaltres.
Barça, barri, Barcelona, nuñisme, cruyffisme, Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, Laporta, anècdotes de Duran i godotis, neonuñisme... un repàs força complet a tot plegat. Espero us agradi.
Barça, barri, Barcelona, nuñisme, cruyffisme, Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, Laporta, anècdotes de Duran i godotis, neonuñisme... un repàs força complet a tot plegat. Espero us agradi.
-----------------------------------------------------------------------------
(TÍTOL ORIGINAL)
"EL BARÇA I JO"
Quan el meu pare va arribar a Catalunya, procedent de Múrcia, era Atlético, del Atlético
de Madrid, abans Atlético Aviación. I tot i que sempre va tenir su
“corazoncito” atlético, amb els anys va esdevenir un apassionat
culé, fins al punt de fer-se soci del FCB i fer-nos-en als tres
germans.
Jo la veritat és que al barri de Sant Ildefons, a Cornellà, durant l'EGB, el tema Barça no el vaig viure amb gaire intensitat. Només cal que us expliqui que a classe de gimnàstica, quan havíem de fer dos equips per jugar a futbol, a una banda sempre els del Real Madrid i a l'altra els que érem del Barça, de l'Atlético de Madrid, del Betis, del Sevilla, de l'Atlhetic... Ens havíem d'aplegar tots per poder formar un equip.
Va ser ja un cop a l'Institut i vivint a BCN, al barri de Les Corts, just davant d'on hi havia hagut l'històric camp de Les Corts del FC Barcelona, que va començar a despertar-se la febrada futbolera.
És curiós, però recordo amb la mateixa intensitat la passió pel Barça i aquell declarat “antinuñisme” que professàvem tant jo com tot el meu entorn d'amics amb els que vivíem el Barça.
El meu primer disgust d'hinxa militant va ser amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla. Vam anar a reservar bitllet de tren i entrada amb una Agència de viatges que ho venia així. I ens van donar pel cul, i no vam tenir entrades...
Jo la veritat és que al barri de Sant Ildefons, a Cornellà, durant l'EGB, el tema Barça no el vaig viure amb gaire intensitat. Només cal que us expliqui que a classe de gimnàstica, quan havíem de fer dos equips per jugar a futbol, a una banda sempre els del Real Madrid i a l'altra els que érem del Barça, de l'Atlético de Madrid, del Betis, del Sevilla, de l'Atlhetic... Ens havíem d'aplegar tots per poder formar un equip.
Va ser ja un cop a l'Institut i vivint a BCN, al barri de Les Corts, just davant d'on hi havia hagut l'històric camp de Les Corts del FC Barcelona, que va començar a despertar-se la febrada futbolera.
És curiós, però recordo amb la mateixa intensitat la passió pel Barça i aquell declarat “antinuñisme” que professàvem tant jo com tot el meu entorn d'amics amb els que vivíem el Barça.
El meu primer disgust d'hinxa militant va ser amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla. Vam anar a reservar bitllet de tren i entrada amb una Agència de viatges que ho venia així. I ens van donar pel cul, i no vam tenir entrades...
 |
| Final Copa 2014 a València |
Des d'aleshores poquíssimes, per no
dir cap, finals m'he perdut. Des de la final de la Recopa a Berna
contra la Sampdòria fins l'última Champions al nou Wembley (parèntesis d'actualització el post original estava escrit abril 2014, encara hem tingut després, i també hi vam ser, la Champions de Berlín! Fi del parèntesi d'actualització). En
aquest trajecte de “militància” culé ho he viscut gairebé tot.Tot i de tot.
L'any 1993 vam decidir fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, una penya que es defineix per la seva intensitat barcelonista i pel seu patriotisme. Vivim Barça i país amb passió, des d'un compromís actiu.
Com a soci, com a barcelonista, sempre he tingut un profund menyspreu per tot el que representava el nuñisme. En el seu moment -llavors encara érem uns joves universitaris- ens vam implicar molt a fons en les primeres eleccions que pensàvem podien treure aquella caspa nuñista del capdavant del nostre Club, i ho vam fer donant suport i participant en la campanya en suport de Sixte Cambra. Vam perdre.
Una altra constant del meu barcelonisme és que sóc un incondicional ABSOLUT de Johan Cruyff.
L'any 1993 vam decidir fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, una penya que es defineix per la seva intensitat barcelonista i pel seu patriotisme. Vivim Barça i país amb passió, des d'un compromís actiu.
Com a soci, com a barcelonista, sempre he tingut un profund menyspreu per tot el que representava el nuñisme. En el seu moment -llavors encara érem uns joves universitaris- ens vam implicar molt a fons en les primeres eleccions que pensàvem podien treure aquella caspa nuñista del capdavant del nostre Club, i ho vam fer donant suport i participant en la campanya en suport de Sixte Cambra. Vam perdre.
Una altra constant del meu barcelonisme és que sóc un incondicional ABSOLUT de Johan Cruyff.
Com a jugador, i sobretot després com
a entrenador -que és l'etapa que vaig viure-, Johan Cruyff va
canviar la història del nostre Club. Sempre havíem estat “més
que un Club”, però no és fins el Johan Cruyff entrenador que ens
convertim en un Club guanyador. Un Club amb un estil propi,
inconfusible, únic, desacomplexat i guanyador.
La meva admiració es va tornar devoció amb la final de la Copa d'Europa de 1992, al mític Wembley. Vam anar-hi amb autocar. Els xicots que l'havien fletat havien tingut la paciència d'anar a gravar declaracions de jugadors i cos tècnic, i els hi demanaven paraules de coratge per a l'afició, pensant en aquella burrada d'hores que era el viatge. També van anar a buscar al Johan. I mai oblidaré les seves paraules “Como? Animar a los chicos que van al final? No entiendo. Pero si un final es un fiesta!!!!”
Doncs això, “un fiesta”. I quan vam arribar a Londres ens vam beure el Tàmesis. I allò va ser una festa, de principi a fi. I allò ja va impregnar la meva manera de viure el barcelonisme. Com “un fiesta”. Havíem d'estar sempre orgullosos dels nostres colors, del nostre Club, del nostre equip, dels nostres jugadors, i saber disfrutar de tot el que ens donaven. I va ser molt, el que ens van donar.
El nuñisme era la caspa, la cosa resclosida, fosca, poruga, plorona, covarda, cretina. I el cruyffisme era l'aire nou, el no tenir por, el disfrutar de les coses, la confiança en la victòria, la seguretat en nosaltres mateixos, etc.
El nuñisme, per a nosaltres, també era un Congrés de Penyes Barcelonistes a l'hotel Princesa Sofia, en ple mes d'agost, intervenir per demanar que el congrés es pogués desenvolupar en català i haver d'abandonar-lo enmig l'escridassada generalitzada d'aquella guàrdia de corps nuñista que eren les penyes, mentre el franquista Mussons, directiu emblemàtic del nuñisme, es permetia també escridassar-nos des de la tribuna dient-nos “ustedes no saben lo que es el Barça”. Ell sí ho sabia, és clar, no portava l'americana blanca del Movimiento Nacional, però sí ens escridassava amb aquella mateixa autoritat condemnatòria de la que estaven investits els jerifaltes feixistes que durant tota la dictadura havien fet i desfet com havien volgut.
La meva admiració es va tornar devoció amb la final de la Copa d'Europa de 1992, al mític Wembley. Vam anar-hi amb autocar. Els xicots que l'havien fletat havien tingut la paciència d'anar a gravar declaracions de jugadors i cos tècnic, i els hi demanaven paraules de coratge per a l'afició, pensant en aquella burrada d'hores que era el viatge. També van anar a buscar al Johan. I mai oblidaré les seves paraules “Como? Animar a los chicos que van al final? No entiendo. Pero si un final es un fiesta!!!!”
Doncs això, “un fiesta”. I quan vam arribar a Londres ens vam beure el Tàmesis. I allò va ser una festa, de principi a fi. I allò ja va impregnar la meva manera de viure el barcelonisme. Com “un fiesta”. Havíem d'estar sempre orgullosos dels nostres colors, del nostre Club, del nostre equip, dels nostres jugadors, i saber disfrutar de tot el que ens donaven. I va ser molt, el que ens van donar.
El nuñisme era la caspa, la cosa resclosida, fosca, poruga, plorona, covarda, cretina. I el cruyffisme era l'aire nou, el no tenir por, el disfrutar de les coses, la confiança en la victòria, la seguretat en nosaltres mateixos, etc.
El nuñisme, per a nosaltres, també era un Congrés de Penyes Barcelonistes a l'hotel Princesa Sofia, en ple mes d'agost, intervenir per demanar que el congrés es pogués desenvolupar en català i haver d'abandonar-lo enmig l'escridassada generalitzada d'aquella guàrdia de corps nuñista que eren les penyes, mentre el franquista Mussons, directiu emblemàtic del nuñisme, es permetia també escridassar-nos des de la tribuna dient-nos “ustedes no saben lo que es el Barça”. Ell sí ho sabia, és clar, no portava l'americana blanca del Movimiento Nacional, però sí ens escridassava amb aquella mateixa autoritat condemnatòria de la que estaven investits els jerifaltes feixistes que durant tota la dictadura havien fet i desfet com havien volgut.
 |
| Els 3 artífexs del Barça GLORIÓS |
El meu clímax com a barcelonista va
arribar amb la victòria de Joan Laporta i el seu equip.
Oh! Allò va ser massa! Un paio com en Jan Laporta, jove, patriota, i envoltat d'una directiva jove, desacomplexada, i amb en Johan Cruyff beneint el projecte esportiu!!!!!
El començament de Frank Rijkaard, que culmina amb la Champions de París. El disgust de veure que quan tots pensàvem que aquella final era el començament d'un cicle triomfant, de fet era el punt final d'un projecte esportiu que ja estava en descomposició.
I després, oh després!!! El més gran que mai hem viscut. Un Pep Guardiola al capdavant del projecte esportiu que va portar el nostre Club als més alts cims de l'èxit. A LA GLÒRIA!
Aquella glòria, però, va generar entre un sector de la massa social del FCB i, sobretot, de l'establishment de la ciutat, un enorme ressentiment, barreja d'enveja, por i impotència perquè no podien controlar el que estava passant al Club.
L'establishment va reaccionar amb una impresentable violència contra aquell moment gloriós del nostre Club, contra la seva Junta, contra el President Laporta i contra en Pep Guardiola.
Tinc gravada una imatge que explica fins a quin punt aquella Junta del Barça era foc nou, aire nou, i fins a quin punt -potser ignorant fatalment el seu poder- van “passar” d'aquest establishment. És un partit de Champions. El Barça juga a camp del Chelsea. Hi han anat molt culers. Molts. El Barça està en un moment apoteòsic, és al cim de la glòria. Les càmeres de TV3 enfoquen l'afició barcelonista que omple la seva grada del camp del Chelsea. Tothom està dempeus, agitant les bufandes i cantant. Bé, tothom no. Enmig la gent del Barça la càmera es deté en tres persones assegudes, amb sengles gorres calades fins les celles, visiblement incòmodes, visiblement “marcianos” en relació a tot el que els envolta. Quan la càmara s'hi acosta es veu clarament qui són: Josep Antoni Duran i Lleida, Màrius Carol i el mismíssimo Conde de Godó.
Pel que sembla el Conde hauria expressat al seu majordom, en Màrius, que volia anar a veure aquell partit. El majordorm, incomodat perquè ja llavors el Grupo Godó estava mantenint un pols constant amb la directiva Laporta, enlloc de trucar al Club per gestionar unes entrades, va trucar al seu empleat, en Duran i Lleida. Aquest, endut pel seu servilisme ràpidament va veure-hi una oportunitat de fer-se mereixedor dels afalacs de l'amo.
De manera que l'empleat Duran va dir al Majordom Carol que no patís, que ell se n'encarregava de tot. I així ho va fer. Va trucar al Club i va demanar, com només saben demanar la gent dels despatxos, unes entrades per al partit. Segons ràdio macuto hi va haver un problema de protocol, un “equívoc”. Així, després de volar amb l'avió privat de El Conde, només van poder entrar amb entrades “de gol”, res de llotja o tribuna. I allà estaven, exposats a la humiliació de les càmeres enmig el gruix de l'afició del Barça, dels de “dempeus”, dels working class....
Diu la llegenda, també, que des d'aquell dia el Grupo Godó no va parar fins fer-lo fora i intentar esborrar de la història del FCB qualsevol rastre d'aquella insòlita “independència” o “insolència” davant el poder.
L'establishment culmina la seva obra ficant Sandro Rosell com a President del FCB.
Ho fa, a més, tot s'ha de dir, enmig de la pròpia i impresentable descomposició de tot el que havia estat la renovació laportista. Gairebé per mèrits propis. Un desastre.
Oh! Allò va ser massa! Un paio com en Jan Laporta, jove, patriota, i envoltat d'una directiva jove, desacomplexada, i amb en Johan Cruyff beneint el projecte esportiu!!!!!
El començament de Frank Rijkaard, que culmina amb la Champions de París. El disgust de veure que quan tots pensàvem que aquella final era el començament d'un cicle triomfant, de fet era el punt final d'un projecte esportiu que ja estava en descomposició.
I després, oh després!!! El més gran que mai hem viscut. Un Pep Guardiola al capdavant del projecte esportiu que va portar el nostre Club als més alts cims de l'èxit. A LA GLÒRIA!
Aquella glòria, però, va generar entre un sector de la massa social del FCB i, sobretot, de l'establishment de la ciutat, un enorme ressentiment, barreja d'enveja, por i impotència perquè no podien controlar el que estava passant al Club.
L'establishment va reaccionar amb una impresentable violència contra aquell moment gloriós del nostre Club, contra la seva Junta, contra el President Laporta i contra en Pep Guardiola.
Tinc gravada una imatge que explica fins a quin punt aquella Junta del Barça era foc nou, aire nou, i fins a quin punt -potser ignorant fatalment el seu poder- van “passar” d'aquest establishment. És un partit de Champions. El Barça juga a camp del Chelsea. Hi han anat molt culers. Molts. El Barça està en un moment apoteòsic, és al cim de la glòria. Les càmeres de TV3 enfoquen l'afició barcelonista que omple la seva grada del camp del Chelsea. Tothom està dempeus, agitant les bufandes i cantant. Bé, tothom no. Enmig la gent del Barça la càmera es deté en tres persones assegudes, amb sengles gorres calades fins les celles, visiblement incòmodes, visiblement “marcianos” en relació a tot el que els envolta. Quan la càmara s'hi acosta es veu clarament qui són: Josep Antoni Duran i Lleida, Màrius Carol i el mismíssimo Conde de Godó.
Pel que sembla el Conde hauria expressat al seu majordom, en Màrius, que volia anar a veure aquell partit. El majordorm, incomodat perquè ja llavors el Grupo Godó estava mantenint un pols constant amb la directiva Laporta, enlloc de trucar al Club per gestionar unes entrades, va trucar al seu empleat, en Duran i Lleida. Aquest, endut pel seu servilisme ràpidament va veure-hi una oportunitat de fer-se mereixedor dels afalacs de l'amo.
De manera que l'empleat Duran va dir al Majordom Carol que no patís, que ell se n'encarregava de tot. I així ho va fer. Va trucar al Club i va demanar, com només saben demanar la gent dels despatxos, unes entrades per al partit. Segons ràdio macuto hi va haver un problema de protocol, un “equívoc”. Així, després de volar amb l'avió privat de El Conde, només van poder entrar amb entrades “de gol”, res de llotja o tribuna. I allà estaven, exposats a la humiliació de les càmeres enmig el gruix de l'afició del Barça, dels de “dempeus”, dels working class....
Diu la llegenda, també, que des d'aquell dia el Grupo Godó no va parar fins fer-lo fora i intentar esborrar de la història del FCB qualsevol rastre d'aquella insòlita “independència” o “insolència” davant el poder.
L'establishment culmina la seva obra ficant Sandro Rosell com a President del FCB.
Ho fa, a més, tot s'ha de dir, enmig de la pròpia i impresentable descomposició de tot el que havia estat la renovació laportista. Gairebé per mèrits propis. Un desastre.
Amb en Rosell va tornar la caspa al
Club. Es van tancar les finestres. I va tornar aquella olor de ranci... i de mòmies nuñistes i de l'establishment
arreu.
El començament del mandat Rosell, del neonuñisme, va estar marcat per no atrevir-se a desmuntar un equip i un cos tècnic triomfant, de manera que va seguir en Pep Guardiola i l'estructura de l'equip que tants èxits estava donant al Barça.
El neonuñisme es caracteritza també per una altra cosa: els seus protagonistes, els seus actors, són males persones. Són gent que viu instal·lada en la rancúnia permanent, infeliços, i totalment presoners d'una mesquinesa que els aboca a gestionar tot el que toquen de manera miserable.
El primer que van fer va ser començar a enderrocar els pilars exteriors del projecte més gloriós que mai havia viscut el Barça. I ho van fer amb dues mesures. Per una banda vexant l'artífex esportiu i espiritual d'aquell projecte, en Johan Cruyff, via treure-li la Presidència Honorífica que ostentava. I per una altra banda, via “mamporreros”, iniciant accions de responsabilitat patrimonial contra la Joan Laporta i la seva Junta. D'una manera indigna. Absolutament indigna, tramposa i mesquina.
El començament del mandat Rosell, del neonuñisme, va estar marcat per no atrevir-se a desmuntar un equip i un cos tècnic triomfant, de manera que va seguir en Pep Guardiola i l'estructura de l'equip que tants èxits estava donant al Barça.
El neonuñisme es caracteritza també per una altra cosa: els seus protagonistes, els seus actors, són males persones. Són gent que viu instal·lada en la rancúnia permanent, infeliços, i totalment presoners d'una mesquinesa que els aboca a gestionar tot el que toquen de manera miserable.
El primer que van fer va ser començar a enderrocar els pilars exteriors del projecte més gloriós que mai havia viscut el Barça. I ho van fer amb dues mesures. Per una banda vexant l'artífex esportiu i espiritual d'aquell projecte, en Johan Cruyff, via treure-li la Presidència Honorífica que ostentava. I per una altra banda, via “mamporreros”, iniciant accions de responsabilitat patrimonial contra la Joan Laporta i la seva Junta. D'una manera indigna. Absolutament indigna, tramposa i mesquina.
-------------------------------------------------
Fins aquí la part d'aquell post escrit l'abril del 2014. Johan Cruyff, the legend, el mite, el gran artífex d'aquest Barça triomfant i d'aquest espectacular canvi de mentalitat, ens ha deixat.
Johan serà ja per sempre als nostres cors. Inoblidable. Com un referent intemporal. I viurem el seu record amb agraïment etern. I amb aquesta pena d'aquesta mesquinesa del nunyisme i del neonunyisme i de tots els seus agents que han impedit, en vida, el reconeixement que mereixia, amb lletres d'or. Per a ells, el nostre odi etern. Ni oblit, ni perdó.
GRÀCIES, JOHAN! MILIONS DE GRÀCIES! GRATITUD ETERNA!
ResponEliminaI tant que m'ha agradat! Magnífic, Senyor Abad.
El comentari de l'Arrimadas és una baixesa, molt pròpia d'aquesta desgraciada que també ens negaria el dret a posar-hi als nostres fills noms catalans.
Johan Forever.