Sobre el que ha passat a Tortosa (post "berenjenal")

Tot el que ha passat al voltant de la consulta sobre el monument franquista de Tortosa ha estat i és un total despropòsit.

El d'avui serà un post d'aquests "berenjenal", que em podria estalviar d'escriure, perquè ningú no m'ha demanat l'opinió, però que no sé perquè, necessito escriure.

D'entrada, el meu posicionament, claríssim i inequívoc:

- la consulta no s'hauria d'haver celebrat mai

- és inadmissible la pervivència de monuments d'exaltació feixista en llocs emblemàtics del nostre territori

- l'únic lloc on un monument com el de Tortosa hauria de quedar "contextualitzat" i interpretat és en un museu d'història

Amb independència del valor "local" que se li doni, amb independència de com localment se l'interpreti, l'origen i significat del monument en qüestió és clar: és una exaltació de la victòria franquista, inaugurada pel mateix dictador, i en relació a una de les batalles més sagnants de la guerra civil, la Batalla de l'Ebre.

És, per tant, un fet immoral, aquest monument, des de qualsevol punt de vista. I els fets immorals no poden sotmetre's a consulta.

Com gestionem la complexitat sagnant de la nostra història?

Durant la llarga nit del franquisme els únics monuments que hi havia sobre el terreny eren els que exaltaven el franquisme i la victòria franquista. Amb l'arribada de la democràcia s'obrí un tímid espai de recordatori i homenatge a les tropes republicanes, com p.ex. el monument a la lleva del biberó a la Cota 705, o a les Brigades Internacionals, a Corbera d'Ebre.

Els últims anys, i de la mà del COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre) Generalitat i ajuntaments han desplegat un pla absolutament necessari, per a la dignificació i la museïtzació dels espais de la batalla de l'Ebre, i s'ha fet des d'una pulcra voluntat didàctica, d'ajudar tothom a conèixer i interpretar el que va representar la Batalla de l'Ebre.

Aquest pla ha implicat, per una banda, actuacions en espais emblemàtics, com la mateixa Cota 705, a Pàndols, al Poble Vell de Corbera d'Ebre, a les Camposines, als Barrancs, a la Fatarella, etc. S'han senyalitzat i s'han disposat plafons explicatius, a la vegada que s'han realitzat actuacions sobre el terreny, d'acord a cada espai, per facilitar el coneixement i la interpretació del que allà va passar.

I per una altra banda, un ambiciós pla per establir, a tots els pobles dins el perímetre de la batalla, centres temàtics que permetin, a partir d'una exposició museitzadora sobre cadascun dels temes, un aprofundiment. A Corbera d'Ebre s'hi va instal·lar el Centre d'Interpretació 115 dies, que pretén ser el lloc d'entrada dels visitants al que és la Batalla de l'Ebre, i que ofereix una visió global, des de diferents punts de vista, del que s'hi va esdevenir, de com van ser i què va passar durant aquells 115 dies. A partir d'aquí el visitant pot anar al Pinell de Brai, on hi ha un centre dedicat a "Les veus del front", tota la propaganda que va envoltar la batalla. A Batea hi ha un magnífic centre sobre la Sanitat durant la batalla, una batalla que va tenir al voltant de 100.000 baixes, entre morts i ferits, i que va obligar a un desplegament sanitari digne de ser conegut, perquè en molts aspectes després molts dels metges catalans que hi intervingueren, ho van aplicar, per tot el que tenia d'innovador, a la Segona Guerra Mundial. A la Fatarella hi ha un centre que explica "Els internacionals", és a dir, la presència internacional a tots dos bàndols. A Vilalba n'hi ha un específic sobre la vida a les trinxeres.

A totes les exposicions es narra el conflicte en totes les seves dimensions i en els "dos bàndols". No és un relat de vencedors i vençuts, ni una "revenja" dels vençuts sobre els vencedors.

Conèixer, saber i ajudar a interpretar un conflicte, tot el que hi va passar i, sobretot, la crueltat i destrucció de la guerra, tant per als soldats com per a la població civil.

Aquest és el camí.

Anem al tema dels monuments. 

Com ja he dit al començament, és inadmissible la presència de monuments que fan apologia de la victòria franquista. No és admissible el monument de Tortosa, com no és admissible el monument del Coll del Moro.

Entenc, en canvi, que sí té valor històric i humà la pervivència de monuments o recordatoris del dolor de la guerra, de la mort de combatents. Fins ara només n'hi havia hagut de franquistes. Amb el monument a la lleva del Biberó o a les Brigades internacionals per sort també en tenim de republicans. Aquí hi ha un camp que crec que hem de ser valents per transitar. Aquest cap de setmana hem visitat el turó on van ser executats, un a un, els combatents jueus de la Companyia Botwin, de la XIII Brigada Internacional republicana. Ni està senyalitzat, ni és conegut ni res ho recorda. I jo crec que cal fer-ho. Sense cap altra voluntat que no sigui la de recordar, saber i conèixer què va passar i posar nom al que fins ara només són números i combatents anònims.

Voldria veure-ho per als de la Botwin. Voldria veure-ho per als de la Lincoln. Voldria veure-ho per a les diferents companyies i divisions que hi van lluitar i morir, no només les internacionals. I no només les republicanes. Crec que en els barrancs que envolten Santa Magdalena, a Pàndols, també cal dir d'alguna manera que hi deixar la vida gairebé tota la "4a de Navarra", una divisió d'elit franquista, de requetés navarresos, en la lluita per una posició que mai pogueren conquerir. I en una absurditat tan sagnant que mort el dictador, quan Enrique Líster, el despiadat cap republicà comunista del V Cos de l'Exèrcit, hi tornà, digué "tiene cojones morir como se murió por estos riscos". Expressava així que aquella carnisseria, en la que hi deixaren la pell milers i milers de joves de tot Catalunya, de tot l'estat i de tot el món, no tenien cap mena de valor estratègic, i que si s'esdevingué la carnisseria fou perquè s'havia perdut tot respecte a la vida humana. I això va passar als dos bàndols.

Només algú sense cap mena de sentiment ni per les seves pròpies tropes, i amb un despreci abominable per la vida (dels seus i dels altres) com va ser el dictador Franco pot protagonitzar un fet tan repugnant com el que ara us explicaré. En el que es conegut com "la batalla dins la batalla", és a dir, la lluita que hi va haver en el perímetre Corbera/Fatarella/Vilalba, els franquistes envien a la conquesta d'un dels turons un altre dels seus batallons d'elit, també de les Divisions de requetés navarresos. L'atac fracassa, i el batalló és totalment exterminat, cap supervivent. Tot el que el filldeputa de Franco anota aquell dia és un petit comentari: “lo sucedido es un ejemplo típico de la fortaleza de las posiciones ocultas a los observatorios”.

Contrasten aquests fet amb una altra anècdota que exemplifica com fins i tot enmig de l'infern, els homes som capaços de commoure'ns i actuar moralment, de recuperar la nostra condició de persones. En l'ofensiva franquista sobre la posició republicana coneguda com a "Punta Targa", en els quatre camins, a tocar de Vilalba dels Arcs s'ha previst un atac en tres flancs. Per la dreta de tot, forces blindades, per l'esquerra "regulares" i pel centre el Terç Verge de Montserrat, de carlistes catalans. A l'hora convinguda per llençar l'ofensiva sobre les posicions republicanes, fortament fortificades i on entre d'altres hi ha un batalló d'ametralladores de carabiners... només surt el Terç. Ni els regulars ni els blindats. I allò es converteix en una carnisseria. Morts i ferits queden escampats davant les posicions republicanes, sense que des de les posicions franquistes es faci res per ells. En un moment donat, cap al vespre, els moltíssims ferits carlins catalans estesos per tot el camp de batalla, amb l'única "companyia" dels seus companys morts, comencen a cantar el Virolai. Les armes han callat fa estona i als carabiners els comença a arribar aquella cançó que s'aixeca d'entre tots els cossos de l'estesa que tenen al davant. La majoria d'aquells carabiners també són catalans. Commoguts per l'escena, envien un missatge al comandament del Terç Verge de Montserrat que vagin a recollir els seus morts i ferits, que no dispararan. I així ho fan.

Fa uns anys, en la visita per aquests espai amb l'historiador Joan Villarroya ens explicava que parlant amb un d'aquests requetés, tants i tants anys després, seguia sense entendre perquè els van deixar sols, perquè cap de les altres tropes no va sortir i els van enviar a una mort segura. "He arribat a la conclusió que ho vare fer perquè érem catalans", va dir el requeté català, era l'única explicació que hi trobava.

En aquell espai un parell de monuments recorden el Terç i la mortaldat que hi hagué. Fins mitjans dels anys 60 la Germandat del Terç no pogué instal·lar-los. Ni en la dècada dels 40 ni en la dels 50 les autoritats franquistes no els van donar permís per fer-ho. El pecat? Sí, recorden els morts, però ho fan, explícitament -i en català-, invocant la "reconciliació".

Per a mi, aquest monument del Terç sí que s'ha de mantenir sobre el terreny. Invoca reconciliació i recorda uns morts en l'horror de la guerra. No estic d'acord, en canvi, que en aquell espai ara, fa quatre dies, s'hagi instal·lat un "via crucis". Els morts del Terç ja estan recordats, i aquell espai no pot convertir-se en una glorificació de res, i molt menys un lloc de concentració de feixistes. Hi ha una línia molt prima en tot això que explico, però hi és.

En el monument franquista de Tortosa aquesta línia no hi és. I és inadmissible no estigui en un museu.

Dit això, en tot el despropòsit que ha envoltat la consulta sobre el monument, també han passat algunes coses que no podem deixar de denunciar.

D'entrada, la hipocresia i el cinisme d'alguns partits polítics. Des de l'any 1978 a Tortosa hi han governat tots els partits polítics. Ho ha fet, força temps, Convergència, però també hi han governat PSC, ICV i ERC. Aquests dies hem vist molta gent d'aquest tripartit PSC-ICV-ERC, que no van fer absolutament res en relació al monument en tots els anys que van governar a l'Ajuntament de Tortosa, invocar grans principis democràtics i fer grans soflames de l'estil "el feixisme no es consulta, es combat". Curiós que no "el combatessin" quan governaven, i que aquesta èpica només la invoquin quan governen uns altres.

Insisteixo que no és excusa de res, perquè lo que no puede ser no puede ser y además es imposible, que deia aquell, i aquest monument ha d'anar fora. Però si us plau, que no ens avergonyeixin amb aquestes soflames i aquesta èpica antifeixista quan mentre ells van tenir oportunitat de fer-hi alguna cosa no van fer res de res.

Un altra manifestació d'aquest despropòsit que denuncio és la reacció que hi va haver ahir al resultat de la consulta. Semblava que el mateix Franco hagués pres possessió de l'Ajuntament de Tortosa i iniciés allà una campanya feixista per "reconquerir" Catalunya.

A veure, que a tots se'ns en va l'olla, a mi el primer, però seria interessant no treure les coses de polleguera. El que va passar ahir podem considerar-ho absolutament immoral i sagnantment ofensiu a les víctimes de l'horror de la guerra i especialment de la Batalla de l'Ebre.

Però, si us plau, no ens demenciem. Ahir no hi havia cap consulta cap consulta sobre el feixisme, ni el Sí era un Sí al feixisme, ni cap de totes aquestes barbaritats que ahir vaig llegir. Això també forma també part del despropòsit.

Jo reconec que em supera el que ha passat a Tortosa, que no ho puc entendre. I tinc clar que l'alcalde s'ha equivocat, i molt, i que els tortosins tenen un posicionament que moralment mai podré compartir. Però dit això no penso que l'alcalde sigui un franquista i que els tortosins han votat "franquisme" (per bé que alguns sí ho hagin fet).

Fixeu-vos en una dada per veure la dificultat d'entendre com els tortosins han viscut tot aquest debat i quina és la seva relació amb el monument dels collons: en la consulta hi ha hagut 2.631 vots a favor de retirar el monument, i 5.755 a favor de l'opció de mantenir-lo "reinterpretant-lo". Sabeu quants vots van tenir els partits "d'esquerres" a Tortosa les últimes municipals, fa un any? Els mateixos que quan van governar no van tocar el monument, i que ara ho plantejaven com una lluita a mort contra el feixisme? Al voltant de 7.000.

És a dir, si els votants dels partits d'esquerres d'ara fa un any haguessin votat ahir els favorables a retirar el monument haurien guanyat de carrer. Però no van votar. 4.400 votants de partits d'esquerres a les municipals a Tortosa ara fa un any ahir es van quedar a casa o se'n van anar a fer un arròs al Delta.

No és només que als partits "d'esquerres" els hi sués el monument quan governaven, és que als seus votants, pel que sembla, també. Jo no ho entenc. Ni ho comparteixo. Però crec que és una dada com per ajudar-nos a tots a no fer judicis tremendistes ni simplificacions excessives.

Sobre la complexitat de l'absurditat de la situació i contra les conclusions partidistes interessades.

Sense cap mena de dubte l'alcalde Ferran Bel ho ha fet malament, molt malament. Per a mi ha estat una gran decepció. Moralment no és admissible el que ha fet, i a més a més entenc que ha fet mal al partit en el que milita. Fatal.

Però ja hem tingut altre cop aquests interessats partidistes que volen fer veure i vendre el que no és. I això també cal denunciar-ho, perquè és igualment inadmissible.

Perquè resulta que aquesta mateixa setmana sabíem que en Carles Luz, l'alcalde de Gandesa, també a les Terres de l'Ebre i també de Convergència, havia decidit treure el monument franquista del Coll del Moro sense fer cap consulta. I entre d'altres coses ho explicava al Bernat Vilaró dient "no vull que es converteixi en un lloc de peregrinació feixista".

El mateix territori i el mateix partit, i dos alcaldes amb dues posicions totalment antagòniques. Però el que ha fet el gran, admirat i respectat Carles Luz no ha merescut cap comentari, s'ha amagat, s'ha silenciat. Perquè impedia als de sempre fer aquest discurs simplista de bons i dolents, i de criminalització.

Doncs no, les coses no són tan simples com alguns les volen presentar. Si critiquem el que ha fet en Bel, també hem de lloar el que ha fet en Carles Luz. De tot plegat, d'aquest posicionament tan antagònic entre dos alcaldes d'un mateix partit d'un mateix territori sobre un mateix tema, vull creure que el projecte de refundació en el que estan immersos els convergents sigui el que representa el posicionament de l'alcalde de Gandesa, d'en Carles Luz.

Finalment una petita reflexió des de la part que sóc fill de les Terres de l'Ebre. 

La vivència de la Batalla de l'Ebre és encara molt intensa a la Terra Alta i en general a totes les Terres de l'Ebre. No us ho podeu ni imaginar. Moltes coses encara, tants anys després, no s'han superat, o tot just comencen a superar-se tímidament. El dolor, el patiment i la destrucció van ser terribles. I sí, hi va haver uns vencedors o uns alineats amb el bàndol dels vencedors, i hi va haver uns derrotats, alineats amb el bàndol dels qui van ser vençuts.

Però perdre-hi hi vam perdre-hi tots. Durant el conflicte, la mort, la injustícia, l'horror, va perseguir a tothom per igual. Acabat el conflicte uns, a sobre, érem els vençuts, amb tot el que això va implicar durant la llarga nit del franquisme, un règim de terror i repressió del primer a l'últim dels seus dies. Però també a la reraguarda republicana es van cometre milers de crims i d'atrocitats.

Quan miro cada pam d'aquest paisatge vital meu que visc tan intensament com és el de la Terra Alta, hi sé veure tot el dolor i la sang que porta acumulat, però també l'esforç, el treball i la suor anònima dels qui ens han precedit. Corbera d'Ebre tenia 2.500 habitants quan la guerra. Acabada, ja mai ha superat els 1.300. Morts a la guerra. Morts a Mauthausen. Presó. Exili. I una por que només va començar a superar la nostra generació. El que ha passat a Tortosa és un despropòsit. Però no ens jutgeu com ho esteu fent. Perquè us equivoqueu. El que ha passat ha Tortosa ni ho comparteixo ni ho entenc, però de la mateixa manera que dic això també us dic que sé que no és RES del que esteu dient, imputant, condemnant, menyspreant.

Ser ferms en l'exigència moral també implica ser moralment exigents en relació a com ens hem posicionat històricament en relació a tot plegat i a la impossibilitat d'establir reduccionismes i simplificacions, de fer veure el que ni ha passat ni ha estat i d'intentar, enlloc d'abordar una complexitat innegable, treure'n rèdits partidistes.