Els comuns (i socis) o la política de promoure i gestionar la frustració col·lectiva i individual

En els últims mesos totes les notícies de caràcter econòmic que hi ha hagut han estat positives o molt positives. Estem batent rècords d'exportació. Portem molts mesos generant ocupació. El ritme d'inversions a Catalunya i de creació d'empreses és dels més alts d'Europa. I malgrat això, o d'una manera que fa obligada una reflexió sobre el que implica de dissociació, en el darrer baròmetre del CEO, quan es pregunta als enquestats si la seva situació econòmica és millor, igual o pitjor que la de fa un any tenim que per a un 61,5% és igual, però per a un 27,1% és pitjor i només per a un 11,1% millor.

Sembla que la millora en els indicadors macroeconòmics encara no arriba a la a la gent, de manera que la percepció social, al nivell micro segueix sent negativa.

Així, un 63,7% dels ciutadans valoren la situació econòmica com a dolenta o molt dolenta. És una dada contundent, tot i que, alhora, també ens permet una lectura "en positiu", perquè és un percentatge que està 26 punts per sota de la percepció que es tenia entre octubre 2012 i febrer del 2013, quan un 89% pensava que la situació era dolenta o molt dolenta.

De cara al futur, la societat segueix sent pessimista, i un 41% creuen que ens quedarem igual, però un 20,4% que empitjorarem, i només un 24% que millorarà.

Ningú, absolutament ningú, no pot negar la duresa de la crisi i l'impacte social que ha tingut, a tots els nivells. Molta gent ho ha passat i ho està passant malament. I, a més, totes les martingales i lladronici  que la crisi ha destapat, ha fet aflorar, s'ha emportat pel davant bona part de la credibilitat en les institucions, governs, bancs, etc.

I això ha passat a tot arreu. A Europa i a Catalunya. Tanmateix la singularitat de Catalunya és que potser a cap altre país del món no hi ha hagut tants polítics, tants partits polítics i tantes associacions i persones que han convertit la gestió de les frustracions en la seva oportunitat política. Aquests polítics i aquestes forces polítiques no proposen, no ofereixen solucions, no es presenten com a millors gestors.... únicament es postulen de masovers polítics d'unes frustracions individuals que ells s'encarreguen d'estendre, d'inocular en el teixit social.

Un exemple paradigmàtic de tot això el tenim amb l'alcaldessa de Barcelona, la senyora Ada Colau. Ara mateix a Barcelona hi ha més desnonaments dels que hi havia quan era alcalde Xavier Trias, però ara no són notícia. La gran habilitat de la Colau i la seva gent va ser treure un profit personal i polític del drama que estava vivint tanta gent, i assolir uns impactes mediàtics extraordinaris del seu "activisme subvencionat". Insisteixo, no per a oferir solucions, sinó per a gestionar les frustracions de les persones.

I aquesta gran habilitat que han tingut per fer tot això és mereixedora d'un Òscar a la millor interpretació quan ho han fet convertint en sous personals subvencions públiques destinades a treballar per millorar les condicions de les persones afectades per la crisi. 

La singularitat de Catalunya és, doncs, ben penosa: tenir una bona part de la classe política únicament preocupada de sumir la societat en un pessimisme crònic, de destruir totes les institucions i les opcions que tenim com a país i aconseguir així que la gent abandoni qualsevol esperança en un futur millor, mentre ells s'ofereixen per gestionar aquesta frustració. 

L'estratègia sistemàtica i planificada de generar frustració: 

Fixem-nos en una cosa: en aquest mateix baròmetre del CEO es preguntava als ciutadans com valoraven diverses institucions de les que conformen el nostre país. I les millor valorades eren les Universitats i els Mossos d'Esquadra. Això explica que justament sigui en la política universitària i en la Policia de Catalunya en el que partits com la CUP i CSQEP han centrat la seva tasca destructiva al Parlament i a la societat. Porten sistemàticament mentint al voltant de la realitat del nostre sistema universitari, generant conflictes, manipulant l'opinió pública, criticant A si es fa A i B quan es fa B. I encara pitjor amb els Mossos, que han patit una criminalització repugnant, injusta i intolerable.

No, no és cap casualitat que en aquests mesos que portem de legislatura per a aquests partits que viuen de gestionar la frustració, Universitats i Mossos, les dues institucions més ben valorades socialment, hagin concentrat les seves estratègies destructives. El seu espai polític depèn de la frustració i la insatisfacció de la gent, i per tant ara s'estan concentrant en aquestes institucions ben valorades per la ciutadania, amb l'objectiu de que també perdin la confiança en elles. Que no hi hagi cap confiança ni esperança en res.

A un altre nivell C's i PP converteixen la mentida i la manipulació sobre la realitat del país en la seva única argumentació per combatre el procés independentista. Negar l'evidència per culpabilitzar de tots els mals i frustracions possibles al procés independentista.

I encara un parell de "fites" més d'aquests promotors i gestors de la frustració:

1- Una de les estratègies d'aquests partits de gestió de l'odi és impulsar polítiques i discursos que són rebuts o percebuts per una part molt significativa de la nostra societat com una manera de "complicar-los-hi, dificultar-los-hi" la seva vida, i per a una altra part de la societat desposseir-los sibil·linament dels seu caràcter de ciutadà amb drets polítics per convertir-los en una mena de zombis socials, aclaparats pel bombardeig dialèctic que busca fossilitzar-los com a víctimes d'una discriminació sistèmica. 

Posem un exemple: si un 30%, aproximadament, dels nens en edat escolar van a l'escola concertada, es fan soflames i discursos, i mocions contra aquesta escola concertada perquè els pares d'aquest 30% dels alumnes vegin amenaçada la seva posició i s'instal·lin en la frustració de la impotència davant un poder polític que només treballa per esbudellar el seu estil de vida.

Simultàniament es fa una campanya contra "les retallades" que manipula la realitat i la distorsiona amb l'objectiu de generar frustració i ressentiment en tots els pares que porten els fills a la pública. I una escola que gestiona el procés educatiu dels nens amb gran solvència i amb resultats i ratis totalment homologables de qualitat, per més que sempre siguin millorables, és presentada com una mena de llocs sòrdids en els que dipositem els nostres fills, sense cap condició perquè puguin aprendre, a diferència dels de la concertada (generar ressentiment).

Amb la Sanitat passa més o menys el mateix. Un model sanitari que és de referència internacional, d'una altíssima qualitat, avançadíssim, punter, etc. és, amb l'excusa de les retallades, distorsionat de tal manera que sembla que els gestors de salut hagin estat uns sàdics que han convertit en una amenaça de mort el caure malalt. Trepitgeu qualsevol CAP o Hospital, estan plens de propaganda repugnant, d'una distorsió moralment insuportable de la realitat del nostre sistema. Mentre tant, fa una setmana coneixíem una estadística estatal que ordenava les comunitats autònomes amb el rati llits hospitalaris tancats per milió d'habitants. I resulta que Catalunya és la comunitat autònoma on aquest rati és més baix, és la número 17, amb 79 llits tancats per cada milió d'habitants, mentre Andalusia en té 308 tancats per milió d'habitants.

Després de tants discursos, propaganda, mentides, manipulació de tots aquests partits i líders polítics, resulta que Catalunya som els que hem pogut gestionar la crisi amb un menor impacte sobre la població, quan si escoltaves aquests gestors de l'odi semblava que havíem posat en marxa algun programa eugenista per liquidar la població malalta.

2- una segona fita en aquesta estratègia dels sembradors i gestors de la frustració és sabotejar totes les opcions i les polítiques que puguin fer que les coses vagin millor: si el seu capital polític és gestionar la frustració, quanta més gent frustrada hi hagi, millor per a ells i per a les seves opcions polítiques.  

A diferència del funcionament democràtic i institucional normal a tot el món, aquests gestors de l'odi nostrats se solapen amb els ungits per la superioritat moral, i sempre hi haurà algú, aquí o allà, a qui culpabilitzar i fer responsable de que les coses vagin pitjor, ni que manin ells. I si no es troba a qui culpabilitzar a prop, sempre hi haurà els EUA i Israel per fer-ho.

Això és el que explica que en un any l'Ajuntament de Barcelona de la senyora Colau no hagi estat capaç de gestionar NI UN SOL projecte per a la ciutat. Ni un de sol! I que en canvi hagi abandonat totalment, ignorat i menyspreat, tots els sectors productius de la ciutat i posat en perill els grans projectes que fan de Barcelona una referència mundial. Des del món de l'empresa fins al món de la ciència. Des del món de la cultura fins al món del comerç i el turisme.

Hi ha dos exemples paradigmàtics de tot això: la manera com s'està posant en perill la continuïtat a la ciutat del Mobile World Congress, que reporta enormes beneficis, a tots els nivells, a la ciutat i a la seva gent. 

Però també la manera com s'ha començat a criminalitzar el turisme, que és una activitat econòmicament clau per a la ciutat. És una hipocresia i cinisme sense precedents obrir un debat sobre els possibles efectes negatius per a la ciutat que hi vinguin estrangers a fer-hi estades temporals (turisme) i en canvi no és qüestionin els efectes sobre la ciutat que hi vinguin estrangers per quedar-s'hi permanentment (immigració).

Tot això passa mentre hi ha una tolerància inadmissible amb activitats il·legals, com el top manta, que ha generat un efecte crida i ara tenim tots els carrers del centre de la ciutat convertits en un zoco que combina la gestió de la misèria amb les estratègies de les màfies. O també la tolerància, àdhuc la legitimació, d'activitats incíviques com colar-se al transport públic, que és una pràctica que s'està estenen com la pólvora.

Per acabar de situar els eixos de la política de la frustració, simultàniament a tot això el mateix Ajuntament assetja, persegueix, multa, limita, dificulta, les activitats legals, del petit comerç i de tota la gent que intenta fer les coses bé, demanar permisos, obtenir llicències, pagar impostos, crear llocs de treball, viure de la seva feina. Amb aquest col·lectiu l'Ajuntament de la senyora Colau directament els està perseguint, fins i tot amb actuacions arbitràries, sense fonament, despòtiques. La senyora Colau permet que 1.000 manters converteixin la Rambla i la Barceloneta en un zoco controlat per les màfies, però després obliga a tancar o reduir a una mínima expressió econòmicament insostenible, terrasses d'establiments que tenien tots els permisos i llicències en ordre. Et pots colar al metro sense problema, però si tens aire condicionat a la botiga i tens la porta de l'establiment oberta, inspecció i sanció -fortíssima- per comportament incívic per desaprofitament energètic.

Ens cal una reacció cívica i política similar a la que ha desencadenat el procés independentista per evitar convertir-nos en hostatges d'aquests polítics de la frustració. La nostra societat és extraordinàriament dinàmica, creu en l'emprenedoria, en el treball i en l'esforç, perquè així és com s'ha fet al llarg dels segles. No podem permetre que els gestors de la frustració ens converteixin en una societat grisa, sense esperança, apalancada, que espera li facin enlloc de deixar-hi la pell per fer-ho, que la seva única esperança sigui un subsidi en comptes de creure en assolir les coses a través de l'esforç, del treball, del talent, de la iniciativa. Ens cal reaccionar. I urgentment.