En un d'aquests girs absurds que de vegades protagonitzem, en el que portem de procés, i quan ja havíem aconseguit que tothom parlés de que l'objectiu polític és la "Independència", sense eufemismes com "plena sobirania" o "estat propi"...de sobte s'abandona el concepte "independència" i es comença a parlar de fer la "República Catalana".
Això ha donat peu a tot de cursileries i una dissociació sagnant, clamorosa, entre el llenguatge de la gent i les soflames de les associacions i dirigents que han renunciat a parlar d'independència per parlar de "República catalana"
L'ANC té una gran responsabilitat en aquest despropòsit. I ara hem entrat en una dinàmica d'encegament tal que no hi ha hagut ningú que hagi reflexionat al voltant de com és que aquest Onze, mentre la gent que omplia tots els carrers no deixava de cridar IN INDE INDEPENDÈNCIA, tots els discursets que ens arribaven per megafonia només cridaven a favor de la "República catalana". Gairebé ni una vegada no es va dir, des dels micròfons oficials, ni Catalunya ni Independència.
República no defineix absolutament res per ella mateixa. L'únic que defineix és l'absència d'una monarquia, res més, i això és tan absurd i tan intranscendent que molts països que no tenen cap monarquia, ni tan sols necessiten "autoanomenar-se" República.
República no és res. Si a Catalunya hi hagués un corrent independentista que propugnés una sortida rotllo Commonwealth, és a dir, ser un estat plenament independent i tenir com a cap d'estat un vincle simbòlic amb alguna monarquia, encara la cosa tindria el seu què. Però això no és així. Per tant elevar a categoria el que simplement és una anècdota administrativa, és la cosa més absurda que hem vist en molt de temps.
"Però serem una República, no?", diuen llavors els defensors d'aquesta història. "I si ho serem, per què no ho hem de dir?" Doncs perquè se suposa que també serem un estat democràtic, i serem un estat social, i serem un estat de Dret. I no cal convertir-ho tot en el nostre nom propi, és absurd. Perquè l'objectiu és la INDEPENDÈNCIA i que CATALUNYA sigui un estat independent.
És brutal la quantitat de països amb règims tirànics que llueixen ser "República" ben alt en el seu passaport. És una necessitat que no tenen la majoria de règims democràtics. No ho estampen els Estats Units d'Amèrica, que fins on jo sé no són una monarquia. Ni Israel, que tampoc ho és. No van dient "República dels USA o de Israel". Ojo, com tampoc ho fan règims monàrquics: ni tan sols Espanya no diu en el seu passaport "Reino de España". Com tampoc ho fa Dinamarca, per posar un exemple de monarquia parlamentària impecablement democràtica i avançada.
No ho diuen perquè la forma no és substancial. L'absurditat és que algú ho hagi volgut convertir en substancial. Sense ser-ho.
El que és substancial és que tenim un nom, que el sap tothom: Catalunya, Catalonia.
El que és substancial és que volem una cosa: la independència.
I el que és substancial és que si l'assolim, això donarà peu a la creació d'un nou estat, el català, independent.
Després, en el procés constituent, ja fixarem tots els adjectius i totes les etiquetes que ens definiran. Ja direm que el nostre estat tindrà la forma d'una República parlamentària, democràtica, social i de dret.
I ja direm moltes altres coses.
Jo vull que al meu passaport hi digui CATALUNYA, no República Catalana. Igual com els mexicans hi diuen MEXICO. Igual com els israelians hi diuen ISRAEL. O igual com els portuguesos PORTUGAL, i no República portuguesa.
I ja en tinc PROU! Prou amagar el nostre nom, Catalunya. Prou deixar de dir el que volem fer: la independència. Prou vendre això de "República catalana" com si fós una Icària, com si dient això automàticament estiguéssim atribuint un munt de coses. No atribueix res, és del tot fals, és enganyar la gent. I prou vendre blat que ni hem segat ni està ben lligat.
Ara l'objectiu és la independència, i només hi arribarem sense fer avantatgisme entre nosaltres, és a dir, sense pretendre que un procés que ha de ser tan transversal com puguem s'escori, per oportunisme, cap a un biaix ideològic determinat.
Ara mateix, per fer el que hem de fer, ens hem de centrar en el compromís a respectar els grans valors transversals de la nostra societat: la democràcia parlamentària i representativa, l'estat de dret, les llibertats individuals i col·lectives, l'estat social, el respecte a la propietat i ser un soci fidel, capaç d'assumir i complir els nostres compromisos amb els nostres aliats.
Ara mateix el que hem de fer és deixar de fer el ruc i de creure'ns moralment superiors a la resta de la humanitat i que podrem arreglar el que la resta de la humanitat no ha pogut. Ara mateix, si volem ser un estat independent, el que hem de fer és oferir una imatge solvent, de que sabem el que implica la independència i som prou responsables per exercir-la. I això vol dir deixar de fer el bleda. Si volem la independència el primer fet en el que s'evidencia ser independent és en el control de les nostres fronteres, i en que serem nosaltres els que decidirem, d'acord als nostres socis, qui entra i qui no entra. Si algú té al cap que la independència implicarà no exercir filtre estatal a les nostres fronteres, i un "papers per a tots" sense restricció, que ho digui, però que ho digui clarament. Perquè si aquestes són les "truites compartides" potser alguns no compartirem aquest trajecte. Perquè si la cosa va de sortir de l'OTAN, de papers per a tothom, d'abolir fronteres, etc. alguns arribarem que clarament ara no es donen les condicions per fer la independència.
Jo crec que això no és així. I que totes aquestes truites com totes aquestes repúbliques és aquesta estupidesa nostrada, barrejada amb frivolitat. Confio plenament en el nostre Govern i en Junts pel Sí. Però alerta que la rucada aquesta de la República Catalana no sigui un preludi de començar a trencar ous, ni que sigui per fer truites amb intenció de "compartir-les". Perquè potser serem molts els que no les voldrem compartir, aquestes truites.
Per a mi l'avantatgisme és ara mateix una de les grans amenaces internes que té el procés. Avantatgisme són tots aquests espavilats que volen aprofitar-se de la fractura política que introdueix l'eix nacional en la representació política de caràcter ideològic. Són tots aquests que tornen a treure això que la independència ha de portar associada la "cosa social", i que moviment nacional i social són un de únic. La tensió nacional del procés porta associada una fractura de la representació política de caràcter ideològic en lo social que fins que no hàgim finalitzat el procés no es reconduïrà. I d'aquesta situació és del que dic no s'ha de fer avantatgisme.
Si per un moment reordenem les majories parlamentàries, al marge del tema nacional, en una banda es configuraria un clar bloc "de progrés social europeista i atlàntic", amb aprox el 50% de Junts pel Sí (posem 30 diputats dels 62), els 25 de C's, els 11 del PP i probablement els 16 del PSC. És a dir, uns 82 diputats. A l'altra banda, els de les truites, podríem trobar l'altre 50% de JxSí (30), els 11 de CSQEP i els 10 de la CUP, és a dir, 51.
El país, ideològicament, és com és. Fa molts anys que tots ho sabem, com som. El procés i aquest tram final cap a la independència han introduït una dinàmica política excepcional, en el que les qüestions "ideològiques" han desaparegut, i tot es vota en clau de procés. Per això els vots de C's, PSC, PP, CSQEP i CUP van rebentar els pressupostos del 2016. Res no uneix a C's i PP amb CSQEP i la CUP, però s'aprofita tot el que es pugui per desgastar el procés. Els pressupostos d'uns no tindrien res a veure amb els dels altres, però se sumen vots totalment oposats, dels dos extrems, per atacar el govern i el procés, per desgastar Junts pel Sí.
La temptació de pensar que es poden fer truites i compartir-les sense trencar ous és un gravíssim error estratègic. Si se segueix tensant la corda cap a "les lluites", cap a aconseguir avantatgismes en la definició del país que no tenen cap majoria representativa de la societat al darrere, però que es pot assolir parlamentàriament o en un ajuntament via fer xantatge amb el tema del procés indy, anirem pel pedregar.
En termes, p.ex. d'impostos, d'apujar-los, hi ha ideològicament una clara majoria parlamentària en contra. Però si es fa xantatge al procés amb aquest tema, generant una majoria que no existeix per a aquesta mesura, és quan comencem a fer truites. Si qüestionem l'OTAN o la UE, que tenen un suport majoritari en termes ideològics al Parlament i a la societat, és quan seguim fent truites. I no per a compartir-les, sinó per a tirar-nos-les pel cap. I tot això arrenca amb aquesta cosa de la República Catalana. No senyors: Catalunya i independència. I després sí, un cop votem en termes estríctament ideològics, definirem els adjectius del país i les polítiques a fer.
Entesos?
Això ha donat peu a tot de cursileries i una dissociació sagnant, clamorosa, entre el llenguatge de la gent i les soflames de les associacions i dirigents que han renunciat a parlar d'independència per parlar de "República catalana"
L'ANC té una gran responsabilitat en aquest despropòsit. I ara hem entrat en una dinàmica d'encegament tal que no hi ha hagut ningú que hagi reflexionat al voltant de com és que aquest Onze, mentre la gent que omplia tots els carrers no deixava de cridar IN INDE INDEPENDÈNCIA, tots els discursets que ens arribaven per megafonia només cridaven a favor de la "República catalana". Gairebé ni una vegada no es va dir, des dels micròfons oficials, ni Catalunya ni Independència.
República no defineix absolutament res per ella mateixa. L'únic que defineix és l'absència d'una monarquia, res més, i això és tan absurd i tan intranscendent que molts països que no tenen cap monarquia, ni tan sols necessiten "autoanomenar-se" República.
República no és res. Si a Catalunya hi hagués un corrent independentista que propugnés una sortida rotllo Commonwealth, és a dir, ser un estat plenament independent i tenir com a cap d'estat un vincle simbòlic amb alguna monarquia, encara la cosa tindria el seu què. Però això no és així. Per tant elevar a categoria el que simplement és una anècdota administrativa, és la cosa més absurda que hem vist en molt de temps.
"Però serem una República, no?", diuen llavors els defensors d'aquesta història. "I si ho serem, per què no ho hem de dir?" Doncs perquè se suposa que també serem un estat democràtic, i serem un estat social, i serem un estat de Dret. I no cal convertir-ho tot en el nostre nom propi, és absurd. Perquè l'objectiu és la INDEPENDÈNCIA i que CATALUNYA sigui un estat independent.
És brutal la quantitat de països amb règims tirànics que llueixen ser "República" ben alt en el seu passaport. És una necessitat que no tenen la majoria de règims democràtics. No ho estampen els Estats Units d'Amèrica, que fins on jo sé no són una monarquia. Ni Israel, que tampoc ho és. No van dient "República dels USA o de Israel". Ojo, com tampoc ho fan règims monàrquics: ni tan sols Espanya no diu en el seu passaport "Reino de España". Com tampoc ho fa Dinamarca, per posar un exemple de monarquia parlamentària impecablement democràtica i avançada. No ho diuen perquè la forma no és substancial. L'absurditat és que algú ho hagi volgut convertir en substancial. Sense ser-ho.
El que és substancial és que tenim un nom, que el sap tothom: Catalunya, Catalonia.
El que és substancial és que volem una cosa: la independència.
I el que és substancial és que si l'assolim, això donarà peu a la creació d'un nou estat, el català, independent.
Després, en el procés constituent, ja fixarem tots els adjectius i totes les etiquetes que ens definiran. Ja direm que el nostre estat tindrà la forma d'una República parlamentària, democràtica, social i de dret.
I ja direm moltes altres coses.
Jo vull que al meu passaport hi digui CATALUNYA, no República Catalana. Igual com els mexicans hi diuen MEXICO. Igual com els israelians hi diuen ISRAEL. O igual com els portuguesos PORTUGAL, i no República portuguesa.
I ja en tinc PROU! Prou amagar el nostre nom, Catalunya. Prou deixar de dir el que volem fer: la independència. Prou vendre això de "República catalana" com si fós una Icària, com si dient això automàticament estiguéssim atribuint un munt de coses. No atribueix res, és del tot fals, és enganyar la gent. I prou vendre blat que ni hem segat ni està ben lligat.
Ara l'objectiu és la independència, i només hi arribarem sense fer avantatgisme entre nosaltres, és a dir, sense pretendre que un procés que ha de ser tan transversal com puguem s'escori, per oportunisme, cap a un biaix ideològic determinat.
Ara mateix, per fer el que hem de fer, ens hem de centrar en el compromís a respectar els grans valors transversals de la nostra societat: la democràcia parlamentària i representativa, l'estat de dret, les llibertats individuals i col·lectives, l'estat social, el respecte a la propietat i ser un soci fidel, capaç d'assumir i complir els nostres compromisos amb els nostres aliats.
Ara mateix el que hem de fer és deixar de fer el ruc i de creure'ns moralment superiors a la resta de la humanitat i que podrem arreglar el que la resta de la humanitat no ha pogut. Ara mateix, si volem ser un estat independent, el que hem de fer és oferir una imatge solvent, de que sabem el que implica la independència i som prou responsables per exercir-la. I això vol dir deixar de fer el bleda. Si volem la independència el primer fet en el que s'evidencia ser independent és en el control de les nostres fronteres, i en que serem nosaltres els que decidirem, d'acord als nostres socis, qui entra i qui no entra. Si algú té al cap que la independència implicarà no exercir filtre estatal a les nostres fronteres, i un "papers per a tots" sense restricció, que ho digui, però que ho digui clarament. Perquè si aquestes són les "truites compartides" potser alguns no compartirem aquest trajecte. Perquè si la cosa va de sortir de l'OTAN, de papers per a tothom, d'abolir fronteres, etc. alguns arribarem que clarament ara no es donen les condicions per fer la independència.
Jo crec que això no és així. I que totes aquestes truites com totes aquestes repúbliques és aquesta estupidesa nostrada, barrejada amb frivolitat. Confio plenament en el nostre Govern i en Junts pel Sí. Però alerta que la rucada aquesta de la República Catalana no sigui un preludi de començar a trencar ous, ni que sigui per fer truites amb intenció de "compartir-les". Perquè potser serem molts els que no les voldrem compartir, aquestes truites.
Per a mi l'avantatgisme és ara mateix una de les grans amenaces internes que té el procés. Avantatgisme són tots aquests espavilats que volen aprofitar-se de la fractura política que introdueix l'eix nacional en la representació política de caràcter ideològic. Són tots aquests que tornen a treure això que la independència ha de portar associada la "cosa social", i que moviment nacional i social són un de únic. La tensió nacional del procés porta associada una fractura de la representació política de caràcter ideològic en lo social que fins que no hàgim finalitzat el procés no es reconduïrà. I d'aquesta situació és del que dic no s'ha de fer avantatgisme.
Si per un moment reordenem les majories parlamentàries, al marge del tema nacional, en una banda es configuraria un clar bloc "de progrés social europeista i atlàntic", amb aprox el 50% de Junts pel Sí (posem 30 diputats dels 62), els 25 de C's, els 11 del PP i probablement els 16 del PSC. És a dir, uns 82 diputats. A l'altra banda, els de les truites, podríem trobar l'altre 50% de JxSí (30), els 11 de CSQEP i els 10 de la CUP, és a dir, 51.
El país, ideològicament, és com és. Fa molts anys que tots ho sabem, com som. El procés i aquest tram final cap a la independència han introduït una dinàmica política excepcional, en el que les qüestions "ideològiques" han desaparegut, i tot es vota en clau de procés. Per això els vots de C's, PSC, PP, CSQEP i CUP van rebentar els pressupostos del 2016. Res no uneix a C's i PP amb CSQEP i la CUP, però s'aprofita tot el que es pugui per desgastar el procés. Els pressupostos d'uns no tindrien res a veure amb els dels altres, però se sumen vots totalment oposats, dels dos extrems, per atacar el govern i el procés, per desgastar Junts pel Sí.
La temptació de pensar que es poden fer truites i compartir-les sense trencar ous és un gravíssim error estratègic. Si se segueix tensant la corda cap a "les lluites", cap a aconseguir avantatgismes en la definició del país que no tenen cap majoria representativa de la societat al darrere, però que es pot assolir parlamentàriament o en un ajuntament via fer xantatge amb el tema del procés indy, anirem pel pedregar.
En termes, p.ex. d'impostos, d'apujar-los, hi ha ideològicament una clara majoria parlamentària en contra. Però si es fa xantatge al procés amb aquest tema, generant una majoria que no existeix per a aquesta mesura, és quan comencem a fer truites. Si qüestionem l'OTAN o la UE, que tenen un suport majoritari en termes ideològics al Parlament i a la societat, és quan seguim fent truites. I no per a compartir-les, sinó per a tirar-nos-les pel cap. I tot això arrenca amb aquesta cosa de la República Catalana. No senyors: Catalunya i independència. I després sí, un cop votem en termes estríctament ideològics, definirem els adjectius del país i les polítiques a fer.
Entesos?
DONEC PERFICIAM
SI SRO.,CATALUNYA I PROU...
ResponEliminaTRENCAR OUS?...AIXO ES "CITAR LA BITXA"...
ResponEliminaTotalment d'acord, Senyor Abad.
Però ells no ho volen entendre. Els colauers van al seu rotllo de truita espanyola, plat internacionalista i l'esquerra nostrada els hi para la taula i els hi posa cambrers (i cambreres).