9 de nov. 2016

Lectura del triomf de Trump en paral·lel a la política a Catalunya

No tinc ni idea de la política dels EUA, ni conec la seva societat, ni el funcionament de la seva economia, ni he llegit al voltant seu, ni hi he estat. Només tinc un coneixement superficial del seu funcionament institucional. I potser la part que més m'ha interessat o per la que m'he preocupat més és pel seu paper transcendent per a la nostra civilització de superpotència militar que ens ha salvat el cul en dues ocasions als europeus.

Això sí, estic plenament empapat del relat que "construeixen i deconstrueixen" sobre ells mateixos a través del cinema, la literatura, les sèries, la música i "moviments" associats p.ex. al tema mòtard.

És a dir, en relació als EUA, sóc un ignorant. Per tant, parlar-ne com fan els nostres tertulians habituals seria patètic, i no és la intenció que tinc amb aquest article. El bombardeig d'informació filtrada que hem tingut de les eleccions als EUA, de la pugna entre Donald Trump i Hillary Clinton, així com les reaccions suscitades al nostre país (que he seguit entre l'interès i l'estupefacció), sí que em motiven, però, a escriure al voltant de la visió que m'ha generat.

Si hagués de dir dues paraules per resumir aquesta visió serien actitud i hipocresia. En termes polítics el més interessant o de l'únic que m'atreveixo a parlar és d'una qüestió d'actitud, tant per explicar-me què han estat aquestes eleccions, com per descriure la lectura que se n'ha fet des d'aquí. Aquest enfocament m'ha fet venir al cap una paraula: hipocresia. És tanta la hipocresia que avui hi ha damunt el taulell polític, mediàtic i opinador que és fa vergonyosament insuportable. I relligant-ho tot, la sempre present atalaia de la "superioritat moral" des de la que els nostres progres ens sermonegen, a nosaltres i al món sencer.

D'entrada la informació de la campanya electoral dels EUA des del primer dia ha comptat amb un estereotip del candidat Trump, del que ningú no ha gosat apartar-se. Un milionari capriciós, maleducat, racista, sexista i que fregava la bogeria personal. Trump era caca. I com que era caca, no hi havia cap explicació possible a que tingués cap mena de suport. I a partir d'aquí a veure qui la deia més grossa i qui era capaç de menysprear-lo més, tant a ell com a les seves polítiques (quines? perquè no ens han explicat gaire cosa més enllà de les "anècdotes"). I, el que encara és pitjor, als seus votants, caricaturitzats com uns ignorants que no saben ni el que fan ni perquè ho fan.

A mi és un personatge que m'havia despertat fins i tot repugnància per una cosa molt concreta que li vaig veure: quan va menysprear qui també fou candidat republicà McCain, que havia estat, per a molts nordamericans un autèntic heroi de guerra. McCain havia combatut a la guerra del Vietnam, com a pilot d'aviació. En una operació fou abatut, i tot i que amb greus ferides, sobrevisqué, malgrat ser fet presoner, i inhumanament torturat durant 5 anys. Finalment fou alliberat. Doncs bé, en una entrevista al senyor Trump, li pregunten sobre McCain i té la baixesa moral de dir que per a ell no és cap heroi, que herois són els que van tornar sense "deixar-se fer presoner". D'algú que no ha posat mai la seva vida en perill anant a la guerra, servint al seu país, dir això d'un heroi com McCain vaig trobar que no es podia caure més baix ni ser més roí.

I en una societat com la nordamericana, pensava que aquestes coses serien demoledores per a les aspiracions de Trump. No ha estat així. La política és molt més complexa que això.

Fa unes setmanes, crec que era al canal National Geographic vaig veure amb gran interès un documental de la serie "Sin Censura", sobre Trump. Era una aproximació a la seva biografia sense massa prejudicis, i que donava veu, sense filtres, a testimonis de detractors seus (de moltes etapes de la seva vida) i a testimonis favorables a la seva persona i a la seva candidatura.

Oh, sí! Hi havia gent que s'atrevia a explicar davant la TV que donaven suport a Trump, i que quan ho feien argumentaven les seves raons. Quin shock, tu...

El que aquells testimonis favorables Trump valoraven, sobretot, era la seva actitud: "és la primera vegada que sento un candidat parlar de temes que des de fa molt temps em preocupen, i de fer-ho directament". Altres testimonis deien "pensava que quan fos candidat deixaria de parlar com ho havia fet, però no, segueix dient el mateix, té el meu suport".

A l'altra banda tenien una candidata, Hillary Clinton, que personificava una actitud totalment diferent, la de "l'establishment". Era algú que parlava com sempre parla l'establishment -del que gairebé sempre n'ha format part- i que plantejava els temes que l'establishment considera es poden plantejar i de la manera com aquest establishment creu s'han de plantejar. I entenc per establishment el gruix Demòcrata i Republicà.

La tensió entre aquestes dues actituds és igualment present a la nostra societat, la catalana. I totes dues tenen elements positius i negatius, tot i que quan una acaba esdevenint una gàbia que empresona el debat i les idees, llavors és quan la cosa canvia.


El "perill" de l'actitud "no establishment" és plantejar temes tot i saber que no es podrà fer res del que s'està proposant, perquè això és la demagògia que alimenta tots els populismes, de dreta i d'esquerra. És el que ha pogut alimentar Trump (tot i que només ho podrem dir si en els propers 4 anys no fa el que ha dit faria) i és el que ha alimentat la senyora Colau per esdevenir alcaldessa de Barcelona (tot i que en aquest cas ja podem certificar la seva actitud populista, perquè en menys d'un any ja ha quedat totalment al descobert la seva demagògia i mentides, que només tenien una única finalitat, enganyar l'electorat per assolir un objectiu de poder, tot i saber com manipulava la realitat i que prometia coses que sabia no faria).

Però davant el risc de la demagògia populista tenim l'actitud política de l'establishment de construir una gàbia política que exclogui, com a sistema, parlar de certs temes, perquè llavors és quan el debat polític es podreix. La responsabilitat per evitar la demagògia no s'ha de confondre mai amb la covardia per abordar i plantejar políticament tots els temes que formen part de l'agenda de preocupacions de la gent, amb la mesquinesa d'intentar aprofitar el poder de l'establishment i tots els seus ressorts (bàsicament mediàtics) per amagar debats o temes, per sostraure del debat polític alguns temes.

I això és el que em sembla que ha pogut passar als EUA i que pot explicar l'èxit de Trump. I això és el que em sembla està passant a casa nostra, ofegats com estem pel pensament del políticament correcte i de les seves formulacions... i que encara no sabem on ens portarà, perquè la gent no és tonta i comença a estar-ne farta.

Posaré, en relació a l'actitud i la hipocresia, un exemple molt concret, en la perspectiva Trump, però que també té una lectura directa a casa nostra.

Un dels testimonis del documental favorables a Trump era el d'una escriptora que havia escrit un llibre sobre problemes que el descontrol dels fluxos migratoris cap als EUA havia generat. I ella deia que per primera vegada, amb Trump, hi havia un candidat que en parlava, que no amagava aquests problemes ni intentava minimitzar-los, i que feia del control d'aquests fluxos una de les seves polítiques bàsiques.

L'actitud establishment ha generat una gàbia del políticament correcte que impedeix es parli d'un tema que modifica tant les nostres societats com és la immigració. Trump té, al meu entendre, una actitud positiva en parlar-ne, en plantejar-ho en el debat polític i en proposar polítiques al respecte (ens agradin o no, això és un altre tema).

I sí, hi ha molta gent que està farta que d'alguns temes no se'n pugui parlar. I crec que amb el vot a Trump hi ha hagut una certa revolta contra aquesta gàbia del políticament correcte. Avui Jordi Graupera explicava que el massiu vot dels homes blancs a Trump és una reacció davant ser considerats els culpables de tot.

Si Trump vol fer-hi alguna cosa i la fa (ens agradi o no), la seva actitud haurà estat políticament honesta. Haurà trencat la gàbia i haurà donat resposta a una inquietud o vivència com a problema que tenia molta gent i que el fet ni se'n parlés i ningú no intentés fer-hi res els frustrava políticament davant l'establishment. Si no ho fa, només serà recordat com a demagog.

Fixem-nos que les propostes polítiques de Trump no hauran estat tan racistes com ens han volgut fer veure quan p.ex. ha obtingut també un significatiu percentatge de vot latino. Perquè la gent "assimilada" o integrada a la societat també pot percebre el descontrol migratori com una amenaça al seu status quo, nivell de vida.

Quina connexió té això amb el nostre país? Doncs que en el nostre país, de manera evident, la immigració és potser la peça més ultraprotegida dins la gàbia del políticament correcte. És un tema totalment tabú. I parlar-ne et situa directament com a xenòfob o racista. Això és així. Però en canvi els masovers de la gàbia del políticament correcte ells sí poden tensar la societat cada cop més enllà amb les seves idees, de les que no en podem parlar ni es poden discutir.

El fenomen de les migracions massives al món és ara mateix un dels temes amb més incidència a les nostres societats. Però no se'n parla ni es debat com l'hem d'abordar, quines són les alternatives que tenim o que no tenim. És un debat totalment robat a la societat i, el que encara és pitjor, un tema sobre el que s'evita puguem decidir. Així, resulta que allò del que únicament podem parlar és de "tancar els CIES", sense explicar a la població qui és que hi fa cap, perquè hi fa cap, en quines condicions s'hi està, etc. CIE caca. I punt. I així no no es parla dels perfils vinculats a la reincidència delictiva, ni de que són persones en procés d'expulsió, etc. I molt menys podem parlar de l'incessant flux migratori il·legal, sense papers, sense cap control per part de la nostra societat. Ni es parla de les màfies que estan alterant, adulterant, sense control, el nostre teixit comercial.

Aquesta gàbia pot funcionar una temporada, però no pot sostreure debats a tothom indefinidament perquè ens hi obliguen els gestors del políticament correcte.

Ara tenim un altre debat "apassionant": el turisme. Ens diuen que el turisme ens genera problemes i la massificació està canviant els nostres barris, i que volem regular el volum de turistes que podem "acceptar". Ja em sembla bé fer-ho, perquè sóc contrari a sostreure cap debat de l'àmbit polític i social.

El que no té cap sentit és que ens plantegem debatre la regulació i topalls a migracions d'estades temporals que fan una aportació neta de riquesa al país (inversió, llocs de treball, consum, etc.) i no ens plantegem debatre la regulació i topalls a migracions d'estades indefinitives que són majoritàriament consumidores de recursos de l'estat del benestar perquè entren a la nostra societat en els nivells de renda més baixos i desplacen així als "locals".

Parlem de turisme i el seu impacte. Però fem-ho conjuntament, sense separar una cosa de l'altra, dels fluxes migratoris de caràcter indefinit. O parlem de tot o no parlem de res.

Deia abans, parlant del vot no blanc a Trump que les persones tenim un instint innat a protegir allò que hem aconseguit, sigui molt o sigui poc. Una de les actituds davant la política més la que ens permet atribuir al nostre vot un valor o bé des de la certesa que ens permetrà millorar la nostra posició, o bé, i aquesta és la majoritària, perquè ens assegura protegir el nostre way of life, nivell de vida, estil de vida, assolit, davant altres vots que veiem com una amenaça.
I Trump jo diria s'ha mogut bé en aquest terreny. Jo no ho comparteixo, però entenc que les seves propostes en relació al lliure comerç internacional o davant les afectacions econòmiques i industrials de les polítiques per combatre el canvi climàtic el que han fet és traslladar un missatge de "protecció" a una classe obrera que en tot això hi veu una amenaça. Perquè, insisteixo, el legítim interès en protegir el que es té no implica tenir molt, sinó no veure perillar el que es tingui. I si això és un lloc de treball en una fàbrica, que permet viure al treballador i la seva família, és legítim voler-ho protegir davant l'amenaça de l'atur.

Sí, les persones tenim aspiracions, i tenim idees, però sobretot el que tenim és un instint nat de protegir allò que ja tenim, de no empitjorar. I quan la política amenaça amb les seves decisions amb empitjorar la vida de les persones, és quan es produeixen fenòmens d'aquest tipus.

Això també té una lectura en clau catalana, àdhuc de procés. El compromís majoritari de la nostra societat amb la independència té un mèrit innegable, i és que assumim, tots, la incertesa que un procés d'aquesta naturalesa comporta. I això ho hem de protegir pel damunt de tot. Ja s'encarrega l'unionisme de les campanyes de la por, que justament tenen per objectiu que en la balança del país millor que sabem comportarà la independència i de la incertesa del procés, pesi més la por a les incerteses.

El que és absurd és que siguem nosaltres mateixos els que fem polítiques que puguin despertar a una part molt significativa de la nostra societat, el temor que, associat a la independència, s'està preparant una bateria de mesures socials que amenacen directament el seu estil de vida, la seva qualitat de vida, el seu nivell de vida assolit, sigui quin sigui.

Molta gent s'ha preguntat com era possible que el PP hagi guanyat les eleccions a Espanya de la manera que ho ha fet dues vegades seguides, amb la interminable llista de casos de corrupció, mangoneo i incompetències que han acreditat. Jo no crec que tot això no hagi importat a una part del seu electorat, no ho trobin recriminable. El que crec és que els han votat perquè han acabat visualitzant que era el vot que menys riscos implicava per al seu status quo, per al seu nivell de vida, que veia amenaçat amb les altres propostes. No estem parlant de "protegir" grans fortunes. Estem parlant, gairebé sempre, de protegir llocs de treball.

¿Pensem que és inocu amenaçar el gruix de la nostra societat amb un increment de la fiscalitat, amb una criminalització de la prestació privada o concertada de serveis (educació, sanitat), amb mesures invasives de l'esfera de la seva privacitat i estil de vida (p.ex. tenir un cotxe i fer-lo servir, quedar amb els amics en una terrassa), amb incerteses sobre el foment de l'activitat empresarial i la creació de riquesa i d'ocupació, amb menyspreu del valor social de l'ordre públic o amb la percepció que volem fer del nou estat una icària sense fronteres, on no hi haurà sense papers perquè no es demanaran els papers a ningú, i que a més a més tot estarà pagat per a tots (transport, sanitat, educació), amb renda bàsica assegurada automàticament, amb salari mínim màxim, etc etc? 
Pensem que tot això és innocu? Pensem que tot això no genera més temor a la societat que cap altra cosa? Perquè la gent ja es pregunta "i tot això com ho pagarem"?

La gàbia del políticament correcte ens porta a no poder parlar de cap dels temes que ells consideren estan proscrits i que hàgim d'acceptar submisament que només es parli de drets, d'uns drets faraònicament en expansió, i ningú no parli ni de costos ni de deures.

I això crec que és una de les altres coses que avui, amb les eleccions dels EUA ha pogut saltar pels aires. Veurem.








1 comentari: