Fa uns 10 dies en un post analitzava les dades que evidencien que en l'últim any hem deixat de fer independentistes, que hem començat a destruir els fonaments de la fins ara majoria social per la independència. Una de les dades irrefutables d'aquesta majoria social per la independència és la correlació que hi ha entre el "Sí a la independència" i la percepció, la confiança, que amb la independència milloraria el nostre nivell de vida, el nivell de vida del país. Doncs bé, aquesta "confiança" havia caigut 7 punts en un any. Del 2015 al 2016 hem passat d'un 56% dels catalans que creiem que amb la independència millorarà el nivell de vida a un 49%. Set punts menys. Una barbaritat. Una dada que és una doble amenaça: a) que esdevingui tendència, i per tant vagi minvant la confiança en el que ens aportarà la indy i, b) que en perdre la confiança que amb la indy millorarà el nostre nivell de vida, acabem perdent suports a la independència (cosa que fins ara no es produeix al mateix nivell que aquesta pèrdua de 7 punts).
Davant d'això, concloïa la meva anàlisi amb dues crides:
- deixar de fer el ruc, deixar d'estar presoners de debats absurds, de provocar situacions que només ens desgasten o de situar com a estratègiques coses que en absolut ho són com tot això de les desobediències, les repúbliques i "les lluites"
- tornar a l'estratègia de "fer independentisme", que vol dir explicar, fonamentar, argumentar, perquè amb la independència el nostre nivell de vida serà millor que ara.
10 dies després el balanç de la situació no pot ser més desencoratjador, més terrible, més letal. En 10 dies els "grans" debats han estat altre cop que si cal pujar impostos a més gent, que si s'okupa la Secretaria d'Universitats i s'hi causen destrosses i, aquesta setmana de la que només portem dos dies, el nou xou cupaire de les "desobediències", arran el cas de la crema de fotos durant la Diada del 2016.
El punt clau del tema és que altre cop els senyors i les senyores d'aquest entorn es creuen que són ells i elles els que poden decidir autònomament què és desobediència, quan es fa, el que implica i a qui implica, és a dir, decidir autònomament ells sense encomanar-se a ningú i exigir que tots ballem al seu ritme.
I això, amics, no. De cap manera.
Situem breument els antecedents de la cosa i els seus ítems clau:
El que podríem dir "incident" de la crema de fotos que ha derivat en aquestes actuacions judicials s'esdevé al finalitzar una mani, concentració o el que sigui d'Arran per la Diada del 2016. Aquesta Diada, tot i que la societat civil i tots els partits polítics implicats en el procés (inclosa la CUP) van participar de la massiva mobilització que s'esdevingué per primer cop descentralitzada, els senyors d'Arran no hi van participar (sí ho havien fet l'any anterior).
"Arran crida a fer boicot a l’esperit de la manifestació de la Diada
L'organització membre de la CUP-Crida Constituent vol "desafiar el caràcter lúdic-festiu" de les mobilitzacions de l'Onze de Setembre "
És a dir, que aquests que ara criden desesperadament perquè ens solidaritzem amb ells i ballem al seu ritme, van desafiar la concentració unitària perquè no els hi semblàvem prou bons, perquè el que nosaltres volíem i com ho volíem no és el que ells volien, perquè ells creuen que s'ha de fer d'una altra manera. Bé, és la seva opinió. No és l'opinió de la majoria que ens vam manifestar seguint la crida de l'ANC.
El que no és de rebut és que ara provoquin aquest incident perquè els milions que ens vam manifestar perquè volem fer la independència d'una determinada manera hàgim de fer les coses com aquest escàs miler de persones volen es faci.
Això no va així. Això és xantatge. Això és inassumible. Això m'hi posiciono en contra amb tota la meva energia.
Amb la mateixa energia que dic que és una barbaritat antidemocràtica encausar ningú per la crema d'unes fotos, siguin de qui siguin, o d'una bandera. És aquesta deriva antidemocràtica en la que està sumit l'estat espanyol i que és una de les moltes raons que ens alimenten la decisió de fugir-ne, de fotre el camp d'aquest Estat podrit, en fallida democràtica.
Ara ha estat per la crema d'unes fotos. Fa unes setmanes va ser per posar una estelada al balcó municipal. Més enrere per obrir l'Ajuntament el 12O. Hem tingut també l'encausament per xiular l'himne espanyol en un partit de futbol i fins i tot el d'un periodista per fotografiar la polícia, en un camp de futbol, retirant estelades.
Més enrere, i amb fets molt més transcendents, hem tingut l'encausament del President Mas, les conselleres Rigao i Ortega i d'en Francesc Homs per posar les urnes perquè el poble parlés. I divendres la presidenta del Parlament prestarà declaració davant el TSJC per permetre un debat polític al Parlament de Catalunya.
Però tots, del primer a l'últim, són expressió d'aquesta deriva antidemocràtica i lliberticida de l'Estat Espanyol. I tots els encausats tenen, per aquesta consideració, la meva solidaritat i suport. Inclòs els de les fotos.
Així les coses, ens podem preguntar, com és que la reacció davant uns fets és una nova mostra d'expressió de la determinació popular d'avançar cap a la independència amb fermesa i democràcia, i d'unitat... i en uns altres casos l'únic que es provoca és un autèntic terrabastall en el que l'opció independentista es marginalitza i perd crèdit i a més a més sempre deriva en bronca entre independentistes, divisió.
Fàcil.
El President Mas, el conseller Homs, les conselleres Rigau i Ortega, el regidor Téllez (CUP Badalona), el senyor Espot i la Presidenta del Parlament Carme Forcadell assumeixen amb coratge i determinació els fets que van protagonitzar i que van donar peu a l'inici de causes penals contra ells. Assumeixen el que han fet i no se n'amaguen, donen la cara i estan decidits a explicar-ho davant qui sigui, inclosa l'administració de justícia.
Si estem plenament convençuts com ho estem, que totes aquestes actuacions són perfectament democràtiques, legítimes, pacífiques i àdhuc exemplars, si l'Estat Espanyol és tan cafre d'obrir causes judicials contra aquests fets, quan se'ns cita hi anem, donem la cara, les expliquem i les defensem. Ni Mas, ni Homs, ni Ortega, ni Rigau, ni Téllez, ni Espot... ni Forcadell aquest divendres vinent no culpabilitzaran ningú que no sigui l'Estat espanyol i la seva deriva antidemocràtica de la seva situació. L'assumiran com a decisió lliure i, tots aquests sí, demostren no tenir cap por, en fer el que han fet i donar la cara com ho estan fent.
La diferència amb el cas dels de les fotos és radical. Aquests no defensen el que han fet, sinó que diuen que no reconeixen l'administració de justícia, i que per tant no han d'anar a declarar res quan se'ls cita.
És una diferència abismal. En un cas s'està obeint un mandat democràtic o s'està exercint un dret democràtic, a la llibertat d'expressió, i s'està disposat a defensar-ho davant qui sigui. Es defensa el que s'ha fet, es qüestiona la legitimitat democràtica per perseguir aquests fets, però no es qüestiona la institució administració de justícia. I en l'altre cas el que es fa és dir, no reconeixem la justícia, i per tant, no hi tenim cap obligació. És a dir, s'obre la porta al caos social, a l'anarquia.
Si cadascú de nosaltres pot decidir el que fa o deixa de fer, a què se sent vinculat i a què no, és el caos, és l'anarquia. I això no és el nostre procés. El nostre procés i la independència seran ordenats o no seran. No hi haurà cap caos ni absència de llei, hi haurà només una desconnexió d'un ordenament jurídic i la connexió al nou ordenament jurídic de l'Estat Català. I en aquest interval no hi haurà espai per al caos ni l'anarquia. Estem sotmesos a un ordenament jurídic i a una administració de justícia. No la neguem. Simplement, quan arribi el moment, desconnectarem d'un ordenament per connectar-nos al 100% propi.
Legitimar l'actuació dels de les fotos i la seva comparsa és legitimar can pixa. I això és l'antítesi del que estem fent i de les garanties que oferim als ciutadans en relació al que estem fent. És curiós també com aquests que tan s'esveren davant una citació judicial, deuen estar compliment diàriament amb centenars de normes estatals, sense desobeir-les. Aquesta hipocresia de la desobediència a la carta s'ha d'acabar, no la podem emparar. Volem canviar l'ordenament i volem una justícia diferent de l'actual, però l'actual és la que hi ha.
Els senyors de les fotos l'Onze no es manifestaven amb els milions de catalans que ens vam manifestar perquè ells volien fer les coses d'una altra manera. Ara no podem caure en el xantatge de perquè reben una citació judicial, els milions hàgim de fer les coses i assumir fer-ho com volien aquests centenars de radicals. Això no va així.
Hi ha, finalment, una derivada molt covarda. Una citació no és res. De fet és un dret/deure, en el sentit que forma també part del nostre dret a la defensa en qualsevol causa. Si ho volem, podem no declarar. I no passa res. La causa segueix. El que sí que passa és que quan rebem una citació, cal acudir, i som advertits de les conseqüències de no fer-ho. I això serveix per a un President que hagi posat urnes, per a una Presidenta del Parlament, per a un regidor que pengi l'estelada al balcó, per a un tipus que cremi una foto, per a un veí sorollós, per a un marit que no paga la pensió o per a un denunciat per qüestions de trànsit. Per a tots.
I les conseqüències són molt clares. No s'agreuja la causa instruïda contra el citat, però sí se li diu que si no compareix se'l farà comparèixer. És una qüestió de procediment totalment al marge de la causa. I dir que "se'l farà comparèixer" tothom sap que és. Doncs que s'enviarà la policia judicial a buscar-lo i portar-lo davant el jutge. Aquí i a la xina popular.
Però aquí vol dir que se sap perfectament seran els Mossos qui ho faran, perquè per això són policia judicial. I si els Mossos no ho fessin estarien ells mateixos incorrent en delicte amb unes conseqüències polítiques d'abast imprevisible, de les que l'únic que sabem segur és que ens deixarien en una situació més feble de cara a la indy que abans de l'incident. I no només això, sinó ho fessin, el jutge enviaria la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a buscar el citat. I s'hauria acabat la comèdia. I tots hauríem acabat molt pitjor que abans d'iniciar aquesta penosa política del postureo.
És d'una irresponsabilitat absoluta posar Mossos i Govern d'una manera tan gratuïta en un conflicte com el que tota aquesta tropa estan fent.
El bo del Germà Capdevila feia un tuit en el que deia "si haguéssim estat 100.000 cremant fotos del rei, l'AN ens perseguiria als 100.000?". L'error d'enfocament és total. L'Onze érem milions els que ens manifestàvem, i ho fèiem amb la seguretat que la nostra causa la defensem des de la democràcia i un civisme exemplars. Des del 2012 ni un paper a terra. Aquesta és la nostra força, això és el que fa siguem milions.
Ja vam viure massa Onzes en els que tot era crema de banderes, encaputxats, enfrontaments amb la policia, etc etc etc. No passàvem mai de 10.000. La qüestió no és convocar 100.000 per cremar res. La qüestió és que només som cent mil, només som un milió, només som milions, només som majoria social, si ens mantenim fidels als valors que inspiren la nostra revolució democràtica.
I ara no ho canviarem ni deixarem ens ho canviïn. Ara no ens posicionarem a favor de l'anarquia, el caos i que tothom faci el que vulgui, sense cap llei ni ordre. I ara no començarem a cremar ni fotos, ni banderes, ni res de res. O seguim amb l'exemplaritat cívica i el compromís amb l'ordre o pleguem. O com a mínim ho votem, i decidim quants apostem per una via i quants es volen passar a aquest altre tipus de revolta, com la que propugnaven els d'Arran aquest Onze, i que va aplegar unes 2.000 persones. Aquesta és la tria.
L'endemà del 27S alguns ja vam dir que érem majoria independentista, però que amb el pes dels 10 diputats de la CUP, teníem dubtes de ser majoria per "fer" la independència. En aquest any que portem així aquest dubte no s'ha esvaït. Cada setmana és un repte. I és impossible transitar el camí de fer la independència amb la mínima solidesa que requereix un procés d'aquesta naturalesa. A empentes, derrapant, ensopegant... seguim en el camí de fer la independència. Perquè el desgast és enorme. Perquè preocupats de no fotre'ns l'hòstia en el camí, hem deixat de fer independentistes. I així seguim. En aquesta diabòlica situació. Desesperant.
Davant d'això, concloïa la meva anàlisi amb dues crides:
- deixar de fer el ruc, deixar d'estar presoners de debats absurds, de provocar situacions que només ens desgasten o de situar com a estratègiques coses que en absolut ho són com tot això de les desobediències, les repúbliques i "les lluites"
- tornar a l'estratègia de "fer independentisme", que vol dir explicar, fonamentar, argumentar, perquè amb la independència el nostre nivell de vida serà millor que ara.
10 dies després el balanç de la situació no pot ser més desencoratjador, més terrible, més letal. En 10 dies els "grans" debats han estat altre cop que si cal pujar impostos a més gent, que si s'okupa la Secretaria d'Universitats i s'hi causen destrosses i, aquesta setmana de la que només portem dos dies, el nou xou cupaire de les "desobediències", arran el cas de la crema de fotos durant la Diada del 2016.
El punt clau del tema és que altre cop els senyors i les senyores d'aquest entorn es creuen que són ells i elles els que poden decidir autònomament què és desobediència, quan es fa, el que implica i a qui implica, és a dir, decidir autònomament ells sense encomanar-se a ningú i exigir que tots ballem al seu ritme.
I això, amics, no. De cap manera.
Situem breument els antecedents de la cosa i els seus ítems clau:
El que podríem dir "incident" de la crema de fotos que ha derivat en aquestes actuacions judicials s'esdevé al finalitzar una mani, concentració o el que sigui d'Arran per la Diada del 2016. Aquesta Diada, tot i que la societat civil i tots els partits polítics implicats en el procés (inclosa la CUP) van participar de la massiva mobilització que s'esdevingué per primer cop descentralitzada, els senyors d'Arran no hi van participar (sí ho havien fet l'any anterior).
"Arran crida a fer boicot a l’esperit de la manifestació de la Diada
L'organització membre de la CUP-Crida Constituent vol "desafiar el caràcter lúdic-festiu" de les mobilitzacions de l'Onze de Setembre "
És a dir, que aquests que ara criden desesperadament perquè ens solidaritzem amb ells i ballem al seu ritme, van desafiar la concentració unitària perquè no els hi semblàvem prou bons, perquè el que nosaltres volíem i com ho volíem no és el que ells volien, perquè ells creuen que s'ha de fer d'una altra manera. Bé, és la seva opinió. No és l'opinió de la majoria que ens vam manifestar seguint la crida de l'ANC.
El que no és de rebut és que ara provoquin aquest incident perquè els milions que ens vam manifestar perquè volem fer la independència d'una determinada manera hàgim de fer les coses com aquest escàs miler de persones volen es faci.
Això no va així. Això és xantatge. Això és inassumible. Això m'hi posiciono en contra amb tota la meva energia.
Amb la mateixa energia que dic que és una barbaritat antidemocràtica encausar ningú per la crema d'unes fotos, siguin de qui siguin, o d'una bandera. És aquesta deriva antidemocràtica en la que està sumit l'estat espanyol i que és una de les moltes raons que ens alimenten la decisió de fugir-ne, de fotre el camp d'aquest Estat podrit, en fallida democràtica.
Ara ha estat per la crema d'unes fotos. Fa unes setmanes va ser per posar una estelada al balcó municipal. Més enrere per obrir l'Ajuntament el 12O. Hem tingut també l'encausament per xiular l'himne espanyol en un partit de futbol i fins i tot el d'un periodista per fotografiar la polícia, en un camp de futbol, retirant estelades.
Més enrere, i amb fets molt més transcendents, hem tingut l'encausament del President Mas, les conselleres Rigao i Ortega i d'en Francesc Homs per posar les urnes perquè el poble parlés. I divendres la presidenta del Parlament prestarà declaració davant el TSJC per permetre un debat polític al Parlament de Catalunya.
Però tots, del primer a l'últim, són expressió d'aquesta deriva antidemocràtica i lliberticida de l'Estat Espanyol. I tots els encausats tenen, per aquesta consideració, la meva solidaritat i suport. Inclòs els de les fotos.
Així les coses, ens podem preguntar, com és que la reacció davant uns fets és una nova mostra d'expressió de la determinació popular d'avançar cap a la independència amb fermesa i democràcia, i d'unitat... i en uns altres casos l'únic que es provoca és un autèntic terrabastall en el que l'opció independentista es marginalitza i perd crèdit i a més a més sempre deriva en bronca entre independentistes, divisió.
Fàcil.
El President Mas, el conseller Homs, les conselleres Rigau i Ortega, el regidor Téllez (CUP Badalona), el senyor Espot i la Presidenta del Parlament Carme Forcadell assumeixen amb coratge i determinació els fets que van protagonitzar i que van donar peu a l'inici de causes penals contra ells. Assumeixen el que han fet i no se n'amaguen, donen la cara i estan decidits a explicar-ho davant qui sigui, inclosa l'administració de justícia.
Si estem plenament convençuts com ho estem, que totes aquestes actuacions són perfectament democràtiques, legítimes, pacífiques i àdhuc exemplars, si l'Estat Espanyol és tan cafre d'obrir causes judicials contra aquests fets, quan se'ns cita hi anem, donem la cara, les expliquem i les defensem. Ni Mas, ni Homs, ni Ortega, ni Rigau, ni Téllez, ni Espot... ni Forcadell aquest divendres vinent no culpabilitzaran ningú que no sigui l'Estat espanyol i la seva deriva antidemocràtica de la seva situació. L'assumiran com a decisió lliure i, tots aquests sí, demostren no tenir cap por, en fer el que han fet i donar la cara com ho estan fent.
La diferència amb el cas dels de les fotos és radical. Aquests no defensen el que han fet, sinó que diuen que no reconeixen l'administració de justícia, i que per tant no han d'anar a declarar res quan se'ls cita.
És una diferència abismal. En un cas s'està obeint un mandat democràtic o s'està exercint un dret democràtic, a la llibertat d'expressió, i s'està disposat a defensar-ho davant qui sigui. Es defensa el que s'ha fet, es qüestiona la legitimitat democràtica per perseguir aquests fets, però no es qüestiona la institució administració de justícia. I en l'altre cas el que es fa és dir, no reconeixem la justícia, i per tant, no hi tenim cap obligació. És a dir, s'obre la porta al caos social, a l'anarquia.
Si cadascú de nosaltres pot decidir el que fa o deixa de fer, a què se sent vinculat i a què no, és el caos, és l'anarquia. I això no és el nostre procés. El nostre procés i la independència seran ordenats o no seran. No hi haurà cap caos ni absència de llei, hi haurà només una desconnexió d'un ordenament jurídic i la connexió al nou ordenament jurídic de l'Estat Català. I en aquest interval no hi haurà espai per al caos ni l'anarquia. Estem sotmesos a un ordenament jurídic i a una administració de justícia. No la neguem. Simplement, quan arribi el moment, desconnectarem d'un ordenament per connectar-nos al 100% propi.
Legitimar l'actuació dels de les fotos i la seva comparsa és legitimar can pixa. I això és l'antítesi del que estem fent i de les garanties que oferim als ciutadans en relació al que estem fent. És curiós també com aquests que tan s'esveren davant una citació judicial, deuen estar compliment diàriament amb centenars de normes estatals, sense desobeir-les. Aquesta hipocresia de la desobediència a la carta s'ha d'acabar, no la podem emparar. Volem canviar l'ordenament i volem una justícia diferent de l'actual, però l'actual és la que hi ha.
Els senyors de les fotos l'Onze no es manifestaven amb els milions de catalans que ens vam manifestar perquè ells volien fer les coses d'una altra manera. Ara no podem caure en el xantatge de perquè reben una citació judicial, els milions hàgim de fer les coses i assumir fer-ho com volien aquests centenars de radicals. Això no va així.
Hi ha, finalment, una derivada molt covarda. Una citació no és res. De fet és un dret/deure, en el sentit que forma també part del nostre dret a la defensa en qualsevol causa. Si ho volem, podem no declarar. I no passa res. La causa segueix. El que sí que passa és que quan rebem una citació, cal acudir, i som advertits de les conseqüències de no fer-ho. I això serveix per a un President que hagi posat urnes, per a una Presidenta del Parlament, per a un regidor que pengi l'estelada al balcó, per a un tipus que cremi una foto, per a un veí sorollós, per a un marit que no paga la pensió o per a un denunciat per qüestions de trànsit. Per a tots.
I les conseqüències són molt clares. No s'agreuja la causa instruïda contra el citat, però sí se li diu que si no compareix se'l farà comparèixer. És una qüestió de procediment totalment al marge de la causa. I dir que "se'l farà comparèixer" tothom sap que és. Doncs que s'enviarà la policia judicial a buscar-lo i portar-lo davant el jutge. Aquí i a la xina popular.
Però aquí vol dir que se sap perfectament seran els Mossos qui ho faran, perquè per això són policia judicial. I si els Mossos no ho fessin estarien ells mateixos incorrent en delicte amb unes conseqüències polítiques d'abast imprevisible, de les que l'únic que sabem segur és que ens deixarien en una situació més feble de cara a la indy que abans de l'incident. I no només això, sinó ho fessin, el jutge enviaria la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a buscar el citat. I s'hauria acabat la comèdia. I tots hauríem acabat molt pitjor que abans d'iniciar aquesta penosa política del postureo.
És d'una irresponsabilitat absoluta posar Mossos i Govern d'una manera tan gratuïta en un conflicte com el que tota aquesta tropa estan fent.
El bo del Germà Capdevila feia un tuit en el que deia "si haguéssim estat 100.000 cremant fotos del rei, l'AN ens perseguiria als 100.000?". L'error d'enfocament és total. L'Onze érem milions els que ens manifestàvem, i ho fèiem amb la seguretat que la nostra causa la defensem des de la democràcia i un civisme exemplars. Des del 2012 ni un paper a terra. Aquesta és la nostra força, això és el que fa siguem milions.
Ja vam viure massa Onzes en els que tot era crema de banderes, encaputxats, enfrontaments amb la policia, etc etc etc. No passàvem mai de 10.000. La qüestió no és convocar 100.000 per cremar res. La qüestió és que només som cent mil, només som un milió, només som milions, només som majoria social, si ens mantenim fidels als valors que inspiren la nostra revolució democràtica.
I ara no ho canviarem ni deixarem ens ho canviïn. Ara no ens posicionarem a favor de l'anarquia, el caos i que tothom faci el que vulgui, sense cap llei ni ordre. I ara no començarem a cremar ni fotos, ni banderes, ni res de res. O seguim amb l'exemplaritat cívica i el compromís amb l'ordre o pleguem. O com a mínim ho votem, i decidim quants apostem per una via i quants es volen passar a aquest altre tipus de revolta, com la que propugnaven els d'Arran aquest Onze, i que va aplegar unes 2.000 persones. Aquesta és la tria.
L'endemà del 27S alguns ja vam dir que érem majoria independentista, però que amb el pes dels 10 diputats de la CUP, teníem dubtes de ser majoria per "fer" la independència. En aquest any que portem així aquest dubte no s'ha esvaït. Cada setmana és un repte. I és impossible transitar el camí de fer la independència amb la mínima solidesa que requereix un procés d'aquesta naturalesa. A empentes, derrapant, ensopegant... seguim en el camí de fer la independència. Perquè el desgast és enorme. Perquè preocupats de no fotre'ns l'hòstia en el camí, hem deixat de fer independentistes. I així seguim. En aquesta diabòlica situació. Desesperant.
No podem anar tots a l'una si n'hi ha que avantposen la ideologia a la independència. Com serà el nou país ho decidirem els dies I+1, I+2... Entre tots mitjançant les urnes i el Parlament.
ResponEliminaEl que comenta en Xess és de pura lògica: en primer lloc assolir la independència i a continuació, que el poble decideixi com ha de ser el nou estat.
ResponEliminaAra bé, mentre que l'independentista català normal i corrent vol un estat com, per exemple, Dinamarca o Finlàndia, hi ha una minoria que té com a model països com l'Albània d'Enver Hoxha o la Veneçuela de Nicolás Maduro.
El cas és que aconseguir un estat així no es pot fer votant, ja que no hi ha prou gent que vulgui aquesta mena de país; per tant, la CUP ha de buscar un procediment alternatiu.
L'única manera és aprofitar una representació parlamentària sobredimensionada (per circumstàncies que en Francesc ha analitzat diverses vegades en aquest blog) i imprescindible per aconseguir la majoria absoluta per tractar de condicionar el model d'estat ABANS de la independència.
La meva conclusió és que, si continua el procés cap a la independència, les hòsties entre JxS (mentre duri) i la CUP no han fet més que començar.
Pel que fa a la desobediència, sembla clar des de fa temps, que dins de l'independentisme hi ha dues tendències.
ResponEliminaEls uns són partidaris d'anar trampejant, esquivant els obstacles fins al moment de la gran desobediència (referèndum o declaració d'independència), mentre que els altres han optat per la petita desobediència quotidiana.
Jo no veig gaire útil la segona opció, però admeto que puc estar equivocat. L'ideal seria, probablement, fer les dues coses coordinadament. Com això, amb la tropa que tenim, és impossible, doncs passa el de sempre: que cadascú tira pel seu cantó.
Això pot no ser greu, el que sí que ho és, és que els de la desobediència quotidiana, exigeixen als altres una gran desobediència quan ells en fan una de petita.
Així, per exemple, quan algú no vol anar a declarar (el que no deixa de ser un acte purament simbòlic) i el jutge ordena que la policia el vagi a buscar, els mossos i/o el conseller han de plantejar un desafiament a l'estat. Un desafiament que, no responent a cap estratègia, pot tenir conseqüències imprevisibles.
Si és inevitable que cadascú vagi a la seva, que ho facin, però almenys que els uns assumeixin les conseqüències i no emmerdin els altres.
Molt bona explicació, Senyor Abad.
ResponEliminaExplicacions com la seva són absolutament necessàries per desemmascarar aquests manipuladors i totalitaris. Llàstima que des de can ERC continuïn tractant-los amb condescendència.
Primer criden "a fer boicot a l'esperit de la manifestació de la Diada" (és a dir, ens menyspreen), i ara "criden desesperadament perquè ens solidaritzem amb ells i ballem al seu ritme" (ara ens hi demanen ajuda, que els hi amaguem darrere nostre i que els hi portem al circ).
Quan ERC, en comptes d'encomanar-s'hi a Santa Llúcia, en va consentir que es petessin el President Mas, els cupaires van creure que podien posar en pràctica totes les seves ocurrències; i entre ells hi ha qui vol descarrilar el procés.
Ja veurem si la CUP vota a favor dels pressupostos. Però no se'ls hi pot fer cap concessió més. Si volen, que els adoptin ERC i els Comuns.
Ramon Miquel, t'has deixat Korea del Nord, que crec que és l'objectiu real.
ResponEliminaAmics, estic molt d'acord amb els vostres comentaris. Moltes gràcies!!!! SEGUIM!
ResponEliminaExcel.lents anàlisis!
ResponEliminaUna idea:
Recordo que en un dels teus posts comentaves que la gent gran, majoritàriament, votaria NO a la independència de Catalunya. Suggereixo anunciar un complement lineal mensual de 50 € per pensió de jubilació i de viduïtat, a meritar al proclamar la independència dels nostre país. Beneficiaria a: 1,082,595 + 395,988 = 1,478,988 votants, amb una millora mitjana del 4,69% i 7,73%.
Observacions:
- La Generalitat ho podria pagar com demostren els estudis (es podrien pujar fins un 10%). A més, els actuals pensionistes continuaran cobrant de l'Estat espanyol. Les finances de la Generalitat seran folgades.
- Anuncis d'aquest tipus abans de les eleccions els han fet Rajoy/Montoro i que després no han complert.
- Anuncis d'aquest tipus els podríem fer a altres col.lectius repatanis amb la independència.