Pertanyo a la generació del baby boom dels 60. Quan jo vaig fer el COU allò era qualsevol cosa excepte un curs d'orientació universitària. Mai ningú ens va orientar. Mai ningú no ens va ajudar a alinear el nostre accés a la universitat amb les nostres expectatives personals i professionals. Era l'època de l'esclat de l'accés massiu a les universitats. De manera que tampoc les universitats s'havien de preocupar per explicar-nos als futurs estudiants que ens hi trobaríem, perquè hi havia hòsties per accedir-hi.
A les palpentes, vaig triar Dret-UB (era la carrera generalista per definició en l'àmbit de les ciències socials per als que no érem massa bons en mates, que tenien Econòmiques). Començàvem el curs a l'octubre, de manera que encara vaig poder anar a veremar al poble. Em va tocar el grup M-1, el primer de sis grups que hi havia pel matí. I otros tantos per la tarda. Només el meu grup, l'M-1, érem més de 300. Evidentment no cabíem enlloc. Ens van posar a l'Aula Magna, però ni així. Gent asseguda per la tarima, per les finestres, als passadissos. A primer curs teníem 4 assignatures, anuals. Cap examen parcial alliberatori. La primera classe, Dret Romà: va venir el professor, va pujar a la tarima, va comprovar funcionés el micro, va encendre una cigarreta, va dir "Hola, buenos días" i va començar a explicar la matèria.
El primer curs el vaig passar com vaig poder. Com un alienígena, de fet. Però a segon curs ja em vaig implicar fortament en l'associacionisme universitari, amb la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). En poc temps vaig passar d'associat a coordinador de la Facultat de Dret, i poc després coordinador de la UB i vicepresident del sindicat.
Participar del model de representació estudiantil d'aleshores volia dir participar en les eleccions que es feien per a cada òrgan de la Universitat, les corresponents campanyes electorals, votacions, etc. I un cop escollit als òrgans d'elecció directa, entre els elegits, s'escollien els representants a altres òrgans de govern i participació. Així jo vaig participar i vaig ser escollit per al Consell d'Estudis de la Facultat, per al Claustre de la UB, per a la Junta de Govern i per al Consell Social. I també vaig formar part de comissions com la d'Estudiants o la de Professorat.
Totes les reunions es feien pel matí, de manera que amb tanta acumulació directa i indirecta de responsabilitats, anar a classe cada cop era més complicat. Si a això hi afegim que no hi havia gaires estímuls per anar-hi, perquè s'aprovava igual amb uns apunts, doncs tot dit. I em vaig dedicar a representar els estudiants i a organitzar històries estudiantilistes. I vam fer des dels primers calendaris d'exàmens, mostres de llibres universitaris en català o serveis d'assessorament i informació universitària; fins a organitzar els concerts de "La Nit de la Benvinguda", que aplegaven milers d'estudiants i pels que van passar grups com Brighton 64, Huapachá Combo, Bebe Sin Sed, i, per primera vegada a Barcelona, Sopa de Cabra o Els Pets.
La participació en tots aquells òrgans de govern universitaris em va donar "molta mili". Però també em va posar cara a cara amb una realitat que jo fins aleshores ignorava, que no havia descobert encara: la realitat dels qui s'omplen la boca de principis però després a l'hora de la veritat tot el que defensen, tot pel que es preocupen era un "¿Qué hay de lo mío?".
Reunions infinites i interminables amb tot de representants del professorat de les diferents facultats i departaments, representants del PAS i... mai o gairebé mai no sentir ni una paraula sobre la qualitat a la Universitat, i molt menys encara cap idea o proposta d'ambició per una universitat diferent d'allò que teníem i vivíem en el nostre dia a dia.
Pel que fa als estudiants, sincerament, tampoc no res. Els sindicats de la ultradreta (com Acción Universitaria) o propers al PP (com OCEU), només pendents del que fèiem els nacionalistes, només pendents de fer discurs de "frenar el separatismo". I els sindicats alineats amb els partits de "les esquerres", només pendents de fer les seves "revolucions" o vagues per qualsevol cosa (mai de temes universitaris). Només la FNEC invocava, gairebé a les palpentes, una idea i aspiració d’universitat catalana de qualitat.
La nostra universitat dels 80's, tot i disposar d'uns estatuts "democràtics", no funcionava prou democràticament.
Per una banda, aquells joves estudiants, entre d’altres la FNEC, vam haver de fer front a la violència de la ultradreta espanyolista, que durant molt de temps havia imposat la seva "llei" a llocs com la Facultat de Dret. Ho he explicat més d'un cop: vam plantar cara als pistolers. Quan vaig acabar la carrera em va venir a buscar el líder dels ultres, que havia estat a la presó per pistolerisme, i que actualment és regidor del PP a un poble de la demarcació de Barcelona i em va dir "Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para hablar de darte una escarmiento (una pallissa, en el seu argot). Pero tío, tienes huevos, y al final siempre lo dejábamos estar". Tot i això, durant els anys de representant estudiantil, més d'un cop vaig haver de fer front a que m'ensenyessin, per intimidar-me, la culata del que ells en deien "el pistolón".
Avui, sortosament, la violència ultra ha desaparegut de les nostres Universitats. Dissortadament, n'ha aparegut una altra, de violència, igualment totalitària, la violència dels antisistema, però això és un tema que excedeix el que avui volia explicar.
Llavors també hi havia un altre dèficit democràtic a les nostres universitats, que no tinc clar que, a diferència de la violència ultra, hagi desaparegut: el sectarisme i control a molts departaments de la universitat del conglomerat més ranci del que es coneix com a "postcos".
Què ha passat a la Universitat i al Sistema Universitari de Catalunya des que jo vaig deixar-lo com a estudiant?
Sabeu quin és l'últim record que tinc d'intervenció com a representant estudiantil?
Ara us ho explico. Era finals dels 80's. La Generalitat havia començat a assumir competències en l'àmbit universitari. I circulava un rumor, que la Generalitat volia crear una universitat nova i de qualitat. Ens vam reunir amb representants de la Generalitat. Jo hi estava en contra. Si els estudiants de cinquè curs estàvem estudiant en barracons, perquè no s'invertien els diners destinats a aquesta "nova universitat" en les existents?.
I llavors, en aquell moment, va ser la primera vegada des que m'havia ficat en el món de la representació estudiantil, que algú ens va parlar de "qualitat". I ens van explicar que pensaven que els pocs recursos que es poguessin destinar a una universitat nova, que comencés de zero, no permetrien cap millora invertits en les ja existents, que els engolirien sense poder fer cap política de qualitat ni plantejar cap objectiu ambiciós. I que en canvi, si es destinaven a una universitat que comencés de zero, això permetria situar en el nostre sistema un referent de qualitat, visualitzar que les coses es podien fer d'una altra manera i, d'aquesta manera, les inversions que es fessin a la resta d'universitats es podrien orientar cap a objectius de qualitat.
I l'any 1990 naixia la Universitat Pompeu Fabra i el curs següent es posarien en funcionament tres noves universitats, les dites "territorials": la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona-Reus-Terres de l'Ebre), la Universitat de Girona i la Universitat de Lleida.
L'any 2001 es va aprovar la Llei d'Universitats de Catalunya, que va establir els eixos sobre els que s'edificava aquest naixent sistema universitari. I tot això va venir acompanyat d'una inversió monumental a totes les universitats, però també de l'establiment de polítiques ambicioses, que han estat clau per fer del sistema universitari i de recerca de Catalunya un model d'èxit. Com el programa ICREA, que ha permès captar i retenir un talent científic excepcional, que ha alimentat els nostres centres de recerca i les nostres universitats, que ha permès captar centenars de milers d'euros en projectes de recerca, i, també, crear centenars de llocs de treball en aquest àmbit. També programes com el Serra-Hunter, que volia donar forma a la figura contractual en l'accés a la carrera docent a les universitats de Catalunya, i que ha permès superar les rigideses del model funcionarial espanyol i superar l'endogàmia, a través de processos de selecció oberts, transparents, on allò important era el CV del candidat, i no ser un protegit del "catedràtic" ni dels seus triennis o anys escalfant una cadira.
Avui el Sistema Universitari de Catalunya és el tercer d'Europa que té més estudiants seguint els seus estudis en Universitats classificades en el TOP dels rànkings europeus: un 44%. Hi ha països que tenen més universitats en el TOP 10 que no pas Catalunya, però en el seu conjunt, els seus sistemes universitaris no tenen el volum d'estudiants que té el sistema català en universitats de les considerades les millors.
Avui en dia, i diguin el que diguin els "propagandistes de la misèria" el sistema universitari de Catalunya té el rati més alt de la història entre població jove (18-24 anys) i d'estudiants universitaris. Mai a la nostra història havia superat el 40%, i ara sí. També, i això s'esdevé perquè el sistema universitari de Catalunya ha estat pioner en posar en marxa un model de preus per renda que ha permès alimentar un sistema d'ajuts en el que prop d'un 45% dels estudiants gaudeixen de beca o ajut a la matrícula. Són els estudiants de rendes més baixes, els que més ho necessiten. La societat assumeix el gruix del cost dels estudis per a tots els estudiants, una mitjana del 80% del cost. I els estudiants paguen el 20% restant de mitjana, en un sistema en el que els estudiants de rendes més baixes paguen zero i els de rendes més altes, com a molt, paguen el 25% del cost.
El nostre sistema està entre els 10 més internacionalitzats d'Europa, entre dues potències i estats superdesenvolupats com són Holanda i Dinamarca.
I el que és més important en termes socials: la Universitat catalana ha esdevingut el gran ascensor social de la nostra societat. Cada cop són més els estudiants de famílies de rendes més baixes que accedeixen a la Universitat, i aquest accés proporciona unes oportunitats extraordinàries. Segons dades del Ministeri d'Educació, a partir de creuaments amb la base de dades de la Seguretat Social, els titulats de les universitats catalanes són, amb molta diferència (més de 15 punts) en relació a la mitjana estatal, els que més i els que més ràpidament accedeixen al mercat laboral.
Tota aquesta reflexió sobre la meva trajectòria a la Universitat i panorama actual de la universitat me l'ha provocada un fet: les eleccions a Rector de la UPF.
A les palpentes, vaig triar Dret-UB (era la carrera generalista per definició en l'àmbit de les ciències socials per als que no érem massa bons en mates, que tenien Econòmiques). Començàvem el curs a l'octubre, de manera que encara vaig poder anar a veremar al poble. Em va tocar el grup M-1, el primer de sis grups que hi havia pel matí. I otros tantos per la tarda. Només el meu grup, l'M-1, érem més de 300. Evidentment no cabíem enlloc. Ens van posar a l'Aula Magna, però ni així. Gent asseguda per la tarima, per les finestres, als passadissos. A primer curs teníem 4 assignatures, anuals. Cap examen parcial alliberatori. La primera classe, Dret Romà: va venir el professor, va pujar a la tarima, va comprovar funcionés el micro, va encendre una cigarreta, va dir "Hola, buenos días" i va començar a explicar la matèria.
El primer curs el vaig passar com vaig poder. Com un alienígena, de fet. Però a segon curs ja em vaig implicar fortament en l'associacionisme universitari, amb la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). En poc temps vaig passar d'associat a coordinador de la Facultat de Dret, i poc després coordinador de la UB i vicepresident del sindicat.
Participar del model de representació estudiantil d'aleshores volia dir participar en les eleccions que es feien per a cada òrgan de la Universitat, les corresponents campanyes electorals, votacions, etc. I un cop escollit als òrgans d'elecció directa, entre els elegits, s'escollien els representants a altres òrgans de govern i participació. Així jo vaig participar i vaig ser escollit per al Consell d'Estudis de la Facultat, per al Claustre de la UB, per a la Junta de Govern i per al Consell Social. I també vaig formar part de comissions com la d'Estudiants o la de Professorat.
Totes les reunions es feien pel matí, de manera que amb tanta acumulació directa i indirecta de responsabilitats, anar a classe cada cop era més complicat. Si a això hi afegim que no hi havia gaires estímuls per anar-hi, perquè s'aprovava igual amb uns apunts, doncs tot dit. I em vaig dedicar a representar els estudiants i a organitzar històries estudiantilistes. I vam fer des dels primers calendaris d'exàmens, mostres de llibres universitaris en català o serveis d'assessorament i informació universitària; fins a organitzar els concerts de "La Nit de la Benvinguda", que aplegaven milers d'estudiants i pels que van passar grups com Brighton 64, Huapachá Combo, Bebe Sin Sed, i, per primera vegada a Barcelona, Sopa de Cabra o Els Pets.
La participació en tots aquells òrgans de govern universitaris em va donar "molta mili". Però també em va posar cara a cara amb una realitat que jo fins aleshores ignorava, que no havia descobert encara: la realitat dels qui s'omplen la boca de principis però després a l'hora de la veritat tot el que defensen, tot pel que es preocupen era un "¿Qué hay de lo mío?".
Reunions infinites i interminables amb tot de representants del professorat de les diferents facultats i departaments, representants del PAS i... mai o gairebé mai no sentir ni una paraula sobre la qualitat a la Universitat, i molt menys encara cap idea o proposta d'ambició per una universitat diferent d'allò que teníem i vivíem en el nostre dia a dia.
Pel que fa als estudiants, sincerament, tampoc no res. Els sindicats de la ultradreta (com Acción Universitaria) o propers al PP (com OCEU), només pendents del que fèiem els nacionalistes, només pendents de fer discurs de "frenar el separatismo". I els sindicats alineats amb els partits de "les esquerres", només pendents de fer les seves "revolucions" o vagues per qualsevol cosa (mai de temes universitaris). Només la FNEC invocava, gairebé a les palpentes, una idea i aspiració d’universitat catalana de qualitat.
La nostra universitat dels 80's, tot i disposar d'uns estatuts "democràtics", no funcionava prou democràticament.
Per una banda, aquells joves estudiants, entre d’altres la FNEC, vam haver de fer front a la violència de la ultradreta espanyolista, que durant molt de temps havia imposat la seva "llei" a llocs com la Facultat de Dret. Ho he explicat més d'un cop: vam plantar cara als pistolers. Quan vaig acabar la carrera em va venir a buscar el líder dels ultres, que havia estat a la presó per pistolerisme, i que actualment és regidor del PP a un poble de la demarcació de Barcelona i em va dir "Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para hablar de darte una escarmiento (una pallissa, en el seu argot). Pero tío, tienes huevos, y al final siempre lo dejábamos estar". Tot i això, durant els anys de representant estudiantil, més d'un cop vaig haver de fer front a que m'ensenyessin, per intimidar-me, la culata del que ells en deien "el pistolón".
Avui, sortosament, la violència ultra ha desaparegut de les nostres Universitats. Dissortadament, n'ha aparegut una altra, de violència, igualment totalitària, la violència dels antisistema, però això és un tema que excedeix el que avui volia explicar.
Llavors també hi havia un altre dèficit democràtic a les nostres universitats, que no tinc clar que, a diferència de la violència ultra, hagi desaparegut: el sectarisme i control a molts departaments de la universitat del conglomerat més ranci del que es coneix com a "postcos".
Què ha passat a la Universitat i al Sistema Universitari de Catalunya des que jo vaig deixar-lo com a estudiant?
Sabeu quin és l'últim record que tinc d'intervenció com a representant estudiantil?
Ara us ho explico. Era finals dels 80's. La Generalitat havia començat a assumir competències en l'àmbit universitari. I circulava un rumor, que la Generalitat volia crear una universitat nova i de qualitat. Ens vam reunir amb representants de la Generalitat. Jo hi estava en contra. Si els estudiants de cinquè curs estàvem estudiant en barracons, perquè no s'invertien els diners destinats a aquesta "nova universitat" en les existents?.
I llavors, en aquell moment, va ser la primera vegada des que m'havia ficat en el món de la representació estudiantil, que algú ens va parlar de "qualitat". I ens van explicar que pensaven que els pocs recursos que es poguessin destinar a una universitat nova, que comencés de zero, no permetrien cap millora invertits en les ja existents, que els engolirien sense poder fer cap política de qualitat ni plantejar cap objectiu ambiciós. I que en canvi, si es destinaven a una universitat que comencés de zero, això permetria situar en el nostre sistema un referent de qualitat, visualitzar que les coses es podien fer d'una altra manera i, d'aquesta manera, les inversions que es fessin a la resta d'universitats es podrien orientar cap a objectius de qualitat.
I l'any 1990 naixia la Universitat Pompeu Fabra i el curs següent es posarien en funcionament tres noves universitats, les dites "territorials": la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona-Reus-Terres de l'Ebre), la Universitat de Girona i la Universitat de Lleida.
L'any 2001 es va aprovar la Llei d'Universitats de Catalunya, que va establir els eixos sobre els que s'edificava aquest naixent sistema universitari. I tot això va venir acompanyat d'una inversió monumental a totes les universitats, però també de l'establiment de polítiques ambicioses, que han estat clau per fer del sistema universitari i de recerca de Catalunya un model d'èxit. Com el programa ICREA, que ha permès captar i retenir un talent científic excepcional, que ha alimentat els nostres centres de recerca i les nostres universitats, que ha permès captar centenars de milers d'euros en projectes de recerca, i, també, crear centenars de llocs de treball en aquest àmbit. També programes com el Serra-Hunter, que volia donar forma a la figura contractual en l'accés a la carrera docent a les universitats de Catalunya, i que ha permès superar les rigideses del model funcionarial espanyol i superar l'endogàmia, a través de processos de selecció oberts, transparents, on allò important era el CV del candidat, i no ser un protegit del "catedràtic" ni dels seus triennis o anys escalfant una cadira.
Avui el Sistema Universitari de Catalunya és el tercer d'Europa que té més estudiants seguint els seus estudis en Universitats classificades en el TOP dels rànkings europeus: un 44%. Hi ha països que tenen més universitats en el TOP 10 que no pas Catalunya, però en el seu conjunt, els seus sistemes universitaris no tenen el volum d'estudiants que té el sistema català en universitats de les considerades les millors.
Avui en dia, i diguin el que diguin els "propagandistes de la misèria" el sistema universitari de Catalunya té el rati més alt de la història entre població jove (18-24 anys) i d'estudiants universitaris. Mai a la nostra història havia superat el 40%, i ara sí. També, i això s'esdevé perquè el sistema universitari de Catalunya ha estat pioner en posar en marxa un model de preus per renda que ha permès alimentar un sistema d'ajuts en el que prop d'un 45% dels estudiants gaudeixen de beca o ajut a la matrícula. Són els estudiants de rendes més baixes, els que més ho necessiten. La societat assumeix el gruix del cost dels estudis per a tots els estudiants, una mitjana del 80% del cost. I els estudiants paguen el 20% restant de mitjana, en un sistema en el que els estudiants de rendes més baixes paguen zero i els de rendes més altes, com a molt, paguen el 25% del cost.
El nostre sistema està entre els 10 més internacionalitzats d'Europa, entre dues potències i estats superdesenvolupats com són Holanda i Dinamarca.
I el que és més important en termes socials: la Universitat catalana ha esdevingut el gran ascensor social de la nostra societat. Cada cop són més els estudiants de famílies de rendes més baixes que accedeixen a la Universitat, i aquest accés proporciona unes oportunitats extraordinàries. Segons dades del Ministeri d'Educació, a partir de creuaments amb la base de dades de la Seguretat Social, els titulats de les universitats catalanes són, amb molta diferència (més de 15 punts) en relació a la mitjana estatal, els que més i els que més ràpidament accedeixen al mercat laboral.
Tota aquesta reflexió sobre la meva trajectòria a la Universitat i panorama actual de la universitat me l'ha provocada un fet: les eleccions a Rector de la UPF.
Jo ja fa molts anys que estic vinculat a la UPF. Vaig començar estudiant-hi un Diploma de Postgrau en Administració Pública, després un Màster en Dret Públic i Organització Administrativa, i hi vaig acabar treballant.
Hi ha, en els últims temps, en el nostre sistema universitari, una certa tensió entre els qui voldrien acostar-lo al model dels "colleges", és a dir, institucions de docència, on la recerca no hi és consubstancial i on el professorat es dedica a explicar als alumnes allò que altres professors o investigadors han creat, generat, produït. I el model que ara podem gaudir, el d'universitats com a institucions plenes en docència i en recerca, en el que els estudiants tenen l'oportunitat d'estar en contacte amb els investigadors, amb els processos de creació, d'innovació, etc i poder gaudir d'aquesta connexió excepcional (docència/recerca) en primera persona, ser-ne protagonistes.
Hi ha, a les nostres universitats, una tensió immobilista que pot fer naufragar tot el que s’ha assolit. És una tensió immobilista que, malgrat investir-se de discursos progressistes, és horrorosament conservadora.
Ara hi ha eleccions a Rector a la UPF. I ara, quan escolto, quan veig, quan segueixo... en Jaume Casals hi veig reflectides totes aquestes idees d’una universitat de qualitat, ambiciosa, única... amb les que vaig somiar des que vaig començar a ser representant estudiantil a la UB.
Tots els qui heu tingut l'oportunitat de conèixer i tractar en Jaume Casals sabeu que és una persona culta, atenta i predisposada a atendre les necessitats de tots i cadascun de nosaltres. I, alhora, tots sabem que té una visió i idea sobre la Universitat i el seu paper que ens transcendeix a tots nosaltres. I aquí és on és en Jaume Casals és únic, on demostra la seva valentia, el seu coratge, la seva vàlua.
I dic això des del indubtable respecte i estima també a l'altre candidat, el professor Josep Eladi Baños. Però davant d'aquest procés electoral a la meva Universitat, a la UPF, no podia deixar d'expressar el meu suport al candidat Jaume Casals, perquè quan hi parlo, quan l'escolto, hi veig la idea i els valors del que ha de ser la nostra Universitat, del que han de ser les nostres Universitats.
Hi veig aquella idea d'una universitat pública, catalana i de qualitat que ens va convertir en activistes a molts joves universitaris dels 80’s. Hi veig aquella ànima de les paraules de JV Foix convidant-nos a que el nostre activisme universitari esdevingués activisme per una societat millor.
Hi ha, en els últims temps, en el nostre sistema universitari, una certa tensió entre els qui voldrien acostar-lo al model dels "colleges", és a dir, institucions de docència, on la recerca no hi és consubstancial i on el professorat es dedica a explicar als alumnes allò que altres professors o investigadors han creat, generat, produït. I el model que ara podem gaudir, el d'universitats com a institucions plenes en docència i en recerca, en el que els estudiants tenen l'oportunitat d'estar en contacte amb els investigadors, amb els processos de creació, d'innovació, etc i poder gaudir d'aquesta connexió excepcional (docència/recerca) en primera persona, ser-ne protagonistes.
Hi ha, a les nostres universitats, una tensió immobilista que pot fer naufragar tot el que s’ha assolit. És una tensió immobilista que, malgrat investir-se de discursos progressistes, és horrorosament conservadora.
Ara hi ha eleccions a Rector a la UPF. I ara, quan escolto, quan veig, quan segueixo... en Jaume Casals hi veig reflectides totes aquestes idees d’una universitat de qualitat, ambiciosa, única... amb les que vaig somiar des que vaig començar a ser representant estudiantil a la UB.
Tots els qui heu tingut l'oportunitat de conèixer i tractar en Jaume Casals sabeu que és una persona culta, atenta i predisposada a atendre les necessitats de tots i cadascun de nosaltres. I, alhora, tots sabem que té una visió i idea sobre la Universitat i el seu paper que ens transcendeix a tots nosaltres. I aquí és on és en Jaume Casals és únic, on demostra la seva valentia, el seu coratge, la seva vàlua.
I dic això des del indubtable respecte i estima també a l'altre candidat, el professor Josep Eladi Baños. Però davant d'aquest procés electoral a la meva Universitat, a la UPF, no podia deixar d'expressar el meu suport al candidat Jaume Casals, perquè quan hi parlo, quan l'escolto, hi veig la idea i els valors del que ha de ser la nostra Universitat, del que han de ser les nostres Universitats.
Hi veig aquella idea d'una universitat pública, catalana i de qualitat que ens va convertir en activistes a molts joves universitaris dels 80’s. Hi veig aquella ànima de les paraules de JV Foix convidant-nos a que el nostre activisme universitari esdevingués activisme per una societat millor.
De vegades tenim una oportunitat extraordinària de fer un gest per una universitat i un país millors, és una papereta, és un vot, és una abraçada, és una complicitat, és un suport, és un esdevenir Universitat a partir de tot el que som i de tot al que aspirem.
Tens tot el meu suport, Jaume, amic, còmplice i molt admirat professor i Rector Jaume Casals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada