PER LA PÀTRIA

El dia de Nadal de l'any 1933 moria el President Francesc Macià, el nostre més gran líder independentista, qui configurà l'independentisme -separatisme- tal i com el coneixem ara, des de principis del S.XX. La tomba de Macià està a la Plaça de la Fe del cementiri de Montjuïc, al seu bell mig, sòbria, però sòlida. Sobirana. Un rotund MACIÀ i un escut amb les quatre barres damunt la pedra.

El 28 d'abril del 1936, quan sortien de casa seva, un escamot de pistolers de la FAI assassinava a trets els Germans Badia davant el número 38 del carrer Muntaner. Els Germans Badia havien estat els homes més fidels que mai tingué el President Macià. Miquel Badia havia estat detingut, torturat i empresonat per participar en el complot del Garraf, havien fundat Estat Català i eren un exemple de coratge i valor per a tot el jovent separatista. Macià confià a Miquel Badia la Comissaria d'Ordre Públic de la restablerta Generalitat de Catalunya, des d'on combateren la violència sectària que amenaçava el futur del país. Els criminals de la FAI no els perdonaren mai que plantés cara al seu matonisme. I al poc de ser alliberats per participar en la proclamació -fracassada- de l'Estat Català el 6 d'Octubre del 1934, els pistolers de la FAI acabaren amb les seves vides.

Els Germans Badia també reposen al Pla de la Fe del cementiri de Montjuïc. Gairebé davant pel davant de Macià.

Un 9 d'abril del 1938, en un penal de Burgos, les tropes franquistes afusellen, després d'un judici sumaríssim en el que el condemnen a mort per separatista, a Manuel Carrasco i Formiguera. Era el gran líder democratacristià, reconegut independentista, lleial a la República. Havia hagut de marxar al País Basc amb l'esclat de la guerra, perquè aquí, a Catalunya, el terrorisme anarquista de la reraguarda, que sembrà de sang tot el país, el volien matar. El seu gran pecat, ser catòlic. Les despulles de Carrasco foren traslladades al Pla de la Fe l'any 2001.

Macià, els Germans Badia i Carrasco i Formiguera. Tots reposen al Pla de la Fe. Aquest lloc isolat del cementiri de Montjuïc, al que s'hi arriba després de remuntar les enormes parets de nínxols que el caracteritzen. Dalt de tot, el Pla de la Fe s'obre com un oasi a la mar Mediterrània. Al bell centre del pla, Macià. I formant un triangle, les tombes dels Germans Badia i de Carrasco i Formiguera.

En aquest punt es condensa la història d'honor i coratge de l'independentisme i la seva capacitat de sacrifici, fins al martiri. Si en un lloc l'estelada hauria d'onejar sempre, eterna, a mitja asta, hauria de ser al Pla de la Fe.

L'estelada, la bandera més que centenària que expressa el nostre ideal, sagrat, per la independència, per la llibertat, sorgeix com a símbol a començaments del s.XX.

En aquell començament de segle, en una epopeia encara poc coneguda, centenars de joves catalans, independentistes, van lluitar amb la legió francesa durant la 1a Guerra Mundial. Ho feren per defensar el seu ideal de llibertat i el dret a la independència dels pobles. Ho explica l'historiador Solé Sabaté: “Els voluntaris catalans en la Gran Guerra lluiten per la independència de Catalunya en un moment en què ningú hi somia; són els primers independentistes d'aquest segle. Així, són els primers a portar l'estelada al front, a la punta de la baioneta.”

L'any 1918 el dirigent catalanista Dr. Joan Soler i Pla entregà una d'aquelles primeres estelades a un d'aquells voluntaris catalans a la Gran Guerra, al soldat Camil Campanyà. Aquell combatent caigué mort en combat al front de Verdun (França), però els seus companys de trinxera no el varen oblidar. En el seu comiat solemne les seves despulles foren recobertes amb aquella mateixa estelada que Campanyà s'endugué al front. Un cop enterrat finalment l'estelada fou retornada al Dr. Soler-Pla, i els seus descendents la varen custodiar fins als nostres dies. Ara, gràcies a una campanya dels companys de la Fundació Reeixida, està exposada al Museu d'Història de Catalunya.

Aquesta estelada, coneguda com l'estelada de Verdun, és la més antiga que es conserva, i és la que ha fet servir el genial dissenyador, amic i camarada Xavier Miserachs com a fons per als dos cartells dels dos actes amb els que volem homenatjar els Germans Badia, el President Macià i Manuel Carrasco i Formiguera sota aquesta invocació unitària i històrica de PER LA PÀTRIA.

El primer tindrà lloc divendres 28 d'abril, a les 19:00, davant el número 38 del carrer Muntaner. Serà un homenatge als Germans Badia el dia i en el lloc on aquell covard escamot de pistolers failangistes els assassinà. Hi intervindrem l'historiador Lluís Duran i jo mateix.

El segon acte tindrà lloc diumenge 7 de maig, a les 12:00, a la Plaça de la Fe del Cementiri de Montjuic. Serà un acte d'homenatge a Macià, als Germans Badia i a Carrasco i Formiguera, presentat pel camarada Aleix Fenoll, amb les intervencions de Francesc Canosa, Toni Castellà i Francesc Homs.

La Pàtria, com a ideal que ens transcendeix, com a deure i compromís amb nosaltres mateixos i la nostra societat, amb una història i amb un futur, amb uns valors i amb una lleialtat. La Pàtria, no un concepte abstracte, sinó plenament tangible, en tots i cadascun de nosaltres, però, sobretot, en els valors, el compromís i l'ideal des dels que la fem viva.

Macià, els Germans Badia i Carrasco i Formiguera són els nostres valors, exemplifiquen el nostre compromís, són la vivència concreta del que significa, també, l'honor, la dignitat i la capacitat de sacrifici. I el dia 7, molt significativament, tindrem la veu dels qui avui també saben ser dignes hereus d'aquest testimoni, assumint els sacrificis que hagin calgut a partir del seu compromís exemplar. Avui el nostre compromís és inequívocament ferm, cívic i exemplarment democràtic. I la  nostra força, la raó i la determinació. Però, com ja hem vist i veurem, també exigeix sacrificis, perquè tenim al davant un estat demofòbic.

Sí, en aquest moment tan transcendent hem volgut reivindicar Macià, els Germans Badia i Carrasco i Formiguera, i dir que són vius entre nosaltres, amb nosaltres i en nosaltres. Avui la seva mirada, des del fons dels cartells, ens alerta, severa, que no hi ha espai a la nostra història per a covardies, deslleialtats o estupendismes.  Serem si allò que podem aportar ho aboquem a blindar aquest TOTS des del que ens constituïm com a Pàtria. Posem-hi el millor de tots nosaltres, el llegat de valors dels qui ens han precedit i el que ara som i hem après a ser.


Per la Pàtria.

Us hi esperem!

Moltes coses en poques (Barça, País, actitud...)

Avui la Juve ha eliminat el Barça a quarts de final de la Champions. Podríem dir que és esport. Però també podríem dir moltes altres coses.

El Barça potser sempre ha estat més que un Club. Però no sempre ha estat un Club gloriós. El Barça més que un Club, etern derrotat, va esdevenir un club gloriós, un referent esportiu, social, un club guanyador, un club en l'elit amb Johan Cruyff d'entrenador i amb la seva obra continuada en la presidència del Club amb en Jan Laporta, i al vestidor amb en Ryjard i en Pep Guardiola.

Cruyff va dotar el nostre Club d'una personalitat esportiva i anímica excepcional, que va complementar la històrica personalitat cívica i social que ja tenia.

El Cruyff jugador ja va ser extraordinari, però només ens va poder donar alguna victòria esportiva. El Cruyff entrenador ens va canviar la història. Ell va encetar el cicle esportiu més triomfant de la nostra història. Ell ens va dur a guanyar la primera Copa d'Europa. Ell dissenyà un estil de joc únic, que va fascinar tot el món, per la seva bellesa i per la seva eficàcia. I ell ens ensenyà a ser guanyadors, monitoritzar el nostre canvi de caràcter de patidors a guanyadors, d'insegurs a confiats, de porucs a orgullosos. I ell convertí allò que teníem per tranquil·litzar les nostres consciències, la Masia, la pedrera, en una prodigiosa fàbrica de jugadors, de cracks, de referents, que alimentaven la columna vertebral del primer equip.

Cruyff, la llegenda, no pogué completar la seva obra. La mesquinesa del nuñisme volgué acabar amb ell, amb aquelles històries dels fitxatges de la portera de Núñez. Però l'únic amb que aquests cretins acabaren fou amb la dictadura nuñista. I el fracàs descomunal dels seus hereus, personificats en "l'amic" Joan Gaspart ens dugé o permeté -en un club amb una massa social tan penosament conservadora i cretina- a que un personatge com en Jan Laporta i tot l'equip que l'acompanyava, fills nats del cruyffisme, guanyessin les eleccions a la presidència del Club.

I amb en Laporta de President i en Cruyff d'inspirador esportiu el Barça visqué els seus més grans moments de glòria. I un dels deixebles més avantatjats del mestre Cruyff, en Pep Guardiola, fou qui finalment portà el Club a guanyar-ho tot.

A partir d'aquell moment tot ha estat, fins i tot en la victòria, mancat d'ànima i fins i tot, en alguns moments, miserable. Com quan van retirar o voler retirar el càrrec honorífic de President d'Honor a Johan Cruyff. O quan van maquinar contra Guardiola. O quan van voler desfer-se de Messi. O quan van vendre l'ànima del Club, els seus valors, per quatre rals, a la propaganda de les dictadures islamistes que patrocinen el terrorisme internacional del fonamentalisme islàmic.

Les últimes eleccions al FCB vaig donar suport al meu amic Agustí Benedito. Ho vaig fer des d'una certa frustració, perquè ho hauria donat tot perquè haguessin anat junts amb en Jan Laporta. No va ser possible. Una pena. Una trista història que va facilitar guanyar les eleccions a la grisor mesquina d'en Bartomeu i els seus.

Des de llavors, però, no havia escrit ni una línia crítica amb en Bartomeu. Era el meu president. I l'entrenador triat el meu entrenador. I els jugadors fitxats els meus jugadors. Incondicionalment. Fins avui, que amb l'eliminació davant la Juve entenc que cal parlar perquè implica el col·lapse d'una gestió. I davant aquest col·lapse, cal reaccionar, cal fer coses.

Té també, això que explico futbolísticament, una certa dimensió de país. Els últims anys hem viscut situacions que ens permeten establir paral·lelismes.

Quan es va fer el 9N hi va haver qui ho va criticar, perquè pensaven no era prou. Quan es va fer el 27S tampoc van trobar bé unes eleccions plebiscitàries. Quan es va aprovar un full de ruta per a la legislatura, que ens menés a la independència, tampoc el van trobar bé. I enlloc de donar suport a l'acordat, ho menystenien i demanaven es fessin altres coses. Quan es feien altres coses, tampoc mai es feien bé. Quan qui havia de gestionar fer les coses que ells havien dit es fessin plantejava les dificultats que sorgien i les possibles alternatives per superar-les, menystenien les dificultats i menyspreaven la feina dels qui gestionaven fer les coses.

Al meu entendre, d'acord al meu caràcter, en tots els àmbits de la vida podem defensar moltes coses. Finalment se n'ha de fer una. Serà la que nosaltres volíem o no. Però és la que s'ha decidit fer. El que, per lleialtat, com a angle de la meva cadena de valors no puc admetre, és que, un cop es decideix fer una cosa, treballar incessantment contra aquesta cosa.

Jo he pogut donar suport a Soriano davant Rosell, a Beneditto davant Bartomeu, però un cop celebrades les eleccions he estat incondicionalment amb l'equip i amb el Club. Els hi he fet confiança i he donat suport al projecte que executaven. I ho he mantingut fins que el seu projecte, com ha estat el cas d'avui, s'ha col·lapsat.

Aquesta lleialtat també sempre he mirat de mantenir-la en termes polítics i de país. Vaig donar suport incondicional a Junts pel Sí. I vaig donar ple suport al full de ruta que va implicar la investidura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. Em vaig oposar a introduir canvis sobre la marxa en aquest full de ruta pel simple caprici d'alguns influencers. Però sempre vaig dir que si s'introduïen aquests canvis, els hi donaria suport incondicionalment. I així ho he fet. Entenia que el mandat del 27S i del full de ruta ens menava a una DUI, i que era innecessari modificar-lo per plantejar un referèndum. Però es va modificar i ara sóc el primer partidari del referèndum. No perquè cregui és el millor, sinó perquè és el que hem acordat.

El que exigeixo és lleialtat i fidelitat al que ens comprometem a fer. Hem dit que referèndum o referèndum, doncs això és el que toca. Però per damunt de tot la lleialtat i la fidelitat la tinc a una idea i un objectiu: assolir la independència de Catalunya. Si qui està gestionant el procés em diu que no farem el referèndum perquè s'ha vist és més útil o eficaç fer una altra cosa, doncs tindran el meu total suport.

Tenen un mandat, tinc confiança que el volen assolir i estan fent tot el possible per assolir-lo, i mentre això es mantingui així tindran el meu suport. Si diuen hem de fer A, suport. Si diuen hem de fer B, suport. Jutjaré al final del procés. Si deixen d'intentar-ho, si desisteixen o si fracassen, llavors serà el moment d'actuar, de valorar què hem fet malament i de reprendre el camí per fer-ho bé.

No té cap mena de sentit estiguem valorant, diàriament, en termes d'objectiu final, què és el que es fa i com es fa. És absurd. Potser té raó qui diu que s'ha de fer A-1. Però potser també té raó qui diu s'ha de fer A-2. I fins i tot A-3. Però només hi ha unes persones que poden prendre decisions, i que tenen tota la informació per prendre decisions. I jo els hi dono suport, optin per A-1, A-2, A-3 o el que sigui. Fins i tot si opten per A-1 i jo crec és millor A-2. Sempre confiança i ple suport.

Aquesta és l'única actitud, crec, que ens pot menar a la victòria.

Algú em podrà dir, cony, si aquestes coses que no veies bé o això que ara critiques ho haguessis fet públic abans potser no hauríem arribat a aquest moment de derrota.

Fals.

Els legitimats per prendre decisions i els seus responsables eren uns. Qüestionar-los permanentment no hagués implicat cap altra cosa que un desgast intern terrible. Odio aquesta gent que cada partit està qüestionant alineacions, tàctiques, canvis, etc. Sí, ho odio. No ho faig mai. Puc dir, això sí, si el que he vist m'ha agradat o no, si m'ha preocupat o no. Però mai entrar a coses que són la competència del President del Club i de l'entrenador. I puc, no cal ni dir-ho, tenir un posicionament tan radical com calgui davant fets concrets, com p.ex. la publicitat i el patrocinador a la samarreta del Club.

En termes polítics per a mi implica no estar jutjant permanentment el que es fa, el que es diu, etc. Faig confiança. Hem de fer confiança.

Si el VP Junqueras diu que si pel que sigui no podem fer el referèndum, com és la nostra voluntat, i farem una DUI, jo li dono suport. I l'únic que li demano per a aquest suport és que no sigui una ocurrència seva, sinó que ho hagi parlat i estratègicament acordat amb el President Puigdemont i resta de Govern i líders parlamentaris.

Què és el que li exigeixo al VP Junqueras, al President Puigdemont i resta...? Que em portin a la independència!

Té algú més informació per saber quina és la millor manera d'arribar-hi que ells? No

Confio en ells? Sí

Doncs per tant confio plenament en el que facin o per on ens diguin hi arribarem.

Qui sóc jo per, des del meu sofà, recriminar el que fan o el que proposen? Ens hem begut l'enteniment? Hi ha qui creu que, com el Sant Pare, està dotat del bé de Déu de la infal·libilitat i que per tant només allò que ells diuen és veritat i encertat. Però aquests il·luminats, amics meus, no passen mai d'aquesta condició, de la condició d'il·luminats, perquè mai sotmeten al contrast de la realitat les seves idees, cosa que sí que fan els qui gestionen el procés i estan tacats de l'oli de fer funcionar la maquinària fins l'últim dels porus de la seva pell.

No, mireu. Jo vaig donar suport a l'Agustí Benedito. I m'hagués agradat anessin junts amb en Jan Laporta. Però va guanyar en Bartomeu. I és el meu President. I el respecto. M'hagués agradat que Pep Guardiola fos el líder esportiu de l'equip, però no va ser. I he donat ple suport al Lucho. M'haguessin agradat altres fitxatges o altres jugadors de la pedrera al primer equip, però no ha estat així. I he donat suport a tots els nostres jugadors. Incondicionalment. Mai els he jutjat, mai he volgut fer d'entrenador.

Però avui, eliminats de la Champions, que entenc és el gran objectiu esportiu del Barça, sí que és el moment de parlar-ne.

Políticament igual. Em sua la polla si fem RUI, si fem DUI, o si FEM SHUI. Dono ple suport i confiança als qui, legítimament, ho estan gestionant. Quedo en situació de disposició permanent pel que pugui ajudar. I no em passaré els dies jutjant cosetes, paraules, gestos, moviments. Estem aquí per fer la independència, no perquè es faci tot allò que a cadascú de nosaltres ens surt del cap s'ha de fer. Tinc clar quins són els responsables. I tinc clar que tenen el meu suport incondicional.

I arribats al punt que hàgim assolit o no els objectius, llavors sí que podrem valorar com s'han fet les coses, etc. En el futbol diem que hi ha tants entrenadors com aficionats. En política, també. Però les decisions només les han de prendre uns, que per això són els legitimats a fer-ho. I la resta, a donar-hi suport i no a fer-nos-ho d'il·lustres alliçonadors que es llencen a les piscines i surten eixut.

 

HI ESTEM COMPROMESOS

DONEC PERFICIAM

CEO-2: Té l'independentisme sostre? En què ens juguem els indys la majoria social i al referèndum?

En l'article d'ahir el primer analitzant el Baròmetre d'Opinió Política 2017 del CEO, vèiem com la societat catalana es mostra dividida gairebé meitat i meitat davant la independència des d'un punt de vista de ser desitjada o no. I que són unes dades que presenten una gran estabilitat en el temps. També veiem que el referèndum és la via com la societat catalana de manera aclaparadora vol resoldre aquesta qüestió (més d'un 70% volen referèndum). I que davant la pregunta concreta plantejada en l'escenari d'un referèndum, el Sí és el vot clarament majoritari, perquè una part de la societat que no desitja la independència, no està disposada a mobilitzar-se contra la independència.

Finalment en l'article d'ahir alertava que una altra evidència és que l'independentisme fa molt de temps que no creix. Assenyalava que això pot obeir a molts factors, que podríem resumir en dos: no creixem perquè ja hem tocat sostre d'acord a la sociodemografia del nostre país, o no creixem perquè el sostre és una conseqüència de l'activitat política. I avançava la meva visió, que el principal problema el tenim que aquest sostre és una conseqüència de que políticament fa molt de temps que hem deixat de fer independentisme, de treballar per fer independentistes. 

Avui voldria analitzar algunes dimensions de l'enquesta del CEO buscant què hi ha darrere d'aquest comportament del No diferencial entre voler/votar i quins són els àmbits polítics en els que d'alguna manera hem deixat de fer política i per tant, hem deixat de fer independentisme i independentistes, que és el que ens ha portat a quedar-nos atrapats en aquest sostre.

TRES PERSPECTIVES CLAU:

1. La independència i l'assumpció de riscos
Sempre hem sabut que tots els processos independentistes han tingut en la gestió del "risc" que és intrínsec a un procés d'aquesta naturalesa, el seu principal enemic. En el referèndum escocès hi va haver dos factors que l'unionisme britànic va gestionar amb especial habilitat i que varen resultar determinants pel resultat final, per a la victòria del no: quina seria la seva moneda (atès que UK no està a l'euro i la lliura "és" britànica) i què passaria amb els estalvis dels escocesos si guanyava el Sí. L'independentisme escocès no va saber -o poder- respondre contundentment, fiablement, a aquests dos dards enverinats que feien planar una impressió d'estar assumint un gran risc, superior als beneficis possibles de la independència. I sobretot entre la gent gran.

En el nostre procés l'estat espanyol tot ho aboca a visualitzar possibles riscos o a generar-los. A Escòcia els britànics encara van acompanyar la campanya de la por amb propostes de millora de l'autogovern. En el nostre cas només hi ha campanya de la por i de generar i visualitzar riscos: que si quedarem fora de la UE, que si se'ns aillarà, que si perdrem inversions, que si ens fracturarem, etc. I on no ha arribat l'impacte d'aquesta campanya de la por ara la fabriquen generant riscos que han d'assumir directament persones: ho hem vist amb els judicis a Mas, Homs, Rigau i Ortega, amb la imputació de tota la mesa del Parlament i avui mateix assenyalant el President Puigdemont penalment pel tema pressupostos.

Per tant és una evidència que la indy té en la capacitat que tinguem de gestionar el risc intrínsec que comporta, una part totalment decisiva de l'assegurament del seu èxit. Si, com va passar a Escòcia, no sabem respondre a les campanyes de la por, si no sabem neutralitzar els riscos, tindrem problemes.

Què és el que ens està passant des del 28S? que com si tot plegat no fos prou complicat de gestionar, en termes del risc associat a la indy, la CUP, amb tot el que fa, incrementa aquests riscos i incrementa els dubtes sobre que siguem capaços de gestionar-los.

Dos exemples molt clars:

- el tema de la "desobediència". El gruix de la societat té com un dels seus referents el compliment de la llei, la seguretat jurídica, el respecte a la propietat privada, etc. La independència necessàriament té un punt clau en el que hem de deixar d'estar sotmesos a l'ordenament jurídic espanyol per passar a aplicar l'ordenament jurídic català. Aquest moment és un clic, el clic del moment que va d'apagar l'interruptor de l'ordenament jurídic espanyol i activar l'interruptor de l'ordenament jurídic català. Però la CUP i el seu "desobeïm" saboteja totalment aquesta política clau de donar seguretat al procés independentista, i planteja un escenari revolucionari en el que es pot desobeir a la carta, en el que sembla no hi ha d'haver llei ni ordre. Així l'escenari post 28S no només ens ha impedit fer polítiques que "tranquil·litzin la societat", sinó que ha afegit nous riscos, els derivats de la crossa necessària dels antisistema.

- la independència sempre hem dit que implicaria una millora per a tota la societat, per als que hi estan a favor i per als que hi estan en contra, i per a totes les classes socials. Que ningú no en sortiria perdent (excepte, òbviament, la casta que viu de l'explotació de Catalunya i dels catalans via BOE). Doncs bé, del 28S ençà la CUP ha fet emergir tot de debats que l'únic que han fet és instal·lar en molta gent el temor a que la independència comporti una sèrie de polítiques que afectaran el seu nivell de vida, que la independència i aquestes polítiques extremistes comportaran el seu empobriment injust, pèrdua de qualitat de vida. Fixem-nos que passem d'un escenari en el que predicàvem la independència com un guany col·lectiu i per a tots i cadascun de nosaltres a estar instal·lats des del 28S en un escenari en el que molta gent se sent amenaçada: qui porta els fills a l'escola concertada, qui té una mútua sanitària, qui veu com el volen fregir a impostos, etc.

I ara anem al CEO per veure l'impacte que això té. 

El CEO planteja una pregunta als entrevistats sobre quins són els riscos (en general) que està disposat a assumir. L'entrevistat s'ha de situar en una escala del 0 al 10 on el 0 és gens disposat a assumir riscos.

Doncs bé, creuada aquesta pregunta sobre els riscos amb la pregunta sobre si l'entrevistat vol que Catalunya sigui un estat independent veiem que en els nivells on se situen els enquestats que es plantegen la seva vida intentant assumir els mínims riscos, són majoritàriament contraris a la independència. I la cosa va del 66,3% de No dels enquestats del nivell 0 al 48,2% dels enquestats que se situen en el nivell 6.

A partir d'aquest nivell, en els quatre nivells restants (7-8-9-10) se situen els enquestats disposats a assumir més riscos, i en aquests nivells el Sí és majoritari.

Per tant, el risc, la visualització de la independència com un risc o la capacitat bé d'assumir aquest risc, bé de gestionar-lo políticament per minimitzar-lo, és un dels factors clau per a la independència, per sumar suports a la independència.

I és tan clau que també en aquest punt, dels riscos, trobem una de les claus que expliquen perquè hi ha un 48% dels enquestats que diuen no volen la independència, però només un 22% que diuen votarien no a la independència. Entre els qui diuen no volen la independència, perquè no volen assumir riscos, trobem un molt important percentatge que, davant un referèndum, no votarien No, diuen que s'abstindrien. Així, d'aquell 66% d'enquestats que se situen en el nivell zero (no assumir riscos) i que no volen la independència, només un 33,6% aniria a votar no, i un 25% s'abstindria.

Al meu entendre aquí tenim una clau de l'actuació dels propers mesos. Si el que fem i com ho fem alimenta la por, alimenta la sensació de risc o no tranquil·litza prou en relació al risc associat al que estem fent, correm el risc que aquesta part de la nostra societat que no vol la indy perquè l'associa a risc, però que no anirien a votar si hi hagués un referèndum, vagin a votar si veuen les coses molt peludes, si veuen que el que estem fent li genera un risc o amenaça de risc prou gran que el porti a mobilitzar-se i votar quan ara diu no ho faria.

2. Independència i identitat
Un dels eslògans més potents que mai hem tingut ha estat aquell de "som un sòl poble". L'independentisme sempre ha volgut plantejar la independència com un procés que superava les identitats, i que apel·lava a fer un país nou, més just, amb més oportunitats, sense espoli fiscal, etc.

L'unionisme, en canvi, per oposar-se a la independència només únicament branda qüestions identitàries. El famós "yo soy español" com a únic argument, si em permeteu una mica de caricatura.

El procés independentista té una altra de les seves claus d'èxit en aquesta capacitat integradora que sempre ha demostrat. I, en canvi, té una de les seves grans amenaces en tot allò que impliqui una possible visualització de la independència com un procés de caràcter identitari, que busca imposar un nou marc en tots aquells atributs més íntims de la identitat, singularment la llengua. 


Si el tema de la identitat no el gestionem bé, provocarem una mobilització del no.

Fixeu-vos en un parell de dades. El CEO demana l'enquestat la seva autoubicació en una escala de pertinença, que va del "només espanyol" al "només català", amb 3 posicions d'identitats compartides: més ESP que CAT, tan ESP com CAT i més CAT que ESP. Doncs bé, quan creuem aquesta resposta amb les dues preguntes sobre si volen o no la indy i què votarien en cas de referèndum, ens trobem amb unes dades molt interessants:

• Entre els qui només se senten espanyols, un 92,9% no volen la indy, però només un 49,1% aniria a votar no, i un 32,4% s'abstindria, no aniria a votar.
• Entre els que se senten més espanyols que catalans un 86,6% tampoc la volen, però un 33,3% no aniria a votar, s'abstindria.
• I entre el col·lectiu més nombrós de tots els enquestats (de sempre), els qui tenen un major sentiment d'identitat compartida (tan espanyol/a com català/ana), un 80,3% no la volen, però només un 36,1% anirien a votar no, i un 34,5% ara tenen decidit abstenir-se, i un 8,9% votaria e blanc.

Qualsevol política que fem, qualsevol debat estèril que generem en termes d'absurditats identitàries ens pot costar molt car. Si fem una bona política aquí tenim opcions de trencar el nostre sostre. Però si fem polítiques CUP això serà impossible.

Què entenc per "polítiques CUP"?  

La passada setmana, durant el debat dels pressupostos al Parlament, la diputada de la CUP Eulàlia Reguant va presentar la papereta que diuen ha de ser la de la votació del referèndum "Vol que Catalunya esdevingui una República independent?". La va presentar escrita en Català i en Occità (aranès). Preguntada per què havien exclòs el castellà, va respondre: “la butlleta no està en castellà, perquè el català i l'occità són les llengües amb les quals construir la República”.

Barbaritats així, que excloguin de manera tan insultant del futur del nostre país independent el castellà, que és la primera llengua que hem parlat la majoria de catalans i que és la manifestació més íntima i personal d'un sentiment d'identitat, és fer impossible la independència.

A qui se li acut excloure el castellà? Estem bojos? Ho trobo demencial. Coses així l'únic que poden provocar és una mobilització del no. Si tenim en compte que la majoria social catalana té un sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP), si tenim en compte que la llengua és la més important manifestació d'aquesta identitat compartida majoritària, voler excloure el castellà com ha fet la CUP amb aquesta actuació és un atac identitari sense precedents, que pot mobilitzar el no, perquè se senti agredit.

3. La independència i els problemes més importants que la gent creu tenim
Del 28S ençà hem estat atrapats en aquesta dinàmica infernal a que ens ha conduit la CUP, de només estar pendents de negociar les seves condicions perquè tot no saltes pels aires, i això és el que ens ha impedit fer política i explicar, políticament, socialment, perquè volem la independència, què permetria la independència, perquè la independència és clau per fer front a la majoria dels problemes que els ciutadans consideren són els més importants que tenim.

Fixeu-vos: un 54,2% dels enquestats que assenyalen l'atur i la precarietat laboral com un dels problemes més importants no volen la independència. Un 52,6% dels que creuen la sanitat és un d'aquests problemes tampoc no vol la independència, ni la vol un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures i transport, ni la vol un 50% dels que creuen tenim una excessiva pressió fiscal.

És a dir, la dinàmica "crossa" de la CUP ens ha atrapat en debats agònics, d'autoconsum, com el de la investidura, com rebentar els pressupostos 2016, com la moció de confiança, com els pressupostos 2017, etc etc etc. Tot això és el que ha omplert les portades dels diaris, els titulars dels telenotícies, les tertúlies, les polèmiques a les xarxes, etc. Només s'ha parlat d'aquestes coses.

Fins al punt que no hem estat capaços, no hem pogut, ha estat impossible, fer política amb majúscules, fer independentisme, explicar la independència, intentar trencar el nostre sostre explicant perquè la independència és la millor manera de fer front als problemes que assenyalen.

O no ens veiem capaços d'explicar a aquest 54% de nos que creuen l'atur és el principal problema que amb la independència guanyaríem potència econòmica i es generarien infinites oportunitats més per a tothom. Qui ha explicat els milers de llocs de treball que es van perdre a Tarragona perquè el govern espanyol no va complir els seus compromisos i no va fer un enllaç ferroviari de 100 milions d'euros?

O no us agafa una mena de desesperació al veure que un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures no volen la indy? Aquí sí que hem fet una miqueta més, però aquest 60% evidencia que encara hem de fer molt i molt més i explicar les coses molt i molt més i molt millor de com ho hem fet fins ara.

O no creieu que si enlloc d'estar discutint totes les rucades a les que ens ha derivat l'actuació de la CUP, si haguéssim invertit la meitat del temps en explicar que el nostre sistema sanitari només podrà millorar si podem gestionar els nostres recursos, que ara ja absorveix la gran part del pressupost autonòmic, i que només si no patim espoli fiscal i recaptem els nostres impostos i els administrem, podrem millorar-lo com reclamen els enquestats?

I algú coneix una manera més eficient de no haver de patir una excessiva pressió fiscal que tenir un estat propi, que no sigui espoliat anualment amb 16 mil milions d'euros dels impostos que ja paguem? Com és que encara hi ha un 50% dels qui creuen tenim massa pressió fiscal que no volen la indy? Què tal si sortim a convèncer-los que sense espoli i amb un estat modern i eficient, que no malgasti en absurditats com l'estat podrit que és l'estat espanyol, el nostre sistema tributari serà infinitament millor i més just per a tots?

No, amics, no crec que l'independentisme hagi tocat sostre. Crec que el sostre que ara mateix és obvi que tenim és fruit de la nostra pròpia estupidesa, d'aquest escenari letal que va sortir del 27S, que ens ha consumit en debats estèrils, atrapats en l'agenda de la CUP, que ha exercit el poder que li va donar la seva representació esdevinguda crossa imprescindible per poder avançar. Ens hem consumit i hem deixat totalment de fer política. 

Hem deixat de fer independentisme, perquè la CUP ens ha obligat a deixar de parlar de perquè volem la independència i com milloraria les vides de tots, per parlar únicament d'ells, per estar pendents únicament de les seves ocurrències, discursets, incompliments, soflames i samarretes.

Tot plegat d'una esterilitat i improductivitat angoixants, terrorífiques. La bona notícia és que malgrat tot això l'independentisme no perd suports, es manté ferm, sòlid, i és majoritari en clau referèndum. Però, què tal si hi fem alguna cosa, per créixer, per explicar-nos, per convèncer... ara que encara hi som a temps?

DONEC PERFICIAM