Avui la Juve ha eliminat el Barça a quarts de final de la Champions. Podríem dir que és esport. Però també podríem dir moltes altres coses.
El Barça potser sempre ha estat més que un Club. Però no sempre ha estat un Club gloriós. El Barça més que un Club, etern derrotat, va esdevenir un club gloriós, un referent esportiu, social, un club guanyador, un club en l'elit amb Johan Cruyff d'entrenador i amb la seva obra continuada en la presidència del Club amb en Jan Laporta, i al vestidor amb en Ryjard i en Pep Guardiola.
Cruyff va dotar el nostre Club d'una personalitat esportiva i anímica excepcional, que va complementar la històrica personalitat cívica i social que ja tenia.
El Cruyff jugador ja va ser extraordinari, però només ens va poder donar alguna victòria esportiva. El Cruyff entrenador ens va canviar la història. Ell va encetar el cicle esportiu més triomfant de la nostra història. Ell ens va dur a guanyar la primera Copa d'Europa. Ell dissenyà un estil de joc únic, que va fascinar tot el món, per la seva bellesa i per la seva eficàcia. I ell ens ensenyà a ser guanyadors, monitoritzar el nostre canvi de caràcter de patidors a guanyadors, d'insegurs a confiats, de porucs a orgullosos. I ell convertí allò que teníem per tranquil·litzar les nostres consciències, la Masia, la pedrera, en una prodigiosa fàbrica de jugadors, de cracks, de referents, que alimentaven la columna vertebral del primer equip.
Cruyff, la llegenda, no pogué completar la seva obra. La mesquinesa del nuñisme volgué acabar amb ell, amb aquelles històries dels fitxatges de la portera de Núñez. Però l'únic amb que aquests cretins acabaren fou amb la dictadura nuñista. I el fracàs descomunal dels seus hereus, personificats en "l'amic" Joan Gaspart ens dugé o permeté -en un club amb una massa social tan penosament conservadora i cretina- a que un personatge com en Jan Laporta i tot l'equip que l'acompanyava, fills nats del cruyffisme, guanyessin les eleccions a la presidència del Club.
I amb en Laporta de President i en Cruyff d'inspirador esportiu el Barça visqué els seus més grans moments de glòria. I un dels deixebles més avantatjats del mestre Cruyff, en Pep Guardiola, fou qui finalment portà el Club a guanyar-ho tot.
A partir d'aquell moment tot ha estat, fins i tot en la victòria, mancat d'ànima i fins i tot, en alguns moments, miserable. Com quan van retirar o voler retirar el càrrec honorífic de President d'Honor a Johan Cruyff. O quan van maquinar contra Guardiola. O quan van voler desfer-se de Messi. O quan van vendre l'ànima del Club, els seus valors, per quatre rals, a la propaganda de les dictadures islamistes que patrocinen el terrorisme internacional del fonamentalisme islàmic.
Les últimes eleccions al FCB vaig donar suport al meu amic Agustí Benedito. Ho vaig fer des d'una certa frustració, perquè ho hauria donat tot perquè haguessin anat junts amb en Jan Laporta. No va ser possible. Una pena. Una trista història que va facilitar guanyar les eleccions a la grisor mesquina d'en Bartomeu i els seus.
Des de llavors, però, no havia escrit ni una línia crítica amb en Bartomeu. Era el meu president. I l'entrenador triat el meu entrenador. I els jugadors fitxats els meus jugadors. Incondicionalment. Fins avui, que amb l'eliminació davant la Juve entenc que cal parlar perquè implica el col·lapse d'una gestió. I davant aquest col·lapse, cal reaccionar, cal fer coses.
Té també, això que explico futbolísticament, una certa dimensió de país. Els últims anys hem viscut situacions que ens permeten establir paral·lelismes.
Quan es va fer el 9N hi va haver qui ho va criticar, perquè pensaven no era prou. Quan es va fer el 27S tampoc van trobar bé unes eleccions plebiscitàries. Quan es va aprovar un full de ruta per a la legislatura, que ens menés a la independència, tampoc el van trobar bé. I enlloc de donar suport a l'acordat, ho menystenien i demanaven es fessin altres coses. Quan es feien altres coses, tampoc mai es feien bé. Quan qui havia de gestionar fer les coses que ells havien dit es fessin plantejava les dificultats que sorgien i les possibles alternatives per superar-les, menystenien les dificultats i menyspreaven la feina dels qui gestionaven fer les coses.
Al meu entendre, d'acord al meu caràcter, en tots els àmbits de la vida podem defensar moltes coses. Finalment se n'ha de fer una. Serà la que nosaltres volíem o no. Però és la que s'ha decidit fer. El que, per lleialtat, com a angle de la meva cadena de valors no puc admetre, és que, un cop es decideix fer una cosa, treballar incessantment contra aquesta cosa.
Jo he pogut donar suport a Soriano davant Rosell, a Beneditto davant Bartomeu, però un cop celebrades les eleccions he estat incondicionalment amb l'equip i amb el Club. Els hi he fet confiança i he donat suport al projecte que executaven. I ho he mantingut fins que el seu projecte, com ha estat el cas d'avui, s'ha col·lapsat.
Aquesta lleialtat també sempre he mirat de mantenir-la en termes polítics i de país. Vaig donar suport incondicional a Junts pel Sí. I vaig donar ple suport al full de ruta que va implicar la investidura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. Em vaig oposar a introduir canvis sobre la marxa en aquest full de ruta pel simple caprici d'alguns influencers. Però sempre vaig dir que si s'introduïen aquests canvis, els hi donaria suport incondicionalment. I així ho he fet. Entenia que el mandat del 27S i del full de ruta ens menava a una DUI, i que era innecessari modificar-lo per plantejar un referèndum. Però es va modificar i ara sóc el primer partidari del referèndum. No perquè cregui és el millor, sinó perquè és el que hem acordat.
El que exigeixo és lleialtat i fidelitat al que ens comprometem a fer. Hem dit que referèndum o referèndum, doncs això és el que toca. Però per damunt de tot la lleialtat i la fidelitat la tinc a una idea i un objectiu: assolir la independència de Catalunya. Si qui està gestionant el procés em diu que no farem el referèndum perquè s'ha vist és més útil o eficaç fer una altra cosa, doncs tindran el meu total suport.
Tenen un mandat, tinc confiança que el volen assolir i estan fent tot el possible per assolir-lo, i mentre això es mantingui així tindran el meu suport. Si diuen hem de fer A, suport. Si diuen hem de fer B, suport. Jutjaré al final del procés. Si deixen d'intentar-ho, si desisteixen o si fracassen, llavors serà el moment d'actuar, de valorar què hem fet malament i de reprendre el camí per fer-ho bé.
No té cap mena de sentit estiguem valorant, diàriament, en termes d'objectiu final, què és el que es fa i com es fa. És absurd. Potser té raó qui diu que s'ha de fer A-1. Però potser també té raó qui diu s'ha de fer A-2. I fins i tot A-3. Però només hi ha unes persones que poden prendre decisions, i que tenen tota la informació per prendre decisions. I jo els hi dono suport, optin per A-1, A-2, A-3 o el que sigui. Fins i tot si opten per A-1 i jo crec és millor A-2. Sempre confiança i ple suport.
Aquesta és l'única actitud, crec, que ens pot menar a la victòria.
Algú em podrà dir, cony, si aquestes coses que no veies bé o això que ara critiques ho haguessis fet públic abans potser no hauríem arribat a aquest moment de derrota.
Fals.
Els legitimats per prendre decisions i els seus responsables eren uns. Qüestionar-los permanentment no hagués implicat cap altra cosa que un desgast intern terrible. Odio aquesta gent que cada partit està qüestionant alineacions, tàctiques, canvis, etc. Sí, ho odio. No ho faig mai. Puc dir, això sí, si el que he vist m'ha agradat o no, si m'ha preocupat o no. Però mai entrar a coses que són la competència del President del Club i de l'entrenador. I puc, no cal ni dir-ho, tenir un posicionament tan radical com calgui davant fets concrets, com p.ex. la publicitat i el patrocinador a la samarreta del Club.
En termes polítics per a mi implica no estar jutjant permanentment el que es fa, el que es diu, etc. Faig confiança. Hem de fer confiança.
Si el VP Junqueras diu que si pel que sigui no podem fer el referèndum, com és la nostra voluntat, i farem una DUI, jo li dono suport. I l'únic que li demano per a aquest suport és que no sigui una ocurrència seva, sinó que ho hagi parlat i estratègicament acordat amb el President Puigdemont i resta de Govern i líders parlamentaris.
Què és el que li exigeixo al VP Junqueras, al President Puigdemont i resta...? Que em portin a la independència!
Té algú més informació per saber quina és la millor manera d'arribar-hi que ells? No
Confio en ells? Sí
Doncs per tant confio plenament en el que facin o per on ens diguin hi arribarem.
Qui sóc jo per, des del meu sofà, recriminar el que fan o el que proposen? Ens hem begut l'enteniment? Hi ha qui creu que, com el Sant Pare, està dotat del bé de Déu de la infal·libilitat i que per tant només allò que ells diuen és veritat i encertat. Però aquests il·luminats, amics meus, no passen mai d'aquesta condició, de la condició d'il·luminats, perquè mai sotmeten al contrast de la realitat les seves idees, cosa que sí que fan els qui gestionen el procés i estan tacats de l'oli de fer funcionar la maquinària fins l'últim dels porus de la seva pell.
No, mireu. Jo vaig donar suport a l'Agustí Benedito. I m'hagués agradat anessin junts amb en Jan Laporta. Però va guanyar en Bartomeu. I és el meu President. I el respecto. M'hagués agradat que Pep Guardiola fos el líder esportiu de l'equip, però no va ser. I he donat ple suport al Lucho. M'haguessin agradat altres fitxatges o altres jugadors de la pedrera al primer equip, però no ha estat així. I he donat suport a tots els nostres jugadors. Incondicionalment. Mai els he jutjat, mai he volgut fer d'entrenador.
Però avui, eliminats de la Champions, que entenc és el gran objectiu esportiu del Barça, sí que és el moment de parlar-ne.
Políticament igual. Em sua la polla si fem RUI, si fem DUI, o si FEM SHUI. Dono ple suport i confiança als qui, legítimament, ho estan gestionant. Quedo en situació de disposició permanent pel que pugui ajudar. I no em passaré els dies jutjant cosetes, paraules, gestos, moviments. Estem aquí per fer la independència, no perquè es faci tot allò que a cadascú de nosaltres ens surt del cap s'ha de fer. Tinc clar quins són els responsables. I tinc clar que tenen el meu suport incondicional.
I arribats al punt que hàgim assolit o no els objectius, llavors sí que podrem valorar com s'han fet les coses, etc. En el futbol diem que hi ha tants entrenadors com aficionats. En política, també. Però les decisions només les han de prendre uns, que per això són els legitimats a fer-ho. I la resta, a donar-hi suport i no a fer-nos-ho d'il·lustres alliçonadors que es llencen a les piscines i surten eixut.
El Barça potser sempre ha estat més que un Club. Però no sempre ha estat un Club gloriós. El Barça més que un Club, etern derrotat, va esdevenir un club gloriós, un referent esportiu, social, un club guanyador, un club en l'elit amb Johan Cruyff d'entrenador i amb la seva obra continuada en la presidència del Club amb en Jan Laporta, i al vestidor amb en Ryjard i en Pep Guardiola.
Cruyff va dotar el nostre Club d'una personalitat esportiva i anímica excepcional, que va complementar la històrica personalitat cívica i social que ja tenia.
El Cruyff jugador ja va ser extraordinari, però només ens va poder donar alguna victòria esportiva. El Cruyff entrenador ens va canviar la història. Ell va encetar el cicle esportiu més triomfant de la nostra història. Ell ens va dur a guanyar la primera Copa d'Europa. Ell dissenyà un estil de joc únic, que va fascinar tot el món, per la seva bellesa i per la seva eficàcia. I ell ens ensenyà a ser guanyadors, monitoritzar el nostre canvi de caràcter de patidors a guanyadors, d'insegurs a confiats, de porucs a orgullosos. I ell convertí allò que teníem per tranquil·litzar les nostres consciències, la Masia, la pedrera, en una prodigiosa fàbrica de jugadors, de cracks, de referents, que alimentaven la columna vertebral del primer equip.
Cruyff, la llegenda, no pogué completar la seva obra. La mesquinesa del nuñisme volgué acabar amb ell, amb aquelles històries dels fitxatges de la portera de Núñez. Però l'únic amb que aquests cretins acabaren fou amb la dictadura nuñista. I el fracàs descomunal dels seus hereus, personificats en "l'amic" Joan Gaspart ens dugé o permeté -en un club amb una massa social tan penosament conservadora i cretina- a que un personatge com en Jan Laporta i tot l'equip que l'acompanyava, fills nats del cruyffisme, guanyessin les eleccions a la presidència del Club.
I amb en Laporta de President i en Cruyff d'inspirador esportiu el Barça visqué els seus més grans moments de glòria. I un dels deixebles més avantatjats del mestre Cruyff, en Pep Guardiola, fou qui finalment portà el Club a guanyar-ho tot.
A partir d'aquell moment tot ha estat, fins i tot en la victòria, mancat d'ànima i fins i tot, en alguns moments, miserable. Com quan van retirar o voler retirar el càrrec honorífic de President d'Honor a Johan Cruyff. O quan van maquinar contra Guardiola. O quan van voler desfer-se de Messi. O quan van vendre l'ànima del Club, els seus valors, per quatre rals, a la propaganda de les dictadures islamistes que patrocinen el terrorisme internacional del fonamentalisme islàmic.
Les últimes eleccions al FCB vaig donar suport al meu amic Agustí Benedito. Ho vaig fer des d'una certa frustració, perquè ho hauria donat tot perquè haguessin anat junts amb en Jan Laporta. No va ser possible. Una pena. Una trista història que va facilitar guanyar les eleccions a la grisor mesquina d'en Bartomeu i els seus.
Des de llavors, però, no havia escrit ni una línia crítica amb en Bartomeu. Era el meu president. I l'entrenador triat el meu entrenador. I els jugadors fitxats els meus jugadors. Incondicionalment. Fins avui, que amb l'eliminació davant la Juve entenc que cal parlar perquè implica el col·lapse d'una gestió. I davant aquest col·lapse, cal reaccionar, cal fer coses.
Té també, això que explico futbolísticament, una certa dimensió de país. Els últims anys hem viscut situacions que ens permeten establir paral·lelismes.
Quan es va fer el 9N hi va haver qui ho va criticar, perquè pensaven no era prou. Quan es va fer el 27S tampoc van trobar bé unes eleccions plebiscitàries. Quan es va aprovar un full de ruta per a la legislatura, que ens menés a la independència, tampoc el van trobar bé. I enlloc de donar suport a l'acordat, ho menystenien i demanaven es fessin altres coses. Quan es feien altres coses, tampoc mai es feien bé. Quan qui havia de gestionar fer les coses que ells havien dit es fessin plantejava les dificultats que sorgien i les possibles alternatives per superar-les, menystenien les dificultats i menyspreaven la feina dels qui gestionaven fer les coses.
Al meu entendre, d'acord al meu caràcter, en tots els àmbits de la vida podem defensar moltes coses. Finalment se n'ha de fer una. Serà la que nosaltres volíem o no. Però és la que s'ha decidit fer. El que, per lleialtat, com a angle de la meva cadena de valors no puc admetre, és que, un cop es decideix fer una cosa, treballar incessantment contra aquesta cosa.
Jo he pogut donar suport a Soriano davant Rosell, a Beneditto davant Bartomeu, però un cop celebrades les eleccions he estat incondicionalment amb l'equip i amb el Club. Els hi he fet confiança i he donat suport al projecte que executaven. I ho he mantingut fins que el seu projecte, com ha estat el cas d'avui, s'ha col·lapsat.
Aquesta lleialtat també sempre he mirat de mantenir-la en termes polítics i de país. Vaig donar suport incondicional a Junts pel Sí. I vaig donar ple suport al full de ruta que va implicar la investidura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. Em vaig oposar a introduir canvis sobre la marxa en aquest full de ruta pel simple caprici d'alguns influencers. Però sempre vaig dir que si s'introduïen aquests canvis, els hi donaria suport incondicionalment. I així ho he fet. Entenia que el mandat del 27S i del full de ruta ens menava a una DUI, i que era innecessari modificar-lo per plantejar un referèndum. Però es va modificar i ara sóc el primer partidari del referèndum. No perquè cregui és el millor, sinó perquè és el que hem acordat.
El que exigeixo és lleialtat i fidelitat al que ens comprometem a fer. Hem dit que referèndum o referèndum, doncs això és el que toca. Però per damunt de tot la lleialtat i la fidelitat la tinc a una idea i un objectiu: assolir la independència de Catalunya. Si qui està gestionant el procés em diu que no farem el referèndum perquè s'ha vist és més útil o eficaç fer una altra cosa, doncs tindran el meu total suport.
Tenen un mandat, tinc confiança que el volen assolir i estan fent tot el possible per assolir-lo, i mentre això es mantingui així tindran el meu suport. Si diuen hem de fer A, suport. Si diuen hem de fer B, suport. Jutjaré al final del procés. Si deixen d'intentar-ho, si desisteixen o si fracassen, llavors serà el moment d'actuar, de valorar què hem fet malament i de reprendre el camí per fer-ho bé.
No té cap mena de sentit estiguem valorant, diàriament, en termes d'objectiu final, què és el que es fa i com es fa. És absurd. Potser té raó qui diu que s'ha de fer A-1. Però potser també té raó qui diu s'ha de fer A-2. I fins i tot A-3. Però només hi ha unes persones que poden prendre decisions, i que tenen tota la informació per prendre decisions. I jo els hi dono suport, optin per A-1, A-2, A-3 o el que sigui. Fins i tot si opten per A-1 i jo crec és millor A-2. Sempre confiança i ple suport.
Aquesta és l'única actitud, crec, que ens pot menar a la victòria.
Algú em podrà dir, cony, si aquestes coses que no veies bé o això que ara critiques ho haguessis fet públic abans potser no hauríem arribat a aquest moment de derrota.
Fals.
Els legitimats per prendre decisions i els seus responsables eren uns. Qüestionar-los permanentment no hagués implicat cap altra cosa que un desgast intern terrible. Odio aquesta gent que cada partit està qüestionant alineacions, tàctiques, canvis, etc. Sí, ho odio. No ho faig mai. Puc dir, això sí, si el que he vist m'ha agradat o no, si m'ha preocupat o no. Però mai entrar a coses que són la competència del President del Club i de l'entrenador. I puc, no cal ni dir-ho, tenir un posicionament tan radical com calgui davant fets concrets, com p.ex. la publicitat i el patrocinador a la samarreta del Club.
En termes polítics per a mi implica no estar jutjant permanentment el que es fa, el que es diu, etc. Faig confiança. Hem de fer confiança.
Si el VP Junqueras diu que si pel que sigui no podem fer el referèndum, com és la nostra voluntat, i farem una DUI, jo li dono suport. I l'únic que li demano per a aquest suport és que no sigui una ocurrència seva, sinó que ho hagi parlat i estratègicament acordat amb el President Puigdemont i resta de Govern i líders parlamentaris.
Què és el que li exigeixo al VP Junqueras, al President Puigdemont i resta...? Que em portin a la independència!
Té algú més informació per saber quina és la millor manera d'arribar-hi que ells? No
Confio en ells? Sí
Doncs per tant confio plenament en el que facin o per on ens diguin hi arribarem.
Qui sóc jo per, des del meu sofà, recriminar el que fan o el que proposen? Ens hem begut l'enteniment? Hi ha qui creu que, com el Sant Pare, està dotat del bé de Déu de la infal·libilitat i que per tant només allò que ells diuen és veritat i encertat. Però aquests il·luminats, amics meus, no passen mai d'aquesta condició, de la condició d'il·luminats, perquè mai sotmeten al contrast de la realitat les seves idees, cosa que sí que fan els qui gestionen el procés i estan tacats de l'oli de fer funcionar la maquinària fins l'últim dels porus de la seva pell.
No, mireu. Jo vaig donar suport a l'Agustí Benedito. I m'hagués agradat anessin junts amb en Jan Laporta. Però va guanyar en Bartomeu. I és el meu President. I el respecto. M'hagués agradat que Pep Guardiola fos el líder esportiu de l'equip, però no va ser. I he donat ple suport al Lucho. M'haguessin agradat altres fitxatges o altres jugadors de la pedrera al primer equip, però no ha estat així. I he donat suport a tots els nostres jugadors. Incondicionalment. Mai els he jutjat, mai he volgut fer d'entrenador.
Però avui, eliminats de la Champions, que entenc és el gran objectiu esportiu del Barça, sí que és el moment de parlar-ne.
Políticament igual. Em sua la polla si fem RUI, si fem DUI, o si FEM SHUI. Dono ple suport i confiança als qui, legítimament, ho estan gestionant. Quedo en situació de disposició permanent pel que pugui ajudar. I no em passaré els dies jutjant cosetes, paraules, gestos, moviments. Estem aquí per fer la independència, no perquè es faci tot allò que a cadascú de nosaltres ens surt del cap s'ha de fer. Tinc clar quins són els responsables. I tinc clar que tenen el meu suport incondicional.
I arribats al punt que hàgim assolit o no els objectius, llavors sí que podrem valorar com s'han fet les coses, etc. En el futbol diem que hi ha tants entrenadors com aficionats. En política, també. Però les decisions només les han de prendre uns, que per això són els legitimats a fer-ho. I la resta, a donar-hi suport i no a fer-nos-ho d'il·lustres alliçonadors que es llencen a les piscines i surten eixut.
HI ESTEM COMPROMESOS
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada