Els Comuns: del propagandisme de la misèria a assumir -tunejat- l'argumentari xenòfob més clàssic

Ahir, sopar amb la bona gent de Catalans Lliures amb el professor Mas-Colell. No sóc del col·lectiu, tot i que hi simpatitzo, perquè tinc diferències ideològiques que ara no venen al cas com per formar-ne part.

Sí sóc molt fan del professor Mas-Colell, probablement una de les ments més privilegiades d'aquest país. Un autèntic luxe, una persona discreta amb una contribució decisiva a la realitat i el futur del nostre país.

El company que ahir el va presentar va esmentar unes paraules d'un dels altres nostres grans investigadors, dels nostres grans savis, el Dr. Joan Guinovart, president de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona), que parlava d’un triple miracle referint-se a Mas-Colell: “El primer és que decidís tornar dels Estats Units; el segon la seva contribució a posar en marxa la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i esdevenir conseller, i el tercer, que la seva tasca fos tan inqüestionable que el govern tripartit que va venir al darrere decidís seguir la seva línia.” 

A la seva ment privilegiada devem l'actual mapa d'universitats i recerca de Catalunya, un autèntic motor d'èxit, amb la creació de la Universitat Pompeu Fabra, amb la posada en marxa del programa ICREA (que ha permès captar un enorme talent internacional que ha multiplicat infinitament la inversió feta captant recursos i generant centenars de llocs de treball d'investigadors de primer nivell) i els centres CERCA.

Sí, hi va haver uns anys a Catalunya que políticament era possible fer coses així. Són aquells anys de desplegament del mapa universitari i de recerca, del model sanitari, del sistema escolar, de la Barcelona de Maragall que s'obria al mar i al món i esdevenia capital universal, etc.

Ara vivim els nostres dies presoners de tensió entre, per una banda, la il·lusió del procés per la independència, d'un nou estat, d'un país lliure i millor. I per una altra banda l'esgotadora misèria dels qui ho volen rebentar tot i dels qui els fan de tontos útils. 

Sí, parlo de la tensió que imprimeixen al dia a dia no els unionistes, sinó els propagandistes de la misèria, és a dir, els Colauers, els Comuns, i tot el seu món de mentides i manipulacions immorals.

Que la nostra societat no és perfecta és un fet. Com també ho és que no en coneixem cap que ho sigui o ho hagi estat. Que a la nostra societat hi ha problemes, també és un fet. Problemes que acompanyen la humanitat des de la seva existència i que mai ningú no ha pogut solucionar. Excepte, semblaria, ara, amb aquesta gent, els Comuns, que ens tracten a la resta de la humanitat com a responsables de tots els mals i s'erigeixen en posseïdors de la solució -fàcil- a tots aquests mals. Després de mil·lennis d'Humanitat, ves per on, la solució de tots els seus mals la tenen els nostres Comuns.

O potser no. Veiem alguns exemples:

Del plenari del Parlament d'aquesta setmana he pogut seguir-ne algunes intervencions. Una blasmava contra l'escola catalana. Escoltaves la intervenció i veies enormes camps de sòrdids barracons on els pares dipositen els seus fills que, amuntegats, no tenen cap opció d'aprendre res;i per això estem a la cua del món mundial en qualitat formativa. Ha replicat la consellera. Amb dades a la mà. Catalunya no només està per sobre de la mitjana de l'Estat, segons Pisa, sinó també per sobre de la mitjana de l'OCDE.

La inversió en ensenyament és, després de la de sanitat, la més alta del Govern Català. I tenim un sistema educatiu molt sòlid. Que podem millorar, sens dubte. De fet ja s'estan assentant les bases per fer-ho, per millorar. Són unes bases que no depenen per a res de que els nostres fills siguin educats en una escola feta d'elements prefabricats (que no barracons) o de totxana. Ni de que tinguem l'escola a tir de pedra o una mica més lluny. Ni tan sols dels ratis d'estudiants/professor. No. Tots els sistemes educatius més avançats del món tenen els seus fonaments de qualitat en la preparació i qualificació dels mestres. I aquí a Catalunya s'està revolucionant el procés formatiu dels nostres mestres. Hem passat d'escoles de magisteri on els futurs mestres podien accedir-hi suspenent matèries amb 4, a prestigiar i fer més exigent aquest procés formatiu dels mestres, fins i tot a través d'uns nous màsters d'especial qualificació. A Catalunya s'està treballant ja per l'escola de qualitat del futur.

Però hi ha una altra cosa que encara m'enerva més es negui, s'amagui, no es tingui en compte, per aquests propagandistes de la misèria. El nostre país va rebre en 10 anys, sí, en 10 anys (2000-2010), 1 milió de persones immigrades. Assumir i integrar en aquest temps rècord al nostre sistema educatiu la descomunal massa de nous escolars que aquests fluxes van implicar, i des de procedències tan heterogènies culturalment, va ser un repte formidable, de primera magnitud. I ho vam fer, i prou exitosament. I ara, un cop estabilitzada la població, el sistema educatiu es dispara en tots els indicadors de qualitat formativa.

Però això els propagandistes de la misèria ho neguen.

Una altra de les intervencions en el plenari d'aquesta setmana anava sobre universitats. I ha vingut a dibuixar un panorama a les nostres universitats d'una massiva i inhumana precarietat entre els docents. És conegut que en una de les 12 universitats que hi ha a Catalunya hi ha hagut un ús incorrecte d'una figura de professorat, prevista per a unes tasques docents molt determinades, el professorat associat. I això ara ha esdevingut un conflicte. El professorat associat és una persona que desenvolupa una activitat professional -sigui quina sigui- al marge de la Universitat, i és contractat per fer unes determinades hores de docència per traslladar a la formació dels alumnes elements d'especial transcendència pràctica, aplicada. La figura de professor associat no ha estat mai una via d'accés per la porta del darrere a la carrera acadèmica, que requereix sempre d'una acreditació de mèrits singular i de la concurrència pública de diversos candidats.

Doncs bé, per als propagandistes de la misèria si trobem un conflicte que pot afectar a 100-200 persones, això automàticament transforma la situació dels milers i milers d'acadèmics de les nostres universitats en "precària".

I no importa que en els propers anys estigui prevista la convocatòria anual de més de 300 places de professorat per a posicions permanents a les que hi podrà concórrer tothom que tingui mèrits suficients, i que seran assignades per tribunals independents. Això s'amaga i es propaga un escenari de misèria.

Més cruel va ser la intervenció d'un altre propagandista de la misèria fa uns mesos, arran de la notícia de l'increment de la dotació per a les beques menjador. Segons aquest home, que qualificava d'absolutament insuficient aquest increment, a Catalunya hi havia 300.000 nens en situació d'emergència alimentària. Traduït, el que aquest home estava dient és que a Catalunya 1 de cada 3 nens passa gana, té fam.

I a mi ja em perdonareu, perquè només que n'hi hagi un que estigui en risc de passar gana, hi hem d'abocar tots els recursos a l'abast, però no és cert que a Catalunya 1 de cada 3 nens passi gana. Això és una cruel mentida, que busca trencar-nos el cor manipulant la situació dels nostres més vulnerables.

Fa uns mesos també va ocupar totes les portades un problema social que va ser batejat com a "emergència habitacional". De sobte el nostre país també havia de fer front a una situació sense precedents, vet aquí qualificar-la d'emergència, relacionada amb l'accés a l'habitatge. I sí, és cert, l'accés a una vivenda digna és una de les coses que qualsevol societat hauria de poder garantir. Però quina era aquesta emergència habitacional? Ben bé no va ser quantificada mai, malgrat l'alarma social que va provocar. I el que és curiós és que com a tal "emergència" va desaparèixer, per a "reconvertir-se" en un nou conflicte: els preus dels lloguers i els turistes com a responsables.

Alguns inputs sobre aquest tema per entendre com funcionen els propagandistes de la misèria de Comuns i entorn, sense que aquesta denúncia que faig impliqui ignorar l'angoixa que provoca a la  nostra societat, en moltíssimes famílies, el tema de l'accés a una vivenda:

- simultàniament a l'esclat mediàtic de l'emergència "habitacional" vam tenir el tema de la crisi de refugiats i de la campanya "Refugees welcome". Per donar més consistència a que volíem acollir i estàvem preparats per acollir, els responsables de la campanya varen dir que hi havia "1.000 pisos preparats per acollir aquests refugiats". Jo em vaig preguntar, si estem enmig d'aquesta greu crisi de l'emergència habitacional, com és que mantenim 1.000 pisos buits a l'espera de l'arribada, que ningú sap quan es produirà, dels refugiats? No hi ha resposta, per ara. Tenim encara buits aquests pisos metre hi ha gent dormint pels carrers?

- Fa cosa de tres anys vivíem instal·lats diàriament en una altra d'aquestes "emergències", amb el tema dels desnonaments. Recordeu la senyora Colau acusant a Trias de ser-ne el responsable, perquè solucionar-ho només era qüestió de "voluntat política"? Recordeu aquelles mogudes sempre televisades amb Colau super-star sempre en primer pla, amb les víctimes? Doncs bé, si ara no les veieu no és perquè no n'hi hagi, atès que sota el mandat de la senyora Colau la cosa segueix igual que abans d'arribar-hi ella. Si no ho veieu és perquè ara mana la senyora Colau, i no hi ha ningú que faci dels problemes de la gent, l'argument de la seva immoral campanya electoral, com va fer la Colau. Ella, que va prometre que acabaria amb els desnonaments, que va acusar a Trias de no fer-ho per manca de voluntat política, ara que és alcaldessa, si eso ya tal i que no se'n parli gaire, perquè tot segueix igual que abans d'esdevenir alcaldessa.

- Per què hem passat de la PAH al Sindicat de llogaters, de l'emergència habitacional al conflicte del preu dels lloguers?
Molt fàcil: perquè solucionar l'emergència habitacional està en mans dels poders públics, singularment dels Ajuntaments, que són els que tenen sòl i recursos per fer habitatge social. Per tant, en lògica colauer, dels Comuns, ara que han assolit el poder municipal a Barcelona, calia fugir d'un frame que els visualitza a ells com a responsables. Calia, a tota màquina, trobar un nou culpable. I ja l'han trobat: el preu dels lloguers i el turisme com a responsable del seu increment. Que això sigui rotundament fals, com ha demostrat l'economista Ivan Aguilar, això no importa. L'important és el relat de misèria i de culpables tercers que ells, els Comuns, poden generar.

I si us hi fixeu, el relat és idèntic: a la PAH hi havia un subjecte (la família/la vivenda), una amenaça (el desnonament) i un culpable (la banca). Ara han eixamplat el focus i han passat de la vivenda al barri, l'amenaça és "que ens facin fora dels nostres barris" i, novament, uns culpables perfectament identificats: aquest cop els estrangers-turistes.

I així arribem al Sindicat de llogaters. Darrere del qual, altre cop, l'Observatori DESC, el mateix que cada any inunden de quantioses subvencions, que serveixen no per oferir solucions a la gent, sinó per a la propaganda política, una de les menjadores més grans de tot aquest món. Recordem que de l'observatori DESC rebia el seu sou mensual la senyora Colau, no per treballar, sinó per fer d'activista, és a dir, que via DESC i amb els diners de tots es va finançar la seva campanya electoral. 

Els Comuns abraçant, en la seva follia demagògica, l'argumentari de "primer els de casa"

El salt en el buit que estan protagonitzant els Comuns els ha portat a un terreny argumental colindant amb la xenofòbia. Diuen "no més expulsions dels NOSTRES barris".

Segons aquest relat, hi ha uns malvats que ens estan "expulsant" i ara ho fan no de la nostra casa, sinó dels "nostres" barris. Es patrimonialitza el barri, per origen, per haver-hi arribat primer. I s'assenyala als que venen, als estrangers, en aquest cas turistes com a responsables de l'expulsió. No volem estrangers (turistes), perquè ens expulsen dels nostres barris. I això ho defensen, evidentment, basant-se en el dret xenòfob de "primer, els de casa". Jo que sóc de casa, jo que estic en el "meu/nostre" barri, tinc un dret preferent sobre un tercer.

Ara assenyalen uns estrangers-turistes. Però aquest discurs només té a un mil·límetre assenyalar a l'estranger-immigrant. A Barcelona hi ha uns 14.700 pisos/apartaments per a estrangers-turistes. Representen aproximadament un 2,3% del tot de llars. Però en canvi n'hi ha 56.000 ocupades per estrangers-immigrants. Si primer els de casa, si l'objectiu és evitar que ens expulsin dels NOSTRES barris, l'impacte sobre el preu del lloguer i el seu abaratament seria infinitament més gran si enlloc d'anar contra els estrangers-turistes van contra els estrangers-immigrats.

 La capacitat de manipulació i de mentida dels Comuns desborda qualsevol exemple que els hagi precedit, fins al punt d'adoptar, previ un mínim maquillatge, els arguments més clàssics de la xenofòbia. I la seva incompetència és el que està al darrere d'aquest increment de preus. Hi ha moltes coses que des de l'Ajuntament es poden fer i que implicarien invertir la tendència alcista de lloguers i compravendes, que és una cosa que cal perquè és una evidència crítica la dissociació amb l'escala salarial del nostre país. I la vivenda és una d'aquestes qüestions cabdals per al benestar d'una societat.

Però el que és absolutament vergonyós és com s'escapoleixen els Comuns de les seves responsabilitats, com fabriquen nous relats i nous enemics i com, en aquesta immoral manera de fer política, fins i tot no tenen cap tabú en assumir com a propis, convenientment tunejats, arguments clàssics del discurs xenòfob a tota Europa.