Estàvem en una d'aquestes periòdiques i intenses batalles entre independentistes. Era començaments de l'any 2010 i havia saltat, quan menys ens ho esperàvem, la batalla de Reagrupament. Sí, aquell projecte que vàrem iniciar amb tanta il·lusió, pel que vam treballar tan dur, seguint la crida d'aquell article de l'amic Albert Pereira que signà el Dr. Carretero de "Patriotisme i dignitat". I ho havíem fet a partir de dos eixos programàtics que en aquell moment no estaven generalitzats: independència i regeneració democràtica.
Així, després de postular-nos com els paladins de la "regeneració democràtica", alguns vam haver de fer front a un inesperat órdago del líder Carretero: o es fa el que jo dic o pleguem. Més o menys. I alguns, no pocs, ens vam rebel·lar contra que allò pel que tant havíem treballat esdevingués un projecte d'arrel autoritària i personalista.
Era començaments del 2010, i els "rebels" maldàvem per organitzar-nos, àdhuc reconèixer-nos. En aquella aventura que s'havia iniciat ara ja feia més d'un any, havíem fet nous amics, camarades, teixit complicitats, etc. Uns d'aquests nous amics i camarades en plenitud era la gent d'Igualada, amb el Xavi i el Toni al capdavant.
El Xavi va oferir ca seu al poble, a Maians, per fer-hi una trobada i parlar de tot plegat. Vam agrair l'oferiment i ens hi vam convocar. La família Miserachs va oferir-nos una hospitalitat de les que t'arriben al cor, ens van fer sentir com a casa, animar, cuidar... i allò va generar entre tots nosaltres, tots els assistents, una complicitat i una unió que fins aleshores potser no havíem tingut. Des d'aquell començament del 2010 les trobades a Maians s'han succeït. Formen part del nostre calendari. És un espai de trobada de nous i vells amics. En el balsàmic entorn i hospitalitat de la família Miserachs parlem hores i hores del país, del que fem, deixem de fer, volem fer, etc. Però sobretot, generem i fem créixer la nostra amistat.
Allà, aquella primera trobada a començaments del 2010, vaig conèixer al Josep, al germà del Xavi. Sabia d'ell de referències. Patriota exemplar, de llarga militància i compromís amb el país. Persona formada, atenta, intel·ligent, molt intel·ligent. Sarcàstica com només ho poden ser els qui les han vistes de tots els colors i tot ho processen positivament, per créixer, per ser millors, per fer-ho més bé, per arribar més lluny.
Però sobretot, des d'aquell primer moment, la imatge que em va quedar gravada del Josep va ser la d'un home recte, la d'una persona recta. No és un adjectiu gaire freqüent quan parlem de persones i potser encara menys de polítics. Però el Josep des del primer moment transmetia aquella rectitud. Rectitud no és moralina ni moralitzador. És una altra cosa. Sí que és, entre d'altres valors, una profunda consciència ètica i moral, i actuar coherentment a aquestes conviccions.
Aquell dia el Josep em va agafar i em va portar a una sala a l'altell de la casa. I vam estar parlant una llarga estona allunyats de la resta de la gent que omplia el menjador de la casa. Vam parlar d'ell, de mi, de com veia les coses, de què pensava podríem fer, etc. I em va dir que comptés amb ell per tot el que ens pogués ajudar, i que aquells espais de la casa familiar estaven a la nostra disposició per fer reunions, treballar, el que fos.
Demà -avui quan la majoria de vosaltres llegiu aquest article- farà dos anys que el Josep ens va deixar, després d'una lluita titànica contra la malaltia. Una lluita des de la rectitud i coratge que el caracteritzava. Exemplar. Commovedora encara ara. Discreta. Intentant no fer patir els que l'envoltaven. Assumint la situació. Gestionant-la amb aquella rectitud exemplars.
Dos anys i em sembla una eternitat. Perquè l'absència del Josep s'ha fet molt llarga i molt fonda. Perquè des d'aquell dia que ens vam conèixer que ja ens ho vam confiar tot i compartíem complicitats, temors, projectes, il·lusions, maldecaps, alegries, joies. I desacords. Quin luxe poder contrastar, repensar, remirar, i reformular o no una idea, quan algú com ell et posava en dubte pensaments i arguments. Quina força i quina profunditat les coses, després d'haver passat pel seu sedàs! Per això la seva absència és tan fonda. Perquè encara girem metafòricament el cap buscant al Josep per saber com ho veu ell. Hi ha persones que el buit que ens deixen no és gens substituïble, gens reemplaçable. El Josep. L'amic, company, camarada, Josep Miserachs, al cel sia.
I pot semblar una expressió tòpica quan fas una reflexió com la que ara mateix estic fent, però no ho és. Hi ha presències que van més enllà de la seva presència o absència física. Sovint, entre el grup més íntim d'amics que compartíem la joia de l'amistat amb el Josep, ens preguntem "com ho veuria això, el Josep? Què faria, en aquesta circumstància, el Josep?". I aquest compartir la pregunta entre nosaltres el fa entre nosaltres. I ens mena a la resposta.
La vida seria sempre més bonica per a tots podent-la viure sempre amb els que més ens estimem. Però llavors no seria la vida, seria una altra cosa a la que només hi arribem, els que tenim fe, quan ens reunim amb el Pare.
Divendres el President Puigdemont anunciarà data i pregunta. Serà un d'aquells moments que tots els que el coneixíem i estimàvem pensarem, altre cop, en el Josep. "Com ho veus?". I per un moment, com tantes vegades, el Josep tornarà a ser entre nosaltres, compartint la resposta. Tan britànicament com es comportava, tan elegantment, senzillament, inspiradament, encertadament. I acabaria la seva reflexió amb algun sarcasme, o broma, no sigui que transcendalitzéssim massa.
Josep, gràcies. Sempre amb nosaltres. I nosaltres, els maianencs, cada cop més amics i més units, tots. Com a tu t'agradava de veure'ns, compartint llargues converses al voltant d'una taula. Fidels i compromesos amb el país i els valors en els que vam créixer. Un privilegi, Josep, un privilegi, tots, amics.
Així, després de postular-nos com els paladins de la "regeneració democràtica", alguns vam haver de fer front a un inesperat órdago del líder Carretero: o es fa el que jo dic o pleguem. Més o menys. I alguns, no pocs, ens vam rebel·lar contra que allò pel que tant havíem treballat esdevingués un projecte d'arrel autoritària i personalista.
Era començaments del 2010, i els "rebels" maldàvem per organitzar-nos, àdhuc reconèixer-nos. En aquella aventura que s'havia iniciat ara ja feia més d'un any, havíem fet nous amics, camarades, teixit complicitats, etc. Uns d'aquests nous amics i camarades en plenitud era la gent d'Igualada, amb el Xavi i el Toni al capdavant.
El Xavi va oferir ca seu al poble, a Maians, per fer-hi una trobada i parlar de tot plegat. Vam agrair l'oferiment i ens hi vam convocar. La família Miserachs va oferir-nos una hospitalitat de les que t'arriben al cor, ens van fer sentir com a casa, animar, cuidar... i allò va generar entre tots nosaltres, tots els assistents, una complicitat i una unió que fins aleshores potser no havíem tingut. Des d'aquell començament del 2010 les trobades a Maians s'han succeït. Formen part del nostre calendari. És un espai de trobada de nous i vells amics. En el balsàmic entorn i hospitalitat de la família Miserachs parlem hores i hores del país, del que fem, deixem de fer, volem fer, etc. Però sobretot, generem i fem créixer la nostra amistat.
Allà, aquella primera trobada a començaments del 2010, vaig conèixer al Josep, al germà del Xavi. Sabia d'ell de referències. Patriota exemplar, de llarga militància i compromís amb el país. Persona formada, atenta, intel·ligent, molt intel·ligent. Sarcàstica com només ho poden ser els qui les han vistes de tots els colors i tot ho processen positivament, per créixer, per ser millors, per fer-ho més bé, per arribar més lluny.
Però sobretot, des d'aquell primer moment, la imatge que em va quedar gravada del Josep va ser la d'un home recte, la d'una persona recta. No és un adjectiu gaire freqüent quan parlem de persones i potser encara menys de polítics. Però el Josep des del primer moment transmetia aquella rectitud. Rectitud no és moralina ni moralitzador. És una altra cosa. Sí que és, entre d'altres valors, una profunda consciència ètica i moral, i actuar coherentment a aquestes conviccions.
Aquell dia el Josep em va agafar i em va portar a una sala a l'altell de la casa. I vam estar parlant una llarga estona allunyats de la resta de la gent que omplia el menjador de la casa. Vam parlar d'ell, de mi, de com veia les coses, de què pensava podríem fer, etc. I em va dir que comptés amb ell per tot el que ens pogués ajudar, i que aquells espais de la casa familiar estaven a la nostra disposició per fer reunions, treballar, el que fos.
Demà -avui quan la majoria de vosaltres llegiu aquest article- farà dos anys que el Josep ens va deixar, després d'una lluita titànica contra la malaltia. Una lluita des de la rectitud i coratge que el caracteritzava. Exemplar. Commovedora encara ara. Discreta. Intentant no fer patir els que l'envoltaven. Assumint la situació. Gestionant-la amb aquella rectitud exemplars.
Dos anys i em sembla una eternitat. Perquè l'absència del Josep s'ha fet molt llarga i molt fonda. Perquè des d'aquell dia que ens vam conèixer que ja ens ho vam confiar tot i compartíem complicitats, temors, projectes, il·lusions, maldecaps, alegries, joies. I desacords. Quin luxe poder contrastar, repensar, remirar, i reformular o no una idea, quan algú com ell et posava en dubte pensaments i arguments. Quina força i quina profunditat les coses, després d'haver passat pel seu sedàs! Per això la seva absència és tan fonda. Perquè encara girem metafòricament el cap buscant al Josep per saber com ho veu ell. Hi ha persones que el buit que ens deixen no és gens substituïble, gens reemplaçable. El Josep. L'amic, company, camarada, Josep Miserachs, al cel sia.
I pot semblar una expressió tòpica quan fas una reflexió com la que ara mateix estic fent, però no ho és. Hi ha presències que van més enllà de la seva presència o absència física. Sovint, entre el grup més íntim d'amics que compartíem la joia de l'amistat amb el Josep, ens preguntem "com ho veuria això, el Josep? Què faria, en aquesta circumstància, el Josep?". I aquest compartir la pregunta entre nosaltres el fa entre nosaltres. I ens mena a la resposta.
La vida seria sempre més bonica per a tots podent-la viure sempre amb els que més ens estimem. Però llavors no seria la vida, seria una altra cosa a la que només hi arribem, els que tenim fe, quan ens reunim amb el Pare.
Divendres el President Puigdemont anunciarà data i pregunta. Serà un d'aquells moments que tots els que el coneixíem i estimàvem pensarem, altre cop, en el Josep. "Com ho veus?". I per un moment, com tantes vegades, el Josep tornarà a ser entre nosaltres, compartint la resposta. Tan britànicament com es comportava, tan elegantment, senzillament, inspiradament, encertadament. I acabaria la seva reflexió amb algun sarcasme, o broma, no sigui que transcendalitzéssim massa.
Josep, gràcies. Sempre amb nosaltres. I nosaltres, els maianencs, cada cop més amics i més units, tots. Com a tu t'agradava de veure'ns, compartint llargues converses al voltant d'una taula. Fidels i compromesos amb el país i els valors en els que vam créixer. Un privilegi, Josep, un privilegi, tots, amics.
Ostres, fins avui no havia vist l'article, em sap greu. Gràcies per l'esment, Francesc, i enhorabona per aquest text ple de sensibilitat humana, per aquest retrat tan precís de l'enyorat Josep, per recordar-nos uns temps especialment desagradables en la nostra vida militant, però que van donar lloc a l'esperit políticament patriòtic i humanament entranyable de Maians, del qual el Josep n'era un dels principals inspiradors. Com a tu t'agrada dir, guanyarem. I dedicarem la victòria al Josep Miserachs i Nadal.
ResponElimina