Vespra de l'Onze de Setembre del 2017.
20 dies per al Referèndum sobre la Independència de Catalunya.
Vaig començar a militar a l'independentisme l'any 1984. Des de llavors, he fet moltes coses, he participat de molts projectes, he conegut moltíssima gent. Però el més important de tot és haver vist créixer el moviment fins el que és ara.
Estem a dies de decidir el nostre futur, perquè si una cosa està clara és que l'1-O decidim el nostre futur. O en sortim constituint l'Estat Català o serem esclafats. Jo tinc clar que estem a les portes de la independència, i que abans d'acabar l'any veurem néixer el nou Estat Català.
És curiós: en aquests 33 anys de militància independentista sempre havia cregut, he militat convençudament, que un dia veuria la Independència, però mai m'havia plantejat, mai m'havia imaginat, com serien aquests dies, aquest procés, pel que arribaríem a la independència.
I ara ja hi som. Ara els estem vivint. I m'entusiasma i enorgulleix com ho estem fent. Amb aquesta tranquil·litat, amb aquesta convicció, amb aquesta seguretat com ho estem fent.
La foto que acompanya aquest post és de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental), celebrada el desembre del 1985 a Barcelona. Em va tocar estar -com tantes altres vegades- al dispositiu de seguretat. A la CONSEO hi van acudir representants de totes les nacions sense estat de l'Europa Occidental: bascos, irlandesos, corsos, catalans, gallecs, sards, bretons, etc.
Bascos i irlandesos eren els "campions". En aquella època tenien del tot estructurat el que llavors se'n deia Moviments d'Alliberament Nacional. Mantenien el que semblava els feia estar per sobre de la resta, una lluita armada. Ells veien, visualitzaven, com seria el final dels seus processos: la lluita armada obligaria els estats opressors a seure i negociar la independència. I la independència arribaria per la necessitat dels estats de negociar un acord de pau. I ens miraven als catalans pel damunt l'espatlla, rotllo, aquests pardillos no saben el que és un autèntic moviment d'alliberament nacional.
Ara ens miren amb enveja. L'enveja de qui veu la força indestructible de la democràcia i de la no-violència. El gran patrimoni de l'independentisme català dels nostres dies ha estat i és l'absència de violència i la fe cega en la força de la democràcia.
Del 2012 ençà hem fet cada any manifestacions absolutament excepcionals, multitudinàries, i mai ni un paper al terra. Un exemple de civisme absolutament commovedor. Un orgull.
Amb aquest convenciment en la força de la democràcia hem arribat on avui som: a les portes de la independència. El nostre moviment ha anat creixent, fins fer-se majoritari socialment. I ha anat madurant, fent-se sòlid, fonamentant el seu caràcter, la seva personalitat, la seva manera de fer. I establint objectius i treballant per assolir-los.
M'ha resultat, mentre es treballava perquè tot això fos possible, molt repugnant tots aquests que des de presumptes posicions independentistes menyspreaven el que s'estava fent i incoaven el terme "processista" com equivalent a un insult. No hi ha res ni ningú que em mereixi un menyspreu més gran que qui pontifica insultantment els altres, els que treballen, els que sempre hi són, des de les seves atalaies d'una superioritat en les que nomé ells mateixos s'han autosituat. Hi ha veus que es respecten pel seu bagatge. N'hi ha que pel que aporten. Tots aquests que ens insultaven dient-nos processistes, tots junts, no podrien ni omplir un parell de línies de serveis a la Pàtria. Però ells s'autoinvestien d'aquesta superioritat de merda des de la que fer brometa, menystenir, als que treballaven, i a la seva feina, al seu treball.
Som on som perquè fins i tot en l'època més testimonial de l'independentisme, n'hi va haver que van formar part d'aquesta llarga cadena que ens ha unit als lluitadors independentistes de generacions prèvies. Hem esdevingut part de la cadena de transmissió de legitimitats, valor i lluita.
El precedent d'aquestes autoerigides en dives va ser allò del "tenim pressa". Com si el camí no formés indestriable de les nostres possibilitats d'assolir l'objectiu, d'arribar al nostre destí, a la independència.
Per sort la immensa majoria de la gent ha fet cas omís de les soflames de totes aquestes dives, i ha seguit treballant, treballant i treballant. Per sort la immensa majoria dels nostres polítics, del nostre Govern, fa anys que treballa, treballa i treballa per estar preparats per aquest moment. Això s'està veient. Ha estat un treball, la majoria de vegades, obligatòriament discret, silenciós.
Les dives i els "tenim pressa" associaven el treball diari, el compromís diari, la feina silenciosa... a no fer res o a una perversa voluntat d'enganyar la gent i d'estar demorant la cosa perquè no s'hi volia arribar.
L'únic "èxit" de totes aquestes dives sense cap full de serveis a la Pàtria, ha estat que l'unionisme, començant pels coscus i rabells, els hagi "comprat" això de "processista" com a insult. Quin orgull, he, xatos i xates...
Avui som on som. I hi som sòlidament, i gràcies a la feina i el compromís de moltíssima gent, lideratges, partits i entitats cíviques.
Com de sòlidament, com de convençudament, com de madurs hem arribat a aquest moment decisiu n'hem tingut un exemple avui a Valls, amb l'indecent escorcoll policial de la redacció del diari El Vallenc. La reacció de la gent ha estat excepcional i.... meravellosa. S'hi han concentrat massivament davant la seu custodiada per forces de la guàrdia civil. I ho han fet des d'un civisme exemplar i alhora amb una intel·ligència emocional de bandera. Veure la gent papereta en mà cantant "on estan les paperetes..." ha estat extraordinari. I veure'ls cantar, quan han marxat, el "passiu-bé i moltes gràcies", sublim.
No hi havia millor reacció possible. Hem fet el millor que podíem fer. Hem fet una cosa contra la qual l'estat espanyol ni té armes ni està preparat.
I així hem de seguir. L'Estat Espanyol sap que la seva única possibilitat d'aturar aquest procés és que hi hagi violència. És l'escenari en el que saben moure's, per al que estan preparats.
Però això no passarà. I ho hem demostrat abastament. Avui uns companys m'alertaven sobre la possibilitat d'infiltrats, provocadors, etc. La meva resposta ha estat clara: tenim tan absolutament interioritzat que el nostre moviment és cívic i pacífic, que no ens podem permetre ni un paper al terra, que a la primera que eventualment hi hagi algú que vulgui trencar (per descerebrat o per infiltrat) aquesta manera de fer, serà aïllat per la multitud. No tenen cap opció.
No tenen cap opció davant un Govern amb la determinació que està exhibint el nostre. No tenen cap opció davant un Parlament amb una majoria absoluta que actua tan intel·ligentment com ho hem fet aquests dies. No tenen cap possibilitat davant un país en el que en 48 hores 700 dels seus Ajuntaments s'han sumat a la convocatòria del referèndum, i també ho han fet més de 100.000 persones a títol individual i on més de 30.000 persones ja s'han apuntat de voluntaris tot i les amenaces de multes de 3.000 a 30.000€ de la Soraya i la brigada Aranzadi.
Contra tot això no té cap possibilitat la seva Guàrdia Civil escorcollant impremtes i redaccions de diaris. No té cap possibilitat el seu exèrcit de jutges i fiscals d'un estat podrit, on la separació de poders fa dies va saltar pels aires. No té cap possibilitat el seu autoritarisme repressiu i demofòbic, com representa aquest BOE amb més de 1.000 persones assenyalades, amenaçades, amb els seus noms i cognoms.
Al davant, un poble. Al davant, la democràcia. Al davant, el civisme. Al davant les urnes i les paperetes. Al davant, el compromís i la convicció.
Així estem. Així arribarem a l'1-O. Així votarem. Així evidenciarem davant tot el món que volem la independència. I així veurem néixer el nou Estat Català.
DONEC PERFICIAM
Vaig començar a militar a l'independentisme l'any 1984. Des de llavors, he fet moltes coses, he participat de molts projectes, he conegut moltíssima gent. Però el més important de tot és haver vist créixer el moviment fins el que és ara.
Estem a dies de decidir el nostre futur, perquè si una cosa està clara és que l'1-O decidim el nostre futur. O en sortim constituint l'Estat Català o serem esclafats. Jo tinc clar que estem a les portes de la independència, i que abans d'acabar l'any veurem néixer el nou Estat Català.
És curiós: en aquests 33 anys de militància independentista sempre havia cregut, he militat convençudament, que un dia veuria la Independència, però mai m'havia plantejat, mai m'havia imaginat, com serien aquests dies, aquest procés, pel que arribaríem a la independència.
I ara ja hi som. Ara els estem vivint. I m'entusiasma i enorgulleix com ho estem fent. Amb aquesta tranquil·litat, amb aquesta convicció, amb aquesta seguretat com ho estem fent.
La foto que acompanya aquest post és de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental), celebrada el desembre del 1985 a Barcelona. Em va tocar estar -com tantes altres vegades- al dispositiu de seguretat. A la CONSEO hi van acudir representants de totes les nacions sense estat de l'Europa Occidental: bascos, irlandesos, corsos, catalans, gallecs, sards, bretons, etc.
Bascos i irlandesos eren els "campions". En aquella època tenien del tot estructurat el que llavors se'n deia Moviments d'Alliberament Nacional. Mantenien el que semblava els feia estar per sobre de la resta, una lluita armada. Ells veien, visualitzaven, com seria el final dels seus processos: la lluita armada obligaria els estats opressors a seure i negociar la independència. I la independència arribaria per la necessitat dels estats de negociar un acord de pau. I ens miraven als catalans pel damunt l'espatlla, rotllo, aquests pardillos no saben el que és un autèntic moviment d'alliberament nacional.
Ara ens miren amb enveja. L'enveja de qui veu la força indestructible de la democràcia i de la no-violència. El gran patrimoni de l'independentisme català dels nostres dies ha estat i és l'absència de violència i la fe cega en la força de la democràcia.
Del 2012 ençà hem fet cada any manifestacions absolutament excepcionals, multitudinàries, i mai ni un paper al terra. Un exemple de civisme absolutament commovedor. Un orgull.
Amb aquest convenciment en la força de la democràcia hem arribat on avui som: a les portes de la independència. El nostre moviment ha anat creixent, fins fer-se majoritari socialment. I ha anat madurant, fent-se sòlid, fonamentant el seu caràcter, la seva personalitat, la seva manera de fer. I establint objectius i treballant per assolir-los.
M'ha resultat, mentre es treballava perquè tot això fos possible, molt repugnant tots aquests que des de presumptes posicions independentistes menyspreaven el que s'estava fent i incoaven el terme "processista" com equivalent a un insult. No hi ha res ni ningú que em mereixi un menyspreu més gran que qui pontifica insultantment els altres, els que treballen, els que sempre hi són, des de les seves atalaies d'una superioritat en les que nomé ells mateixos s'han autosituat. Hi ha veus que es respecten pel seu bagatge. N'hi ha que pel que aporten. Tots aquests que ens insultaven dient-nos processistes, tots junts, no podrien ni omplir un parell de línies de serveis a la Pàtria. Però ells s'autoinvestien d'aquesta superioritat de merda des de la que fer brometa, menystenir, als que treballaven, i a la seva feina, al seu treball.
Som on som perquè fins i tot en l'època més testimonial de l'independentisme, n'hi va haver que van formar part d'aquesta llarga cadena que ens ha unit als lluitadors independentistes de generacions prèvies. Hem esdevingut part de la cadena de transmissió de legitimitats, valor i lluita.
El precedent d'aquestes autoerigides en dives va ser allò del "tenim pressa". Com si el camí no formés indestriable de les nostres possibilitats d'assolir l'objectiu, d'arribar al nostre destí, a la independència.
Per sort la immensa majoria de la gent ha fet cas omís de les soflames de totes aquestes dives, i ha seguit treballant, treballant i treballant. Per sort la immensa majoria dels nostres polítics, del nostre Govern, fa anys que treballa, treballa i treballa per estar preparats per aquest moment. Això s'està veient. Ha estat un treball, la majoria de vegades, obligatòriament discret, silenciós.
Les dives i els "tenim pressa" associaven el treball diari, el compromís diari, la feina silenciosa... a no fer res o a una perversa voluntat d'enganyar la gent i d'estar demorant la cosa perquè no s'hi volia arribar.
L'únic "èxit" de totes aquestes dives sense cap full de serveis a la Pàtria, ha estat que l'unionisme, començant pels coscus i rabells, els hagi "comprat" això de "processista" com a insult. Quin orgull, he, xatos i xates...
Avui som on som. I hi som sòlidament, i gràcies a la feina i el compromís de moltíssima gent, lideratges, partits i entitats cíviques.
Com de sòlidament, com de convençudament, com de madurs hem arribat a aquest moment decisiu n'hem tingut un exemple avui a Valls, amb l'indecent escorcoll policial de la redacció del diari El Vallenc. La reacció de la gent ha estat excepcional i.... meravellosa. S'hi han concentrat massivament davant la seu custodiada per forces de la guàrdia civil. I ho han fet des d'un civisme exemplar i alhora amb una intel·ligència emocional de bandera. Veure la gent papereta en mà cantant "on estan les paperetes..." ha estat extraordinari. I veure'ls cantar, quan han marxat, el "passiu-bé i moltes gràcies", sublim.
No hi havia millor reacció possible. Hem fet el millor que podíem fer. Hem fet una cosa contra la qual l'estat espanyol ni té armes ni està preparat.
I així hem de seguir. L'Estat Espanyol sap que la seva única possibilitat d'aturar aquest procés és que hi hagi violència. És l'escenari en el que saben moure's, per al que estan preparats.
Però això no passarà. I ho hem demostrat abastament. Avui uns companys m'alertaven sobre la possibilitat d'infiltrats, provocadors, etc. La meva resposta ha estat clara: tenim tan absolutament interioritzat que el nostre moviment és cívic i pacífic, que no ens podem permetre ni un paper al terra, que a la primera que eventualment hi hagi algú que vulgui trencar (per descerebrat o per infiltrat) aquesta manera de fer, serà aïllat per la multitud. No tenen cap opció.
No tenen cap opció davant un Govern amb la determinació que està exhibint el nostre. No tenen cap opció davant un Parlament amb una majoria absoluta que actua tan intel·ligentment com ho hem fet aquests dies. No tenen cap possibilitat davant un país en el que en 48 hores 700 dels seus Ajuntaments s'han sumat a la convocatòria del referèndum, i també ho han fet més de 100.000 persones a títol individual i on més de 30.000 persones ja s'han apuntat de voluntaris tot i les amenaces de multes de 3.000 a 30.000€ de la Soraya i la brigada Aranzadi.
Contra tot això no té cap possibilitat la seva Guàrdia Civil escorcollant impremtes i redaccions de diaris. No té cap possibilitat el seu exèrcit de jutges i fiscals d'un estat podrit, on la separació de poders fa dies va saltar pels aires. No té cap possibilitat el seu autoritarisme repressiu i demofòbic, com representa aquest BOE amb més de 1.000 persones assenyalades, amenaçades, amb els seus noms i cognoms.
Al davant, un poble. Al davant, la democràcia. Al davant, el civisme. Al davant les urnes i les paperetes. Al davant, el compromís i la convicció.
Així estem. Així arribarem a l'1-O. Així votarem. Així evidenciarem davant tot el món que volem la independència. I així veurem néixer el nou Estat Català.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada