Així les coses... (A LAS COSAS POR SU NOMBRE!)

He estat a punt de posar-me poètic i titular aquest post "podría escribir los versos más tristes esta noche...". Però no està la cosa per a massa metàfores.

El dia és més aviat hardcore, i m'ha vingut al cap la mítica banda Habeas Corpus i el seu A LAS COSAS POR SU NOMBRE

Avui el President del Parlament ha decidit ajornar la sessió d'investidura del President Puigdemont a les poques hores del seu inici. No entraré en el fons. Sí en la forma. I és que aquesta greu, transcendent decisió, l'ha presa sense compartir-la, sense explicar-la, sense acordar-la, amb ningú que no fos el seu partit, ERC. No en sabia res ni el President Puigdemont, ni Junts per Catalunya ni la CUP. I és evident que era una decisió que s'hauria d'haver compartit amb la resta de forces que formen part del bloc republicà.

Avui la ciutadania estava convocada física i anímicament a la restitució del President legítim i, amb ell, d'alguna manera també al restabliment de la República. Però sobretot l'enorme massa independentista que configura la majoria social, política i parlamentària d'aquest país semblava estar totalment conjurada a un acte d'afirmació dels nostres drets democràtics i fonamentals, entre els quals s'hi inclou el vot. Avui volíem dir, amb aquesta sessió d'investidura, que el nostre vot és inviolable, i que no hi ha cap tribunal que ens el pugui robar, que ens pugui dir que el nostre vot no serveix de res, com han fet el TS i el TC.

I amb unes expectatives tan altes, i quan ja els autocars de tota la bona gent mobilitzada del país feien via cap a Barcelona, de sobte ens hem trobat amb aquest gerro d'aigua freda de l'ajornament del ple d'investidura, que ningú no ha entès. I la incomprensió ha esdevingut cabreig monumental quan s'ha sabut que era una decisió unilateral, de la que no en sabien res ni Junts per CAT ni CUP.

Junts per CAT i la CUP han manifestat el seu estupor per l'ajornament i indignació per no haver estat consultats. Llavors hem entrat en fase vodevil quan ERC ha dit que aquell mateix matí el President del Parlament havia trucat al President Puigdemont i com no s'hi havia posat havia tirat pel dret. PER FAVOR!!!! O sigui, que si no s'hi posa Puigdemont no hi havia cap altra manera de compartir la decisió amb ningú altre, ni de JxCAT ni de CUP. Va home va! Un poquito de por favor, companys!

A LAS COSAS POR SU NOMBRE
Deixo aquí el tema d'aquest ajornament. No tinc ni idea de si la decisió era interessant o absurda. El que sí sé és que d'aquesta decisió MAI se n'hauria d'haver exclòs ni a Junts per CAT ni a la CUP, que són, amb ERC, les tres forces que configuren el bloc indy.

Però és llavors, quan pronuncies la paraula "bloc indy" que et salta com una alarma. A veure si tot plegat és perquè el problema és que no existeix aquest bloc...

Avui tant el President Puigdemont com la CUP han fet crides a la unitat, a deixar al marge els partidismes, a assumir que no rendir-se vol dir mantenir una unitat que ara mateix no està clar existeixi.

I el problema és que això ja ve de massa lluny. El problema és que la unitat, quan ha existit, no ha estat ni prou sòlida ni prou sincera com per generar una dinàmica de confiança que evités molts dels problemes que hem tingut justament per aquesta feble unitat, per aquest excés de desconfiança, per aquest excés de partidisme.

Aquest estat de desconfiança provocat per la falta d'unitat de debò arrenca mesos abans del 9N i no l'hem superat. Ho vam patir el 9N, en el post 9N, es va maquillar massa tard, tot i que esperançadorament, amb Junts pel Sí, però va emergir de nou al Govern que surt de les eleccions del 27S i no s'ha superat en aquest tram en el que estem ara. I crec hi seguim instal·lats.

No és el dia ni el moment d'entrar a relacionar i explicar tot aquest tema. Però per la seva rellevància en relació a la situació actual, només apuntaré un parell de coses.

Mireu, aquest govern presidit pel MHP Puigdemont i amb l'Honorable Oriol Junqueras de Vicepresident és una evidència que va tenir un origen i una vida molt agitades: pas al costat de Mas, pacte amb CUP, incompliments, moció de confiança, i finalment establiment d'un full de ruta que és el que ens havia de menar i va menar fins l'1-0. No sense sotragades, però jo diria que amb una nota molt alta. Però, de manera molt difícil d'entendre, aquest govern gairebé podríem dir que col·lapsa en el post 1-0. Allà ens vam venir avall. I ja no vam recuperar de debò fins la nit del 21D i amb l'actuació de Puigdemont com a president a l'exili.

Com es va produir el "col·lapse" post 1-0? Al meu entendre hi ha 3 elements clau:

- nosaltres no érem institucionalment tan forts com ens pensàvem, i encara ho érem menys, de forts, des del setembre, que estàvem amb les finances intervingudes.

- l'estat va usar i va deixar ben clar seguiria usant tota la força i la violència que calgués per aixafar-nos. Amb això ja hi comptàvem una mica, però amb el que potser no hi comptàvem tant és amb quedar-nos tan sols, és amb que la comunitat internacional avalés aquest ús de la força i aquest violència contra un procés democràtic.

- no vam saber com gestionar el que venia després de l'1-0 perquè totes les energies s'havien centrat en arribar a l'1-0, en fer-lo possible. I en l'endemà no s'hi havia pensat prou (o prou bé). I entre d'altres coses això havia estat així per un tema de desconfiança, de falta d'unitat entre el món d'ERC i el convergent.

I és aquest últim punt el que avui ens interessa, el que avui hem de tractar perquè ens ajudi a arribar als fets d'avui. 

 

Què havia passat? Molt fàcil, i alhora fatal: ERC no havia confiat mai en els "convergents". Durant aquest govern sempre havien estat convençuts que en un moment o altres els "convergents" es tirarien enrere, es rajarien. Que no s'arribaria a l'1-O. La seva estratègia va ser anar aguantant al govern fins que els convergents es rajessin, sempre abans del referèndum. Aquest escenari derivaria en unes eleccions immediates en les que ells esdevindrien el partit hegemònic i serien els que liderarien el procés cap a la independència, amb un nou full de ruta, que passava per la substitució del món convergent, que hauria quedat delmat a les eleccions, i establir una aliança estratègica amb els Comuns com a soci preferent (amb aliances variables amb PSC i CUP, segons). I que això permetria eixamplar la base independentista, amb un nou escenari no immediatista, sinó a 5-10 anys vista.

Però vet aquí el factor Puigdemont! No només no es va rajar en cap moment, sinó que ho va liderar imparablement. I tot el govern i partits i entitats, tots, van remar i l'1-O va esdevenir aquesta jornada històrica que mai podrem oblidar, que forma part del nostre present i futur col·lectiu.

Tanmateix, l'endemà de l'1-O, ens vam començar a sentir una mica despullats. Vam veure que sí hi havia un poble preparat, però també que no teníem ni un duro, ni en tindríem, que ningú no ens reconeixia, que tothom mirava una altra banda. I vam col·lapsar. Fins el col·lapse definitiu, amb el 155 i la desarticulació del Parlament i el Govern. I el dolor de la presó i de l'exili.

Així arribem a les eleccions del 21D. Des de molts sectors es fa una crida a construir una candidatura unitària. Però ERC mai s'hi posa, no la vol, perquè segueix pensant que malgrat les coses no havien anat com havien planificat, el pla seguia vigent i calia aprofitar aquestes eleccions per esdevenir definitivament el nou partit hegemònic. Des de la posició de nou partit hegemònic es podrien permetre tornar a l'escenari de poder practicar un joc variable d'aliances. Totes les enquestes els donen un avantatge insultant sobre el món convergent, de manera que van considerar era una operació que pràcticament no els representava cap risc.

Però novament el factor Puigdemont. El President, des de l'exili, configura una candidatura excepcional, Junts per Catalunya. I, efectivament, contra tot pronòstic, contra totes les enquestes, esdevé la segona força més votada, i guanya en vots i escons a ERC.

El resultat col·lapsa ERC. No entenen què ha passat. De fet no ho assumeixen. I en comptes de posar-se lleialment a treballar per fer possible restituir el President i el govern legítims i començar a construir la República, des d'ERC es maquina per impedir-ho (sense que es noti gaire). És quan treuen la doctrina de la "real politik", és a dir, que ara mateix el que cal fer és anar recuperant les nostres institucions (autonòmiques, òbviament) i tenir un govern estable que ens permeti "eixamplar la base" de l'independentisme. I que això no es pot fer amb Puigdemont (a qui, en paraules de Joan Tardà, caldria "sacrificar-lo").

Per a ERC el seu futur d'hegemonia passa necessàriament perquè Puigdemont no sigui President. Però en cap moment no han plantejat res d'això obertament, no s'han atrevit.

I així arribem al dia d'avui. Tinc el màxim respecte per tots els diputats de JxCat, ERC i la CUP, pel President del Parlament i per la resta de membres de la mesa. Perquè tots sabem que s'hi juguen molt. Més que cap de natres. Tenim els Jordis a la presó, tenim el VP Junqueras i el conseller Forn també a la presó. Tenim el President i 4 consellers a l'exili. Tenim el President Mas i els consellers Homs, Ortega i Rigau embargats pel 9N. I un llarg etcètera de repressió. Per tant, màxim respecte per tots els que estan a primera línia.

Però aquest respecte no hauria d'impedir saber què hi ha al darrere de tot el que ha passat avui. Per què s'ajorna el ple en l'últim minut? Per què ni es parla ni debat ni acorda amb les altres forces del bloc indy, Junts per CAT i CUP?

La cosa no és d'avui, això també cal dir-ho. Des del 2-O vam deixar de rebre explicacions clares del que estava passant. Algunes és evident que no es podien ni s'havien de donar. Però d'altres crec que sí. I malgrat restar orfes d'explicacions, hem seguit fidels i compromesos. Som una societat madura. Ens mereixem ser tractats així, que se'ns expliquin les coses.

Necessitem tenir la seguretat que el que ha passat avui no ha estat cap maquinació per complicar la investidura de Puigdemont i així poder buscar candidat alternatiu.

Necessitem que si algú ha fet un diagnòstic de la situació en el que ha arribat a la conclusió de que ara mateix no som prou forts per derrotar a l'estat, que calen anys per eixamplar la base, i que això passa per dedicar-nos a fer polítiques socials i perquè "benignament" l'estat ens vagi aixecant el 155... tot això ens sigui plantejat amb tota la claredat i sinceritat possible.

La unilateralitat d'avui d'ERC ha despertat -potser injustament- un munt de dubtes com aquests, sobre els que ara necessitem respostes. I ja no infantils estratègies evasives del "i tu més", "pues anda que tu!", etc.

Perquè aquest poble ha demostrat sobradament que vol la independència, que el seu objectiu és fer realitat la República. I que vol un Parlament i un Govern que treballin en aquesta direcció.

I avui torno un altre cop a les paraules del patriota Antoní Massagué: "per guanyar cal anar-hi, anar-hi, anar-hi" . Nosaltres hi anirem. Però aquest viatge només té sentit, només és possible, si realment som un bloc, si realment hi ha una unitat de debò entre Junts per CAT, ERC i CUP.

Nosaltres hi anirem, sempre, però necessitem que ens expliqueu les coses i que treballeu cada dia per enfortir la confiança i les complicitats entre totes les formacions polítiques republicanes, entitats cíviques, lideratges, etc. fins que esdevinguin un exemple per a tots nosaltres, sense cap altre numeret partidista.

Només així podrem generar i compartir una estratègia guanyadora. Seieu, parleu tot el que hàgiu de parlar, feu-vos els retrets que tingueu pendents, però a porta tancada. I al sortir només cal que ens digueu una cosa i ja ho haurem entès tot: "no serem res si no som poble". I com aquell Onze fent la Via, aquest poble seguirà anant-hi, anant-hi, anant-hi, i a cada mà estesa que sumem per fer el camí no li preguntarem d'on ve o a qui vota, sinó que li direm SOM-HI!

Esta es la historia de un cadillac solitario...i un Tramvia Blau

Has crecido en una barriada del extrarriado, en San Ildefonso. Has conocido a Loquillo porque el hermano mayor de uno de tus mejores amigos de la calle tenía grabado un k7 con sus primeras canciones.

Ahora estoy en una curva de la ladera del Tibidabo. Junto al Merbeyé. A los pies mi ciudad. Es un Seat 600 y ella es tan alta como yo y follar con los asientos delanteros abatidos es una proeza.

Cuando estoy sobrio recuerdo perfectamente el Merbeyé. El ventilador cruzando la columna cortada. También el camino hasta ahí arriba, en lo alto de lo que nos parece un punto y aparte de la ciudad.

El Tramvia Blau se cruza en lo que no hemos tenido nunca, un cadillac. Y en lo que siempre hemos tenido, una ciudad a nuestros pies. Y muchas curvas, y luces de ciudad. Nuestros barrios.

Del Merbeyé al Rompeolas. Eso fué lo primero que nos conjuró. El Rompeolas. Donde estaba el rompeolas. Donde estaba el Rocamar. Sentado junto al mar, es un buen lugar para irse a olvidar.

El rompeolas desaparició sin avisar. Y el Rocamar. Nos quedamos huérfanos de aquello que el rockandroll había conquistado en nuestros corazones.

Permanecía el Tibidabo. El Merbeyé. Esas curvas que cruzaban nuestra ciudad y nuestras vidas. Mirabas con la harley el perfil del tranvía. Tu ciudad, pensabas. Mi ciudad.

Tramvia Blau. Barcelona ciudad. Memoria viva de una generación.

Esta es la historia de un cadillac solitario.

No ens toqueu el Tramvia Blau! El Tramvia Blau serà sempre nostre!

No lo vimos. Los tres pilares de la involución autoritaria del estado español

"No lo vimos" me digo en la incomodidad de saberme un poco desahuciado de aquella capacidad analítica de la que presumía.

Lo teníamos delante, como un elefante. Y no lo vimos. Ni siquiera cuando palpábamos esa realidad que no veíamos éramos capaces de procesarla.

No vimos que el Estado Español era ya una dictadura, que la dictadura no llegó con el 155, sinó que hacía años había empezado a demoler cualquier rastro de estado de derecho, de democracia, de libertades, de separación de poderes, de libertad de prensa. Pero habían sido suficientemente inteligentes para conservar la fachada de aquel proyecto democrático que emergió de la muerte del dictador Franco.

No lo vimos. Y nos preparamos para un combate contra lo que creíamos más o menos un estado democrático y de derecho. Y no. Era una dictadura. Y no lo vimos.

Sí, hubo una España con un Tribunal Constitucional presidido por juristas de prestigio y probada neutralidad. Hubo una España en la que el profesor Carles Viver i Pi Sunyer, ahora imputado por la Guardia Civil, Policía Nacional, Fiscalía, Juzgado de instrucción número 13, Audiencia Nacional por desarrollar actividades consideradas desafectas al régimen, fué vicepresidente del TC. Sí, vicepresidente del TC.

Tal vez cegados por esos años no vimos que desde la segunda legislatura Aznar, la de mayoría absoluta, se había empezado a dinamitar metódicamente los cimientos de aquel proyecto de estado democrático y de derecho. Y se empezó justamente por el TC. Ahora el TC lo preside un militante del PP. Y con eso está todo dicho. Esa constitución del 78 y la interpretación flexible, avanzada e independendiente que había protagonizado el TC era justamente la clave de boveda sobre la que se sustentaba todo el edificio de la democracia en España. Y por ahí empezaron la demolición. Ahora un magistrado, ahora otro. Hasta convertirlo en un apéndice del ejecutivo.

El franquismo legó íntegramente en herencia al régimen del 78 todo su sistema judicial. Todos los jueces, todo el personal... provenía del franquismo. Era franquista. Hubo un cierto intento de airear aquel reducto predemocrático, con la incorporación de jueces de lo que se conocía "cuarto turno". Pero aquel ecosistema franquista consiguió deshacerse de cualquier intento democratizador y se siguió perpetuando en régimen de casta, con un sistema de acceso casi hereditario.

Pero eso no fue lo peor. El poder que le daba al PP que la mayoría de los jueces, sobre todo en los escalafones y tribunales más altos, fuesen "de los suyos", de esos jueces predemocráticos del franquismo, solamente estaba "pidiendo" alguien que lo organizase para que el ejercicio jurisdiccional se convirtiese en un ejercicio cortesano y plácido para el poder. Hasta el punto que todos los jueces que han llevado causas incómodas para el poder han sido apartados, expedientados, etc.

Ya mucho antes la fiscalía se había diseñado sin disimulo alguno con dependencia jerárquica del ministro de turno. Y así devino ese órgano que en juicios incómodos protegía al poder y en juicios impulsados por el poder actuaba con toda la saña imaginable.

Sí, sabíamos que el poder judicial en España era algo muy podrido, pero era difícil alcanzar a pensar que la demolición de la independencia judicial había llegado al extremo de actuar vulnerando, sin vergüenza alguna, los más elementales principios del derecho, incluido el derecho penal y cualquier derecho fundamental. En España el Derecho no está en la ley. En España el Derecho se improvisa creativamente a beneficio de los gestores del régimen y sus protegidos. Cuando interesa "desaparecen" delitos que todavía figuran en el Código Penal, y cuando interesa "aparecen" delitos que no están recogidos en el Codigo Penal. 

Hubo un segundo elemento clave que se integró en el Régimen del 78 directamente desde el franquismo: la policía. Aquella Policía y Guardia Civil franquista devino, sin solución de continuidad alguna, la policía del régimen del 78. Se cambiaron los uniformes, p.ej. del gris al marrón y posteriormente al azul. Pero estructura, mandos, mentalidad y actuación siguieron exactamente igual que bajo el franquismo.

De los tres poderes clásicos del estado (legislativo, ejecutivo y judicial), el judicial fué el único que no se sometió al principio de "autonomía" que configuró la CE y que permitió los parlamentos y gobiernos autonómicos. Al amparo de esta "autonomía" en Catalunya y en el País Vasco se desplegaron dos policías propias, autonómicas: la Ertzaina i los Mossos d'Esquadra. Ambos cuerpos se pusieron en marcha y se desarrollaron desde la modernidad, desde valores democráticos, como policías plenamente equiparables a las de cualquier país europeo. Ahora, cuando el 155 asedia a los Mossos d'Esquadra se evidencia la clara voluntad del régimen de superar lo que se considera un error histórico. La policia franquista y sus herederos han asumido el mando y quieren desarticular una de las dos únicas policias democráticas del estado, la policia de Catalunya.

El poder político siempre ha querido utilizar los cuerpos policiales al servicio de sus propios intereses. Y aquí tanto PSOE (con el GAL por ejemplo) como PP (operación Catalunya) han actuado con la misma indecencia democrática. Ni PN ni GC actuan sometidos a principios de legalidad ni de democracia, de protección de derechos fundamentales, etc. Actuan simplemente protegiendo al Régimen del 78, a sus gestores y a sus beneficiarios.

Si hay que enterrar en cal viva, se entierra. Si se tienen que patear ancianos indefensos y pacíficos, se patean. Si hay que fabricar pruebas falsas, se fabrican.

Otro de los pilares de la involución autoritaria, dictatorial, del estado español es el control absoluto de los medios de comunicación, del llamado cuarto poder. Tampoco aquí hay hoy en día separación alguna de poderes, independencia, para este cuarto poder.

Hoy en día no hay ni un solo medio de comunicación de masas (TV, Radio o prensa escrita) que se escape al control del Gobierno de España. Como en pleno franquismo, cuando desde los despachos del Ministerio de Información se regía todo lo noticiable en España, así actualmente, incluso con mayor intensidad, controla el Gobierno del PP toda la información y la opinión en España. Y nada escapa a su control. Se informa de lo que el gobierno quiere se informe, en los términos que dispone, con las imágenes que se autorizan y emmarcado todo, información y opinión, en el discurso sin fisuras que surge de los despachos del Gobierno. Se da voz únicamente a quien se considera, se silencia sin contemplaciones a personas, colectivos y hechos. Y todo se ejecuta militarmente, ya seas una TV, ya seas un periódico o una radio.

De esta situación, de este estado de las cosas únicamente se escapan unos pocos medios: a nivel estatal un par de diarios digitales (eldiario.es y Público), con todas las limitaciones de fractura digital a nivel social. Y a nivel autonómico los medios de comunicación propios del Govern de Catalunya y del Gobierno Vasco.

En los paises civilizados la función de los medios de comunicación es básica para su salud democrática: información a la ciudadanía, y no desinformación; control de los otros poderes, y no sumisión.

Pero en España el nulo alineamiento democrático de los medios de comunicación ha creado una realidad paralela, absolutamente manipulada, donde la población prácticamente no tiene posibilidad alguna de recibir información veraz o libre, y es bombardeada sistemáticamente con todo tipo de consignas, soflamas y mentiras.

Por eso TV3 y Catalunya Radio les molestan tanto. Todos los organismos o entidades que miden la pluralidad de los medios certifican la pluralidad informativa y de opinión de TV3 y de Catalunya Radio. Una estadística rápida del Observatori de Drets: en los principales medios de comunicación estatales la presencia de opinadores y políticos unionistas se situa entre el 95% y el 100%, relegando a entre un 5% y un 0% a los favorables a la independència. En cambio, en toda la información y opinión de TV3 y de Cat Radio el equilibrio es la tónica, oscilando entre un 55% y un 45% los indys y un 45% y un 55% los unionistas. Cual es el problema, entonces? Justamente esa pluralidad. La pluralidad que se ha conseguido eliminar de todos los medios de comunicación del resto del estado.

Hay que decir, sin embargo, que también en este ámbito de la comunicación, como en el del Tribunal Constitucional, hubo un tiempo en España que las cosas no eran así. Hubo, coincidiendo con esos años en los que parecía que la democracia naciente en España gozaba de buena salud, que había una destacable pluralidad informativa.

Pero eso también forma parte del pasado. Una vez más el PP se mostró como un hábil carroñero para aprovechar cualquier oportunidad y seguir segando la democracia en España para devolverla al estado predemocrático del franquismo, con el maquillaje que haga falta.

Y la descomunal crisis económica que se inició en el 2007 sirvió en bandeja esta oportunidad al PP. La crisis tuvo uno de sus puntos críticos en la quiebra del sistema bancario. Sucumbieron cajas y bancos. Y el estado, con nuestro dinero, acudió al rescate. El coste del rescate de la banca en España ha sido el mayor de Europa. Y el que menos se ha retornado a las arcas públicas. El Gobierno salvó a la banca y a los banqueros. Y esto le ha dado un control impensable sobre el sistema bancario. El rescate le ha permitido intervenir en la banca como si fuera propia, y ordenar inversiones, proyectos, etc. con criterios estríctamente políticos, de control social.

La crisis también había dejado en quiebra la mayoría de medios de comunicación privados del país, y esta fué la oportunidad que aprovechó el PP para ordenar a la banca que ellos habían rescatado con nuestro dinero, rescatar los medios de comunicación, entrando en sus consejos de administración y facilitando crédito, sin atender a la productividad de las inversiones. Un ejemplo paradigmático es lo que ha pasado con PRISA, otrora faro de la modernidad y el progresismo hispánico, ahora palmeros enloquecidos del rajoyismo, lacayos hasta niveles de vergüenza delictiva. Pues bien, PRISA tiene una deuda de 3.000 mil millones de euros. PRISA no deja de acumular pérdidas. PRISA, en cualquier país o negocio "limpio" ya haría mucho que estaría en bancarrota y liquidación, ya hace mucho que habría hechado el cierre. Pero el PP acudió a su rescate, ordenó a la banca que habían rescatado que rescatasen al grupo PRISA y que le inyectaran lo que necesitaran, sin hacer preguntas. Y así lo hicieron y lo hacen. Y así el grupo PRISA y sus medios han pasado a formar parte de la gran mentira informativa que es el Estado Español, y así PRISA es todo lo servil, intoxicadora y manipuladora que haga falta.

De hecho hoy en día no hay ni un solo medio de comunicación de masas en España que pueda desmarcarse de lo que le dicta el Gobierno. En cuanto lo haga, ese sería su última día.

Pues no, no lo vimos. El estado español ya era una perfecta dictadura, sin separación de poderes, sin independencia judicial, sin estado de derecho, sin neutralidad policial, sin libertad de prensa.

Todos los poderes del estado español actuan como una jauría, que únicamente obedece a un mandato: la protección del régimen y de sus gestores.

No lo vimos. Pero ahora lo sabemos. Saberlo no modifica nuestros objetivos. Únicamente nos obliga a acomodar nuestra estrategia a esta realidad. 

DONEC PERFICIAM

No guanyarem per K.O., però guanyarem, perquè ja hem començat a guanyar!.

Sí, és evident que estem en un moment de cruïlla, amb molts dubtes sobre el que hem fet, sobre el punt on som, sobre com reprendre el camí, sobre les nostres possibilitats, sobre les diferents alternatives i escenaris que tenim al davant, etc.

Per diagnosticar correctament on som crec que tots hauríem de compartir la idea que, des del 1714, és el moment històric en el que hem arribat més lluny que mai. I que mai com ara ho hem tingut tan a prop. Tot i que també tots compartirem que malgrat ser-hi tan a prop, no hem aconseguit res definitiu encara. Ni som independents ni hem pogut fer realitat la República catalana.

A partir d'aquí ja tot són opinions, sobre el que hem fet bé, el que potser no i el que hem de fer per arribar-hi. I sobre aquest punt, us ho dic ben clar: ningú té cap recepta màgica de com fer-ho. Menteix qui vulgui fer-ho veure. No hi ha cap full de ruta infal·lible. No hi ha ningú que pugui dir "hem de fer això i ho aconseguirem". Traçarem camins, avançarem, farem... però no hi ha cap full de ruta infal·lible.

En aquest blog escric moltes coses, analitzo polítiques, escenaris, etc. Però si us fixeu en tot aquest període que va de l'1 de setembre 2017 al 21 desembre 2017 sempre he intentat ser positiu en relació a tot el que estàvem fent i sempre he intentat recolzar al màxim a tots els que havien assumit la direcció i la responsabilitat del procés.


Vaig tornar de vacances l'última setmana d'agost. Des d'aquell moment em vaig abocar a la preparació de la mani de l'Onze, en tot el que ens van demanar. I ho vam fer, amb la resta dels meus companys, ho vam fer, i bé. Sense temps de recuperació de l'Onze ens vam abocar al referèndum de l'1 d'octubre, com a voluntaris durant la campanya i com a voluntaris el mateix dia 1 d'octubre. Amb la resta dels meus companys vam assumir ser el gruix de la defensa cívica de tres col·legis electorals a Cornellà de Llobregat: 2 al que durant tants anys havia estat el meu barri, Sant Ildefons, i 1 a Fontsanta. I des de l'1-O i fins el 27-O vam participar en tots els dispositius de voluntariat de totes les convocatòries que es van fer. I finalment, implicació en la campanya antirepressiva i del 21D.

La meva actitud en tot aquest període sempre ha estat la mateixa: confiança en tots els que estaven al capdavant del procés. Confiança en el President Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tot el Govern. Confiança en el grup parlamentari de Junts pel Sí i de la CUP. Confiança en els nostres líders i moviment cívic, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, l'ANC i Òmnium. Em vaig posar en el que en deia "mode soldat": confiança plena en el mando i ser-hi per a tot el que calgués. Així vaig viure aquests quatre mesos. I estic content d'haver-ho fet.

Algun dia algú escriurà un llibre explicant tot el que va passar en els dies crítics d'aquest període, però ara ja podem apuntar algunes idees que per a mi són clau per entendre'l, per explicar-nos perquè les coses van anar com van anar.

- La primera idea que ens ajudarà a entendre aquest període crec que la configura una decisió molt dura, però d'un immens valor moral. La decisió que varen prendre els nostres líders polítics, el President Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tot el Govern (excepte en Santi Vila) d'assumir en primera persona la repressió de l'estat, d'assumir ser ells qui carreguessin amb el pes de la repressió estatal, amb la finalitat de tractar d'evitar així un bany de sang als nostres carrers. Els nostres líders van preferir el cost personal de la presó o l'exili abans de veure com es desencadenava una onada de violència salvatge, abans que un estat espanyol enfollit comencés a assassinar pels nostres carrers als que hi érem defensant la República.

Perquè l'estat havia decidit frenar la nostra independència amb tota la sang i les morts que calguessin.

- Aquesta és l'altra idea clau: tots sabíem que l'únic argument de l'estat espanyol, de sempre, és la violència, és la força. No en coneix cap altre. Això ho sabíem. Però teníem l'esperança que davant un moviment tan exemplarment cívic i democràtic com el nostre, la comunitat internacional, singularment la UE, impediria d'alguna manera a l'estat espanyol actuar des d'aquesta barbàrie criminal. I això no va passar. Ens vam trobar sols. Un estat disposat a tot, una comunitat internacional que tancava els ulls i deixava fer i un poble disposat a defensar, com l'1-O, la seva llibertat. Però el Govern va saber i va assumir que si l'1-O hi havia hagut una violència salvatge, el que ara tenia preparat l'estat era no ja tornar a omplir de porres els carrers, sinó de trets, bales i morts. I el nostre Govern va optar per "treure'ns" de la línia de foc.

Hi ha qui en aquest punt el que hi veuen és un "tirar-se enrere", una renúncia, un acolloniment que ens va deixar amb un pam de nas, impotents, d'alguna manera traïts en allò que estàvem fent i disposats a fer. De boquilla tots sabem ser molt valents...

Hi ha qui creu que si hi havia morts, que n'hi hagués. Hi ha qui defensa que sense morts no serem independents. Hi ha qui critica que hàgim cregut en la democràcia i en la seva força i veu, en el fet d'haver evitat un bany de sang, una mostra de feblesa, una irresponsabilitat, perquè voldria dir que si no estàvem disposats a posar morts damunt la taula i als nostres carrers, doncs que ja no hauríem d'haver començat tot aquest procés.

I contra tot això jo em rebel·lo amb tota la contundència de que sóc capaç.

Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 jo feia poc més d'un any que havia començat a militar activament en l'independentisme. Ho feia a La Crida, un moviment de caràcter cívic, que practicava l'activisme des d'un compromís explícit i inequívoc amb la no violència. Aquell desembre del 85 se celebrà a Barcelona la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Aquell 85 els moviments independentistes més "importants" que hi havia a Europa practicaven la lluita armada: els irlandesos amb l'IRA, els bascos amb ETA, els corsos... I recordo perfectament com irlandesos, bascos, corsos, ens miraven no diré que enfoten-se'n, de nosaltres, però sí amb superioritat, com volent dir, "aneu d'independentistes, voleu la independència, i no esteu disposats a agafar les armes per assolir-la? Va, no sou res, no aconseguireu mai res".

Ara bascos, irlandesos i corsos, tots, han abandonat la lluita armada, i tots veuen i segueixen amb gran admiració el moviment independentista català, perquè Catalunya està molt més a prop de la independència que qualsevol d'aquestes altres nacions sense estat.

Catalunya aixeca la seva reivindicació als ulls del món dient "les nostres úniques armes són les urnes i els vots", i apel·lant a la democràcia no com a un procés burocràtic d'escollir gestors, sinó com un sistema que ens permet viure en llibertat, resoldre els conflictes, i no crear-ne de nous.

Cert, ara no ho hem assolit, però tothom qui ens mira veu en nosaltres una interpel·lació democràtica. Catalunya interpel·la al món democràtic d'una manera que ja ha esdevingut insuportable per a les opinions públiques i publicades de les societats europees, i que esdevindrà també insuportable, insostenible, per a les institucions europees i els diferents governs estatals.

Ara tenim alguns recriminant, des d'una absoluta falta de perspectiva històrica, que nosaltres no hem assumit "anar-hi a totes". Doncs mireu, nosaltres potser no hem anat "a totes" com critiqueu, però hem arribat més lluny que molts que semblava anaven a totes, i que ara han de fer front a societats on el dolor està present arreu on miris.

El nostre Govern va preferir assumir ells les conseqüències més greus i evitar que els nostres carrers acabessin regats de la nostra sang defensant la República, perquè a més a més això no hagués implicat en cap cas haver arribat més lluny. 

I una reflexió final. El moviment independentista català ha esdevingut majoritari perquè la majoria de la nostra societat ha vist que la independència implica més i millors oportunitats per a tothom. La majoria social ha assumit que la República no es fa contra ningú, sinó a favor de tots. La independència és vista per la majoria social com una porta oberta a més democràcia, a més llibertat, a més prosperitat, a més i millor treball, a més i millor sanitat, ensenyament, comunicacions, a més i millors drets socials, com les pensions, salari mínim, prestació d'atur, renda bàsica, etc.

I no ens hem de moure, per res del món, d'aquest frame, d'aquesta proposta, d'aquesta visió compartida.

Si algun dia la independència fos vista com un procés en el que tenim més a perdre que a guanyar, com un procés que posa en risc el que ja tenim, aquest dia hauríem començat a deixar de ser majoria social.


L'estat espanyol sap que la violència, que omplir els nostres carrers de sang, de morts, de repressió atroç és el motor més potent que té perquè el procés associat a la independència pugui ser vist com un risc i no com una oportunitat.

Per això els nostres líders han preferit assumir en les seves persones la repressió de l'estat que fer entrar el nostre país en una espiral de la que ningú sap com en podríem sortir, de la que només sabem que ens hauria submergit en un dolor que com a poble ja hem conegut massa sovint, però que com a generació, no.

Gratitud al nostre President i Govern, als Jordis, a l'ANC, a OC, als partits polítics. I confiança. Confiem. No hi ha receptes màgiques. Ens tenim a nosaltres, la nostra determinació i la força moral i política de la democràcia i el civisme. Donem-nos suport. Bastim un dia a dia de complicitats creixents. Fem la independència, construïm la República, aprofitant totes les oportunitats que se'ns presentin o que siguem capaços de crear, de generar. Fem-nos més forts cada dia que passi fins arribar-hi, i no esdevinguem esclaus del pas del temps. Tinguem la virtut d'aprendre i no la vanitat d'alliçonar.

Des del 1714 portàvem 3 segles instal·lats en la derrota. 3 segles de derrota permanent.

Des de l'1 d'octubre això ha canviat. Hem començat a guanyar. No guanyarem per KO i a la primera, però sí guanyarem. 

Hem començat a guanyar, i guanyarem. 

DONEC PERFICIAM

Així han "afinat" l'enquesta de BCN. Al descobert les finalitats polítiques ocultes d'aquesta intoxicació

Avui s'han fet públics els resultats del Baròmetre municipal de Barcelona, desemebre 2017. És una enquesta semestral que programa l'Ajuntament de Barcelona i que fa l'empresa GESOP, una empresa que, en els dos últims casos que hem conegut (El Periódico per a les enquestes pre-electorals del 21D i l'Ajuntament de BCN per a aquest baròmetre municipal) sap "afinar" molt bé els resultats que projecta l'enquesta als interessos del "contractador".

Petita prèvia sobre això de les enquestes GESOP: El dia 20D El Periódico, a través de EP d'Andorra, publicava la darrera "enquesta electoral". Una publicació amb un clar ànim d'incidir en els votants, tot manipulant-los. Així, quan tots els trackings mínimament rigorosos ja projectaven que JxCat superava ERC, El Periódico incidia en la visió que només ERC podia guanyar C's. Era una visió totalment alineada amb la consigna de l'establishment, per als qui el pitjor escenari era una victòria de Puigdemont. I enquestes com la de EP, feta per GESOP, publicades el dia abans de les eleccions via Andorra, projectaven uns resultats clarament "alineats" amb aquest metaobjectiu de l'establishment: deixar fora de circulació al President Puigdemont.

Així, l'enquesta projectava 34-35 escons a ERC i 24-25 a Junts x Catalunya. A les eleccions de l'endemà el resultat fou que Junts per Catalunya i ERC van obtenir respectivament 34 i 32 diputats.  És impossible que una enquesta pugui estar tan mal feta com per, dos dies abans de les eleccions, cagar-la tan tremendament, i menjar-se un diferencial de13 escons entre les dues formacions. Era intencionat. Així són les coses. Per això jo sempre intento avisar davant aquests fets, davant lectures reduccionistes.

Nota de contextualització del treball de camp l'enquesta del Baròmetre Municipal BCN:

Malgrat la poca per no dir nul·la confiança en l'empresa que ha fet l'enquesta, no he pogut evitar submergir-me en les dades, i al fer-ho és quan s'han fet tan clamorosament evidents els patètics intents "d'afinar" l'enquesta i ha emergit la intencionalitat política tan maquiavèlica que hi ha al darrere de la intoxicació que han promogut a partir de l'enquesta.

El titular que han venut Ajuntament i mitjans de comunicació és que ERC guanyava les eleccions, perquè atrapava Colau. A veure: ERC 16,5% intenció de vot i Comuns 16,3%. Un diferencial de només 0,2. Sincerament, jo no m'atreviria a inferir amb la rotunditat com s'ha fet, un resultat, uns titulars.

Fixeu-vos una cosa molt important: el marge d'error de l'enquesta és del 3,6%. Tots els diferencials dintre del marge d'error els hem de posar en quarantena. Ara imagineu-vos un diferencial de 0,2. Ridícul. Absolutament ridícul inferir-ne res.

Però és que a més a més a aquest resultat que han projectat avui Ajuntament i mitjans s'hi arriba d'una manera molt tristament tramposa: sobre-representant intencionadament alguns col·lectius i espais polítics a la mostra.

Hem dit que l'enquesta projecta un 16,3% d'intenció de vot als Comuns (BEC). Sabeu quin va ser el % que varen obtenir les eleccions municipals del 2015? El 15,2%.

I sabeu quin és el record a BEC entre els enquestats, dels membres de la mostra? Doncs del 22,6%, és a dir, 7,4 punts més de sobredimensionament dels votants comuns, que són (oh! sorpresa!!!) els més sobrerepresentats de tota l'enquesta. Així aconsegueixen generar l'aparença d'estancament del vot dels Comuns entre el 15 i el 16. Però és fals, estan per sota, perquè és un col·lectiu molt sobre-representat.

ERC és la segona proposta política més sobre-representada a l'enquesta. Va tenir un 6,6% del vot a les eleccions M2015, però a l'enquesta és el doble de persones que diuen van votar ERC, un 12,5%, és a dir, 6 punts de sobre-representació.

Tanmateix això, a diferència dels Comuns, no ens ha d'impedir veure que ERC té una evident tendència a l'alça en les seves expectatives electorals. Però en absolut dimensionada en els termes que ho han venut avui Ajuntament i mitjans.

La resta de partits tenen uns diferencials entre vot real i record de vot dins dels marges d'error de l'enquesta, per tant, en termes de record de vot de la mostra, difícilment podem parlar ni de sobre-representació ni de infra-representació.  

Hi ha una altra dada que també ens permet evidenciar aquesta grollera manera "d'afinar": en la autoubicació ideològica esquerra/dreta que fan els enquestats.

Resulta que en una escala de 5 posicions ideològiques definides (Esquerra/Centre-esquerra/Centre/Centre-dreta/Dreta) i 2 no definides (Apolític i NS/NC), per tant 7 possibles respostes... el 50% (47,4%) dels enquestats directament s'autodefineixen com de "Esquerra" i un 22,5% de centre-esquerra. Les posicions de centre o centre-dreta, testimonials a BCN (10,6 i 6,6). Seria ridícul si no fos perquè és tan tristament tendenciós. Si treballes amb una mostra tan esbiaixada ideològicament, qui en sortirà beneficiat? Doncs els que surten beneficiats en el relat oficial que avui ens han intentat col·locar: Comuns, ERC i PScOE.

Però té tela la manipulació. Mirem com han evolucionat en els últims dos anys aquests dos indicadors de "l'afinament" de la mostra:

Sobre l'imparable increment de la sobre-representació dels Comuns a l'enquesta:
Semestre     Any     % record de vot als Comuns
2S               2015         18,8%
1S               2016         19,1%
2S               2016         19,4%
1S               2017         20,3%
2S               2017         22,6%

Recordem que en les eleccions de Maig 2015 els Comuns van obtenir el 15,2% dels vots.

Amb ERC la mostra no se sobredimensiona els 7,4 punts dels Comuns, "només" 5,9 punts. Maig 2015 obtenen 6,6% vots, 2S 2015 8,7% de record de vot, que ha anat pujant fins aquest 2S 2017, amb aquest 12,5%, però que, tanmateix, implica que a la mostra hi ha el doble de votants d'ERC dels que va tenir el 2015...

En l'altre indicador amb el que hem vist com s'ha "afinat" la mostra, l'anàlisi de la seva evolució en aquests dos anys és, deixeu-m'ho dir així, ACOLLONANT:

% d'enquestats autoubicats en la posició ESQUERRA el 1S 2015: 34%
% d'enquestats autoubicats en la posició ESQUERRA el 2S 2017: 47,4%

Heavy, no? 13,4 punts. Ahí es ná


Així les coses, quina credibilitat pot tenir aquesta enquesta? Quina credibilitat podem donar als resultats que avui ens han volgut "col·locar"? 

Seré molt breu i molt clar: CAP! 


DONEC PERFICIAM