Sí, és evident que estem en un moment de cruïlla, amb molts dubtes sobre el que hem fet, sobre el punt on som, sobre com reprendre el camí, sobre les nostres possibilitats, sobre les diferents alternatives i escenaris que tenim al davant, etc.
Per diagnosticar correctament on som crec que tots hauríem de compartir la idea que, des del 1714, és el moment històric en el que hem arribat més lluny que mai. I que mai com ara ho hem tingut tan a prop. Tot i que també tots compartirem que malgrat ser-hi tan a prop, no hem aconseguit res definitiu encara. Ni som independents ni hem pogut fer realitat la República catalana.
A partir d'aquí ja tot són opinions, sobre el que hem fet bé, el que potser no i el que hem de fer per arribar-hi. I sobre aquest punt, us ho dic ben clar: ningú té cap recepta màgica de com fer-ho. Menteix qui vulgui fer-ho veure. No hi ha cap full de ruta infal·lible. No hi ha ningú que pugui dir "hem de fer això i ho aconseguirem". Traçarem camins, avançarem, farem... però no hi ha cap full de ruta infal·lible.
En aquest blog escric moltes coses, analitzo polítiques, escenaris, etc. Però si us fixeu en tot aquest període que va de l'1 de setembre 2017 al 21 desembre 2017 sempre he intentat ser positiu en relació a tot el que estàvem fent i sempre he intentat recolzar al màxim a tots els que havien assumit la direcció i la responsabilitat del procés.
Vaig tornar de vacances l'última setmana d'agost. Des d'aquell moment em vaig abocar a la preparació de la mani de l'Onze, en tot el que ens van demanar. I ho vam fer, amb la resta dels meus companys, ho vam fer, i bé. Sense temps de recuperació de l'Onze ens vam abocar al referèndum de l'1 d'octubre, com a voluntaris durant la campanya i com a voluntaris el mateix dia 1 d'octubre. Amb la resta dels meus companys vam assumir ser el gruix de la defensa cívica de tres col·legis electorals a Cornellà de Llobregat: 2 al que durant tants anys havia estat el meu barri, Sant Ildefons, i 1 a Fontsanta. I des de l'1-O i fins el 27-O vam participar en tots els dispositius de voluntariat de totes les convocatòries que es van fer. I finalment, implicació en la campanya antirepressiva i del 21D.
La meva actitud en tot aquest període sempre ha estat la mateixa: confiança en tots els que estaven al capdavant del procés. Confiança en el President Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tot el Govern. Confiança en el grup parlamentari de Junts pel Sí i de la CUP. Confiança en els nostres líders i moviment cívic, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, l'ANC i Òmnium. Em vaig posar en el que en deia "mode soldat": confiança plena en el mando i ser-hi per a tot el que calgués. Així vaig viure aquests quatre mesos. I estic content d'haver-ho fet.
Algun dia algú escriurà un llibre explicant tot el que va passar en els dies crítics d'aquest període, però ara ja podem apuntar algunes idees que per a mi són clau per entendre'l, per explicar-nos perquè les coses van anar com van anar.
- La primera idea que ens ajudarà a entendre aquest període crec que la configura una decisió molt dura, però d'un immens valor moral. La decisió que varen prendre els nostres líders polítics, el President Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tot el Govern (excepte en Santi Vila) d'assumir en primera persona la repressió de l'estat, d'assumir ser ells qui carreguessin amb el pes de la repressió estatal, amb la finalitat de tractar d'evitar així un bany de sang als nostres carrers. Els nostres líders van preferir el cost personal de la presó o l'exili abans de veure com es desencadenava una onada de violència salvatge, abans que un estat espanyol enfollit comencés a assassinar pels nostres carrers als que hi érem defensant la República.
Perquè l'estat havia decidit frenar la nostra independència amb tota la sang i les morts que calguessin.
- Aquesta és l'altra idea clau: tots sabíem que l'únic argument de l'estat espanyol, de sempre, és la violència, és la força. No en coneix cap altre. Això ho sabíem. Però teníem l'esperança que davant un moviment tan exemplarment cívic i democràtic com el nostre, la comunitat internacional, singularment la UE, impediria d'alguna manera a l'estat espanyol actuar des d'aquesta barbàrie criminal. I això no va passar. Ens vam trobar sols. Un estat disposat a tot, una comunitat internacional que tancava els ulls i deixava fer i un poble disposat a defensar, com l'1-O, la seva llibertat. Però el Govern va saber i va assumir que si l'1-O hi havia hagut una violència salvatge, el que ara tenia preparat l'estat era no ja tornar a omplir de porres els carrers, sinó de trets, bales i morts. I el nostre Govern va optar per "treure'ns" de la línia de foc.
Hi ha qui en aquest punt el que hi veuen és un "tirar-se enrere", una renúncia, un acolloniment que ens va deixar amb un pam de nas, impotents, d'alguna manera traïts en allò que estàvem fent i disposats a fer. De boquilla tots sabem ser molt valents...
Hi ha qui creu que si hi havia morts, que n'hi hagués. Hi ha qui defensa que sense morts no serem independents. Hi ha qui critica que hàgim cregut en la democràcia i en la seva força i veu, en el fet d'haver evitat un bany de sang, una mostra de feblesa, una irresponsabilitat, perquè voldria dir que si no estàvem disposats a posar morts damunt la taula i als nostres carrers, doncs que ja no hauríem d'haver començat tot aquest procés.
I contra tot això jo em rebel·lo amb tota la contundència de que sóc capaç.
Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 jo feia poc més d'un any que havia començat a militar activament en l'independentisme. Ho feia a La Crida, un moviment de caràcter cívic, que practicava l'activisme des d'un compromís explícit i inequívoc amb la no violència. Aquell desembre del 85 se celebrà a Barcelona la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Aquell 85 els moviments independentistes més "importants" que hi havia a Europa practicaven la lluita armada: els irlandesos amb l'IRA, els bascos amb ETA, els corsos... I recordo perfectament com irlandesos, bascos, corsos, ens miraven no diré que enfoten-se'n, de nosaltres, però sí amb superioritat, com volent dir, "aneu d'independentistes, voleu la independència, i no esteu disposats a agafar les armes per assolir-la? Va, no sou res, no aconseguireu mai res".
Ara bascos, irlandesos i corsos, tots, han abandonat la lluita armada, i tots veuen i segueixen amb gran admiració el moviment independentista català, perquè Catalunya està molt més a prop de la independència que qualsevol d'aquestes altres nacions sense estat.
Catalunya aixeca la seva reivindicació als ulls del món dient "les nostres úniques armes són les urnes i els vots", i apel·lant a la democràcia no com a un procés burocràtic d'escollir gestors, sinó com un sistema que ens permet viure en llibertat, resoldre els conflictes, i no crear-ne de nous.
Cert, ara no ho hem assolit, però tothom qui ens mira veu en nosaltres una interpel·lació democràtica. Catalunya interpel·la al món democràtic d'una manera que ja ha esdevingut insuportable per a les opinions públiques i publicades de les societats europees, i que esdevindrà també insuportable, insostenible, per a les institucions europees i els diferents governs estatals.
Ara tenim alguns recriminant, des d'una absoluta falta de perspectiva històrica, que nosaltres no hem assumit "anar-hi a totes". Doncs mireu, nosaltres potser no hem anat "a totes" com critiqueu, però hem arribat més lluny que molts que semblava anaven a totes, i que ara han de fer front a societats on el dolor està present arreu on miris.
El nostre Govern va preferir assumir ells les conseqüències més greus i evitar que els nostres carrers acabessin regats de la nostra sang defensant la República, perquè a més a més això no hagués implicat en cap cas haver arribat més lluny.
I una reflexió final. El moviment independentista català ha esdevingut majoritari perquè la majoria de la nostra societat ha vist que la independència implica més i millors oportunitats per a tothom. La majoria social ha assumit que la República no es fa contra ningú, sinó a favor de tots. La independència és vista per la majoria social com una porta oberta a més democràcia, a més llibertat, a més prosperitat, a més i millor treball, a més i millor sanitat, ensenyament, comunicacions, a més i millors drets socials, com les pensions, salari mínim, prestació d'atur, renda bàsica, etc.
I no ens hem de moure, per res del món, d'aquest frame, d'aquesta proposta, d'aquesta visió compartida.
Si algun dia la independència fos vista com un procés en el que tenim més a perdre que a guanyar, com un procés que posa en risc el que ja tenim, aquest dia hauríem començat a deixar de ser majoria social.
L'estat espanyol sap que la violència, que omplir els nostres carrers de sang, de morts, de repressió atroç és el motor més potent que té perquè el procés associat a la independència pugui ser vist com un risc i no com una oportunitat.
Per això els nostres líders han preferit assumir en les seves persones la repressió de l'estat que fer entrar el nostre país en una espiral de la que ningú sap com en podríem sortir, de la que només sabem que ens hauria submergit en un dolor que com a poble ja hem conegut massa sovint, però que com a generació, no.
Gratitud al nostre President i Govern, als Jordis, a l'ANC, a OC, als partits polítics. I confiança. Confiem. No hi ha receptes màgiques. Ens tenim a nosaltres, la nostra determinació i la força moral i política de la democràcia i el civisme. Donem-nos suport. Bastim un dia a dia de complicitats creixents. Fem la independència, construïm la República, aprofitant totes les oportunitats que se'ns presentin o que siguem capaços de crear, de generar. Fem-nos més forts cada dia que passi fins arribar-hi, i no esdevinguem esclaus del pas del temps. Tinguem la virtut d'aprendre i no la vanitat d'alliçonar.
Des del 1714 portàvem 3 segles instal·lats en la derrota. 3 segles de derrota permanent.
Des de l'1 d'octubre això ha canviat. Hem començat a guanyar. No guanyarem per KO i a la primera, però sí guanyarem.
Per diagnosticar correctament on som crec que tots hauríem de compartir la idea que, des del 1714, és el moment històric en el que hem arribat més lluny que mai. I que mai com ara ho hem tingut tan a prop. Tot i que també tots compartirem que malgrat ser-hi tan a prop, no hem aconseguit res definitiu encara. Ni som independents ni hem pogut fer realitat la República catalana.
A partir d'aquí ja tot són opinions, sobre el que hem fet bé, el que potser no i el que hem de fer per arribar-hi. I sobre aquest punt, us ho dic ben clar: ningú té cap recepta màgica de com fer-ho. Menteix qui vulgui fer-ho veure. No hi ha cap full de ruta infal·lible. No hi ha ningú que pugui dir "hem de fer això i ho aconseguirem". Traçarem camins, avançarem, farem... però no hi ha cap full de ruta infal·lible.
En aquest blog escric moltes coses, analitzo polítiques, escenaris, etc. Però si us fixeu en tot aquest període que va de l'1 de setembre 2017 al 21 desembre 2017 sempre he intentat ser positiu en relació a tot el que estàvem fent i sempre he intentat recolzar al màxim a tots els que havien assumit la direcció i la responsabilitat del procés.
Vaig tornar de vacances l'última setmana d'agost. Des d'aquell moment em vaig abocar a la preparació de la mani de l'Onze, en tot el que ens van demanar. I ho vam fer, amb la resta dels meus companys, ho vam fer, i bé. Sense temps de recuperació de l'Onze ens vam abocar al referèndum de l'1 d'octubre, com a voluntaris durant la campanya i com a voluntaris el mateix dia 1 d'octubre. Amb la resta dels meus companys vam assumir ser el gruix de la defensa cívica de tres col·legis electorals a Cornellà de Llobregat: 2 al que durant tants anys havia estat el meu barri, Sant Ildefons, i 1 a Fontsanta. I des de l'1-O i fins el 27-O vam participar en tots els dispositius de voluntariat de totes les convocatòries que es van fer. I finalment, implicació en la campanya antirepressiva i del 21D.
La meva actitud en tot aquest període sempre ha estat la mateixa: confiança en tots els que estaven al capdavant del procés. Confiança en el President Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tot el Govern. Confiança en el grup parlamentari de Junts pel Sí i de la CUP. Confiança en els nostres líders i moviment cívic, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, l'ANC i Òmnium. Em vaig posar en el que en deia "mode soldat": confiança plena en el mando i ser-hi per a tot el que calgués. Així vaig viure aquests quatre mesos. I estic content d'haver-ho fet.
Algun dia algú escriurà un llibre explicant tot el que va passar en els dies crítics d'aquest període, però ara ja podem apuntar algunes idees que per a mi són clau per entendre'l, per explicar-nos perquè les coses van anar com van anar.
- La primera idea que ens ajudarà a entendre aquest període crec que la configura una decisió molt dura, però d'un immens valor moral. La decisió que varen prendre els nostres líders polítics, el President Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tot el Govern (excepte en Santi Vila) d'assumir en primera persona la repressió de l'estat, d'assumir ser ells qui carreguessin amb el pes de la repressió estatal, amb la finalitat de tractar d'evitar així un bany de sang als nostres carrers. Els nostres líders van preferir el cost personal de la presó o l'exili abans de veure com es desencadenava una onada de violència salvatge, abans que un estat espanyol enfollit comencés a assassinar pels nostres carrers als que hi érem defensant la República.
Perquè l'estat havia decidit frenar la nostra independència amb tota la sang i les morts que calguessin.
- Aquesta és l'altra idea clau: tots sabíem que l'únic argument de l'estat espanyol, de sempre, és la violència, és la força. No en coneix cap altre. Això ho sabíem. Però teníem l'esperança que davant un moviment tan exemplarment cívic i democràtic com el nostre, la comunitat internacional, singularment la UE, impediria d'alguna manera a l'estat espanyol actuar des d'aquesta barbàrie criminal. I això no va passar. Ens vam trobar sols. Un estat disposat a tot, una comunitat internacional que tancava els ulls i deixava fer i un poble disposat a defensar, com l'1-O, la seva llibertat. Però el Govern va saber i va assumir que si l'1-O hi havia hagut una violència salvatge, el que ara tenia preparat l'estat era no ja tornar a omplir de porres els carrers, sinó de trets, bales i morts. I el nostre Govern va optar per "treure'ns" de la línia de foc.
Hi ha qui en aquest punt el que hi veuen és un "tirar-se enrere", una renúncia, un acolloniment que ens va deixar amb un pam de nas, impotents, d'alguna manera traïts en allò que estàvem fent i disposats a fer. De boquilla tots sabem ser molt valents...
Hi ha qui creu que si hi havia morts, que n'hi hagués. Hi ha qui defensa que sense morts no serem independents. Hi ha qui critica que hàgim cregut en la democràcia i en la seva força i veu, en el fet d'haver evitat un bany de sang, una mostra de feblesa, una irresponsabilitat, perquè voldria dir que si no estàvem disposats a posar morts damunt la taula i als nostres carrers, doncs que ja no hauríem d'haver començat tot aquest procés.
I contra tot això jo em rebel·lo amb tota la contundència de que sóc capaç.
Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 jo feia poc més d'un any que havia començat a militar activament en l'independentisme. Ho feia a La Crida, un moviment de caràcter cívic, que practicava l'activisme des d'un compromís explícit i inequívoc amb la no violència. Aquell desembre del 85 se celebrà a Barcelona la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Aquell 85 els moviments independentistes més "importants" que hi havia a Europa practicaven la lluita armada: els irlandesos amb l'IRA, els bascos amb ETA, els corsos... I recordo perfectament com irlandesos, bascos, corsos, ens miraven no diré que enfoten-se'n, de nosaltres, però sí amb superioritat, com volent dir, "aneu d'independentistes, voleu la independència, i no esteu disposats a agafar les armes per assolir-la? Va, no sou res, no aconseguireu mai res".
Ara bascos, irlandesos i corsos, tots, han abandonat la lluita armada, i tots veuen i segueixen amb gran admiració el moviment independentista català, perquè Catalunya està molt més a prop de la independència que qualsevol d'aquestes altres nacions sense estat.
Catalunya aixeca la seva reivindicació als ulls del món dient "les nostres úniques armes són les urnes i els vots", i apel·lant a la democràcia no com a un procés burocràtic d'escollir gestors, sinó com un sistema que ens permet viure en llibertat, resoldre els conflictes, i no crear-ne de nous.
Cert, ara no ho hem assolit, però tothom qui ens mira veu en nosaltres una interpel·lació democràtica. Catalunya interpel·la al món democràtic d'una manera que ja ha esdevingut insuportable per a les opinions públiques i publicades de les societats europees, i que esdevindrà també insuportable, insostenible, per a les institucions europees i els diferents governs estatals.
Ara tenim alguns recriminant, des d'una absoluta falta de perspectiva històrica, que nosaltres no hem assumit "anar-hi a totes". Doncs mireu, nosaltres potser no hem anat "a totes" com critiqueu, però hem arribat més lluny que molts que semblava anaven a totes, i que ara han de fer front a societats on el dolor està present arreu on miris.
El nostre Govern va preferir assumir ells les conseqüències més greus i evitar que els nostres carrers acabessin regats de la nostra sang defensant la República, perquè a més a més això no hagués implicat en cap cas haver arribat més lluny.
I una reflexió final. El moviment independentista català ha esdevingut majoritari perquè la majoria de la nostra societat ha vist que la independència implica més i millors oportunitats per a tothom. La majoria social ha assumit que la República no es fa contra ningú, sinó a favor de tots. La independència és vista per la majoria social com una porta oberta a més democràcia, a més llibertat, a més prosperitat, a més i millor treball, a més i millor sanitat, ensenyament, comunicacions, a més i millors drets socials, com les pensions, salari mínim, prestació d'atur, renda bàsica, etc.
I no ens hem de moure, per res del món, d'aquest frame, d'aquesta proposta, d'aquesta visió compartida.
Si algun dia la independència fos vista com un procés en el que tenim més a perdre que a guanyar, com un procés que posa en risc el que ja tenim, aquest dia hauríem començat a deixar de ser majoria social.
L'estat espanyol sap que la violència, que omplir els nostres carrers de sang, de morts, de repressió atroç és el motor més potent que té perquè el procés associat a la independència pugui ser vist com un risc i no com una oportunitat.
Per això els nostres líders han preferit assumir en les seves persones la repressió de l'estat que fer entrar el nostre país en una espiral de la que ningú sap com en podríem sortir, de la que només sabem que ens hauria submergit en un dolor que com a poble ja hem conegut massa sovint, però que com a generació, no.
Gratitud al nostre President i Govern, als Jordis, a l'ANC, a OC, als partits polítics. I confiança. Confiem. No hi ha receptes màgiques. Ens tenim a nosaltres, la nostra determinació i la força moral i política de la democràcia i el civisme. Donem-nos suport. Bastim un dia a dia de complicitats creixents. Fem la independència, construïm la República, aprofitant totes les oportunitats que se'ns presentin o que siguem capaços de crear, de generar. Fem-nos més forts cada dia que passi fins arribar-hi, i no esdevinguem esclaus del pas del temps. Tinguem la virtut d'aprendre i no la vanitat d'alliçonar.
Des del 1714 portàvem 3 segles instal·lats en la derrota. 3 segles de derrota permanent.
Des de l'1 d'octubre això ha canviat. Hem començat a guanyar. No guanyarem per KO i a la primera, però sí guanyarem.
Hem començat a guanyar, i guanyarem.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada