Ni el més mínim dubte: votar a favor, sense cap negociació, sense parlar res. SÍ SÍ SÍ SÍ

Fa dies ho dic: fer la República Catalana no depèn de plans, d'estratègies, de fulls de ruta. Depèn únicament de la nostra capacitat d'aprofitar les circumstàncies, és a dir, les oportunitats que ens sorgeixin o que siguem capaços de generar.

Dijous hi va haver una sentència del primer dels judicis sobre la trama Gürtel, en la que el PP sortia assenyalat com a culpable.

Divendres Pedro Sánchez, líder del PSOE, presentava moció de censura contra el govern del PP davant la seva inacció després de la sentència.

CAL VOTAR A FAVOR I FER-HO SENSE CAP NEGOCIACIÓ, SENSE RES. PER RES. RES DE RES.

Tan bon punt s'ha sabut que aquest impresentable del Pedro Sánchez, líder impresentable d'un PSOE-155-GAL-BERDIN-DA havia presentat la moció de censura contra el govern de la delinqüència organitzada del PP, tal i com acabava d'acreditar la sentència judicial per la trama Gürtel, tothom s'ha llençat a pensar o opinar sobre què s'havia de fer des d'un punt de vista de principis, de democràcia, de dignitat, etc etc etc

Doncs res. Això no va de res d'això. No us ho mireu així, que la cagueu, que marreu.

Això no va de democràcia, ni de negociacions, ni d'aconseguir res. Res de res de res.

Això només va d'infringir mal a l'adversari.

Aquests dies últims m'havia sorprès molt, m'havia fins i tot desconcertat, l'agressivitat de Pedro Sánchez contra el nostre President Joaquim Torra. A què venia tanta mentida, tant d'odi, tant insult, tanta agressivitat feixista contra el nostre democràtic president?

Avui ho he tingut claríssim:
- tothom tenia clar que aquesta setmana hi hauria sentència sobre el tema Gürtel 

- tothom sabia que la sentència pringaria de ple al PP i al govern Rajoy 

- tothom sabia que Rajoy no faria res 

- Pedro Sánchez sabia que en aquesta situació no li quedava cap altra opció que presentar moció de censura contra els gürtelment condemants per corrupció Rajoy, PP, etc. 

- Pedro Sánchez sabia que no tenia cap altra opció que presentar aquesta moció de censura que avui ha presentat, però que per res del món vol guanyar-la, que l'últim a la vida que vol, que desitja, és guanyar aquesta moció de censura 

- Pedro Sánchez s'ha dedicat en exclusiva, aquests dies previs, a atacar salvatgement, animalment, feixistament, al nostre President Quim Torra, guiat únicament per un objectiu: que aquests atacs fessin impossible, implantejable, que les forces republicanes catalanes al Congreso de Diputados puguessin votar a favor d'aquesta moció de censura que sabia havia de presentar. 

I jo ho tinc molt clar: has de fer el que el teu enemic no vol que facis. Avui, en sentir PP i C's assignant la direcció política de la moció de censura del Pedro Sánchez al President Puigdemont i al separatisme català, ho he tingut claríssim: cal fer el que només nosaltres podem fer i que és el que cap dels partits del 155 vol que fem, cal votar a favor de la moció de censura.

És una espectacular oportunitat de sumir en el PUTO CAOS a l'estat espanyol.

Hem de votar Sí fent el pallasso.
Hem de votar Sí portant globus grocs a la mà.
Hem de votar Sí en fotent-nos-en de tot plegat.
Hem de votar sí dient-los-hi a la cara que no esperem res d'aquest sí, que no volem parlar res amb ells per aquest sí.
Hem de votar sí dient-los-hi que és la millor manera que tenim de tornar-los-hi tot el mal que ens han volgut infringir amb el 155.
Hem de votar sí dient-los-hi que sabem que els nostres presos i exiliats no depenen d'aquest vot, que tots són igual, que tots els que han donat suport al 155 són iguals i no esperem res d'ells, però sí esperem que amb el nostre sí el seu estat podrit se sumeixi en el caos i s'afebleixi.

Donar suport a la moció de censura que estava obligat a presentar Pedro Sánchez i el PSOE és la millor manera de precipitar la fallida d'aquest estat podrit.

Res a parlar, res a negociar. Res de res.
Però sí molt a esperar: veure l'estat espanyol sumit en el caos. Aprofitem aquesta oportunitat. Fem-ho.
No va de principis. Va de filldeputisme.
Demostrem podem ser tan o més filldeputes que ells. Destruïm-los. Votem Sí a la moció de censura. Sense parlar res. Sense negociar res. Sense res de res.  
Esto es lo que más os jode, verdad. Pues venga. A favor. 

PS: ja veureu com retira la moció!!!!!!! Ho tinc claríssim! Davant el risc que els republicans catalans votem a favor, ja veureu com es caga a sobre i retira la moció de censura!

Sondeig GESOP per a EP sobre eleccions a BCN: "o fem alguna cosa o seguríssim que guanya i governa C's"

Ahir dilluns El Periódico va publicar una enquesta sobre les eleccions municipals a la ciutat de Barcelona. 

Com a enquesta ens dona tan poca informació sobre com està feta que d'entrada no volia ni comentar-la. No tenim cap manera de saber si la mostra és mínimament representativa. Així, la projecció de vot que efectua està totalment sota sospita. De fet jo ni m'hi fixaré, en l'anàlisi que ara us plantejo. En faré un d'alternatiu.

A partir d'un parell de dades que sí que inclou la informació que ens faciliten, he cregut interessant fer-ne una lectura integrant-hi altres elements com són els resultats electorals a Barcelona de les últimes dues eleccions municipals i de les dues últimes eleccions al Parlament de Catalunya (27S 2015 i 21D 2017).

La dada fonamental de l'enquesta, que no depèn de la mostra, que permet fer-ne una lectura no contaminada per possibles manipulacions, és la dada de la fidelització i del transvasament de vot entre formacions.

Finalment, el coneixement del comportament electoral de les diferents formacions, la seva realitat i la seva potencialitat, després d'analitzar anteriors processos, és el que em permet fer la meva pròpia projecció, que crec molt més fonamentada que la que efectua GESOP per a El Periódico, excessivament esbiaixada, clarament poc fonamentada.

EL TRIOMF DE CIUTADANS

A partir de tot aquest conjunt d'informació i de l'anàlisi que en faig, tinc claríssim, és d'una evidència inqüestionable, que si les eleccions municipals fossin aquest diumenge vinent, guanyaria C's i no hi hauria cap manera d'evitar que governessin.

En què em baso per fer una afirmació tan contundent?

- la molt alta fidelització dels seus votants, fregant el 70%. No perd vot de manera mínimament significativa cap a cap altra formació política. Només hi ha uns irrellevants demoscòpicament vots que diuen anirien a PSC-PSOE. Res.

- es "menja" totalment al PP. El fagocita, fins al punt de deixar-lo fora de l'Ajuntament. Un 45,5% del vot del PP les municipals del 2011 ja té decidit ara votar C's. És una dada brutal. No sé si recordo un transvasament de vot tan massiu des que analitzo enquestes i resultats electorals.

- a banda d'aquest vot provinent del PP, rep vot del 2011 de pràcticament tot l'arc polític amb representació municipal, i ho fa de manera demoscòpicament significativa, tot i que evidentment en uns % molt i molt menors al provinent del PP: captura antics votants del PSC, de CiU i de Barcelona en Comú del 2011.

- la progressió electoral de C's a la ciutat de Barcelona en les diferents eleccions, no ha deixat de créixer, fins arribar al que per ara és el seu sostre, les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D, quan va assolir 218.746 vots, i va esdevenir la força més votada a la ciutat de Barcelona, amb un 23,9% dels vots, 2 punts i gairebé 30.000 vots més que la segona força.

Per tant, la seva fortalesa electoral, que no ha parat de créixer, fins a aquesta fita d'esdevenir la força més votada, sumada a la fagocitació del PP i la captura de vot de la resta de forces polítiques converteix a C's en clarament la força guanyadora si diumenge hi hagués eleccions.

DISSOLUCIÓ DE L'EFECTE COLAU I COL·LAPSE DELS COMUNS

El Periódico, a través de l'anàlisi que fa GESOP, titula que Colau perd força, però tornaria a guanyar. No és cert. Això no és cert. Aquest titular per a mi no té cap fonament. 

En què em baso per fer una afirmació així?

- El desgast de la senyora Colau i dels Comuns és brutal. Desgast i desaprovació. Fins i tot amb els dubtes que tinc sobre la mostra, esbiaixada -per sobrerepresentació- cap a votants del segment Comuns i ERC (és un clàssic en totes les enquestes GESOP sobre Barcelona) i la infrarepresentació d'altres forces, tenim que un 49% dels enquestats diuen que BCN ha empitjorat el darrer any, per només un 27,8% que diuen ha millorat. I per primera vegada des del 2011 en una enquesta GESOP surt que hi ha més gent que creu Colau no és una bona alcaldessa.

- Aquest desgast té una traducció inqüestionable en la projecció de vot dels Comuns que trobem a l'enquesta, en la dada de la fidelitat de vot, que és molt baixa, del 55%. Per a una formació que governa, amb un lideratge indiscutit i pràcticament sense oposició, fidelitzar només un 55% dels votants del 2011 frega la catàstrofe.

- Però hi ha una dada encara més catastròfica per als Comuns: perden vot en totes direccions. Si C's en guanyava provinent de tot arreu, els Comuns estan a l'altra punta, perdent-ne, de manera significativa, cap a PSC, cap a ERC, cap a C's, cap a la CUP i fins i tot cap a PdeCat (aquest fil sí que insignificant demoscòpicament, però per la contundència de la fuga en tantes direccions he volgut consignar-ho). 

- Un escenari així, de molt baixa fidelitat de vot i de fuga en tantes direccions tan oposades, és un escenari políticament infernal. Facis el que facis, alimentaràs fuga de vot. I l'opció de no moure's tampoc és una opció, perquè has perdut massa vot com per a poder aspirar a res. Si per taponar fuga cap a PSC i C's els colauers endureixen el seu discurs contra l'independentisme i fan "guiños" als del 155 com ha fet la Colau sumant-se miserablement al linxament promogut pels del 155 contra el President Torra, alimentaran la fuga d'antics votants amb sensibilitat democràtica i nacional cap a ERC i CUP. Si pel contrari intenten taponar la via d'aigua de fuga de vot cap a partits indepes, el transvassament de vot cap a C's i PP es multiplicarà. Per què? Perquè té molt baixa fidelitat de vot.

- Finalment, el vot dels Comuns a Barcelona presenta una alta volatilitat, si mirem els diferents resultats electorals. Les eleccions municipals del 2015 l'efecte Colau va arrossegar una quantitat de vot que els Comuns (o equivalents) no havien tingut mai a BCN i no han tornat a tenir. Fixeu-vos-hi: el maig del 2015 Colau assoleix 176.337 vots. El 2011 ICV-EUA-Verds n'havien tingut 63 mil. Però Colau arrossega pràcticament el 50% del vot del PSC, que passa de 134 mil el 2011 a 67 mil el 2015. Amén de vot que també va rebre d'entorns molt diferents. Sí, el cim colauer són els 176 mil vots de maig 2015. I ara fixeu-vos: sabeu quants vots van tenir els Comuns a Barcelona només 4 mesos després, el 27S 2015? 85.841. Sí, en 4 mesos 90 mil persones que a BCN havien votat Comuns deixen de fer-ho. I sabeu quanta gent ha votat Comuns a Barcelona el 21D 2017? 85.239, sí gairebé clavats als resultats del 2015.

La lectura que en faig d'aquestes dades és molt clara. Em podeu dir que no hem de comparar eleccions diferents. I teniu raó, així a seques fer-ho té massa riscos. Però fixeu-vos que passar de 176 mil a 85 mil és justament haver fidelitzat només el 55% del teu vot. I aquesta dada coincideix, clavada, amb la fidelització que projecta l'enquesta del GESOP d'unes municipals a unes altres. S'ha acabat l'efecte Colau. I acabat l'efecte Colau, amb les adhesions tan excepcionals que va ser capaç de sumar les municipals de maig 2015, els Comuns, Colau inclosa, tornen al seu segment de vot, al voltant d'aquests 85 mil. Per tant Colau no té cap opció de revalidar l'alcaldia. Cap. Colau no té cap opció de competir amb C's, de disputar l'alcaldia a C's. Colau no és que perdi força però tornaria a guanyar. De cap manera. Colau perd força i es fotrà una nata atòmica. Les dades són del tot contundents.


EL VOT INDEPENDENTISTA, EL VOT PER LA REPÚBLICA

Ja hem vist que les dades i l'enquesta ens projecten inequívocament un triomf segur de C's. Ja hem vist també que, en contra del que diu El Periódico, Colau no té la més mínima opció de disputar l'alcaldia a ningú. Suposo que us esteu preguntant pel vot indepe, quines opcions tenim.

Analitzades les dades, l'enquesta i les diferents seqüències evolutives, tal i com estan les coses, és a dir, com estan les coses a dia d'avui, si diumenge hi hagués eleccions municipals, cap força independentista no té la més mínima opció de guanyar les eleccions, cap força independentista no té la més mínima opció de fer ombra, de posar en perill, ni que sigui mínimament, la victòria de C's.

L'única opció d'una victòria republicana és que el món d'ERC i el món de Junts x CAT seguin, parlin i impulsin un Junts per Barcelona, o un Barcelona per la República, o el que sigui, però junts. Tot el que no sigui això implicarà automàticament la victòria de C's. Sense res a fer. I això ho dic avui, 22 de maig del 2018, i sé que serà així a maig del 2019. Està cantat. Les dades són massa clares.

Una altra cosa és no saber-les llegir o pensar-se, letalment, amb capacitat de girar la truita en solitari. No hi ha cap opció que això passi.

En quina situació estem? Estem en la clàssica situació que "motiva" molt a ERC a creure que tota sola pot aconseguir alguna cosa.

- coincideix, i l'enquesta és molt clara en això, en un moment molt diferent per al que és el món d'esquerra i per al que és el món de Junts x Cat. ERC es presenta com una marca consolidada, i amb un electorat fidel, com C's, fregant el 70%. És una alta fidelitat de vot. No té pèrdues significatives, només una miqueta cap a la CUP, i arrossega una mica de vot de la CiU del 2011. Fin de la historia. ERC va tenir les municipals del 2015 76.000 vots. 

- A més a més ERC, i això els fa viure amb més intensitat el somni humit de creure poden fer alguna cosa en solitari, va tenir un molt bon resultat a Barcelona les eleccions del 21D, amb 191 mil vots. El seu màxim històric.

- Com el 21D, ERC basa la seva estratègia en erigir-se en el vot útil per frenar a C's. Però això ja els va fallar el 21D, i encara no ho han superat. La guerra bruta d'ERC el 21D, amb aquells guasaps fins el mateix dia de les eleccions exigint el vot útil a ERC perquè deien "tenien enquestes", fins i tot "a peu d'urna" el 21D que assenyalaven que els únics que els podien parar eren ells, que estaven en condicions de fer-ho. Allò era fals. L'únic que hauria pogut evitar que C's guanyés les eleccions del 21D hauria estat una candidatura unitària, del tronc central de l'independentisme. Però ERC la va rebutjar. En rebutjar-la, s'erigien a l'hora en els causants del "problema C's" i en la solució "voteu-nos". Però cap enquesta, de les bones, això no ho deia. Al contrari, ja es veia des de l'inici de la campanya, que l'aposta de Junts per Catalunya era l'única que creixia. Alguns ja ho vam dir, en les anàlisis que fèiem. I als meus escrits em remeto.

- No, ERC no té cap possibilitat de guanyar en solitari a C's. Cap. I sí té tots els números que li passi igual que el 21D, i que llavors tot siguin lamentacions i no entendre res. Però així com al Parlament l'impacte de la victòria de C's era mínim, perquè l'important és la suma d'escons, el règim de govern municipal fa que repetir el 21D a BCN impliqui, automàticament, fer alcalde la senyora Carina Mejías o Manuel Valls, implicarà automàticament donar el govern municipal de Barcelona a C's.

- Sí, l'actual PdeCat ofereix una imatge patètica a totes les projeccions electorals. És evident que és una marca cremada, és evident que la desconnexió dels votants és creixent, i que han estat tres anys sense lideratge i de dol per la pèrdua de l'alcaldia el 2015. Però també és molt evident que a Barcelona s'està en condicions de reeditar una operació com la de Junts per Catalunya. El 21D JxCat es va quedar a 3 mil vots d'ERC. Això vol dir que, de facto, estan empatats. En les enquestes bones, de diferents partits, de les que no es publiquen mai, però que he tingut ocasió de fullejar i dir-hi la meva quan m'han demanat la meva opinió, hi ha una constant: Junts per CAT sempre va a l'alça i ERC sempre va a la baixa. És poca cosa, però és significativa en termes demoscòpics. És evident que JxCat cobreix un espai que no té res a veure amb el del Pdecat, un espai del que pdecat només n'és una petita part, un petit percentatge.

- El 2015 Xavier Trias va perdre l'alcaldia perquè va tenir 18 mil vots menys que Colau. Trias havia perdut 16.000 vots en relació al 2011. ERC en va guanyar 13 mil, i tot i així no va tenir ni la meitat de vots que Trias. Trias i ERC van treure més de 50 mil vots als Comuns. Però en no anar junts, per aquests 18 mil vots i un regidor més, Colau ha estat l'alcaldessa equidistant que hem patit a Barcelona en aquests anys decisius. Una alcaldessa desapareguda l'1 d'octubre. Una ciutat que s'ha posat de perfil a uns anys on la majoria de catalans ho hem donat tot per poder fer la República.

I tanmateix, havent estat aquest escenari una càrrega que ha perjudicat moltíssim les nostres aspiracions, no tindria res a veure amb el que passarà, si no ens movem, a les properes eleccions municipals a Barcelona. Si res no canvia el triomf de C's està assegurat, és indiscutible, i no hi haurà cap combinació que pugui impedir tenir un alcalde/alcaldessa de C's.

Si el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya seuen, parlen, i es comprometen a evitar-ho, està a les seves mans fer-ho. Si el món d'Esquerra i de Junts per Catalunya presenten un projecte de ciutat i República, la victòria electoral és segura, i també l'alcaldia. Pel mateix que si no van junts és segura la victòria electoral de C's i el seu accés a l'alcaldia.

EL VOT ESTUPENDISTA I/O CUPAIRE

Finalment, el vot estupendista està per veure com es distribueix. El xoc o la confluència entre l'oportunisme grauperista i el món cupaire de Barcelona promet ser molt entretingut.

Tot i que Graupera ara mateix està molt lluny de poder entrar com a regidor a l'Ajuntament, si concentrés tot el vot estupendista podria acostar-s'hi. El vot estupendista mou uns 20-25 mil vots a Barcelona. I ara mateix per entrar com a regidor calen més de 45 mil vots. Segons quina sigui la participació (p.ex. si s'acosta a la del 21D) més de 50 mil. Graupera ha aconseguit unes 30 mil signatures (que no crec es corresponguin directament en vots cap a la seva persona). Està lluny, per tant, de poder entrar com a regidor, però no és 100% descartable. Caldria veure, sobretot, com es disputa aquest vot amb la CUP. Des del 27S la CUP a Barcelona ha anat reculant. Les municipals del 2015 van tenir 52 mil vots. El 21D 48 mil, comptant amb el vot dels Graupera i altres estupendistes, que van dir els votaven i van fer campanya per ells, per la CUP.

La CUP està en aquesta franja dels 50 mil vots. Una possible aliança entre cup-graupera potser sí permetria concentrar tot el vot hater i estupendista, i acostar-se als 60 mil, amb 4-5 regidors a tot estirar.

Però ni tan sols aquest vot del haterisme/estupendisme posaria en perill el triomf republicà cas que el món d'Esquerra i de Junts per Catalunya impulsin una gran candidatura per Barcelona i per la República. Si no la impulsen ja tot ens donarà igual, perquè res ni ningú no estarà en condicions de disputar el triomf a C's.

I si C's es fa amb la capital de Catalunya, i ho fa per la nostra incapacitat de bastir ponts i projectes entre les forces clau, les forces centrals, de l'independentisme, les forces decisives per construir la República, doncs veniu i m'ho expliqueu.

Jo avui ja he explicat com estan les coses amb totes les dades que tinc a l'abast i posant-hi tota la meva capacitat d'anàlisi i de lectura estratègica de dades i enquestes. Més no hi puc fer. Si ens porteu a aquest punt i hi arribem, m'haureu de permetre una broma una mica macabra: com a mínim els de C's ja han dit que eliminaran la Superilla i segur que aturaran tot aquest ridícul estratosfèric dels horts urbans.

Més enllà de la broma de mal gust hi ha el que ja he reivindicat en altres posts: necessitem un govern municipal que acabi amb el deliri de gestió i incompetència dels Comuns, amb projectes que millorin la qualitat de vida de la majoria de nosaltres, i que estimi i respecti aquest milió de coses que és la ciutat, que som tots nosaltres, que som, en definitiva, els que fem Barcelona. I els que volem fer la República.

YA BASTA! Historias de un chaval de barriada para denunciar el repugnante asedio de los del 155 a nuestra escuela y sus docentes

Hola, me llamo Francesc Abad, aunque también soy para mucha gente Paco, Quico, Cisco o incluso "Francisquito".

A veces me pregunto por qué hablo de mi en algunos posts que de vez en cuando escribo. A veces también me lo pregunta mi madre. Y siempre le respondo que tiene razón, pero que cuando lo hago es porque creo que para explicar ciertas cosas es mejor hacerlo a partir de la experiencia personal, concreta, que no en abstracto.

Hace poco escribí un post en el que hablaba de lo importante que era, en cualquier conflicto, también en la situación de Catalunya, mantenerse humano. El argumento lo había sacado del Canal Historia de TV, de ese anuncio suyo en el que dicen "en la guerra lo importante no es mantenerse vivo, sinó mantenerse humano".

Apelaba al unionismo, al españolismo, para que se mantuvieran humanos en este momento político por el que estamos atravesando. Explicaba que me hubiera gustado tener delante un unionismo humano, y no este unionismo inhumano de los Rivera, Arrimadas, Albiol... La inhumanidad de burlarse y alegrarse de rivales políticos en la prisión o en el exilio. La inhumanidad de construir un relato político basado exclusivamente en la amenaza, en la mentira, en la manipulación, en el menosprecio. La inhumanidad de un discurso únicamente para sembrar y extender el odio.

De entre toda esta inhumanidad hay una mentira que, por lo que soy, por lo que he vivido, por mi familia, me resulta especialmente hiriente: todo lo relativo a la repugnante y sistemática mentira sobre la escuela catalana, a la repugnante persecución de sus docentes y a la miserable acusación de adoctrinamiento.

La escuela catalana es uno de nuestros mayores patrimonios colectivos. Y sus docentes, unos enormes profesionales. La escuela catalana enseña, no adoctrina. La escuela catalana forma personas libres, capacitadas a decidir libremente. La escuela catalana derriba las barreras sociales y trabaja porque todos los escolares tengan las mismas oportunidades.

Muchas veces me quedo pensando por qué lo hacen, por qué són tan vergonzosamente irresponsables para mentir como lo hacen, para querer destruir como quieren destruir una escuela que es y será un orgullo como país, como sociedad. Y siempre acabo igual, "joder, paquito, pues porque lo que quieren es justamente rebentar nuestra sociedad, porque no les interesa ni quieren gente formada y libre, sinó gente facilmente manipulable, porque no les interesa derribar barreras sociales, sinó levantarlas, de origen, de lengua, de lo que sea".

Yo llegué, con mis padres, poco antes de cumplir los 4 años, al barrio de San Ildefonso, la ciudad satélite, en Cornellà de Llobregat, desde Lora del Río. Mis padres eran maestros. Yo fui a una de las escuelas pública del barrio, "el San Ildefonso". Ni una sola clase en catalán. Cuando llegué al BUP era un perfecto analfabeto en catalán, no tenía ni la más remota idea de escribir nada en catalán.

Mi padre, maestro murciano en San Ildefonso, eso lo veía, que todos los chavales que ahí estudiábamos no teníamos ninguna oportunidad de conocer o aprender el catalán. Estoy hablando del tardofranquismo. Con otros profesores intentaron que aquellos chavales del barrio de San Ildefonso no fuéramos unos analfabetos en catalán. Y fíjate, las vueltas que da la vida: una denuncia anónima, como las que ahora quiere promover la señora Levy del PP, llevó a mi padre, maestro murciano preocupado por proporcionar una formación en igualdad de oportunidades a todos los chavales, a ser detenido por la brigada político-social. 

Lo que impulsó a mi padre y a otros maestros del barrio a promover esa reivindicación que acabó con su detención fué lo mismo que impulsó a los padres de Santa Coloma de Gramanet a pedir la immersión lingüística en la escuela. Era la única posibilidad de que la escuela pudiera derribar las barreras sociales de origen, y darnos a todos los escolares las mismas oportunidades.

Y justamente lo que persiguen la gente de C's y del PP con su discurso de odio contra la escuela catalana es acabar con eso, acabar con la escuela como herramienta social capaz de derribar barreras e igualar en oportunidades.

Yo no recibí en toda mi EGB ni una sola clase en catalán, ni de catalán, ni de cultura o historia de Catalunya. Nada. Sí tuve que aprenderme la letra fascista del himno español que compuso Pemán. Sí, aquella de "Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español, que vuelve a resurgir...". Eso sí que era adoctrinamiento. Yo todavía recibí castigos físicos en esa escuela del tardofranquismo. Recuerdo especialmente un profesor muy pegón que teníamos en sexto. Su castigo favorito era ponernos delante de toda la clase, entre la pizarra y la primera fila, nos daba a escoger la mano, y teníamos que extender el brazo horizontalmente, y poner la mano con los dedos recogidos en punta hacia arriba. Una vez estábamos así, nos atizaba con una regla que siempre tenía en su mesa. Un día, de tan fuerte que me dió, la rompió. Era un profesor muy del régimen, que en cuanto el catalán entró en las escuelas se largó. A él nadie le iba a "imponer" el catalán, decía. Esa era la escuela del tardofranquismo que añoran y que reivindican C's y PP.

Pero yo tenía ojos, y veía. Tenía orejas, y escuchaba. Tenía corazón, y sentía. Tenía cerebro, y pensaba. Tenía alma, y me comprometí. A todo esto me ayudó mi paso por los movimientos de base de la iglesia, por la JOBAC (Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars), porque me enseñaron a hacerme preguntas y a ser comprometidamente crítico con el entorno en el que transcurrían nuestras vidas.

Y así es que un chaval de barriada, después de pasar por la escuela franquista, se metió a militar en un independentismo que en aquel momento era poca cosa más que testimonial. Qué adoctrinamiento de qué escuela me llevó a ser independentista??? Va, por favor, ya basta de tanta mentira e intoxicación! YA BASTA!

No somos independentistas por adoctrinamiento, sinó porque somos personas, tenemos capacidad de pensar, de relacionarnos con nuestro entorno y de comprometernos. Atacais la escuela catalana y a sus docentes no porque adoctrina, que ya sabeis que no lo hace, sinó porque forma personas, porque educa, porque proporciona las herramientas para derribar las barreras sociales y porque trabaja para que todos tengamos las mismas oportunidades. Eso es lo que os quereis cargar, y sabeis que solamente lo podreis hacer instaurando un régimen de terror, sometiendo a toda nuestra sociedad al miedo, inculcando un miedo tal en todos nuestros docentes que dimitan de su obligación de formar personas capaces de pensar en libertad, de conocer y ser capaces de valorar críticamente el medio y la sociedad en la que viven.

Una sociedad prisionera del régimen de terror de las denuncias anónimas, como la que llevó a la Brigada Política Social del franquismo hasta mi padre. Eso son C's y PP, esa es la sociedad a la que nos quieren condenar. Esa es su única cultura social: la del miedo y la de la represión. Y en coherencia con todo ello, los comportamientos sociales que están promoviendo son los del odio, los de la ignorancia, los de la negación de la propia realidad en la que transcurren nuestras vidas.

No lo vamos a permitir. Defenderemos nuestras escuelas. Defenderemos nuestros maestros. Nunca más nadie analfabeto en nuestras propias lenguas, sea catalán o sea castellano, que ambas forman parte de nuestro patrimonio como sociedad, ni ignorantes de las lenguas que nos abren las puertas del mundo y nos proporcionan las máximas oportunidades como país y individualmente. Nunca más denuncias anónimas, nunca más Guardia Civil, fiscales, policía nacional o brigadas de lo político-social yendo a buscar maestros a la puerta del aula, como fueron a por mi padre, o como fueron, el 1939, a por tantos maestros de la República.

Defenderemos la libertad, nuestra libertad y una sociedad y un país de hombres libres que piensan en libertad. Defenderemos nuestro derecho a despertarnos cada mañana sin miedo. Defenderemos nuestro derecho a tener un futuro.

Defenderemos la República Catalana.

Anàlisi del 1r BOP 2018 del CEO: Entre la contundència del "tot el peix venut" i l'evidència del poder devastador de l'estupidesa

Primer Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió de l'any 2018.

Segueix sent, aquesta enquesta del CEO, una eina molt valuosa per tenir una visió de com ens expliquem com a societat en termes polítics.

Després de mirar i remirar les taules de l'enquesta, avui la meva anàlisi es mourà al voltant de tres paràmetres:

• els elements de precaució que hem de tenir al voltant de l'enquesta, per evitar ens indueixin a error
• la constatació que en termes polítics al nostre país, i des de fa molt de temps, "tot el peix està venut"
• la crua evidència, dades en mà, del poder devastador de l'estupidesa, singularment aplicable a l'estat espanyol.

Fa poc vaig analitzar l'enquesta postelectoral del CIS en relació a les eleccions del 21D. I vaig explicar que el que em va venir al cap va ser un crit "chiquitodelacalzadail" de "cobardes".

En resposta múltiple, un 46,3% dels enquestats pel CEO creuen que les relacions CAT-ESP és un dels principals problemes que té actualment Catalunya. Preguntats sobre quin de tots els problemes de la resposta múltiples consideren és el més important, un 31,5% assenyala les Relacions CAT-ESP.

Aquesta dada és coherent amb la que oferia el CIS. Però el CIS, un cop identificada aquesta qüestió com el problema més rellevant, enlloc de plantejar als enquestats com s'hi posicionen, passava a preguntar sobre el sexe dels àngels. El CEO no, el CEO ens permet veure en què es tradueix políticament aquesta ubicació del tema nacional (o relacions CAT-ESP) com la qüestió política més rellevant de CAT.

I així podem veure com un 65,1% dels enquestats creuen que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia. Només un 18,9% creuen que ja en tenim prou, i només un marginal 6,4% creuen que tenim massa autonomia.

Aquest percentatge inequívocament massiu de catalans que creuen el nostre nivell d'autonomia és insuficient és una dada constant al llarg dels anys. A l'octubre del 2015 era un 65% i al febrer del 2012 un 65,7%.

Davant d'aquesta evidència, quines sortides polítiques es plantegen els catalans? Doncs en resposta múltiple, l'opció majoritària és la de ser un Estat independent, amb un 40,8 % dels enquestats. Un 22,4% continuen apostant per superar la insuficient autonomia via l'aspiració de ser un Estat dins una Espanya Federal.

Veiem que les dades són coherents: l'estat independent i el federalisme sumen un 63,2%, i la insatisfacció amb la insuficient autonomia se situava en el 65,1%.

La dada que la majoria de la població en la resposta múltiple opta per l'estat independent té fluctuacions de fins a 6 punts en diferents anys, però no per això deixa d'oferir una imatge d'estabilitat. Una altra constant en el temps és la dels qui creuen hauríem de ser una regió d'Espanya, és a dir, sense autonomia. Són entre un 5 i un 7 per cent dels entrevistats. Podem dir que aquest 5-7 per cent és la dimensió del nucli més radicalment unionista i negacionista de la nostra societat.

L'anàlisi d'aquesta pregunta de resposta múltiple creuada per la intenció de vot al Parlament ens dibuixa un curiós panorama de 3 blocs:

- l'independentista, que formen Junts per CAT (84,1% estat independent), ERC (74,3%) i CUP (85,1%).

- el federalista (un Estat dins una Espanya federal), que es concentra entre els votants dels Comuns, amb un 61,3%, però que és l'opció que presenta una major distribució entre totes les forces polítiques: és l'opció d'un 14% de votants de C's, un 11,7% de Junts per CAT, d'un 20,9% dels d'ERC, d'un 28,9% del PSC i fins i tot d'un 11,6% de la CUP i d'un 12,2% del PP.

- l'autonomisme constitucional té, entre els votants de C's, el major suport, amb un 60,9%, seguit de prop pels del PSC, amb un 59,4% i els del PP, amb un 41,3%

- el nucli ultra, que nega l'autonomia, es concentra en els votants del PP, amb un 38,1% i després en els de C's, amb un 21,6%

Atès que aquesta pregunta planteja la possibilitat d'una resposta múltiple, amb 4 opcions diferents, el CEO després el que fa és plantejar una pregunta dicotòmica, que només admet resposta Sí/No. Vol que Catalunya sigui un estat independent?

I aquí és on veiem que d'aquest 40,8% que en la pregunta amb resposta múltiple defensen un estat independent, passem a un 48% que davant la situació d'haver de triar entre un Sí o un No, són partidaris d'un Estat independent.

Aquest 48% de Sí d'aquest maig 2018 és també una constant en el temps als BOP del CEO. A l'octubre 2017 eren un 48,7%, al novembre del 2015 un 48,2%, etcètera. Totes les variacions en els últims 4 anys estan dins dels marges d'error de l'enquesta (+/- 2,53).

És a dir, tot el peix venut. Fa molt temps que l'equilibri entre independentistes i no independentistes es manté constant, amb oscil·lacions sempre dins dels marges d'error. Tot el peix venut. Ni sumem, ni restem. I això és en si mateix, amb tot el que ha passat i està passant, una notícia, una informació molt rellevant.


Llavors, si tot el peix està venut, si amb tot el que ha passat els darrers 4 anys totes les oscil·lacions estan dins el marge d'error de l'enquesta... quin interès pot tenir seguir analitzant una vegada i una altra aquestes dades?

M'ho he preguntat. I al preguntar-m'ho he començat a gratar altres dades del BOP CEO, i llavors és quan he ensopegat amb l'evidència del poder devastador de l'estupidesa. Una mica més amunt hem vist que un 46,3% dels enquestats creien que les relacions CAT-ESP és el principal problema que té actualment CAT. Idèntic percentatge el teníem fa un any, a l'abril del 2017. Però, ai làs! només que anem uns anys més enrere, just a l'inici del que s'ha conegut com a procés, just a l'inici de l'any 2013 (entenent com a detonant de l'inici la mani de l'Onze de Setembre del 2012), veiem que les relacions CAT-ESP només creien era el principal problema de CAT un 20,9%. 5 anys enrere, 26 punts menys. Espectacular.

Què ha passat en aquests 5 anys perquè les relacions CAT-ESP hagin esdevingut el principal problema? RES.

Fa 5 anys el procés independentista tot just s'iniciava. El tema de les relacions CAT-ESP només preocupava a 1 de cada 5 catalans, a un 20,9% dels catalans. 40 punts menys que la preocupació, aquell Febrer 2013, per l'atur, per posar un exemple.

El fer RES de Mariano Rajoy i de l'Estat Espanyol davant la massiva insatisfacció dels catalans amb el nivell d'autonomia de Catalunya és el que ha fet que el que era una preocupació 40 punts per sota de la principal, en 5 anys hagi esdevingut la principal preocupació.

Aquest és el poder devastador de l'estupidesa. Davant del que estava passant es podien fer moltíssimes coses. Però només un estúpid com Mariano Rajoy podia optar per la pitjor de totes, per no fer res. Davant la reivindicació escocesa, el Premier britànic Cameron va posar-se davant del problema i va acordar una consulta, que van perdre els indys escocesos. Catalunya plantejava respecte pel seu estatut, millora del seu finançament, no ser sistemàticament discriminada en les inversions estatals, etc. La reacció davant tot això, que en termes demoscòpics es concreta en aquell 65,1% de catalans insatisfets amb l'actual insuficient nivell d'autonomia, fou la de no fer res. L'estupidesa. I el poder devastador de l'estupidesa ja l'estem veient, ja l'estem patint, nosaltres i tot l'estat, i probablement tota Europa.

Bé, doncs si ja hem vist que tot el peix està venut, i ja som conscients del poder devastador de l'estupidesa... què més ens queda per veure d'aquest CEO que pugui ser interessant de comentar?

Hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció des del primer moment que he començat a mirar les dades d'aquest BOP del CEO, i ha estat veure alguns biaixos en la mostra que, de no tenir-los en compte, ens podien menar a error.

Sé que és molt discutit valorar la representativitat de la mostra tenint en compte el record de vot dels enquestats. Sé que la representativitat de la mostra es garanteix a partir de molts altres atributs (sociològics, econòmics, territorials...). Però en alguns casos els biaixos que trobem en la mostra, a partir del record de vot, són tan grans que és impossible que no ens cridin l'atenció.

I m'ha cridat molt l'atenció la projecció de vot que el BOP efectuava a la CUP. Sobre vot vàlid emès li atribuïa passar d'un 4,46% que va tenir el 21D a un 9%, i de 4 a 11 diputats. És un salt molt important. Llavors, quan he anat a veure el record de vot de la mostra, he vist que els votants de la CUP han estat els més sobrerepresentats de tota la mostra. Van tenir un 3,52% de vot real sobre Cens, però a la mostra un 7% dels enquestats havien votat CUP. És un 3,5% més de sobrerepresentació, la més alta de tota l'enquesta. Al meu entendre l'enquesta sí que permet apreciar una lleu recuperació de la intenció de vot de la CUP, però en cap cas aquesta projecció d'11 diputats. La projecció que jo estimo és que passarien de 4 a 6-7 diputats.

Però en termes de projecció de la visió que ofereix l'enquesta el que més m'ha inquietat ha estat la infrarepresentació de Ciutadans, que va tenir un 19,98% de vot sobre cens i a l'enquesta tenen un 10,6% de record de vot. Aquestes infrarepresentació, que és gestionable en la projecció de la intenció de vot, afecta els resultats de l'enquesta en les preguntes directes, com per exemple allò del Sí/No a la independència. Per això he insistit tant que les oscil·lacions que veiem en els darrers anys estan totes dins dels marges d'error de l'enquesta, i que no ens deixem enlluernar per titulars rotllo "el % més alt de suports" i tal. No. Estem on estàvem. Amb tot el peix venut. Sense oscil·lacions significatives.

Després de la CUP, ERC és la força política més sobrerepresentada a la mostra de l'enquesta, per això també m'atreveixo a dir que d'acord als meus càlculs la seva intenció de vot és lleugerament inferior a la que projecta el CEO.

Fixeu-vos una altra cosa molt important. Hi ha una sèrie d'hiperventilats, de puristes que troben que allò més coherent és votar conjuntament amb el bloc del 155, amb els nostres botxins, per anar a eleccions. "Que tothom es retrati" clamen, com si d'aquest retratar-se n'hagués de sortir una recepta màgica.

Pues no. Mireu, també electoralment tot el peix està força venut. I el que està més clar de tot és que si anem a eleccions l'endemà estarem exactament igual que com estem ara, o pràcticament igual, amb diferències mínimes, insignificants. I els problemes a abordar serien els mateixos que ara, i les possibles solucions les mateixes que ara.

La suma d'intenció de vot directe de Junts per Cat i d'ERC és d'un 35,4% sobre vot vàlid emès. Sabeu quina era aquesta intenció de vot el darrer baròmetre, l'any 2017? Doncs del 35,2%. 

7 mesos de diferència d'un BOP a l'altre, tot un món polític, social i nacional d'un BOP a l'altre i... 0,2 punts de diferència.

Però la CUP puja, diuen els estupendistes, puristes i coherentistes que es plantegen votar amb els botxins del 155 per fer inviable el nosaltres que ofereixen construir els altres independentistes. Sí, efectivament, puja, però només una miqueta. A la que corregim l'efecte del biaix de la sobrerepresentació enorme de la CUP a la mostra d'aquest BOP, veiem que la seva intenció de vot passaria d'un 4,7% el darrer BOP a un 5,5% en aquest, és a dir, +0,8 punts. La intenció de vot ni tan sols arriba a pujar ni un sol punt. Menos lobos.

I ara sumem aquest +0,8 de la CUP al +0,2 de Junts per CAT i ERC, això fa +1.

Recordeu quin era el marge d'error de l'enquesta? Efectivament, del +/- 2,53

O sigui, que tot dins el marge d'error de l'enquesta. El que projecta el CEO és que si hi ha eleccions tot quedarà més o menys igual que ara, variacions absolutament mínimes, que en cap cas modificarien la correlació de forces. Seríem on ara mateix som. Això sí, amb alguns egos hiperventilats, estupendistes, puristes i coherentistes per a tot excepcte per aliar-se fàcticament amb els botxins del 155, satisfets, autocontents, autocomplaguts, onanísticament realitzats.

Amics, amigues, el CEO ens retrata amb molta claredat com estem. Ens agradarà més o menys, però així estan les coses. Com sempre, amb tot el peix venut, amb l'evidència destructiva de l'estupidesa i amb alguns biaixos que cal apreciar, ser-ne conscients que hi són, per evitar alimentar la maquinària autodestructiva de l'estupendisme més nostrat.

DONEC PERFICIAM

Barcelona, la ciutat que és un milió de coses. La destrossa colauer, els nous moviments veïnals, i el que tots estem obligats a fer des d'ara

Luis Arribas Castro, un dels locutors radiofònics més importants que ha tingut aquest país ("creu de Sant Jordi" l'any 2005) va tenir durant molts anys en antena un programa que es deia "La ciudad es un millón de cosas". Jo rarament el podia escoltar. Però el títol em resultava sempre molt suggerent. Parlava de la ciutat. I d'aquest milions de coses que diàriament hi passen. Les coses que ens passen als seus ciutadans. 

És molt difícil que en la presa de decisions es pugui acabar acontentant per igual a tothom, a totes les parts. Però aquest ha de ser un dels objectius de qualsevol governant. 

La senyora Colau havia guanyat pels pèls les eleccions municipals de Barcelona, i ha pogut governar gràcies a l'especial protecció de la llei que regula el règim electoral municipal a la llista municipal més votada, ni que només tingui 11 dels 41 regidors de la ciutat, ni que només tingui 176.000 vots dels més de 700.000 ciutadans que vàrem votar a les últimes municipals. Aquesta llei estatal que regula el règim local estableix que, ni que guanyis per un simple vot, si no hi ha una alternativa que sumi majoria absoluta, governa qui té un vot més.

El que jo no m'esperava -i crec que ningú- és que la senyora Colau comencés a governar CONTRA els 524.000 ciutadans de Barcelona que no l'havíem votat, que les nostres vides li importessin una merda, que ens menyspreés sistemàticament i que la seva acció de govern, hagi empitjorat la qualitat de vida de la immensa majoria de ciutadans de Barcelona. 

 

I així és com em vaig veure abocat a implicar-me, per primera vegada a la meva vida, en lluites veïnals. Vivia tan tranquil al meu barri i a la meva ciutat: em llevava, anava a treballar, tornava a casa, militava a l'independentisme, em venien a veure la família, els amics, em movia, sortia, no tenia cap problema de soroll, ni de fums... I llavors arriben la Colau i els seus sectaris i implanten, sense que cap veí ni ho sabés ni pogués intervenir ni dir res, la Superilla del Poblenou. I de sobte el barri es va sumir en un autèntic caos.

Tots els veïns del barri i tota la gent que hi treballa o que s'hi mou hem passat a consumir moltes més hores de les nostres vides en els nostres desplaçaments. De sobte, excepte en els pocs trams desertitzats de la Superilla, tot el barri des del carrer Tànger fins el carrer Taulat es va congestionar demencialment. El transport públic en superfície va empitjorar tant que la gent fa broma que va a peu a agafar l'autobus fora del barri, perquè així avança més que si l'agafa a les parades del barri. Els comerços i empreses de la Superilla van tenir des del primer moment moltíssims problemes. Alguns han tancat. D'altres han acomiadat treballadors. I molts aguanten amb l'esperança que aquest despropòsit s'acabi i puguin remuntar. De sobte, a la majoria del barri, a la pràctica totalitat del barri, vivim amb col·lapses diaris, amb més soroll, amb més fum i amb més contaminació.

Els veïns vam recollir signatures, ens vam manifestar, vam fer talls de trànsit. Res. Vam demanar ser escoltats. I se'ns va ignorar. Vam demanar una consulta popular, i els colauers se'ns en van riure a la cara. I la vam organitzar els veïns, amb la supervisió pel que fa a la netedat del procés, de partits polítics molt diversos. I un 87% dels veïns que hi van participar van votar en contra de la Superilla. I l'únic que els colauers van fer va ser insultar-nos i amenaçar-nos de denunciar-nos a protecció de dades. 

A la vista de la contundència dels resultats de la consulta la majoria de regidors del Districte van parlar i van presentar una proposta de resolució perquè l'Ajuntament assumís la reivindicació dels veïns, i la van portar al ple del Districte, i es va aprovar per clara majoria. Però els colauers van dir que les resolucions aprovades a proposta de l'oposició jurídicament no són vinculants per al Govern municipal, i que per tant se seguirien passant per l'entrecuix l'opinió dels veïns i els acords democràtics que representen la majoria dels veïns a través dels seus representants, dels seus regidors. 

I encara tenen la barra de dir que volen promoure "multiconsultes". Quina poca vergonya.

El que ha passat al Poblenou ha passat a més barris de Barcelona. Amb un altre element compartit a tots els barris: la majoria de les associacions de veïns clàssiques són el braç "armat" dels colauers. Han passat de representar els veïns i les seves problemàtiques, a intentar silenciar-los, anul·lar les seves reivindicacions. I això és el que ha provocat el sorgiment de noves plataformes veïnals i entitats ciutadanes. 

Fa cosa d'un mes 7 d'aquestes noves plataformes i entitats van presentar la Coordinadora URBAMÒBIL, per unir forces i compartir lluites que tenen dimensió de ciutat. Aquesta coordinadora representa la substitució de la casta burocratitzada i servil de les associacions de veïns tradicionals, a "sou" dels colauers, per nous moviments veïnals i ciutadans que situen la qualitat de vida dels veïns i la facilitat per viure, treballar i progressar a la ciutat de Barcelona pel davant de tot. 

La ciudad es un millón de cosas, i això donava nom a aquest mític programa radiofònic. Però també és un concepte. La ciutat és tantes coses com persones hi vivim. Són les nostres vides, són els nostres problemes, són les nostres feines, són el nostre oci, són les nostres relacions amb l'entorn, són la nostra mobilitat, són el nostre temps, són les nostres compres. 

Fins ara, des del 1979, més o menys tots els governs municipals havien tingut les seves idees i els seus programes, però estaven pensats perquè allò que es fes millorés la vida de la gran majoria, per no dir de tots. O com a mínim allò que es feia no es feia contra ningú, i menys contra la gran majoria de barcelonins. Fins ara, fins que els colauers han entrat al govern municipal.

I una altra cosa, sovint penso que aquesta ciutat i aquest país té pendent un homenatge molt gran a Pasqual Maragall i l'equip del PSC que va agafar el timó de la ciutat amb les primeres eleccions municipals dels 1979. Tenien ambició, estaven preparats i van tenir la capacitat d'actualitzar la ciutat, la Barcelona grisa i anònima a que el franquisme l'havia condemnada, per a projectar-la com una de les grans metròpolis mundials.

Sovint penso en el desastre que hauria estat per a la ciutat que després del franquisme hagués caigut en mans com els colauers. No hi hauria res d'aquesta ciutat meravellosa que ara tenim. No s'hauria fet cap de les obres fonamentals per a la ciutat. Estaríem col·lapsats, residualitzats. L'obra d'aquell PSC va ser extraordinària. Es van abocar als barris que més ho necessitaven, amb infraestructures de tota mena, amb equipaments, amb embelliment. Van recuperar Ciutat Vella. Van portar els Jocs Olímpics, van fer la Vila Olímpica, van obrir Barcelona al mar, recuperant per a tota la ciutat i la seva gent 4 magnífics kilòmetres de platges. Van fer les rondes. I un llarguíssim etcètera. La ciutat de Barcelona és viva gràcies a tot allò. I res de tot allò no hauria estat possible amb els Colauers. Res. 

Per acabar-ho d'adobar tot, Barcelona s'ha convertit en territori cobejat per tota mena d'oportunistes i paracaigudistes polítics: Si una oportunista com la Colau ha pogut arribar a alcaldessa, per què no poden intentar-ho d'altres? I així estem

Mentres tant, en la ciutat real, tots els diumenges del mes de maig la gent de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou, els dediquem a informar i a recollir les adhesions dels nostres veïns a la demanda judicial contra l'Ajuntament colauer que presentarem el mes de juny. Aquests nous moviments veïnals com la PASP9 tenen una característica molt singular: la seva transversalitat. Hi coincidim gent que ha votat  Convergència, C's, ERC, PP... i fins i tot companys que havien votat Colau! Perquè els problemes que ens ha generat la senyora Colau ens afecten per igual a tots, perquè afecten per igual al veí de sota o al de la finca del costat. 

A nivell personal, sense el barret de membre de la Plataforma veïnal, treballaré perquè, a Barcelona, els nostres dos grans mons polítics republicans (el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya/Pdecat) parlin i siguin capaços d'entendre's per plantejar un projecte comú, seriós, ambiciós, inclusiu, republicà, per a la ciutat de Barcelona. Un projecte que obri les portes a una amplíssima candidatura unitària que asseguri la victòria republicana a la ciutat de Barcelona. 

Els grups municipals d'ERC i de Pdecat es coneixen perfectament la ciutat i els seus problemes. Han estat molt actius i molt propers als veïns. Aquí al barri la gent d'ERC i la gent de Pdecat sempre hi són. Cal que parlin, cal que es facin còmplices d'aquesta necessitat i alhora oportunitat, i cal que treballin, des de la discreció, per trobar un cap de llista que representi aquesta transversalitat, algú inequívocament vinculat a la ciutat, que la conegui, que en pugui ser imatge i que assumeixi el lideratge i la pluralitat del seu equip. Un equip que ha d'incloure, evidentment, els lideratges propis de les organitzacions que impulsin aquest projecte unitari, perquè necessitem de la seva capacitat, experiència i coneixement. Una candidatura, a més, generosa per anar a buscar les persones més preparades, més adequades, per gestionar la ciutat. Una candidatura allunyada dels personalismes, dels oportunistes i dels egos redemptoristes.


Quan ja havia escrit el post, i estava pendent només de revisar-lo, hem conegut que el President Puigdemont ha proposat el company Quim Torra com a candidat a la presidència de la Generalitat. I a la senyora Colau li ha faltat temps per sortir a intoxicar, mentir i insultar-lo greument, gravíssimament.

La senyora Colau està molt nerviosa. El seu balanç com a alcaldessa no pot ser pitjor. No només no ha fet gairebé res, sinó que el poc que ha fet ha estat un autèntic desastre. La senyora Colau, que va arribar a l'alcaldia fent-se còmplice de la guerra bruta de l'estat contra l'independentisme, actuant de còmplice necessària de les clavegueres de l'estat, i que no ha demanat mai perdó per aquest miserable comportament, ara exigeix al Quim Torra que demani perdó per no sé quines barbaritats s'ha inventat, manipulat, la senyora Colau i els seus.

Res del que fa la Colau en aquests nivells és gratuït. Si ha reaccionat així, com ho ha fet, és perquè creu li pot comportar rèdits electorals. Si, com sembla, Junts per CAT i ERC han arribat a un acord per fer Govern a nivell de país, això fa absolutament obligatori arribar a un acord per guanyar la capital de Catalunya, per anar junts a les municipals a Barcelona i guanyar.

Ara més que mai. Els colauers han reaccionat des de la més repugnant misèria moral a la candidatura de Quim Torra. Junts per Catalunya i ERC han de reaccionar amb lleialtat al President de CAT i al seu Govern, fent una candidatura per guanyar Barcelona, la capital de Catalunya.

PS: Permeteu-me dos exemples sagnants d'això que us explico ens estan fent els colauers a la gent de Barcelona, del seu sectarisme atroç, de les seves "prioritats":

1. Per guasap un d'aquests veïns que ens hem conegut i començat a treballar plegats en aquestes noves plataformes veïnals. És una foto del capdavall del C/Bilbao. Aquests dies l'Ajuntament està fent obres al llarg de tot aquest carrer per fer-hi un altre d'aquests megacarrils bici. Ningú no s'hi ha oposat, malgrat la desaparició d'aparcament en superfície que comportarà aquesta actuació, sense que l'Ajuntament hagi ofert cap alternativa.
Doncs bé, en aquest tram final del carrer Bilbao, que des del tema Superilla ja va congestionadíssim, aquests dements gestors municipals han fet un embut, i tots els cotxes i autobusos només tindran un únic carril fins poder arribar al Passeig de Clavell, que actua com a lateral de la ronda literal, i que és la via per accedir-hi. I tot, no us ho perdeu, únicament perquè les bicis puguin arribar a la platja (recordar que Bilbao és paral·lel a la Rambla, que ja té un carril bici que arriba fins la platja).

Aquestes són les prioritats dels colauers: que les bicis puguin arribar a la platja, ni que per fer-ho hagi de perjudicar salvatgement tot el transport en superfície: el transport públic, els autobusos, el transport i repartiment de mercaderies o la gent que hi circula cada dia per anar a la feina, i als veïns del carrer Bilbao, que si ja havien vist incrementar el soroll, els fums i la contaminació del seu carrer, ara encara en patiran més.

2. Entre el carrer Bilbao i la Vila Olímpica el c/Taulat "tanca" el barri històric del Poblenou per la banda de mar. És un carrer estret en la major part dels seus trams, amb una vorera per als vianants de poc més d'un parell de pams. Una vorera que no permet passar-hi ni amb una cadira de rodes ni amb cotxet de nens, d'estreta que és.
Què han fet els colauers? Bingo! Fer-hi un carril bici! Res de guanyar espai per ampliar la vorera, pensant en els vianants, en necessitats com cadires de roda, cotxets de nens, etc! Resultat: carrer Taulat col·lapsat, veïns cabrejats, veïns sense vorera... i carril bici que no usa pràcticament ningú.