1. Tenim Govern constituït, que no restituït. Però tenim restitucions, tot i que també cessacions. És un primer plat una mica estrany, perquè a més a més seguim treballant per la restitució, començant pel canvi de reglament del Parlament que hauria de permetre la investidura telemàtica de Puigdemont. Sí, és un govern una mica estrany, amb un ull permanentment fixat en aspectes polítics d'indubtable importància política, però intangibles, com és la qüestió de presos i exiliats, com són les invocacions a fer la República, etc. I amb l'altre ull revolucionat fixant-se en el major nombre possible de coses i acció de govern, intentant visualitzar una activitat que ajudi a legitimar tot el que s'ha fet i ha passat aquests mesos.
Seria interessant que el Govern baixés una mica el nivell de gesticulació. Entenc perquè passa, però crec que no ajuda, sobretot quan és excessiu. Ahir vam tenir una mostra -intranscendent, però molt reveladora- de com podem fregar el ridícul si actuem des d'aquesta ansietat hiperbòlica. La consellera d'Agricultura va fer un tuit després de l'aprovació pel Govern d'un nou "pla transversal" batejat com "l'estratègia marítima". En el seu tuit la consellera va dir: "El que fem avui és històric. És la primera vegada que CAT es dota d'una estratègia marítima de conjunt, integral, per tal de desenvolupar el màxim potencial (...)"
Amb tot el carinyo, consellera, per a estratègia marítima la de l'expansió mediterrània de la corona catalana els segles XIII, XIV i XV. Per a estratègia marítima la que ens va dur a ser una de les flotes més poderoses de la mediterrània. Per a estratègia marítima, l'expansió comercial amb els "Consolats de Mar", que n'hi va haver més de vint, al llarg de tota la costa i illes mediterrànies. Per a estratègia marítima la que ens va donar els més grans almiralls, com Roger de Llúria, però també com Lluís de Recasens, un almirall clau en la victòria de la gran flota cristiana a la Batalla de Lepant.
No, en cap cas "per primera vegada", consellera, en cap cas. I després també una miqueta més de "pudor", no caiguem en la sobreactuació, perquè no té cap sentit i ens portarà a perdre credibilitat. "El que fem avui és històric". A veure, consellera, que ni tan sols tenim la propietat dels nostres grans ports, que només podem "gestionar" per delegació, que ni tan sols podem dotar-los de les infraestructures que més necessiten, com accessos ferroviaris, que no tenim cap control sobre el nostre espai marítim, que no tenim guàrdia costera, que no podem fer res per protegir i ordenar les nostres fronteres marítimes, que ni tan sols gestionem l'entrada i sortida de mercaderies. Que tota la regulació de l'espai de delimitació marítimo-terrestre correspon a l'Estat, etc etc.
2. El país té un Govern o els partits polítics tenen un Govern? I és un Govern o en són dos?
Un dels principals problemes de tot el que vam viure el 2017 fou el partidisme. En el món independentista crec no se'n salva cap, de partit, només persones. El partidisme en si no seria un problema si no derivés en una realitat de desconfiança, de mirar-se de reüll, de falta de sinceritat, de fer les coses més pensant en que l'altre quedi en evidència que pel que és la cosa. I sí, aquí han fet partidisme els partits de govern, com els que formaven Junts pel Sí (el món convergent i el món d'ERC), però també els que tot el que feien era mirar-s'ho, com la CUP.
Com un miracle, aquest partidisme només va ser superat per l'1-O. És l'únic moment en aquest país que hem actuat com a un moviment, des del nosaltres, i no des del partidisme. L'únic.
Als pocs dies de constituït l'actual Govern, crec que a tots ens ha entrat, pel que estem veient, l'angoixa de veure que altre cop la clau són els partits, que les coses se segueixen fent massa en clau de partit. Donem-los-hi temps. Però siguem exigents en aquest punt. No permetem que altre cop el partidisme ho empastifi tot.
I això ens porta a creuar els dits, sospirar i desitjar que el President Quim Torra se'n surti, amb aquestes peces, d'aconseguir que tinguem un govern, un únic govern... Perquè, amics meus, una de les conseqüències letals del partidisme podria ser que en comptes d'un govern en tinguéssim dos, o fins i tot tres, segons adscripcions polítiques, partidistes i de lleialtats personals, amb les seves pròpies agendes i interessos ocults.
3. "Admiració" pel país de savis que sembla som. Porto militant des del 1984. He après moltíssim de molts dels lluitadors per la independència que ens han precedit i que he tingut la sort de conèixer. Però confesso que ara, en aquests moments, no sabria dir què és el que hem de fer. Només m'atreveixo a apel·lar a l'actitud que hem de tenir en un moment així. En aquestes circumstàncies, em resulta absolutament sorprenent veure la quantitat de gent que no té el més mínim dubte sobre el que s'ha de fer. Sento una gran "admiració" per tots ells i elles. I penso, ja és estrany que en un país amb tants savis, amb tanta gent que sap perfectament el que s'ha de fer, portem més de 300 anys d'opressió. Alguna cosa no em lliga...
4. Volem fer de "l'agror" la nostra principal característica espiritual i anímica com a poble? Volem ser un poble "agre", volem ser reconeguts com "els agres"?
Seria interessant que el Govern baixés una mica el nivell de gesticulació. Entenc perquè passa, però crec que no ajuda, sobretot quan és excessiu. Ahir vam tenir una mostra -intranscendent, però molt reveladora- de com podem fregar el ridícul si actuem des d'aquesta ansietat hiperbòlica. La consellera d'Agricultura va fer un tuit després de l'aprovació pel Govern d'un nou "pla transversal" batejat com "l'estratègia marítima". En el seu tuit la consellera va dir: "El que fem avui és històric. És la primera vegada que CAT es dota d'una estratègia marítima de conjunt, integral, per tal de desenvolupar el màxim potencial (...)"
Amb tot el carinyo, consellera, per a estratègia marítima la de l'expansió mediterrània de la corona catalana els segles XIII, XIV i XV. Per a estratègia marítima la que ens va dur a ser una de les flotes més poderoses de la mediterrània. Per a estratègia marítima, l'expansió comercial amb els "Consolats de Mar", que n'hi va haver més de vint, al llarg de tota la costa i illes mediterrànies. Per a estratègia marítima la que ens va donar els més grans almiralls, com Roger de Llúria, però també com Lluís de Recasens, un almirall clau en la victòria de la gran flota cristiana a la Batalla de Lepant.
No, en cap cas "per primera vegada", consellera, en cap cas. I després també una miqueta més de "pudor", no caiguem en la sobreactuació, perquè no té cap sentit i ens portarà a perdre credibilitat. "El que fem avui és històric". A veure, consellera, que ni tan sols tenim la propietat dels nostres grans ports, que només podem "gestionar" per delegació, que ni tan sols podem dotar-los de les infraestructures que més necessiten, com accessos ferroviaris, que no tenim cap control sobre el nostre espai marítim, que no tenim guàrdia costera, que no podem fer res per protegir i ordenar les nostres fronteres marítimes, que ni tan sols gestionem l'entrada i sortida de mercaderies. Que tota la regulació de l'espai de delimitació marítimo-terrestre correspon a l'Estat, etc etc.
2. El país té un Govern o els partits polítics tenen un Govern? I és un Govern o en són dos?
Un dels principals problemes de tot el que vam viure el 2017 fou el partidisme. En el món independentista crec no se'n salva cap, de partit, només persones. El partidisme en si no seria un problema si no derivés en una realitat de desconfiança, de mirar-se de reüll, de falta de sinceritat, de fer les coses més pensant en que l'altre quedi en evidència que pel que és la cosa. I sí, aquí han fet partidisme els partits de govern, com els que formaven Junts pel Sí (el món convergent i el món d'ERC), però també els que tot el que feien era mirar-s'ho, com la CUP.
Com un miracle, aquest partidisme només va ser superat per l'1-O. És l'únic moment en aquest país que hem actuat com a un moviment, des del nosaltres, i no des del partidisme. L'únic.
Als pocs dies de constituït l'actual Govern, crec que a tots ens ha entrat, pel que estem veient, l'angoixa de veure que altre cop la clau són els partits, que les coses se segueixen fent massa en clau de partit. Donem-los-hi temps. Però siguem exigents en aquest punt. No permetem que altre cop el partidisme ho empastifi tot.
I això ens porta a creuar els dits, sospirar i desitjar que el President Quim Torra se'n surti, amb aquestes peces, d'aconseguir que tinguem un govern, un únic govern... Perquè, amics meus, una de les conseqüències letals del partidisme podria ser que en comptes d'un govern en tinguéssim dos, o fins i tot tres, segons adscripcions polítiques, partidistes i de lleialtats personals, amb les seves pròpies agendes i interessos ocults.
3. "Admiració" pel país de savis que sembla som. Porto militant des del 1984. He après moltíssim de molts dels lluitadors per la independència que ens han precedit i que he tingut la sort de conèixer. Però confesso que ara, en aquests moments, no sabria dir què és el que hem de fer. Només m'atreveixo a apel·lar a l'actitud que hem de tenir en un moment així. En aquestes circumstàncies, em resulta absolutament sorprenent veure la quantitat de gent que no té el més mínim dubte sobre el que s'ha de fer. Sento una gran "admiració" per tots ells i elles. I penso, ja és estrany que en un país amb tants savis, amb tanta gent que sap perfectament el que s'ha de fer, portem més de 300 anys d'opressió. Alguna cosa no em lliga...
4. Volem fer de "l'agror" la nostra principal característica espiritual i anímica com a poble? Volem ser un poble "agre", volem ser reconeguts com "els agres"?
Té un punt commovedor assistir a l'actuació sistemàtica, implacable, sense concessions, dels nostres "agres". Tot està malament. Tot ho fem malament. Tots s'equivoquen. Tots -els altres- són covards, traïdors, febles, incapaços. Tots -els altres- només ens volen que enganyar, tots amaguen coses, tots només miren per ells. Tota la resta de països són millors que nosaltres. Nosaltres estem a la cua de tot, nosaltres no ens en sortirem mai. Nosaltres no l'encertem ni per casualitat.
I si cal els nostres agres s'inventen la història a la mida de la seva agror. L'altre dia un tuitejava alguna cosa així com que tenim el que ens mereixem, i que res del que ens està passant ens estaria passant si fóssim un poble com cal, com p.ex. els irlandesos, que aquests sí van saber fer la República.
Llàstima que la realitat sigui que des de la primera declaració d'independència fins fer realitat la independència, els irlandesos s'hi van estar 3 anys. Nosaltres ho vam intentar l'octubre del 2017, excepte els savis crec que tothom tenia molt clar que aconseguir-ho a la primera seria molt difícil. I que vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I hi estem anant. Ningú no ha renunciat a res. I fins i tot en el calendari de l'agror, encara hauríem de tenir 2 anys i 4 mesos de marge... per fer-ho com aquells que sí ho sabien fer tan bé, i no com nosaltres, els irlandesos.
5. Les municipals 2019 seran clau.
I si cal els nostres agres s'inventen la història a la mida de la seva agror. L'altre dia un tuitejava alguna cosa així com que tenim el que ens mereixem, i que res del que ens està passant ens estaria passant si fóssim un poble com cal, com p.ex. els irlandesos, que aquests sí van saber fer la República.
Llàstima que la realitat sigui que des de la primera declaració d'independència fins fer realitat la independència, els irlandesos s'hi van estar 3 anys. Nosaltres ho vam intentar l'octubre del 2017, excepte els savis crec que tothom tenia molt clar que aconseguir-ho a la primera seria molt difícil. I que vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I hi estem anant. Ningú no ha renunciat a res. I fins i tot en el calendari de l'agror, encara hauríem de tenir 2 anys i 4 mesos de marge... per fer-ho com aquells que sí ho sabien fer tan bé, i no com nosaltres, els irlandesos.
5. Les municipals 2019 seran clau.
El 21D l'independentisme va assolir una victòria extraordinària, imposant-se a la repressió, a la presó, a l'exili, a les amenaces, a la por. I la vam aconseguir en les més precàries condicions per a nosaltres. Una derrota ens hauria costat molt cara. Per això va ser tan important el triomf del 21D.
I em sembla que no som prou conscients que les municipals del 2019, d'aquí menys d'un any, seran molt més que unes municipals, i tindran una lectura que anirà molt més enllà de la tradicional municipalista. Per avançar cal que el mapa electoral que surti d'aquestes eleccions no ofereixi cap dubte de l'hegemonia social i política de l'independentisme. Això ens planteja una doble exigència:
- guanyar al màxim de municipis
- guanyar en els municipis més emblemàtics, les grans capitals.
No tinc clara l'estratègia pel primer dels objectius (guanyar al màxim de municipis), però sí tinc claríssima l'única estratègia possible per guanyar als municipis més emblemàtics, singularment les grans capitals. I aquesta única estratègia possible passa per un acord entre el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya per impulsar i fer realitat unes grans llistes unitàries dels defensors de la República. Això és singularment important a Barcelona, on si ERC i JxCAT no seuen, parlen i impulsen una candidatura unitària és impossible que cap dels dos guanyi. Impossible. I regalaran el triomf i l'ajuntament a C's (en aquests moments són els que tenen més números) o a la Colau.
Seria d'una irresponsabilitat atroç que ERC i Junts xCAT no acordessin aquesta candidatura. No hi ha cap motiu racional, republicà o confessable per no fer-ho. CAP.
Si ERC es manté en la negativa a impulsar una candidatura republicana a Barcelona hauria d'actuar amb sinceritat i explicar que potser si no ho fa és perquè vol pactar amb Colau, i que per tant, votar ERC és votar per un govern amb Colau.
D'acord a totes les dades que he pogut manegar, si demà fossin les eleccions a BCN la victòria de C's seria claríssima. Quin problema pot tenir? que pel vot útil unionista es mengi tot el vot del PP i es quedi a les portes de la majoria absoluta, sense arribar-hi. El candidat o candidata de C's seria alcalde en totes les opcions, excepte que l'oposició presenti un candidat alternatiu que sumi majoria absoluta. La perversitat dels càlculs dels colauers i d'ERC és que en un escenari així, els regidors de Junts x Cat no podrien negar-se a votar qui va col·laborar amb les clavegueres de l'estat per fer fora Trias, la Colau.
En canvi, si ERC i Junts per CAT pacten impulsar una candidatura, qui sigui el o la cap de llista amb tota seguretat serà el nou alcalde o alcaldessa de la ciutat. Sense cap mena de dubte. No fer-ho no només és irresponsable per permetre que C's guanyi a BCN i tingui opcions de governar, no fer-ho vol dir també renunciar a visualitzar Barcelona com la capital republicana del nostre país, compromesa amb la independència.
Amics d'ERC i amics de Junts per CAT. Seieu, parleu i impulseu aquesta candidatura guanyadora.
6. Afeblim l'estat espanyol i el bloc del 155.
I em sembla que no som prou conscients que les municipals del 2019, d'aquí menys d'un any, seran molt més que unes municipals, i tindran una lectura que anirà molt més enllà de la tradicional municipalista. Per avançar cal que el mapa electoral que surti d'aquestes eleccions no ofereixi cap dubte de l'hegemonia social i política de l'independentisme. Això ens planteja una doble exigència:
- guanyar al màxim de municipis
- guanyar en els municipis més emblemàtics, les grans capitals.
No tinc clara l'estratègia pel primer dels objectius (guanyar al màxim de municipis), però sí tinc claríssima l'única estratègia possible per guanyar als municipis més emblemàtics, singularment les grans capitals. I aquesta única estratègia possible passa per un acord entre el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya per impulsar i fer realitat unes grans llistes unitàries dels defensors de la República. Això és singularment important a Barcelona, on si ERC i JxCAT no seuen, parlen i impulsen una candidatura unitària és impossible que cap dels dos guanyi. Impossible. I regalaran el triomf i l'ajuntament a C's (en aquests moments són els que tenen més números) o a la Colau.
Seria d'una irresponsabilitat atroç que ERC i Junts xCAT no acordessin aquesta candidatura. No hi ha cap motiu racional, republicà o confessable per no fer-ho. CAP.
Si ERC es manté en la negativa a impulsar una candidatura republicana a Barcelona hauria d'actuar amb sinceritat i explicar que potser si no ho fa és perquè vol pactar amb Colau, i que per tant, votar ERC és votar per un govern amb Colau.
D'acord a totes les dades que he pogut manegar, si demà fossin les eleccions a BCN la victòria de C's seria claríssima. Quin problema pot tenir? que pel vot útil unionista es mengi tot el vot del PP i es quedi a les portes de la majoria absoluta, sense arribar-hi. El candidat o candidata de C's seria alcalde en totes les opcions, excepte que l'oposició presenti un candidat alternatiu que sumi majoria absoluta. La perversitat dels càlculs dels colauers i d'ERC és que en un escenari així, els regidors de Junts x Cat no podrien negar-se a votar qui va col·laborar amb les clavegueres de l'estat per fer fora Trias, la Colau.
En canvi, si ERC i Junts per CAT pacten impulsar una candidatura, qui sigui el o la cap de llista amb tota seguretat serà el nou alcalde o alcaldessa de la ciutat. Sense cap mena de dubte. No fer-ho no només és irresponsable per permetre que C's guanyi a BCN i tingui opcions de governar, no fer-ho vol dir també renunciar a visualitzar Barcelona com la capital republicana del nostre país, compromesa amb la independència.
Amics d'ERC i amics de Junts per CAT. Seieu, parleu i impulseu aquesta candidatura guanyadora.
6. Afeblim l'estat espanyol i el bloc del 155.
El que vàrem fer a la moció de censura va ser molt inteligent, perquè permetia afeblir l'estat espanyol i els actors del 155. I així ha estat. PP instal·lat en turbulent procés de refer-se i C's absolutament col·lapsats, sense rumb. I el PSOE, amb el govern més feble des del 1979. Paciència i aprofitem-ho tot per afeblir-los. Però fem-ho amb germanor amb el poble espanyol democràtic i republicà, que també hi és.
7. L'exili: denúncia de la repressió i oportunitat per a potenciar la dimensió internacional del nostre conflicte.
7. L'exili: denúncia de la repressió i oportunitat per a potenciar la dimensió internacional del nostre conflicte.
La figura del President Carles Puigdemont és absolutament clau, decisiva. Cal constituir l'estructura del Consell de la República a l'exili. I cal aprofitar la repercussió que té la batalla judicial iniciada per l'estat espanyol per aconseguir el màxim de suports i així poder fer doblegar l'estat espanyol.
8. Dissenyar i treballar estratègicament sobre els eixos inclusius per a potenciar el creixement del suport a la independència, a la República Catalana.
Aquests eixos inclusius són 2:
- l'econòmic, que sempre hi ha estat. La gent no s'ha fet independentista per motius identitaris, sinó perquè en algun moment ha arribat al convenciment que la independència implicarà més i millors oportunitats per a tots, que ens permetrà ser un país més pròsper, amb més benestar i qualitat de vida. Cal persistir en això. Cal explicar-ho sempre i de la manera més didàctica possible. Però també cal que la nostra obra de govern sigui coherent amb tot això. Fins ara el gran èxit del procés ha estat haver mantingut el suport de les classes mitjanes. Si les polítiques del Govern se situen únicament en despesa, despesa i despesa, i no es preocupen del creixement econòmic i que aquest creixement beneficiï al gruix de la població, perdrem les classes mitjanes, i no ens ho podem permetre.
- el democràtic: la repressió viscuda del setembre fins ara, la violència salvatge de l'1-O, els presos, els exiliats, la total judicialització i persecució de tota dissidència ha generat un nou eix inclusiu, el de les persones que volen la República per fugir d'aquest autoritarisme atroç. Aquest pas ja l'han fet, per algunes dades que hem pogut treballar, algunes persones. Però el potencial de creixement del suport a la República és molt gran, perquè fins i tot entre els votants de partits del bloc del 155 hi ha un molt significatiu rebuig a la repressió. Gairebé un 20% dels antics votants de C's la rebutgen, més d'un 50% dels del PSC. I ningú dels del PP. I entre els Comuns el rebuig és massiu.
9. Superem febleses estructurals.
8. Dissenyar i treballar estratègicament sobre els eixos inclusius per a potenciar el creixement del suport a la independència, a la República Catalana.
Aquests eixos inclusius són 2:
- l'econòmic, que sempre hi ha estat. La gent no s'ha fet independentista per motius identitaris, sinó perquè en algun moment ha arribat al convenciment que la independència implicarà més i millors oportunitats per a tots, que ens permetrà ser un país més pròsper, amb més benestar i qualitat de vida. Cal persistir en això. Cal explicar-ho sempre i de la manera més didàctica possible. Però també cal que la nostra obra de govern sigui coherent amb tot això. Fins ara el gran èxit del procés ha estat haver mantingut el suport de les classes mitjanes. Si les polítiques del Govern se situen únicament en despesa, despesa i despesa, i no es preocupen del creixement econòmic i que aquest creixement beneficiï al gruix de la població, perdrem les classes mitjanes, i no ens ho podem permetre.
- el democràtic: la repressió viscuda del setembre fins ara, la violència salvatge de l'1-O, els presos, els exiliats, la total judicialització i persecució de tota dissidència ha generat un nou eix inclusiu, el de les persones que volen la República per fugir d'aquest autoritarisme atroç. Aquest pas ja l'han fet, per algunes dades que hem pogut treballar, algunes persones. Però el potencial de creixement del suport a la República és molt gran, perquè fins i tot entre els votants de partits del bloc del 155 hi ha un molt significatiu rebuig a la repressió. Gairebé un 20% dels antics votants de C's la rebutgen, més d'un 50% dels del PSC. I ningú dels del PP. I entre els Comuns el rebuig és massiu.
9. Superem febleses estructurals.
El creixement del republicanisme té un problema molt greu: l'estructura dels mitjans de comunicació de masses a ESP absolutament podrits i servils amb l'estat, les oligarquies i les clavegueres, fa que el missatge republicà no arribi MAI al 80-85% dels votants unionistes. Als mitjans de comunicació que consumeixen no hi tenen accés ni els líders ni els partits ni les idees o propostes republicanes. Per a aquest percentatge molt significatiu de la nostra societat som una mena d'alienígenes. Tenen una visió absolutament manipulada, intoxicada, distorsionada del que som i volem els republicans. Cal pensar com arribar-hi, com fer-nos visibles, com explicar-nos, com guanyar complicitats.
10. Ja no tot està per fer i tot és més possible que mai.
10. Ja no tot està per fer i tot és més possible que mai.
Ho lamento pels nostres entranyables "agres", però tinc una mala notícia per a vosaltres: hem recorregut la part més complicada i més difícil del camí. Fa no pas massa l'independentisme era pràcticament residual, molt minoritari, irrellevant, amb política d'autoconsum. I en un temps rècord hem aconseguit que l'independentisme sigui la força social, política i parlamentària hegemònica. Aconseguir això era el més important. I ho hem fet. A més a més hem governat en clau de fer la independència. I hem fet l'1-O. Mai, mai, mai, a la Catalunya contemporània, hem estat més a prop de la independència que ara. Ja no tot està per fer, perquè el més important ja ho hem fet.
I tot és més possible que mai. La persistència democràtica, unida a aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi ens ha mantingut en l'inequívoc compromís i camí per fer realitat la República. A la primera no ens n'hem sortit, però hem après molt, seguim sent la majoria, i mantenim l'ambició de seguir sumant suports i compromisos. I així sabem que serem capaços de generar una segona oportunitat per fer la República, i que a aquesta segona oportunitat hi arribarem més forts i més savis. Però si ni tan sols així ens en sortim a la segona, treballarem per una tercera, i per arribar-hi encara més forts i més savis.
Fins aconseguir-ho
DONEC PERFICIAM
I tot és més possible que mai. La persistència democràtica, unida a aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi ens ha mantingut en l'inequívoc compromís i camí per fer realitat la República. A la primera no ens n'hem sortit, però hem après molt, seguim sent la majoria, i mantenim l'ambició de seguir sumant suports i compromisos. I així sabem que serem capaços de generar una segona oportunitat per fer la República, i que a aquesta segona oportunitat hi arribarem més forts i més savis. Però si ni tan sols així ens en sortim a la segona, treballarem per una tercera, i per arribar-hi encara més forts i més savis.
Fins aconseguir-ho
DONEC PERFICIAM
Respecte a si els irlandesos sí que van saber fer la República, cal no oblidar tampoc que van passar una guerra civil... o sigui que tan bé no van saber fer-ho!
ResponElimina