DE DEBÒ: JA PROU!!!!!!!!!!!!!

La notícia de la suspensió del ple d'avui pel tema suspensió temporal diputats ordenada pel TS m'ha agafat entre reunions. No he pogut estar al cas. I de fet encara no he acabat d'entendre què ha passat. De fet no sé si vull entendre-ho. Ja pensava havia arribat a aquell punt de "hastío" que ni m'esforçava en seguir les coses amb aquella intensitat dels últims anys. De fet fa mesos que aquest dia a dia ha deixat d'interessar-me. Bé, no és que no m'interessi, és que el deploro, tot aquest joc de declaracions, de posicionaments, de presumptes estratègies, de receptes, de trilerisme, etc. Un joc del que no se n'escapa absolutament ningú. Alguns tenen l'avantatge de jugar sense haver de comprometre's en res del dia a dia i això els fa semblar més "purs", però no ens enganyem, juguen igual que la resta a aquest joc.

I ja prou.

La situació d'avui m'ha fet recordar una escena de cinema, que en el seu moment em va captivar, per enginyosa i que he aplicat més d'un cop a la meva vida professional. És una escena de la película Filadèlfia. Tom Hanks fa el paper d'un advocat d'un bufet de molt prestigi, dels de pasta. Llavors agafa el SIDA, i l'acomiaden del despatx. De sobte es troba al carrer, acomiadat i repudiat. El buit. Vol demandar el bufet, i només troba un advocat que finalment el vulgui ajudar. És en Denzel Washington, que fa el paper d'un advocat "de carrer", sense grans comptes ni grans empreses ni grans clients. Treballa amb gent humil. Cada cop que no entén alguna cosa del que li estan explicant els clients, sigui el que sigui, els hi demana que li ho expliquin com si ell fos un nen de vuit anys. També quan té aquell abans prominent advocat que representa Tom Hanks davant seu, li ho exigeix "expliqui'm-ho com si jo fos un nen de vuit anys, a veure si ho entenc".

L'estratègia d'aquell advocat de carrer és efectiva. Aconsegueix que el client despulli els fets de qualsevol element accessori, dialèctic, interpretatiu.... i se l'entengui.

Em va semblar una estratègia brillant. Més d'un cop, preparant alguna presentació m'he fet la pregunta "això ho entendria un nen?". No me la plantejo menystenint l'auditori a qui va destinada la presentació, sinó que m'ho plantejo com un repte personal, ser capaç d'explicar les coses que s'entenguin. Així defujo de presentacions que "facin quedar bé", que provoquin l'impacte de "hòstia, aquest tio en sap molt", sinó que, al respondre'm, m'hagi respost si seré capaç d'explicar que s'entengui allò que vull explicar. També ho he aplicat en més d'una reunió, quan veig no acabo d'entendre cap a on volem anar o què m'estan demanant. Llavors aprofito qualsevol oportunitat per ressetejar la reunió preguntant "heu vist la pel·lícula Filadèlfia, de Tom Hanks i Denzel Washington?". La majoria sempre l'ha vist, i segueixo: "recordeu l'escena quan Denzel Washington demana a Tom Hanks que li ho expliqui com si fos un nen de vuit anys?". I finalment convido a que tots ens expliquem el tema que estem tractant així, amb aquesta perspectiva.


L'important és entendre les coses.


Si som capaços d'explicar les coses que les entengui un nen de vuit anys, vol dir que les coses es poden entendre, que només és un problema d'explicar-ho que s'entengui.


El problema el tenim quan això no és possible, quan les coses no s'entenen no per la manera que s'expliquen, sinó perquè no és possible entendre-les, perquè no hi ha res a entendre, i el bla bla bla només amaga això, que no hi ha res a entendre o fins i tot que l'explicació deliberadament busca amagar la cosa, que no s'entengui la cosa.


I jo diria que en la política catalana hem arribat a aquest punt d'aturar un moment tot el que està passant, el que s'està fent, el que s'està dient. Hem arribat al punt de dir PROU! i d'exigir que ens expliquin les coses que les puguem entendre.


No, no estic demanant que ens tractin de manera infantil. Estic dient que crec que la majoria no estem entenent res, i després de tot el que ha passat tenim el dubte de si el problema és que no se'n surten a l'hora d'explicar-nos les coses o el problema és que no hi ha res a explicar o les explicacions que ens estan donant només pretenen despistar-nos, amagar la realitat.


Hem omplert el nostre dia a dia polític de nous conceptes al darrere dels quals no sabem què hi ha. I no sabem si ens estan aixecant la camisa o és que no ho entenem. Per això cal que ens ho expliquin com si fóssim un nen, no per infantilisme, sinó perquè tothom faci l'esforç de desproveir el seu discurs de coses que no volen dir res, de coses de les que no hi ha manera que tenen al darrere.

• Què vol dir "govern efectiu"?

• Què vol dir "restituir"?

• Què vol dir, què implica, "eixamplar la base"?

• Esteu realment disposats a treballar plegats o estem ofegats en una lluita de fang per emmerdar-nos tots i desgastar els altres?

• Què vol dir "fer la República", i encara més, com pensem fer-la?

• Es vol acceptar submisament totes les barbaritats antidemocràtiques que ens imposin els aparells de l'estat espanyol, o estem disposats a defensar la nostra sobirania, ni que sigui gradualment?

• Estem com estem i fem el que fem perquè s'accepta i es gestiona de la millor manera que sabem el resultat de les urnes, de l'1-O i del 21D... o estem com estem i fem el que fem des de la resignació, com una mena de "qui dia passa any empeny", perquè el veritable objectiu era i/o és un escenari polític que permeti altres pactes i governs, singularment des del punt de vista d'ERC, la reedició del tripartit amb Comuns i PSC?

• No hi ha estratègia unitària a llocs com Barcelona de cara a les municipals perquè realment es creu que hi ha una altra estratègia possible que asseguri amb molta més certesa que les forces republicanes independentistes guanyin les eleccions i puguin governar la capital de Catalunya, o al darrere d'això hi ha algun pacte amb els Comuns per governar conjuntament la ciutat, i per a això necessiten amagar la realitat, per no perdre vots, i així poder vendre el suport als Comuns, a la Colau, com inevitable, atès que no hi ha alternativa?

• On acaba el Pdecat i on comença la Crida llençada per Puigdemont? Li han fet, com sembla, els seus antics companys de Pdecat, el llit al President, amb el trilerisme de fagocitar la marca Junts per Catalunya?

• Hi ha alguna possibilitat de superar el partidisme que vivim en el nostre dia a dia? O, encara més urgent i més important: hi ha cap possibilitat de superar el sectarisme partidista?

• Tots aquests que reclameu cada dia eleccions, des de la pre-política d'aquesta mena de "se van a enterar!", referit a altres indepes, realment us penseu que hi ha cap futur possible d'un enfrontament fratricida, de l'esbudellament públic entre els partits, les militàncies i els votants republicans?

• Hi ha algú que pensi que la independència només serà possible si ells són la força hegemònica, i que per tant ara calen estratègies per reduir els altres a la mínima expressió?
• Els qui penseu que no s'ha de cedir en cap dels plantejaments propis, perquè esteu ungits per una mena d'il·luminació a la que la resta no hem tingut accés, i que per tant o es fa el que vosaltres dieu o res, per què no ens ho dieu? Per què no ens expliqueu que votar-vos vol dir que o es fa el que vosaltres dieu, amb independència dels vots que tingueu, o res, quan el res implica votar sense problema al costat del bloc del 155?

• Realment pensem, tots, que tenim més possibilitats de fer realitat la República si estem ben barallats entre nosaltres, ben dividits i cada cop compartim menys complicitats i més desconfiances?

• I per més errors que hagin pogut cometre els partits, realment algú es pensa que serem més forts anant contra ells, afeblint-los? Incrementar la fractura i la polarització hi ha algú que cregui ajuda a res?

Sí, són moltes preguntes. Potser massa. I potser adreçades a massa gent. Però és que no podem seguir així. De debò.


La independència només serà possible si hi som tots. I a més a més la majoria no ens imaginem la independència sense ser-hi tots, potser som una majoria silenciada per tant de soroll com ens envolta. Però ho som i hi som. I amb el cor a la mà faig una crida a tothom, en la que m'hi incloc, per dir Prou! Expliquem les coses. I no fem coses que no es poden explicar.


Mà estesa. Treballar pel nosaltres. Construir el nosaltres. Blindar-lo. I a partir d'aquí, fer junts el camí fins la República, costi el que costi, anant-hi tants cops com calgui i durant el temps que calgui. Mà estesa per caminar plegats, per ajudar-nos els uns als altres, per dir-nos i per saber que volem arribar junts a la independència, i que cap de nosaltres vol arribar-hi sense que hi siguem tots.


Però perquè això sigui possible cal dir prou. Avui cal dir prou, i ho diem. I exigim que ens expliquin les coses que les puguem entendre. Prou amagar-se darrere explicacions que no volen dir res, que només són fum, perquè tal i com estan les coses, ara ja temem que si això és així és perquè ens amagueu coses.