Dilluns de nou a la feina. Sí, final d'estiu. I inici del nou curs laboral, acadèmic i polític. Cada cop més l'any s'inicia el mes de setembre, i no el mes de gener.
Per tant, reprenem. I a aquesta "represa" és al que avui volia dedicar algunes reflexions.
Abans, però, volia compartir amb tots vosaltres el fet que per a mi aquest mes d'agost ha estat molt diferent als que he viscut fins ara. Fa uns mesos l'alcalde de Corbera d'Ebre, el poble de mon iaio matern, de la meva mare i, crec puc dir-ho, meu, em va dir que havien pensat en mi com a pregoner de la Festa Major d'enguany. Em va fer molta il·lusió i, evidentment, vaig acceptar. Dimarts 14 al capvespre, vaig fer el pregó. Suposo que la setmana vinent el podré penjar. També estic mirant de poder penjar aquí, al bloc, la gravació dels 12 minuts del pregó, per si són del vostre interès. Molt, molt agraït a l'alcalde, als regidors i regidores i la comissió de festes. I molt content de la reacció de la gent, dels amics, dels veïns.
Venim d'un any dur. Molt dur. Un any excepcional. Els mesos de setembre fins Nadal van ser d'una intensitat i excepcionalitat indescriptible. No estic content de com estem ara, de com va acabar la cosa en aquest primer assalt, però sí estic molt i molt orgullós del que vàrem fer com a poble. I sí estic molt orgullós i tinc un enorme respecte pels nostres polítics, els que, malgrat els errors que hagin pogut cometre (que hi han estat) i les discrepàncies (que hi són), s'ho van jugar tot per nosaltres, i estan a la presó i a l'exili per nosaltres.
I ara reprenem.
1. Les certeses:
Per a mi aquestes poques certeses que crec cada dia s'enforteixen més com a diagnòstic són:
1.1. el més important, de fet l'únic que ens pot permetre fer realitat la República, és que siguem capaços de generar i blindar un nou "nosaltres". Un nosaltres de mans esteses i no de mirades de reüll. Un nosaltres per ajudar-nos i no per fer-nos trabetes. Un nosaltres que reflecteixi el que som i que, als ulls de tothom, sigui la inexpugnable fortalesa de la nostra voluntat de ser.
1.2. la certesa també que no hi ha cap full de ruta ni estratègia ni recepta màgica per fer la República. I, associada a aquesta certesa, la certesa de que menteix i ens enganya qui ofereixi fulls de ruta infalibles, estratègies, calendaris, etc. Fals. Desconfieu totalment dels qui us vinguin proclamant amb impostada seguretat el que cal fer per fer la República.
I refieu-vos, per tant, dels qui no tenen por en compartir amb tots nosaltres la complexitat del moment. La intel·ligència i la determinació política no les trobareu en els doctors que expedeixen receptes màgiques. Prefereixo compartir trajecte amb els qui en l'actual moment no tenen cap mena de por ni de complexe per tenir dubtes sobre com articular el ser-hi, el com anar-hi. Vull ser-hi i vull anar-hi amb tots aquests i aquestes.
1.3. la certesa que ja sabíem era molt difícil guanyar a un estat tan poderós com l'estat espanyol per KO i en el primer assalt. Era molt difícil, i no ha passat. Però no sabem qui està més "bloquejat" dels dos, si l'estat espanyol, el règim monàrquic del 78, o el republicanisme català. Podia semblar que l'estat espanyol, per la seva capacitat d'exercir la violència i l'autoritarisme més atroç, com ha quedat demostrat amb la persecució, empresonament i exili dels nostres líders polítics i l'aplicació del 155, n'havia sortit victoriós. Però els resultats del 21D, amb el triomf de les forces republicanes en el pitjor escenari possible i la descomposició moral, democràtica i social de l'estat espanyol, a la que assisteix tota europa amb indissimulada estupefacció, plantegen una situació molt oberta, on les nostres opcions de victòria crec no han deixat de créixer.
En aquest context és evident que l'exili del President i dels consellers ha estat clau, atès que és el que ha provocat el major ridícul i pèrdua de credibilitat de la justícia espanyola vist des de la instauració del règim del 78.
El col·lapse democràtic de l'estat espanyol té la seva més gran i més internacional evidència en el col·lapse la justícia espanyola, amb les retirades de les euroordres i amb la demanda interposada contra Llarena a Bèlgica.
Certesa, també, de que el col·lapse judicial serà total amb el judici als nostres líders polítics i cívics. Cal que siguem capaços de visualitzar davant tota la nostra societat i davant tot el món de la transcendència democràtica, pels drets humans i civils que té aquest judici. Si som capaços de fer-ho sumarem una valuosíssima victòria a la nostra estratègia, reforçarem extraordinàriament la nostra posició internacional i les nostres expectatives de victòria.
1.4. la certesa que les expectatives per fer realitat la República, es fonamenten en dos grans eixos: la fortalesa democràtica del nostre procés (democràcia pel damunt de tot, moviment cívic massiu, pacífic, exemplar, etc) i el suport internacional.
Aquests dos eixos tenen per a mi algunes claus que no podem deixar d'analitzar a la llum del que va passar abans i després de l'1-O
Sobre l'eix democràcia:
- no sabria dir quines són les nostres opcions d'assolir la independència. Sí sé que totes, siguin les que siguin, passen perquè el nostre moviment actui amb impecabilitat democràtica, i sigui el reflex clar d'una majoria social, cívica i política. Si us fixeu, és sobre aquestes dues coses que l'unionisme i tota la seva força mediàtica s'han abraonat, per fer-nos perdre credibilitat. Primer va ser quan van aprofitar el ple de 6-7 de setembre per dir-nos de tot, per victimitzar-se, per dir que s'estaven violant tots els drets parlamentaris, que es generava indefensió democràtica. Totes aquestes soflames, i tota la vergonya que van implicar tenen, en la imatge dels diputats de C's i PP dempeus aplaudint les bajanades que deia en Coscubiela, la seva màxima expressió. Després el TC va dir que tot havia estat legal i que tot ok. Però aquell ple ens va sotmetre a un desgast tremendo. Siguem-ne conscients, per evitar posar-los-hi fàcil gratuïtament. La prudència, des d'aquest punt de vista, no és cap feblesa, sinó intel·ligència. I després tenim com qüestionen sistemàticament la majoria social, democràtica i política de l'independentisme. Fets com la victòria de C's el 21D afavoreixen el discurs. Fets com que l'unionisme governi 3 de les 4 capitals provincials de CAT, tampoc ajuda.
Si m'abstrec de tot el que ens va portar fins 1-O puc arribar a assumir la importància que tindria tenir el 51% dels vots independentistes, ja sigui sobre vot, ja sigui -molt millor- sobre cens. I no els tenim, cert. Però sí en tenim més que els no-indy. I això ho hem de gestionar, perquè en termes democràtics també és irrefutable. Per tant, puc entendre un cert discurs d'"eixamplar la base" però mai com una estratègia de dilatar o demorar sense data el procés. Volem que la República tingui el màxim de suports possibles, i fins i tot ens podem exigir ser aquest 51%. Però no ens podem exigir res mentre estiguem en un procés unilateral. En un procés negociat amb l'estat, bilateralment o via arbitratge internacional, podem assumir aquelles exigències democràtiques que calgui, d'acord als precedents internacionals (p.ex. Montenegro). Però fer-ho mentre el nostre procés sigui unilateral és absurd. Malgrat tot, i així lligo amb el punt de la internacionalització, no nego que amb 51% tindríem més força i credibilitat.
- internacionalització. Un procés de la naturalesa del nostre, del context del nostre, dels actors que hi intervenen, etc etc etc és un procés cridat a haver-se de resoldre amb la intervenció d'instàncies internacionals. I aquest és el punt nuclear de les nostres opcions.
El derrotisme i l'estupendisme (són el mateix) no han parat, des de l'1-O de dir que no haver fet realitat la República és culpa dels polítics, perquè no estàvem preparats i no van tenir prou coratge per fer el que s'havia de fer. Mireu, i sé de què parlo: estàvem més que preparats per esdevenir un estat independent. Estaven contemplats tots els escenaris. I només n'hi havia un per al que, en aquell moment no estàvem preparats: un escenari de violència i sense cap suport internacional. I això és el que va passar. Ningú s'enganyava sobre la naturalesa autoritària i violenta de l'estat espanyol, tothom tenia clar que voldria resoldre per la força el tema. Però potser sí ens vam enganyar sobre el paper de la comunitat internacional. I a l'hora de la veritat ens van deixar sols. "S'havia de tenir lligat". Sí, cuéntame un cuento... no ens fem mal amb autoinculpacions que menystenen la incertesa inevitable.
Derrotistes i estupendistes diuen també que això és el colmo de la innocència perquè havíem d'estar preparats per a la violència. I aquest discurset és repugnant. L'eix sobre el que ha girat el procés independentista català és la confiança en la democràcia. Hem arribat on hem arribat perquè aquesta aposta per la democràcia ha permès construir la majoria social que ens habilitava a fer el que hem fet. Un procés que s'hagués plantejat que amb la democràcia no n'hi hauria prou, i que calia preparar-se per fer front a un escenari de violència, mai, mai, mai, no hauria tingut la majoria social i política que ara tenim i que és el fonament de la nostra legitimitat. El que ha passat ens ha servit per assolir un esgraó més de maduresa a tots. No dic fos inevitable, però sí que no ha caigut en sac trencat el que va passar.
I per això és decisiu l'escenari internacional. Sense aquest escenari estaríem en un bucle: som majoria social democràtica, però no serveix de res perquè ens aixafen amb la violència, ens vencen usant la força. Ara com ara crec que no podem abandonar l'eix de democràcia, democràcia i democràcia i desplegar una estratègia que incorpori un tercer actor al nostre conflicte amb l'estat espanyol, la comunitat internacional. Cal molta intel·ligència per enfortir la nostra legitimitat democràtica i, simultàniament, fer inevitable una intervenció internacional.
Una de les coses que vaig dir al pregó de la Festa Major de Corbera d'Ebre, poble que va ser al centre de la Batalla de l'Ebre, de la que ara recordem s'inicià fa 80 anys va ser el següent:
"Memòria viva d'una història que ara fa 80 anys ens va posar, sense demanar-ho, al seu centre. Els pobles, la gent, els homes, les dones, no demanem mai ser al centre de res. Segur que no ho demanaven els 6 fills del poble morts als camps d'extermini nazis, els noms dels quals recordem amb una placa a la plaça del poble vell.
80 anys després d'aquella terrible Batalla, per a molts la primera batalla de la segona guerra mundial, Catalunya i els catalans, altre cop sense voler-ho, tornem a ser al centre de la història: perquè el futur de la democràcia i dels drets humans a Europa s'està decidint aquí."
Ara fa 80 anys la Batalla de l'Ebre es decidia al cor d'Europa. Ara fa 80 anys la Batalla de l'Ebre es perdia, i amb ella la guerra, quan vergonyosament les potències democràtiques europees van mirar a una altra banda davant la barbàrie dels feixismes emergents. Si en aquell setembre del 38 les potències aliades democràtiques d'Europa haguessin parat els peus a Hitler, la història de la batalla de l'Ebre hauria estat una altra. Però no. Ens van deixar sols, ens van deixar tirats davant el feixisme. 80 anys després, això és el que deia al pregó, el futur de les llibertats i dels drets humans a Europa torna a decidir-se aquí, a Catalunya. Si Europa mira a una altra banda davant la barbàrie autoritària de l'estat espanyol, si entén com una "qüestió interna" l'ús de la força i la violència per aixafar les aspiracions democràtiques d'una societat, estarà donant carta blanca, altre cop, a l'autoritarisme, al neofeixisme que nega la democràcia i els drets humans.
La causa de la democràcia i els drets humans a Catalunya ha de ser la causa de la democràcia i els drets humans a Europa.
1.5. certesa també que no sabem el temps que ens portarà fer efectiva la República, però que la farem efectiva. Poden ser mesos o poden ser anys. El desenllaç de l'1-O aconsella, crec, ser prudents en la gestió de les oportunitats que tinguem o que siguem capaços de generar per fer efectiva la República. Hi haurà un segon assalt, i els que calguin. Però hauríem de tenir la suficient serenitat per no saltar al ring mentre encara estiguem estabornits per les hòsties del primer assalt. Cal "saltar" quan objectivament siguem més forts i tinguem millors oportunitats de sortir-nos-en. No ens hem de moure per aquestes absurdes consignes de "tenim pressa" ni per calendaris de despatx fets des de l'electoralisme. El que cal és estar preparats. I el que en cap cas cal és tornar a esdevenir presoners de calendaris absurds que nosaltres mateixos ens imposem.
2. Les incerteses
Les 4 principals incerteses a les que haurem de fer front els propers mesos, des de la represa del nou curs, formen part del nucli essencial de qüestions que ens ha de permetre construir i blindar el "nosaltres" o que aquest nosaltres esdevingui impossible i això tanqui aquest cicle polític per fer realitat la República. Si això passa, si el nosaltres no esdevé possible, s'iniciarà un nou cicle polític, que pot durar molts anys, durant els quals el mapa polític català patirà profundes transformacions, en el que hi haurà noves i variables majories i en el que tornar a aspirar a la independència només serà possible un cop resolta la lluita, en les formacions independentistes, per l'hegemonia, i una d'elles esdevingui majoritària.
2.1. Aquesta setmana aquest personatge repugnant que és José Zaragoza, l'aparell més fosc dels socialistes, ho deia clarament: la radicalització de PP i C's per una banda i de Puigdemont (sic) i els seus per una altra obria un nou escenari de noves majories polítiques i de nous governs, a formar amb ERC, PSC i Comuns. La incertesa principal a resoldre és si ERC està jugant a aquest joc o no, si l'estratègia d'ERC passa per fer la viuviu amb aquest govern que presideix el MHP Torra perquè no hi ha alternativa, però simultàniament estan treballant des de dintre del govern i des de fora per fer possible aquest nou escenari de noves majories i governs que dibuixava el macarra del PSC. Aquest nou escenari evidentment precipitaria la fi del procés com l'hem conegut fins ara i l'inici d'un nou període d'hegemonia política i repartiment de tot el poder a CAT (Generalitat, Ajuntaments i Diputacions) entre ERC, PSC i Comuns. L'eufemisme "acumulació de forces" demoraria indefinidament o com a mínim aleatòriament qualsevol nou escenari rupturista. Aquesta incertesa cal resoldre-la. Els companys d'ERC són imprescindibles. No hi ha independència sense ells. Cap dubte sobre que sigui el seu objectiu, òbviament, però sí hi ha dubtes sobre amb quina estratègia estan treballant.
2.2.Junts per Catalunya, Pdecat, CRIDA... com es resoldrà, organitzarà, amb qui comptarà, amb quins lideratges, etc tot aquest àmbit que ja no podem dir ex-convergent, ni que sigui l'àmbit on majoritàriament hi són els ex-convergents, atès que des de Junts x CAT ha captat molts altres perfils. Aquest àmbit, a diferència d'ERC, en termes estratègics només pot comptar amb ERC per governar, i això a ERC ho saben.
2.3. CUP. Dit des del màxim respecte per a molts camarades i amics de moltíssims anys de lluita que formen part de la CUP i dit també des del respecte total per aquest món de l'independentisme més combatiu i de més vocació territorial (ateneus, casals, etc), entre d'altres coses perquè jo també n'he format part, quan vam impulsar i vaig ser president del Casal Independentista de Les Corts: en aquests moments, el fet que la majoria independentista depengui de la CUP l'ha convertida, a criteri meu, en un problema que arrosseguem des del 2015. I m'explico, no us precipiteu.
La CUP necessita resoldre, i l'independentisme necessitem que resolgui, quin és el paper que està disposat a jugar en aquest procés.
- assumeix la CUP que "només" és un dels moviments polítics que al costat d'altres moviments és el que permet ser majoria social expressada políticament al Parlament? I que a més a més és el més minoritari? Assumeix que, de ser la resposta afirmativa, això vol dir que tots els escenaris s'han de construir des de la cooperació i confluència amb la resta de forces i estratègies?
- O per a la CUP aquest procés no és el que ells voldrien, perquè no té naturalesa revolucionària marxista-leninista-maoista-antiheteropatriarcal, perquè no volen fer-la amb burgesos, perquè no pot imposar la seva estratègia i per tant cal precipitar la fi del procés, atès que la independència només serà possible quan ells, la CUP, tinguin majoria absoluta, perquè només ells, fent-ho com ells diuen i sense comptar amb ningú més poden fer realitat la República. La "seva" República.
I fins ara el cert és que la CUP no ha resolt quin és el seu paper. Anímicament estan en la segona posició, però no s'atreveixen a petar-ho tot i sortir a dir, que els seus vots no se sumaran a cap altre per fer la indy, i que per tant fins que no tinguin majoria absoluta, res de res.
I que la CUP no hagi resolt aquest debat és el que ens ha portat, des del 27S, a que l'independentisme hagi deixat de fer independentisme i independentistes, i estiguem tot el dia presoners d'aquesta esgotadora xarxa de trifulques internes. Primer va ser que s'havia d'enviar Mas a la paperera de la història. Quan ho aconsegueixen, diuen que el pacte que ho ha fet possible no serveix de res, perquè els pactes muten. I rebenten els pressupostos. En un últim intent per evitar que la legislatura saltés pels aires, el President Puigdemont presenta una moció de confiança. Agònicament es guanya. Però la majoria de Junts pel Sí ha de transigir amb infinites concessions de cara a la galeria de la CUP, que obliga a fer les coses no de la manera que siguin més efectives, de la manera que aconsellen els experts, sinó per a satisfer les necessitats de postureo de la CUP. Del 27S al 21D, atrapats en aquesta agonia interna en el bloc indy. Amb excepcions com l'1-O, on la CUP, com tothom, també hi va ser, admirablement, quan per primera vegada i de manera grandiosa el "nosaltres" va ser més gran i més important. Dissortadament, primera i última vegada fins ara.
El 21D la CUP pateix un important descalabro electoral, però els seus vots segueixen sent necessaris perquè al Parlament hi hagi majoria independentista. Però la incertesa sobre el seu paper persisteix. De fet la CUP no expressa cap mena de problema en votar al costat dels del 155 per desgastar als altres indepes. Això és el que els porta a votar en contra (sumant els seus vots a C's, PSC-PSOE, Comuns i PP) de la investidura d'en Jordi Turull, perquè segons ells, era "autonomista". L'endemà en Jordi Turull, l'autonomista, entrava a la presó, on encara hi és. El que no siguin ells, és autonomisme, ni que sigui un autonomisme que dugui a la presó, i no hi ha cap problema, cap escrúpol en sumar-se als vots del 155. Sí, es podien haver abstingut, però com que la CUP encara no ha resolt si vol fer la independència amb els altres o s'hi nega, doncs preferí votar amb els del 155. Finalment sí va permetre amb les seves abstencions la investidura del MHP Torra. Però ara, quan es reprengui el curs parlamentari, tot tornarà a girar al voltant de si els 4 diputats de la CUP permetran l'aprovació dels pressupostos del Govern, que formen la majoria de les altres dos formacions indepes, Junts per CAT i ERC, amb 66 diputats. O no. En cap cas debats de fer més independentistes, de sumar per fer possible la República. Debat intern i sempre sota l'argumentari que els altres no són de fiar, que els altres no volen i que com només ells -la CUP- volen, el seu paper no és sumar sinó rebentar, no sigui que sumant s'embrutessin i no fossin prou purs d'acord al seu discurs.
Si la suma ERC i JxCAT hagués estat de 68, amb majoria absoluta, el paper de la CUP hauria pogut ser molt més còmode, perquè tot hagués pogut funcionar d'acord al previst, al recomanat pels experts, etc. I la CUP s'hauria pogut dedicar a fer discursets, però no hauria provocat aquest irracional període de 3 anys sense fer independentisme, només pendent de nosaltres mateixos i de les nostres ocurrències.
2.4. El nou espai independentista en el món de les ocurrències i l'estupendisme. Per si no fos prou complicat que la majoria política indy al Parlament depengui de 3 forces polítiques diferents (JxCAT, ERC i CUP), aquests dies s'està impulsant una nova ocurrència, això de les primàries, que acabarà amb la irrupció d'un quart actor polític. Que ningú no s'enganyi: ni Junts per CAT ni ERC ni CUP no participaran en aquest xou de les primàries. Aquest muntatge de les primàries només té per objectiu autofacilitar-se una legitimitat democràtica de la que els seus impulsors n'estan mancats, substituïnt el vot dels ciutadans per un procés de primàries. JxC, ERC i CUP cada convocatòria electoral se sotmeten a la valoració ciutadana, i els vots dels ciutadans és la font de la seva legitimitat. Els estupendistes que promouen les primàries tenen entre cella i cella desgastar tan com puguin a tots els partits polítics i a tots els lideratges. Tots ho fan malament, tots són uns covards, etc. Per assolir la independència cal que ells esdevinguin els nous líders i tot es faci tal i com ells diuen. Que no hagin estat capaços de guanyar unes eleccions ni a un Ateneu cultural #siesoyatal
Així les coses les primàries són únicament un procés per desgastar els actuals moviments polítics i lideratges i de promoció personal d'uns candidats i de les seves aspiracions, a través de capturar el debat polític en un debat de noms.
De tot plegat no en sortirà res. Aquest vot, aquest sector de votants possibles, està plenament identificat, tant a nivell de Catalunya com a nivell p.ex. de Barcelona ciutat. Pel que fa a nivell CAT en un escenari òptim podrien arribar a mobilitzar vot per obtenir 3 diputats, mentre que a Barcelona tenen pràcticament impossible entrar a l'Ajuntament, i només en un escenari superòptim podrien aspirar a un parell de regidors.
Les conseqüències seran una evident pèrdua de credibilitat de l'independentisme, sempre ficat en lios interns, i un període de major atomització de l'independentisme, amb dos grans forces (Junts x CAT i ERC) i 2 de minoritàries (CUP i Estupendistes Primàries). Aquesta dispersió opera sobre el vot ja existent, no capta nou votant, de manera que el resultat és la possibilitat de perdre la precària majoria absoluta actual (calen 68 i en tenim 70), i fer impossible un triomf republicà a BCN, de manera que tot aquest deliri de les primàries l'únic que fa és regalar l'alcaldia a la Colau o al Valls. Sí, al Valls.
A la manera de resum, dues conclusions de totes aquestes reflexions:
Les incerteses apunten sobretot a les dificultats per construir un nosaltres i a la conseqüència directa que això té: un escenari així precipitaria la fi del procés actual i de les seves majories. Caldria esperar a un nou cicle generacional i polític, amb partits diferents de tots els actuals, i des de condicionaments maximalistes i individualistes, no cooperatius, per aspirar a una nova majoria que permetés iniciar un nou procés.
Les certeses, en canvi, ens posicionen sòlidament. Ens exigeixen més a tots, però en la perspectiva d'una maduresa del moviment, capaç de sumar suports i de bastir estratègies per generar noves oportunitats o aprofitar les que sorgeixin, per fer efectiva la República. I sí, bona part de la consolidació d'aquestes certeses passa per les eleccions municipals, singularment a la ciutat de Barcelona. A la resta és igual com es gestioni el posicionament de candidatures, que a cada lloc es faci com es vulgui. Però a Barcelona és imprescindible que ERC i Junts per Catalunya arribin a un acord per presentar una candidatura unitària (que no única) republicana amb el gruix de les forces independentistes, amb un gran candidat de consens i amb una llista no a mida dels partits, sinó de totes les sensibilitats que es volen recollir i mobilitzar. Això permetria guanyar a Barcelona, situar la capital de Catalunya al capdavant de la lluita per la República. No fer-ho implica regalar l'alcaldia de Barcelona a la Colau o a Valls, i no tinc cap mena de dubte al respecte. De fet, i a l'espera de més dades, tot fa pensar que si no es fa una candidatura així republicana, Manuel Valls serà el proper alcalde de Barcelona.
Ser-hi, ser-hi i ser-hi, bastir i blindar el nou "nosaltres", per poder anar-hi, anar-hi i anar-hi.
DONEC PERFICIAM
Per tant, reprenem. I a aquesta "represa" és al que avui volia dedicar algunes reflexions.
Abans, però, volia compartir amb tots vosaltres el fet que per a mi aquest mes d'agost ha estat molt diferent als que he viscut fins ara. Fa uns mesos l'alcalde de Corbera d'Ebre, el poble de mon iaio matern, de la meva mare i, crec puc dir-ho, meu, em va dir que havien pensat en mi com a pregoner de la Festa Major d'enguany. Em va fer molta il·lusió i, evidentment, vaig acceptar. Dimarts 14 al capvespre, vaig fer el pregó. Suposo que la setmana vinent el podré penjar. També estic mirant de poder penjar aquí, al bloc, la gravació dels 12 minuts del pregó, per si són del vostre interès. Molt, molt agraït a l'alcalde, als regidors i regidores i la comissió de festes. I molt content de la reacció de la gent, dels amics, dels veïns.
Venim d'un any dur. Molt dur. Un any excepcional. Els mesos de setembre fins Nadal van ser d'una intensitat i excepcionalitat indescriptible. No estic content de com estem ara, de com va acabar la cosa en aquest primer assalt, però sí estic molt i molt orgullós del que vàrem fer com a poble. I sí estic molt orgullós i tinc un enorme respecte pels nostres polítics, els que, malgrat els errors que hagin pogut cometre (que hi han estat) i les discrepàncies (que hi són), s'ho van jugar tot per nosaltres, i estan a la presó i a l'exili per nosaltres.
I ara reprenem.
1. Les certeses:
Per a mi aquestes poques certeses que crec cada dia s'enforteixen més com a diagnòstic són:
1.1. el més important, de fet l'únic que ens pot permetre fer realitat la República, és que siguem capaços de generar i blindar un nou "nosaltres". Un nosaltres de mans esteses i no de mirades de reüll. Un nosaltres per ajudar-nos i no per fer-nos trabetes. Un nosaltres que reflecteixi el que som i que, als ulls de tothom, sigui la inexpugnable fortalesa de la nostra voluntat de ser.
1.2. la certesa també que no hi ha cap full de ruta ni estratègia ni recepta màgica per fer la República. I, associada a aquesta certesa, la certesa de que menteix i ens enganya qui ofereixi fulls de ruta infalibles, estratègies, calendaris, etc. Fals. Desconfieu totalment dels qui us vinguin proclamant amb impostada seguretat el que cal fer per fer la República.
I refieu-vos, per tant, dels qui no tenen por en compartir amb tots nosaltres la complexitat del moment. La intel·ligència i la determinació política no les trobareu en els doctors que expedeixen receptes màgiques. Prefereixo compartir trajecte amb els qui en l'actual moment no tenen cap mena de por ni de complexe per tenir dubtes sobre com articular el ser-hi, el com anar-hi. Vull ser-hi i vull anar-hi amb tots aquests i aquestes.
1.3. la certesa que ja sabíem era molt difícil guanyar a un estat tan poderós com l'estat espanyol per KO i en el primer assalt. Era molt difícil, i no ha passat. Però no sabem qui està més "bloquejat" dels dos, si l'estat espanyol, el règim monàrquic del 78, o el republicanisme català. Podia semblar que l'estat espanyol, per la seva capacitat d'exercir la violència i l'autoritarisme més atroç, com ha quedat demostrat amb la persecució, empresonament i exili dels nostres líders polítics i l'aplicació del 155, n'havia sortit victoriós. Però els resultats del 21D, amb el triomf de les forces republicanes en el pitjor escenari possible i la descomposició moral, democràtica i social de l'estat espanyol, a la que assisteix tota europa amb indissimulada estupefacció, plantegen una situació molt oberta, on les nostres opcions de victòria crec no han deixat de créixer.
En aquest context és evident que l'exili del President i dels consellers ha estat clau, atès que és el que ha provocat el major ridícul i pèrdua de credibilitat de la justícia espanyola vist des de la instauració del règim del 78.
El col·lapse democràtic de l'estat espanyol té la seva més gran i més internacional evidència en el col·lapse la justícia espanyola, amb les retirades de les euroordres i amb la demanda interposada contra Llarena a Bèlgica.
Certesa, també, de que el col·lapse judicial serà total amb el judici als nostres líders polítics i cívics. Cal que siguem capaços de visualitzar davant tota la nostra societat i davant tot el món de la transcendència democràtica, pels drets humans i civils que té aquest judici. Si som capaços de fer-ho sumarem una valuosíssima victòria a la nostra estratègia, reforçarem extraordinàriament la nostra posició internacional i les nostres expectatives de victòria.
1.4. la certesa que les expectatives per fer realitat la República, es fonamenten en dos grans eixos: la fortalesa democràtica del nostre procés (democràcia pel damunt de tot, moviment cívic massiu, pacífic, exemplar, etc) i el suport internacional.
Aquests dos eixos tenen per a mi algunes claus que no podem deixar d'analitzar a la llum del que va passar abans i després de l'1-O
Sobre l'eix democràcia:
- no sabria dir quines són les nostres opcions d'assolir la independència. Sí sé que totes, siguin les que siguin, passen perquè el nostre moviment actui amb impecabilitat democràtica, i sigui el reflex clar d'una majoria social, cívica i política. Si us fixeu, és sobre aquestes dues coses que l'unionisme i tota la seva força mediàtica s'han abraonat, per fer-nos perdre credibilitat. Primer va ser quan van aprofitar el ple de 6-7 de setembre per dir-nos de tot, per victimitzar-se, per dir que s'estaven violant tots els drets parlamentaris, que es generava indefensió democràtica. Totes aquestes soflames, i tota la vergonya que van implicar tenen, en la imatge dels diputats de C's i PP dempeus aplaudint les bajanades que deia en Coscubiela, la seva màxima expressió. Després el TC va dir que tot havia estat legal i que tot ok. Però aquell ple ens va sotmetre a un desgast tremendo. Siguem-ne conscients, per evitar posar-los-hi fàcil gratuïtament. La prudència, des d'aquest punt de vista, no és cap feblesa, sinó intel·ligència. I després tenim com qüestionen sistemàticament la majoria social, democràtica i política de l'independentisme. Fets com la victòria de C's el 21D afavoreixen el discurs. Fets com que l'unionisme governi 3 de les 4 capitals provincials de CAT, tampoc ajuda.
Si m'abstrec de tot el que ens va portar fins 1-O puc arribar a assumir la importància que tindria tenir el 51% dels vots independentistes, ja sigui sobre vot, ja sigui -molt millor- sobre cens. I no els tenim, cert. Però sí en tenim més que els no-indy. I això ho hem de gestionar, perquè en termes democràtics també és irrefutable. Per tant, puc entendre un cert discurs d'"eixamplar la base" però mai com una estratègia de dilatar o demorar sense data el procés. Volem que la República tingui el màxim de suports possibles, i fins i tot ens podem exigir ser aquest 51%. Però no ens podem exigir res mentre estiguem en un procés unilateral. En un procés negociat amb l'estat, bilateralment o via arbitratge internacional, podem assumir aquelles exigències democràtiques que calgui, d'acord als precedents internacionals (p.ex. Montenegro). Però fer-ho mentre el nostre procés sigui unilateral és absurd. Malgrat tot, i així lligo amb el punt de la internacionalització, no nego que amb 51% tindríem més força i credibilitat.
- internacionalització. Un procés de la naturalesa del nostre, del context del nostre, dels actors que hi intervenen, etc etc etc és un procés cridat a haver-se de resoldre amb la intervenció d'instàncies internacionals. I aquest és el punt nuclear de les nostres opcions.
El derrotisme i l'estupendisme (són el mateix) no han parat, des de l'1-O de dir que no haver fet realitat la República és culpa dels polítics, perquè no estàvem preparats i no van tenir prou coratge per fer el que s'havia de fer. Mireu, i sé de què parlo: estàvem més que preparats per esdevenir un estat independent. Estaven contemplats tots els escenaris. I només n'hi havia un per al que, en aquell moment no estàvem preparats: un escenari de violència i sense cap suport internacional. I això és el que va passar. Ningú s'enganyava sobre la naturalesa autoritària i violenta de l'estat espanyol, tothom tenia clar que voldria resoldre per la força el tema. Però potser sí ens vam enganyar sobre el paper de la comunitat internacional. I a l'hora de la veritat ens van deixar sols. "S'havia de tenir lligat". Sí, cuéntame un cuento... no ens fem mal amb autoinculpacions que menystenen la incertesa inevitable.
Derrotistes i estupendistes diuen també que això és el colmo de la innocència perquè havíem d'estar preparats per a la violència. I aquest discurset és repugnant. L'eix sobre el que ha girat el procés independentista català és la confiança en la democràcia. Hem arribat on hem arribat perquè aquesta aposta per la democràcia ha permès construir la majoria social que ens habilitava a fer el que hem fet. Un procés que s'hagués plantejat que amb la democràcia no n'hi hauria prou, i que calia preparar-se per fer front a un escenari de violència, mai, mai, mai, no hauria tingut la majoria social i política que ara tenim i que és el fonament de la nostra legitimitat. El que ha passat ens ha servit per assolir un esgraó més de maduresa a tots. No dic fos inevitable, però sí que no ha caigut en sac trencat el que va passar.
I per això és decisiu l'escenari internacional. Sense aquest escenari estaríem en un bucle: som majoria social democràtica, però no serveix de res perquè ens aixafen amb la violència, ens vencen usant la força. Ara com ara crec que no podem abandonar l'eix de democràcia, democràcia i democràcia i desplegar una estratègia que incorpori un tercer actor al nostre conflicte amb l'estat espanyol, la comunitat internacional. Cal molta intel·ligència per enfortir la nostra legitimitat democràtica i, simultàniament, fer inevitable una intervenció internacional.
Una de les coses que vaig dir al pregó de la Festa Major de Corbera d'Ebre, poble que va ser al centre de la Batalla de l'Ebre, de la que ara recordem s'inicià fa 80 anys va ser el següent:
"Memòria viva d'una història que ara fa 80 anys ens va posar, sense demanar-ho, al seu centre. Els pobles, la gent, els homes, les dones, no demanem mai ser al centre de res. Segur que no ho demanaven els 6 fills del poble morts als camps d'extermini nazis, els noms dels quals recordem amb una placa a la plaça del poble vell.
80 anys després d'aquella terrible Batalla, per a molts la primera batalla de la segona guerra mundial, Catalunya i els catalans, altre cop sense voler-ho, tornem a ser al centre de la història: perquè el futur de la democràcia i dels drets humans a Europa s'està decidint aquí."
Ara fa 80 anys la Batalla de l'Ebre es decidia al cor d'Europa. Ara fa 80 anys la Batalla de l'Ebre es perdia, i amb ella la guerra, quan vergonyosament les potències democràtiques europees van mirar a una altra banda davant la barbàrie dels feixismes emergents. Si en aquell setembre del 38 les potències aliades democràtiques d'Europa haguessin parat els peus a Hitler, la història de la batalla de l'Ebre hauria estat una altra. Però no. Ens van deixar sols, ens van deixar tirats davant el feixisme. 80 anys després, això és el que deia al pregó, el futur de les llibertats i dels drets humans a Europa torna a decidir-se aquí, a Catalunya. Si Europa mira a una altra banda davant la barbàrie autoritària de l'estat espanyol, si entén com una "qüestió interna" l'ús de la força i la violència per aixafar les aspiracions democràtiques d'una societat, estarà donant carta blanca, altre cop, a l'autoritarisme, al neofeixisme que nega la democràcia i els drets humans.
La causa de la democràcia i els drets humans a Catalunya ha de ser la causa de la democràcia i els drets humans a Europa.
1.5. certesa també que no sabem el temps que ens portarà fer efectiva la República, però que la farem efectiva. Poden ser mesos o poden ser anys. El desenllaç de l'1-O aconsella, crec, ser prudents en la gestió de les oportunitats que tinguem o que siguem capaços de generar per fer efectiva la República. Hi haurà un segon assalt, i els que calguin. Però hauríem de tenir la suficient serenitat per no saltar al ring mentre encara estiguem estabornits per les hòsties del primer assalt. Cal "saltar" quan objectivament siguem més forts i tinguem millors oportunitats de sortir-nos-en. No ens hem de moure per aquestes absurdes consignes de "tenim pressa" ni per calendaris de despatx fets des de l'electoralisme. El que cal és estar preparats. I el que en cap cas cal és tornar a esdevenir presoners de calendaris absurds que nosaltres mateixos ens imposem.
2. Les incerteses
Les 4 principals incerteses a les que haurem de fer front els propers mesos, des de la represa del nou curs, formen part del nucli essencial de qüestions que ens ha de permetre construir i blindar el "nosaltres" o que aquest nosaltres esdevingui impossible i això tanqui aquest cicle polític per fer realitat la República. Si això passa, si el nosaltres no esdevé possible, s'iniciarà un nou cicle polític, que pot durar molts anys, durant els quals el mapa polític català patirà profundes transformacions, en el que hi haurà noves i variables majories i en el que tornar a aspirar a la independència només serà possible un cop resolta la lluita, en les formacions independentistes, per l'hegemonia, i una d'elles esdevingui majoritària.
2.1. Aquesta setmana aquest personatge repugnant que és José Zaragoza, l'aparell més fosc dels socialistes, ho deia clarament: la radicalització de PP i C's per una banda i de Puigdemont (sic) i els seus per una altra obria un nou escenari de noves majories polítiques i de nous governs, a formar amb ERC, PSC i Comuns. La incertesa principal a resoldre és si ERC està jugant a aquest joc o no, si l'estratègia d'ERC passa per fer la viuviu amb aquest govern que presideix el MHP Torra perquè no hi ha alternativa, però simultàniament estan treballant des de dintre del govern i des de fora per fer possible aquest nou escenari de noves majories i governs que dibuixava el macarra del PSC. Aquest nou escenari evidentment precipitaria la fi del procés com l'hem conegut fins ara i l'inici d'un nou període d'hegemonia política i repartiment de tot el poder a CAT (Generalitat, Ajuntaments i Diputacions) entre ERC, PSC i Comuns. L'eufemisme "acumulació de forces" demoraria indefinidament o com a mínim aleatòriament qualsevol nou escenari rupturista. Aquesta incertesa cal resoldre-la. Els companys d'ERC són imprescindibles. No hi ha independència sense ells. Cap dubte sobre que sigui el seu objectiu, òbviament, però sí hi ha dubtes sobre amb quina estratègia estan treballant.
2.2.Junts per Catalunya, Pdecat, CRIDA... com es resoldrà, organitzarà, amb qui comptarà, amb quins lideratges, etc tot aquest àmbit que ja no podem dir ex-convergent, ni que sigui l'àmbit on majoritàriament hi són els ex-convergents, atès que des de Junts x CAT ha captat molts altres perfils. Aquest àmbit, a diferència d'ERC, en termes estratègics només pot comptar amb ERC per governar, i això a ERC ho saben.
2.3. CUP. Dit des del màxim respecte per a molts camarades i amics de moltíssims anys de lluita que formen part de la CUP i dit també des del respecte total per aquest món de l'independentisme més combatiu i de més vocació territorial (ateneus, casals, etc), entre d'altres coses perquè jo també n'he format part, quan vam impulsar i vaig ser president del Casal Independentista de Les Corts: en aquests moments, el fet que la majoria independentista depengui de la CUP l'ha convertida, a criteri meu, en un problema que arrosseguem des del 2015. I m'explico, no us precipiteu.
La CUP necessita resoldre, i l'independentisme necessitem que resolgui, quin és el paper que està disposat a jugar en aquest procés.
- assumeix la CUP que "només" és un dels moviments polítics que al costat d'altres moviments és el que permet ser majoria social expressada políticament al Parlament? I que a més a més és el més minoritari? Assumeix que, de ser la resposta afirmativa, això vol dir que tots els escenaris s'han de construir des de la cooperació i confluència amb la resta de forces i estratègies?
- O per a la CUP aquest procés no és el que ells voldrien, perquè no té naturalesa revolucionària marxista-leninista-maoista-antiheteropatriarcal, perquè no volen fer-la amb burgesos, perquè no pot imposar la seva estratègia i per tant cal precipitar la fi del procés, atès que la independència només serà possible quan ells, la CUP, tinguin majoria absoluta, perquè només ells, fent-ho com ells diuen i sense comptar amb ningú més poden fer realitat la República. La "seva" República.
I fins ara el cert és que la CUP no ha resolt quin és el seu paper. Anímicament estan en la segona posició, però no s'atreveixen a petar-ho tot i sortir a dir, que els seus vots no se sumaran a cap altre per fer la indy, i que per tant fins que no tinguin majoria absoluta, res de res.
I que la CUP no hagi resolt aquest debat és el que ens ha portat, des del 27S, a que l'independentisme hagi deixat de fer independentisme i independentistes, i estiguem tot el dia presoners d'aquesta esgotadora xarxa de trifulques internes. Primer va ser que s'havia d'enviar Mas a la paperera de la història. Quan ho aconsegueixen, diuen que el pacte que ho ha fet possible no serveix de res, perquè els pactes muten. I rebenten els pressupostos. En un últim intent per evitar que la legislatura saltés pels aires, el President Puigdemont presenta una moció de confiança. Agònicament es guanya. Però la majoria de Junts pel Sí ha de transigir amb infinites concessions de cara a la galeria de la CUP, que obliga a fer les coses no de la manera que siguin més efectives, de la manera que aconsellen els experts, sinó per a satisfer les necessitats de postureo de la CUP. Del 27S al 21D, atrapats en aquesta agonia interna en el bloc indy. Amb excepcions com l'1-O, on la CUP, com tothom, també hi va ser, admirablement, quan per primera vegada i de manera grandiosa el "nosaltres" va ser més gran i més important. Dissortadament, primera i última vegada fins ara.
El 21D la CUP pateix un important descalabro electoral, però els seus vots segueixen sent necessaris perquè al Parlament hi hagi majoria independentista. Però la incertesa sobre el seu paper persisteix. De fet la CUP no expressa cap mena de problema en votar al costat dels del 155 per desgastar als altres indepes. Això és el que els porta a votar en contra (sumant els seus vots a C's, PSC-PSOE, Comuns i PP) de la investidura d'en Jordi Turull, perquè segons ells, era "autonomista". L'endemà en Jordi Turull, l'autonomista, entrava a la presó, on encara hi és. El que no siguin ells, és autonomisme, ni que sigui un autonomisme que dugui a la presó, i no hi ha cap problema, cap escrúpol en sumar-se als vots del 155. Sí, es podien haver abstingut, però com que la CUP encara no ha resolt si vol fer la independència amb els altres o s'hi nega, doncs preferí votar amb els del 155. Finalment sí va permetre amb les seves abstencions la investidura del MHP Torra. Però ara, quan es reprengui el curs parlamentari, tot tornarà a girar al voltant de si els 4 diputats de la CUP permetran l'aprovació dels pressupostos del Govern, que formen la majoria de les altres dos formacions indepes, Junts per CAT i ERC, amb 66 diputats. O no. En cap cas debats de fer més independentistes, de sumar per fer possible la República. Debat intern i sempre sota l'argumentari que els altres no són de fiar, que els altres no volen i que com només ells -la CUP- volen, el seu paper no és sumar sinó rebentar, no sigui que sumant s'embrutessin i no fossin prou purs d'acord al seu discurs.
Si la suma ERC i JxCAT hagués estat de 68, amb majoria absoluta, el paper de la CUP hauria pogut ser molt més còmode, perquè tot hagués pogut funcionar d'acord al previst, al recomanat pels experts, etc. I la CUP s'hauria pogut dedicar a fer discursets, però no hauria provocat aquest irracional període de 3 anys sense fer independentisme, només pendent de nosaltres mateixos i de les nostres ocurrències.
2.4. El nou espai independentista en el món de les ocurrències i l'estupendisme. Per si no fos prou complicat que la majoria política indy al Parlament depengui de 3 forces polítiques diferents (JxCAT, ERC i CUP), aquests dies s'està impulsant una nova ocurrència, això de les primàries, que acabarà amb la irrupció d'un quart actor polític. Que ningú no s'enganyi: ni Junts per CAT ni ERC ni CUP no participaran en aquest xou de les primàries. Aquest muntatge de les primàries només té per objectiu autofacilitar-se una legitimitat democràtica de la que els seus impulsors n'estan mancats, substituïnt el vot dels ciutadans per un procés de primàries. JxC, ERC i CUP cada convocatòria electoral se sotmeten a la valoració ciutadana, i els vots dels ciutadans és la font de la seva legitimitat. Els estupendistes que promouen les primàries tenen entre cella i cella desgastar tan com puguin a tots els partits polítics i a tots els lideratges. Tots ho fan malament, tots són uns covards, etc. Per assolir la independència cal que ells esdevinguin els nous líders i tot es faci tal i com ells diuen. Que no hagin estat capaços de guanyar unes eleccions ni a un Ateneu cultural #siesoyatal
Així les coses les primàries són únicament un procés per desgastar els actuals moviments polítics i lideratges i de promoció personal d'uns candidats i de les seves aspiracions, a través de capturar el debat polític en un debat de noms.
De tot plegat no en sortirà res. Aquest vot, aquest sector de votants possibles, està plenament identificat, tant a nivell de Catalunya com a nivell p.ex. de Barcelona ciutat. Pel que fa a nivell CAT en un escenari òptim podrien arribar a mobilitzar vot per obtenir 3 diputats, mentre que a Barcelona tenen pràcticament impossible entrar a l'Ajuntament, i només en un escenari superòptim podrien aspirar a un parell de regidors.
Les conseqüències seran una evident pèrdua de credibilitat de l'independentisme, sempre ficat en lios interns, i un període de major atomització de l'independentisme, amb dos grans forces (Junts x CAT i ERC) i 2 de minoritàries (CUP i Estupendistes Primàries). Aquesta dispersió opera sobre el vot ja existent, no capta nou votant, de manera que el resultat és la possibilitat de perdre la precària majoria absoluta actual (calen 68 i en tenim 70), i fer impossible un triomf republicà a BCN, de manera que tot aquest deliri de les primàries l'únic que fa és regalar l'alcaldia a la Colau o al Valls. Sí, al Valls.
A la manera de resum, dues conclusions de totes aquestes reflexions:
Les incerteses apunten sobretot a les dificultats per construir un nosaltres i a la conseqüència directa que això té: un escenari així precipitaria la fi del procés actual i de les seves majories. Caldria esperar a un nou cicle generacional i polític, amb partits diferents de tots els actuals, i des de condicionaments maximalistes i individualistes, no cooperatius, per aspirar a una nova majoria que permetés iniciar un nou procés.
Les certeses, en canvi, ens posicionen sòlidament. Ens exigeixen més a tots, però en la perspectiva d'una maduresa del moviment, capaç de sumar suports i de bastir estratègies per generar noves oportunitats o aprofitar les que sorgeixin, per fer efectiva la República. I sí, bona part de la consolidació d'aquestes certeses passa per les eleccions municipals, singularment a la ciutat de Barcelona. A la resta és igual com es gestioni el posicionament de candidatures, que a cada lloc es faci com es vulgui. Però a Barcelona és imprescindible que ERC i Junts per Catalunya arribin a un acord per presentar una candidatura unitària (que no única) republicana amb el gruix de les forces independentistes, amb un gran candidat de consens i amb una llista no a mida dels partits, sinó de totes les sensibilitats que es volen recollir i mobilitzar. Això permetria guanyar a Barcelona, situar la capital de Catalunya al capdavant de la lluita per la República. No fer-ho implica regalar l'alcaldia de Barcelona a la Colau o a Valls, i no tinc cap mena de dubte al respecte. De fet, i a l'espera de més dades, tot fa pensar que si no es fa una candidatura així republicana, Manuel Valls serà el proper alcalde de Barcelona.
Ser-hi, ser-hi i ser-hi, bastir i blindar el nou "nosaltres", per poder anar-hi, anar-hi i anar-hi.
DONEC PERFICIAM
El teu anàlisi és força bo, molt bo, però trobo a faltar una major crítica al comportament partidista i electoralista de pdcat/jxc i erc, des del 2010.
ResponEliminaPenso que el moviment per Primàries no respon exclusivament a uns desigs personals de persones inependents no adscrites a partits polítics. És una rescció. I respecte les cup, crec, volien forçar ľinvestidura de Puigdemont i no acatar les ordres de la judicatura ďÑ al Parlament.
Crec que el teu anàlisi li falta explicar amb més profunditat el comportament de pdcat i erc.
Segons vosté, doncs, com és pot arribar a la conjunció electoral a les municipals a Barcelona? Si sense anar junts és cantat que adéu a l'alcaldia de BCN, hem de suportar estoicament la rebequeria dels partits independentistes? Crec que en Graupera i cia., han de seguir el seur camí i si miraculosament els indys s'entenen, poc podrà fer com a màxim tantejar una entesa. Però en el cas contrari, començar a corcar els partits que donin la esquena al poble.
ResponElimina