Aquesta setmana, conseqüència d'una altra prevaricació comesa pel jutge Llarena, hem tornat a viure un match-ball polític. Què fer davant les resolucions dels jutges de la in-justícia espanyola? Com les gestionem?
El match-ball, que semblava amenaçar amb unes noves eleccions, s'ha salvat aquest matí, amb la reunió entre el MHP Quim Torra i el VP Pere Aragonés. I sembla s'han sentat les bases per garantir arribar a juliol 2019. Una pròrroga que no arriba a l'any. Però com a mínim, arribar sencers a la sentència contra el macrojudici a la democràcia catalana.
Per a mi això és una bona notícia.
Tot això s'ha esdevingut enmig d'un ambient general extraordinàriament enrarit, barreja de crispació, frustració, enuig, confusió, dubtes, etc. Un ambient que està alimentant una fallida de la confiança a tots els nivells: entre partits polítics, entre la gent i entre la gent i els partits polítics.
Com a clau de volta de tot, tenim l'evidència que no sabem com abordar la situació, i si ho sabem, no ho sabem explicar. I el que no s'explica no es pot entendre.
I finalment, el quart element que resumeix la situació és que el "rio revuelto" és aprofitat per alguns per actuar des de la desllialtat col·lectiva, generant un irrespirable ambient de discòrdia, de cacera de bruixes, d'assenyalament dels altres, de menyspreu dels altres i àdhuc de negació dels altres.
Decàleg per ensortir-nos-en:
Intentaré avui analitzar el conjunt de les claus que hi ha al darrere d'aquesta situació política i de les que, a criteri meu, ens han de permetre ensortir-nos-en. Tinc -digueu-me il·lús- la potser imprudent pretensió d'ajudar a interpretar i contextualitzar el moment i fer-ho de manera que ajudi a que el nostre compromís militant sigui constructiu, que allò que fem ens aproximi a assolir els nostres objectius o, com a mínim, no ens n'allunyi.
1. La complexitat del moment.
No es pot entendre res si no assumim que estem en un moment d'una extraordinària complexitat. Segurament és el moment i la situació més complexa que mai hem viscut i que mai viurem. Negar la complexitat és allunyar-nos de les millors solucions i opcions per fer la República.
La complexitat és extrema i polièdrica. Complexitat per l'escenari de repressió en el que estem instal·lats. Com ha dit avui el MHP Torra, hem recuperat les institucions, però no la democràcia. Complexitat perquè ara fa un any vam viure un moment excepcional, que no va acabar com nosaltres volíem. No ens en vam sortir. Complexitat per la "descoberta" que en ple s.XXI i al cor de l'Europa Occidental al davant hem tingut un Estat que ha pogut recórrer al seu únic argument fundacional, que és la violència i la repressió, i que això s'ha pogut fer davant la passivitat i tolerància de les democràcies occidentals. Complexitat perquè la nostra confiança en la democràcia era cega, total, i hem descobert amàrgament que no era suficient. Complexitat per la pròpia correlació de forces polítiques favorables a la República, amb dos partits majoritaris igualats en força (Junts x CAT i ERC) i un minoritari (CUP), però que tots tres són indispensables per sumar majoria parlamentària per la independència i per poder gestionar el Govern, i totes tres tenen agendes diferents, o això sembla. Complexitat per no haver superat les desconfiances que ens atenallen des de fa anys. Complexitat perquè tenim les cúpules de partits i societat civil a la presó o l'exili. Complexitat perquè tothom té arguments vàlids i respectables, però quan els posem junts no lliguen ni amb pintura.
Complexitat, en definitiva, perquè no hi ha una estratègia clara i compartida per fer realitat la República. Complexitat perquè és molt difícil saber quina ha de ser aquesta estratègia.
2. Estem davant un estat autoritari, sense cap mena de garanties jurídiques, amb vulneració permanent dels drets humans més elementals.
I sabem que tot el que fem pot tenir greus conseqüències personals per a molta gent, i en el pitjor dels escenaris, col·lectives. Tenim mig govern a la presó i a l'exili, tenim la presidenta del Parlament a la presó, i hi tenim els líders de la societat civil.
Tenim al voltant de 2.000 persones a tot Catalunya en causes obertes per jutjats o fiscalia. Des d'alcaldes a veïns. Amb tota mena de delirants acusacions per mantenir aquesta repressió salvatge.
Però seria injust negar, ignorar o menystenir, que són la primera línia dels nostres líders polítics l'1-O els que estan suportant la repressió més salvatge. I que són fonamentalment 2 partits els afectats: gent d'ERC i de Junts per CAT. Sense oblidar l'Anna Gabriel, l'Adri o la Tamara. En cap cas. Però en cap cas tampoc no hem de ser injustos ni amb els nostres polítics ni amb aquests partits que estan suportant el gruix més cruel de la repressió, de la presó i de l'exili.
Qualsevol cosa que fem pot tenir greus conseqüències. I no podem fer veure que això no afecta. I no podem anar del pal de "pas al costat i que deixin fer-ho als #sensepor". Això no va així. Avui mateix tenim com l'alcaldessa de Berga, una altra víctima d'aquesta repressió d'estat autoritari, ha assumit la suspensió decretada judicialment.
No, no menystinguem la repressió. O com a mínim no la frivolitzem. Si hem d'assumir repressió, crec que val la pena sigui en un context en el que no sigui gratuït fer-ho.
Per tant, tot i que jo p.ex. no comparteixo la tirada enrere del President Torrent en la investidura del MHP Puigdemont, no frivolitzo. Ni ara, amb el que ha passat aquests dies. Podem no compartir. Però intentem no frivolitzar.
3. Ni Junts per Catalunya, ni ERC ni CUP no saben quina ha de ser l'estratègia per, en aquests moments, avançar per fer possible la República.
Per a mi això no és un problema. Però amb les deslleialtats mútues ho hem convertit en un problema, perquè és usat en els uns contra els altres i en el contra tots. És usat per desgastar-ho tot.
Tant ERC com JxCat i CUP tenen exclusivament posicionaments "retòrics" al respecte. I no ho critico. Critico que essent així per a tots, s'usi en els uns contra els altres.
ERC potser ha estat la que ha intentat situar unes línies estratègiques del nou escenari. Però ho ha fet d'una manera molt maldestra, sense explicar perquè el que era bo tots aquests anys ara ja no ho és i no passa res, zero autocrítica i perquè ho ha fet tan unilateralment que fins i tot les seves bases s'hi van revoltar. ERC ha situat com a objectiu "eixamplar la base". Però no ens diu fins on creu que s'ha d'eixamplar. I no diu, perquè sap no està vinculat, què passarà quan s'hagi eixamplat la base. I va voler renunciar a la unilateralitat, però les bases no li van permetre, tot i que la direcció sembla estar ignorant el compromís negociat amb les bases. I deixa anar que això va per llarg, i parla de 10-15 anys. I ningú no entén res. Perquè no es pot entendre. Perquè de fet, amb aparença d'anàlisi política i estratègica, només es retòrica per no haver de dir el que hi ha al darrere d'aquest discurs: hem perdut, ara no podem tornar-ho a intentar, això estarem anys fins poder-ho fer, dediquem-nos a anar fent o prendrem mal.
JxCAT intenta combinar un eix de legitimitat que arrenca de l'1-O per no renunciar en cap cas a la unilateralitat amb els equilibris "autonòmics" del Govern i les seves necessitats fundacionals, amb la Crida. En tot cas JxCat ni posa terminis ni condicions. Però tampoc cap explicació de com fer-ho.
La CUP més o menys igual, però des d'un indissimulat menyspreu cap als altres que només es pot permetre qui no assumeix cap responsabilitat. "Desobeïm". Sí, ja, així, en abstracte. Pura retòrica. Com retòrica sagnant fou no votar a favor de la investidura de Jordi Turull per "autonomista", i l'endemà Jordi Turull entrava a presó, d'on no ha sortit. L'autonomista a la presó. Els purs, a l'escó. L'altre dia en Carles Riera hi tornava, i acusava el MHP Torra de ser un perfecte gestor autonomista. No entenc com es pot dir això a una persona com Quim Torra, de la seva trajectòria i compromís, i fer-ho mentre qui l'acusa ha rebutjat coses tan mínimes com entrar a la Mesa del Parlament. La CUP tampoc té estratègies, també recorre a la retòrica, però és més inflamada i no sé si en són conscients, però l'usa per provocar un desgast general del moviment, per fer perdre confiança, per encedre-ho tot, com quan dilluns cridava CUP Barcelona a "ocupar el Parlament".
No, ningú té cap estratègia, perquè ningú sap, de debò, com fer-ho. L'escenari és massa complexe.
4. Que ningú tingui cap estratègia en si mateix no seria un problema. El problema és un altre: el despropòsit que no s'hagin tancat tots (partits polítics i societat civil) en algun lloc per no sortir-ne fins arribar a un Mínim Comú Compartit del que cal fer.
El match-ball, que semblava amenaçar amb unes noves eleccions, s'ha salvat aquest matí, amb la reunió entre el MHP Quim Torra i el VP Pere Aragonés. I sembla s'han sentat les bases per garantir arribar a juliol 2019. Una pròrroga que no arriba a l'any. Però com a mínim, arribar sencers a la sentència contra el macrojudici a la democràcia catalana.
Per a mi això és una bona notícia.
Tot això s'ha esdevingut enmig d'un ambient general extraordinàriament enrarit, barreja de crispació, frustració, enuig, confusió, dubtes, etc. Un ambient que està alimentant una fallida de la confiança a tots els nivells: entre partits polítics, entre la gent i entre la gent i els partits polítics.
Com a clau de volta de tot, tenim l'evidència que no sabem com abordar la situació, i si ho sabem, no ho sabem explicar. I el que no s'explica no es pot entendre.
I finalment, el quart element que resumeix la situació és que el "rio revuelto" és aprofitat per alguns per actuar des de la desllialtat col·lectiva, generant un irrespirable ambient de discòrdia, de cacera de bruixes, d'assenyalament dels altres, de menyspreu dels altres i àdhuc de negació dels altres.
Decàleg per ensortir-nos-en:
Intentaré avui analitzar el conjunt de les claus que hi ha al darrere d'aquesta situació política i de les que, a criteri meu, ens han de permetre ensortir-nos-en. Tinc -digueu-me il·lús- la potser imprudent pretensió d'ajudar a interpretar i contextualitzar el moment i fer-ho de manera que ajudi a que el nostre compromís militant sigui constructiu, que allò que fem ens aproximi a assolir els nostres objectius o, com a mínim, no ens n'allunyi.
1. La complexitat del moment.
No es pot entendre res si no assumim que estem en un moment d'una extraordinària complexitat. Segurament és el moment i la situació més complexa que mai hem viscut i que mai viurem. Negar la complexitat és allunyar-nos de les millors solucions i opcions per fer la República.
La complexitat és extrema i polièdrica. Complexitat per l'escenari de repressió en el que estem instal·lats. Com ha dit avui el MHP Torra, hem recuperat les institucions, però no la democràcia. Complexitat perquè ara fa un any vam viure un moment excepcional, que no va acabar com nosaltres volíem. No ens en vam sortir. Complexitat per la "descoberta" que en ple s.XXI i al cor de l'Europa Occidental al davant hem tingut un Estat que ha pogut recórrer al seu únic argument fundacional, que és la violència i la repressió, i que això s'ha pogut fer davant la passivitat i tolerància de les democràcies occidentals. Complexitat perquè la nostra confiança en la democràcia era cega, total, i hem descobert amàrgament que no era suficient. Complexitat per la pròpia correlació de forces polítiques favorables a la República, amb dos partits majoritaris igualats en força (Junts x CAT i ERC) i un minoritari (CUP), però que tots tres són indispensables per sumar majoria parlamentària per la independència i per poder gestionar el Govern, i totes tres tenen agendes diferents, o això sembla. Complexitat per no haver superat les desconfiances que ens atenallen des de fa anys. Complexitat perquè tenim les cúpules de partits i societat civil a la presó o l'exili. Complexitat perquè tothom té arguments vàlids i respectables, però quan els posem junts no lliguen ni amb pintura.
Complexitat, en definitiva, perquè no hi ha una estratègia clara i compartida per fer realitat la República. Complexitat perquè és molt difícil saber quina ha de ser aquesta estratègia.
2. Estem davant un estat autoritari, sense cap mena de garanties jurídiques, amb vulneració permanent dels drets humans més elementals.
I sabem que tot el que fem pot tenir greus conseqüències personals per a molta gent, i en el pitjor dels escenaris, col·lectives. Tenim mig govern a la presó i a l'exili, tenim la presidenta del Parlament a la presó, i hi tenim els líders de la societat civil.
Tenim al voltant de 2.000 persones a tot Catalunya en causes obertes per jutjats o fiscalia. Des d'alcaldes a veïns. Amb tota mena de delirants acusacions per mantenir aquesta repressió salvatge.
Però seria injust negar, ignorar o menystenir, que són la primera línia dels nostres líders polítics l'1-O els que estan suportant la repressió més salvatge. I que són fonamentalment 2 partits els afectats: gent d'ERC i de Junts per CAT. Sense oblidar l'Anna Gabriel, l'Adri o la Tamara. En cap cas. Però en cap cas tampoc no hem de ser injustos ni amb els nostres polítics ni amb aquests partits que estan suportant el gruix més cruel de la repressió, de la presó i de l'exili.
Qualsevol cosa que fem pot tenir greus conseqüències. I no podem fer veure que això no afecta. I no podem anar del pal de "pas al costat i que deixin fer-ho als #sensepor". Això no va així. Avui mateix tenim com l'alcaldessa de Berga, una altra víctima d'aquesta repressió d'estat autoritari, ha assumit la suspensió decretada judicialment.
No, no menystinguem la repressió. O com a mínim no la frivolitzem. Si hem d'assumir repressió, crec que val la pena sigui en un context en el que no sigui gratuït fer-ho.
Per tant, tot i que jo p.ex. no comparteixo la tirada enrere del President Torrent en la investidura del MHP Puigdemont, no frivolitzo. Ni ara, amb el que ha passat aquests dies. Podem no compartir. Però intentem no frivolitzar.
3. Ni Junts per Catalunya, ni ERC ni CUP no saben quina ha de ser l'estratègia per, en aquests moments, avançar per fer possible la República.
Per a mi això no és un problema. Però amb les deslleialtats mútues ho hem convertit en un problema, perquè és usat en els uns contra els altres i en el contra tots. És usat per desgastar-ho tot.
Tant ERC com JxCat i CUP tenen exclusivament posicionaments "retòrics" al respecte. I no ho critico. Critico que essent així per a tots, s'usi en els uns contra els altres.
ERC potser ha estat la que ha intentat situar unes línies estratègiques del nou escenari. Però ho ha fet d'una manera molt maldestra, sense explicar perquè el que era bo tots aquests anys ara ja no ho és i no passa res, zero autocrítica i perquè ho ha fet tan unilateralment que fins i tot les seves bases s'hi van revoltar. ERC ha situat com a objectiu "eixamplar la base". Però no ens diu fins on creu que s'ha d'eixamplar. I no diu, perquè sap no està vinculat, què passarà quan s'hagi eixamplat la base. I va voler renunciar a la unilateralitat, però les bases no li van permetre, tot i que la direcció sembla estar ignorant el compromís negociat amb les bases. I deixa anar que això va per llarg, i parla de 10-15 anys. I ningú no entén res. Perquè no es pot entendre. Perquè de fet, amb aparença d'anàlisi política i estratègica, només es retòrica per no haver de dir el que hi ha al darrere d'aquest discurs: hem perdut, ara no podem tornar-ho a intentar, això estarem anys fins poder-ho fer, dediquem-nos a anar fent o prendrem mal.
JxCAT intenta combinar un eix de legitimitat que arrenca de l'1-O per no renunciar en cap cas a la unilateralitat amb els equilibris "autonòmics" del Govern i les seves necessitats fundacionals, amb la Crida. En tot cas JxCat ni posa terminis ni condicions. Però tampoc cap explicació de com fer-ho.
La CUP més o menys igual, però des d'un indissimulat menyspreu cap als altres que només es pot permetre qui no assumeix cap responsabilitat. "Desobeïm". Sí, ja, així, en abstracte. Pura retòrica. Com retòrica sagnant fou no votar a favor de la investidura de Jordi Turull per "autonomista", i l'endemà Jordi Turull entrava a presó, d'on no ha sortit. L'autonomista a la presó. Els purs, a l'escó. L'altre dia en Carles Riera hi tornava, i acusava el MHP Torra de ser un perfecte gestor autonomista. No entenc com es pot dir això a una persona com Quim Torra, de la seva trajectòria i compromís, i fer-ho mentre qui l'acusa ha rebutjat coses tan mínimes com entrar a la Mesa del Parlament. La CUP tampoc té estratègies, també recorre a la retòrica, però és més inflamada i no sé si en són conscients, però l'usa per provocar un desgast general del moviment, per fer perdre confiança, per encedre-ho tot, com quan dilluns cridava CUP Barcelona a "ocupar el Parlament".
No, ningú té cap estratègia, perquè ningú sap, de debò, com fer-ho. L'escenari és massa complexe.
4. Que ningú tingui cap estratègia en si mateix no seria un problema. El problema és un altre: el despropòsit que no s'hagin tancat tots (partits polítics i societat civil) en algun lloc per no sortir-ne fins arribar a un Mínim Comú Compartit del que cal fer.
Un mínim comú que asseguri no desgastar-nos estúpidament. I que, fins i tot sent molt mínim i no establint un full de ruta fins al final (que jo crec seria un error gravíssim!), sí que situï estratègies i polítiques que ens permetin avançar cap a l'objectiu. Aquest mínim comú hauria de garantir que allò que fem té un mínim sentit estratègic com per no ser contradictori amb res i com per garantir que ens permet, ni que sigui modestament, avançar.
5. El convenciment que només és possible la República des d'un "nosaltres" sòlid i blindat. Que per fer la República ens necessitem tots, i que sense ser-hi tots és impossible la República.
5. El convenciment que només és possible la República des d'un "nosaltres" sòlid i blindat. Que per fer la República ens necessitem tots, i que sense ser-hi tots és impossible la República.
Això, que pot semblar retòric, no ho és gens. Si algú es pensa que la República la farà ell sol, el nosaltres és impossible. Si algú creu que l'objectiu principal ha de ser desempallegar-se "d'altres", no hi ha cap futur possible. Assumir aquest "ens necessitem tots" implica un canvi profund en el nostre "jo", perquè implica no veure l'altre com algú de qui no ens refiem o com algú al que estem esperant qualsevol cosa per sortir a criticar-lo i menystenir-lo. Implica veure "els altres" com algú amb qui fer, amb qui construir. "L'altre" no és així ja mai un rival ni algú a qui fotre, sinó algú amb qui treballar, algú a qui ajudar sempre que calgui.
Aquests dies hi ha qui demana, fins i tot exigeix amb vehemència, eleccions. La manera com ho fan té més de voler que siguin un "ajuste de cuentas" que cap altra cosa. Exigeixen eleccions perquè volen castigar uns a un partit polític, uns a un altre. Exigeixen eleccions perquè volen algú en surti més feble. Mireu, això és difícil que passi com sembla creuen que passarà aquests apologetes d'eleccions ja.
Totes les dades que tenim apunten un escenari força estable. I, més important que això, el que és 100% segur és que l'endemà d'aquestes hipotètiques eleccions, seguiríem estant igual. Ningú podria fer la independència per si sol. Seguiríem necessitant-nos a tots per fer realitat la República. I la República no seria possible sense ser-hi tots.
Per tant, reforcem el nosaltres, assumim que ens necessitem tots i defugim d'exigències buides, de l'engany de propostes màgiques.
6. El més important, en moments així, és l'actitud. Podem no tenir estratègia. Però ens és absolutament exigible una actitud constructiva, col·laborativa, cooperativa, en aquest trajecte per fer realitat la República.
Val, però per a què? Molt fàcil: no hi ha fulls de ruta màgics. No hi ha receptes màgiques. No sabem com ni quan serà que podrem intentar-ho un altre cop. El que sí ens és exigible és una actitud: la d'estar conjurats per assegurar que quan aquest moment arribi, estarem preparats, que quan aquest moment arribi serem més forts que no ho érem fa un any, que quan aquest moment arribi haurem après molt del camí que ens hi ha permès arribar, dels errors propis, i de com intentaran impedir-nos-ho.
I forma part també de l'actitud, o de la necessitat del "nosaltres" o d'assumir la complexitat... un punt que jo considero clau: evitar caure en el derrotisme i, encara més important, evitar ser propagandistes del derrotisme.
No hi ha solucions màgiques. I us enganya qui us les proposi.
No s'està incomplint cap mandat. Es manté absolutament intacte l'objectiu de fer la República. Ningú no havia dit es faria tal dia o tal altre. No us deixeu arrossegar cap a aquesta visió interessada que alguns propaguen.
Si algú es pensava que ho aconseguiríem a la primera i per KO no era conscient de la dificultat de l'empresa que tenim al davant. Gairebé cap procés independentista ho ha aconseguit a la primera. Ni en processos convulsos ni quan s'ha pogut gestionar des d'un civilitzat marc democràtic (Escòcia o Quebec). Em reitero en l'exemple d'Irlanda, perquè fou una causa en la que el separatisme català de començaments de segle s'emmirallà. De l'aixecament de Pasqua a fer realitat la República irlandesa passen 6 anys.
En aquest any des de l'1-O 2017 l'estat espanyol s'ha afeblit més que nosaltres: ha quedat àmpliament qüestionada la seva "qualitat" democràtica i el seu sistema judicial ha estat absolutament desacreditat, i gairebé mitja Europa ha rebutjat, escandalitzats, les seves pretensions judicials.
En aquest any nosaltres hem mantingut, contra tot pronòstic, en un escenari crític, la nostra majoria social i parlamentària, fet que ens ha reforçat enormement. Hem mantingut la capacitat de mobilització, com vam demostrar l'Onze. I hem internacionalitzat la nostra causa com mai.
Tot això no és suficient per a res. Però ajuda. Que el teu enemic s'afebleixi i tu et reforcis, ajuda. Ni derrotisme ni estratègies màgiques. Treballem per ser cada dia més forts i estar cada dia més preparats per quan arribi el moment.
Perquè aquest moment no té data i no la podem fixar. Pot ser d'aquí dos mesos, d'aquí mig any, d'aquí un any o d'aquí quatre. No ho sabem. Saber quan serà el moment vol dir estar preparats per aprofitar-lo, vol dir saber com identificarem aquest moment, saber què ens exigeix a nosaltres i en quina situació ha d'estar l'enemic, l'estat espanyol i la seva casta corrupta, franquista i autoritària.
7. Hem d'aprofitar per treballar per superar les nostres febleses de sempre i evitar-ne de noves.
Aquests dies hi ha qui demana, fins i tot exigeix amb vehemència, eleccions. La manera com ho fan té més de voler que siguin un "ajuste de cuentas" que cap altra cosa. Exigeixen eleccions perquè volen castigar uns a un partit polític, uns a un altre. Exigeixen eleccions perquè volen algú en surti més feble. Mireu, això és difícil que passi com sembla creuen que passarà aquests apologetes d'eleccions ja.
Totes les dades que tenim apunten un escenari força estable. I, més important que això, el que és 100% segur és que l'endemà d'aquestes hipotètiques eleccions, seguiríem estant igual. Ningú podria fer la independència per si sol. Seguiríem necessitant-nos a tots per fer realitat la República. I la República no seria possible sense ser-hi tots.
Per tant, reforcem el nosaltres, assumim que ens necessitem tots i defugim d'exigències buides, de l'engany de propostes màgiques.
6. El més important, en moments així, és l'actitud. Podem no tenir estratègia. Però ens és absolutament exigible una actitud constructiva, col·laborativa, cooperativa, en aquest trajecte per fer realitat la República.
Val, però per a què? Molt fàcil: no hi ha fulls de ruta màgics. No hi ha receptes màgiques. No sabem com ni quan serà que podrem intentar-ho un altre cop. El que sí ens és exigible és una actitud: la d'estar conjurats per assegurar que quan aquest moment arribi, estarem preparats, que quan aquest moment arribi serem més forts que no ho érem fa un any, que quan aquest moment arribi haurem après molt del camí que ens hi ha permès arribar, dels errors propis, i de com intentaran impedir-nos-ho.
I forma part també de l'actitud, o de la necessitat del "nosaltres" o d'assumir la complexitat... un punt que jo considero clau: evitar caure en el derrotisme i, encara més important, evitar ser propagandistes del derrotisme.
No hi ha solucions màgiques. I us enganya qui us les proposi.
No s'està incomplint cap mandat. Es manté absolutament intacte l'objectiu de fer la República. Ningú no havia dit es faria tal dia o tal altre. No us deixeu arrossegar cap a aquesta visió interessada que alguns propaguen.
Si algú es pensava que ho aconseguiríem a la primera i per KO no era conscient de la dificultat de l'empresa que tenim al davant. Gairebé cap procés independentista ho ha aconseguit a la primera. Ni en processos convulsos ni quan s'ha pogut gestionar des d'un civilitzat marc democràtic (Escòcia o Quebec). Em reitero en l'exemple d'Irlanda, perquè fou una causa en la que el separatisme català de començaments de segle s'emmirallà. De l'aixecament de Pasqua a fer realitat la República irlandesa passen 6 anys.
En aquest any des de l'1-O 2017 l'estat espanyol s'ha afeblit més que nosaltres: ha quedat àmpliament qüestionada la seva "qualitat" democràtica i el seu sistema judicial ha estat absolutament desacreditat, i gairebé mitja Europa ha rebutjat, escandalitzats, les seves pretensions judicials.
En aquest any nosaltres hem mantingut, contra tot pronòstic, en un escenari crític, la nostra majoria social i parlamentària, fet que ens ha reforçat enormement. Hem mantingut la capacitat de mobilització, com vam demostrar l'Onze. I hem internacionalitzat la nostra causa com mai.
Tot això no és suficient per a res. Però ajuda. Que el teu enemic s'afebleixi i tu et reforcis, ajuda. Ni derrotisme ni estratègies màgiques. Treballem per ser cada dia més forts i estar cada dia més preparats per quan arribi el moment.
Perquè aquest moment no té data i no la podem fixar. Pot ser d'aquí dos mesos, d'aquí mig any, d'aquí un any o d'aquí quatre. No ho sabem. Saber quan serà el moment vol dir estar preparats per aprofitar-lo, vol dir saber com identificarem aquest moment, saber què ens exigeix a nosaltres i en quina situació ha d'estar l'enemic, l'estat espanyol i la seva casta corrupta, franquista i autoritària.
7. Hem d'aprofitar per treballar per superar les nostres febleses de sempre i evitar-ne de noves.
Sobre les febleses de sempre, n'apunto una molt greu: mitjans de comunicació. Al nostre país som incapaços d'arribar a moltíssima gent. I això ens va molt en contra. Però n'hi ha més.
Evitar-ne de noves: Tots aquests anys s'han caracteritzat per una societat civil molt forta, que ha liderat el procés i ha sabut treballar amb la resta d'interlocutors, bàsicament partits polítics. No ha estat gens fàcil, però aquest lideratge i aquest compartir hi ha estat. I la gent hem estat una formidable, extraordinària columna vertebral d'aquesta cohesió al voltant de les majories.
Doncs bé, ara ens trobem amb una situació que té un enorme potencial d'afeblir-nos si no sabem gestionar-la bé. La triple fallada de confiances ha derivat en la proliferació d'iniciatives, sempre molt minoritàries, que s'apropien del "nosaltres" i s'autogestionen des d'una perillosa actitud redemptora, de superioritat moral. I això és un eix divisiu que pot ser devastador. Expressions com "el poble mana el Govern obeeix" formen part d'aquesta situació. No som tots poble? Són 50 acampats? Són 300 tallant vies?
Un efecte divisiu que es multiplica a partir de la generació d'un discurs que menysprea i vol ridiculitzar, estigmatitzar als "altres": que si processisme, que si llirisme, etc. Tot això és repugnant. I no té cap futur, excepte sembrar la divisió, fer impossible el nosaltres i generar actituds sectàries i messiàniques que només uns són els que poden fer la República.
8. Cada dia que passi fins que ens llencem a intentar fer realitat la República ha de ser un dia invertit en ser més forts i en explicar a tothom perquè volem la República.
Evitar-ne de noves: Tots aquests anys s'han caracteritzat per una societat civil molt forta, que ha liderat el procés i ha sabut treballar amb la resta d'interlocutors, bàsicament partits polítics. No ha estat gens fàcil, però aquest lideratge i aquest compartir hi ha estat. I la gent hem estat una formidable, extraordinària columna vertebral d'aquesta cohesió al voltant de les majories.
Doncs bé, ara ens trobem amb una situació que té un enorme potencial d'afeblir-nos si no sabem gestionar-la bé. La triple fallada de confiances ha derivat en la proliferació d'iniciatives, sempre molt minoritàries, que s'apropien del "nosaltres" i s'autogestionen des d'una perillosa actitud redemptora, de superioritat moral. I això és un eix divisiu que pot ser devastador. Expressions com "el poble mana el Govern obeeix" formen part d'aquesta situació. No som tots poble? Són 50 acampats? Són 300 tallant vies?
Un efecte divisiu que es multiplica a partir de la generació d'un discurs que menysprea i vol ridiculitzar, estigmatitzar als "altres": que si processisme, que si llirisme, etc. Tot això és repugnant. I no té cap futur, excepte sembrar la divisió, fer impossible el nosaltres i generar actituds sectàries i messiàniques que només uns són els que poden fer la República.
8. Cada dia que passi fins que ens llencem a intentar fer realitat la República ha de ser un dia invertit en ser més forts i en explicar a tothom perquè volem la República.
Portem massa anys que només generem notícies de nosaltres, del que passa entre nosaltres. I hem de tornar a fer independentisme. Hem de tornar a fer continguts i explicar-los, fer-los arribar fins l'últim racó. Aparquem-nos nosaltres com a notícia (les nostres trifulques) i elevem a notícia tots els motius, dades i arguments per voler la República.
Ara imagineu que tot el temps que dediquem a queixar-nos i criticar-nos sagnantment entre nosaltres el dediquem a fer República, a explicar perquè volem la República, a convèncer que la República és un guany per a tots i ens interpel·la a tots.
9. Permetem-nos posar en marxa eines que poden ser molt importants per guanyar la República.
Ara imagineu que tot el temps que dediquem a queixar-nos i criticar-nos sagnantment entre nosaltres el dediquem a fer República, a explicar perquè volem la República, a convèncer que la República és un guany per a tots i ens interpel·la a tots.
9. Permetem-nos posar en marxa eines que poden ser molt importants per guanyar la República.
Eines com pot el Consell de la República, a l'exili, presidit pel MHP Puigdemont, com l'assemblea d'electes, o com el Procés constituent. Això són compromisos adquirits per ser més forts i poder fer realitat la República. Ho recordeu, oi?
Donem-nos una mica de temps i confiança per fer-ho possible. Ens ajudarà. Ens anirà bé.
10. Estimem-nos
D'aquesta triple fallida de confiances, entre nosaltres, entre partits i entre partits i gent, no en surt guanyant ningú. Bé, sí, l'estat espanyol.
Donem-nos una mica de temps i confiança per fer-ho possible. Ens ajudarà. Ens anirà bé.
10. Estimem-nos
D'aquesta triple fallida de confiances, entre nosaltres, entre partits i entre partits i gent, no en surt guanyant ningú. Bé, sí, l'estat espanyol.
Superem-ho. Assumim la complexitat. Reconeixem-nos en "l'altre" per poder fer el "nosaltres"
Ajudem-nos davant la repressió. Presos i exiliats s'estan sacrificant molt per tots nosaltres, tinguem-los sempre presents, a ells i a les seves famílies. I a tots els qui pateixen repressió. Tots.
I reconeixem-nos en el nosaltres per la nostra actitud. S
Ser-hi tots. I anar-hi, anar-hi i anar-hi. Fins vèncer
No em fa por semblar cursi. Estic convençut que tot serà més fàcil si ens estimem tots una mica més i ens respectem tots un molt més.
Això ens apel·la a tots. Un tots que sempre comença per un mateix, evidentment.
DONEC PERFICIAM
No em fa por semblar cursi. Estic convençut que tot serà més fàcil si ens estimem tots una mica més i ens respectem tots un molt més.
Això ens apel·la a tots. Un tots que sempre comença per un mateix, evidentment.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada