No retrocedir davant el feixisme vs voler-lo combatre actuant com ells. (Lliçons d plantar cara al feixisme NI UNA)

A aquestes alçades de la pel·lícula i de la meva vida hi ha certes coses que no sé què em provoquen més: si mandra, si irritació o si fatiga.

Avui hem tornat a tenir un d'aquests xous periòdics del fatxerio. Aquest cop a Girona. I altre cop hem tornat a tenir aquests pocs centenars d'il·luminats que sota el paraigües de la buidor argumental del "al feixisme se'l combat", el que han fet és passar del que seria una legítima concentració de protesta a assaltar violentament el perímetre policial que s'havia establert per evitar que els dos grups estiguessin en contacte.

Fa molta mandra altre cop tota la cançoneta que segueix a aquesta acció lamentable. Fa molta mandra haver de sentir-se de tot contra els Mossos perquè, com és la seva obligació, responguin davant una actitud violenta d'aquest tipus. Fa molta mandra que així es torni a situar a Mossos a l'ull de la tempesta, quan l'únic que han fet és el que estan obligats a fer i que sort que han fet: evitar una baralla multitudinària.

Fa molta mandra haver de demanar què es busca, amb tot això? El que volem és anar a hòsties pel carrer cada dia amb els que no pensen com nosaltres, per més repugnant que sigui el seu pensament i acció política? Fa molta mandra haver d'inquirir, altre cop, als que estan darrere d'aquestes performances, quin objectiu persegueixen. Decidir ells qui pot manifestar-se i qui no? Qui pot fer actes polítics i qui no? I un cop ells ho han decidit, que ningú els barri el pas perquè ells els ho impedeixin amb violència, a hòsties? És això?

Llavors, quan els ho retreus, és irritant assistir a aquesta farsa de milhomes i mildones des de l'anonimat. Quan retreus que al feixisme, en el nostre segle i en el nostre país, en la nostra societat, no se l'ha de combatre amb les seves armes, amb la seva violència, amb la seva intolerància, sinó que se l'ha de combatre des de les idees, des de la llibertat, des de la raó... t'escupen a la cara ser poca cosa més que un covard, un llirista, etc.

Té collons. I sí, normalment passo de tot aquesta soflama de valents de tuiter. Però confesso que té un punt irritant l'atreviment de la ignorància. Sí, m'irrita, crec que no pot ser d'una altra manera, que aquests milhomes i mildones vinguin a donar lliçons, a mi, que des que vaig començar la meva militància independentista, l'any 1984, porto acumulades tantes hòsties i enfrontaments amb la ultradreta d'aquest país, que suposo dec estar entre els q tenim una llista més llarga.

I sí, fa mandra, perquè no vols estar com un abuelo cebolleta, explicant el que has viscut, pel que has passat. No tens cap ganes de dir ni d'estar explicant a aquests que des de la més insolent ignorància t'acusen de covard, de llirista, que no has fet mai cap pas enrere davant la violència ultra, que sempre has plantat cara, que no has deixat -o que sempre has intentat impedir- que els ultres m'imposessin la seva llei d'intolerància i violència. I que això m'ha costat que m'hagin trencat dues vegades la llengua, que m'hagin trencat dues dents, que m'hagin perseguit navalla en mà, que hagin intentat parar-me ficant la navalla al coll del meu germà, i fins i tot que m'hagin tret la pistola, com a "currículum" més aparatós de la meva vida de militant indepe que sempre ha plantat cara a la ultradreta (si voleu algunes de les hòsties amb més detall, aquí, en aquest article de fa uns anys).

Llirisme, quins collons.Ara, que me la sua. Cadascú passa comptes davant la seva consciència i vida militant. Qui em coneix són els qui han estat al meu costat, no aquests descerebrats ignorants que van etiquetant. Me la suen molt tots aquests alliçonadors, amb aquest escrit només volia deixar en evidència la seva ignorància i immoralitat.

Com a resum, el piropo que em va llençar el líder de la ultradreta de la Facultat, un tio que havia estat a la presó per pistolerisme ultra, quan em vaig llicenciar, quan deixava la Facultat: "Abad, no sabes las veces, estos años, que nos hemos reunidos para ver como te dábamos una paliza, a ver si escarmentabas, però tío, tienes huevos... y siempre lo dejábamos". Feia referència a que quan la meva generació vam entrar a la Facultat, vam plantar-los-hi cara, mai vam retrocedir davant d'ells, la seva intolerància o la seva violència.

I si no sabeu distingir el que és plantar cara per no retrocedir davant la ultradreta, al preu que sigui, que és el que fèiem nosaltres, o el que com a mínim sempre vaig fer jo, del que és recórrer a la violència per actuar com uns feixistes, volent lluitar contra ells impedint-los manifestar-se o fer actes... és que potser hauríeu de fer algun curset de comprensió lectora i política.


Però de què aneu? O sigui, que us poseu l'etiqueta d'antifeixistes i us penseu que això és una mena de carta blanca que teniu per a actuar com uns autèntics feixistes? Doncs mireu, no, això no va així. Feixista no és qui s'ho proclama, sinó qui actua com a tal. Feixista és qui fa de la intolerància davant els altres la seva acció política. Feixista és qui recorre a la violència per imposar als altres fer o no fer alguna cosa.

Feu totes les concentracions antifeixistes que vulgueu. Però si el que voleu és evitar que qui vosaltres etiqueteu de feixista pugui fer actes o manifestacions, exhibiu la seva mateixa intolerància. Si el que voleu és evitar-los a cops de punt, exhibiu la seva mateixa violència.

És penós que a aquestes alçades no veieu que fent el que feu actueu igual que ells i que, políticament, convertiu l'anècdota política en categoria. I no frivolitzo ni minimitzo l'amenaça del feixisme. Però un acte de 300 fatxes és una anècdota. Un dia sencer parlant dels incidents associats és convertir-los en estrelles.

I encara és més lamentable políticament aquesta persistent estratègia de certs grups de l'esquerra independentista de criminalitzar els Mossos d'Esquadra. No, Mossos no són un camp de roselles en primavera. Però són la nostra policia. Que tenim problemes, cert. Però Mossos no són un problema, Mossos no són el problema, com aquests grups de manera persistent intenten fer veure.

De debò algú pensa que cap policia davant dos grups que es busquen, s'haurien "retirat", haurien fet un "passeu, passeu, us doneu totes les hòsties que vulgueu i després ja vindrem a recollir les restes"? De debò algú pensa que això és el que ha de fer una policia?

I no em vingueu ara amb allò de "el que haurien d'haver fet és impedir l'acte dels altres". No, això no va així. Primer no comparteixo aquesta intolerància. Qui diu qui té dret o no en té a fer activitat política? No és el camí. Segon, la policia n o decideix res en aquest sentit. El dret de reunió i manifestació és fonamental, no el tutela la policia, només l'administra. No es pot denegar. En última instància serien els jutges que ho autoritzarien. Mossos no són responsables que tal grup o tal altre pugui manifestar-se. I això amb independència que jo sempre defensaré el seu dret a fer-ho, sempre i quan les seves manifestacions no siguin violentes.

Davant el feixisme, no retrocedir. Això és el que alguns hem fet tota la vida. I no ho hem fet per veure com ara alguns retrocedeixen fins a tal punt que actuen com ells, amb la seva intolerància i amb la seva violència.

Fins el desplegament de Mossos la ultradreta en aquest país va gaudir d'una impunitat absoluta. A nivell espanyol aquesta impunitat segueix vigent. I a Catalunya també és una evidència hi ha massa violència ultra impune. El que hem de reclamar és zero impunitat. Hem d'exigir seguiment dels casos, denúncia, etc.

Per acabar, si algú no veu els costos polítics de recórrer a la violència, d'intentar trencar els cordons policials, d'actuar de tal manera que les nostres manis acabin amb incidents... si algú no ho veu és que és cec del tot. La majoria social i democràtica de l'independentisme es basteix sobre la no-violència. Aquesta "veda oberta" a actuar sempre buscant "el lio" que alguns grupuscles han encetat, ens porta a la ruïna.

La no-violència es practica. No és un tema d'estar més o menys legitimat per emprar la violència. És un tema que el recurs a la violència, sigui la que sigui, no forma part de la nostra lluita. No és un problema de legitimitat. És un tema de conviccions i decisió política de la immensa majoria de l'independentisme, que cap grupuscle té dret a rebentar, a violar, a fer saltar pels aires.

DONEC PERFICIAM