Aquest diumenge el diari ARA publica una nova enquesta sobre la situació política a Catalunya.El retrat que ofereix del posicionament polític de la societat catalana és, per reiterat en totes les últimes enquestes conegudes, demolidorament sòlid, clar. És un retrat sense clarobscurs. Nítid.
En quins eixos se situa políticament la societat catalana?
1. És una societat que aposta radicalment per la via democràtica, del referèndum, per decidir el seu futur. Així ho volen un 80,4% dels catalans. És una dada demolidora. Cap marge d'error. Cap marge a cap interpretació política. Volem decidir. Volem decidir el nostre futur. Volem votar. I ho volem així tant els independentistes (de manera unànime) com els no independentistes (de manera majoritària). Ho volen els votants de Junts x CAT, els d'ERC i els de la CUP. Però també ho volen un 83,8% dels votants dels Comuns, un 71% dels del PSC, i fins i tot un 34% dels de C's i un 23,7% dels del PP.
La societat catalana vol decidir. Vol democràcia. Vol referèndum. El nostre futur només és possible votant. No hi ha cap futur possible sense referèndum. Cap proposta política vehicula a Catalunya un major consens social que el de decidir el nostre futur en un referèndum.
Això té un valor excepcional. Un valor tal que és el que hauria de centrar tota la nostra atenció i estratègia.
2. La independència és l'opció social majoritària, i ha vingut per a quedar-se, és absolutament sòlida. Però si no ho fem millor, ens quedarem com estem.
Segons l'enquesta de l'ARA en un hipotètic referèndum sobre la independència, un 47% dels catalans hi votarien a favor. I un 36% en contra. És una dada coincident amb enquestes prèvies com el CEO o ICPS. Sí, si arribem a un referèndum, el Sí guanyaria. I ho faria bastant clarament. El Sí compliria tots els estàndards d'exigència democràtica internacionals possibles.
L'estat espanyol ha de ser conscient que l'independentisme no recula. Gens. Som els que som. I no hi ha cap pas enrere.
Però potser nosaltres també hauríem de ser conscients que de fa molts anys hem arribat al suport social majoritari que ara tenim, però que no creixem, que hem deixat de fer independentistes. I això, per a un moviment com el nostre, en el context que hem de desenvolupar la nostra lluita, no és una bona notícia, i ens hauria de preocupar més del que ho fa. Ens hi hauríem d'interrogar molt més del que fem. Ja ho he dit molts cops. Des del 27S estem atrapats en dinàmiques absolutament estèrils de debats entre nosaltres, de polèmiques entre nosaltres, de lluites internes. Des del 27S del 2015 que no fem res per fer independentistes.
3. Una societat que de manera clarament majoritària, inequívocament majoritària, àdhuc transversal com poques coses, rebutja la repressió contra l'independentisme, contra els líders independentistes. Fins i tot una societat que de manera clarament majoritària qüestiona inequívocament la "neutralitat o parcialitat" dels tribunals que han de jutjar els líders independentistes.
Un 78,1% dels catalans rebutja que els líders independentistes estiguin com estan provisionalment en presó a l'espera del seu judici. Un 77,5% rebutja que es pugui jutjar els líders independentistes per delictes com rebelió o sedició. I un 62,5% creu que el Tribunal Suprem no està actuant imparcialment en aquest procés, és a dir, que no garanteix cap judici just.
Són dades demolidores.
Fixem-nos que evidentment el 100% dels votants de JxCAT, ERC i CUP hi estan en contra, de la repressió sobre líders independentistes. Però és que també ho estan el 89,7% dels Comuns i el 70,1% del PSC. I entre el nucli dur unionista, un 23,7% dels votants de C's també ho rebutja.
Sensu contrario, la repressió contra els nostres líders només té el suport del 66,6% dels votants de C's, del 76,3% del PP i del 18,2% del PSC. Tot plegat, sobre el conjunt de la nostra societat, un miserable 16,4% que aplaudeix la repressió.
La lluita contra la repressió és, per tant, ara mateix, un factor de cohesió social, un factor polític que uneix socialment, en el que ens hi trobem gent amb visions molt diferents. I això és un altre tema que hem de saber aprofitar. I diria que només Òmnium ho està intentant...
I malgrat el % no és tan contundent com el rebuig a la repressió, aquest 62,5% de catalans que creuen el Tribunal Suprem no actua com un tribunal imparcial és una dada igualment demolidora. La societat catalana no creu en la justícia espanyola. L'Estat espanyol ha començat a fer-se fonedís a Catalunya a través de la seva in-justícia, en la que no hi creiem. Només un 24,5% dels catalans creu que el TS actua imparcialment. Només un de cada quatre catalans creu que el TS és imparcial. Només 1 de cada 4 catalans creu que hi pot haver un judici just. Només 1 de cada 4 catalans confia en la justícia espanyola. El descrèdit d'una institució fonamental en qualsevol estat de dret i democràtic és total. La vergonyosa actuació d'un poder judicial podrit, injust, parcial, etc. és el que ha precipitat una via ràpida de desconnexió amb l'estat espanyol.
4. La in-justícia espanyola ha precipitat que ja no hi hagi cap estructura política que uneixi la societat catalana a l'estat espanyol
Només un 20,1% dels catalans votarien ara a favor de la Constitució espanyola del 1978.
El 1978 un 90,5% dels catalans van votar a favor de la Constitució espanyola.
Ara, el 2018, 40 anys després, només ho faria un 20,1%.
Són dades, altre cop, demolidores. Són dades que evidencien, comparades amb el 47% de suport a la independència, que no és que els independentistes hàgim aconseguit que la immensa majoria de catalans giri l'esquena a l'estat espanyol. No, això no ha estat així. Aquest passar del 90,5% al 20,1% el que evidencia és que ha estat l'estat espanyol qui ha girat l'esquena a la immensa majoria de catalans. Ha estat l'autoritarisme, la repressió i la fallida democràtica global de l'estat espanyol el que ha provocat aquesta desafecció tan majoritària, tan aclaparadora, aquesta minorització social del que representa Espanya, l'estat espanyol i les seves institucions: la justícia, la constitució... i la monarquia!
Un 65% dels catalans rebutja el paper de la monarquia espanyola en relació a Catalunya. Un 42,6% creu que la seva actuació el 3-O va ser MOLT incorrecta i un 22,2% que fou incorrecta, sense el "molt".
I només un 19% creuen que "el preparao" va estar bé o molt bé. Només un 19% dels catalans. Sí, un 19%. Aquest és el suport que té l'actuació del "preparao". Aquesta és l'evidència que és l'estat espanyol qui s'ha col·lapsat a Catalunya, qui ha perdut tot el seu crèdit. Ja pràcticament ningú, independentista o no, creu en la seva constitució, en la seva monarquia o en la seva justícia.
5. Què ens queda, doncs? Ens queda la nostra confusió, l'assignatura pendent d'analitzar, avaluar i compartir diagnòstic sobre tot el procés fins el mes d'octubre del 2017 i la necessitat d'acordar una gran estratègia de país per poder fer realitat el que és l'aspiració majoritària de la societat catalana, la independència.
Mireu, un 38,4% dels catalans aposten per una via de negociació amb l'estat, per una acció política que permeti fer un referèndum vinculant, efectiu per a totes les parts.
Un 19,1% dels catalans creuen, en canvi, que hem de tirar pel dret, unilateralment.
O sigui, sobre el conjunt de l'independentisme, un 67% opta per l'estratègia d'acció política per poder arribar a referèndum vinculant. I només un 33% opta per tirar pel dret, unilateralment.
És evident que aquest 33% fa molt més soroll, té una molt més gran presència pública en xarxes. Però encara és més evident, més aclaparadora, aquesta majoria del 67% que no estan per aquesta estratègia, que no es deixen arrossegar pel soroll. Hi ha una veu de fons de l'independentisme que és silenciosa, discreta, però aclaparadorament majoritària.
Hi ha un cert personal que mira a l'octubre del 2017 des d'una posició frontista, de "passar comptes". És un personal que no vol saber què va passar, què va funcionar bé i què va ser un fracàs, on ens vam equivocar, per fer-ho millor la propera vegada. És un personal que l'únic que persegueix és desacreditar, destruir, eliminar, al preu que sigui, els lideratges que en tots els àmbits, teníem aquell octubre del 2017.
Jo crec, en canvi, que necessitem mirar a l'octubre del 2017 i tots els mesos i anys previs des d'una posició oberta i constructiva, sense prejudicis previs, sense conclusions precipitades o cunyadistes. Necessitem mirar l'octubre del 2017 i tots els mesos i anys previs buscant, identificant i compartint la seva avaluació i diagnòstic, els fets, les dinàmiques, les llacunes, etc. que van precipitar arribar a l'1-O amb la feblesa que ho vam fer. I cal fer-ho i compartir-ho per enfortir-nos.
Jo tinc molt clara una cosa: molts dels mals que ens van impedir fer realitat la República aquell octubre 2017 tenen el seu origen en la falta de confiança entre tots els agents polítics que havien de liderar el procés. Això va ser letal i això va impedir prendre decisions que potser hauria calgut prendre.
M'explico. El govern era feble perquè no tenia la mínima cohesió interna per poder-lo considerar un Govern. ERC anava a la seva, esperant arribés la frenada "convergent" que estaven convençuts es produiria. Però el President Puigdemont no es va "arrugar" en cap moment. I així vam anar avançant temeràriament. A aquesta situació cal afegir que una CUP tan embogida com, alhora, decisiva, indispensable, s'havia carregat a Mas, fet que va impulsar Puigdemont a la Presidència, amb la signatura d'un acord per fer-ho possible i per impulsar la legislatura, però que a l'endemà d'haver-lo signat ja l'estava incomplint, amb l'argument que "els pactes muten".
La nostra principal feblesa va ser la inexistència d'un moviment cohesionat, amb confiances blindades, i amb una direcció política capaç en cada moment de valorar la situació i de prendre les millors decisions. En absència de tot això, el moviment era com una barca de ràfting llençada per un riu d'aigües braves sense rems.
I aquesta feblesa persisteix. Mentre persisteixi la cosa d'estar-se disputant l'hegemonia política dins l'independentisme, la feblesa persistirà. Perquè en aquest context les decisions a prendre sempre estaran condicionades per no fer res que desgasti davant els qui ens estem disputant l'hegemonia.
Aquesta feblesa només la podem superar blindar un gran acord que aparqui la lluita per l'hegemonia i que generi la suficient confiança i complicitats entre tots els agents perquè puguin prendre les millors decisions que calgui en cada moment sense estar pendents de si això tindrà rèdit o desgast electoral davant els "adversaris" de l'hegemonia.
Ja hem vist la visió que comparteixen el 67% dels independentistes. Ja hem vist que portem molts anys sense que l'independentisme creixi. Sortir d'aquest atzucac només serà possible si blindem un nosaltres que generi confiança i que ens situï en un escenari polític en el que no es tingui por a prendre les decisions que calgui per por a que això ens desgasti electoralment davant els altres amb qui ens disputem vot.
El 67% dels indepes aposten per via acordada. Només un 33% per la unilateral. Assumir el que això implica només ho podrem fer si blindem un nou nosaltres en el que no ens faci cap por dir i fer el que cal fer per si en fer-ho, això tindrà conseqüències en la lluita per l'hegemonia. JxCAT, ERC, CUP, ANC i Òmnium haurien d'arribar a un acord per blindar diagnòstic del que hem fet i del que cal fer. Si tots hi som no hi ha d'haver cap por a dir les coses que calgui dir, per més dures que puguin ser. Si ho fem així, avançarem. Si no diem ni fem les coses que cal fer perquè sabem que en fer-ho, en assumir aquesta responsabilitat, el que fem és que els qui no l'assumeixin en surtin beneficiats en termes de patètica lluita electoralista... no farem res ni anirem enlloc.
Sabeu per què l'independentisme fa tant de temps que està ancorat en aquest 47%? Sí, perquè vam deixar de fer independentisme. Perquè vam xocar, i si algú ho va veure ho va ignorar per electoralisme, amb la força del vot identitari unionista. Fins el 27S l'independentisme havia aconseguit superar barreres identitàries perquè tot l'esforç que es feia per explicar que amb la independència hi hauria més i millors oportunitats per a tothom, anava calant. Però des del 27S vam deixar de fer independentisme. Portem 3 anys consumits en estèrils debats interns, del que si tu que si yo, etc. I en aquests 3 anys, per la desconfiança entre els agents, ningú va ser capaç de veure com ens havíem topat amb una molt perillosa barrera identitària que havia promogut l'unionisme, explotant miserablement la diversitat d'origens de la nostra societat.
La societat catalana ja ha desconectat d'Espanya, de l'Estat Espanyol i de les seves institucions: ni rei, ni constitució ni justícia.
Ara la nostra feina és blindar un nosaltres per implicar tothom en el procés de fer realitat la República. Sovint hi ha qui em pregunta "i què hem de fer?". Sempre responc que saber què cal fer és molt difícil. Però que en canvi sovint tenim molta més certesa del que no hem de fer sota cap concepte, de les coses que hem d'evitar fer perquè sabem que mai ens faran avançar i que hi ha el perill ens facin retrocedir. La divisió i la desconfiança en són una. El menyspreu cap als nostres companys de lluita n'és una altra. Aquest estupendisme de sermonejadors i sermonejadores que consideren a tothom que no són ells inútils, traïdors, incompetents, etc. és un dels pitjors càncers que pot patir el nostre moviment. Només hi ha un tumor pitjor: el dels qui gairebé sempre des de l'anonimat intoxiquen i porten les coses al més profund terreny de l'estupidesa i de la ignorància, sovint des de la infiltració, menant el moviment independentista a abandonar el que ens ha fet forts i majoritaris, impulsant-nos cap a camins sense sortida, que tots els qui els han transitat els han abandonat.
En quins eixos se situa políticament la societat catalana?
1. És una societat que aposta radicalment per la via democràtica, del referèndum, per decidir el seu futur. Així ho volen un 80,4% dels catalans. És una dada demolidora. Cap marge d'error. Cap marge a cap interpretació política. Volem decidir. Volem decidir el nostre futur. Volem votar. I ho volem així tant els independentistes (de manera unànime) com els no independentistes (de manera majoritària). Ho volen els votants de Junts x CAT, els d'ERC i els de la CUP. Però també ho volen un 83,8% dels votants dels Comuns, un 71% dels del PSC, i fins i tot un 34% dels de C's i un 23,7% dels del PP.
La societat catalana vol decidir. Vol democràcia. Vol referèndum. El nostre futur només és possible votant. No hi ha cap futur possible sense referèndum. Cap proposta política vehicula a Catalunya un major consens social que el de decidir el nostre futur en un referèndum.
Això té un valor excepcional. Un valor tal que és el que hauria de centrar tota la nostra atenció i estratègia.
2. La independència és l'opció social majoritària, i ha vingut per a quedar-se, és absolutament sòlida. Però si no ho fem millor, ens quedarem com estem.
Segons l'enquesta de l'ARA en un hipotètic referèndum sobre la independència, un 47% dels catalans hi votarien a favor. I un 36% en contra. És una dada coincident amb enquestes prèvies com el CEO o ICPS. Sí, si arribem a un referèndum, el Sí guanyaria. I ho faria bastant clarament. El Sí compliria tots els estàndards d'exigència democràtica internacionals possibles.
L'estat espanyol ha de ser conscient que l'independentisme no recula. Gens. Som els que som. I no hi ha cap pas enrere.
Però potser nosaltres també hauríem de ser conscients que de fa molts anys hem arribat al suport social majoritari que ara tenim, però que no creixem, que hem deixat de fer independentistes. I això, per a un moviment com el nostre, en el context que hem de desenvolupar la nostra lluita, no és una bona notícia, i ens hauria de preocupar més del que ho fa. Ens hi hauríem d'interrogar molt més del que fem. Ja ho he dit molts cops. Des del 27S estem atrapats en dinàmiques absolutament estèrils de debats entre nosaltres, de polèmiques entre nosaltres, de lluites internes. Des del 27S del 2015 que no fem res per fer independentistes.
3. Una societat que de manera clarament majoritària, inequívocament majoritària, àdhuc transversal com poques coses, rebutja la repressió contra l'independentisme, contra els líders independentistes. Fins i tot una societat que de manera clarament majoritària qüestiona inequívocament la "neutralitat o parcialitat" dels tribunals que han de jutjar els líders independentistes.
Un 78,1% dels catalans rebutja que els líders independentistes estiguin com estan provisionalment en presó a l'espera del seu judici. Un 77,5% rebutja que es pugui jutjar els líders independentistes per delictes com rebelió o sedició. I un 62,5% creu que el Tribunal Suprem no està actuant imparcialment en aquest procés, és a dir, que no garanteix cap judici just.
Són dades demolidores.
Fixem-nos que evidentment el 100% dels votants de JxCAT, ERC i CUP hi estan en contra, de la repressió sobre líders independentistes. Però és que també ho estan el 89,7% dels Comuns i el 70,1% del PSC. I entre el nucli dur unionista, un 23,7% dels votants de C's també ho rebutja.
Sensu contrario, la repressió contra els nostres líders només té el suport del 66,6% dels votants de C's, del 76,3% del PP i del 18,2% del PSC. Tot plegat, sobre el conjunt de la nostra societat, un miserable 16,4% que aplaudeix la repressió.
La lluita contra la repressió és, per tant, ara mateix, un factor de cohesió social, un factor polític que uneix socialment, en el que ens hi trobem gent amb visions molt diferents. I això és un altre tema que hem de saber aprofitar. I diria que només Òmnium ho està intentant...
I malgrat el % no és tan contundent com el rebuig a la repressió, aquest 62,5% de catalans que creuen el Tribunal Suprem no actua com un tribunal imparcial és una dada igualment demolidora. La societat catalana no creu en la justícia espanyola. L'Estat espanyol ha començat a fer-se fonedís a Catalunya a través de la seva in-justícia, en la que no hi creiem. Només un 24,5% dels catalans creu que el TS actua imparcialment. Només un de cada quatre catalans creu que el TS és imparcial. Només 1 de cada 4 catalans creu que hi pot haver un judici just. Només 1 de cada 4 catalans confia en la justícia espanyola. El descrèdit d'una institució fonamental en qualsevol estat de dret i democràtic és total. La vergonyosa actuació d'un poder judicial podrit, injust, parcial, etc. és el que ha precipitat una via ràpida de desconnexió amb l'estat espanyol.
4. La in-justícia espanyola ha precipitat que ja no hi hagi cap estructura política que uneixi la societat catalana a l'estat espanyol
Només un 20,1% dels catalans votarien ara a favor de la Constitució espanyola del 1978.
El 1978 un 90,5% dels catalans van votar a favor de la Constitució espanyola.
Ara, el 2018, 40 anys després, només ho faria un 20,1%.
Són dades, altre cop, demolidores. Són dades que evidencien, comparades amb el 47% de suport a la independència, que no és que els independentistes hàgim aconseguit que la immensa majoria de catalans giri l'esquena a l'estat espanyol. No, això no ha estat així. Aquest passar del 90,5% al 20,1% el que evidencia és que ha estat l'estat espanyol qui ha girat l'esquena a la immensa majoria de catalans. Ha estat l'autoritarisme, la repressió i la fallida democràtica global de l'estat espanyol el que ha provocat aquesta desafecció tan majoritària, tan aclaparadora, aquesta minorització social del que representa Espanya, l'estat espanyol i les seves institucions: la justícia, la constitució... i la monarquia!
Un 65% dels catalans rebutja el paper de la monarquia espanyola en relació a Catalunya. Un 42,6% creu que la seva actuació el 3-O va ser MOLT incorrecta i un 22,2% que fou incorrecta, sense el "molt".
I només un 19% creuen que "el preparao" va estar bé o molt bé. Només un 19% dels catalans. Sí, un 19%. Aquest és el suport que té l'actuació del "preparao". Aquesta és l'evidència que és l'estat espanyol qui s'ha col·lapsat a Catalunya, qui ha perdut tot el seu crèdit. Ja pràcticament ningú, independentista o no, creu en la seva constitució, en la seva monarquia o en la seva justícia.
5. Què ens queda, doncs? Ens queda la nostra confusió, l'assignatura pendent d'analitzar, avaluar i compartir diagnòstic sobre tot el procés fins el mes d'octubre del 2017 i la necessitat d'acordar una gran estratègia de país per poder fer realitat el que és l'aspiració majoritària de la societat catalana, la independència.
Mireu, un 38,4% dels catalans aposten per una via de negociació amb l'estat, per una acció política que permeti fer un referèndum vinculant, efectiu per a totes les parts.
Un 19,1% dels catalans creuen, en canvi, que hem de tirar pel dret, unilateralment.
O sigui, sobre el conjunt de l'independentisme, un 67% opta per l'estratègia d'acció política per poder arribar a referèndum vinculant. I només un 33% opta per tirar pel dret, unilateralment.
És evident que aquest 33% fa molt més soroll, té una molt més gran presència pública en xarxes. Però encara és més evident, més aclaparadora, aquesta majoria del 67% que no estan per aquesta estratègia, que no es deixen arrossegar pel soroll. Hi ha una veu de fons de l'independentisme que és silenciosa, discreta, però aclaparadorament majoritària.
Hi ha un cert personal que mira a l'octubre del 2017 des d'una posició frontista, de "passar comptes". És un personal que no vol saber què va passar, què va funcionar bé i què va ser un fracàs, on ens vam equivocar, per fer-ho millor la propera vegada. És un personal que l'únic que persegueix és desacreditar, destruir, eliminar, al preu que sigui, els lideratges que en tots els àmbits, teníem aquell octubre del 2017.
Jo crec, en canvi, que necessitem mirar a l'octubre del 2017 i tots els mesos i anys previs des d'una posició oberta i constructiva, sense prejudicis previs, sense conclusions precipitades o cunyadistes. Necessitem mirar l'octubre del 2017 i tots els mesos i anys previs buscant, identificant i compartint la seva avaluació i diagnòstic, els fets, les dinàmiques, les llacunes, etc. que van precipitar arribar a l'1-O amb la feblesa que ho vam fer. I cal fer-ho i compartir-ho per enfortir-nos.
Jo tinc molt clara una cosa: molts dels mals que ens van impedir fer realitat la República aquell octubre 2017 tenen el seu origen en la falta de confiança entre tots els agents polítics que havien de liderar el procés. Això va ser letal i això va impedir prendre decisions que potser hauria calgut prendre.
M'explico. El govern era feble perquè no tenia la mínima cohesió interna per poder-lo considerar un Govern. ERC anava a la seva, esperant arribés la frenada "convergent" que estaven convençuts es produiria. Però el President Puigdemont no es va "arrugar" en cap moment. I així vam anar avançant temeràriament. A aquesta situació cal afegir que una CUP tan embogida com, alhora, decisiva, indispensable, s'havia carregat a Mas, fet que va impulsar Puigdemont a la Presidència, amb la signatura d'un acord per fer-ho possible i per impulsar la legislatura, però que a l'endemà d'haver-lo signat ja l'estava incomplint, amb l'argument que "els pactes muten".
La nostra principal feblesa va ser la inexistència d'un moviment cohesionat, amb confiances blindades, i amb una direcció política capaç en cada moment de valorar la situació i de prendre les millors decisions. En absència de tot això, el moviment era com una barca de ràfting llençada per un riu d'aigües braves sense rems.
I aquesta feblesa persisteix. Mentre persisteixi la cosa d'estar-se disputant l'hegemonia política dins l'independentisme, la feblesa persistirà. Perquè en aquest context les decisions a prendre sempre estaran condicionades per no fer res que desgasti davant els qui ens estem disputant l'hegemonia.
Aquesta feblesa només la podem superar blindar un gran acord que aparqui la lluita per l'hegemonia i que generi la suficient confiança i complicitats entre tots els agents perquè puguin prendre les millors decisions que calgui en cada moment sense estar pendents de si això tindrà rèdit o desgast electoral davant els "adversaris" de l'hegemonia.
Ja hem vist la visió que comparteixen el 67% dels independentistes. Ja hem vist que portem molts anys sense que l'independentisme creixi. Sortir d'aquest atzucac només serà possible si blindem un nosaltres que generi confiança i que ens situï en un escenari polític en el que no es tingui por a prendre les decisions que calgui per por a que això ens desgasti electoralment davant els altres amb qui ens disputem vot.
El 67% dels indepes aposten per via acordada. Només un 33% per la unilateral. Assumir el que això implica només ho podrem fer si blindem un nou nosaltres en el que no ens faci cap por dir i fer el que cal fer per si en fer-ho, això tindrà conseqüències en la lluita per l'hegemonia. JxCAT, ERC, CUP, ANC i Òmnium haurien d'arribar a un acord per blindar diagnòstic del que hem fet i del que cal fer. Si tots hi som no hi ha d'haver cap por a dir les coses que calgui dir, per més dures que puguin ser. Si ho fem així, avançarem. Si no diem ni fem les coses que cal fer perquè sabem que en fer-ho, en assumir aquesta responsabilitat, el que fem és que els qui no l'assumeixin en surtin beneficiats en termes de patètica lluita electoralista... no farem res ni anirem enlloc.
Sabeu per què l'independentisme fa tant de temps que està ancorat en aquest 47%? Sí, perquè vam deixar de fer independentisme. Perquè vam xocar, i si algú ho va veure ho va ignorar per electoralisme, amb la força del vot identitari unionista. Fins el 27S l'independentisme havia aconseguit superar barreres identitàries perquè tot l'esforç que es feia per explicar que amb la independència hi hauria més i millors oportunitats per a tothom, anava calant. Però des del 27S vam deixar de fer independentisme. Portem 3 anys consumits en estèrils debats interns, del que si tu que si yo, etc. I en aquests 3 anys, per la desconfiança entre els agents, ningú va ser capaç de veure com ens havíem topat amb una molt perillosa barrera identitària que havia promogut l'unionisme, explotant miserablement la diversitat d'origens de la nostra societat.
La societat catalana ja ha desconectat d'Espanya, de l'Estat Espanyol i de les seves institucions: ni rei, ni constitució ni justícia.
Ara la nostra feina és blindar un nosaltres per implicar tothom en el procés de fer realitat la República. Sovint hi ha qui em pregunta "i què hem de fer?". Sempre responc que saber què cal fer és molt difícil. Però que en canvi sovint tenim molta més certesa del que no hem de fer sota cap concepte, de les coses que hem d'evitar fer perquè sabem que mai ens faran avançar i que hi ha el perill ens facin retrocedir. La divisió i la desconfiança en són una. El menyspreu cap als nostres companys de lluita n'és una altra. Aquest estupendisme de sermonejadors i sermonejadores que consideren a tothom que no són ells inútils, traïdors, incompetents, etc. és un dels pitjors càncers que pot patir el nostre moviment. Només hi ha un tumor pitjor: el dels qui gairebé sempre des de l'anonimat intoxiquen i porten les coses al més profund terreny de l'estupidesa i de la ignorància, sovint des de la infiltració, menant el moviment independentista a abandonar el que ens ha fet forts i majoritaris, impulsant-nos cap a camins sense sortida, que tots els qui els han transitat els han abandonat.
Manllevant paraules de l'admiradíssim David Fernàndez, en tot el que ens espera aquests dies hi hem de comparèixer "èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla de tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: PACÍFICAMENT DEMPEUS"
DONEC PERFICIAM
DONEC PERFICIAM
Una observació : negociació i unilateralitat no signifiquen res si no s'omplen de contingut.
ResponEliminaSegui dient que els partits s'han de posar d'acord és ja evident que és perdre el temps. Són fills del sistema de la transició. Sembla ser que hi ha un líder que es creu ser el Messíes. El altres es volen apropiar del moviment de forma maldestre i els tercers sovint pequen d'infantilisme polític. Es veu que són convergents i anticonvergents i són feliços així.
Dient 40 vegades que han d'anar units no ho arreglarem. La solució ha de ser una altra.
Molt bones dades, Senyor Abad.
ResponEliminaN'hauríem de traslladar els presos, les preses, la intendent Laplana i el Major Trapero a Suïssa. Sense demanar-los opinió. Després seria més fàcil refer la unitat i blindar el nosaltres.