Amb independència de les diferents estratègies, visions, posicionaments, per fer la independència, crec que tots podem compartir un punt de partida: estem en aquesta situació perquè hem aconseguit ser majoria democràtica i social.
Fa una dècada no ho érem. Ara sí. En les eleccions de 2012 teníem una majoria absoluta pel dret a decidir i a les del 2015 i 2017 ja una majoria absoluta explícitament per la independència. Si no l'haguéssim tingut no estaríem on ara estem. Les eleccions al Parlament del 1999 l'independentisme explícit era el 16%.
Sigui pel que sigui, malgrat aquesta majoria, encara no hem aconseguit ser República. Uns diuen que necessitem ser més. Uns altres que necessitem major determinació, etc etc etc. No hi entro, avui, però suposo que tots compartirem, que allò fonamental per estar en condicions de fer la independència és -com a mínim- seguir sent la majoria social i democràtica que ara som.
I suposo que tots estarem d'acord també que si deixéssim de ser-ho, tindríem un problema. I gros.
La pregunta que des de fa uns mesos m'estic fent, i no m'agradaria ser l'únic que se la fa, per això la comparteixo, és si amb tot el que estem fent i com ho estem fent, aquesta majoria democràtica que vam demostrar ser el el 27S i el 21D, l'estem reforçant (ja no dic ampliant) o l'estem posant en risc.
Mireu, l'any 2003 el vot explícitament indepe al Parlament fou de mig milió de votants. El 2017 de dos milions cent i poc mil. Aquest milió i mig de persones que ara voten fer la independència, i fa 10 anys no ho feien, hi han arribat des de trajectòries vitals, ideològiques i polítiques molt diferents. El secret de la nostra majoria democràtica i social és aquest, haver estat capaços de sumar tantíssima gent i gent tan i tan diversa entre ella, a la independència. Ho vam fer molt bé.
La pregunta és, i ara com ho estem fent?
La majoria democràtica que hem aconseguit bastir ho hem fet en un període molt curt de temps. No hi ha, per tant, una gran formació política de les masses en el que implica un procés d'aquesta naturalesa. Tot i que sempre hi ha hagut un moviment independentista, el gruix del que avui fa possible la independència, no ha participat d'una trajectòria llarga de lluita per la independència, amb tot el que implica això d'aprenentatge, experiència, bases sòlides.
A més a més, i aquesta és una característica no única però sí molt singular del nostre procés en relació a la majoria de les lluites per l'alliberament, aquesta majoria social i democràtica és socialment molt transversal i és especialment forta en les classes mitjanes, considerades amb molta extensió. Es basteix sobre una societat benestant, sobre un conjunt social de gent que està força satisfeta amb la seva vida. En una escala del 0 al 10, on el 0 és màxima insatisfacció i 10 màxima satisfacció, la mitjana social se situa en el 7,07, és a dir, notablement satisfeta, i la posició de 8 és la que més persones indiquen, amb un 27%.
El que fa tan admirable el nostre procés és que en un context així es pugui generar una majoria social tan decidida a tirar endavant un procés d'aquesta naturalesa... En fer-ho possible hi té molt a veure l'haver fet les coses bé des de l'independentisme, però també, moltíssim, a la patositat política immensa de les elits de l'estat espanyol, que han provocat un autèntic atipament davant el seu autoritarisme, davant la constant discriminació demofòbica, econòmica, lingüística, etc.
I aquesta majoria social i democràtica que som, quins riscos està disposada a assumir per assolir els objectius? En una escala del 0 al 10, on el 0 és cap risc i el 10 és qualsevol risc, tots els que calguin, la mitjana entre els votants indepes se situa al voltant del 6 i poc. Els de Junts x CAT una mitjana de 6, els d'ERC una mitjana de 6,3 i els de la CUP del 7,2. Som una majoria democràtica i social disposada a assumir uns riscos raonables, per sobre de la mitjana del conjunt de la societat, però uns riscos controlats. No qualsevol risc.
Llavors la pregunta que això inevitablement ens planteja és: què entenem per un risc "controlat, raonable"?
Jo ho situo en el que vàrem fer per l'1-O. Davant una cosa tan assumida socialment com és la democràcia, el dret a votar, i davant la demencial violència policial, la reacció fou la d'assumir riscos. Molts. Excepcionals. Posar-se davant les urnes i col·legis a protegir-los. Vam ser centenars de milers de persones que ho vàrem fer arreu del país. De tota condició, edat, vot, etc. I vàrem ser milions que, desafiant la violència policial, vam votar. Risc controlat no és per tant un "fins aquí", sinó un risc coherent amb una situació i política, un risc que pot arribar a ser extrem, perquè allò que importa, que decideix, és el com s'hi arriba, el que implica, el per què s'assumeix i el que es pretén aconseguir assumint-lo.
En quins escenaris, aquest risc controlat, traça una línia a partir de la qual estem davant un risc que aquesta majoria social i democràtica ja no estaria disposada a assumir?
La resposta fàcil seria dir que no podem predir-ho, i que només ho sabrem quan ens hi trobem. Però jo crec que, malgrat tot, sí podem fer algunes aproximacions a aquesta frontera crítica de riscos no disposats a ser assumits.
Reflexionant sobre com aproximar-se als límits de riscos disposats a assumir o no assumir per la majoria social independentista. Quatre dimensions crítiques -teòricament-:
- No ser conscients de la diversitat de la majoria social i democràtica per la independència, ignorar-la i pensar que tothom està disposat al mateix. L'error ja és màxim quan es pensa que tothom està disposat al mateix quan aquest mateix el marquen els sectors més minoritaris i extremistes. Què vull dir? Ja hem vist que els votants de la CUP són els més disposats a assumir riscos, una mitjana del 7,2 (ojo que tampoc és una mitjana de 10, que és una mitjana només 1 punt més alta que la dels "burgesos" votants de JxCAT i ERC...). Si la CUP arrossegués l'estratègia global cap a la seva estratègia insurreccional, de desobediència plena, etc. és molt possible que hi hagués sectors decisius per ser aquesta majoria indepe que som, que poguessin desvincular-se'n. I amb això no estic dient que hàgim de fer una cosa o una altra. Estic dient que l'independentisme és molt divers i que si ens deixem arrossegar per l'estratègia dels més radicals (i minoritaris), si no som conscients de la diversitat, potser per aquí podem tenir problemes. No ho sé.
- El creixement que ja hem vist ha tingut l'independentisme fins esdevenir majoria té per a mi dos grans fortaleses: és un procés que sempre hem plantejat exemplarment democràtic i la visió de que amb la independència hi guanyarem tots, de que la independència són més i millors oportunitats absolutament per a tots.
El tema econòmic és, per tant, per a mi, clau, i si fins ara ha actuat ajudant-nos a sumar suports, segons com gestionem les coses, esdevingui una via per la que els puguem perdre. Sobre aquest punt tenim moltes certeses, ja que va ser una de les estratègies clau de l'estat hispànic per fer-nos perdre suports, provocant la "fuga" d'empreses, magnificant el fenomen, etc.
Per què ho feien? Perquè segurament els aparells de l'estat hispànic també eren conscients que el tema econòmic ha estat un motor de creixement de l'independentisme, i per tant si aconseguien, amb les seves maquinacions, visualitzar que la independència era un escenari que ens portava a la ruïna, potser perdríem aquests suports. No se'n van sortir. Gens.
Però ara plantegem-nos un altre escenari. Una part del soroll estratègic en l'independentisme és el que reclama aturar-ho tot, paralitzar el país el temps que calgui, la vaga general indefinida. Si fem una cosa així, a la brava, no penseu que una part de la nostra majoria, que no va creure la propaganda espanyola, si veu que som nosaltres mateixos els que per tota estratègia tenim aturar-ho tot, paralitzar-ho tot... puguin pensar que ho enviarem tot a la merda? No ho sé, ja ho dic. Només penso en totes aquestes soflames que tan soroll generen i les poso en relació amb aquest 7,07 de satisfacció vital. Si l'independentisme passa de ser vist com un motor d'oportunitats per a tothom a un moviment que s'instal·la en el conflicte social i que actua contra l'economia pròpia, no penseu pot haver-hi gent que ara ens dona suport que passi a veure'ns com una amenaça per al funcionament de les empreses, per als llocs de treball, etc?
- tercera aproximació: La nostra majoria social i democràtica és prou sòlida, prou robusta, com per sobreviure a un escenari electoral on el centre d'atenció no sigui allò que es vol fer i posar en valor, allò que compartim, sinó allò que ens divideix, la lluita partidista?
- quarta aproximació, una qüestió per a mi crítica en l'assegurament de la majoria indy: l'antipolítica vs l'optimització del vot. Tots els que toquem temes d'anàlisi del comportament electoral sabem que una de les coses que fa decidir el vot a la gent és la voluntat d'optimitzar-lo, de que el seu vot serveixi d'alguna cosa, produeixi uns determinats efectes, o n'eviti uns d'altres. Hi ha, és obvi, segments socials molt ideologitzats, per als quals l'adhesió a una causa està per sobre de tot. Però les majories s'acaben configurant amb criteris d'optimització del seu vot per part dels electors.
Us poso un parell d'exemples. Per què VOX de sobte "esclata" electoralment? Només ho fa, primer, quan les enquestes a Andalusia els hi donen que entren i, segon, a la resta de l'estat, comunitats autònomes i ajuntaments, gràcies a haver entrat al Parlament andalús. Si això no hagués passat, els seus votants o possibles nous votants haurien seguit votant altres partits de l'oferta de fatxerio, com PP i Cs, per no llençar el seu vot. Només quan les enquestes van projectar clarament l'entrada de VOX a Andalusia, i només a partir de que hi va entrar, s'ha convertit en una opció de vot que ha superat el que fins ara l'havia situat com a partit testimonial, aquesta voluntat d'optimitzar el vot que tenim la majoria de votants.
Segon exemple, recordeu quina ha estat la campanya electoral més exitosa del PSC, oi? Si tu no hi vas, ells tornen. Optimitzar el vot per frenar el PP. I els va funcionar, a CAT van obtenir uns excelents resultats. Havien activat el botó d'optimitzar vot amb èxit.
Ara ens trobem en un escenari complexe, en el que en l'independentisme s'ha acabat imposant la visió del #noatot
Els pressupostos espanyols no es podien ni tramitar ni negociar ni res. No a tot. Seguint aquesta visió política del #noatot, ara, en aquesta precampanya del 28A, sembla es vulgui imposar un discurs que exigeix que l'únic mandat dels diputats indepes electes sigui bloquejar-ho tot, no participar en res.
Això, que seria una proposta política discutible, però legitima, no la discuteixo, ni hi entro ni hi surto, es converteix en una actitud no admissible, d'extrema toxicitat i divisió, quan s'acompanya del discurs de que tots els que no subscriguin sense fissures aquesta estratègia del #noatot són uns traïdors.
Finalment, una pregunta que no puc evitar fer-me és quina serà la reacció d'aquests dos milions i pico de votants que conformem la majoria indepe davant la renúncia a fer política de l'independentisme a Madrid, a l'haver-se imposat el #noatot i davant l'amenaça del trifachito? Decidiran el seu vot des de la perspectiva d'optimitzar-lo en aquestes coordenades i per tant votaran partits com PSC o Comuns? No dic tinguin raó o no la tinguin, sigui justificat o no, ni ho hagin de fer o no. Només plantejo escenaris possibles, dubtes.
LA MEVA VISIÓ
El més rellevant de l'article d'avui no és com ho veig jo, sinó les preguntes que he volgut compartir. Malgrat tot, i com hi he pensat, em semblaria poc honest no compartir algunes conclusions a les que he arribat.
Sí, a mi m'amoïna que tal i com estem fent les coses, més que sumar, acabem desgastant l'actual majoria indepe que som.
Crec que pot ser un error tractar els dos milions i pico de votants per la independència com si tots fossin abrandats CDR. No ho són. Em podeu dir que si ho fossin ja ho tindríem. I potser teniu raó. Però no ho són. I tractar-los com si ho fossin i fer política com si ho fossin a mi m'inquieta, des de la perspectiva que enlloc de sumar acabem perdent suports i la majoria social i democràtica que hem assolit. No ho sé.
Sí, ja sé que hi haurà qui dirà que el desgast el tenim per la desorientació, i és cert, això també desgasta. Per això cal molta pedagogia per explicar la situació, i molt compromís per mantenir la fermesa col·lectiva. Però tot i admetent això, no és el que més por em fa, i el 21D n'és un exemple.
El que més por em fa és que acabem perdent la majoria social i democràtica que tant ens ha costat assolir, perquè ningú no hagi pensat que la podem perdre. El que més m'amoïna és que el "a veure qui la diu més grossa" arraconi i liquidi la política. Que el destructivisme s'imposi al constructivisme, que el #noatot sigui la referència i no el sí a aprofitar qualsevol oportunitat, que els verbs de l'independentisme siguin "tombar, enderrocar..." i no "construïm, fem...". Que actuem com si els suports aconseguits fossin uniformes, inamovibles i immutables, ignorant l'extraordinària complexitat que implica la diversitat interna, que és la que ha permès fer-la possible, existir, ser majoria.
Sovint tinc la sensació que els nostres pitjors enemics som nosaltres mateixos.
Davant aquests dubtes, davant la inquietud que em genera pensar en tot això, el més gran consol sempre el trobo en la monumental ceguesa de l'estat espanyol, en la barbàrie del seu comportament, en el seu autoritarisme dement, en la seva estupidesa existencial com a casta autoperpetuada en el poder i en la seva indissimulada catalanofòbia.
És allò que alguns diuen que, per més malament que nosaltres ho fem, l'estat espanyol sempre acudirà al nostre rescat. Però no em consola. Voldria recuperar aquell independentisme que va saber fer les coses bé. Voldria fer les coses bé, com les vam fer per aconseguir, en menys d'una dècada, sumar més d'un milió i mig de suports a fer la independència.
Un dels polítics que més respecte i admiració em mereixen d'aquesta última dècada, i del que no hi ha dia no lamenti no tingui un major protagonisme en aquests moments, perquè entenc que el seu lideratge seria providencial, és en David Fernàndez, qui fou diputat per la CUP. En relació a l'1-O en David va dir i escriure una cosa que em va quedar gravada: "I volent ser república, hem après a ser poble".
No hem assolit ser República encara. Però el que no ens podríem perdonar mai és que tot el que va ser l'1 d'octubre, com vam aprendre a ser poble, tots els que vam ser, tot el que vam fer, aquest "nosaltres" que es va generar, i que té naturalesa fundacional, ara ho llencem per la borda, per miopia, per partidismes, per no haver posat en valor allò més preuat que tenim, que hem assolit.
Quan m'interrogo tan en abstracte sobre totes aquestes coses que avui he compartit amb vosaltres ho faig perquè, com el David, crec que allò més important, transcendent, que hem aconseguit és aquest "aprendre a ser poble". I també pel meu ple convenciment que només si preservem això, si sabem preservar el que implica, de transversalitat, de pluralitat i de ser majoria social i democràtica, aquest poble que hem après a ser, sabrà fer realitat la República. I la farem.
DONEC PERFICIAM
Fa una dècada no ho érem. Ara sí. En les eleccions de 2012 teníem una majoria absoluta pel dret a decidir i a les del 2015 i 2017 ja una majoria absoluta explícitament per la independència. Si no l'haguéssim tingut no estaríem on ara estem. Les eleccions al Parlament del 1999 l'independentisme explícit era el 16%.
Sigui pel que sigui, malgrat aquesta majoria, encara no hem aconseguit ser República. Uns diuen que necessitem ser més. Uns altres que necessitem major determinació, etc etc etc. No hi entro, avui, però suposo que tots compartirem, que allò fonamental per estar en condicions de fer la independència és -com a mínim- seguir sent la majoria social i democràtica que ara som.
I suposo que tots estarem d'acord també que si deixéssim de ser-ho, tindríem un problema. I gros.
La pregunta que des de fa uns mesos m'estic fent, i no m'agradaria ser l'únic que se la fa, per això la comparteixo, és si amb tot el que estem fent i com ho estem fent, aquesta majoria democràtica que vam demostrar ser el el 27S i el 21D, l'estem reforçant (ja no dic ampliant) o l'estem posant en risc.
Mireu, l'any 2003 el vot explícitament indepe al Parlament fou de mig milió de votants. El 2017 de dos milions cent i poc mil. Aquest milió i mig de persones que ara voten fer la independència, i fa 10 anys no ho feien, hi han arribat des de trajectòries vitals, ideològiques i polítiques molt diferents. El secret de la nostra majoria democràtica i social és aquest, haver estat capaços de sumar tantíssima gent i gent tan i tan diversa entre ella, a la independència. Ho vam fer molt bé.
La pregunta és, i ara com ho estem fent?
La majoria democràtica que hem aconseguit bastir ho hem fet en un període molt curt de temps. No hi ha, per tant, una gran formació política de les masses en el que implica un procés d'aquesta naturalesa. Tot i que sempre hi ha hagut un moviment independentista, el gruix del que avui fa possible la independència, no ha participat d'una trajectòria llarga de lluita per la independència, amb tot el que implica això d'aprenentatge, experiència, bases sòlides.
A més a més, i aquesta és una característica no única però sí molt singular del nostre procés en relació a la majoria de les lluites per l'alliberament, aquesta majoria social i democràtica és socialment molt transversal i és especialment forta en les classes mitjanes, considerades amb molta extensió. Es basteix sobre una societat benestant, sobre un conjunt social de gent que està força satisfeta amb la seva vida. En una escala del 0 al 10, on el 0 és màxima insatisfacció i 10 màxima satisfacció, la mitjana social se situa en el 7,07, és a dir, notablement satisfeta, i la posició de 8 és la que més persones indiquen, amb un 27%.
El que fa tan admirable el nostre procés és que en un context així es pugui generar una majoria social tan decidida a tirar endavant un procés d'aquesta naturalesa... En fer-ho possible hi té molt a veure l'haver fet les coses bé des de l'independentisme, però també, moltíssim, a la patositat política immensa de les elits de l'estat espanyol, que han provocat un autèntic atipament davant el seu autoritarisme, davant la constant discriminació demofòbica, econòmica, lingüística, etc.
I aquesta majoria social i democràtica que som, quins riscos està disposada a assumir per assolir els objectius? En una escala del 0 al 10, on el 0 és cap risc i el 10 és qualsevol risc, tots els que calguin, la mitjana entre els votants indepes se situa al voltant del 6 i poc. Els de Junts x CAT una mitjana de 6, els d'ERC una mitjana de 6,3 i els de la CUP del 7,2. Som una majoria democràtica i social disposada a assumir uns riscos raonables, per sobre de la mitjana del conjunt de la societat, però uns riscos controlats. No qualsevol risc.
Llavors la pregunta que això inevitablement ens planteja és: què entenem per un risc "controlat, raonable"?
Jo ho situo en el que vàrem fer per l'1-O. Davant una cosa tan assumida socialment com és la democràcia, el dret a votar, i davant la demencial violència policial, la reacció fou la d'assumir riscos. Molts. Excepcionals. Posar-se davant les urnes i col·legis a protegir-los. Vam ser centenars de milers de persones que ho vàrem fer arreu del país. De tota condició, edat, vot, etc. I vàrem ser milions que, desafiant la violència policial, vam votar. Risc controlat no és per tant un "fins aquí", sinó un risc coherent amb una situació i política, un risc que pot arribar a ser extrem, perquè allò que importa, que decideix, és el com s'hi arriba, el que implica, el per què s'assumeix i el que es pretén aconseguir assumint-lo.
En quins escenaris, aquest risc controlat, traça una línia a partir de la qual estem davant un risc que aquesta majoria social i democràtica ja no estaria disposada a assumir?
La resposta fàcil seria dir que no podem predir-ho, i que només ho sabrem quan ens hi trobem. Però jo crec que, malgrat tot, sí podem fer algunes aproximacions a aquesta frontera crítica de riscos no disposats a ser assumits.
Reflexionant sobre com aproximar-se als límits de riscos disposats a assumir o no assumir per la majoria social independentista. Quatre dimensions crítiques -teòricament-:
- No ser conscients de la diversitat de la majoria social i democràtica per la independència, ignorar-la i pensar que tothom està disposat al mateix. L'error ja és màxim quan es pensa que tothom està disposat al mateix quan aquest mateix el marquen els sectors més minoritaris i extremistes. Què vull dir? Ja hem vist que els votants de la CUP són els més disposats a assumir riscos, una mitjana del 7,2 (ojo que tampoc és una mitjana de 10, que és una mitjana només 1 punt més alta que la dels "burgesos" votants de JxCAT i ERC...). Si la CUP arrossegués l'estratègia global cap a la seva estratègia insurreccional, de desobediència plena, etc. és molt possible que hi hagués sectors decisius per ser aquesta majoria indepe que som, que poguessin desvincular-se'n. I amb això no estic dient que hàgim de fer una cosa o una altra. Estic dient que l'independentisme és molt divers i que si ens deixem arrossegar per l'estratègia dels més radicals (i minoritaris), si no som conscients de la diversitat, potser per aquí podem tenir problemes. No ho sé.
- El creixement que ja hem vist ha tingut l'independentisme fins esdevenir majoria té per a mi dos grans fortaleses: és un procés que sempre hem plantejat exemplarment democràtic i la visió de que amb la independència hi guanyarem tots, de que la independència són més i millors oportunitats absolutament per a tots.
El tema econòmic és, per tant, per a mi, clau, i si fins ara ha actuat ajudant-nos a sumar suports, segons com gestionem les coses, esdevingui una via per la que els puguem perdre. Sobre aquest punt tenim moltes certeses, ja que va ser una de les estratègies clau de l'estat hispànic per fer-nos perdre suports, provocant la "fuga" d'empreses, magnificant el fenomen, etc.
Per què ho feien? Perquè segurament els aparells de l'estat hispànic també eren conscients que el tema econòmic ha estat un motor de creixement de l'independentisme, i per tant si aconseguien, amb les seves maquinacions, visualitzar que la independència era un escenari que ens portava a la ruïna, potser perdríem aquests suports. No se'n van sortir. Gens.
Però ara plantegem-nos un altre escenari. Una part del soroll estratègic en l'independentisme és el que reclama aturar-ho tot, paralitzar el país el temps que calgui, la vaga general indefinida. Si fem una cosa així, a la brava, no penseu que una part de la nostra majoria, que no va creure la propaganda espanyola, si veu que som nosaltres mateixos els que per tota estratègia tenim aturar-ho tot, paralitzar-ho tot... puguin pensar que ho enviarem tot a la merda? No ho sé, ja ho dic. Només penso en totes aquestes soflames que tan soroll generen i les poso en relació amb aquest 7,07 de satisfacció vital. Si l'independentisme passa de ser vist com un motor d'oportunitats per a tothom a un moviment que s'instal·la en el conflicte social i que actua contra l'economia pròpia, no penseu pot haver-hi gent que ara ens dona suport que passi a veure'ns com una amenaça per al funcionament de les empreses, per als llocs de treball, etc?
- tercera aproximació: La nostra majoria social i democràtica és prou sòlida, prou robusta, com per sobreviure a un escenari electoral on el centre d'atenció no sigui allò que es vol fer i posar en valor, allò que compartim, sinó allò que ens divideix, la lluita partidista?
- quarta aproximació, una qüestió per a mi crítica en l'assegurament de la majoria indy: l'antipolítica vs l'optimització del vot. Tots els que toquem temes d'anàlisi del comportament electoral sabem que una de les coses que fa decidir el vot a la gent és la voluntat d'optimitzar-lo, de que el seu vot serveixi d'alguna cosa, produeixi uns determinats efectes, o n'eviti uns d'altres. Hi ha, és obvi, segments socials molt ideologitzats, per als quals l'adhesió a una causa està per sobre de tot. Però les majories s'acaben configurant amb criteris d'optimització del seu vot per part dels electors.
Us poso un parell d'exemples. Per què VOX de sobte "esclata" electoralment? Només ho fa, primer, quan les enquestes a Andalusia els hi donen que entren i, segon, a la resta de l'estat, comunitats autònomes i ajuntaments, gràcies a haver entrat al Parlament andalús. Si això no hagués passat, els seus votants o possibles nous votants haurien seguit votant altres partits de l'oferta de fatxerio, com PP i Cs, per no llençar el seu vot. Només quan les enquestes van projectar clarament l'entrada de VOX a Andalusia, i només a partir de que hi va entrar, s'ha convertit en una opció de vot que ha superat el que fins ara l'havia situat com a partit testimonial, aquesta voluntat d'optimitzar el vot que tenim la majoria de votants.
Segon exemple, recordeu quina ha estat la campanya electoral més exitosa del PSC, oi? Si tu no hi vas, ells tornen. Optimitzar el vot per frenar el PP. I els va funcionar, a CAT van obtenir uns excelents resultats. Havien activat el botó d'optimitzar vot amb èxit.
Ara ens trobem en un escenari complexe, en el que en l'independentisme s'ha acabat imposant la visió del #noatot
Els pressupostos espanyols no es podien ni tramitar ni negociar ni res. No a tot. Seguint aquesta visió política del #noatot, ara, en aquesta precampanya del 28A, sembla es vulgui imposar un discurs que exigeix que l'únic mandat dels diputats indepes electes sigui bloquejar-ho tot, no participar en res.
Això, que seria una proposta política discutible, però legitima, no la discuteixo, ni hi entro ni hi surto, es converteix en una actitud no admissible, d'extrema toxicitat i divisió, quan s'acompanya del discurs de que tots els que no subscriguin sense fissures aquesta estratègia del #noatot són uns traïdors.
Finalment, una pregunta que no puc evitar fer-me és quina serà la reacció d'aquests dos milions i pico de votants que conformem la majoria indepe davant la renúncia a fer política de l'independentisme a Madrid, a l'haver-se imposat el #noatot i davant l'amenaça del trifachito? Decidiran el seu vot des de la perspectiva d'optimitzar-lo en aquestes coordenades i per tant votaran partits com PSC o Comuns? No dic tinguin raó o no la tinguin, sigui justificat o no, ni ho hagin de fer o no. Només plantejo escenaris possibles, dubtes.
LA MEVA VISIÓ
El més rellevant de l'article d'avui no és com ho veig jo, sinó les preguntes que he volgut compartir. Malgrat tot, i com hi he pensat, em semblaria poc honest no compartir algunes conclusions a les que he arribat.
Sí, a mi m'amoïna que tal i com estem fent les coses, més que sumar, acabem desgastant l'actual majoria indepe que som.
Crec que pot ser un error tractar els dos milions i pico de votants per la independència com si tots fossin abrandats CDR. No ho són. Em podeu dir que si ho fossin ja ho tindríem. I potser teniu raó. Però no ho són. I tractar-los com si ho fossin i fer política com si ho fossin a mi m'inquieta, des de la perspectiva que enlloc de sumar acabem perdent suports i la majoria social i democràtica que hem assolit. No ho sé.
Sí, ja sé que hi haurà qui dirà que el desgast el tenim per la desorientació, i és cert, això també desgasta. Per això cal molta pedagogia per explicar la situació, i molt compromís per mantenir la fermesa col·lectiva. Però tot i admetent això, no és el que més por em fa, i el 21D n'és un exemple.
El que més por em fa és que acabem perdent la majoria social i democràtica que tant ens ha costat assolir, perquè ningú no hagi pensat que la podem perdre. El que més m'amoïna és que el "a veure qui la diu més grossa" arraconi i liquidi la política. Que el destructivisme s'imposi al constructivisme, que el #noatot sigui la referència i no el sí a aprofitar qualsevol oportunitat, que els verbs de l'independentisme siguin "tombar, enderrocar..." i no "construïm, fem...". Que actuem com si els suports aconseguits fossin uniformes, inamovibles i immutables, ignorant l'extraordinària complexitat que implica la diversitat interna, que és la que ha permès fer-la possible, existir, ser majoria.
Sovint tinc la sensació que els nostres pitjors enemics som nosaltres mateixos.
Davant aquests dubtes, davant la inquietud que em genera pensar en tot això, el més gran consol sempre el trobo en la monumental ceguesa de l'estat espanyol, en la barbàrie del seu comportament, en el seu autoritarisme dement, en la seva estupidesa existencial com a casta autoperpetuada en el poder i en la seva indissimulada catalanofòbia.
És allò que alguns diuen que, per més malament que nosaltres ho fem, l'estat espanyol sempre acudirà al nostre rescat. Però no em consola. Voldria recuperar aquell independentisme que va saber fer les coses bé. Voldria fer les coses bé, com les vam fer per aconseguir, en menys d'una dècada, sumar més d'un milió i mig de suports a fer la independència.
Un dels polítics que més respecte i admiració em mereixen d'aquesta última dècada, i del que no hi ha dia no lamenti no tingui un major protagonisme en aquests moments, perquè entenc que el seu lideratge seria providencial, és en David Fernàndez, qui fou diputat per la CUP. En relació a l'1-O en David va dir i escriure una cosa que em va quedar gravada: "I volent ser república, hem après a ser poble".
No hem assolit ser República encara. Però el que no ens podríem perdonar mai és que tot el que va ser l'1 d'octubre, com vam aprendre a ser poble, tots els que vam ser, tot el que vam fer, aquest "nosaltres" que es va generar, i que té naturalesa fundacional, ara ho llencem per la borda, per miopia, per partidismes, per no haver posat en valor allò més preuat que tenim, que hem assolit.
Quan m'interrogo tan en abstracte sobre totes aquestes coses que avui he compartit amb vosaltres ho faig perquè, com el David, crec que allò més important, transcendent, que hem aconseguit és aquest "aprendre a ser poble". I també pel meu ple convenciment que només si preservem això, si sabem preservar el que implica, de transversalitat, de pluralitat i de ser majoria social i democràtica, aquest poble que hem après a ser, sabrà fer realitat la República. I la farem.
DONEC PERFICIAM
Excel·lent article, en la seva totalitat, Senyor Abad. Disculpim el retard.
ResponEliminaMagnífica l'exposició relativa als riscos. Chapeau!
Moltes de les decisions de les direccions dels partits posen en risc la majoria democràtica independentista. Tanmateix, vull pensar que l'aprenentatge d'amplis sectors socials, que resulta de parar molta atenció a l'esdevenir diari de l'actualitat de la cosa pública i d'una pràctica associativa gens menyspreable, augmenta i millora la maduresa política de la nostra societat. Aquesta maduresa i, com vostè diu, "la monumental ceguesa de l'estat espanyol, la barbàrie del seu comportament, el seu autoritarisme dement, la seva estupidesa existencial com a casta autoperpetuada en el poder i la seva indissimulada catalanofòbia", ens permetran, crec, mantenir la majoria democràtica independentista.
Un altri dels neguits que vostè manifesta, que s'imposi una política reduccionista, la del "no a tot". En aquest punt jo també considero que té molt a veure la desorientació, Una desorientació, a parer meu, que irradiava bàsicament des del "món postconvergent". Per no remuntar-nos molt enrere, des del 21D, ERC es mou disciplinadament sota la divisa "nosaltres sols": ells volen esdevenir el partit hegemònic per imposar la seva tàctica i estratègia. Res de compartir candidatures ni fixació compartida d'objectius i pla per assolir-los. Tot al contrari, el món postconvergent, els seus dirigents, ha mostrat contradiccions i desacords de pes, un guirigall sense líders indiscutits, fins al passat cap de setmana, quan sembla que es va posar ordre.
A mi m'agraden les darreres decisions que desemboquen en les candidatures de JxCAT, les trobo un encert que posa fi a la indefinició i que seran decisives per mantenir, i ampliar, la majoria democràtica independentista. Ja veurem. Però crec que ara hi ha lideratge i equip per exposar i defensar una proposta política.
...
ResponElimina...
Em sembla coherent que els presos polítics, ostatges reials, i el President Puigdemont encapçalin les candidatures. No per fer pena, sinó per la seva dignitat i la seva vàlua política. A mi em representa qui jo vull, no qui vol el poder colonial.
Tenim equip, equips JxCAT, ERC, i la coalició de Poble Lliure i Som Alternativa. La desorientació s’ha aturat i remetrà. Hi ha partit, que podem guanyar. Aquí trobo oportú el que diu en Julià de Jòdar a "Les màscares espanyoles de la (in)justícia", veure https://www.vilaweb.cat/noticies/mascares-espanyoles-injusticia-opinio-julia-de-jodar/, a compte dels judicis a l'independentisme: "que l'independentisme de tots els colors... clavi una altra derrota de campionat a l'unionisme en el seu terreny –les espanyoles– i que, seguidament, remati, en camp propi, el toro esquerp –les municipals. I no comencem, si us plau, amb la cantarella de la 'unitat', perquè si res pot restaurar el prestigi de l'independentisme com a alteritat de poder serà, precisament, la capacitat de tornar a demostrar que, sota l'estratègia comuna de l'estat propi, pot muntar audaçment més d'un cavall per servir de mirall a la complexitat social i deixar-se de llepar les ferides autojustificadores. Cosa que implicarà que la dreta, el centre i l'esquerra independentistes mostrin a l'estat, a les forces polítiques espanyoles, a la Unió Europea i al món, que, en qualsevol ocasió, en el camp que es triï, i en tota trinxera, és capaç d'estar en l'avantguarda de l'oposició general a la deriva de l'estat espanyol."
Breu esment sobre el Major Trapero. La seva declaració, a més de ser un míssil contra les acusacions, cal posar-la en el context de l'estiu-tardor de 2017: tensions i divisions entre els socis de Govern, relleus d'última hora de consellers, vacil·lacions i pèrdua de temps en les decisions finals... El Major és un gran professional que ha apuntat, suaument, la insuficiència de seriositat i responsabilitat que hi havia entre els polítics. Es mereix la Creu de Sant Jordi, o una altra distinció creada ex novo per a persones que hagin prestat serveis extraordinaris, excepcionals, al nostre país. Espero que sigui reposat en el seu càrrec. Trobo desafortunat que l'editorial del Vilaweb titllés el Major d'unionista i que afirmés que la cúpula dels Mossos va amenaçar el Govern.