Jornada de reflexió. Mentre esmorzo, penso en l'enorme incertesa que envolta les eleccions de demà diumenge 28A. Pel que fa a l'independentisme no ho penso tant en termes de resultat electoral, sinó en com condicionarà la sortida d'aquest moment històric, en termes d'encert... o no.
Llavors he començat a pensar en aquests moments que, en relació a l'independentisme post-franquista, han estat clau, al meu entendre, per a que hàgim arribat on ara som, més lluny que mai.
Com a qüestió prèvia cal situar que l'independentisme existeix, s'ha edificat, sobre aquest substrat més ampli en termes polítics, culturals, històrics... que és el catalanisme, la reivindicació nacional catalana, que ha tingut diferents expressions, projectes, propostes, etc.
En el postfranquisme, el catalanisme el lidera políticament -i contra tot pronòstic davant PSUC i PSC- el nacionalisme pujolista. L'independentisme explícit, com a projecte polític, és testimonial. Ni tan sols aquella agònica ERC en termes representatius d'aquells anys el defensa.
El primer moment clau que explica com hem pogut arribar on som és, per a mi, justament la Crida Nacional a ERC de l'any 1987, en la que conflueixen sectors molt diversos de l'independentisme d'aleshores (sense representació política gairebé enlloc) fent una crida per entrar a ERC i tornar a convertir aquest partit en l'expressió política de l'independentisme català de Macià. És a partir d'aquest moment, i no sense turbulències, que ERC viu una gran entrada de nous militants i dirigents i poc a poc es va situant com aquest referent polític independentista que perseguia la Crida.
Un segon moment o fet que considero cabdal per explicar el que ha fet possible arribar on ara som és l'enorme visió política i estratègica i coratge que varen tenir líders d'aleshores com n'Àngel Colom, en Carod Rovira per part de l'independentisme polític majoritari i en Pere Bascompte per part de TL per posar punt i final a tot el tema de la violència i la quimera de la lluita armada. Fins aleshores havia conviscut un independentisme no-violent (Crida a la Solidaritat, ERC, etc) i un independentisme que defensava la legitimitat de la violència (o la lluita armada) dins de l'estratègia independentista, com a moviment d'alliberament nacional, amb Terra Lliure com a organització armada i un conjunt d'organitzacions que li donaven cobertura política, singularment l'MDT.
El procés de disolució que s'endegà, tot i les moltes tensions, finalitzà amb èxit. Sense aquest èxit ara no seríem on som. Estaríem a anys llum de ser la majoria social i democràtica que som i d'haver arribat a una fita de caràcter fundacional de la nova República com és l'1-O. Tots els moviments independentistes europeus que no tingueren la visió política per fer aquest pas en aquells anys estan ara en infinites pitjors condicions per fer realitat el seu projecte polític. I tots han acabat fent el mateix camí que clarividentment en aquell moment van impulsar i mai no els ho hem reconegut prou uns líders polítics. Líders polítics que, d'altra banda, en aquella convulsió del moment, foren injustament insultats, menystinguts i acusats fins i tot de treballar per a la Guardia Civil. Aquí tenim una altra lliçó important, de com es pot arribar a ser d'injust i miserable...
Així arribem al tercer moment que volia assenyalar: el tripartit.
El catalanisme hegemònic de la CiU de Jordi Pujol col·lapsa amb la segona legislatura Aznar. En aquell moment l'ERC més forta des de l'inici de la "transició" a través d'en Carod s'ofereix a Pujol per algun tipus de pacte, però Pujol el rebutja i queda en mans del PP.
Tot semblava indicar que retirat Pujol el nou líder, Artur Mas, no podria reeditar els resultats del seu precessor. I així va ser, però va aconseguir guanyar, contra tot pronòstic. Malgrat això, i malgrat ERC havia fet campanya equidistant amb allò de "tenim les claus", el tripartit estava signat, i es forma un govern amb PSC-PSOE, ERC i ICV-EUA.
Els dos tripartits van ser un fracàs. Al final d'aquesta aventura ERC va dir, per intentar justificar el que s'havia fet "Hem cosit el PSC al país".
10 anys després aquell PSC presumptament cosit, donava suport a l'aplicació del 155 i manté la repressió a presos i exiliats.
Però el tripartit, més enllà de les declaracions, s'havia impulsat per un motiu o una estratègia oculta. I que en el seu fracàs també trobem bona part del que ha fet possible que l'independentisme ara sigui majoritari. El que impulsava el tripartit era la convicció d'ERC i de PSC que si desallotjaven CiU del Govern, la deixaven fora de la Generalitat, diputacions i ajuntaments, desapareixeria, es residualitzaria, i les seves restes se les repartirien entre ERC i PSC. I tots contents. Si això s'esdevenia, ERC pensava esdevindria el partit hegemònic dins del catalanisme, i seria un partit independentista. I després ja veuríem, cap altre pla més enllà de carregar-se CiU.
Però CiU va resistir. I el 2007 té lloc un quart moment clau per entendre on som: la conferència d'Artur Mas al Palau de Congressos de Barcelona on proclama com a eix central de la proposta política de CiU el "dret a decidir". El fins llavors catalanisme majoritari, no independentista, assumeix l'autodeterminació gradual com al seu nou i inequívoc referent polític. Encara no surt la paraula independència, però el pas és important.
El cinquè moment és quan el TC es carrega l'Estatut. En aquest moment es va trencar qualsevol vincle de legimitat amb el moment fundacional de la transició. És la primera manifestació massiva. Alguna cosa molt fonda s'ha mogut en el ser de la nació, de la societat, del catalanisme. Res tornarà a ser igual.
El sisè moment clau és quan, després de la històrica mani de l'Onze del 2012 -amb Mas al Govern- a favor de Catalunya nou estat d'Europa, Mas assumeix els plantejaments de la manifestació, se'n va a Madrid a negociar-los i Rajoy li fot la porta als nassos. Si en aquell moment Rajoy hagués tingut cintura és possible s'hagués entrat en una nova fase evolucionada de l'autogovern, però autonòmica. La porta als nassos aboca Mas i la seva CiU cap a assumir la independència com a única sortida.
Aquest sisè moment és transcendent. L'independentisme esdevé majoritari quan la força majoritària del catalanisme, que fins llavors no coneixia la paraula independència, assumeix el referèndum d'autodeterminació i el Sí a la independència.
Si Artur Mas i el seu equip haguessin fracassat en el viratge del món convergent cap a assumir l'independentisme, mai hauríem arribat al moment on som ara. Mai en les nostres vides, vull dir. Potser d'aquí unes quantes dècades sí. La clau de la majoria social i democràtica independentista que ara som és que Mas aguanta el gruix dels votants de CiU en aquesta transició cap a l'independentisme. No tots, però sí el gruix. Per això hem arribat on ara som.
El setè moment d'àmplia incidència en la situació actual és tot el que envolta el 9N. S'aconsegueix fer el 9N, però el preu que en paguem és molt alt: s'ha trencat tota la confiança entre Oriol Junqueras i el seu equip i Mas i el seu equip.
En aquest context, no és possible fer immediatament el pas previst en l'estratègia, de convocar unes eleccions de caràcter plebiscitari, amb les forces polítiques alineades al voltant del Sí i del No. Gairebé un any de desgast fins que s'aconsegueix articular Junts pel Sí i fer eleccions el setembre del 2015.
Tanmateix, des d'aquell moment, el procés cap a la independència arrossega la càrrega de la desconfiança entre els principals actors i líders de les majories polítiques. I tot se'n ressent. De la declaració d'independència prevista es passa a un referèndum, unilateral.
Així arriba el vuitè moment clau, l'1 d'Octubre. De fet l'1 d'Octubre, sense la demencial violència de l'estat, hauria estat menys que el 9N. La follia autoritària de l'estat espanyol, la seva pèrdua de papers, els porta a cometre aquesta aberració antidemocràtica i inhumana que ja marcarà per sempre a Catalunya, a l'estat espanyol i a les nostres relacions. La violència policial i l'organització popular són així el vuitè moment clau que explica on som. Mai com aquell 1 d'Octubre el poble de Catalunya es va conjurar, pel damunt de partits, sigles, etc. com un sol home, en defensa del seu dret a decidir, a votar. Tot el que és l'organització de l'1-O és exemplar. Tot el que és el poble organitzat, és excepcional, i com a relligador, tenim tot el que va implicar el demencial ús de la violència per part de l'estat, que va convertir aquell dia en una data fundacional per a la nova República.
El novè moment clau és la repressió estatal post 1-O, l'aplicació del 155 i la presó i l'exili dels nostres dirigents polítics. Fixeu-vos que no hi fico, com a moment clau, tot el que va ser la fallida gestió de l'1-O. Aquesta fallida gestió és una conseqüència de les desconfiances que s'arrossegaven des del 9N.
I encara més, la fallida gestió no és cap fracàs. Són coses que poden passar. És molt difícil fer el que estem fent. En aquest context el que és repugnant i pot ser un factor que faci fracassar aquest tempo del moviment independentista, és tot aquest discurs que s'ha generat de "ens han fallat", "no han fet el que havien de fer", "ens han traït", etc etc etc
A qui aquest sector de l'independentisme més repugnant que mai hem conegut adreça les seves injustes crítiques és als polítics que pateixen presó i exili per haver-nos fet arribar més lluny que mai.
I els models que aquest sector de l'independentisme més repugnant proposa són una evidència de la seva absoluta ignorància, incapacitat d'entendre res, de situar en un context històric les coses i d'actuar en conseqüència. Fa una setmana fou Setmana Santa. Aquest independentisme repugnant va llençar-se a lloar l'aixecament de Pasqua irlandès del 1916, i a dir que nosaltres hauríem d'haver fet igual, que no tenim el que cal tenir, que bla bla bla. De l'1-0 a avui ha passat un any i mig. De l'aixecament de Pasqua a que Irlanda aconsegueix fer la República passen SIS ANYS. I en tot aquest temps les tensions entre els líders independentistes irlandesos arriben fins "resoldre's" executant els contraris. Menys lliçons, per favor, i una mica més de cultura i coneixement.
No, fer-ho unilateralment no és gens fàcil. Ni per a nosaltres ni per a ningú. Tot aquest discurs repugnant que menysprea l'extraordinari recorregut que hem fet en tan poc temps, que és incapaç de valorar fins on hem arribat, i que frivolitza tan irresponsablement les dificultats a les que hem de fer front, treballa, ara mateix, de costat amb la repressió del 155, la presó i l'exili. Han esdevingut els autèntics tontos útils de la repressió per liquidar l'independentisme. Cosa que només amb la repressió, com es va veure el 21D, l'estat espanyol no havia pogut fer.
Finalment, el desè moment clau està per venir. En el context en el que ara mateix estem, les eleccions de demà ens tornaran a situar en un escenari similar al del 2003, quan ERC, amb l'estratègia tripartita, buscava la liquidació d'aquella Convergència, per participar del repartiment de les despulles. La mateixa hegemonia de partit que perseguia l'estratègia tripartita és la que ara està en joc.
A partir de dilluns 29A i de dilluns 27M emergirà amb tota la seva contundència aquest desè moment clau de l'actual procés: si ens instal·larem en una fase on ERC prendrà totes les seves decisions en funció d'aquest objectiu d'esdevenir el partit hegemònic, o bé l'electorat independentista el que farà possible és un escenari d'unitat, molt complexe, però inevitable, si no recolza majoritàriament l'estratègia de l'hegemonia partidista d'ERC.
Si l'electorat recolza l'estratègia d'esdevenir partit hegemònic que té ERC, sobre aquest objectiu pivotaran totes les decisions que prengui ERC, per tant desallotjar de tots els llocs de poder o govern que pugui al món de Junts per CAT i bastir una nova estratègia d'aliances amb el que quedi dels Comuns i el PSC, per tant Ajuntament de Barcelona i convocatòria electoral "autonòmica".
Si pel contrari l'electorat no recolza aquesta estratègia d'hegemonia de partit d'ERC, s'obrirà un nou escenari, no exempt de complexitat, en el que totes les forces independentistes estaran abocades a negociar i pactar una estratègia en la que tothom s'hi comprometi, per fer realitat la República.
Aquest serà, per tant, el desè moment clau.
Avui, jornada de reflexió en relació a les eleccions del 28A és impossible saber com serà, aquest moment. El que és evident és que res no serà igual al final d'aquest cicle de tres eleccions. Perquè al final d'aquest cicle entre tots haurem triat quina estratègia volem seguir: si dipositar la confiança en un únic partit, perquè esdevingui hegemònic i traci una nova política d'aliances, o si desautoritzar aquesta estratègia d'hegemonia de partit, i abocar inevitablement a tots els partits i entitats civils a una unitat estratègica, comptant amb tots els que avui configuren aquesta majoria democràtica independentista, i blindar-la.
Llavors he començat a pensar en aquests moments que, en relació a l'independentisme post-franquista, han estat clau, al meu entendre, per a que hàgim arribat on ara som, més lluny que mai.
Com a qüestió prèvia cal situar que l'independentisme existeix, s'ha edificat, sobre aquest substrat més ampli en termes polítics, culturals, històrics... que és el catalanisme, la reivindicació nacional catalana, que ha tingut diferents expressions, projectes, propostes, etc.
En el postfranquisme, el catalanisme el lidera políticament -i contra tot pronòstic davant PSUC i PSC- el nacionalisme pujolista. L'independentisme explícit, com a projecte polític, és testimonial. Ni tan sols aquella agònica ERC en termes representatius d'aquells anys el defensa.
El primer moment clau que explica com hem pogut arribar on som és, per a mi, justament la Crida Nacional a ERC de l'any 1987, en la que conflueixen sectors molt diversos de l'independentisme d'aleshores (sense representació política gairebé enlloc) fent una crida per entrar a ERC i tornar a convertir aquest partit en l'expressió política de l'independentisme català de Macià. És a partir d'aquest moment, i no sense turbulències, que ERC viu una gran entrada de nous militants i dirigents i poc a poc es va situant com aquest referent polític independentista que perseguia la Crida.
Un segon moment o fet que considero cabdal per explicar el que ha fet possible arribar on ara som és l'enorme visió política i estratègica i coratge que varen tenir líders d'aleshores com n'Àngel Colom, en Carod Rovira per part de l'independentisme polític majoritari i en Pere Bascompte per part de TL per posar punt i final a tot el tema de la violència i la quimera de la lluita armada. Fins aleshores havia conviscut un independentisme no-violent (Crida a la Solidaritat, ERC, etc) i un independentisme que defensava la legitimitat de la violència (o la lluita armada) dins de l'estratègia independentista, com a moviment d'alliberament nacional, amb Terra Lliure com a organització armada i un conjunt d'organitzacions que li donaven cobertura política, singularment l'MDT.
El procés de disolució que s'endegà, tot i les moltes tensions, finalitzà amb èxit. Sense aquest èxit ara no seríem on som. Estaríem a anys llum de ser la majoria social i democràtica que som i d'haver arribat a una fita de caràcter fundacional de la nova República com és l'1-O. Tots els moviments independentistes europeus que no tingueren la visió política per fer aquest pas en aquells anys estan ara en infinites pitjors condicions per fer realitat el seu projecte polític. I tots han acabat fent el mateix camí que clarividentment en aquell moment van impulsar i mai no els ho hem reconegut prou uns líders polítics. Líders polítics que, d'altra banda, en aquella convulsió del moment, foren injustament insultats, menystinguts i acusats fins i tot de treballar per a la Guardia Civil. Aquí tenim una altra lliçó important, de com es pot arribar a ser d'injust i miserable...
Així arribem al tercer moment que volia assenyalar: el tripartit.
El catalanisme hegemònic de la CiU de Jordi Pujol col·lapsa amb la segona legislatura Aznar. En aquell moment l'ERC més forta des de l'inici de la "transició" a través d'en Carod s'ofereix a Pujol per algun tipus de pacte, però Pujol el rebutja i queda en mans del PP.
Tot semblava indicar que retirat Pujol el nou líder, Artur Mas, no podria reeditar els resultats del seu precessor. I així va ser, però va aconseguir guanyar, contra tot pronòstic. Malgrat això, i malgrat ERC havia fet campanya equidistant amb allò de "tenim les claus", el tripartit estava signat, i es forma un govern amb PSC-PSOE, ERC i ICV-EUA.
Els dos tripartits van ser un fracàs. Al final d'aquesta aventura ERC va dir, per intentar justificar el que s'havia fet "Hem cosit el PSC al país".
10 anys després aquell PSC presumptament cosit, donava suport a l'aplicació del 155 i manté la repressió a presos i exiliats.
Però el tripartit, més enllà de les declaracions, s'havia impulsat per un motiu o una estratègia oculta. I que en el seu fracàs també trobem bona part del que ha fet possible que l'independentisme ara sigui majoritari. El que impulsava el tripartit era la convicció d'ERC i de PSC que si desallotjaven CiU del Govern, la deixaven fora de la Generalitat, diputacions i ajuntaments, desapareixeria, es residualitzaria, i les seves restes se les repartirien entre ERC i PSC. I tots contents. Si això s'esdevenia, ERC pensava esdevindria el partit hegemònic dins del catalanisme, i seria un partit independentista. I després ja veuríem, cap altre pla més enllà de carregar-se CiU.
Però CiU va resistir. I el 2007 té lloc un quart moment clau per entendre on som: la conferència d'Artur Mas al Palau de Congressos de Barcelona on proclama com a eix central de la proposta política de CiU el "dret a decidir". El fins llavors catalanisme majoritari, no independentista, assumeix l'autodeterminació gradual com al seu nou i inequívoc referent polític. Encara no surt la paraula independència, però el pas és important.
El cinquè moment és quan el TC es carrega l'Estatut. En aquest moment es va trencar qualsevol vincle de legimitat amb el moment fundacional de la transició. És la primera manifestació massiva. Alguna cosa molt fonda s'ha mogut en el ser de la nació, de la societat, del catalanisme. Res tornarà a ser igual.
El sisè moment clau és quan, després de la històrica mani de l'Onze del 2012 -amb Mas al Govern- a favor de Catalunya nou estat d'Europa, Mas assumeix els plantejaments de la manifestació, se'n va a Madrid a negociar-los i Rajoy li fot la porta als nassos. Si en aquell moment Rajoy hagués tingut cintura és possible s'hagués entrat en una nova fase evolucionada de l'autogovern, però autonòmica. La porta als nassos aboca Mas i la seva CiU cap a assumir la independència com a única sortida.
Aquest sisè moment és transcendent. L'independentisme esdevé majoritari quan la força majoritària del catalanisme, que fins llavors no coneixia la paraula independència, assumeix el referèndum d'autodeterminació i el Sí a la independència.
Si Artur Mas i el seu equip haguessin fracassat en el viratge del món convergent cap a assumir l'independentisme, mai hauríem arribat al moment on som ara. Mai en les nostres vides, vull dir. Potser d'aquí unes quantes dècades sí. La clau de la majoria social i democràtica independentista que ara som és que Mas aguanta el gruix dels votants de CiU en aquesta transició cap a l'independentisme. No tots, però sí el gruix. Per això hem arribat on ara som.
El setè moment d'àmplia incidència en la situació actual és tot el que envolta el 9N. S'aconsegueix fer el 9N, però el preu que en paguem és molt alt: s'ha trencat tota la confiança entre Oriol Junqueras i el seu equip i Mas i el seu equip.
En aquest context, no és possible fer immediatament el pas previst en l'estratègia, de convocar unes eleccions de caràcter plebiscitari, amb les forces polítiques alineades al voltant del Sí i del No. Gairebé un any de desgast fins que s'aconsegueix articular Junts pel Sí i fer eleccions el setembre del 2015.
Tanmateix, des d'aquell moment, el procés cap a la independència arrossega la càrrega de la desconfiança entre els principals actors i líders de les majories polítiques. I tot se'n ressent. De la declaració d'independència prevista es passa a un referèndum, unilateral.
Així arriba el vuitè moment clau, l'1 d'Octubre. De fet l'1 d'Octubre, sense la demencial violència de l'estat, hauria estat menys que el 9N. La follia autoritària de l'estat espanyol, la seva pèrdua de papers, els porta a cometre aquesta aberració antidemocràtica i inhumana que ja marcarà per sempre a Catalunya, a l'estat espanyol i a les nostres relacions. La violència policial i l'organització popular són així el vuitè moment clau que explica on som. Mai com aquell 1 d'Octubre el poble de Catalunya es va conjurar, pel damunt de partits, sigles, etc. com un sol home, en defensa del seu dret a decidir, a votar. Tot el que és l'organització de l'1-O és exemplar. Tot el que és el poble organitzat, és excepcional, i com a relligador, tenim tot el que va implicar el demencial ús de la violència per part de l'estat, que va convertir aquell dia en una data fundacional per a la nova República.
El novè moment clau és la repressió estatal post 1-O, l'aplicació del 155 i la presó i l'exili dels nostres dirigents polítics. Fixeu-vos que no hi fico, com a moment clau, tot el que va ser la fallida gestió de l'1-O. Aquesta fallida gestió és una conseqüència de les desconfiances que s'arrossegaven des del 9N.
I encara més, la fallida gestió no és cap fracàs. Són coses que poden passar. És molt difícil fer el que estem fent. En aquest context el que és repugnant i pot ser un factor que faci fracassar aquest tempo del moviment independentista, és tot aquest discurs que s'ha generat de "ens han fallat", "no han fet el que havien de fer", "ens han traït", etc etc etc
A qui aquest sector de l'independentisme més repugnant que mai hem conegut adreça les seves injustes crítiques és als polítics que pateixen presó i exili per haver-nos fet arribar més lluny que mai.
I els models que aquest sector de l'independentisme més repugnant proposa són una evidència de la seva absoluta ignorància, incapacitat d'entendre res, de situar en un context històric les coses i d'actuar en conseqüència. Fa una setmana fou Setmana Santa. Aquest independentisme repugnant va llençar-se a lloar l'aixecament de Pasqua irlandès del 1916, i a dir que nosaltres hauríem d'haver fet igual, que no tenim el que cal tenir, que bla bla bla. De l'1-0 a avui ha passat un any i mig. De l'aixecament de Pasqua a que Irlanda aconsegueix fer la República passen SIS ANYS. I en tot aquest temps les tensions entre els líders independentistes irlandesos arriben fins "resoldre's" executant els contraris. Menys lliçons, per favor, i una mica més de cultura i coneixement.
No, fer-ho unilateralment no és gens fàcil. Ni per a nosaltres ni per a ningú. Tot aquest discurs repugnant que menysprea l'extraordinari recorregut que hem fet en tan poc temps, que és incapaç de valorar fins on hem arribat, i que frivolitza tan irresponsablement les dificultats a les que hem de fer front, treballa, ara mateix, de costat amb la repressió del 155, la presó i l'exili. Han esdevingut els autèntics tontos útils de la repressió per liquidar l'independentisme. Cosa que només amb la repressió, com es va veure el 21D, l'estat espanyol no havia pogut fer.
Finalment, el desè moment clau està per venir. En el context en el que ara mateix estem, les eleccions de demà ens tornaran a situar en un escenari similar al del 2003, quan ERC, amb l'estratègia tripartita, buscava la liquidació d'aquella Convergència, per participar del repartiment de les despulles. La mateixa hegemonia de partit que perseguia l'estratègia tripartita és la que ara està en joc.
A partir de dilluns 29A i de dilluns 27M emergirà amb tota la seva contundència aquest desè moment clau de l'actual procés: si ens instal·larem en una fase on ERC prendrà totes les seves decisions en funció d'aquest objectiu d'esdevenir el partit hegemònic, o bé l'electorat independentista el que farà possible és un escenari d'unitat, molt complexe, però inevitable, si no recolza majoritàriament l'estratègia de l'hegemonia partidista d'ERC.
Si l'electorat recolza l'estratègia d'esdevenir partit hegemònic que té ERC, sobre aquest objectiu pivotaran totes les decisions que prengui ERC, per tant desallotjar de tots els llocs de poder o govern que pugui al món de Junts per CAT i bastir una nova estratègia d'aliances amb el que quedi dels Comuns i el PSC, per tant Ajuntament de Barcelona i convocatòria electoral "autonòmica".
Si pel contrari l'electorat no recolza aquesta estratègia d'hegemonia de partit d'ERC, s'obrirà un nou escenari, no exempt de complexitat, en el que totes les forces independentistes estaran abocades a negociar i pactar una estratègia en la que tothom s'hi comprometi, per fer realitat la República.
Aquest serà, per tant, el desè moment clau.
Avui, jornada de reflexió en relació a les eleccions del 28A és impossible saber com serà, aquest moment. El que és evident és que res no serà igual al final d'aquest cicle de tres eleccions. Perquè al final d'aquest cicle entre tots haurem triat quina estratègia volem seguir: si dipositar la confiança en un únic partit, perquè esdevingui hegemònic i traci una nova política d'aliances, o si desautoritzar aquesta estratègia d'hegemonia de partit, i abocar inevitablement a tots els partits i entitats civils a una unitat estratègica, comptant amb tots els que avui configuren aquesta majoria democràtica independentista, i blindar-la.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada