Fa uns dies, un incident domèstic, em va il·luminar sobre el que pensava era una magnífica metàfora per explicar una part de l'actual escenari polític al nostre país.
Visc en un pis d'obra nova. El vaig comprar sobre plànol. He estat el primer i únic inquilí. Té 10 anys. Fa uns mesos em va trucar la veïna de sota, que hi havia un problema, que es filtrava aigua del meu bany al seu.
Visc sol, em llevo d'hora, dutxo, esmorzo, marxo a la feina i no torno fins al vespre. Al meu bany tot semblava ok. M'hi vaig fixar més, sobretot els caps de setmana, que hi estava més hores, o durant la Setmana Santa. I vaig veure que després de dutxar-me, per una de les cantonades de la mampara, gotejava aigua, es filtrava l'aigua. Molt poca cosa, però suficient per humitejar la rajola del terra del bany que toca el plat de la dutxa i la mampara. "Deu ser això", em vaig dir.
Vaig trucar l'assegurança, s'ho van estar mirant, van estar mirant les filtracions a la veïna, i el tècnic va dir que les filtracions al pis de sota es produïen perquè el plat de la meva dutxa no estava prou ben segellat, que hi havia tot una sèrie de foradets per on s'anava filtrant l'aigua. I em va dir que allò de la mampara no tenia cap afectació. Va procedir a segellar tot el plat de la dutxa "amb això s'han acabat les filtracions i molèsties als teus veïns". I també em va posar una mica de silicona a la cantonada de la mampara per la que semblava gotejava aigua de la dutxa cap a les rajoles del terra del quarto de bany.
Quan creia que ja tot estava solucionat, al poc vaig veure que aquelles gotes que es filtraven per la mampara cap a les rajoles, seguien filtrant-se. Frustrat, vaig començar a demanar pressupostos per canviar tota la mampara de la dutxa, pensava no funcionava, no retenia l'aigua, estava trencada i no es podia reparar.
Llavors va passar que un dia es va haver de quedar a dormir a ca meu un del meus germans. En llevar-nos, primer em vaig dutxar jo i després ell. Era un divendres, que no treballo per la tarda. A l'arribar a casa ja s'havia convertit en rutina veure com estaven les rajoles del terra del bany, i aquell dia estaven totalment eixutes.
"Què ha passat?" em vaig preguNtar. Llavors vaig veure que el meu germà havia deixat penjada a l'enganxe de dalt de la dutxa el capçal, el conegut com a "telèfon de la dutxa". Jo sempre el deixo penjat de les aixetes, en una posició cap per avall.
"A veure si...". Doncs sí. Els dies següents jo també vaig deixar el telèfon de la dutxa penjat a dalt. I cap filtració. El vaig tornar a deixar penjat com sempre ho havia fet, i filtracions.
El que havia passat és que al deixar penjat el telèfon de la dutxa capperavall de les aixetes, anava gotejant. No era un gran goteig. Però sí era un goteig diari, suficient per erosionar un punt molt concret de la mampara, pel que s'acabava filtrant l'aigua d'aquell goteig diari.
El goteig havia generat el problema, i el goteig era el problema. Cert que havia desgastat la mampara, però simplement evitant el goteig, no calia canviar-la, no es generava cap mena de filtració. Tot ok. Tot això que m'he estalviat.
Aquests dies, llegint coses per tuiter, m'ha vingut la imatge d'aquest petit problema domèstic com a bona metàfora que explica part de l'escenari polític actual.
Que l'1 d'Octubre no ens en vam ensortir és obvi. Que aquell octubre vam arribar més lluny del que mai, en 300 anys, havíem arribat, també és obvi. Són dues veritats. Són dues realitats. De la mateixa manera que és una realitat que només fent moltes coses i fent-les molt bé vam poder arribar més lluny que mai, i que també és una realitat que es van cometre errors, que hi van ser, que no ens van permetre culminar el procés.
Per a tots els que portem molts anys de militància això sabem són coses que poden passar. Gairebé mai cap procés independentista ho ha assolit a la primera.
Fins aquí cap problema extra. Per véncer cal anar-hi anar-hi, anar-hi. De manera que som-hi, a seguir intentant-ho.
Però què és el que ens hem trobat? Doncs que una part de l'independentisme, normalment la que menys experiència militant té, en comptes de processar constructivament tot el que ha passat, tot el que hem viscut, tot el que hem après, ho ha transformat en una mena de lament permanent, en una mena de gota malaia "són uns traïdors" "ens han venut" "ens han enganyat" "no volien" etc etc etc
És igual que la seva crítica ferotge, la seva gota malaia assenyali a persones que pateixen presó i exili. Gairebé venen a dir, els nostres malaios, que si estan a la presó o a l'exili és per no haver de retre comptes davant nostre. Delirant.
Que hem comès errors, cert. Que alguns els podíem haver evitat, cert. Que d'altres no, perquè són intrínsecs a un procés viu com és un procés independentista, també. I que a més a més hi ha moltíssimes coses que no es poden explicar encara, també.
Em va fer molta gràcia (no me'n va fer cap, però ja m'enteneu) veure, per Setmana Santa, alguns d'aquests plusquamperfectes glorificant, enaltint, l'aixecament de Pasqua irlandès. "Si haguéssim tingut el que van tenir aquells irlandesos, ens hauria anat diferent".
Hola, perdoni, que hi ha algú? Només per informar-lo que tot i ser molt èpic l'aixecament de Pasqua, els irlandesos van trigar, des d'aquest aixecament, SIS ANYS, a poder fer realitat la República. Sí, SIS ANYS...
En fi. Coses de la frivolitat dels nostres dies.
Llavors és quan tot aquest personal i tota aquesta manera de fer política i de plantejar les coses, que detesto, se m'ha aparegut en el meu problema domèstic.
Sí, la meva mampara no estava 100% bé, però el problema que tenia el va generar aquell goteig des del telèfon de la dutxa, diari, evaquant l'aigua residual de la manguera de la dutxa, que passava al deixar-lo penjat de l'aixeta cap per avall. Aquelles gotes diàries van acabar erosionant un punt concret. I per aquell punt, un cop generat, es filtrava diàriament aquella aigua, aquelles gotes.
En política sovint les coses són així. El problema no existeix. És el goteig incessant, aquesta gota malaia, la que acaba generant un problema i llavors és la gota el problema.
Tots aquests discursos de "compliu el mandat o dimitiu", "el poble mana, el govern obeeix", "ens han mentit, traït, enganyat, etc etc", tota aquesta gota malaia de simplificació absurda de la complexitat del procés, acaba generant tota ella un problema i convertint-se ella mateixa en el problema.
I crec que aquest cicle electoral viscut del 28A al 26M ens hauria de fer reflexionar a tots:
- negar o voler ignorar la complexitat del moment, l'extrema dificultat del nostre procés cap a la independència no només és irresponsable, sinó suïcida. Prou simplismes. Prou reduccionismes.
- negar o fer veure que no es vol veure que el "nosaltres" que va fer possible l'1 d'octubre és l'única manera des de la que podem assolir la independència, que si no hi som tots no és possible, i que aquest tots, ens agradi o no, és un "nosaltres" molt divers, plural... és negar el "nosaltres", és fer-lo impossible. Una altra cosa és aquest desgast al que ens sotmet la nostra incapacitat de teixir estratègies unitàries...
- negar o ignorar les estratègies majoritàries que més recolzament electoral tenen a l'independentisme és una altra manera de generar un problema fins convertir-nos en el problema. Fixem-nos els discursos que últimament està fent ANC. A mi em semblen marcianos. Fixem-nos en tot aquest deliri que ANC va posar en marxa i finançar de les primàries de cara a les municipals, sota el fals argument de "la unitat". Algú passarà comptes, després del fracàs que han tingut?
O sigui, ANC propicia i finança un procés que p.ex. a Barcelona genera una candidatura que només es dedica a atacar als altres independentistes: que si no ho són, que si són la rendició, que si fan servir els presos per fer xantatge emocional, que si només ells podran fer la indy... i va i no tenen ni 30 mil vots, i es queden fora Ajuntament. Una trista existència de gota malaia, fins esdevenir ells mateixos el problema. Volien fer-nos veure que calia canviar tot el quarto de bany, la mampara, la dutxa, que res no funcionava... i resultava que la majoria de les coses funcionaven, que hi havia problemes, però que la immensa majoria de l'independentisme està per sumar i per tirar endavant, no per quedar-se atrapats en aquesta gota malaia que intenta erre que erre generar problemes, fins que ells mateixos acaben esdevenint el problema, el seu goteig destructiu.
Hem arribat més lluny que mai. Som més gent que mai. No ens han derrotat. Les properes setmanes seran decisives per veure com enfoquem aquest escenari polític tan complicat en el que ens movem.
Al meu entendre, en les properes setmanes tindrem del tot clar si som capaços de teixir una estratègia unitària mínima o definitivament, aquells problemes que vam tenir l'octubre del 2017, finalment esclaten:
- Si Colau s'avé a pactar amb ERC crec que, en un error molt greu per part d'ERC, s'imposarà l'escenari polític de primar el front d'esquerres. Pacte a l'Ajuntament de BCN entre Maragall i Colau, exclusió de Junts x CAT, i, tal i com ja avançava Gabriel Rufian, convocatòria d'eleccions al Parlament, de la que n'hauria de sortir una nova majoria, liderada per ERC, amb suports suficients com per poder governar amb els Comuns, contra JxCAT. No hi sé veure res de positiu en aquest escenari.
- Si Colau finalment pacta amb Valls i Cs, i apunyala a Maragall, vull creure que això despertarà els companys d'ERC del seu somni humit de l'hegemonia via aliança estratègica amb els Comuns i Front d'Esquerres. Entenc que un escenari així faria veure a ERC que l'única estratègia possible és entre independentistes, entre els qui ho hem fet tots, entre els qui patim repressió, presó, exili. I llavors sí que estaríem en condicions de bastir una unitat estratègica sòlida.
En qualsevol cas, sempre respectaré els companys d'ERC. O som en el "nosaltres" o no podrem ser. Em sabrà molt de greu si es deixen arrossegar a estratègia Front d'Esquerres, i ho criticaré, i els criticaré, amb tota la duresa i contundència que calgui. Però mai dubtaré del seu independentisme, i em tindran al seu costat davant qui ho faci.
Només serem si hi som tots. El "nosaltres" per fer la independència ens necessita a tots. Hem de treballar per tornar al nosaltres que va permetre l'1 d'octubre, aquest moment fundacional. Si hi som tots, ho aconseguirem.
Visc en un pis d'obra nova. El vaig comprar sobre plànol. He estat el primer i únic inquilí. Té 10 anys. Fa uns mesos em va trucar la veïna de sota, que hi havia un problema, que es filtrava aigua del meu bany al seu.
Visc sol, em llevo d'hora, dutxo, esmorzo, marxo a la feina i no torno fins al vespre. Al meu bany tot semblava ok. M'hi vaig fixar més, sobretot els caps de setmana, que hi estava més hores, o durant la Setmana Santa. I vaig veure que després de dutxar-me, per una de les cantonades de la mampara, gotejava aigua, es filtrava l'aigua. Molt poca cosa, però suficient per humitejar la rajola del terra del bany que toca el plat de la dutxa i la mampara. "Deu ser això", em vaig dir.
Vaig trucar l'assegurança, s'ho van estar mirant, van estar mirant les filtracions a la veïna, i el tècnic va dir que les filtracions al pis de sota es produïen perquè el plat de la meva dutxa no estava prou ben segellat, que hi havia tot una sèrie de foradets per on s'anava filtrant l'aigua. I em va dir que allò de la mampara no tenia cap afectació. Va procedir a segellar tot el plat de la dutxa "amb això s'han acabat les filtracions i molèsties als teus veïns". I també em va posar una mica de silicona a la cantonada de la mampara per la que semblava gotejava aigua de la dutxa cap a les rajoles del terra del quarto de bany.
Quan creia que ja tot estava solucionat, al poc vaig veure que aquelles gotes que es filtraven per la mampara cap a les rajoles, seguien filtrant-se. Frustrat, vaig començar a demanar pressupostos per canviar tota la mampara de la dutxa, pensava no funcionava, no retenia l'aigua, estava trencada i no es podia reparar.
Llavors va passar que un dia es va haver de quedar a dormir a ca meu un del meus germans. En llevar-nos, primer em vaig dutxar jo i després ell. Era un divendres, que no treballo per la tarda. A l'arribar a casa ja s'havia convertit en rutina veure com estaven les rajoles del terra del bany, i aquell dia estaven totalment eixutes.
"Què ha passat?" em vaig preguNtar. Llavors vaig veure que el meu germà havia deixat penjada a l'enganxe de dalt de la dutxa el capçal, el conegut com a "telèfon de la dutxa". Jo sempre el deixo penjat de les aixetes, en una posició cap per avall.
"A veure si...". Doncs sí. Els dies següents jo també vaig deixar el telèfon de la dutxa penjat a dalt. I cap filtració. El vaig tornar a deixar penjat com sempre ho havia fet, i filtracions.
El que havia passat és que al deixar penjat el telèfon de la dutxa capperavall de les aixetes, anava gotejant. No era un gran goteig. Però sí era un goteig diari, suficient per erosionar un punt molt concret de la mampara, pel que s'acabava filtrant l'aigua d'aquell goteig diari.
El goteig havia generat el problema, i el goteig era el problema. Cert que havia desgastat la mampara, però simplement evitant el goteig, no calia canviar-la, no es generava cap mena de filtració. Tot ok. Tot això que m'he estalviat.
Aquests dies, llegint coses per tuiter, m'ha vingut la imatge d'aquest petit problema domèstic com a bona metàfora que explica part de l'escenari polític actual.
Que l'1 d'Octubre no ens en vam ensortir és obvi. Que aquell octubre vam arribar més lluny del que mai, en 300 anys, havíem arribat, també és obvi. Són dues veritats. Són dues realitats. De la mateixa manera que és una realitat que només fent moltes coses i fent-les molt bé vam poder arribar més lluny que mai, i que també és una realitat que es van cometre errors, que hi van ser, que no ens van permetre culminar el procés.
Per a tots els que portem molts anys de militància això sabem són coses que poden passar. Gairebé mai cap procés independentista ho ha assolit a la primera.
Fins aquí cap problema extra. Per véncer cal anar-hi anar-hi, anar-hi. De manera que som-hi, a seguir intentant-ho.
Però què és el que ens hem trobat? Doncs que una part de l'independentisme, normalment la que menys experiència militant té, en comptes de processar constructivament tot el que ha passat, tot el que hem viscut, tot el que hem après, ho ha transformat en una mena de lament permanent, en una mena de gota malaia "són uns traïdors" "ens han venut" "ens han enganyat" "no volien" etc etc etc
És igual que la seva crítica ferotge, la seva gota malaia assenyali a persones que pateixen presó i exili. Gairebé venen a dir, els nostres malaios, que si estan a la presó o a l'exili és per no haver de retre comptes davant nostre. Delirant.
Que hem comès errors, cert. Que alguns els podíem haver evitat, cert. Que d'altres no, perquè són intrínsecs a un procés viu com és un procés independentista, també. I que a més a més hi ha moltíssimes coses que no es poden explicar encara, també.
Em va fer molta gràcia (no me'n va fer cap, però ja m'enteneu) veure, per Setmana Santa, alguns d'aquests plusquamperfectes glorificant, enaltint, l'aixecament de Pasqua irlandès. "Si haguéssim tingut el que van tenir aquells irlandesos, ens hauria anat diferent".
Hola, perdoni, que hi ha algú? Només per informar-lo que tot i ser molt èpic l'aixecament de Pasqua, els irlandesos van trigar, des d'aquest aixecament, SIS ANYS, a poder fer realitat la República. Sí, SIS ANYS...
En fi. Coses de la frivolitat dels nostres dies.
Llavors és quan tot aquest personal i tota aquesta manera de fer política i de plantejar les coses, que detesto, se m'ha aparegut en el meu problema domèstic.
Sí, la meva mampara no estava 100% bé, però el problema que tenia el va generar aquell goteig des del telèfon de la dutxa, diari, evaquant l'aigua residual de la manguera de la dutxa, que passava al deixar-lo penjat de l'aixeta cap per avall. Aquelles gotes diàries van acabar erosionant un punt concret. I per aquell punt, un cop generat, es filtrava diàriament aquella aigua, aquelles gotes.
En política sovint les coses són així. El problema no existeix. És el goteig incessant, aquesta gota malaia, la que acaba generant un problema i llavors és la gota el problema.
Tots aquests discursos de "compliu el mandat o dimitiu", "el poble mana, el govern obeeix", "ens han mentit, traït, enganyat, etc etc", tota aquesta gota malaia de simplificació absurda de la complexitat del procés, acaba generant tota ella un problema i convertint-se ella mateixa en el problema.
I crec que aquest cicle electoral viscut del 28A al 26M ens hauria de fer reflexionar a tots:
- negar o voler ignorar la complexitat del moment, l'extrema dificultat del nostre procés cap a la independència no només és irresponsable, sinó suïcida. Prou simplismes. Prou reduccionismes.
- negar o fer veure que no es vol veure que el "nosaltres" que va fer possible l'1 d'octubre és l'única manera des de la que podem assolir la independència, que si no hi som tots no és possible, i que aquest tots, ens agradi o no, és un "nosaltres" molt divers, plural... és negar el "nosaltres", és fer-lo impossible. Una altra cosa és aquest desgast al que ens sotmet la nostra incapacitat de teixir estratègies unitàries...
- negar o ignorar les estratègies majoritàries que més recolzament electoral tenen a l'independentisme és una altra manera de generar un problema fins convertir-nos en el problema. Fixem-nos els discursos que últimament està fent ANC. A mi em semblen marcianos. Fixem-nos en tot aquest deliri que ANC va posar en marxa i finançar de les primàries de cara a les municipals, sota el fals argument de "la unitat". Algú passarà comptes, després del fracàs que han tingut?
O sigui, ANC propicia i finança un procés que p.ex. a Barcelona genera una candidatura que només es dedica a atacar als altres independentistes: que si no ho són, que si són la rendició, que si fan servir els presos per fer xantatge emocional, que si només ells podran fer la indy... i va i no tenen ni 30 mil vots, i es queden fora Ajuntament. Una trista existència de gota malaia, fins esdevenir ells mateixos el problema. Volien fer-nos veure que calia canviar tot el quarto de bany, la mampara, la dutxa, que res no funcionava... i resultava que la majoria de les coses funcionaven, que hi havia problemes, però que la immensa majoria de l'independentisme està per sumar i per tirar endavant, no per quedar-se atrapats en aquesta gota malaia que intenta erre que erre generar problemes, fins que ells mateixos acaben esdevenint el problema, el seu goteig destructiu.
Hem arribat més lluny que mai. Som més gent que mai. No ens han derrotat. Les properes setmanes seran decisives per veure com enfoquem aquest escenari polític tan complicat en el que ens movem.
Al meu entendre, en les properes setmanes tindrem del tot clar si som capaços de teixir una estratègia unitària mínima o definitivament, aquells problemes que vam tenir l'octubre del 2017, finalment esclaten:
- Si Colau s'avé a pactar amb ERC crec que, en un error molt greu per part d'ERC, s'imposarà l'escenari polític de primar el front d'esquerres. Pacte a l'Ajuntament de BCN entre Maragall i Colau, exclusió de Junts x CAT, i, tal i com ja avançava Gabriel Rufian, convocatòria d'eleccions al Parlament, de la que n'hauria de sortir una nova majoria, liderada per ERC, amb suports suficients com per poder governar amb els Comuns, contra JxCAT. No hi sé veure res de positiu en aquest escenari.
- Si Colau finalment pacta amb Valls i Cs, i apunyala a Maragall, vull creure que això despertarà els companys d'ERC del seu somni humit de l'hegemonia via aliança estratègica amb els Comuns i Front d'Esquerres. Entenc que un escenari així faria veure a ERC que l'única estratègia possible és entre independentistes, entre els qui ho hem fet tots, entre els qui patim repressió, presó, exili. I llavors sí que estaríem en condicions de bastir una unitat estratègica sòlida.
En qualsevol cas, sempre respectaré els companys d'ERC. O som en el "nosaltres" o no podrem ser. Em sabrà molt de greu si es deixen arrossegar a estratègia Front d'Esquerres, i ho criticaré, i els criticaré, amb tota la duresa i contundència que calgui. Però mai dubtaré del seu independentisme, i em tindran al seu costat davant qui ho faci.
Només serem si hi som tots. El "nosaltres" per fer la independència ens necessita a tots. Hem de treballar per tornar al nosaltres que va permetre l'1 d'octubre, aquest moment fundacional. Si hi som tots, ho aconseguirem.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada