L'altre dia vaig publicar un post i anunciava n'hi hauria un altre. La idea dels dos posts era perquè compartia visió: ser elements crítics per assolir la independència.
L'anterior, el primer, el vaig dedicar a la importància de la llengua en la configuració de la nova nació que som, i el segon el volia dedicar a la importància que té no només assolir una unitat estratègica entre tots els actors, sinó en la gestió de la unitat interna des del punt de vista de la construcció de majories socials, democràtiques i de Govern i de la gestió i conducció del procés fins ser República.
Tanmateix, a la vista d'algunes reaccions al primer post, he escrit aquest article contextualitzador, per explicar el punt de partida de la meva anàlisi. Pel que sembla jo el donava totalment per assumit i es veu, pel deliri d'algunes reaccions, que no només no està assumit, sinó que hi ha gent que viu en una molt fosca i allunyada cara de la lluna del que representa l'independentisme majoritari.
CONTEXTUALITZACIÓ ESTRATÈGICA DE L'INDEPENDENTISME PER ESDEVENIR MAJORIA SOCIAL I DEMOCRÀTICA
Com sabeu els lectors habituals, jo fa molts anys que milito en l'independentisme (des dels 80s). En tots aquests anys m'ha tocat fer de tot. Tanmateix, en els últims anys, des del 2012, una de les contribucions que al costat d'altres companys hem intentat fer és l'anàlisi de dades estadístiques i demoscòpiques, per ajudar a tots els agents polítics a situar els elements crítics perquè l'independentisme esdevingués la majoria social i democràtica que a començaments de la dècada no érem.
El plantejament de tots els treballs sempre tenia dos eixos bàsics:
- identificar els elements que afavoreixen l'adhesió social i política a la causa independentista, o sigui, els elements que ens ajuden a sumar, inclusius
- identificar els elements crítics, divisius, que frenen i allunyen la gent de sumar-se a l'opció independentista.
Així, quan em vaig posar a escriure aquests dos articles donava potser precipitadament per fet que això és assumit per tothom, que hi ha factors que ens fan créixer, sumar, i n'hi ha que ens divideixen, afebleixen, resten.
Veig que m'equivocava, que era donar massa per fet. Però ara també he vist que hi ha una part, petita però sorollosa, de l'independentisme, que no s'accepta com la nació que som, tal com som, tal com hem evolucionat, tal i com la història ens ha acabat fent.
Per ser la majoria social que ara som l'independentisme ha sabut treballar bastant encertadament els factors inclusius, que sumaven, i els divisius. Si això no hagués passat així, si no s'hagués treballat encertadament, no hauríem sortit de ser la minoria que érem.
La societat en la que l'independentisme ha esdevingut majoritari és una societat complexa. Però ho hem fet. Ens hem sabut llegir, assumir i projectar cap al futur.
Molt resumidament: quin és el principal factor divisiu? Doncs tot allò situat en l'espai que es configura a partir de l'origen, la identitat, la llengua.
Per això Cs va sorgir i s'ha posicionat com ho ha fet en aquest espai, buscant sempre la fractura social, motivada per qüestions d'origen, de llengua, d'identitat, promovent el conflicte lingüístic, combatent les millors eines que tenim per fer un país inclusiu, com és la immersió lingüística a les nostres escoles.
Per sort, malgrat tot, no se n'ha sortit, perquè nosaltres veníem d'un espai polític, ideològic, social, que vam ser capaços de construir al voltant del "un sòl poble".
Però és un element crític, que fins ara hem sabut gestionar bé: hem sabut assumir la societat que som i cohesionar-la al voltant d'una idea, la independència, com a catalitzador polític. Gestionar-ho malament hauria volgut dir ser miops a la nostra realitat social i nacional i plantejar un projecte sectari sobre aquestes qüestions d'identitat, llengua, cultura.
Un exemple d'aquesta complexitat és com l'independentisme ha assumit que a la nostra societat el sentiment d'identitat compartida és el majoritari...i no passa res! No lluitem contra això. El nostre projecte no va d'identitats excloents, sinó de construir un nou Estat en el que tothom hi té cabuda, que fem entre tots i que no nega la nostra realitat, ni la complexitat de les nostres identitats compartides.
La identitat compartida catalana/espanyola és el sentiment majoritari de la nostra societat, més d'un 60%. El sentiment d'identitat "Només catalans" no arriba al 25%
Si el nostre projecte fos identitari com a molt com a molt estaríem en aquest 25%, totalment allunyats de ser majoria social i democràtica que som. I sí, som aquesta majoria perquè el projecte independentista no és identitari: un 50% dels qui volen la independència s'expressen amb un sentiment d'identitat compartida català/espanyol.
I amb la llengua igual. Si el nostre projecte no fos inclusiu, i fos agressiu contra la llengua castellana o s'haguessin fet propostes interpretables com que el nou estat limitarà drets en relació al castellà, que no s'hagués assumit com a part del que som i com som.
El català necessita un estat a favor al seu darrere, un estat que el protegeixi, que l'impulsi, que l'asseguri. Per fer això no cal negar res del com som ni limitar l'estatus que ara tenen català i castellà. N'hi ha prou amb desfer-se d'un estat, l'espanyol, que va contra el català. Si el català creix socialment en l'actual context, si hem preservat el català durant 300 anys de tots els atacs de l'estat espanyol... a qui voleu fer creure que amb un estat a favor el català, si el castellà també és llengua oficial, perillarà. Quin deliri, Mare de Déu, quin deliri.
Quan miro la societat que som i com som, des del punt de vista lingüístic, veig que un 39% dels catalans tenen el català com a la seva primera llengua, i que un 57% el castellà.
Es pot ser tan gilipolles com per ignorar aquesta dada, aquesta evidència de com som i del que som des del punt de vista lingüístic? Sí, ja tots sabem de la nostra dissortada història, però més enllà del que implica de memòria viva al llarg dels segles, allò rellevant és que ens ha fet així, i així com som, que no és com érem, guanyar-nos el futur, la llibertat, l'estat propi.
Tornem així al fet cabdal que ens ha permès seguir sent, aquella voluntat, aquella convicció de ser "un sol poble", amb un projecte inclusiu que assumeix com som i ho projecta políticament.
I què vol dir això? Que, evidentment, el català és la llengua que només ens té a nosaltres i que el nou estat català la protegirà, la impulsarà, li donarà cobertura, l'assegurarà. Després de més de 300 anys de persecució, l'estat espanyol no ha pogut acabar amb la llengua catalana. Després de més de 300 anys d'un estat a la contra, toquem amb els dits un estat propi a favor de la nostra llengua, del català.
I per fer-ho no caldrà negar el que som ni com som.
No vull entrar en el tema del valor de l'oficialitat lingüística. Sí vull entrar en el que per a mi és una evidència inqüestionable: el nou estat català ens ha de reconèixer com som. I com som? Doncs una societat en la que català i castellà conviuen, formen part del nostre patrimoni lingüístic. El punt de partida i d'arribada des d'aquest punt de vista és mantenir, per al conjunt de la societat, el reconeixement que ara tenen, o sigui, que català i castellà són oficials. Perquè no em volem perdre cap de les dues.
Si els factors d'identitat, llengua i cultura són els principals elements divisius des d'un punt de vista social, polític i nacional, quina ment tan retardada el que proposaria per al nou estat català és limitar el reconeixement de la que és la primera llengua del 57% de la població?
S'ha de ser un idiota prèmium per defensar que el nou estat català el primer que faci és limitar el reconeixement de la primera llengua del 57% de la població. Perquè si aquest hagués estat el plantejament, mai no hauríem assolit la majoria social i democràtica per la independència. Però també perquè la nostra realitat lingüística ha esdevingut un patrimoni col·lectiu a preservar i estimar.
Ara català i castellà comparteixen co-oficialitat. En el nou estat català també ho faran. Fer-ho així evidenciarà als ulls de tothom el caràcter inclusiu del nou estat. Fer-ho així suma, ens fa més forts i ens fa majoria social. I fer-ho així és totalment compatible amb impulsar totes les polítiques de protecció del català que calguin, en tant que llengua minoritària que necessita tota la protecció que li puguem donar. El futur del català no està en negar com som, sinó en, a partir del que som, tenir un estat a favor, no en contra.
Us imagineu un estat per al 39% que exclogués, negués, al 57%? Oi que no? Oi que som així? Oi que reconèixer-nos com som no afecta el que puguem fer per protegir allò que del que som necessita protecció? Pues eso.
Per posar un exemple del que vull dir en relació al tema lingüístic amb un altre tema. Ara imaginem que el 1714 els catalans teníem una religió X. I que aquesta religió X va ser perseguida, prohibida, etc. I que 300 anys després, no han aconseguit extingir-la, que desaparegui, la mantenim. I segueix formant part de com som, d'una manera nuclear. Però resulta que quan ens mirem com som, 300 anys després, tot el que hem viscut ens ha portat a que un 57% de la nostra societat tingui una altra religió.
Quina possibilitat de fer un estat català que integrés tota la societat tindríem si només es volgués proclamar com a única religió oficial del nou estat aquella que era majoritària el 1714?
L'anterior, el primer, el vaig dedicar a la importància de la llengua en la configuració de la nova nació que som, i el segon el volia dedicar a la importància que té no només assolir una unitat estratègica entre tots els actors, sinó en la gestió de la unitat interna des del punt de vista de la construcció de majories socials, democràtiques i de Govern i de la gestió i conducció del procés fins ser República.
Tanmateix, a la vista d'algunes reaccions al primer post, he escrit aquest article contextualitzador, per explicar el punt de partida de la meva anàlisi. Pel que sembla jo el donava totalment per assumit i es veu, pel deliri d'algunes reaccions, que no només no està assumit, sinó que hi ha gent que viu en una molt fosca i allunyada cara de la lluna del que representa l'independentisme majoritari.
CONTEXTUALITZACIÓ ESTRATÈGICA DE L'INDEPENDENTISME PER ESDEVENIR MAJORIA SOCIAL I DEMOCRÀTICA
Com sabeu els lectors habituals, jo fa molts anys que milito en l'independentisme (des dels 80s). En tots aquests anys m'ha tocat fer de tot. Tanmateix, en els últims anys, des del 2012, una de les contribucions que al costat d'altres companys hem intentat fer és l'anàlisi de dades estadístiques i demoscòpiques, per ajudar a tots els agents polítics a situar els elements crítics perquè l'independentisme esdevingués la majoria social i democràtica que a començaments de la dècada no érem.
El plantejament de tots els treballs sempre tenia dos eixos bàsics:
- identificar els elements que afavoreixen l'adhesió social i política a la causa independentista, o sigui, els elements que ens ajuden a sumar, inclusius
- identificar els elements crítics, divisius, que frenen i allunyen la gent de sumar-se a l'opció independentista.
Així, quan em vaig posar a escriure aquests dos articles donava potser precipitadament per fet que això és assumit per tothom, que hi ha factors que ens fan créixer, sumar, i n'hi ha que ens divideixen, afebleixen, resten.
Veig que m'equivocava, que era donar massa per fet. Però ara també he vist que hi ha una part, petita però sorollosa, de l'independentisme, que no s'accepta com la nació que som, tal com som, tal com hem evolucionat, tal i com la història ens ha acabat fent.
Per ser la majoria social que ara som l'independentisme ha sabut treballar bastant encertadament els factors inclusius, que sumaven, i els divisius. Si això no hagués passat així, si no s'hagués treballat encertadament, no hauríem sortit de ser la minoria que érem.
La societat en la que l'independentisme ha esdevingut majoritari és una societat complexa. Però ho hem fet. Ens hem sabut llegir, assumir i projectar cap al futur.
Molt resumidament: quin és el principal factor divisiu? Doncs tot allò situat en l'espai que es configura a partir de l'origen, la identitat, la llengua.
Per això Cs va sorgir i s'ha posicionat com ho ha fet en aquest espai, buscant sempre la fractura social, motivada per qüestions d'origen, de llengua, d'identitat, promovent el conflicte lingüístic, combatent les millors eines que tenim per fer un país inclusiu, com és la immersió lingüística a les nostres escoles.
Per sort, malgrat tot, no se n'ha sortit, perquè nosaltres veníem d'un espai polític, ideològic, social, que vam ser capaços de construir al voltant del "un sòl poble".
Però és un element crític, que fins ara hem sabut gestionar bé: hem sabut assumir la societat que som i cohesionar-la al voltant d'una idea, la independència, com a catalitzador polític. Gestionar-ho malament hauria volgut dir ser miops a la nostra realitat social i nacional i plantejar un projecte sectari sobre aquestes qüestions d'identitat, llengua, cultura.
Un exemple d'aquesta complexitat és com l'independentisme ha assumit que a la nostra societat el sentiment d'identitat compartida és el majoritari...i no passa res! No lluitem contra això. El nostre projecte no va d'identitats excloents, sinó de construir un nou Estat en el que tothom hi té cabuda, que fem entre tots i que no nega la nostra realitat, ni la complexitat de les nostres identitats compartides.
La identitat compartida catalana/espanyola és el sentiment majoritari de la nostra societat, més d'un 60%. El sentiment d'identitat "Només catalans" no arriba al 25%
Si el nostre projecte fos identitari com a molt com a molt estaríem en aquest 25%, totalment allunyats de ser majoria social i democràtica que som. I sí, som aquesta majoria perquè el projecte independentista no és identitari: un 50% dels qui volen la independència s'expressen amb un sentiment d'identitat compartida català/espanyol.
I amb la llengua igual. Si el nostre projecte no fos inclusiu, i fos agressiu contra la llengua castellana o s'haguessin fet propostes interpretables com que el nou estat limitarà drets en relació al castellà, que no s'hagués assumit com a part del que som i com som.
El català necessita un estat a favor al seu darrere, un estat que el protegeixi, que l'impulsi, que l'asseguri. Per fer això no cal negar res del com som ni limitar l'estatus que ara tenen català i castellà. N'hi ha prou amb desfer-se d'un estat, l'espanyol, que va contra el català. Si el català creix socialment en l'actual context, si hem preservat el català durant 300 anys de tots els atacs de l'estat espanyol... a qui voleu fer creure que amb un estat a favor el català, si el castellà també és llengua oficial, perillarà. Quin deliri, Mare de Déu, quin deliri.
Quan miro la societat que som i com som, des del punt de vista lingüístic, veig que un 39% dels catalans tenen el català com a la seva primera llengua, i que un 57% el castellà.
Es pot ser tan gilipolles com per ignorar aquesta dada, aquesta evidència de com som i del que som des del punt de vista lingüístic? Sí, ja tots sabem de la nostra dissortada història, però més enllà del que implica de memòria viva al llarg dels segles, allò rellevant és que ens ha fet així, i així com som, que no és com érem, guanyar-nos el futur, la llibertat, l'estat propi.
Tornem així al fet cabdal que ens ha permès seguir sent, aquella voluntat, aquella convicció de ser "un sol poble", amb un projecte inclusiu que assumeix com som i ho projecta políticament.
I què vol dir això? Que, evidentment, el català és la llengua que només ens té a nosaltres i que el nou estat català la protegirà, la impulsarà, li donarà cobertura, l'assegurarà. Després de més de 300 anys de persecució, l'estat espanyol no ha pogut acabar amb la llengua catalana. Després de més de 300 anys d'un estat a la contra, toquem amb els dits un estat propi a favor de la nostra llengua, del català.
I per fer-ho no caldrà negar el que som ni com som.
No vull entrar en el tema del valor de l'oficialitat lingüística. Sí vull entrar en el que per a mi és una evidència inqüestionable: el nou estat català ens ha de reconèixer com som. I com som? Doncs una societat en la que català i castellà conviuen, formen part del nostre patrimoni lingüístic. El punt de partida i d'arribada des d'aquest punt de vista és mantenir, per al conjunt de la societat, el reconeixement que ara tenen, o sigui, que català i castellà són oficials. Perquè no em volem perdre cap de les dues.
Si els factors d'identitat, llengua i cultura són els principals elements divisius des d'un punt de vista social, polític i nacional, quina ment tan retardada el que proposaria per al nou estat català és limitar el reconeixement de la que és la primera llengua del 57% de la població?
S'ha de ser un idiota prèmium per defensar que el nou estat català el primer que faci és limitar el reconeixement de la primera llengua del 57% de la població. Perquè si aquest hagués estat el plantejament, mai no hauríem assolit la majoria social i democràtica per la independència. Però també perquè la nostra realitat lingüística ha esdevingut un patrimoni col·lectiu a preservar i estimar.
Ara català i castellà comparteixen co-oficialitat. En el nou estat català també ho faran. Fer-ho així evidenciarà als ulls de tothom el caràcter inclusiu del nou estat. Fer-ho així suma, ens fa més forts i ens fa majoria social. I fer-ho així és totalment compatible amb impulsar totes les polítiques de protecció del català que calguin, en tant que llengua minoritària que necessita tota la protecció que li puguem donar. El futur del català no està en negar com som, sinó en, a partir del que som, tenir un estat a favor, no en contra.
Us imagineu un estat per al 39% que exclogués, negués, al 57%? Oi que no? Oi que som així? Oi que reconèixer-nos com som no afecta el que puguem fer per protegir allò que del que som necessita protecció? Pues eso.
Per posar un exemple del que vull dir en relació al tema lingüístic amb un altre tema. Ara imaginem que el 1714 els catalans teníem una religió X. I que aquesta religió X va ser perseguida, prohibida, etc. I que 300 anys després, no han aconseguit extingir-la, que desaparegui, la mantenim. I segueix formant part de com som, d'una manera nuclear. Però resulta que quan ens mirem com som, 300 anys després, tot el que hem viscut ens ha portat a que un 57% de la nostra societat tingui una altra religió.
Quina possibilitat de fer un estat català que integrés tota la societat tindríem si només es volgués proclamar com a única religió oficial del nou estat aquella que era majoritària el 1714?
Quines possibilitats tindríem de bastir un nou estat propi si tot el que sabem dir de la nova religió que professa el 57% de la societat és que és conseqüència de les nostres derrotes militars i polítiques, i dels moviments de població al llarg dels segles, i per tant l'hem d'ignorar?
Per a què volem l'estat català, per a passar comptes? No fotem!
Així estem. Som i ens reconeixem com som. I en aquest reconèixer-nos com som és quan ens fem grans i quan ens fem viables. No hi ha cap possibilitat de ser independents si la independència es planteja de manera no integradora, inclusiva, en relació a com som. No hi ha cap possibilitat de ser independents si no ens acceptem i estimem com som.
Així estem. Som i ens reconeixem com som. I en aquest reconèixer-nos com som és quan ens fem grans i quan ens fem viables. No hi ha cap possibilitat de ser independents si la independència es planteja de manera no integradora, inclusiva, en relació a com som. No hi ha cap possibilitat de ser independents si no ens acceptem i estimem com som.
No ens hem de mirar el castellà com ens mirem la imposició del castellà que ha practicat l'estat espanyol. Ens hem de mirar el castellà com a part del nou "nosaltres". I fer-ho amb orgull, perquè assumint aquest patrimoni de llengües i cultures fem realitat ser "un sol poble", l'únic que ens pot permetre fer la República Catalana, esdevenir lliures. El nou estat català protegirà el català com mai l'hem protegit, i, alhora, ens reconeixerem en la nostra diversitat i en el nostre patrimoni lingüístic excepcional, amb el català i el castellà com a llengües de la nostra Nació, de tots nosaltres.
Hi ha diverses maneres d'abordar la gestió lingüística en un Estat, i això no ha de passar necessàriament per l'oficialitat, no ens tanquem en això. Garantim que el català serà la llengua de l'Estat, perquè és la que té menys parlants, i garantim que ningú se sentirà discriminat per raó de llengua.
ResponElimina