Avui som diumenge 6 d'octubre del 2019.
Avui fa 85 anys d'una data, el 6 d'Octubre del 1934, de difícil gestió o "digestió" per a bona part de l'independentisme, entre els que m'hi incloc.
Sí, Companys va proclamar l'Estat Català. Això en si mateix hauria de ser suficient per recordar aquesta data. I per això ho hem fet moltes vegades. I per això uns bons amics, al poc d'haver entrar a ERC després de la Crida Nacional a ERC, van muntar un casal que portava aquest nom, "6 d'Octubre".
El 6 d'octubre també l'hem recordat sempre pels bons patriotes que hi varen deixar la vida, entre els que destaquen Jaume Compte i Manuel González Alba.
Però el 6 d'Octubre del 1934, aquella proclamació de l'Estat Català, té també moltes ombres. El relat més interessant de tot el que passà l'he trobat en un llibre imprescindible "Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya", del patriota Jaume Ros i Serra. Jaume Ros (1918-2005), que fou militant des de ben jove d'Estat Català, voluntari de la columna Macià-Companys, exiliat, membre del primer FNC, que col·laborà a favor dels aliats durant la Segona Guerra Mundial, per la qual cosa fou internat en un camp de concentració nazi, etc etc etc.
Ros explica amb molta claredat el desconcert i falta de coordinació en relació a tot el que té a veure amb aquella data, fins i tot en figures que haurien d'haver tingut un paper clau, com en Miquel Badia, però que com aquell que diu s'enterava de les coses quan ja havien passat. La "personalitat" de Companys hi té molt a veure, amb tot plegat, també amb el fet que no hi impliqués o escoltés als líders d'Estat Català.
Aquests dies, però, em ve molt més al cap una altra data, que no pas la del 6 d'Octubre: la de l'Onze de Setembre del 1714, i no pel resultat, en cap cas. Em ve al cap perquè vist tot el que estem vivint i haurem de viure no puc deixar de pensar en aquella Barcelona dels dies, de les setmanes, prèvies a l'Onze. Una ciutat assetjada per les tropes borbòniques. Una ciutat que que es reuneix i debat sobre què fer davant aquell setge. Una ciutat i uns ciutadans que decideixen lluitar fins al final, i aixequen la bandera negra. Lluita a mort.
Ara, per sort, per primer cop a la nostra història, no estem assetjats per l'estat espanyol per cap exèrcit amb canons i fusellers bombardejant i disparant sobre la nostra ciutat i la nostra gent. Però sí estem igualment assetjats, per un exèrcit togat, policial i mediàtic borbònic, que altre cop, com aquell 1714, l'únic que té al cap és acabar amb Catalunya.
No són fets comparables des del punt de vista de la violència institucional d'aquests dos exèrcits borbònics separats per 300 anys, però aquí s'acaben les diferències. La resta, tot és igual. L'actual exèrcit borbònic no entén cap altra forma d'abordar les qüestions polítiques que convertint a l'altre en un enemic al que cal esclafar. I davant d'això, sempre, un poble, el català, que no es rendeix, i que prefereix lluitar a rendir-se, coneixedor que també la rendició implica el seu esclafament.
Aquesta és la trista dinàmica històrica a la que hem de fer front pel simple fet d'existir, de voler existir, des de fa segles.
La derrota de l'estat espanyol és que malgrat tota aquesta repressió brutal, sanguinària, d'aquest genocidi invisible com ho va batejar encertadament en un article el company Jaume Clotet, malgrat tot això, l'esperit català sempre ha rebrotat als seus il·lusos enterradors, com també va dir un dia en una expressió afortunadíssima, el filòsof Francesc Pujols.
Ens maten, ens empresonen, ens envien a l'exili, ens sotmeten a règims militars, aboleixen totes les nostres institucions, prohibeixen la nostra llengua... però sempre rebrotem. L'eterna renaixença.
Ara el règim borbònic frisa per aplicar-nos un 155 indefinit, per abolir les nostres institucions, per sotmetre la nostra escola al jou del centralisme, per deixar-nos sense mitjans de comunicació públics, i si convé per il·legalitzar els partits polítics que no es rendeixin a la tirania borbònica. Mentre tant empresona o envia a l'exili a líders polítics i cívics, però també a militants anònims, cantants, etc.
I potser se'n ensurten, amb tot això, fent tot això. Però no acabaran amb nosaltres. Com sempre, rebrotarem.
Però potser no se n'ensurten. Perquè altre cop, com aquell 1714, com sempre, davant la voluntat d'esclafar-nos del règim borbònic, tornaran a tenir al davant un poble digne, disposat a lluitar per la seva llibertat, a no deixar-se esclafar, a no rendir-se.
Així estem avui, 6 d'octubre del 2019. Això és el que viurem els propers dies, setmanes. Només hi ha dues certeses:
- tenim al davant un règim, el borbònic espanyol, que, com sempre, vol esclafar-nos
- som un poble que ha decidit, com sempre, plantar cara, no rendir-se
Més enllà d'aquestes dues certeses, tot és incert. Per a nosaltres i per al règim borbònic.
Hi ha, en relació als precedents històrics que hem tingut d'escenaris com l'actual, una diferència fonamental, que fa únic l'actual escenari: com sempre, el resultat d'aquest xoc entre el règim borbònic i el poble català es decidirà per qui dels dos sigui el més fort. El més fort serà qui guanyi. Però, i aquí la gran diferència, per primera vegada el més fort no serà qui tingui més canons, més soldats, més armes.
Sí, l'estat espanyol intentarà portar-ho tot cap a l'únic terreny que coneix, el de la violència. Però estem al s.XXI, estem al mig d'Europa Occidental, i tot i que pot exercir molta violència (com ja vam veure l'1-O), no serà mai aquella violència sense límits que fins ara ha pogut exercir contra nosaltres: no pot bombardejar Barcelona, no pot desplegar l'exèrcit i no pot disparar contra la població civil.
I menys encara pot fer-ho quan aquesta població civil, quan tots nosaltres, estem absolutament determinats a defensar els nostres drets des de l'exemplar compromís de la noviolència amb que fins ara ho hem fet i com seguirem fent.
Cal ser més valent i tenir més coratge per mantenir una lluita des del compromís i activisme de la noviolència que per fer servir la violència.
I nosaltres, l'1-O vam demostrar ens sobra coratge per mantenir la nostra lluita des del ple compromís amb la noviolència. I aquell dia ells també van quedar retratats en la seva vergonyosa covardia, emprant una violència demencial contra un poble exemplarment cívic i noviolent que només volia votar, que només defensava les urnes.
La noviolència posa moltes eines al nostre abast per fer front a la repressió i per exercir els nostres drets. I així ho farem. Jo he tingut la sort de formar-me en aquest activisme de la noviolència. Vaig tenir bons mestres, a La Crida, amb n'Àngel Colom i qui avui ja gairebé porta dos any de presó per defensar els nostres drets, en Jordi Sànchez.
Els propers dies el règim borbònic voldrà culminar aquell "a por ellos" que va iniciar el mes de setembre del 2017, amb una sentència de l'actual braç armat del règim, la dictadura togada, una sentència que mai serà justícia, sinó escarment. Una sentència que, com els enviats de les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona el 1714, ens comminarà a rendir-nos.
Però no ens rendirem. No ho hem fet mai. No ho farem ara. Com amb tant d'encert va dir l'admirat David Fernàndez, l'1-O volíem ser República i vam aprendre a ser poble. És així. I aquell poble que va reconèixer-se en la unitat de la defensa del nostre dret a vot, de les nostres urnes i fent front a la demencial violència policial d'una manera exemplarment cívica i noviolenta, aquell poble, el mateix dia que el règim ens comuniqui la sentència, comminant-nos a rendir-nos, sortirà al carrer. Sortirem al carrer. I ho farem i hi serem les hores, els dies i les setmanes que calgui.
I sí, com deia abans, la negativa del règim borbònic a tractar políticament la nostra causa, la seva única voluntat d'esclafar-nos, ens torna a portar a aquest terreny ja conegut pel nostre poble de la dignitat col·lectiva, de la voluntat de ser i del no rendir-se. I portades a aquest terreny les coses com les ha portat l'estat espanyol, com sempre, en sortirà guanyador qui sigui més fort.
Però per primera vegada a la nostra història el més fort no serà qui sigui més violent, qui tingui més canons i més armes.
Avui fa 85 anys d'una data, el 6 d'Octubre del 1934, de difícil gestió o "digestió" per a bona part de l'independentisme, entre els que m'hi incloc.
Sí, Companys va proclamar l'Estat Català. Això en si mateix hauria de ser suficient per recordar aquesta data. I per això ho hem fet moltes vegades. I per això uns bons amics, al poc d'haver entrar a ERC després de la Crida Nacional a ERC, van muntar un casal que portava aquest nom, "6 d'Octubre".
El 6 d'octubre també l'hem recordat sempre pels bons patriotes que hi varen deixar la vida, entre els que destaquen Jaume Compte i Manuel González Alba.
Però el 6 d'Octubre del 1934, aquella proclamació de l'Estat Català, té també moltes ombres. El relat més interessant de tot el que passà l'he trobat en un llibre imprescindible "Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya", del patriota Jaume Ros i Serra. Jaume Ros (1918-2005), que fou militant des de ben jove d'Estat Català, voluntari de la columna Macià-Companys, exiliat, membre del primer FNC, que col·laborà a favor dels aliats durant la Segona Guerra Mundial, per la qual cosa fou internat en un camp de concentració nazi, etc etc etc.
Ros explica amb molta claredat el desconcert i falta de coordinació en relació a tot el que té a veure amb aquella data, fins i tot en figures que haurien d'haver tingut un paper clau, com en Miquel Badia, però que com aquell que diu s'enterava de les coses quan ja havien passat. La "personalitat" de Companys hi té molt a veure, amb tot plegat, també amb el fet que no hi impliqués o escoltés als líders d'Estat Català.
Aquests dies, però, em ve molt més al cap una altra data, que no pas la del 6 d'Octubre: la de l'Onze de Setembre del 1714, i no pel resultat, en cap cas. Em ve al cap perquè vist tot el que estem vivint i haurem de viure no puc deixar de pensar en aquella Barcelona dels dies, de les setmanes, prèvies a l'Onze. Una ciutat assetjada per les tropes borbòniques. Una ciutat que que es reuneix i debat sobre què fer davant aquell setge. Una ciutat i uns ciutadans que decideixen lluitar fins al final, i aixequen la bandera negra. Lluita a mort.
Ara, per sort, per primer cop a la nostra història, no estem assetjats per l'estat espanyol per cap exèrcit amb canons i fusellers bombardejant i disparant sobre la nostra ciutat i la nostra gent. Però sí estem igualment assetjats, per un exèrcit togat, policial i mediàtic borbònic, que altre cop, com aquell 1714, l'únic que té al cap és acabar amb Catalunya.
No són fets comparables des del punt de vista de la violència institucional d'aquests dos exèrcits borbònics separats per 300 anys, però aquí s'acaben les diferències. La resta, tot és igual. L'actual exèrcit borbònic no entén cap altra forma d'abordar les qüestions polítiques que convertint a l'altre en un enemic al que cal esclafar. I davant d'això, sempre, un poble, el català, que no es rendeix, i que prefereix lluitar a rendir-se, coneixedor que també la rendició implica el seu esclafament.
Aquesta és la trista dinàmica històrica a la que hem de fer front pel simple fet d'existir, de voler existir, des de fa segles.
La derrota de l'estat espanyol és que malgrat tota aquesta repressió brutal, sanguinària, d'aquest genocidi invisible com ho va batejar encertadament en un article el company Jaume Clotet, malgrat tot això, l'esperit català sempre ha rebrotat als seus il·lusos enterradors, com també va dir un dia en una expressió afortunadíssima, el filòsof Francesc Pujols.
Ens maten, ens empresonen, ens envien a l'exili, ens sotmeten a règims militars, aboleixen totes les nostres institucions, prohibeixen la nostra llengua... però sempre rebrotem. L'eterna renaixença.
Ara el règim borbònic frisa per aplicar-nos un 155 indefinit, per abolir les nostres institucions, per sotmetre la nostra escola al jou del centralisme, per deixar-nos sense mitjans de comunicació públics, i si convé per il·legalitzar els partits polítics que no es rendeixin a la tirania borbònica. Mentre tant empresona o envia a l'exili a líders polítics i cívics, però també a militants anònims, cantants, etc.
I potser se'n ensurten, amb tot això, fent tot això. Però no acabaran amb nosaltres. Com sempre, rebrotarem.
Però potser no se n'ensurten. Perquè altre cop, com aquell 1714, com sempre, davant la voluntat d'esclafar-nos del règim borbònic, tornaran a tenir al davant un poble digne, disposat a lluitar per la seva llibertat, a no deixar-se esclafar, a no rendir-se.
Així estem avui, 6 d'octubre del 2019. Això és el que viurem els propers dies, setmanes. Només hi ha dues certeses:
- tenim al davant un règim, el borbònic espanyol, que, com sempre, vol esclafar-nos
- som un poble que ha decidit, com sempre, plantar cara, no rendir-se
Més enllà d'aquestes dues certeses, tot és incert. Per a nosaltres i per al règim borbònic.
Hi ha, en relació als precedents històrics que hem tingut d'escenaris com l'actual, una diferència fonamental, que fa únic l'actual escenari: com sempre, el resultat d'aquest xoc entre el règim borbònic i el poble català es decidirà per qui dels dos sigui el més fort. El més fort serà qui guanyi. Però, i aquí la gran diferència, per primera vegada el més fort no serà qui tingui més canons, més soldats, més armes.
Sí, l'estat espanyol intentarà portar-ho tot cap a l'únic terreny que coneix, el de la violència. Però estem al s.XXI, estem al mig d'Europa Occidental, i tot i que pot exercir molta violència (com ja vam veure l'1-O), no serà mai aquella violència sense límits que fins ara ha pogut exercir contra nosaltres: no pot bombardejar Barcelona, no pot desplegar l'exèrcit i no pot disparar contra la població civil.
I menys encara pot fer-ho quan aquesta població civil, quan tots nosaltres, estem absolutament determinats a defensar els nostres drets des de l'exemplar compromís de la noviolència amb que fins ara ho hem fet i com seguirem fent.
Cal ser més valent i tenir més coratge per mantenir una lluita des del compromís i activisme de la noviolència que per fer servir la violència.
I nosaltres, l'1-O vam demostrar ens sobra coratge per mantenir la nostra lluita des del ple compromís amb la noviolència. I aquell dia ells també van quedar retratats en la seva vergonyosa covardia, emprant una violència demencial contra un poble exemplarment cívic i noviolent que només volia votar, que només defensava les urnes.
La noviolència posa moltes eines al nostre abast per fer front a la repressió i per exercir els nostres drets. I així ho farem. Jo he tingut la sort de formar-me en aquest activisme de la noviolència. Vaig tenir bons mestres, a La Crida, amb n'Àngel Colom i qui avui ja gairebé porta dos any de presó per defensar els nostres drets, en Jordi Sànchez.
Els propers dies el règim borbònic voldrà culminar aquell "a por ellos" que va iniciar el mes de setembre del 2017, amb una sentència de l'actual braç armat del règim, la dictadura togada, una sentència que mai serà justícia, sinó escarment. Una sentència que, com els enviats de les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona el 1714, ens comminarà a rendir-nos.
Però no ens rendirem. No ho hem fet mai. No ho farem ara. Com amb tant d'encert va dir l'admirat David Fernàndez, l'1-O volíem ser República i vam aprendre a ser poble. És així. I aquell poble que va reconèixer-se en la unitat de la defensa del nostre dret a vot, de les nostres urnes i fent front a la demencial violència policial d'una manera exemplarment cívica i noviolenta, aquell poble, el mateix dia que el règim ens comuniqui la sentència, comminant-nos a rendir-nos, sortirà al carrer. Sortirem al carrer. I ho farem i hi serem les hores, els dies i les setmanes que calgui.
I sí, com deia abans, la negativa del règim borbònic a tractar políticament la nostra causa, la seva única voluntat d'esclafar-nos, ens torna a portar a aquest terreny ja conegut pel nostre poble de la dignitat col·lectiva, de la voluntat de ser i del no rendir-se. I portades a aquest terreny les coses com les ha portat l'estat espanyol, com sempre, en sortirà guanyador qui sigui més fort.
Però per primera vegada a la nostra història el més fort no serà qui sigui més violent, qui tingui més canons i més armes.
Per primera vegada el més fort serà qui sigui capaç de mantenir un major compromís i resistència cívica. Per primera vegada el més fort serà qui, davant la comunitat internacional, es carregui de raons.
Ens veiem als carrers. Perquè, com sempre, si ens criden, hi serem. Perquè per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I hi serem. I hi anirem. Fins aconseguir-ho
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada