Sobre el que ha passat aquesta setmana després sentència TS

Dilluns passat, sembla faci una eternitat, vam tenir la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans, que era una sentència contra l'1-O, contra l'independentisme. Una sentència demencial, jurídicament insostenible, pura venjança. Una sentència que confirmava el cop d'estat borbònic que han protagonitzat l'aparell judicial i policial de l'estat espanyol.

Tot i que per a mi els dos fets més rellevants de la resposta a la sentència han estat l'extraordinària mobilització que hem protagonitzat amb les Marxes per la Llibertat, i l'èxit sense precedents de la vaga general de divendres, entenc que la qüestió de tot el que representa i ha envoltat als episodis d'enfrontaments entre policia i manifestants viscuts aquests dies és el que requereix una primera reflexió, perquè el patrimoni polític i moral acumulat durant tants anys per la lluita i l'activisme de la noviolència no el podem perdre.

Dilluns, tan bon punt es va conèixer la sentència, just passades les 9 del matí, van començar aturades i talls de vies urbanes i carreteres. Però sobretot, dilluns, el que vam tenir, va ser "l'estrena" del Tsunami Democràtic. Va convocar-nos a l'aeroport de Barcelona. I va ser una convocatòria massiva, espectacular. Una capacitat de reacció extraordinària. Això va fer saltar totes les alertes a l'estat espanyol. I de la mobilització vam passar als primers excessos policials.

Dimarts és el dia en el que se situa el que és el principal impacte polític intern, a l'independentisme, de la resposta a la sentència: la generalització de la protesta cap a enfrontaments amb la policia, que trencava la línia.

Dimarts vespre es convocà un acte polític davant la Delegació del Govern. I allò acabà amb hores i hores d'enfrontaments entre policies i manifestants, amb barricades, barricades cremades, càrregues policials, corredisses, etc.

Dimecres, en una nova mobilització, després d'unes hores de calma, es reproduiren els enfrontaments, incrementant la seva duresa. I així ha acabat passant cada nit fins ahir divendres, quan els enfrontaments van viure la seva màxima virulència.

Havia saltat pels aires l'escrupolós activisme pacífic i de la noviolència amb que fins llavors s'havia desenvolupat el procés.

Avui dissabte hem tingut una novetat en les mobilitzacions, com ha estat la presència d'un "cordó de pau" format per diverses associacions i persones que han volgut, amb la seva presència a primera línia, garantir el dret a manifestació evitant l'esclat de situacions de violència. I ho han aconseguit.

D'entrada dir que no hi havíem reflexionat gaire perquè en tots aquests anys d'esclat independentista, que podríem situar en el 2010-2012, pensàvem que la naturalesa de moviment pacífic i noviolent estava totalment assumida.

I potser sí ho estava, però només per part de l'independentisme. L'estat espanyol i la sentència així ho confirma, ha convertit en violència el que només era una mobilització cívica, pacífica i massiva de la ciutadania.

En el seu moment, davant el terrorisme d'ETA, l'estat espanyol, tots els seus aparells, van decidir que "tot era ETA", des d'un diari a una organització de solidaritat. "Mismos fines, son lo mismo". I tot esdevingué ETA. I no li sortí malament la cosa a l'estat espanyol, perquè la seva repressió ferotge i antidemocràtica, que podia fer perquè al món, des dels atemptats de l'11S, tota violència terrorista s'havia convertit en objectiu a batre, sense contemplacions. L'IRA ho va veure molt ràpidament. ETA no, però el seu final fou inevitable, només era qüestió de temps.

L'Estat Espanyol sempre ha volgut aplicar a Catalunya la recepta basca, que tan bon resultat els hi va donar. Perquè els funcionés calia hi hagués violència. I no n'hi havia. I aquí és on entra el cop d'estat judicial-policial, que converteix tot, qualsevol cosa, en violència.

El moviment independentista català havia estat exemplarment cívic i noviolent, però la sentència del TS ens va convertir en violents.

I en aquest demencial argument de la sentència és en el que l'estat espanyol executa i projecta la seva opressió sobre tot l'independentisme.

I així arribem al que ha passat aquesta setmana, que no havia passat mai abans en aquesta fase del procés, que les mobilitzacions han acabat amb duríssims enfrontaments amb la policia. Des de la meva visió, en relació a aquest tema podem distingir 4 perfils diferents:

- el dels que s'han erigit en teoritzadors, defensors, impulsors, engrescadors de tot el que ha passat

- el dels infiltrats

- el de la gent, en especial el jovent, que han protagonitzat una revolta plena de coratge

- el de la violència policial

Entendreu que de tot aquest grup només respecti i estigui amb ells amb el tercer perfil, el de la gent i el jovent que ha cregut que el carrer era on calia lluitar i ho han fet amb coratge.

Sobre els "teòrics" d'un activisme que superi la noviolència que fins ara ha caracteritzat el procés independentista:

Quan vam veure les imatges de les barricades i "saltos" per tot l'Eixample que van seguir a l'acte de dimarts molts ho vàrem criticar. Jo ho vaig fer. Vaig dir que així no, que la noviolència no era això.

I va ser criticar-ho i que una munió generalment de trolls indepes (anònims i amb poquíssims seguidors), però no únicament trolls, s'abraonessin sobre els qui ho criticàvem dient-nos de tot, que si lliristes, que si covards, que si processistes, que si paguites... en fi, el repertori habitual.

Un repertori que, per a l'ocasió, es va ampliar amb aquesta cursileria de pretensions èpiques de que els fills havien superat la por dels pares.

La ignorància és molt atrevida. I si a la ignorància hi afegim l'estupidesa, estem davant un còctel letal.

"Per fi!", "Ara sí que anem de debò!", "Ara ens repectaran"... són expressions que formen part del discurs d'aquests "teòrics".

Mireu, llestos i llestes, aquest ja és un camí transitat, i sempre amb un escàs o nul èxit. No només per altres moviments d'alliberament nacional a l'Europa Occidental, sinó també pel nostre. Heu sentit parlar de la kale borroka? Sabeu com va acabar?

I sí, no cal mirar cap enfora: l'independentisme català ja va tenir els seus moments, anys, en els que la seva activitat es mesurava pels enfrontaments amb la policia. Un dels enfrontaments que més em va impactar, perquè jo llavors feia molt poc militava a l'independentisme, fou tot el que passà després de la detenció, gener del 1985, de la direcció de TL. I hagué una mani a BCN que començà a Canaletes, a la que hi anàrem tots, els que llavors estaven per l'estratègia política que incloia la "lluita armada" i els que ja militàvem en la no violència. La nit acabà amb creuament d'autobusos, barricades, etc. Inoblidable la portada d'El Periódico: "Brotes de guerrilla urbana". Era la terminologia basquista del moment.

Aquell independentisme testimonial dels 80 sempre acabava les manis de l'Onze a hòsties amb la poli. I les del 23 d'abril. I gairebé tot. Un dirigent polític d'aleshores deia "és normal que l'Onze el jovent s'enfronti a les forces d'ocupació". Sí, podia ser molt normal, però no va ser fins que vam superar aquesta "normalitat", aquesta lògica política que justificava tots els enfrontaments amb la poli, que l'independentisme va sortir de la residualitat en la que estava instal·lat.

Que alguns vulguin tornar a aquell independentisme dels 80 em sembla acollonant.

Tots aquests super-savis "teoritzadors" tenen una altra fixació: tots els que no aplaudim el que ha passat som uns lliristes i uns cagats de por, i els qui ho estan fent són els primers catalans que no tenen por, i per això guanyarem. No sé quin trauma arrosseguen, aquest personal. Suposo treuen pit acusant la resta de covards i de tenir por perquè mai no han fet res, i qui no ha fet mai res no sap ni què és el coratge ni què és la por.

No, mireu, no ens vingueu amb aquesta cursileria de relats de que els fills han vençut la por dels pares. Si hem arribat on ara som és perquè generació rere generació s'ha transmès un llegat de compromís militant, d'una militància valenta, sense por. Com era la dels promotors de la Renaixença, o la dels fundadors d'Estat Català, o la dels patriotes que van lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera. Com era la dels combatents de la columna Macià-Companys, o la dels fundadors i primers militants del Front Nacional de Catalunya, just acabada la guerra, en plena hecatombe del nostre país. Com era la de tots els militants que van mantenir oberts els camins a l'esperança en la llarga nit del franquisme. Com era la dels que van agafar el seu relleu durant la transició. Com era la dels que van aixecar l'independentisme i el van portar de ser una força testimonial a ser l'actual majoria social i política.

Té collons veure aquest exèrcit ignorant de trolls i "valents" de tuiter acusant de covards gent que ha patit presó o exili, acusant de tenir por a gent que ens hem passat dècades de militància combatent el feixisme, no retrocedint ni quan t'amenaçaven a punta de navalla o amb pistola, aixecant-te ple de sang quan covardament t'emboscaven i apallissaven. Ui, sí, fins ara tot l'independentisme sempre hem estat uns cagats, paralitzats per la por.

No teniu vergonya.

Un altre perfil que molt tristament ha estat protagonista aquests dies és el dels qui han practicat algunes actuacions policials que ens han deixat sense alè, que només mereixen la nostra reprovació. Per a tristor personal no només han estat les unitats antiavalots de la Policia Nacional, també la BRIMO dels nostres Mossos d'Esquadra ha protagonitzat algunes actuacions inadmissibles.

Qualsevol estat, organització política, mínimament democràtica ha d'investigar aquests episodis. Pel que fa a la PN no m'han sorprès, sempre han estat així, des de que eren els "grisos" fins ara, i l'1-O ja ho vam veure. Pel que fa a Mossos, sí, m'ha sorprès i entristit. Cal una reflexió. Hi ha coses que no poden ser. I cal dir-ho. I ho dic.

Hem viscut episodis de violència gratuïta i excessiva inadmissible, de càrregues "a lo loco", etc. I això no. La llista de joves ferits i la gravetat de moltes de les ferides és esgarrifosa. Igual que la llista de detinguts. El que està passant, la gravetat del que ha passat, la incomprensibilitat del que ha passat, marcarà tota una generació de joves, no en tinc cap dubte..

Ara bé, tampoc no és admissible una anàlisi del que ha passat sense atendre a tota la seqüència de fets. La seqüència en cap cas no justifica el que és injustificable, però si contextualitza, sí ens permet abordar els fets des d'una perspectiva integral, no parcial.

La policia sempre té un ingrat paper, en situacions com l'actual. Ha de garantir el dret a manifestació, però també l'ordre públic. Mentre totes dues coses no entren en col·lisió, tot va bé, cadascú al seu lloc. Quan entren en col·lisió és quan s'obre la caixa dels trons.

Per tant, el primer que hem de veure és com es desencadena el moment crític de cada intervenció policial.

Arribem així a un tercer perfil que hem vist actuar aquests dies: els infiltrats i/o provocadors
Dimarts, davant la Delegación del Gobierno, el dispositiu policial va encapsular l'espai amb un perímetre molt ample, amb una línia de tanques lluny de la cruilla Mallorca/Roger de Llúria on hi ha la Delegación. Aquest allunyament era una bona decisió. Garantia el dret a manifestació i la distància permetia rebaixar tensions. Vaig arribar gairebé una hora abans de l'inici de l'acte. Vaig veure certes coses i actituds entre manifestants i ja vaig pensar que hi hauria lio. Jo no sé en quin moment i en quin lloc concret van començar les càrregues policials. Sí sé que en un dels carrers al voltant del qual s'aplegaven manifestants, es van estar llençant desenes i desenes d'ampolles de vidre a la Brimo, situada darrere les tanques que delimitaven l'espai. I van aguantar molt. Però al final van sortir i carregar.

I quan això passa ja s'ha destapat la caixa dels trons. Un cop això passa la situació entra en una fase de descontrol total. I no justifico les càrregues gratuïtes i inadmissibles que es van veure. Però tampoc justifico les barricades, el foc, les pedres.

Dimecres la cosa va ser més clara. La mani, a la vora de la conselleria d'Interior, va transcórrer sense cap problema... fins que un grupet d'encaputxats va decidir assaltar el perímetre de tanques, amb intenció d'anar contra l'edifici de la conselleria. Quan es produeix aquest assalt és quan es va generar la resposta policial. I altre cop vam tenir les imatges tan tristes i doloroses que vam tenir.

Hem de tenir molt clar que en tots aquests dies, en general, s'ha respectat i canalitzat el dret fonamental a manifestar-se, però que hi ha hagut, per part d'uns certs individus una acció de provocació permanent que és el que en la majoria de casos ha desencadenat les càrregues policials. I sí, ho reitero, un cop els infiltrats/provocadors aconseguien el seu objectiu (fer intervenir la policia), a partir d'aquest moment hi ha moltes coses que han passat que costaran d'oblidar.

Tinc escassíssims dubtes de que els qui van desencadenar les intervencions policials són infiltrats. La basquització de la situació a Catalunya requeria generar violència, aldarulls, enfrontaments... que fins ara no hi havia hagut.

De la mateixa manera, no tinc cap dubte que un cop oberta la caixa dels trons, a partir d'aquestes provocacions i actuacions dels infiltrats, la immensa majoria de la gent que hi ha respost, els nostres joves, ho han fet des del seu afartament davant tanta injustícia. Entenc, a més, a la vista de les reprovables actuacions policials vistes, la indignació es transformés en revolta.

I avui tot això que us explico ho hem vist ratificat. Avui, en les mobilitzacions previstes, hi ha hagut una novetat: la intervenció d'un grup de gent, a través d'entitats implicades en la lluita per la pau i la noviolència, que han actuat de "cordó de pau", o de "muralla humana".

Avui, a Plaça Urquinaona el dispositiu de la PN espanyola no era normal. Hi he arribat d'hora. I es veia claríssim que s'estaven desplegant per liar-la molt fort. Com que hi havia la gent del "cordó de pau" les coses estaven, dentro de lo que cabe, tranquil·les, la seva presència bloquejava l'actuació de "descontrolats". Això ha semblat trencar els esquemes a la PN, i s'han llençat ells mateixos a provocar, passant pel mig dels manifestants, maltractant membres del "cordó de pau", etc. Però la gent del "cordó de pau" ha aguantat heroicament. No s'han deixat arrossegar per la provocació policial. Han aguantat d'acord a la més admirable escola de l'activisme noviolent. I això ha "desarmat" la PN. I la manifestació ha pogut transcórrer sense incidents, sense enfrontaments. La frustració entre la PN era més que evident.

De cara a les mobilitzacions que hem de seguir fent aquest punt és, per tant clau: cal controlar, evitar, que els provocadors, infiltrats... aconsegueixin el seu objectiu de rebentar les manifestacions i provocar la intervenció policial. Cal neutralitzar-los, com ha fet avui el "cordó de pau". Cal molt coratge per fer el que han fet. Des d'aquí el meu màxim respecte i reconeixement.

L'espectacular compromís i coratge de la gent i l'emergència del jovent com a actor polític de referència.

Des de dilluns la mobilització de la gent ha estat espectacular. I entre aquest "la gent", com a tret diferencial en relació a altres convocatòries, el protagonisme que ha adquirit la mobilització massiva del jovent.

I sí, entenc la gent i aquest jovent que amb tot el que hem viscut i passat, quan veuen càrregues brutals, fins i tot salvatges, i injustificades, reaccionin com han reaccionat aquests dies. Els abusos policials que tots hem pogut veure, els ferits, la gravetat de les ferides, els detinguts... com deia abans, marcaran aquesta generació. Som un poble tip de tanta injustícia, menyspreu i agressions. Han convertit en violència la protesta exemplarment pacífica, han crescut en la negació de la nostra realitat nacional i de la nostra voluntat de ser, han viscut l'horror de la violència policial de l'1-O. És normal que, un cop els infiltrats o provocadors aconseguien encendre la metxa i provocaven la intervenció policial, la gent s'hi tornés.

Segurament jo també ho hauria fet, si, com la majoria d'aquest jovent, no hagués tingut cap experiència militant. Quan veus com s'està pegant a la gent se t'encén la sang i ho cremaries tot. És clar que, com deia aquell líder indepe dels 80 és normal que "el jovent s'enfronti a les forces d'ocupació". Per això és tan important l'experiència i la disciplina militant: t'ensenya que no has de fer les coses perquè t'ho demani el cos, sinó perquè és el que estratègicament el moviment ha decidit fer. I el nostre moviment, com a mínim fins ara, de manera massiva a nivell de partits polítics i entitats civils té una aposta inequívoca per l'acció política noviolenta.

El Tsunami Democràtic és, des d'aquest punt de vista, un aprenentatge militant accelerat. Dilluns la gent va esperar disciplinadament que pel canal de Tèlegram se'ls convoqués a l'acció anunciada. Fou l'aeroport. I milers de persones, disciplinadament, hi van anar. És així com es fan les coses. És així com serem forts. És així com podrem canalitzar tota la nostra energia en una estratègia global. És per això que l'estat ja ha començat a perseguir el Tsunami de la manera més salvatge possible, acusant-lo de "terrorisme". El Tsunami, la seva acció coordinada, la seva disciplina, la seva capacitat de mobilització i el seu compromís amb la noviolència són ara mateix la nostra més important força estratègica i d'acció.


DONEC PERFICIAM