Crec que ja ho he comentat alguna vegada, disculpeu els que ja us soni el discurs, però és que realment crec són conceptes, visions, marcs militants, que hem de plantejar, assumir, interioritzar i aplicar.
El 14O, tot el que va seguir al 14O, va implicar un esclat de resposta davant la injustícia de la sentència extraordinari. Van ser dies intensos com pocs, i en els que van passar coses que des de l'arrencada del procés com l'hem conegut aquests anys, no havien passat. Singularment aquests dies es recordaran per l'extraordinària mobilització "sorpresiva" del Tsunami, per les marxes per la llibertat i per la contundència dels enfrontaments amb la policia que hi va haver a Barcelona i a d'altres ciutats del país.
Després vingué la campanya electoral de les eleccions 10N i les eleccions. I en aquest context la mobilització tan intensa que seguí el 14O cessà.
Per a un cert independentisme, poc format en el que és una lluita com la independentista, poc conscient del que són aquests processos històrics, que allò que es va viure i protagonitzar aquells dies deixés de passar fou viscut, altre cop, com una derrota. I en alguns casos també, instal·lats en visions conspiratives de tot el que passa, que allò deixés de passar era fruit d'una conspiració de partits, lideratges, associacions civils, etc. per aturar-ho, perquè com ni partits ni líders ni associacions en el fons no volen la independència, maquinen per aturar tots els processos que ens hi portarien. D'acord a aquesta visió, el desenllaç segur d'aquelles mobilitzacions era la independència. I "algú" ho va frenar.
Per als companys i companyes "atrapats" en aquesta visió, segons la qual de tot el que fem n'hem d'esperar directament la independència, quan això no passa esdevé una altra oportunitat perduda. Pitjor encara, una altra oportunitat que "els de sempre" ens han fet perdre.
Quan es té una certa perspectiva militant i del que són aquests processos, tot forma part del que és una seqüència de "batalles", que hem d'analitzar en termes de si ens han enfortit o no, de si han permès el moviment créixer en solidesa o no, de si, malgrat no portar-nos directament a la independència, ens hi ha acostat o no.
I per a mi, inequívocament, ens va enfortir, i ens ha permès avançar cap a la independència. Per a mi i per a tots els qui com el patriota Antoní Massaguer pensem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi... forma part d'aquest anar-hi a través del qual vencerem.
Que hi hagi qui visqui com un fracàs que cada cop que passa alguna cosa, que el moviment independentista planteja un embat a l'estat, no assolim directament la independència, és tremendo. Em sap greu per ells/elles. I alhora em sembla inadmissible que aquesta miopia seva la vulguin transformar en frustració col·lectiva, en un procés públic de flagelació i autoodi. Ja no diguem de buscar explicacions en delirants teories conspiratives.
Flipo amb aquests discursets sempre a l'última moda del que passa al món: "si féssim com els de Hong-Kong ja ho tindríem", "si féssim com a Xile ja ho tindríem", "si féssim com a les armilles grogues ja ho tindríem". Llavors es fa un llarg silenci quan els "referents de moda" no aconsegueixen gaire més que visualitzar-se com a conflicte. Però el mal d'estendre derrotisme i menyspreu cap a nosaltres mateixos i la nostra lluita ja està fet.
I sempre poso, quan parlo d'aquestes coses, el mateix exemple. Els irlandesos del sud van estar 6 anys des de la proclamació de la República fins fer-la efectiva. O sigui que calma, determinació, perseverància i intel·ligència.
D'ara fins Nadal passaran, com a mínim, dues coses. Dues coses molt diferents, una de les quals, si ho fem bé, ens enfortirà i una altra que, si va com sembla anirà, tindrà un impacte i una importància estratègica només equiparable a l'1-O. I deixeu-me fer d'espòiler: cap de les dos ens portarà directament a la independència, de manera que els predicadors de l'autoodi ja podeu tornar a preparar els vostres discursos. Però, sobretot una, pot ser molt i molt determinant en la nostra lluita.
I no, cap d'aquestes coses té a veure amb la investidura de Sánchez.
La primera és el que passi amb la convocatòria Tsunami del 18D, amb motiu del Barça-Madrid. A hores d'ara, evidentment, l'únic que se sap és que hi ha convocatòria Tsunami. Una convocatòria que vol aprofitar el que és un dels esdeveniments esportius amb més audiència planetària. Si la mobilització que es faci és un èxit, dimensionarà el nostre conflicte a escala planetària. I això és bo. Que ningú esperi que aquell dimecres "acabi" amb la proclamació de la República i la independència. Però sí mobilitzem-nos tots com ja hem demostrat sabem fer perquè allò que fem ens permeti assolir l'objectiu de convertir aquella mobilització en un dels més grans altaveus a escala planetària que haurem activat fins ara.
La segona cosa, aquesta sí amb una dimensió veritablement clau a nivell estratègic i del futur de la nostra lluita és la que pot esdevenir-se a partir del 19D, amb el pronunciament de la justícia europea sobre la immunitat del VP Junqueras i el que, per extensió, pot ser també la immunitat del President Puigdemont i del conseller Comín.
Si la justícia europea, com ha informat l'advocat del tribunal, reconeix que la condició d'eurodiputat s'assoleix amb el vot dels ciutadans, i no està condicionada en cap cas a les condicions que arbitràriament pugui establir un estat, una junta electoral o un tribunal... l'hòstia que s'emportarà el #CártelDeLaToga hispànic serà èpica.
Perquè si es reconeix que la condició d'eurodiputat només deriva d'haver estat escollit en les eleccions, tots els drets i deures d'aquesta elecció com a eurodiputat operen des d'aquest mateix moment, i entre aquests drets hi ha la condició d'immunitat de tots els eurodiputats.
Per tant, si la justícia europea resol així, reconeix la condició d'eurodiputats de Junqueras, Puigdemont i Comín, automàticament els serà reconeguda la seva immunitat.
L'endemà d'aquesta resolució judicial el MHP Puigdemont i l'HC Comín, emparats i protegits per aquesta immunitat, recolliran la seva acta de diputats, entraran al Parlament europeu i gaudiran de plena mobilitat arreu de tota la UE.
Pel que fa a l'HVP Junqueras és més confús quins efectes pot tenir aquest reconeixement. Podria, en el pitjor dels casos, quedar bloquejat l'efecte mentre no es resol com afecta a la condemna del judici al TS. Però també podria, en l'escenari més favorable, implicar la mateixa nulitat del judici i la posada en llibertat immediata tant de Junqueras com de la resta de presos.
En qualsevol cas si com tot sembla el tribunal europeu es pronuncia a favor dels drets dels nostres diputats electes la desautorització de la justícia espanyola serà absoluta i retransmesa en directe i amplificada amb tots els watts de so imaginables a escala planetària.
El cop d'estat borbònic-judicial-policial que s'ha fet amb el ple control de l'estat i està protagonitzant aquesta demencial deriva autoritària, amb conculcació constant dels més elementals drets democràtics i fonamentals, ha inflat tant i tant la bola de merda repressiva, és tan bèstia tot el que han fet... que quan la justícia europea, com pot passar a partir del 19D, la punxi, l'onada expansiva de tanta merda acumulada pot tenir efectes devastadors per a l'estat espanyol.
Fins ara, encegat pel seu poder i la seva capacitat repressiva, l'estat espanyol no ha volgut atendre absolutament a cap de les hòsties que ja li han anat donant, des de l'ONU i organismes com Amnistia Internacional, fins tots els sistemes judicials de tots els països que li han negat les extradicions dels nostres exiliats polítics.
Però a aquesta situació la sentència europea sobre els nostres eurodiputats pot posar-hi fi de cop. L'estat espanyol, a la mateixa alçada de credibilitat democràtica i judicial que la Xina o Turquia.
L'estat espanyol absolutament despullat en la seva deriva autoritària i falta de democràcia davant tots els seus socis europeus.
Tota Europa veient com el MHP Puigdemont i l'HC Comín entren al Parlament Europeu, hi seuen i s'adrecen a tots els europarlamentaris per denunciar la repressió inhumana sobre Catalunya i els catalans. I no només això passarà als ulls de tota Europa, sinó amb tota Europa pendent del que està passant, perquè la repressió espanyola ha convertit en símbols de la llibertat als nostres exiliats i presos polítics.
I tothom girant els ulls cap a Madrid i preguntant què passa amb el tercer eurodiputat electe, en Junqueras. I tot aquest exèrcit de jutges, fiscals i advocats de l'estat del #CártelDeLaToga buscant desesperadament on agafar-se per no haver de deixar en llibertat a Junqueras, o perquè no s'hagi de declarar nul tot el judici.
Sí, hi haurà un abans i un després d'aquesta resolució de la justícia europea. I si tot va com sembla anirà, serà transcendent per a la nostra causa, tindrà un impacte, com he dit abans, només equiparable al de l'1-O.
Aquest escenari em fa pensar que el PSOE pot tenir molt pressa per intentar investir Sánchez, i que aquesta debacle absoluta que implicarà la sentència europea no impacti en ple procés d'investidura, en plenes negociacions.
Crec que ERC i JxCAT això ho haurien de tenir en compte i, per tant, demorar-la fins després de la sentència europea. Que Junqueras, amb la immunitat reconeguda a la mà, surti de la presó i després d'un parell de dies a casa amb la seva dona i els fills, pilli una bona habitació en un bon hotel de Madrid i esperi la visita de Sánchez per negociar. Igualment, que el President Puigdemont esperi tranquil·lament al seu despatx d'europarlamentari la visita d'en Borrell o d'en Sánchez o els seus ministres també per posar-se a negociar la investidura, després d'una completa sessió fotogràfica i televisiva.
No, no estem en cap impasse, no estem en cap desinflament, no estem en cap trampa, ni rendició, ni cap d'aquestes rucades que de vegades llegeixo. Estem guardant un disciplinat silenci davant una batalla absolutament transcendent des de tots els punts de vista per a la nostra causa.
I no, la independència no vindrà automàticament quan això passi, però estarem més a prop i en millor situació. I encara haurem de lluitar molt. I encara caldrà anar-hi i anar-hi molts cops. Però així és la lluita. I així farem la independència. No és un videojoc. És la lluita més dura, més important i més decisiva de les nostres vides.
DONEC PERFICIAM
El 14O, tot el que va seguir al 14O, va implicar un esclat de resposta davant la injustícia de la sentència extraordinari. Van ser dies intensos com pocs, i en els que van passar coses que des de l'arrencada del procés com l'hem conegut aquests anys, no havien passat. Singularment aquests dies es recordaran per l'extraordinària mobilització "sorpresiva" del Tsunami, per les marxes per la llibertat i per la contundència dels enfrontaments amb la policia que hi va haver a Barcelona i a d'altres ciutats del país.
Després vingué la campanya electoral de les eleccions 10N i les eleccions. I en aquest context la mobilització tan intensa que seguí el 14O cessà.
Per a un cert independentisme, poc format en el que és una lluita com la independentista, poc conscient del que són aquests processos històrics, que allò que es va viure i protagonitzar aquells dies deixés de passar fou viscut, altre cop, com una derrota. I en alguns casos també, instal·lats en visions conspiratives de tot el que passa, que allò deixés de passar era fruit d'una conspiració de partits, lideratges, associacions civils, etc. per aturar-ho, perquè com ni partits ni líders ni associacions en el fons no volen la independència, maquinen per aturar tots els processos que ens hi portarien. D'acord a aquesta visió, el desenllaç segur d'aquelles mobilitzacions era la independència. I "algú" ho va frenar.
Per als companys i companyes "atrapats" en aquesta visió, segons la qual de tot el que fem n'hem d'esperar directament la independència, quan això no passa esdevé una altra oportunitat perduda. Pitjor encara, una altra oportunitat que "els de sempre" ens han fet perdre.
Quan es té una certa perspectiva militant i del que són aquests processos, tot forma part del que és una seqüència de "batalles", que hem d'analitzar en termes de si ens han enfortit o no, de si han permès el moviment créixer en solidesa o no, de si, malgrat no portar-nos directament a la independència, ens hi ha acostat o no.
I per a mi, inequívocament, ens va enfortir, i ens ha permès avançar cap a la independència. Per a mi i per a tots els qui com el patriota Antoní Massaguer pensem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi... forma part d'aquest anar-hi a través del qual vencerem.
Que hi hagi qui visqui com un fracàs que cada cop que passa alguna cosa, que el moviment independentista planteja un embat a l'estat, no assolim directament la independència, és tremendo. Em sap greu per ells/elles. I alhora em sembla inadmissible que aquesta miopia seva la vulguin transformar en frustració col·lectiva, en un procés públic de flagelació i autoodi. Ja no diguem de buscar explicacions en delirants teories conspiratives.
Flipo amb aquests discursets sempre a l'última moda del que passa al món: "si féssim com els de Hong-Kong ja ho tindríem", "si féssim com a Xile ja ho tindríem", "si féssim com a les armilles grogues ja ho tindríem". Llavors es fa un llarg silenci quan els "referents de moda" no aconsegueixen gaire més que visualitzar-se com a conflicte. Però el mal d'estendre derrotisme i menyspreu cap a nosaltres mateixos i la nostra lluita ja està fet.
I sempre poso, quan parlo d'aquestes coses, el mateix exemple. Els irlandesos del sud van estar 6 anys des de la proclamació de la República fins fer-la efectiva. O sigui que calma, determinació, perseverància i intel·ligència.
D'ara fins Nadal passaran, com a mínim, dues coses. Dues coses molt diferents, una de les quals, si ho fem bé, ens enfortirà i una altra que, si va com sembla anirà, tindrà un impacte i una importància estratègica només equiparable a l'1-O. I deixeu-me fer d'espòiler: cap de les dos ens portarà directament a la independència, de manera que els predicadors de l'autoodi ja podeu tornar a preparar els vostres discursos. Però, sobretot una, pot ser molt i molt determinant en la nostra lluita.
I no, cap d'aquestes coses té a veure amb la investidura de Sánchez.
La primera és el que passi amb la convocatòria Tsunami del 18D, amb motiu del Barça-Madrid. A hores d'ara, evidentment, l'únic que se sap és que hi ha convocatòria Tsunami. Una convocatòria que vol aprofitar el que és un dels esdeveniments esportius amb més audiència planetària. Si la mobilització que es faci és un èxit, dimensionarà el nostre conflicte a escala planetària. I això és bo. Que ningú esperi que aquell dimecres "acabi" amb la proclamació de la República i la independència. Però sí mobilitzem-nos tots com ja hem demostrat sabem fer perquè allò que fem ens permeti assolir l'objectiu de convertir aquella mobilització en un dels més grans altaveus a escala planetària que haurem activat fins ara.
La segona cosa, aquesta sí amb una dimensió veritablement clau a nivell estratègic i del futur de la nostra lluita és la que pot esdevenir-se a partir del 19D, amb el pronunciament de la justícia europea sobre la immunitat del VP Junqueras i el que, per extensió, pot ser també la immunitat del President Puigdemont i del conseller Comín.
Si la justícia europea, com ha informat l'advocat del tribunal, reconeix que la condició d'eurodiputat s'assoleix amb el vot dels ciutadans, i no està condicionada en cap cas a les condicions que arbitràriament pugui establir un estat, una junta electoral o un tribunal... l'hòstia que s'emportarà el #CártelDeLaToga hispànic serà èpica.
Perquè si es reconeix que la condició d'eurodiputat només deriva d'haver estat escollit en les eleccions, tots els drets i deures d'aquesta elecció com a eurodiputat operen des d'aquest mateix moment, i entre aquests drets hi ha la condició d'immunitat de tots els eurodiputats.
Per tant, si la justícia europea resol així, reconeix la condició d'eurodiputats de Junqueras, Puigdemont i Comín, automàticament els serà reconeguda la seva immunitat.
L'endemà d'aquesta resolució judicial el MHP Puigdemont i l'HC Comín, emparats i protegits per aquesta immunitat, recolliran la seva acta de diputats, entraran al Parlament europeu i gaudiran de plena mobilitat arreu de tota la UE.
Pel que fa a l'HVP Junqueras és més confús quins efectes pot tenir aquest reconeixement. Podria, en el pitjor dels casos, quedar bloquejat l'efecte mentre no es resol com afecta a la condemna del judici al TS. Però també podria, en l'escenari més favorable, implicar la mateixa nulitat del judici i la posada en llibertat immediata tant de Junqueras com de la resta de presos.
En qualsevol cas si com tot sembla el tribunal europeu es pronuncia a favor dels drets dels nostres diputats electes la desautorització de la justícia espanyola serà absoluta i retransmesa en directe i amplificada amb tots els watts de so imaginables a escala planetària.
El cop d'estat borbònic-judicial-policial que s'ha fet amb el ple control de l'estat i està protagonitzant aquesta demencial deriva autoritària, amb conculcació constant dels més elementals drets democràtics i fonamentals, ha inflat tant i tant la bola de merda repressiva, és tan bèstia tot el que han fet... que quan la justícia europea, com pot passar a partir del 19D, la punxi, l'onada expansiva de tanta merda acumulada pot tenir efectes devastadors per a l'estat espanyol.
Fins ara, encegat pel seu poder i la seva capacitat repressiva, l'estat espanyol no ha volgut atendre absolutament a cap de les hòsties que ja li han anat donant, des de l'ONU i organismes com Amnistia Internacional, fins tots els sistemes judicials de tots els països que li han negat les extradicions dels nostres exiliats polítics.
Però a aquesta situació la sentència europea sobre els nostres eurodiputats pot posar-hi fi de cop. L'estat espanyol, a la mateixa alçada de credibilitat democràtica i judicial que la Xina o Turquia.
L'estat espanyol absolutament despullat en la seva deriva autoritària i falta de democràcia davant tots els seus socis europeus.
Tota Europa veient com el MHP Puigdemont i l'HC Comín entren al Parlament Europeu, hi seuen i s'adrecen a tots els europarlamentaris per denunciar la repressió inhumana sobre Catalunya i els catalans. I no només això passarà als ulls de tota Europa, sinó amb tota Europa pendent del que està passant, perquè la repressió espanyola ha convertit en símbols de la llibertat als nostres exiliats i presos polítics.
I tothom girant els ulls cap a Madrid i preguntant què passa amb el tercer eurodiputat electe, en Junqueras. I tot aquest exèrcit de jutges, fiscals i advocats de l'estat del #CártelDeLaToga buscant desesperadament on agafar-se per no haver de deixar en llibertat a Junqueras, o perquè no s'hagi de declarar nul tot el judici.
Sí, hi haurà un abans i un després d'aquesta resolució de la justícia europea. I si tot va com sembla anirà, serà transcendent per a la nostra causa, tindrà un impacte, com he dit abans, només equiparable al de l'1-O.
Aquest escenari em fa pensar que el PSOE pot tenir molt pressa per intentar investir Sánchez, i que aquesta debacle absoluta que implicarà la sentència europea no impacti en ple procés d'investidura, en plenes negociacions.
Crec que ERC i JxCAT això ho haurien de tenir en compte i, per tant, demorar-la fins després de la sentència europea. Que Junqueras, amb la immunitat reconeguda a la mà, surti de la presó i després d'un parell de dies a casa amb la seva dona i els fills, pilli una bona habitació en un bon hotel de Madrid i esperi la visita de Sánchez per negociar. Igualment, que el President Puigdemont esperi tranquil·lament al seu despatx d'europarlamentari la visita d'en Borrell o d'en Sánchez o els seus ministres també per posar-se a negociar la investidura, després d'una completa sessió fotogràfica i televisiva.
No, no estem en cap impasse, no estem en cap desinflament, no estem en cap trampa, ni rendició, ni cap d'aquestes rucades que de vegades llegeixo. Estem guardant un disciplinat silenci davant una batalla absolutament transcendent des de tots els punts de vista per a la nostra causa.
I no, la independència no vindrà automàticament quan això passi, però estarem més a prop i en millor situació. I encara haurem de lluitar molt. I encara caldrà anar-hi i anar-hi molts cops. Però així és la lluita. I així farem la independència. No és un videojoc. És la lluita més dura, més important i més decisiva de les nostres vides.
DONEC PERFICIAM
"La tiranía es defineix com allò que és legal per al govern, peró il-legal per a la ciutadania" Thomas Jefferson.
ResponEliminaSom i serem.