Dilluns de la setmana passada fou un dia tristíssim, pel que -tots- vam protagonitzar.
Dimarts també fou un dia marcat per la tristesa, però per una tristesa molt diferent de la del dia anterior. Una tristesa emotiva i alhora encoratjadora, en veure l'enorme dignitat, determinació i compromís dels nostres presos polítics
Dimecres fou un dia inevitable, també trist, però també diferent als anteriors. Fou un dia en el que es diposità a les nostres mans el nostre futur. Un futur que va des del més espantós dels precipicis fins al més enlluernador demà.
Com veig jo les coses:
El primer i més important que vull dir: tots els companys i companyes del món de Junts x Cat, d'ERC i de la CUP són els meus companys i companyes independentistes.
Podré discrepar molt, moltíssim, d'estratègies, visions, tàctiques, discursos... però mai, mai, dubtaré que tots els companys i companyes de JxCAT, ERC i CUP volem la independència.
Mai ho dubtaré, fins i tot quan pensi que el que puguin estar fent no ens apropa a la independència. Són massa anys de combat, de lluita. Són massa anys compartint. Són massa anys en els que gairebé sempre els independentistes hem invertit més temps en les nostres baralles internes que en fer la independència. Però mai dubtaré que fins i tot en la més radical discrepància, tots volem la independència.
Per tant, crítica, la que es vulgui. Manca de respecte sobre el nostre compromís, el de tots, cap.
Entrant en matèria, cal dir que avui som on som pels mateixos motius que el 9N no va acabar sent el que havia de ser, que les eleccions del 27S 2015 plantejades com a plebiscitàries no ho van ser, que l'1-O 2017 no es va poder culminar el procés de fer realitat la República o que el 30G 2018 no es va poder investir el President legítim, Puigdemont.
Avui som on som i estem com estem perquè no hem aconseguit superar la fractura entre una part de la direcció d'ERC, la que mana, i el món de Junts per Catalunya.
Mesos abans del 9N el deep state espanyol i (no des de col·laboració acordada, sinó simplement des de la seva infinita estupidesa) els elements més tòxics que envoltaven Oriol Junqueras (molts dels quals segueixen intoxicant a diari) aconsegueixen "convèncer-lo" que el President Mas els està traint. De res no va servir cap de les explicacions, de les evidències de la mentida maquinada en algun fosc despatx de les clavegueres de l'estat. El 9N es va fer gràcies a que hi havia llavors liderant la CUP una persona que mereix tots els reconeixements com és en David Fernàndez, que no es va aixecar de la taula quan ERC i ICV ho van fer.
La divisió, des d'aquest nucli de direcció d'ERC estava servida... i s'ha enquistat. No es va poder tirar endavant el pla previst, de convocar immediatament unes eleccions plebiscitàries, perquè des d'aquella distància creada aquells mesos previs al 9N la direcció d'ERC només volia eleccions de partits. I quan finalment es construí Junts pel Sí ja era massa tard. Les plebiscitàries no ho foren.
I tot el més fosc que envolta l'1-O, igual, fou conseqüència d'aquesta divisió.
El gran dolor és que, al mateix temps, hi havia un moviment extraordinari al país, amb gent dels partits polítics, de la societat civil i de voluntaris sense cap militància que fou el que va fer possible l'1-O. Això, aquest moment fundacional que és l'1-O fou possible perquè hi hagué una unitat total, excepcional.
El gran dolor és que allò que havia passat, que hauria d'haver servit d'exemple i guia per a tothom, quedà sepultat en res per aquella tensió divisiva arrelada en un nucli molt concret de la direcció d'ERC. I aquesta tensió divisiva és el que explica la fractura presó/exili, la no investidura del President Puigdemont i ara el que ha passat amb el President Torra, el que ha passat aquests dies.
Malgrat tot, subsistim. Però mentre no se superi aquesta tensió divisiva no serà possible fer la independència. I només la podrem superar si som conscients del que s'hi amaga, al darrere, i cap a on ens volen portar.
Per a aquest nucli, que està imposant sense fissures la seva estratègia, el gran objectiu, l'absoluta prioritat, és carregar-se, residualitzar, el món que representa Junts x Catalunya, el món convergent o postconvergent, que diuen ells.
Per a aquest nucli que ha dissenyat i està executant implacablement aquesta estratègia de residualitzar el món de JxCAT al cost que sigui, si s'aparta aquest món de tots els àmbits de podern i govern, farà fallida, i aconseguiran així el seu objectiu.
Aquesta estratègia la van començar a desplegar després de les municipals, fent fora el món de JxCAT de tots els governs locals que va poder, pactant amb qui fos per fer-ho: CUP, Comuns, PSC, extrema dreta franquista a la Terra Alta... tot valia per fer fora de tot arreu on fos possible al món de JxCAT, per reduir a la mínima expressió el poder municipal que podia tenir.
(com ja vaig explicar, quan al món de JxCAT veuen el que està fent ERC, que és fer-los fora de tot arreu on puguin, i que el següent pas és fer-los fora de la DIBA, és quan es gesta el tristíssim pacte que es va gestar, de supervivència davant una ofensiva liquidadora. Jo no estic d'acord amb aquest pacte, però en termes de legítima defensa, l'entenc, com una reacció lògica en el moment que es pren consciència que hi ha algú que l'únic que vol és acabar amb tu)
El següent pas, i que des d'aquest petit però poderosíssim nucli de la direcció d'ERC es creu serà el definitiu, és fer fora JxCAT de la Generalitat. I si per fer-ho cal reeditar tripartits, es reediten. La cobertura ideològica és aquesta soflama del "eixamplar la base". La realitat és fer fora de qualsevol òrgan de govern a JxCAT per precipitar la seva desaparició o residualització.
Ara mateix l'aposta d'ERC té totes les de guanyar. Fins ara tots els escenaris demoscòpics projectaven que una ERC creixent, uns Comuns mantenint els seus suports i un PSC rascant una mica de l'enfonsada de Cs, garanteixen del tot la majoria absoluta.
Aquest nou tripartit no contempla, en la seva primera fase, que el PSC entri al Govern. Pel que fa a la investidura, fins i tot havien especultat que n'hi hagués prou amb l'abstenció del PSC i de la CUP, per fer un govern d'ERC i Comuns.
Des d'un punt de vista de la independència o de fer realitat la República evidentment això no entra en cap dels plans d'aquesta estratègia oculta per a les properes dècades del nucli de poder d'ERC, de l'estratègia que estan desplegant implacablement.
Això no vol dir que aquest nucli dur que lidera aquesta estratègia oculta d'ERC renunciï a la independència. No, no hi renuncien, però clarament no és el seu objectiu prioritari, ni en el curt ni en el mitjà termini. .
Hauria preferit no haver hagut d'explicar tot això amb la cruesa que he hagut de fer-ho. Pateixo molt pels molts i molt bons amics i companys de lluita que són militants d'ERC. Tinc per tots ells i elles el màxim respecte i la màxima consideració. Sé perfectament que formem part de la mateixa lluita. Però crec calia explicar-ho.
És evidentíssim que mantenir viu i com a prioritari l'objectiu de la independència, de fer realitat la República, passa per impedir que la suma d'ERC, Comuns i PSC tingui la majoria absoluta o simple al Parlament.
Aquest diumenge El Periódico ha publicat una primera enquesta electoral, segons la qual ERC podria escollir governar amb tripartit o amb JxCAT. Però això és fals, perquè l'elecció ja fa molt temps que està feta, per part de qui mana a ERC: si suma el tripartit, hi haurà tripartit.
Els independentistes, tots, totes, només tenim una única opció si volem mantenir viva la lluita per la independència, per fer realitat la República és fer costat al President Puigdemont i a JxCAT. Només si JxCAT esdevé el vot útil massiu de tot l'independentisme, la reivindicació de la independència romandrà viva com a objectiu prioritari.
I si analitzem l'enquesta de El Periódico, això ja sembla que està obrint-se pas entre l'electorat independentista. Fa 6 mesos el mateix diari, la mateixa empresa demoscòpica, projectava 40-41 diputats per ERC (tripartit assegurat) i 24-25 per JxCAT. En l'enquesta d'aquest diumenge, sis mesos després, la projecció d'ERC és de 33-34 diputats i la de JxCAT de 29-30.
Aquesta mobilització, aquest desplaçament del vot indepe cap a un vot útil per mantenir la independència com a objectiu prioritari, encara pot ser més intensa del que reflecteix l'enquesta del Periódico: l'empresa que fa les enquestes del Periódico és GESOP, que té un sistemàtic biaix de sobrerepresentació d'ERC i dels Comuns i d'infrarepresentació de JxCAT. Només cal recordar que el dia abans del 21D, dissabte 20D, projectaven 34-35 escons per a ERC i 24-25 per a JxCAT, i l'endemà, 21D, JxCAT treia 34 diputats i ERC 32.
Si aconseguim desarticular aquest pla absurd i letal d'aquest petit nucli que ostenta el poder absolut a ERC, si aconseguim fer impossible el tripartit, en fer-ho estarem recuperant plenament per a la causa a ERC i a tots els nostres companys i companyes.
Si fem impossible el tripartit, tothom estarà obligat, empés a posar-se a treballar per la unitat estratègica. Això no vol dir que l'endemà siguem independents. Això només vol dir, i per a mi és molt i ho és tot, que l'endemà, tots, tindrem com a objectiu prioritari la independència. Que l'endemà, tots, fins i tot aquests que la seva única estratègia era liquidar altres companys independentistes, ens posarem a treballar, per fi, plegats, com ho vam fer l'1-O. Mà estesa, complicitat, treball en comú, respecte per la diversitat, consensuar estratègies i polítiques.
Fem-ho possible. Només ens tenim a nosaltres. Només ho podrem fer des d'un "nosaltres" inclusiu i amb confiances blindades.
Podem tenir, legítimament, diferents estratègies o visions, però estem obligats a treballar plegats, aproximar-nos, compartir. Tots, al món de JxCAT, ERC i CUP, volem la independència. Això no admeto que ningú ho posi en dubte.
Les campanyes electorals són un espai en el que la disputa del vot genera més tensions. Respectem-nos. Aïllem els elements més tòxics. Interioritzem que només des d'aquest "nosaltres" del que tots formem part, la independència és possible. Votem amb intel·ligència per enterrar d'una vegada per totes aquesta letal espiral divisiva.
Estimem-nos, valorem-nos, sapiguem teixir les complicitats que ens permetin confiar plenament els uns amb els altres, compartir lluites, compartir solidaritat, compartir futur, compartir LLIBERTAT I REPÚBLICA.
Dimarts també fou un dia marcat per la tristesa, però per una tristesa molt diferent de la del dia anterior. Una tristesa emotiva i alhora encoratjadora, en veure l'enorme dignitat, determinació i compromís dels nostres presos polítics
Dimecres fou un dia inevitable, també trist, però també diferent als anteriors. Fou un dia en el que es diposità a les nostres mans el nostre futur. Un futur que va des del més espantós dels precipicis fins al més enlluernador demà.
Com veig jo les coses:
El primer i més important que vull dir: tots els companys i companyes del món de Junts x Cat, d'ERC i de la CUP són els meus companys i companyes independentistes.
Podré discrepar molt, moltíssim, d'estratègies, visions, tàctiques, discursos... però mai, mai, dubtaré que tots els companys i companyes de JxCAT, ERC i CUP volem la independència.
Mai ho dubtaré, fins i tot quan pensi que el que puguin estar fent no ens apropa a la independència. Són massa anys de combat, de lluita. Són massa anys compartint. Són massa anys en els que gairebé sempre els independentistes hem invertit més temps en les nostres baralles internes que en fer la independència. Però mai dubtaré que fins i tot en la més radical discrepància, tots volem la independència.
Per tant, crítica, la que es vulgui. Manca de respecte sobre el nostre compromís, el de tots, cap.
Entrant en matèria, cal dir que avui som on som pels mateixos motius que el 9N no va acabar sent el que havia de ser, que les eleccions del 27S 2015 plantejades com a plebiscitàries no ho van ser, que l'1-O 2017 no es va poder culminar el procés de fer realitat la República o que el 30G 2018 no es va poder investir el President legítim, Puigdemont.
Avui som on som i estem com estem perquè no hem aconseguit superar la fractura entre una part de la direcció d'ERC, la que mana, i el món de Junts per Catalunya.
Mesos abans del 9N el deep state espanyol i (no des de col·laboració acordada, sinó simplement des de la seva infinita estupidesa) els elements més tòxics que envoltaven Oriol Junqueras (molts dels quals segueixen intoxicant a diari) aconsegueixen "convèncer-lo" que el President Mas els està traint. De res no va servir cap de les explicacions, de les evidències de la mentida maquinada en algun fosc despatx de les clavegueres de l'estat. El 9N es va fer gràcies a que hi havia llavors liderant la CUP una persona que mereix tots els reconeixements com és en David Fernàndez, que no es va aixecar de la taula quan ERC i ICV ho van fer.
La divisió, des d'aquest nucli de direcció d'ERC estava servida... i s'ha enquistat. No es va poder tirar endavant el pla previst, de convocar immediatament unes eleccions plebiscitàries, perquè des d'aquella distància creada aquells mesos previs al 9N la direcció d'ERC només volia eleccions de partits. I quan finalment es construí Junts pel Sí ja era massa tard. Les plebiscitàries no ho foren.
I tot el més fosc que envolta l'1-O, igual, fou conseqüència d'aquesta divisió.
El gran dolor és que, al mateix temps, hi havia un moviment extraordinari al país, amb gent dels partits polítics, de la societat civil i de voluntaris sense cap militància que fou el que va fer possible l'1-O. Això, aquest moment fundacional que és l'1-O fou possible perquè hi hagué una unitat total, excepcional.
El gran dolor és que allò que havia passat, que hauria d'haver servit d'exemple i guia per a tothom, quedà sepultat en res per aquella tensió divisiva arrelada en un nucli molt concret de la direcció d'ERC. I aquesta tensió divisiva és el que explica la fractura presó/exili, la no investidura del President Puigdemont i ara el que ha passat amb el President Torra, el que ha passat aquests dies.
Malgrat tot, subsistim. Però mentre no se superi aquesta tensió divisiva no serà possible fer la independència. I només la podrem superar si som conscients del que s'hi amaga, al darrere, i cap a on ens volen portar.
Per a aquest nucli, que està imposant sense fissures la seva estratègia, el gran objectiu, l'absoluta prioritat, és carregar-se, residualitzar, el món que representa Junts x Catalunya, el món convergent o postconvergent, que diuen ells.
Per a aquest nucli que ha dissenyat i està executant implacablement aquesta estratègia de residualitzar el món de JxCAT al cost que sigui, si s'aparta aquest món de tots els àmbits de podern i govern, farà fallida, i aconseguiran així el seu objectiu.
Aquesta estratègia la van començar a desplegar després de les municipals, fent fora el món de JxCAT de tots els governs locals que va poder, pactant amb qui fos per fer-ho: CUP, Comuns, PSC, extrema dreta franquista a la Terra Alta... tot valia per fer fora de tot arreu on fos possible al món de JxCAT, per reduir a la mínima expressió el poder municipal que podia tenir.
(com ja vaig explicar, quan al món de JxCAT veuen el que està fent ERC, que és fer-los fora de tot arreu on puguin, i que el següent pas és fer-los fora de la DIBA, és quan es gesta el tristíssim pacte que es va gestar, de supervivència davant una ofensiva liquidadora. Jo no estic d'acord amb aquest pacte, però en termes de legítima defensa, l'entenc, com una reacció lògica en el moment que es pren consciència que hi ha algú que l'únic que vol és acabar amb tu)
El següent pas, i que des d'aquest petit però poderosíssim nucli de la direcció d'ERC es creu serà el definitiu, és fer fora JxCAT de la Generalitat. I si per fer-ho cal reeditar tripartits, es reediten. La cobertura ideològica és aquesta soflama del "eixamplar la base". La realitat és fer fora de qualsevol òrgan de govern a JxCAT per precipitar la seva desaparició o residualització.
Ara mateix l'aposta d'ERC té totes les de guanyar. Fins ara tots els escenaris demoscòpics projectaven que una ERC creixent, uns Comuns mantenint els seus suports i un PSC rascant una mica de l'enfonsada de Cs, garanteixen del tot la majoria absoluta.
Aquest nou tripartit no contempla, en la seva primera fase, que el PSC entri al Govern. Pel que fa a la investidura, fins i tot havien especultat que n'hi hagués prou amb l'abstenció del PSC i de la CUP, per fer un govern d'ERC i Comuns.
Des d'un punt de vista de la independència o de fer realitat la República evidentment això no entra en cap dels plans d'aquesta estratègia oculta per a les properes dècades del nucli de poder d'ERC, de l'estratègia que estan desplegant implacablement.
Això no vol dir que aquest nucli dur que lidera aquesta estratègia oculta d'ERC renunciï a la independència. No, no hi renuncien, però clarament no és el seu objectiu prioritari, ni en el curt ni en el mitjà termini. .
Hauria preferit no haver hagut d'explicar tot això amb la cruesa que he hagut de fer-ho. Pateixo molt pels molts i molt bons amics i companys de lluita que són militants d'ERC. Tinc per tots ells i elles el màxim respecte i la màxima consideració. Sé perfectament que formem part de la mateixa lluita. Però crec calia explicar-ho.
És evidentíssim que mantenir viu i com a prioritari l'objectiu de la independència, de fer realitat la República, passa per impedir que la suma d'ERC, Comuns i PSC tingui la majoria absoluta o simple al Parlament.
Aquest diumenge El Periódico ha publicat una primera enquesta electoral, segons la qual ERC podria escollir governar amb tripartit o amb JxCAT. Però això és fals, perquè l'elecció ja fa molt temps que està feta, per part de qui mana a ERC: si suma el tripartit, hi haurà tripartit.
Els independentistes, tots, totes, només tenim una única opció si volem mantenir viva la lluita per la independència, per fer realitat la República és fer costat al President Puigdemont i a JxCAT. Només si JxCAT esdevé el vot útil massiu de tot l'independentisme, la reivindicació de la independència romandrà viva com a objectiu prioritari.
I si analitzem l'enquesta de El Periódico, això ja sembla que està obrint-se pas entre l'electorat independentista. Fa 6 mesos el mateix diari, la mateixa empresa demoscòpica, projectava 40-41 diputats per ERC (tripartit assegurat) i 24-25 per JxCAT. En l'enquesta d'aquest diumenge, sis mesos després, la projecció d'ERC és de 33-34 diputats i la de JxCAT de 29-30.
Aquesta mobilització, aquest desplaçament del vot indepe cap a un vot útil per mantenir la independència com a objectiu prioritari, encara pot ser més intensa del que reflecteix l'enquesta del Periódico: l'empresa que fa les enquestes del Periódico és GESOP, que té un sistemàtic biaix de sobrerepresentació d'ERC i dels Comuns i d'infrarepresentació de JxCAT. Només cal recordar que el dia abans del 21D, dissabte 20D, projectaven 34-35 escons per a ERC i 24-25 per a JxCAT, i l'endemà, 21D, JxCAT treia 34 diputats i ERC 32.
Si aconseguim desarticular aquest pla absurd i letal d'aquest petit nucli que ostenta el poder absolut a ERC, si aconseguim fer impossible el tripartit, en fer-ho estarem recuperant plenament per a la causa a ERC i a tots els nostres companys i companyes.
Si fem impossible el tripartit, tothom estarà obligat, empés a posar-se a treballar per la unitat estratègica. Això no vol dir que l'endemà siguem independents. Això només vol dir, i per a mi és molt i ho és tot, que l'endemà, tots, tindrem com a objectiu prioritari la independència. Que l'endemà, tots, fins i tot aquests que la seva única estratègia era liquidar altres companys independentistes, ens posarem a treballar, per fi, plegats, com ho vam fer l'1-O. Mà estesa, complicitat, treball en comú, respecte per la diversitat, consensuar estratègies i polítiques.
Fem-ho possible. Només ens tenim a nosaltres. Només ho podrem fer des d'un "nosaltres" inclusiu i amb confiances blindades.
Podem tenir, legítimament, diferents estratègies o visions, però estem obligats a treballar plegats, aproximar-nos, compartir. Tots, al món de JxCAT, ERC i CUP, volem la independència. Això no admeto que ningú ho posi en dubte.
Les campanyes electorals són un espai en el que la disputa del vot genera més tensions. Respectem-nos. Aïllem els elements més tòxics. Interioritzem que només des d'aquest "nosaltres" del que tots formem part, la independència és possible. Votem amb intel·ligència per enterrar d'una vegada per totes aquesta letal espiral divisiva.
Estimem-nos, valorem-nos, sapiguem teixir les complicitats que ens permetin confiar plenament els uns amb els altres, compartir lluites, compartir solidaritat, compartir futur, compartir LLIBERTAT I REPÚBLICA.
Ho vam fer, per l'1-O, i ho podem tornar a fer.
FEM-HO!
DONEC PERFICIAM
D'acord amb l'anàlisi, llevat d'un fet que omets inexplicablement (perquè no serveix ni a la veritat ni a res), el nucli de direcció d'ERC que defineixes el comanda Oriol Junqueras, els altres són gregaris o còmplices passius.
ResponEliminaaixí doncs, el principal "problema" és el mateix Oriol Junqueras?. Hi ha cap psiquiatre que ens ho pugui explicar?. I si és així com és que els té a tots abduïts?. Necessitem entendre-ho per a poder-ho veure-ho (i assumir-ho de veritat, amb totes les conseqüències).
ResponEliminaEns volen dividits, això s'aconsegueix creant confrontació i, la millor forma és dir que l'enemic no és ell, Espanya, sinó el teu company de lluita que et vol treure el lloc, amb això, tots dos perden i ell, l'oligarquia espanyola, guanya
ResponEliminaI sí, Junqueras sembla disposat a tot perquè ERC sigui qui lideri tot, encara que passi molt temps
Tot i que segur és ben cert el que aquest article explica sobre aquest "petit nucli" de la direcció d'ERC, també és cert que les seves accions són referendades i confirmades per els militants (en l'ultim Congrés Nacional, per exemple) i els votants els recompensen amb més d'un milió de vots. Així que jo ja no sé que pensar... :(
ResponEliminaSenyor Abad, el nucli divisiu serà petit, però n'omple tota la imatge pública d'ERC i el mal que fa és immens. Ja s'hi fan fotos i tot gaudint de la deslleialtat desvergonyida.
ResponEliminaMargallo, intel·ligent i ferm espanyolista, vol visitar Junqueras, el cap del nucli divisiu, com bé puntualitza el Jaume Renyer.
La qüestió és què fem nosaltres. Nosaltres. El "nosaltres" que existeix malgrat tot.
Així com hem assumit que amb la Colau i la dirigència del comuns no hi ha res a fer, cal que assumim que amb el nucli divisiu tampoc no hi ha res a fer, perquè, com vostè diu de la CUP, si depèn del nucli divisiu tampoc no hi farem la independència, ells estan pels seus egos i les seves bromes. La Vilalta demanant consensos per anar a les properes eleccions em recorda el petit marcià de Mars Attacks perseguint terrícoles per a pelar-los mentre els hi diu "ven que soy tu amigo".
Crec que el President Puigdemont amb el nucli de l'exili, el gran Jordi Turull amb els presoners de JxCat, han de possibilitar la re-unió de la gent disposada a treballar lleialment i prioritàriament per fer la independència. Ignoro si ha de ser la Crida o una altra estructura, però cal generositat i no excloure ningú.
Seria magnífic que pogueren treballar plegades persones com David Fernàndez, Toni Castellà, Antonio Baños, Carod-Rovira, Pep Andreu, Jordi Graupera.
El "nosaltres" existeix, cal donar-li una estructura potent, inclusiva, democràtica, amb una direcció solvent, per lluitar per fer la independència.
Salutacions Senyor Abad.
v
ResponElimina