ANÀLISI BARÒMETRE ESPECIAL DEL CIS JUNY 2020. Dades d'alerta per a l'independentisme català

Ahir vam conèixer les dades del Baròmetre especial del CIS de juny 2020. És una enquesta singular des de 3 punts de vista diferents en relació als baròmetres previs:

•  s'ha fet telefònicament. La pràctica habitual del CIS són enquestes presencials. En aquest cas la pandèmia ha fet canviar la manera de fer-la.
•  és un baròmetre especial, molt centrat en temes de com s'ha viscut i valorat tot el que ha passat al voltant de la pandèmia
•  ateses les eleccions anunciades de Galícia i País Basc, inclou submostres d'aquestes dues comunitats per reforçar la seva projecció electoral

La mostra d'aquest baròmetre a Catalunya és molt petita: 469 enquestes. Des d'aquest punt de vista hem de ser molt prudents amb les seves projeccions. Hem de ser tan prudents que he estat a punt de ni tan sols entrar a valorar l'enquesta.

Però com que fa força temps no en tenim cap mínimament seriosa, i com que malgrat la mostra no ens permeti fer segons quines projeccions, sí ens permet analitzar alguns comportaments electorals, doncs som-hi, entrem a mirar aquestes coses que considero significatives.

Al final faré un annex sobre eleccions al País Basc, perquè hi ha alguns comportaments electorals que crec val la pena comentar.

Dir, abans d'entrar amb les dades de Catalunya, que a nivell general, aquesta enquesta CIS tan centrada en la pandèmia és bastant trunyo. No m'ha agradat gens. L'he trobada horrorosament redundant, centrada en tòpics, i tan liada que costa treure'n conclusions.

Anàlisi de comportament electoral a Catalunya d'acord al Baròmetre del CIS

Parlem clar: no anem bé

Sí, ja sé que l'enquesta fa una projecció electoral sobre eleccions espanyoles. Sí, ja sé que la mostra és petita per poder ser fiable. Però no anem bé.

I quan dic que no anem bé, em refereixo a l'independentisme.

Després entrarem en la cosa dels partits. Però quan dic que no anem bé, i em refereixo a l'independentisme, és perquè el conjunt de l'independentisme, amb tot el que està passant, amb tot com s'estan fent les coses, perd, com a moviment.

Podria esdevenir-se que un partit perdés molt i l'altre guanyés més, i que globalment l'independentisme en sortís reforçat. Però no és així. Les dades de l'enquesta del CIS crec són una alerta severa a que l'independentisme com a moviment social i polític, amb tot el que estem fent, pot haver entrat en crisi, l'hem fet entrar en crisi. I d'això en sortim perdent tots, perquè allunya la independència. L'independentisme Amazon pot pensar que ja està bé perquè bla bla bla. L'independentisme mínimament responsable sap que no ens podem permetre el luxe de cap reculada.

I alhora certs comportaments electorals de vot indepe són també una alerta perquè, globalment, ho repensem tot cercant una estratègia unitària, si es vol de mínims, però inteligent i coresponsabilitzada sobre tots els seus diferents integrants.

Projecció electoral:

No entraré en la projecció electoral que fa el CIS de les diferents opcions, no és el que m'interessa de l'enquesta. Si la voleu, la podeu trobar al CIS i a tots els mitjans, perquè és en l'únic que es fixen, quan per a mi és el més inconsistent.

Vot 2019/Record de vot a l'enquesta CIS i intenció de vot directe a l'enquesta CIS

Anem a mirar una triple seqüència de dades que jo crec és el que més valor té de l'enquesta.

Si mirem el record de vot als diferents partits polítics el 10N 2019 entre els enquestats pel CIS, ens trobem:

- ERC va tenir un 3,61% de vot i té un 3,3% de record de vot a l'enquesta
- JxCAT va tenir un 2,19% de vot i té un 1,2% de record de vot a l'enquesta
- CUP va tenir un 1,01% de vot i té un 0,4% de record de vot a l'enquesta

Ja sé que no hem de mirar únicament ni preferentment el record de vot per analitzar la fiabilitat i representativitat d'una mostra, però per a l'exercici que vull fer sí que ens ajudarà.

Fixem-nos:

ERC té - 0,3 a la mostra
JxCAT té -1 a la mostra
CUP té -0,6 a la mostra

Sempre el votant de JxCAT queda infrarepresentat. Si recordem, En Comú Podem van tenir un 2,2% de vot i a l'enquesta tenen un 1,9% de record de vot. Pràcticament amb mateix vot que JxCAT, però gairebé un punt diferencial a favor de la representativitat dels Comuns a la mostra.

El CIS en les projeccions que fa, amb la cuina que fa, tots aquests factors els té en compte. Però vaja, ja m'enteneu.

I ara fixem-nos en el que volia que ens fixéssim, la intenció de vot directe:

ERC, que va tenir 3,61 de vot, que té 3,3% de record de vot, té una intenció de vot directe de l'1,9%
JxCAT, que va tenir 2,19% vot, que té 1,2% de record de vot, té una intenció de vot directe de 0,7%
CUP, que va tenir 1,01% de vot, que té 0,4% record de vot, té una intenció de vot directe del 0,4%

És a dir, menys CUP, que sembla es quedaria més o menys com està, tant ERC com JxCAT perdent intenció de vot.

ERC és sense cap mena dubte la formació independentista que més desgast electoral acusa. Si mantingués intactes les opcions de vot, el vot directe estaria al voltant del 3,3. Si guanyés vot d'algú altre, per sobre. I no, està per sota, a -1,2, és a dir, gairebé pèrdua d'una tercera part del seu vot.

Junts x CAT perd força menys, però també perd, i no guanya. Si consolidés electorat estaria en un 1,2% d'intenció de vot directe, i està 0,5 punts per sota.

La CUP i els seus dos 0,4 vol dir no sembla perdre vot, però tampoc guanyar-ne.

Resum: si perd ERC, si perd JxCAT i si CUP es queda igual, estem perdent vot independentista.

I això ens hauria de preocupar a tots. Si el que perd un ho guanya l'altre, mira, la dinàmica de partits porta a aquests canvis de vot. Però si perden tots simultàniament, per més que un perdi més que l'altre, i no guanya ningú, el problema el té l'independentisme.

No s'està creixent ni eixamplant cap base. Tot el contrari, la falta d'unitat i la guerra partidista que alguns exerceixen tan sectàriament, no només desgasta als qui la practiquen, majoritàriament, ens desgasta a tots.

Mirem una altra cosa de l'enquesta, encara més preocupant: les transferències

Amb tota la prudència del món, perquè la mostra és molt petita, però si l'enquesta és mínimament respectuosa amb les dades i els enquestats, i el CIS habitualment ho és, el creuament, sigui quina sigui la mostra, del record de vot amb la intenció de vot ens dona moltes pistes de com estan evolucionant les coses.

I sí, també en aquest cas és així.

Confirmant les anteriors dades, quan creuem el record de vot amb la intenció de vot, veiem que la fidelitat de vot dels votants d'ERC del 10N 2019 és bastant baixa, del 58,1%. Un 42% dels qui van votar ERC el 10N ara o no els votarien o, en el millor dels casos, no ho tenen clar.

A Junts per Cat, tot i que millora el percentatge, i assoleix una fidelitat de vot del 61,3%, tampoc és per tirar coets.

I, també com hem vist abans, la CUP és qui més fidelitat té, retindria un 81,8% dels votants 10N

Ni CUP ni JxCAT, en intenció de vot directe, no guanyen vot provinent de cap altra formació política.

ERC seria l'única que podria rascar algun vot d'algú altre. Per sobre del marge d'error, vot provinent d'antic votants de JxCAT, un 6,7%.

El que és molt i molt preocupant, i només ho esmento per cridar l'atenció i seguir la dada en futures enquestes, és el que passa amb el vot que perden JxCAT i ERC, que ja hem vist és més del doble del que perd JxCAT

Doncs mireu, la cosa està així: un 8,1% del que perd ERC se'n va al PSC i un 7% a En Comú Podem. Més que eixamplament de base, el que s'aprecia és descomposició de la base.

Pel que fa a JxCAT, doncs encara més incomprensible, aquest 12,9% que diu votarà PSC. A banda del ja referenciat 6,5% que diuen votaria ERC

En una mostra tan petita, i sobretot per a JxCAT, que només són 43 enquestats, aquests percentatges poden estar molt afectats pel que han respost erròniament dues persones. En el cas d'ERC, amb 120 enquestats, la cosa ja és mica més sòlida.

Descomposició de la base:

ERC ha fet de la seva campanya d'assetjament i menyspreu a JxCAT, especialment a Madrid, gairebé una estratègia política. ERC podia estar amb estratègies d'eixamplar la base, i alhora ser mínimament respectuosa amb la resta de forces independentistes. A Madrid lluny d'aquest respecte, JxCAT és objecte d'escarni diari. La dreta catalana. I altres imbecil·litats.

Està portant això algun rèdit d'eixamplament de base a ERC?

Doncs com ja hem vist, tot el contrari: ERC guanyaria un 2% (dins marge error mostra) dels Comuns, però perdria un 7% cap als Comuns (que com ERC va tenir molt més vot que els Comuns, és una fuga molt més gran). I "guanyaria" un 0,1% del PSC (és un dir, és marge d'error, irrellevant), però perdria, i això no és marge d'error, un 8,1% de vot cap a PSC.

I encara més. Pregunta el CIS, i si per aquestes no votés a qui m'ha dit que votaria, a qui votaria? Un 21% dels votants d'ERC diuen que als Comuns.

Mirem-nos-ho com vulgueu, però l'alerta de les dades de l'enquesta del CIS és prou important com perquè ens la prenguem seriosament. L'independentisme no pot perdre cap posició, no es pot permetre el luxe de recular a cap elecció. Ni per agafar impuls.

I tot com estem fent les coses ja tenim alguna alerta que pot estar passant, que tanta tensió i combat intern i tanta falta d'unitat estan desgastant a l'independentisme en el seu conjunt. Ja no hi ha ningú que tregui cap rèdit d'aquesta estratègia. Si algú pensava en l'hegemonia partidista, el que s'està trobant és hegemonia en pèrdua de vot que no va a cap altra força indepe.

Fer independentisme no vol dir ser un llepaculs de ningú. Fent el llepaculs l'únic que fem és blanquejar els repressors, els qui no volen la independència, i habilitar transferències de vot, perquè hem estat nosaltres mateixos els que hem obert les portes.

Fer independentisme vol dir explicar dia i nit perquè volem la independència.

ANNEX ELECCIONS BASQUES

Sense entrar en la projecció de resultats generals que fa el CIS, sí alguns apunts que m'han cridat poderosament l'atenció. En el cas del País Basc la mostra està reforçada i és molt més representativa i sòlida.

1. La fidelitat del vot abertzale: un 89,7% del vot de Bildu el 10N 2019 votarà a les basques Bildu, i un 79,9% dels votants del PNB

2. Cap fuga mínimament significativa de vot Bildu o PNB en cap direcció. La fuga més alta, i està dins el marge d'error, aquest 2,9% de Bildu que votaran "otro partido" que no és cap dels llistats. Ni idea de per on va. Això sí, hi ha un 12,3% de vot PNB i un 4,4% de Bildu que diuen encara no ho saben

3. L'espectacular captura de vot d'altres formacions polítiques molt i molt dispars que sembla pot aconseguir el nacionalisme basc:

- Un flipant 30,8% de la gent que diu que el 10N va votar al PSOE diu que ara votarà al PNB. Però també, ojo al dato, un 12,5% dels que van votar Cs i un 9,1% dels que van votar PP

- Bildu sí que amplia miqueta base, i recull un 16,3% del vot que va tenir Unidas Podemos

- L'espanyolisme sembla abocat a una hòstia electoral sense precedents. PP i Cs concorreran junts a les eleccions. A hores d'ara només un 50% del vot PP el 10N i un 37,5% de Cs diuen votaran aquesta cosa. I pel que fa al PSE-PSOE només un 39,2% diuen votaran PSE-PSOE a les autonòmiques. I VOX cero patatero.

Conclusió:

No hi ha cap dubte que el sistema foral, que ha fet del País Basc pràcticament una comunitat independent, està configurant un mapa polític molt i molt singular...

Els Comun's o la gran trama que devastarà Barcelona i Catalunya. Impedim-ho!

Tots els partits polítics tenen "funcionaris" de partit i xarxes clientelars vinculades a les seves eventuals esferes de poder.

La dinàmica dels partits porta a convertir-los en organitzacions a les quals, per una banda tenim que en la majoria de casos, només "promocionen" els que formen part de l'aparell, i per una altra banda, també tenim que qualsevol salt a la política implica, en la majoria dels casos, un salt al buit professional, que excepte en la funció pública, té un molt complicat aterratge labora.

Això, que és un fet,, també en la majoria d'aquests partits es busca compensar-ho incorporant a les candidatures professionals i personalitats independents.

La candidatura de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament que volíem fossin plebiscitàries, setembre del 2015, potser ha estat, des d'aquest punt de vista d'obertura i d'incorporació de personalitats independents, la proposta política que més lluny ho ha portat en aquest període de democràcia postfranquista.

Aquesta presència d'independents, de professionals, de personalitats, no només és un intent de ventilar l'endogàmia pròpia de tots els partits, és també un intent de guanyar confiança política i en relació a la competència per a la gestió dels diferents àmbits político-electorals.

I tot això, a més, pot conviure amb les diferents realitats  dels diferents partits en relació al seu capital intern de "polítics de partit". No és el mateix que en les dinàmiques internes dels partits promocionin persones amb formacions sòlides i experiència i competència de gestió, que promocionin només els que més escalfen la cadira, sense cap mèrit ni a nivell de formació ni de gestió.

Permeteu-me que us posi un parell d'exemples de tot això que diu, en relació a dos partits polítics diferents i dues administracions diferents, perquè els hi devem en molta gran manera els millors èxits a nivell de país i a nivell de ciutat. Sense aquests exemples, ni Barcelona ni Catalunya haurien prosperat com ho han fet.

Els governs autonòmics de la Catalunya convergent del president Jordi Pujol van tenir dues personalitats a les que crec hauríem de retre permanent reconeixement i valoració de la seva extraordinària obra de govern:

- en primer lloc vull esmentar el Dr. Josep Laporte i Salas. Catedràtic de medicina. Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un acadèmic sòlid. Una persona amb experiència de gestió. Des del rectorat de la UAB es va incorporar al govern Pujol, primer com a conseller de sanitat. És un dels pares del model d'èxit i de referència de la sanitat catalana. 8 anys brillants.

Després dels 8 anys al capdavant de la conselleria de salut, assumí Educació, l'any 1988, i fins el 1992. I també l'hem de considerar el pare de l'actual sistema universitari de Catalunya. Sota la seva direcció es crea la Universitat Pompeu Fabra (curs 1990-91) i les universitats de Lleida, de Girona i la Rovira i Virgili (curs 1991-92)

Vaig tenir la sort de conèixer-lo, reunir-m'hi i parlar-hi molt com a representant dels estudiants que jo era, de la Universitat de Barcelona. Jo era claustral, membre de la Junta de Govern i del Consell Social de la UB. I estudiava Dret en una facultat massificada, amb barracons per als estudiants de cinnquè curs. En aquest context vam tenir notícia que la Generalitat impulsava la creació d'una nova universitat. No ho enteníem. Vam protestar. I finalment ens va rebre. I llavors el conseller Laporte ens va començar a explicar i retratar com estava la universitat al nostre país, i com, si els pocs recursos de què es disposaven, s'abocaven a aquella universitat, tot seguiria igual. Ens va parlar d'un nou mapa universitari. Ens va parlar d'una universitat de qualitat. Ens va parlar de fer les coses diferents. I a mi em va convèncer. I li vam donar suport. I gràcies a això ara mateix tenim un dels sistemes universitaris de més qualitat de tot l'espai europeu d'universitats.

- en segon lloc, en els governs autonòmics del pujolisme, vull destacar una altra personalitat clau: el Dr. Andreu Mas Colell. Un dels acadèmics més brillants del nostre país. Expulsat pel franquisme de la universitat, desenvolupà la seva carrera acadèmica als EUA, fins esdevenir catedràtic d'Economia a Harvard. Amb el conseller Laporte tornà a Catalunya, per impulsar el projecte de la UPF. I finalment fou el primer conseller d'Universitats i Recerca de la Catalunya autonòmica pujoliana. I la seva feina fou tan excepcional, tan brillant, tan avançada, que com aquell que diu amb una sabata i una espardenya, aconseguí dissenyar i implementar un model de recerca a CAtalunya, amb una extraordinària capacitat d'atreure talent, de captar recursos econòmics i de desenvolupar una activitat científica de primer nivell. Al professor Andreu Mas Colell li devem la posada en marxa del programa ICREA, la xarxa CERCA de Centres de Recerca, etc.

La petjada d'aquestes dues personalitats, el conseller Laporte i el conseller Mas Colell, és tan excepcional, que allò que van fer és allò que ara ens permet estar entre l'èlit mundial. Dos acadèmics de prestigi, dues persones amb gran experiència i compromís que van liderar polítiques clau en el nostre país en l'àmbit de la Salut i les Universitats i la Recerca

Canviem d'àmbit polític, i anem a l'Ajuntament de Barcelona, "a la Ville de Barcelona!". Sí, situem-nos en aquella Barcelona grisa postfranquista. Algú va treballar la candidatura olímpica per al 92. I la ciutat va ser designada per acollir els Jocs Olímpics del 92.

Des d'aquella designació, Octubre del 1986 fins als Jocs, Juliol del 1992, són gairebé 6 anys trepidants, d'una de les major stransformacions mai viscuda per la nostra ciutat, potser només superada pel pla Cerdà i la creació de l'Eixample, que va configuratrla personalitat única de la ciutat.

Aquell PSC i aquell Ajuntament Maragall van saber posar a treballar els millors arquitectes i urbanistes del nostre país, que van liderar i implementar una transformació extraordinària de Barcelona. La van treure de la grisor del franquisme i la van convertir en el que fins ara ha estat, una capital mundial. Arquitectes i urbanistes extraordinaris, que van impulsar la recuperació del litoral de la ciutat, obrir la ciutat al mar, van dissenyar i fer les rondes, la vila olímpica, l'anella olímpica....

Talent, ambició, visió de futur. Encara vivim d'aquella empenta i de l'extraordinària obra d'un equip excepcional d'arquitectes i urbanistes.

Del talent i l'ambició de ciutat i de país hem passat al que és, per a Barcelona i per a Catalunya, la més greu amenaça possible: la trama dels Comun's

D'un país i d'una ciutat que varen tenir ambició i que varen confiar en el talent excepcional de Laporte, Mas Colell i els arquitectes i urbanistes de la Barcelona olímpica ara hem passat a una Barcelona en mans d'aquesta trama política que són els Comun's, que amenacen també arribar al govern de la Generalitat.

Parlo dels Comun's com a trama, i no com a moviment polític, perquè és el que són, una trama perfectament organitzada per fer-se amb el poder, a qualsevol preu, i perpetuar-s'hi.

Tres són els elements que caracteritzen aquesta trama:

- Està liderada i gestionada per un grup de persones sense cap mena de formació acadèmica mínimament rellevant i, el que encara és pitjor, que no han treballat mai, que sempre han viscut de momio, de les trampetes, de les subvencions, etc.

- Tenen una extraordinària capacitat de control social, a través d'una xarxa clientelar sense precedents, que ajusta la seva activitat cívica i social exclusivament als interessos de la trama

- Tenen una habilitat sense precedents per imposar discurs mediàtic

Fixem-nos en aquesta infografia que obre el post, estreta d'aquest article del web "Sueldos públicos: transparencia y libertad en la Red": no hi ha ni un sol membre de la trama colauer que governa Barcelona que tingui la més mínima experiència laboral, que hagi treballat mai.

Cap.

Cap ni un.

Són tot un conjunt de persones que han urdit aquesta trama per fer-ne el seu mitjà de vida. Són tot un conjunt de persones sense cap formació rellevant, sense cap experiència, sense cap capacitat de gestió, sense cap idea que no siguin els seus dogmes i l'assegurament de la seva pervivència generosament assalariada amb els recursos públics.

De fet aquesta trama també edifica la seva continuïtat en la seva capacitat de paralitzar la ciutat, l'economia, tot. De manera que tot allò que impliqui progrés, generació de riquesa, creació de llocs de treball, atracció de talent, competitivitat, és vist com una amenaça directa.

El turisme, que aporta el 15% del PIB de la ciutat, és tractat com una amenaça, com un enemic a combatre. El sector industrial vinculat a l'automòbil, igual. El comerç, la restauració, l'oci, també.

Per poder-se perpetuar en el poder, aquesta trama necessita, i ha excel·lit en fer-ho, tenir una extraordinària capacitat de control social. Aquest control social la trama dels Comun's l'han bastit sobre dos grans àmbits:

- el control de les associacions de veïns, control de l'agenda veïnal i neutralització dels moviments veïnals crítics

- el control d'entitats "temàtiques", com l'observatori DESC i una amplíssima xarxa d'entitats que proporcionen cobertura laboral a tota la trama

Aquest control social s'edifica a partir de la capacitat per captar recursos públics. Així, la trama Colau destina més de 800.000 € a la Federació d'Associacions de Veïns i la pluja de centenars de milers d'euros al DESC

Ara el control social que exerceixen aquestes entitats serveix per mantenir la trama al poder, però en el seu moment van ser les plataformes des de les que aquesta trama, sense ofici ni benefici, va començar el seu assalt a les institucions.

Finalment, la tercera pota del poder de la trama és la seva capacitat d'imposar un discurs mediàtic. Així, p.ex. la senyora Colau va arribar a l'alcaldia instrumentalitzant les qüestions de l'habitatge a Barcelona, i assenyalant a l'alcalde Trias com a únic responsable de tots els problemes. Segons deia Colau, i va imposar el seu discurs, resoldre els problemes d'habitatge a BCN era simplement una qüestió de voluntat política, que segons ella Trias no tenia. Quan va arribar Colau a l'alcaldia, desbancant Trias, l'accés a l'habitatge era el problema número 22 dels barcelonins. Però ella el va convertir en el primer problema. Amb ella d'alcaldessa l'accés a l'habitatge ha esdevingut el problema número 4 dels barcelonins. Però com la trama controla socialment i mediàticament, això queda absolutament amagat.

L'impacte d'aquesta trama dels Comun's sobre la ciutat de Barcelona és DEVASTADOR.

La seva incompetència total fa que qualsevol decisió esdevingui un nou problema per a la ciutat i els barcelonins. Com que no han treballat mai, tots els qui treballem som, per a la trama, una amenaça.

No és que no tinguin cap projecte, cap idea de futur, cap ambició,per a la ciutat. El problema és la seva capacitat destructiva.

Posem un exemple. Barcelona necessita reduir la seva contaminació. Això pot fer-se de moltes maneres positives des de polítiques públiques, com és millorar significativament el transport públic i com és promovent mitjans no contaminants, com són els mitjans elèctrics. I tot això fer-se promovent espais per a la bici, els vianants, etc.

En tots aquests anys la trama dels Comun's no ha fet ni una sola actuació de millora del transport públic.

En tots aquests anys la trama dels Comun's no ha impulsat ni una sola política pel transport elèctric.

Què és el que han fet? Actuacions com la Superilla del Poblenou, que ha incrementat la contaminació global al barri, ensorrat negocis, comerços i enviat a l'atur a centenars de treballadors. Actuacions com la criminalització del més eficient i majoritari sistema de transport de la ciutat, la moto.

Com aquest, trobaríem els exemples que vulgueu en tots els àmbits: l'econòmic, el laboral, el comercial, l'habitatge.

I també trobem un àmbit en el que la seva farsa es manifesta amb la màxima intensitat. S'omplen la boca de la participació veïnal, però tot és una farsa. Muntatges propagandístics de reunions de barri, a les que només hi assisteix la seva secta de "benpagats". Mai democràcia directa. Mai res que pugui implicar una manifestació en contra dels veïns. Torno a l'exemple de la Superilla del Poblenou. La van fer amb nocturnitat, ni tan sols complint cap tràmit d'informació pública. I sempre han rebutjats donar veu als veïns. Farts d'això els veïns van organitzar una consulta, impecablement democràtica, avalada per la majoria de partits del districte. Hi va haver gairebé un 20% de participació, que per a una consulta municipal és molt (recordem que a la consulta promoguda per l'Ajuntament de BCN quan era alcalde Hereu sobre la Diagonal hi va participar un 12%). I un 85% dels veïns van votar en contra de la Superilla. Els Comuns no van enviar els piolins contra els veïns perquè no hi van pensar. Però no van fer puto cas de la consulta ni de l'opinió democràticament expressada, dels veïns.

La trama dels Comun's només contempla una ciutat on només s'hi pugui viure si es gaudeix d'algun subsidi públic.

El seu odi a tot el que representa la llibertat, l'emprenedoria, el talent, l'empresa, el comerç no el poden dissimular. El seu odi també a la llibertat de pensament i d'opinió, que voldrien silenciar tots els que no pensem com ells. I si a aquest odi hi afegim la capacitat devastadora de la seva incompetència i irresponsabilitat, la ruïna de la ciutat està assegurada.

Una ciutat letal per a l'economia i amb una capacitat sense precedent de destruir ocupació. Una ciutat subsidiada. Una ciutat on l'accés a l'habitatge només sigui possible per concessió pública, perquè s'hagi esborrat del mapa la iniciativa privada i la capacitat d'adquirir un habitatge o de llogar-lo.

Això tancaria el cercle del control social de la trama dels Comun's.

Per visualitzar la Barcelona que quedarà després de com a mínim 8 anys de mandat Colau/Comun's heu de pensar en les imatges d'aquestes ciutats caòtiques, brutes i empobrides del tercer món, amb una fallida total dels serveis públics, amb un col·lapse total econòmic i amb una degradació imparable urbanística, dels carrers. 

Però la cosa i l'amenaça no acaba aquí. Ara la trama dels Comun's prepara el seu assalt al govern de la Generalitat de la mà d'ERC, sota el paraigües d'un nou tripartit amb el suport extern del PSC. 

I no tinc cap dubte que aquest país i aquesta ciutat que tant d'esforç, que tanta ambició, que tant talent... tenen al darrere de les seves extraordinàries realitzacions, i que estan a la base del nostre progrés social i personal, tot això, aquesta trama dels Comun's s'ho carregarà.

S'estan carregant de manera esgarrifosa la ciutat de Barcelona i la qualitat de vida dels barcelonins, i ara, aquesta trama, si de la mà d'ERC arriba al govern de Catalunya, es carregarà el país, no en quedarà res.

Cal una mobilització sense precedents per evitar-ho, per impedir-ho. Ho hem de parar, com sigui.

Si aquesta trama dels Comun's arriba a la Generalitat, només ens quedarà la submissió servil al seu control social per poder malviure de subsidis en un país devastat per la pobresa, o... l'exili.