Tots els partits polítics tenen "funcionaris" de partit i xarxes clientelars vinculades a les seves eventuals esferes de poder.
La dinàmica dels partits porta a convertir-los en organitzacions a les quals, per una banda tenim que en la majoria de casos, només "promocionen" els que formen part de l'aparell, i per una altra banda, també tenim que qualsevol salt a la política implica, en la majoria dels casos, un salt al buit professional, que excepte en la funció pública, té un molt complicat aterratge labora.
Això, que és un fet,, també en la majoria d'aquests partits es busca compensar-ho incorporant a les candidatures professionals i personalitats independents.
La candidatura de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament que volíem fossin plebiscitàries, setembre del 2015, potser ha estat, des d'aquest punt de vista d'obertura i d'incorporació de personalitats independents, la proposta política que més lluny ho ha portat en aquest període de democràcia postfranquista.
Aquesta presència d'independents, de professionals, de personalitats, no només és un intent de ventilar l'endogàmia pròpia de tots els partits, és també un intent de guanyar confiança política i en relació a la competència per a la gestió dels diferents àmbits político-electorals.
I tot això, a més, pot conviure amb les diferents realitats dels diferents partits en relació al seu capital intern de "polítics de partit". No és el mateix que en les dinàmiques internes dels partits promocionin persones amb formacions sòlides i experiència i competència de gestió, que promocionin només els que més escalfen la cadira, sense cap mèrit ni a nivell de formació ni de gestió.
Permeteu-me que us posi un parell d'exemples de tot això que diu, en relació a dos partits polítics diferents i dues administracions diferents, perquè els hi devem en molta gran manera els millors èxits a nivell de país i a nivell de ciutat. Sense aquests exemples, ni Barcelona ni Catalunya haurien prosperat com ho han fet.
Els governs autonòmics de la Catalunya convergent del president Jordi Pujol van tenir dues personalitats a les que crec hauríem de retre permanent reconeixement i valoració de la seva extraordinària obra de govern:
- en primer lloc vull esmentar el Dr. Josep Laporte i Salas. Catedràtic de medicina. Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un acadèmic sòlid. Una persona amb experiència de gestió. Des del rectorat de la UAB es va incorporar al govern Pujol, primer com a conseller de sanitat. És un dels pares del model d'èxit i de referència de la sanitat catalana. 8 anys brillants.
Després dels 8 anys al capdavant de la conselleria de salut, assumí Educació, l'any 1988, i fins el 1992. I també l'hem de considerar el pare de l'actual sistema universitari de Catalunya. Sota la seva direcció es crea la Universitat Pompeu Fabra (curs 1990-91) i les universitats de Lleida, de Girona i la Rovira i Virgili (curs 1991-92)
Vaig tenir la sort de conèixer-lo, reunir-m'hi i parlar-hi molt com a representant dels estudiants que jo era, de la Universitat de Barcelona. Jo era claustral, membre de la Junta de Govern i del Consell Social de la UB. I estudiava Dret en una facultat massificada, amb barracons per als estudiants de cinnquè curs. En aquest context vam tenir notícia que la Generalitat impulsava la creació d'una nova universitat. No ho enteníem. Vam protestar. I finalment ens va rebre. I llavors el conseller Laporte ens va començar a explicar i retratar com estava la universitat al nostre país, i com, si els pocs recursos de què es disposaven, s'abocaven a aquella universitat, tot seguiria igual. Ens va parlar d'un nou mapa universitari. Ens va parlar d'una universitat de qualitat. Ens va parlar de fer les coses diferents. I a mi em va convèncer. I li vam donar suport. I gràcies a això ara mateix tenim un dels sistemes universitaris de més qualitat de tot l'espai europeu d'universitats.
- en segon lloc, en els governs autonòmics del pujolisme, vull destacar una altra personalitat clau: el Dr. Andreu Mas Colell. Un dels acadèmics més brillants del nostre país. Expulsat pel franquisme de la universitat, desenvolupà la seva carrera acadèmica als EUA, fins esdevenir catedràtic d'Economia a Harvard. Amb el conseller Laporte tornà a Catalunya, per impulsar el projecte de la UPF. I finalment fou el primer conseller d'Universitats i Recerca de la Catalunya autonòmica pujoliana. I la seva feina fou tan excepcional, tan brillant, tan avançada, que com aquell que diu amb una sabata i una espardenya, aconseguí dissenyar i implementar un model de recerca a CAtalunya, amb una extraordinària capacitat d'atreure talent, de captar recursos econòmics i de desenvolupar una activitat científica de primer nivell. Al professor Andreu Mas Colell li devem la posada en marxa del programa ICREA, la xarxa CERCA de Centres de Recerca, etc.
La petjada d'aquestes dues personalitats, el conseller Laporte i el conseller Mas Colell, és tan excepcional, que allò que van fer és allò que ara ens permet estar entre l'èlit mundial. Dos acadèmics de prestigi, dues persones amb gran experiència i compromís que van liderar polítiques clau en el nostre país en l'àmbit de la Salut i les Universitats i la Recerca
Canviem d'àmbit polític, i anem a l'Ajuntament de Barcelona, "a la Ville de Barcelona!". Sí, situem-nos en aquella Barcelona grisa postfranquista. Algú va treballar la candidatura olímpica per al 92. I la ciutat va ser designada per acollir els Jocs Olímpics del 92.
Des d'aquella designació, Octubre del 1986 fins als Jocs, Juliol del 1992, són gairebé 6 anys trepidants, d'una de les major stransformacions mai viscuda per la nostra ciutat, potser només superada pel pla Cerdà i la creació de l'Eixample, que va configuratrla personalitat única de la ciutat.
Aquell PSC i aquell Ajuntament Maragall van saber posar a treballar els millors arquitectes i urbanistes del nostre país, que van liderar i implementar una transformació extraordinària de Barcelona. La van treure de la grisor del franquisme i la van convertir en el que fins ara ha estat, una capital mundial. Arquitectes i urbanistes extraordinaris, que van impulsar la recuperació del litoral de la ciutat, obrir la ciutat al mar, van dissenyar i fer les rondes, la vila olímpica, l'anella olímpica....
Talent, ambició, visió de futur. Encara vivim d'aquella empenta i de l'extraordinària obra d'un equip excepcional d'arquitectes i urbanistes.
Del talent i l'ambició de ciutat i de país hem passat al que és, per a Barcelona i per a Catalunya, la més greu amenaça possible: la trama dels Comun's
D'un país i d'una ciutat que varen tenir ambició i que varen confiar en el talent excepcional de Laporte, Mas Colell i els arquitectes i urbanistes de la Barcelona olímpica ara hem passat a una Barcelona en mans d'aquesta trama política que són els Comun's, que amenacen també arribar al govern de la Generalitat.
Parlo dels Comun's com a trama, i no com a moviment polític, perquè és el que són, una trama perfectament organitzada per fer-se amb el poder, a qualsevol preu, i perpetuar-s'hi.
Tres són els elements que caracteritzen aquesta trama:
- Està liderada i gestionada per un grup de persones sense cap mena de formació acadèmica mínimament rellevant i, el que encara és pitjor, que no han treballat mai, que sempre han viscut de momio, de les trampetes, de les subvencions, etc.
- Tenen una extraordinària capacitat de control social, a través d'una xarxa clientelar sense precedents, que ajusta la seva activitat cívica i social exclusivament als interessos de la trama
- Tenen una habilitat sense precedents per imposar discurs mediàtic
Fixem-nos en aquesta infografia que obre el post, estreta d'aquest article del web "Sueldos públicos: transparencia y libertad en la Red": no hi ha ni un sol membre de la trama colauer que governa Barcelona que tingui la més mínima experiència laboral, que hagi treballat mai.
Cap.
Cap ni un.
Són tot un conjunt de persones que han urdit aquesta trama per fer-ne el seu mitjà de vida. Són tot un conjunt de persones sense cap formació rellevant, sense cap experiència, sense cap capacitat de gestió, sense cap idea que no siguin els seus dogmes i l'assegurament de la seva pervivència generosament assalariada amb els recursos públics.
De fet aquesta trama també edifica la seva continuïtat en la seva capacitat de paralitzar la ciutat, l'economia, tot. De manera que tot allò que impliqui progrés, generació de riquesa, creació de llocs de treball, atracció de talent, competitivitat, és vist com una amenaça directa.
El turisme, que aporta el 15% del PIB de la ciutat, és tractat com una amenaça, com un enemic a combatre. El sector industrial vinculat a l'automòbil, igual. El comerç, la restauració, l'oci, també.
Per poder-se perpetuar en el poder, aquesta trama necessita, i ha excel·lit en fer-ho, tenir una extraordinària capacitat de control social. Aquest control social la trama dels Comun's l'han bastit sobre dos grans àmbits:
- el control de les associacions de veïns, control de l'agenda veïnal i neutralització dels moviments veïnals crítics
- el control d'entitats "temàtiques", com l'observatori DESC i una amplíssima xarxa d'entitats que proporcionen cobertura laboral a tota la trama
Aquest control social s'edifica a partir de la capacitat per captar recursos públics. Així, la trama Colau destina més de 800.000 € a la Federació d'Associacions de Veïns i la pluja de centenars de milers d'euros al DESC
Ara el control social que exerceixen aquestes entitats serveix per mantenir la trama al poder, però en el seu moment van ser les plataformes des de les que aquesta trama, sense ofici ni benefici, va començar el seu assalt a les institucions.
Finalment, la tercera pota del poder de la trama és la seva capacitat d'imposar un discurs mediàtic. Així, p.ex. la senyora Colau va arribar a l'alcaldia instrumentalitzant les qüestions de l'habitatge a Barcelona, i assenyalant a l'alcalde Trias com a únic responsable de tots els problemes. Segons deia Colau, i va imposar el seu discurs, resoldre els problemes d'habitatge a BCN era simplement una qüestió de voluntat política, que segons ella Trias no tenia. Quan va arribar Colau a l'alcaldia, desbancant Trias, l'accés a l'habitatge era el problema número 22 dels barcelonins. Però ella el va convertir en el primer problema. Amb ella d'alcaldessa l'accés a l'habitatge ha esdevingut el problema número 4 dels barcelonins. Però com la trama controla socialment i mediàticament, això queda absolutament amagat.
L'impacte d'aquesta trama dels Comun's sobre la ciutat de Barcelona és DEVASTADOR.
La seva incompetència total fa que qualsevol decisió esdevingui un nou problema per a la ciutat i els barcelonins. Com que no han treballat mai, tots els qui treballem som, per a la trama, una amenaça.
No és que no tinguin cap projecte, cap idea de futur, cap ambició,per a la ciutat. El problema és la seva capacitat destructiva.
Posem un exemple. Barcelona necessita reduir la seva contaminació. Això pot fer-se de moltes maneres positives des de polítiques públiques, com és millorar significativament el transport públic i com és promovent mitjans no contaminants, com són els mitjans elèctrics. I tot això fer-se promovent espais per a la bici, els vianants, etc.
En tots aquests anys la trama dels Comun's no ha fet ni una sola actuació de millora del transport públic.
En tots aquests anys la trama dels Comun's no ha impulsat ni una sola política pel transport elèctric.
Què és el que han fet? Actuacions com la Superilla del Poblenou, que ha incrementat la contaminació global al barri, ensorrat negocis, comerços i enviat a l'atur a centenars de treballadors. Actuacions com la criminalització del més eficient i majoritari sistema de transport de la ciutat, la moto.
Com aquest, trobaríem els exemples que vulgueu en tots els àmbits: l'econòmic, el laboral, el comercial, l'habitatge.
I també trobem un àmbit en el que la seva farsa es manifesta amb la màxima intensitat. S'omplen la boca de la participació veïnal, però tot és una farsa. Muntatges propagandístics de reunions de barri, a les que només hi assisteix la seva secta de "benpagats". Mai democràcia directa. Mai res que pugui implicar una manifestació en contra dels veïns. Torno a l'exemple de la Superilla del Poblenou. La van fer amb nocturnitat, ni tan sols complint cap tràmit d'informació pública. I sempre han rebutjats donar veu als veïns. Farts d'això els veïns van organitzar una consulta, impecablement democràtica, avalada per la majoria de partits del districte. Hi va haver gairebé un 20% de participació, que per a una consulta municipal és molt (recordem que a la consulta promoguda per l'Ajuntament de BCN quan era alcalde Hereu sobre la Diagonal hi va participar un 12%). I un 85% dels veïns van votar en contra de la Superilla. Els Comuns no van enviar els piolins contra els veïns perquè no hi van pensar. Però no van fer puto cas de la consulta ni de l'opinió democràticament expressada, dels veïns.
La trama dels Comun's només contempla una ciutat on només s'hi pugui viure si es gaudeix d'algun subsidi públic.
El seu odi a tot el que representa la llibertat, l'emprenedoria, el talent, l'empresa, el comerç no el poden dissimular. El seu odi també a la llibertat de pensament i d'opinió, que voldrien silenciar tots els que no pensem com ells. I si a aquest odi hi afegim la capacitat devastadora de la seva incompetència i irresponsabilitat, la ruïna de la ciutat està assegurada.
Una ciutat letal per a l'economia i amb una capacitat sense precedent de destruir ocupació. Una ciutat subsidiada. Una ciutat on l'accés a l'habitatge només sigui possible per concessió pública, perquè s'hagi esborrat del mapa la iniciativa privada i la capacitat d'adquirir un habitatge o de llogar-lo.
Això tancaria el cercle del control social de la trama dels Comun's.
Per visualitzar la Barcelona que quedarà després de com a mínim 8 anys de mandat Colau/Comun's heu de pensar en les imatges d'aquestes ciutats caòtiques, brutes i empobrides del tercer món, amb una fallida total dels serveis públics, amb un col·lapse total econòmic i amb una degradació imparable urbanística, dels carrers.
La dinàmica dels partits porta a convertir-los en organitzacions a les quals, per una banda tenim que en la majoria de casos, només "promocionen" els que formen part de l'aparell, i per una altra banda, també tenim que qualsevol salt a la política implica, en la majoria dels casos, un salt al buit professional, que excepte en la funció pública, té un molt complicat aterratge labora.
Això, que és un fet,, també en la majoria d'aquests partits es busca compensar-ho incorporant a les candidatures professionals i personalitats independents.
La candidatura de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament que volíem fossin plebiscitàries, setembre del 2015, potser ha estat, des d'aquest punt de vista d'obertura i d'incorporació de personalitats independents, la proposta política que més lluny ho ha portat en aquest període de democràcia postfranquista.
Aquesta presència d'independents, de professionals, de personalitats, no només és un intent de ventilar l'endogàmia pròpia de tots els partits, és també un intent de guanyar confiança política i en relació a la competència per a la gestió dels diferents àmbits político-electorals.
I tot això, a més, pot conviure amb les diferents realitats dels diferents partits en relació al seu capital intern de "polítics de partit". No és el mateix que en les dinàmiques internes dels partits promocionin persones amb formacions sòlides i experiència i competència de gestió, que promocionin només els que més escalfen la cadira, sense cap mèrit ni a nivell de formació ni de gestió.
Permeteu-me que us posi un parell d'exemples de tot això que diu, en relació a dos partits polítics diferents i dues administracions diferents, perquè els hi devem en molta gran manera els millors èxits a nivell de país i a nivell de ciutat. Sense aquests exemples, ni Barcelona ni Catalunya haurien prosperat com ho han fet.
Els governs autonòmics de la Catalunya convergent del president Jordi Pujol van tenir dues personalitats a les que crec hauríem de retre permanent reconeixement i valoració de la seva extraordinària obra de govern:
- en primer lloc vull esmentar el Dr. Josep Laporte i Salas. Catedràtic de medicina. Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un acadèmic sòlid. Una persona amb experiència de gestió. Des del rectorat de la UAB es va incorporar al govern Pujol, primer com a conseller de sanitat. És un dels pares del model d'èxit i de referència de la sanitat catalana. 8 anys brillants.
Després dels 8 anys al capdavant de la conselleria de salut, assumí Educació, l'any 1988, i fins el 1992. I també l'hem de considerar el pare de l'actual sistema universitari de Catalunya. Sota la seva direcció es crea la Universitat Pompeu Fabra (curs 1990-91) i les universitats de Lleida, de Girona i la Rovira i Virgili (curs 1991-92)
Vaig tenir la sort de conèixer-lo, reunir-m'hi i parlar-hi molt com a representant dels estudiants que jo era, de la Universitat de Barcelona. Jo era claustral, membre de la Junta de Govern i del Consell Social de la UB. I estudiava Dret en una facultat massificada, amb barracons per als estudiants de cinnquè curs. En aquest context vam tenir notícia que la Generalitat impulsava la creació d'una nova universitat. No ho enteníem. Vam protestar. I finalment ens va rebre. I llavors el conseller Laporte ens va començar a explicar i retratar com estava la universitat al nostre país, i com, si els pocs recursos de què es disposaven, s'abocaven a aquella universitat, tot seguiria igual. Ens va parlar d'un nou mapa universitari. Ens va parlar d'una universitat de qualitat. Ens va parlar de fer les coses diferents. I a mi em va convèncer. I li vam donar suport. I gràcies a això ara mateix tenim un dels sistemes universitaris de més qualitat de tot l'espai europeu d'universitats.
- en segon lloc, en els governs autonòmics del pujolisme, vull destacar una altra personalitat clau: el Dr. Andreu Mas Colell. Un dels acadèmics més brillants del nostre país. Expulsat pel franquisme de la universitat, desenvolupà la seva carrera acadèmica als EUA, fins esdevenir catedràtic d'Economia a Harvard. Amb el conseller Laporte tornà a Catalunya, per impulsar el projecte de la UPF. I finalment fou el primer conseller d'Universitats i Recerca de la Catalunya autonòmica pujoliana. I la seva feina fou tan excepcional, tan brillant, tan avançada, que com aquell que diu amb una sabata i una espardenya, aconseguí dissenyar i implementar un model de recerca a CAtalunya, amb una extraordinària capacitat d'atreure talent, de captar recursos econòmics i de desenvolupar una activitat científica de primer nivell. Al professor Andreu Mas Colell li devem la posada en marxa del programa ICREA, la xarxa CERCA de Centres de Recerca, etc.
La petjada d'aquestes dues personalitats, el conseller Laporte i el conseller Mas Colell, és tan excepcional, que allò que van fer és allò que ara ens permet estar entre l'èlit mundial. Dos acadèmics de prestigi, dues persones amb gran experiència i compromís que van liderar polítiques clau en el nostre país en l'àmbit de la Salut i les Universitats i la Recerca
Canviem d'àmbit polític, i anem a l'Ajuntament de Barcelona, "a la Ville de Barcelona!". Sí, situem-nos en aquella Barcelona grisa postfranquista. Algú va treballar la candidatura olímpica per al 92. I la ciutat va ser designada per acollir els Jocs Olímpics del 92.
Des d'aquella designació, Octubre del 1986 fins als Jocs, Juliol del 1992, són gairebé 6 anys trepidants, d'una de les major stransformacions mai viscuda per la nostra ciutat, potser només superada pel pla Cerdà i la creació de l'Eixample, que va configuratrla personalitat única de la ciutat.
Aquell PSC i aquell Ajuntament Maragall van saber posar a treballar els millors arquitectes i urbanistes del nostre país, que van liderar i implementar una transformació extraordinària de Barcelona. La van treure de la grisor del franquisme i la van convertir en el que fins ara ha estat, una capital mundial. Arquitectes i urbanistes extraordinaris, que van impulsar la recuperació del litoral de la ciutat, obrir la ciutat al mar, van dissenyar i fer les rondes, la vila olímpica, l'anella olímpica....
Talent, ambició, visió de futur. Encara vivim d'aquella empenta i de l'extraordinària obra d'un equip excepcional d'arquitectes i urbanistes.
Del talent i l'ambició de ciutat i de país hem passat al que és, per a Barcelona i per a Catalunya, la més greu amenaça possible: la trama dels Comun's
D'un país i d'una ciutat que varen tenir ambició i que varen confiar en el talent excepcional de Laporte, Mas Colell i els arquitectes i urbanistes de la Barcelona olímpica ara hem passat a una Barcelona en mans d'aquesta trama política que són els Comun's, que amenacen també arribar al govern de la Generalitat.
Parlo dels Comun's com a trama, i no com a moviment polític, perquè és el que són, una trama perfectament organitzada per fer-se amb el poder, a qualsevol preu, i perpetuar-s'hi.
Tres són els elements que caracteritzen aquesta trama:
- Està liderada i gestionada per un grup de persones sense cap mena de formació acadèmica mínimament rellevant i, el que encara és pitjor, que no han treballat mai, que sempre han viscut de momio, de les trampetes, de les subvencions, etc.
- Tenen una extraordinària capacitat de control social, a través d'una xarxa clientelar sense precedents, que ajusta la seva activitat cívica i social exclusivament als interessos de la trama
- Tenen una habilitat sense precedents per imposar discurs mediàtic
Fixem-nos en aquesta infografia que obre el post, estreta d'aquest article del web "Sueldos públicos: transparencia y libertad en la Red": no hi ha ni un sol membre de la trama colauer que governa Barcelona que tingui la més mínima experiència laboral, que hagi treballat mai.
Cap.
Cap ni un.
Són tot un conjunt de persones que han urdit aquesta trama per fer-ne el seu mitjà de vida. Són tot un conjunt de persones sense cap formació rellevant, sense cap experiència, sense cap capacitat de gestió, sense cap idea que no siguin els seus dogmes i l'assegurament de la seva pervivència generosament assalariada amb els recursos públics.
De fet aquesta trama també edifica la seva continuïtat en la seva capacitat de paralitzar la ciutat, l'economia, tot. De manera que tot allò que impliqui progrés, generació de riquesa, creació de llocs de treball, atracció de talent, competitivitat, és vist com una amenaça directa.
El turisme, que aporta el 15% del PIB de la ciutat, és tractat com una amenaça, com un enemic a combatre. El sector industrial vinculat a l'automòbil, igual. El comerç, la restauració, l'oci, també.
Per poder-se perpetuar en el poder, aquesta trama necessita, i ha excel·lit en fer-ho, tenir una extraordinària capacitat de control social. Aquest control social la trama dels Comun's l'han bastit sobre dos grans àmbits:
- el control de les associacions de veïns, control de l'agenda veïnal i neutralització dels moviments veïnals crítics
- el control d'entitats "temàtiques", com l'observatori DESC i una amplíssima xarxa d'entitats que proporcionen cobertura laboral a tota la trama
Aquest control social s'edifica a partir de la capacitat per captar recursos públics. Així, la trama Colau destina més de 800.000 € a la Federació d'Associacions de Veïns i la pluja de centenars de milers d'euros al DESC
Ara el control social que exerceixen aquestes entitats serveix per mantenir la trama al poder, però en el seu moment van ser les plataformes des de les que aquesta trama, sense ofici ni benefici, va començar el seu assalt a les institucions.
Finalment, la tercera pota del poder de la trama és la seva capacitat d'imposar un discurs mediàtic. Així, p.ex. la senyora Colau va arribar a l'alcaldia instrumentalitzant les qüestions de l'habitatge a Barcelona, i assenyalant a l'alcalde Trias com a únic responsable de tots els problemes. Segons deia Colau, i va imposar el seu discurs, resoldre els problemes d'habitatge a BCN era simplement una qüestió de voluntat política, que segons ella Trias no tenia. Quan va arribar Colau a l'alcaldia, desbancant Trias, l'accés a l'habitatge era el problema número 22 dels barcelonins. Però ella el va convertir en el primer problema. Amb ella d'alcaldessa l'accés a l'habitatge ha esdevingut el problema número 4 dels barcelonins. Però com la trama controla socialment i mediàticament, això queda absolutament amagat.
L'impacte d'aquesta trama dels Comun's sobre la ciutat de Barcelona és DEVASTADOR.
La seva incompetència total fa que qualsevol decisió esdevingui un nou problema per a la ciutat i els barcelonins. Com que no han treballat mai, tots els qui treballem som, per a la trama, una amenaça.
No és que no tinguin cap projecte, cap idea de futur, cap ambició,per a la ciutat. El problema és la seva capacitat destructiva.
Posem un exemple. Barcelona necessita reduir la seva contaminació. Això pot fer-se de moltes maneres positives des de polítiques públiques, com és millorar significativament el transport públic i com és promovent mitjans no contaminants, com són els mitjans elèctrics. I tot això fer-se promovent espais per a la bici, els vianants, etc.
En tots aquests anys la trama dels Comun's no ha fet ni una sola actuació de millora del transport públic.
En tots aquests anys la trama dels Comun's no ha impulsat ni una sola política pel transport elèctric.
Què és el que han fet? Actuacions com la Superilla del Poblenou, que ha incrementat la contaminació global al barri, ensorrat negocis, comerços i enviat a l'atur a centenars de treballadors. Actuacions com la criminalització del més eficient i majoritari sistema de transport de la ciutat, la moto.
Com aquest, trobaríem els exemples que vulgueu en tots els àmbits: l'econòmic, el laboral, el comercial, l'habitatge.
I també trobem un àmbit en el que la seva farsa es manifesta amb la màxima intensitat. S'omplen la boca de la participació veïnal, però tot és una farsa. Muntatges propagandístics de reunions de barri, a les que només hi assisteix la seva secta de "benpagats". Mai democràcia directa. Mai res que pugui implicar una manifestació en contra dels veïns. Torno a l'exemple de la Superilla del Poblenou. La van fer amb nocturnitat, ni tan sols complint cap tràmit d'informació pública. I sempre han rebutjats donar veu als veïns. Farts d'això els veïns van organitzar una consulta, impecablement democràtica, avalada per la majoria de partits del districte. Hi va haver gairebé un 20% de participació, que per a una consulta municipal és molt (recordem que a la consulta promoguda per l'Ajuntament de BCN quan era alcalde Hereu sobre la Diagonal hi va participar un 12%). I un 85% dels veïns van votar en contra de la Superilla. Els Comuns no van enviar els piolins contra els veïns perquè no hi van pensar. Però no van fer puto cas de la consulta ni de l'opinió democràticament expressada, dels veïns.
La trama dels Comun's només contempla una ciutat on només s'hi pugui viure si es gaudeix d'algun subsidi públic.
El seu odi a tot el que representa la llibertat, l'emprenedoria, el talent, l'empresa, el comerç no el poden dissimular. El seu odi també a la llibertat de pensament i d'opinió, que voldrien silenciar tots els que no pensem com ells. I si a aquest odi hi afegim la capacitat devastadora de la seva incompetència i irresponsabilitat, la ruïna de la ciutat està assegurada.
Una ciutat letal per a l'economia i amb una capacitat sense precedent de destruir ocupació. Una ciutat subsidiada. Una ciutat on l'accés a l'habitatge només sigui possible per concessió pública, perquè s'hagi esborrat del mapa la iniciativa privada i la capacitat d'adquirir un habitatge o de llogar-lo.
Això tancaria el cercle del control social de la trama dels Comun's.
Per visualitzar la Barcelona que quedarà després de com a mínim 8 anys de mandat Colau/Comun's heu de pensar en les imatges d'aquestes ciutats caòtiques, brutes i empobrides del tercer món, amb una fallida total dels serveis públics, amb un col·lapse total econòmic i amb una degradació imparable urbanística, dels carrers.
Però la cosa i l'amenaça no acaba aquí. Ara la trama dels Comun's prepara el seu assalt al govern de la Generalitat de la mà d'ERC, sota el paraigües d'un nou tripartit amb el suport extern del PSC.
I no tinc cap dubte que aquest país i aquesta ciutat que tant d'esforç, que tanta ambició, que tant talent... tenen al darrere de les seves extraordinàries realitzacions, i que estan a la base del nostre progrés social i personal, tot això, aquesta trama dels Comun's s'ho carregarà.
S'estan carregant de manera esgarrifosa la ciutat de Barcelona i la qualitat de vida dels barcelonins, i ara, aquesta trama, si de la mà d'ERC arriba al govern de Catalunya, es carregarà el país, no en quedarà res.
Cal una mobilització sense precedents per evitar-ho, per impedir-ho. Ho hem de parar, com sigui.
Si aquesta trama dels Comun's arriba a la Generalitat, només ens quedarà la submissió servil al seu control social per poder malviure de subsidis en un país devastat per la pobresa, o... l'exili.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada