De fa un temps hi ha un discurs que des d'una inadmissible pretensió "científica" va llençant soflames catastrofistes en relació a la situació i futur de la llengua catalana, soflames que a la seva vegada alimenten discursets carregats d'irracionalitat, intolerància i una esgarrifosa ignorància i/o negació de la nostra realitat.
En paral·lel, i en contra del que des de sempre l'independentisme històric ha lluitat, ens trobem amb un cert fonamentalisme que, amagat darrere la qüestió lingüística, el que fa és exhibir una intolerància i incapacitat d'entendre i assumir la nostra realitat social i nacional que, sí, ho reconec, esgarrifa.
Quatre "anècdotes" de les últimes setmanes m'han motivat a escriure aquest article, tot i que no sé si és encertat qualificar d'"anècdota" el que, per bé que residual, han implicat de dolorosa exhibició de tot això que denuncio.
El primer en el temps d'aquests fets recents ha estat el menyspreu que alguns i algunes van exhibir públicament e relació a Pau Donés, arran la seva trista mort, sota l'argument que "com no cantava en català no se'l considerava propi o dels seus, català".
El segon fet foren una sèrie de retrets que alguns energúmens van llençar contra la grandíssima i sempre admirada Bea Talegón perquè quan participava de tertúlies a TV3 no s'expressava en català.
El tercer l'hem tingut arran l'emissió de la sèrie de ficció Drama per TV3, i el fet que, al costat del català, també s'hi faci servir el castellà.
El quart ha estat arran la lamentable intervenció al parlament de la consellera de cultura, incapaç, per defensar el català en el que és un objectiu compartit, d'assumir la nostra realitat, respectar-la i processar-la en un discurs inclusiu, també des del punt de vista lingüístic.
A LA BESTRETA, LES CONCLUSIONS:
Insòlitament, avui començarem per les conclusions o afirmacions clau per a qualsevol anàlisi sobre la situació del català, a partir de les dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics, una macroenquesta que es fa cada 5 anys, amb 9.000 enquestes (l'enquesta més important, més gran, que es fa a Catalunya). És l'instrument clau per a una mesura científica dels usos lingüístics -i la seva evolució- a Catalunya.
- és fals que el català retrocedeixi. El català és l'única llengua, a Catalunya, que guanya parlants habituals i persones que l'assumeixen com la seva llengua d'identificació.
- la situació del català, la realitat lingüística de Catalunya no pot estudiar-se, no pot ser entesa sense abans haver estudiat la realitat demogràfica de Catalunya i haver-la entès, amb totes les seves implicacions.
Som-hi amb l'anàlisi de les dades que em permeten arribar categòricament a aquestes conclusions!
En paral·lel, i en contra del que des de sempre l'independentisme històric ha lluitat, ens trobem amb un cert fonamentalisme que, amagat darrere la qüestió lingüística, el que fa és exhibir una intolerància i incapacitat d'entendre i assumir la nostra realitat social i nacional que, sí, ho reconec, esgarrifa.
Quatre "anècdotes" de les últimes setmanes m'han motivat a escriure aquest article, tot i que no sé si és encertat qualificar d'"anècdota" el que, per bé que residual, han implicat de dolorosa exhibició de tot això que denuncio.
El primer en el temps d'aquests fets recents ha estat el menyspreu que alguns i algunes van exhibir públicament e relació a Pau Donés, arran la seva trista mort, sota l'argument que "com no cantava en català no se'l considerava propi o dels seus, català".
El segon fet foren una sèrie de retrets que alguns energúmens van llençar contra la grandíssima i sempre admirada Bea Talegón perquè quan participava de tertúlies a TV3 no s'expressava en català.
El tercer l'hem tingut arran l'emissió de la sèrie de ficció Drama per TV3, i el fet que, al costat del català, també s'hi faci servir el castellà.
El quart ha estat arran la lamentable intervenció al parlament de la consellera de cultura, incapaç, per defensar el català en el que és un objectiu compartit, d'assumir la nostra realitat, respectar-la i processar-la en un discurs inclusiu, també des del punt de vista lingüístic.
A LA BESTRETA, LES CONCLUSIONS:
Insòlitament, avui començarem per les conclusions o afirmacions clau per a qualsevol anàlisi sobre la situació del català, a partir de les dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics, una macroenquesta que es fa cada 5 anys, amb 9.000 enquestes (l'enquesta més important, més gran, que es fa a Catalunya). És l'instrument clau per a una mesura científica dels usos lingüístics -i la seva evolució- a Catalunya.
- és fals que el català retrocedeixi. El català és l'única llengua, a Catalunya, que guanya parlants habituals i persones que l'assumeixen com la seva llengua d'identificació.
- la situació del català, la realitat lingüística de Catalunya no pot estudiar-se, no pot ser entesa sense abans haver estudiat la realitat demogràfica de Catalunya i haver-la entès, amb totes les seves implicacions.
Som-hi amb l'anàlisi de les dades que em permeten arribar categòricament a aquestes conclusions!
DEMOGRAFIA
Comencem pel segon punt, per unes notes sobre la realitat social i nacional catalana, des del punt de vista demogràfic.
Mireu, som el país que som, i som com som per tot el que hem patit, viscut i evolucionat al llarg de la nostra història. La Nació que som, la societat que forma aquesta realitat nacional de la Catalunya d'avui en dia no és la que era fa 40 anys, ni la que era fa 100 anys.
Potser fa 100 anys la majoria de la societat catalana havia nascut a Catalunya, i allò es reflectia en com era aquella societat, com era aquella Nació.
100 anys després, a banda de multitud de fets històrics i de tot tipus, la societat catalana ha viscut, en termes demogràfics, dos grans impactes, que ens han fet com ara mateix som, que han configurat la realitat social del nostre país, la Nació que som.
Aquests dos impactes són, per una banda, el gran moviment migratori procedent d'arreu de l'estat cap a Catalunya dels anys 60 i 70, i per una altra banda la segona gran onada migratòria que tingué lloc entre el 2000 i el 2010, on més d'un milió de persones varen arribar al nostre país procedents de tots els continents del Planeta.
Pensem, per dimensionar, que sobre la realitat de la Catalunya de finals del s.XX, de 6 milions d'habitants, en 10 anys s'assumí la integració d'un milió més de persones. Pocs, per no dir cap, país del món ha tingut uns fluxes migratoris tan forts, d'aquest volum.
I ens hem de sentir orgullos d'haver-ho gestionat com ho hem fet. I, alhora, tot això, tots aquests fluxes, ens han fet com ara som, expliquen la nostra realitat social.
I quina és aquesta realitat? Doncs que el 60% dels ciutadans de Catalunya som fills de la immigració.
Aquesta és la nostra realitat. Les coses han anat així. I que les coses hagin anat així explica com som.
L'altre dia, treballant unes altres estadístiques, em va impressionar que en cent anys l'esperança de vida havia crescut 30 anys. És impossible treballar sobre la realitat social que avui som amb els paràmetres de fa 100 anys, quan l'esperança mitjana de vida era 30 anys inferior. Les societats evolucionem i som diferents de com ho érem fa 100 o 200 anys. I a l'igual que les societats, també evolucionem les nacions. Allò que ens defineix i ens reconeix com a Nació és la voluntat de ser, és la societat que som, no un retrat del passat sense cap connexió amb els nostres dies.
I des del punt de vista lingüístic, com som? Aquesta societat catalana d'avui en dia, com és? Què ens explica de la nació que som?
Doncs les dades són del tot contundents:
- el castellà és la llengua inicial (la primera llengua que has parlat, la que per tant està vinculada directament al fet familiar i demogràfic) del 52,7% dels ciutadans de Catalunya
- el català és la llengua inicial del 31,5% dels ciutadans de Catalunya
Aquesta és la nostra realitat lingüística, des d'un punt de vista totalment neutre, és a dir, únicament vinculat a la demografia. Som així perquè la història, tot el que hem viscut i tot el que ha passat ens ha fet així.
Hi ha per tant un primer punt que cal plantejar ara mateix: o ens acceptem com som, acceptem aquesta realitat demogràfica i lingüística, sobre la que la nostra societat es construeix i ha de desenvolupar totes les seves polítiques, aspiracions i ambicions... o ens neguem a nosaltres mateixos i a la nostra realitat, i llavors ja m'explicareu què és el que voleu fer...
Si ens acceptem com som, podem passar al punt següent, que és com es configura i evoluciona la llengua catalana a partir d'aquest moment zero de caràcter demogràfic, que ens explica com som.
Tanmateix el problema és que tenim massa gent que o ignora o nega aquesta realitat. Tenim massa gent per a la qual tot anàlisi no parteix d'aquesta realitat, sinó d'una realitat inexistent avui en dia. No, la Catalunya del 2020 no és la Catalunya del s.XIX. Hem canviat molt. La història, la demografia, la nostra evolució ens ha fet, com hem vist més amunt, molt diferents de com érem fa 100 anys.
I en aquesta ignorància o negació de la realitat social i nacional que som, el que és inadmissible és la intolerància que uns pocs exhibeixen no situant-nos a tots els ciutadans de Catalunya al mateix nivell, en un mateix pla de drets polítics i de configuració de la realitat nacional catalana, fent discursets que situen origen i llengua en nivells diferents de la nostra realitat.
Aquest personal són, de fet, un dels màxims triomfs del discurs desintegrador socialment i nacionalment que han predicat els de Ciutadans des del seu origen. Ara resulta que tenim, des d'unes presumptes posicions independentistes, alguns descerebrats que, com els de Ciutadans, ordenen la societat catalana en funció dels nostres orígens. Demencial.
LA INDISCUTIBLE EVOLUCIÓ POSITIVA DEL CATALÀ: LES DADES QUE DEMOSTREN QUE ÉS L'ÚNICA LLENGUA QUE CREIX EN ÚS I EN IDENTIFICACIÓ
Sí, el català és la llengua pròpia de Catalunya, des d'un punt de vista històric i geogràfic. I així ho recull l'Estatut. I català i castellà són llengües oficials a Catalunya.
I sí, així com el català era, fa 100 anys, la llengua inicial de la pràctica totalitat de catalans, com hem evolucionat ens ha portat a que ara el castellà sigui la llengua inicial del 53% de nosaltres, mentre que el català és la llengua inicial d'un 31,5%
És a dir, el castellà forma part de la nostra realitat social i nacional. Som així.
I el català? Doncs bé, si la història ens ha fet com som, ningú no pot negar que la història també és el que ha portat el català a aquesta situació de permanent persecució i intents de genocidi lingüístic que sistemàticament ha perpetrat l'estat espanyol des del 1714.
Però el català ha sobreviscut. Contra tot, ha sobreviscut, perquè la gent sempre, en tots aquests anys de persecució, l'ha fet seu. I això és el que ha permès que el català hagi arribat als nostres dies.
Fa més de 300 anys que el català té un estat en contra. I ara volem ja d'una vegada per totes, per al català, un estat a favor. Això és el que ens permetrà garantir plenament el seu futur i la seva homologació amb la resta de llengües del món.
El català és la llengua que necessita protecció i suport. Però el castellà no és cap enemic del català. L'enemic del català només ho és l'estat espanyol. El castellà forma part de la nostra realitat nacional, i no és cap amenaça, sinó una riquesa, un element inclusiu i descriptiu de la nova nació que som.
Mentre no assolim ser República Catalana, com evoluciona el català? Quin és el present i el futur de la nostra llengua?
Doncs en contra del que diuen tot aquest exèrcit de profetes de l'apocalipsi lingüístic en relació al català, la seva evolució és positiva.
El català és l'única llengua que, a Catalunya, creix, guanya parlants habituals i persones que l'assumeixen com la seva llengua d'identificació.
Fixem-nos en algunes dades:
- el català és la llengua inicial del 31,5% de la població, però esdevé la llengua d'identificació (la que s'assumeix com a pròpia, amb pràcticament iguals dades en llengua habitual -la que es parla habitualment-) per al 36,3% de la població, i per a un 6,9% que ho és conjuntament amb el castellà.
- el castellà és la llengua inicial del 52,7%, però passa a ser llengua d'identificació per a un 46,6%
És a dir, la demografia (la nostra història) ens ha portat a que el català sigui la primera llengua del 31,5%, 21 punts per sota de la població que tenim el castellà com a llengua inicial (53%).
Així és com som. Sobre com som, sobre com ens ha portat a ser la història, no hi podem fer res (excepte, i llavors caldria que qui hi defensi ho expliqui així, que a tots els fills de la immigració se'ns vulguin treure els drets polítics, i se'ns consideri, com tanta gent m'ha dit avui, "colons")
Però siguem positius i no pensem que l'aliança entre Ciutadans i aquest independentisme que ens vol segregar per origen i llengua, té cap possibilitat. Passem d'ells.
És, doncs, a partir d'aquest punt en el que es determinen el que són els factors demogràfics que defineixen una societat, quan entren en acció, en relació a la llengua, els mecanismes socials del nostre país: l'escola, la cultura, l'educació, TV3, l'economia, la inserció laboral, el compromís social i nacional, etc.
I aquesta Nació que som, en la que creixem, en la que ens eduquem, en la que ens relacionem, ens porta a que d'aquell 31,5% que tenien el català com a llengua inicial, es passi a que el català sigui la llengua d'identificació per a un 42,2% de la població. I el castellà que era la llengua inicial d'un 52,7% de nosaltres, esdevé la llengua d'identificació (la considerada com a pròpia) per a un 46,6% dels catalans.
Ho repetiré tantes vegades com calgui: el català és, a Catalunya, l'única llengua que creix, que guanya parlants habituals i que guanya identificació, fins al punt que, un cop s'activen els mecanismes socials, aquells 21 punts de diferència, per sota, del català en relació al castellà, vinculats estrictament a la nostra història i demografia, es redueixen a 4,4 punts.
I fixeu-vos en una altra evidència de que els nostres mecanismes socials afavoreixen el català, a partir del que és la realitat lingüística derivada de la demografia: el 87,1% dels nascuts a Catalunya tenen coneixement del català en totes les habilitats (entendre'l, parlar-lo i escriure'l).
Això a les dades IDESCAT de 2018. Al 2013 era un 83,7% dels nascuts a Catalunya que tenien aquest coneixement del català en totes les seves habilitats. És a dir, aquests 4 punts de millora del 2013 al 2018 són una evidència que el sistema funciona, i enforteix el català.
Si mirem, per a aquesta mateixa dada, el coneixement del català en totes les habilitats en relació als ciutadans de Catalunya nascuts a la resta de l'estat, veiem que és només d'un 27%. Per què? Perquè la població nascuda a la resta de l'estat és la que va arribar durant els fluxos migratoris dels 60 i 70, que no va poder ser escolaritzada, i que és una població envellida. Però els seus fills i nets, ja nascuts a CAT, sí entenen, parlen i escriuen el català.
I que l'escola i el model social català funciona també en tenim una evidència amb les dades, per a aquest mateix indicador, de la població nascuda a l'estranger, és a dir, del flux migratori del 2000 al 2010: un 35,2% tenen coneixement del cat en totes les seves habilitats. Fa 5 anys era un 31,4%. Aquesta onada migratòria és població molt jove, que ha pogut ser escolaritzada ràpidament, que ha tingut mecanismes d'inserció social molt millors... i que funcionen. En 5 anys millora de 4 punts.
Per tant, és totalment fals que el català reculi.
El català és l'única llengua que creix al nostre país, en coneixement, en esdevenir llengua habitual i llengua d'identificació. Els mecanismes socials funcionen i modifiquen a favor del català la situació lingüística derivada de la nostra realitat demogràfica. I és que és en la demografia on el català és més feble, està en una situació de més vulnerabilitat.
Els mecanismes d'inserció social no són ràpids, i ja ha estat un autèntic miracle, una proesa, com el nostre país ha integrat aquest milió de nous catalans arribats en 10 anys, que sobre els 6 milions inicials d'habitants de CAT, és el flux migratori més gran del planeta.
Hem vist que els mecanismes socials d'integració funcionen, però al mateix temps tenim prou dades com per saber que si, per exemple, en aquesta dècada que acabem de començar, Catalunya tingués un nou flux migratori del volum de l'última, des del punt de vista lingüístic el català es podria situar com la llengua inicial de només 1 de cada 4 catalans.
Si els propers anys la demografia a Catalunya no pateix cap nova sacsejada el català seguirà creixent socialment, en coneixement, ús i assumpció com a llengua d'identificació.
Ciutadans, amb la seva croada contra la immersió lingüística i TV3 tot això ho sabia, i per això ha combatut des del primer dia aquests instruments fonamentals d'integració nacional i de creixement del català.
Curiosament, com deia abans, la novetat és que ara també tenim, presumptament des de posicions independentistes, alguns que tenen idèntics plantejaments que els de C's: negar la nostra realitat nacional, social i demogràfica, situar les llengües en conflicte i mostrar-se intolerants en comptes de facilitadors de tots aquests mecanismes d'integració que ja hem vist funcionen.
El deliri ja arriba quan aquest personal, per sort tan minoritari com sorollós, vol tractar el castellà com una llengua a "eliminar" de la nostra realitat.
A veure, per l'amor de Déu, una llengua que és la inicial del 53% de nosaltres, mentre que el català és la llengua inicial del 31,5%, de debò penseu que no és una llengua que forma part de la nostra identitat, de la nostra realitat social i nacional?
És per flipar.
Català i castellà són la realitat lingüística de la nostra nació.
El català, com a llengua minoritzada, necessita del màxim suport possible, i aquest suport només el podrem garantir plenament esdevenint un estat independent. Però mai podrem ser independents si no assumim la nostra realitat, com som, com hem evolucionat, i ho celebrem com una riquesa excepcional que tenim, i ens estimem, i a la que mai voldrem renunciar.
Fer de C's però a l'inrevés és el més demencial que podria fer l'independentisme.
Si mai tots aquests que malgrat el castellà sigui una realitat lingüística i social tan important per explicar com som, imposessin el seu discurs castellanofòbic, seria el triomf pòstum de C's i el fet definitiu que ens allunyaria de la independència per moltes generacions. Una consellera de cultura dient que només català és llengua pròpia de Catalunya, que és la llengua inicial del 31,5% de la població, i que només compartiria això de ser "pròpia" amb l'aranès, que ho seria del 0,01% de la població, i que no ho és el castellà, que és la llengua inicial del 53% de nosaltres, i que el castellà està al mateix nivell que les altres 300 llengües que es parlen a Catalunya és una consellera de cultura que no ha entès res del país al que serveix, de les persones per a les que treballa.
No hi ha cap futur possible sense assumir-nos com som.
No podem pensar en el futur de la nostra Nació sense assumir com és la nostra Nació
A mi m'és igual com conceptualitzem la nostra realitat lingüística, en termes d'oficialitat o de conceptes com "pròpia". El que no m'és igual, gens igual, són tres coses:
Hem vist que els mecanismes socials d'integració funcionen, però al mateix temps tenim prou dades com per saber que si, per exemple, en aquesta dècada que acabem de començar, Catalunya tingués un nou flux migratori del volum de l'última, des del punt de vista lingüístic el català es podria situar com la llengua inicial de només 1 de cada 4 catalans.
Si els propers anys la demografia a Catalunya no pateix cap nova sacsejada el català seguirà creixent socialment, en coneixement, ús i assumpció com a llengua d'identificació.
Ciutadans, amb la seva croada contra la immersió lingüística i TV3 tot això ho sabia, i per això ha combatut des del primer dia aquests instruments fonamentals d'integració nacional i de creixement del català.
Curiosament, com deia abans, la novetat és que ara també tenim, presumptament des de posicions independentistes, alguns que tenen idèntics plantejaments que els de C's: negar la nostra realitat nacional, social i demogràfica, situar les llengües en conflicte i mostrar-se intolerants en comptes de facilitadors de tots aquests mecanismes d'integració que ja hem vist funcionen.
El deliri ja arriba quan aquest personal, per sort tan minoritari com sorollós, vol tractar el castellà com una llengua a "eliminar" de la nostra realitat.
A veure, per l'amor de Déu, una llengua que és la inicial del 53% de nosaltres, mentre que el català és la llengua inicial del 31,5%, de debò penseu que no és una llengua que forma part de la nostra identitat, de la nostra realitat social i nacional?
És per flipar.
Català i castellà són la realitat lingüística de la nostra nació.
El català, com a llengua minoritzada, necessita del màxim suport possible, i aquest suport només el podrem garantir plenament esdevenint un estat independent. Però mai podrem ser independents si no assumim la nostra realitat, com som, com hem evolucionat, i ho celebrem com una riquesa excepcional que tenim, i ens estimem, i a la que mai voldrem renunciar.
Fer de C's però a l'inrevés és el més demencial que podria fer l'independentisme.
Si mai tots aquests que malgrat el castellà sigui una realitat lingüística i social tan important per explicar com som, imposessin el seu discurs castellanofòbic, seria el triomf pòstum de C's i el fet definitiu que ens allunyaria de la independència per moltes generacions. Una consellera de cultura dient que només català és llengua pròpia de Catalunya, que és la llengua inicial del 31,5% de la població, i que només compartiria això de ser "pròpia" amb l'aranès, que ho seria del 0,01% de la població, i que no ho és el castellà, que és la llengua inicial del 53% de nosaltres, i que el castellà està al mateix nivell que les altres 300 llengües que es parlen a Catalunya és una consellera de cultura que no ha entès res del país al que serveix, de les persones per a les que treballa.
No hi ha cap futur possible sense assumir-nos com som.
No podem pensar en el futur de la nostra Nació sense assumir com és la nostra Nació
A mi m'és igual com conceptualitzem la nostra realitat lingüística, en termes d'oficialitat o de conceptes com "pròpia". El que no m'és igual, gens igual, són tres coses:
- que el català és la llengua que necessita la nostra protecció, perquè només nosaltres la podem protegir
- que el castellà, llengua inicial per a més de la meitat de nosaltres forma part de la nostra identitat, de com som, de com ens expliquem
- que no hi ha cap futur possible sense acceptar-nos com som, sense reconèixer-nos com som. L'enemic del català ha estat sempre l'estat espanyol i la seva persecució de la nostra llengua. El castellà, com a llengua, no és cap enemic del català, i les evidències que el català és l'única llengua que a Catalunya creix com a llengua d'ús i d'identificació, són aclaparadores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada