Més d'un cop m'heu sentit dir que els qui destinem una part del nostre temps a fer anàlisi política, com és el meu cas, des de fot ja més anys dels que recordo, d'alguna manera estem obligats a ser transparents amb els compromisos o posicionaments polítics que adquirim.
Des d'aquest punt de vista em plau informar-vos a tots els meus lectors que m'he fet de Junts, m'hi he associat i ja he participat en els processos interns de votació.
És la tercera vegada a la meva vida, des de l'any 84 que vaig començar la meva militància indepe, que em faig d'un partit polític.
Com ja molts de vosaltres sabeu vaig començar a militar a la Crida a la Solidaritat. Era l'any 84. Vaig tenir la sort de tenir uns lideratges com els de l'Àngel Colom i en Jordi Sànchez, dels que vaig aprendre molt.
El 1987 hi va haver la Crida Nacional a ERC, i hi vaig participar. I em vaig fer d'ERC. El primer carnet de partit polític que tenia. Com que érem joves, bàsicament vam desenvolupar la nostra activitat militant a les JERC.
Alguns dels companys que vaig conèixer ja a les JERC estudiaven, com jo, a la Facultat de Dret de la UB, i eren de la FNEC. Me'n vaig fer. I vaig acabar abocant totes les meves energies al sindicalisme estudiantil independentista de la FNEC, de la que vaig ser coordinador de la UB.
En algun moment d'aquells anys em vaig desconnectar d'ERC, i em vaig donar de baixa.
A començaments dels 90s, amb altres companys, vam fundar el Casal Independentista de Les Corts, una experiència d'independentisme de base, transversal i d'activisme local que vam impulsar seguint l'exemple dels companys de Sants. Vam ser els dos primers casals d'aquest tipus.
En aquella època (fins finals 92) també feia de coordinador tècnic del Comitè Olímpic de Catalunya, pel reconeixement internacional de l'esport català, de cara als Jocs del 92.
La segona meitat dels 90s vaig dedicar el temps que abans no havia pogut dedicar a completar el meu CV acadèmic (diploma d postgrau i 2 màsters) i professional, via oposicions, a l'àmbit universitari.
Al 2003 vaig participar de la creació i posada en marxa de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació), de la que en vaig ser vicepresident.
A tot això, jo sempre havia continuat votant ERC. I així va ser fins el segon tripartit, quan ERC regala la presidència a Montilla. Llavors em desconecto de tot políticament, passant a viure amb intensitat la meva afició pel Barça. I activo un blog on començar a abocar tot el que em passava pel cap. Llavors Carretero planta cara a la direcció tripartita d'ERC, i amb molts altres blogaires del moment, li donem suport. Però no pot amb l'oficialisme.
El 2009 Reagrupament es converteix en partit polític, i m'implico del tot en la seva fundació. És la segona vegada que tenia un carnet de partit polític a les mans.
Però duraria poc. Per coses que ara no venen al cas, tot i haver estat escollit membre de la directiva, el 2010 vam plegar.
Molts dels meus companys van participar de la creació de Solidaritat, amb en Jan Laporta. Però jo no ho vaig veure clar, o estava cansat del tema partits, i no no hi vaig participar. Aquell fugaç carnet de Rcat havia estat el segon en la meva trajectòria vital i política, i des d'aquell 2010 i fins ara, que m'he fet de Junts, l'últim.
A nivell cívic vam seguir impulsant l'incipient moviment blocaire, amb la posada en marxa de BAT BLOCS (Blogs Against Tripartit), un espai amb desenes de blocaires implicats als que ens unia ser conscients de la catàstrofe nacional que era el Tripartit, que denunciàvem amb el nostre activisme blocaire.
En aquells anys també em vaig implicar com a voluntari a les consultes per la independència que s'havien iniciat a Arenys. ja fos en tasques de seguretat, com a la Garrotxa nord, o més en tot el procés com a Cornellà o Barcelona. I d'alguna manera situat en aquest entorn d'activisme, el 2009 també vaig participar en l'organtizació de la històrica mani dels Deu mil a Brussel·les.
Al costat de tot això, també em vaig implicar en iniciatives de memòria història i democràtica, com la relativa a la preservació de les restes dels combatents de la batalla de l'Ebre, de la memòria de l'independentisme des de l'època de la república, guerra civil i franquisme, i en commemoracions com la del Corpus de Sang o l'homenatge als Germans Badia.
El 2012 vaig començar a participar en el procés fundacional de l'ANC, primer de tot com a voluntari en temes de seguretat (p.ex. a la mani Onze 2012 o a l'assemblea fundacional al Palau Sant Jordi, Via Catalana, Concert per la Llibertat Camp Nou, etc).
La major implicació -en tots els sentits- em portaria fins a ser escollit Secretari Nacional, tot i que amb mandat molt breu, perquè vaig plegar després d'unes potser poc afortunades declaracions personals, tot i que del tot correctes en allò que denunciava a nivell personal.
El 9N, vaig participar com a Gestor de Procés al barri on havia crescut, Sant Ildefons, a Cornellà. I també l'1-0, al mateix barri, a Sant Ildefons.
Des del segon tripartit d'ERC, amb Montilla, no havia tornat a votar ERC.
Des d'aquest punt de vista em plau informar-vos a tots els meus lectors que m'he fet de Junts, m'hi he associat i ja he participat en els processos interns de votació.
És la tercera vegada a la meva vida, des de l'any 84 que vaig començar la meva militància indepe, que em faig d'un partit polític.
Com ja molts de vosaltres sabeu vaig començar a militar a la Crida a la Solidaritat. Era l'any 84. Vaig tenir la sort de tenir uns lideratges com els de l'Àngel Colom i en Jordi Sànchez, dels que vaig aprendre molt.
El 1987 hi va haver la Crida Nacional a ERC, i hi vaig participar. I em vaig fer d'ERC. El primer carnet de partit polític que tenia. Com que érem joves, bàsicament vam desenvolupar la nostra activitat militant a les JERC.
Alguns dels companys que vaig conèixer ja a les JERC estudiaven, com jo, a la Facultat de Dret de la UB, i eren de la FNEC. Me'n vaig fer. I vaig acabar abocant totes les meves energies al sindicalisme estudiantil independentista de la FNEC, de la que vaig ser coordinador de la UB.
En algun moment d'aquells anys em vaig desconnectar d'ERC, i em vaig donar de baixa.
A començaments dels 90s, amb altres companys, vam fundar el Casal Independentista de Les Corts, una experiència d'independentisme de base, transversal i d'activisme local que vam impulsar seguint l'exemple dels companys de Sants. Vam ser els dos primers casals d'aquest tipus.
En aquella època (fins finals 92) també feia de coordinador tècnic del Comitè Olímpic de Catalunya, pel reconeixement internacional de l'esport català, de cara als Jocs del 92.
La segona meitat dels 90s vaig dedicar el temps que abans no havia pogut dedicar a completar el meu CV acadèmic (diploma d postgrau i 2 màsters) i professional, via oposicions, a l'àmbit universitari.
Al 2003 vaig participar de la creació i posada en marxa de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació), de la que en vaig ser vicepresident.
A tot això, jo sempre havia continuat votant ERC. I així va ser fins el segon tripartit, quan ERC regala la presidència a Montilla. Llavors em desconecto de tot políticament, passant a viure amb intensitat la meva afició pel Barça. I activo un blog on començar a abocar tot el que em passava pel cap. Llavors Carretero planta cara a la direcció tripartita d'ERC, i amb molts altres blogaires del moment, li donem suport. Però no pot amb l'oficialisme.
El 2009 Reagrupament es converteix en partit polític, i m'implico del tot en la seva fundació. És la segona vegada que tenia un carnet de partit polític a les mans.
Però duraria poc. Per coses que ara no venen al cas, tot i haver estat escollit membre de la directiva, el 2010 vam plegar.
Molts dels meus companys van participar de la creació de Solidaritat, amb en Jan Laporta. Però jo no ho vaig veure clar, o estava cansat del tema partits, i no no hi vaig participar. Aquell fugaç carnet de Rcat havia estat el segon en la meva trajectòria vital i política, i des d'aquell 2010 i fins ara, que m'he fet de Junts, l'últim.
A nivell cívic vam seguir impulsant l'incipient moviment blocaire, amb la posada en marxa de BAT BLOCS (Blogs Against Tripartit), un espai amb desenes de blocaires implicats als que ens unia ser conscients de la catàstrofe nacional que era el Tripartit, que denunciàvem amb el nostre activisme blocaire.
En aquells anys també em vaig implicar com a voluntari a les consultes per la independència que s'havien iniciat a Arenys. ja fos en tasques de seguretat, com a la Garrotxa nord, o més en tot el procés com a Cornellà o Barcelona. I d'alguna manera situat en aquest entorn d'activisme, el 2009 també vaig participar en l'organtizació de la històrica mani dels Deu mil a Brussel·les.
Al costat de tot això, també em vaig implicar en iniciatives de memòria història i democràtica, com la relativa a la preservació de les restes dels combatents de la batalla de l'Ebre, de la memòria de l'independentisme des de l'època de la república, guerra civil i franquisme, i en commemoracions com la del Corpus de Sang o l'homenatge als Germans Badia.
El 2012 vaig començar a participar en el procés fundacional de l'ANC, primer de tot com a voluntari en temes de seguretat (p.ex. a la mani Onze 2012 o a l'assemblea fundacional al Palau Sant Jordi, Via Catalana, Concert per la Llibertat Camp Nou, etc).
La major implicació -en tots els sentits- em portaria fins a ser escollit Secretari Nacional, tot i que amb mandat molt breu, perquè vaig plegar després d'unes potser poc afortunades declaracions personals, tot i que del tot correctes en allò que denunciava a nivell personal.
El 9N, vaig participar com a Gestor de Procés al barri on havia crescut, Sant Ildefons, a Cornellà. I també l'1-0, al mateix barri, a Sant Ildefons.
Des del segon tripartit d'ERC, amb Montilla, no havia tornat a votar ERC.
En termes de vot, de felicitat per la papereta que tenia a les mans, Junts pel Sí, el 27S del 2015, ha estat el que d'alguna manera jo sempre he volgut. Tristament, va durar poc.
Vist des d'ara, tot el que va del 9N fins el 21D 2017 ho recordo com un no parar. Non Stop.
Vist des d'ara, tot el que va del 9N fins el 21D 2017 ho recordo com un no parar. Non Stop.
Del gener 2018 fins ara podríem resumir-ho en dos eixos:
Fer-me de Junts
Quan el President Puigdemont va anunciar que es posava en marxa una nova proposta política vaig tenir claríssim, des del primer moment, que me'n faria.
I així ho vaig fer. M'hi vaig afiliar. Tercera vegada a la meva vida que em donava d'alta en un partit polític.
Junts ha nascut en unes circumstàncies molt complicades. I des de tots els punts de vista: líders a la presó i a l'exili, sabotatges interns de la direcció de Pdecat, les limitacions de fer-ho en plena pandèmia Covid-19, ser sempre l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, etc.
Però avui, quan estava marcant els vots dels diferents membres de la direcció que votava telemàticament, no he pogut evitar sentir un gran orgull pel que estava fent. Tants noms amb els que he compartit tant. Tants noms que per a mi representen molt.
Començant pel President Puigdemont, que és el més gran lideratge que té el nostre país i el moviment independentista.
Seguint pel Jordi Sànchez, que em va obrir la porta de la seu de la Crida, l'any 1984, quan vaig anar-hi a fer-me'n, i amb qui tant i tant hem compartit.
Quin luxe i quin honor poder votar per a aquesta direcció gent tan extraordinàriament compromesa i preparada a la vicepresidència, com els estimadíssims Jordi Turull, Elsa Artadi i Josep Rius. I el mateix sentiment votant la resta de membres de la direcció, com el tan gran com jove Aleix Sarri (un dels caps polítics més ben "moblats i estructurats" del nostre país), com en Marcel Padrós (tan discret com imprescindible), com l'estimadíssima Míriam Nogueras, que sempre hi és, com aquest exemple per a tots que és la sòlida acció política de la Gemma Geis, com la incansable Aurora Madaula i com aquest lideratge descomunal, excepcional, de la Laura Borràs, única, sòlida, valenta... i per tot això odiada i perseguida per aquest estat demofòbic.
Aquest 2020 fa 36 anys que vaig iniciar la meva militància independentista. Com heu pogut veure, gairebé sempre en militància de base, anònima, pel que calgui. 36 anys d'encerts i d'errors, suposo, perquè cap de nosaltres som infal·libles. 36 anys d'honestedat plena en la lluita: per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi, que deia l'exemplar militant Antoní Masseguer.
Anar-hi sempre. Perquè sense anar-hi sempre, impossible vèncer.
- participar en tot el que podia en els moviments de solidaritat contra la repressió a l'independentisme, a tots els nivells, assumint que mai, ni un sol dia, podia deixar de pensar en la injustícia que estava patint tantíssima gent, començant per presos i exiliats.
- digerir com he pogut que l'1-0 no vam poder assolir els nostres objectius, malgrat l'extraordinària, excepcional, implicació de tothom, mobilització popular i gestió tècnica del procés per fer-lo possible. I dic digerir com he pogut perquè tot i que no és fins ara que tenim evidències rotundes de tot el que va passar, i malgrat entrar com entrava als nostres "plans" que no ens en sortíssim, és molt i molt trist que això passés per la falta d'unitat interna, per no tenir blindades les confiances entre tots els actors.
- digerir com he pogut que l'1-0 no vam poder assolir els nostres objectius, malgrat l'extraordinària, excepcional, implicació de tothom, mobilització popular i gestió tècnica del procés per fer-lo possible. I dic digerir com he pogut perquè tot i que no és fins ara que tenim evidències rotundes de tot el que va passar, i malgrat entrar com entrava als nostres "plans" que no ens en sortíssim, és molt i molt trist que això passés per la falta d'unitat interna, per no tenir blindades les confiances entre tots els actors.
Fer-me de Junts
Quan el President Puigdemont va anunciar que es posava en marxa una nova proposta política vaig tenir claríssim, des del primer moment, que me'n faria.
I així ho vaig fer. M'hi vaig afiliar. Tercera vegada a la meva vida que em donava d'alta en un partit polític.
Junts ha nascut en unes circumstàncies molt complicades. I des de tots els punts de vista: líders a la presó i a l'exili, sabotatges interns de la direcció de Pdecat, les limitacions de fer-ho en plena pandèmia Covid-19, ser sempre l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, etc.
Però avui, quan estava marcant els vots dels diferents membres de la direcció que votava telemàticament, no he pogut evitar sentir un gran orgull pel que estava fent. Tants noms amb els que he compartit tant. Tants noms que per a mi representen molt.
Començant pel President Puigdemont, que és el més gran lideratge que té el nostre país i el moviment independentista.
Seguint pel Jordi Sànchez, que em va obrir la porta de la seu de la Crida, l'any 1984, quan vaig anar-hi a fer-me'n, i amb qui tant i tant hem compartit.
Quin luxe i quin honor poder votar per a aquesta direcció gent tan extraordinàriament compromesa i preparada a la vicepresidència, com els estimadíssims Jordi Turull, Elsa Artadi i Josep Rius. I el mateix sentiment votant la resta de membres de la direcció, com el tan gran com jove Aleix Sarri (un dels caps polítics més ben "moblats i estructurats" del nostre país), com en Marcel Padrós (tan discret com imprescindible), com l'estimadíssima Míriam Nogueras, que sempre hi és, com aquest exemple per a tots que és la sòlida acció política de la Gemma Geis, com la incansable Aurora Madaula i com aquest lideratge descomunal, excepcional, de la Laura Borràs, única, sòlida, valenta... i per tot això odiada i perseguida per aquest estat demofòbic.
Aquest 2020 fa 36 anys que vaig iniciar la meva militància independentista. Com heu pogut veure, gairebé sempre en militància de base, anònima, pel que calgui. 36 anys d'encerts i d'errors, suposo, perquè cap de nosaltres som infal·libles. 36 anys d'honestedat plena en la lluita: per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi, que deia l'exemplar militant Antoní Masseguer.
Anar-hi sempre. Perquè sense anar-hi sempre, impossible vèncer.
I és curiós...
Aquells anys de la dècada dels 80 que vaig començar a militar a l'independentisme, si m'haguessin preguntat si veia possible la independència, hauria dit que no, que jo potser no la veuria, però que treballàvem sense descans perquè altres la poguessin veure. Érem poca cosa més que testimonials. I ara, mira, sumem la majoria absoluta al Parlament i hem arribat més lluny que mai. Si hi hagués una màquina del temps que pogués portar algun d'aquells militants dels 80 als nostres dies, fliparia. Ens escridassaria que endavant, que ja ho tenim! I tindria raó.
I és curiós...
Ara, aquests dies, essent això raó, que hem arribat més lluny que mai, també tinc plena consciència de que per a que la meva generació, jo -si em permeteu personalitzar- pugui veure la independència, estigui en condicions de fer la independència, cal que aquest naixent moviment polític de Junts esdevingui el clarament majoritari a les properes eleccions al Parlament, siguin quan siguin.
Per poder estar en condicions de fer la independència ens necessitem tots: la gent que s'aplega al voltant de Junts, la que s'aplega al voltant d'ERC i la que s'aplega al voltant de la CUP.
Però per poder fer la independència, només si Junts lidera amb força serà possible.
I sembla que el moviment independentista ho està veient.
Hem viscut uns mesos horrorosos, atrapats en la doble evidència del moviment independentista a la que ens abocava ERC:
Aquest escenari ens abocava, inapel·lablement, a que la meva generació no pogués veure la independència. Hauríem continuat lluitant, però aquesta estratègia que semblava triomfant d'ERC i Comuns hauria impedit que la meva generació ho veiés. Això és així. Que no ho dubti ningú.
Però des d'aquest juliol, la notícia i el llençament de Junts ha encès llum d'esperança.
Fa només un any totes les enquestes, inclòs el BOP del CEO, projectaven una victòria indiscutible d'ERC sobre JxCAT, amb una forquilla d'11 a 15 diputats més.
I ara, el BOP del CEO que hem conegut aquest juliol, projecta un empat tècnic entre ERC i Junts i això només amb la notícia del llençament del nou projecte polític del President.
Fa només un any l'estratègia d'ERC de liquidar de tot arreu on fos possible a JxCAT els havia funcionat de meravella, només se'ls havia escapat, per un "descuit provocat per l'excés de confiança", la DIBA.
Però en la resta, l'estratègia d'ERC contra JxCAT havia estat implacable i exitosa: havien pogut pactar simultàniament amb la CUP, amb Comuns, amb PSC i fins i tot amb l'extrema dreta franquista de la Terra Alta per fer fora JxCAT de tot arreu on poguessin, i excepte pel descuit de la DIBA, a tot arreu els havia funcionat.
Fa un any a ca n'ERC no s'acabaven el cava
Fa un any, davant aquest escenari, jo m'ho mirava que la meva generació estava clar no veuríem la independència.
Però només un any després, amb el cop de puny damunt la taula del President Puigdemont i la fundació d'aquest nou moviment polític, tot pot haver canviat!
A ERC ja no li surten els números amb els Comuns, pel pacte amb el que volien blindar-se al Govern. I a ca n'ERC han passat del cava al tranquimazíns. Els nervis de la direcció són una evidència.
Potser van treure massa ràpid el cava, no van dissimular prou, i ara la memòria del tripartit, i l'hòstia d'ERC del 2010 després del montillisme, és una imatge que, per més que el fortíssim aparell de xarxes i mitjans de comunicació d'ERC ho intenti, no poden treure de l'imaginari de la gent, de l'independentisme. Ara ERC, Comuns i PSC intenten a la desesperada fer-se els desconeguts, els enfadats entre ells, que no "s'ajuntan"
Però ja és tard. I la proposta de moviment polític trencador, plenament transversal, sense motxilles, i amb un únic objectiu fundacional: fer la independència... sembla ha connectat amb molta gent.
I pel que veig en el meu entorn generacional, ens ha tornat a tots l'esperança de que la nostra generació pugui veure la independència.
Aquells anys de la dècada dels 80 que vaig començar a militar a l'independentisme, si m'haguessin preguntat si veia possible la independència, hauria dit que no, que jo potser no la veuria, però que treballàvem sense descans perquè altres la poguessin veure. Érem poca cosa més que testimonials. I ara, mira, sumem la majoria absoluta al Parlament i hem arribat més lluny que mai. Si hi hagués una màquina del temps que pogués portar algun d'aquells militants dels 80 als nostres dies, fliparia. Ens escridassaria que endavant, que ja ho tenim! I tindria raó.
I és curiós...
Ara, aquests dies, essent això raó, que hem arribat més lluny que mai, també tinc plena consciència de que per a que la meva generació, jo -si em permeteu personalitzar- pugui veure la independència, estigui en condicions de fer la independència, cal que aquest naixent moviment polític de Junts esdevingui el clarament majoritari a les properes eleccions al Parlament, siguin quan siguin.
Per poder estar en condicions de fer la independència ens necessitem tots: la gent que s'aplega al voltant de Junts, la que s'aplega al voltant d'ERC i la que s'aplega al voltant de la CUP.
Però per poder fer la independència, només si Junts lidera amb força serà possible.
I sembla que el moviment independentista ho està veient.
Hem viscut uns mesos horrorosos, atrapats en la doble evidència del moviment independentista a la que ens abocava ERC:
- que la priorirtat d'ERC era únicament acabar, de la manera que fos, per tots els mitjans possibles, amb Puigdemont i el món, l'espai polític de Junts
- que per fer-ho la direcció d'ERC, amb el silenci impotent de la majoria de la base, ho havia apostat absolutament tot al pacte blindat amb els Comuns, a un nou tripartit o quatripartit que tenia ERC i Comuns al Govern, i el suport extern, de com qui no vol la cosa, del PSC. I una CUP que mou peces per poder-hi ser, tot i que sap seria la seva trencadissa definitiva.
- que per fer-ho la direcció d'ERC, amb el silenci impotent de la majoria de la base, ho havia apostat absolutament tot al pacte blindat amb els Comuns, a un nou tripartit o quatripartit que tenia ERC i Comuns al Govern, i el suport extern, de com qui no vol la cosa, del PSC. I una CUP que mou peces per poder-hi ser, tot i que sap seria la seva trencadissa definitiva.
Aquest escenari ens abocava, inapel·lablement, a que la meva generació no pogués veure la independència. Hauríem continuat lluitant, però aquesta estratègia que semblava triomfant d'ERC i Comuns hauria impedit que la meva generació ho veiés. Això és així. Que no ho dubti ningú.
Però des d'aquest juliol, la notícia i el llençament de Junts ha encès llum d'esperança.
Fa només un any totes les enquestes, inclòs el BOP del CEO, projectaven una victòria indiscutible d'ERC sobre JxCAT, amb una forquilla d'11 a 15 diputats més.
I ara, el BOP del CEO que hem conegut aquest juliol, projecta un empat tècnic entre ERC i Junts i això només amb la notícia del llençament del nou projecte polític del President.
Fa només un any l'estratègia d'ERC de liquidar de tot arreu on fos possible a JxCAT els havia funcionat de meravella, només se'ls havia escapat, per un "descuit provocat per l'excés de confiança", la DIBA.
Però en la resta, l'estratègia d'ERC contra JxCAT havia estat implacable i exitosa: havien pogut pactar simultàniament amb la CUP, amb Comuns, amb PSC i fins i tot amb l'extrema dreta franquista de la Terra Alta per fer fora JxCAT de tot arreu on poguessin, i excepte pel descuit de la DIBA, a tot arreu els havia funcionat.
Fa un any a ca n'ERC no s'acabaven el cava
Fa un any, davant aquest escenari, jo m'ho mirava que la meva generació estava clar no veuríem la independència.
Però només un any després, amb el cop de puny damunt la taula del President Puigdemont i la fundació d'aquest nou moviment polític, tot pot haver canviat!
A ERC ja no li surten els números amb els Comuns, pel pacte amb el que volien blindar-se al Govern. I a ca n'ERC han passat del cava al tranquimazíns. Els nervis de la direcció són una evidència.
Potser van treure massa ràpid el cava, no van dissimular prou, i ara la memòria del tripartit, i l'hòstia d'ERC del 2010 després del montillisme, és una imatge que, per més que el fortíssim aparell de xarxes i mitjans de comunicació d'ERC ho intenti, no poden treure de l'imaginari de la gent, de l'independentisme. Ara ERC, Comuns i PSC intenten a la desesperada fer-se els desconeguts, els enfadats entre ells, que no "s'ajuntan"
Però ja és tard. I la proposta de moviment polític trencador, plenament transversal, sense motxilles, i amb un únic objectiu fundacional: fer la independència... sembla ha connectat amb molta gent.
I pel que veig en el meu entorn generacional, ens ha tornat a tots l'esperança de que la nostra generació pugui veure la independència.
Ja ens resignàvem a seguir treballant, a aquest anar-hi i anar-hi perquè les generacions que venen darrere nostre puguin fer i viure la independència, i ara, amb aquest projecte de JUNTS, l'esperança d'anar-hi i anar-hi perquè nosaltres la puguem fer i viure, la independència, torna a vibrar als nostres cors i ens il·lumina els ulls.
Tothom té clar que vol implicar-se fins al moll del l'os, fer tot el que es pugui fer. Més que mai. Perquè ho havíem vist tot perdut, i ara ho veiem tot possible. I ho volem fer possible. I ho farem possible.
I aquest fer-ho possible, aquest fer possible la independència és el que és JUNTS.
Per això me n'he fet. Per això, en 36 anys, és el 3r carnet de partit que tinc, després dels dos primers (ERC i RCat)
SOM-HI!
FEM POSSIBLE LA INDEPENDÈNCIA! GUANYEM LA REPÚBLICA CATALANA!
JUNTS sí que podem generar les condicions per fer la independència, i, entre tots (perquè ens necessitem tots), fer-la!
Tothom té clar que vol implicar-se fins al moll del l'os, fer tot el que es pugui fer. Més que mai. Perquè ho havíem vist tot perdut, i ara ho veiem tot possible. I ho volem fer possible. I ho farem possible.
I aquest fer-ho possible, aquest fer possible la independència és el que és JUNTS.
Per això me n'he fet. Per això, en 36 anys, és el 3r carnet de partit que tinc, després dels dos primers (ERC i RCat)
SOM-HI!
FEM POSSIBLE LA INDEPENDÈNCIA! GUANYEM LA REPÚBLICA CATALANA!
JUNTS sí que podem generar les condicions per fer la independència, i, entre tots (perquè ens necessitem tots), fer-la!
Tenim vides paralel.les i ara m'agrada veure que Junts ens ha tornat les ganes de militar de nou.
ResponEliminaQuanta esperança, il·lusió i força es desprèn en el teu escrit! Tothom l'hauria de llegir. Gràcies. Endavant amb la independència i fem la República Catalana! ✊✌️��
ResponEliminaBé! La il.lusio és un intangible que només té JUNTS
ResponEliminaLa tercera és la bona, Senyor Abad, així que aquesta vegada sí.
ResponElimina