El país d'ahir i el país d'avui, abans i després Covid-19, a través de comparativa enquestes CEO... i PS amb la repressió de sempre

El mes de març d'enguany, tot just iniciat el confinament, vam tenir les dades d'un BOP del CEO el treball de camp del qual s'havia fet tot just abans d'iniciar aquest confinament.

En l'article que vaig fer analitzant-lo, vaig dir això:
"aquesta enquesta, aquest BOP del CEO esdevindrà una peça clau, d'extraordinari valor, per analitzar els canvis a la nostra societat i en nosaltres mateixos que la crisi del coronavirus pugui provocar al país i en nosaltres.

Des d'aquest punt de vista, quan sigui que superem aquesta crisi, demano, suplico, al CEO, que tingui preparada una enquesta, en la que evidentment s'hi plantegin qüestions específiques de la crisi, però que permeti, en molts dels seus elements, comparativa amb el BOP d'avui, per poder dibuixar clarament l'abans i el després de la crisi."

Ara, finals d'octubre del 2020, molts mesos després d'aquell radical confinament, tornem a estar en una situació crítica en relació a la pandèmia Covid-19, i són moltes les veus que diuen que per combatre aquesta segona onada en la que estem instal·lats probablement calgui decretar un nou confinament.

Aquest article d'avui, aquesta anàlisi demoscòpica d'avui de l'enquesta Sociopolítica del CEO d'aquest octubre 2020, segon anàlisi i article que faig d'aquesta enquesta, tindrà un plantejament diferent de les meves habituals anàlisis demoscòpiques, sempre més centrades en qüestions molt polítiques.

En aquest article intentaré fer un primer viatge des d'aquell país d'ahir que retratava el BOP del CEO de març, abans confinament, al país d'avui, després de tots aquests mesos marcats per la pandèmia Covid-19.

Un país diferent, una societat que veu les coses diferents: economia:
El país d'ahir del CEO del març no era un país que llencés coets sobre la situació econòmica de Catalunya, perquè un 42,2% dels enquestats valoraven aquesta situació com a dolenta o molt dolenta, però havia sortit de l'impacte de l'anterior crisi, quan p.ex. l'any 2014 era un 78% dels enquestats que valoraven la situació econòmica com a dolenta o molt dolenta. El país d'ahir havia reduit en més de 30 punts el seu pessimisme sobre la situació econòmica del país.

I ara, al país d'avui que reflecteix aquesta última enquesta del CEO, és un 75,2% de la ciutadania que valora dolenta o molt dolenta la situació econòmica de Catalunya. El Covid-19 ens ha portat en un temps rècord al pessimisme més dur sobre la situació econòmica del nostre país.

Tanmateix, el país d'ahir i el país d'avui segueixen tenint una cosa en comú: sempre valora pitjor la situació econòmica de l'estat espanyol. Quan abans del confinament un 42,2% de la ciutadania valorava la situació de l'economia de Catalunya com a dolenta o molt dolenta, hi havia un 57,6% que valoraven dolenta o molt dolenta la situació econòmica d'Espanya. I ara, mentre la de Catalunya és valorada negativament pel 75,2, la situació d'Espanya és valorada molt negativa pel 86,9%.

És a dir, estem de nou instal·lats en un escenari molt pessimista sobre la situació econòmica.

En el país d'avui, en relació al país d'ahir, un 29,7% dels enquestats diuen que, en aquests pocs mesos, la seva situació econòmica ha empitjorat, és a dir, gairebé un de cada tres catalans han empitjorat la seva situació econòmica, és a dir, les seves vides.

El país d'ahir, el d'avui i el de sempre?
Si en l'avaluació de la situació econòmica del país podem veure-hi reflectides clarament les diferències entre el país d'ahir i el país d'avui, en altres àmbits això no és així, i el país d'ahir i el d'avui se'ns representen pràcticament iguals, sense canvis. I això ens mena a una pregunta de fons: serà el país d'ahir i el d'avui el país de sempre i per sempre?

A què m'estic referint? us preguntareu. Doncs a dues qüestions, dues valoracions sobre dues qüestions molt concretes, però que expliquen moltíssimes coses.

Els que sou lectors habituals de les meves anàlisis ja sabeu sempre faig referència a un "nosaltres", sense el qual no és possible la independència, un nosaltres independentista al que hi hem de ser tots per poder fer la independència.

Doncs mireu, la comparativa del CEO del març, abans pandèmia, i del CEO d'ara, en plena pandèmia, retrata clarament qui forma part d'aquest "nosaltres" per fer la independència i qui forma part del bloc "unionista". I no hi ha cap dubte.

El bloc unionista es retrata a si mateix de la manera com comparteixen entre ells valoració de dues qüestions cabdals del nostre país. Una valoració radicalment diferent a la dels que configurem el "nosaltres" per la independència.

Per al bloc unionista tant els polítics catalans com el Govern de la Generalitat són una merda. I no importa quan llegeixis això. Polítics i govern eren una merda abans de la pandèmia i també ho són ara, per a aquest bloc unionista. Fixeu-vos en qui clarament forma part d'aquest bloc unionista i en la cohesió que té aquest bloc:

• C's suspenien Govern català abans pandèmia (80,9%) i post pandèmia (92,4%), i suspenien polítics catalans abans pandèmia (82,4) i post pandèmia (88,7%)
• PSC: suspenien govern català pre-pandèmia 76,9% i post 71,2%, i suspenien polítics catalans pre pandèmia 65,1% i post 69,2%
• Comuns: suspenien govern català pre-pandèmia 66,5% i post 64,3%, i als polítics 59,5 abans i 60% ara.
• PP suspenien Govern amb 76,7% i suspenen govern ara amb 72,6%, i als polítics catalans (69,8% vs 81,8%)

Clarament C's, PSC, Comuns i PP formen el bloc unionista, el bloc del règim del 78, es configuren i retraten com a bloc a partir de coses tan contundents com és aquesta mateixa valoració hostil al govern de Catalunya i als líders polítics catalans.

I el "nosaltres" independentista es configura i visualitza per una valoració totalment oposada a la del bloc unionista en relació al nostre govern i els nostres líders polítics. Així:

• Junts x Catalunya aprovaven Govern abans pandèmia un 75,1% i post pandèmia un 92,6%, i als polítics catalans els aprovaven abans en un 78,4% i ara amb un 80,4% dels seus votants
• ERC aprovaven abans el Govern amb un 55,5% i ara amb un 69,6%, i als polítics abans pandèmia amb un 69,9% i post amb un 69,3% dels seus votants
• Finalment, la CUP i els seus votants també evidencia formar part d'aquest nosaltres independentista amb un 49,5% que aprovava govern abans i el 64,1% que l'aprova ara, i el 56,1% de votants CUP que aprovava polítics catalans i el 51% que els aprova ara.

És inequívoc: C's, PSC, Comuns i PP formen un bloc cohesionat que suspèn Govern i polítics catalans

Junts per Catalunya, ERC i CUP formen el "nosaltres" independentista, com reflecteix que aproven tots tres a Govern i polítics catalans.

Això és el país d'ahir i el país d'avui.

És evident que per al bloc unionista és igual el que faci el Govern Generalitat i els nostres polítics. Tot, per a ells, sempre és merda. Abans Còvid i ara.

En aquest punt, tanmateix, és quan amb més contundència s'evidencia la farsa dels Comuns, el seu caràcter sectari i la seva repugnant doble moral.

El Gobierno de España és potser un dels governs que pitjor ha gestionat la crisi Covid-19, des de tots els punts de vista. Però per a aquests hipòcrites de la trama dels Comuns, que només un 32,8% aproven el Govern de la Generalitat, un 74,3% dels Comuns aprova al Govern espanyol.

Quina vergonya. Quina farsa. Quin retrat més contundent del caràcter sectari dels Comuns. A CAT, faci el que faci el Govern sempre se'l suspèn, i a ESP, faci el que faci el Gobierno, sempre se l'aprova.

PS: El país d'ahir i el país d'avui, la repressió d'avui i la repressió de sempre:
Aquest article havia d'anar només d'aquestes comparatives entre les enquestes del CEO abans i després de la pandèmia, assenyalant on hem canviat i on tot segueix igual.

Però dolorosament avui ha passat una cosa que m'ha portat a afegir aquest Post Scriptum a l'article comparatiu dels CEOs, però que hi encaixa.

Avui hem tingut, encara estem tenint, una altra demencial operació repressiva contra l'independentisme perpetrada per la Guàrdia Civil, amb uns muntatges policials que farien riure, que serien propis d'una pel·lícula d'humor, de no ser que darrere seu impliquen la detenció, la presó i la persecució de tantes persones.

Avui un altre muntatge de la Guàrdia Civil contra l'independentisme porta més de 10 detinguts, més de 30 escurculls i demencials acusacions de malversació, de confabulació judeomassònica prosoviètica amb la Rússia de Putin, etc etc

Molts dels detinguts són amics i companys de lluita de tota la vida. Són persones i patriotes exemplars. Sento un dolor immens pel que estan patint en aquests moments. Però, alhora, em sento compromès com mai, és a dir, com sempre, a persistir en la lluita per l'únic que pot posar fi a aquesta barbàrie repressiva, a l'únic que assegura el futur del nostre poble: la independència de Catalunya.

Avui, a la Plaça Sant Jaume, hi érem independentistes de sempre i nous independentistes, independentistes d'ERC, de Junts per Catalunya i de la CUP, independentistes de l'ANC i d'Òmnium. Hi érem tots. Perquè tots formem aquest "nosaltres" que estem obligats a blindar i posar a treballar amb una estratègia compartida per fer possible la independència.

A l'altra banda, en els que no hi eren, els de sempre: C's, PP, PSC i Comuns.

En el país d'ahir i en el país d'avui cap diferència pel que fa a la repressió.

El Gobierno de EspaÑa de PSOE i Podemos/Comuns ja porta més independentistes detinguts que el del PP.

Els presos polítics catalans i exiliats ja porten més temps a la presó i a l'exili amb els governs de PSOE i de Podemos/Comuns que amb els del PP

En el país d'ahir i en el país d'avui, Espanya sempre serà igual, sigui PP, sigui Cs, sigui el PSOE, sigui Podemos, siguin els Comuns. 

I EL NOSTRE ÚNIC PAÍS DE DEMÀ POSSIBLE PER ALS CATALANS ÉS LA INDEPENDÈNCIA, LA REPÚBLICA CATALANA: com ahir, com avui, com sempre

 DONEC PERFICIAM 

Amics i companys de lluita avui tan injustament detinguts, avui us dedico aquest article. No tenia ganes de publicar-lo, però l'he publicat perquè amb aquest petit gest també declaro que no pararem, i que seguirem la nostra lluita, en tots els fronts, per la nostra llibertat, que és la vostra, per la independència. La nostra lluita ha conegut moltes expressions, i hi he estat sempre. I hi serem. Acció, sempre, pensament i anàlisi, també. 

Anàlisi de l'Enquesta Sociopolítica del CEO d'octubre 2020. Moltes coses. Algunes inèdites!

Divendres 23 d'octubre hem tingut accés a una nova enquesta del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), l'Enquesta Sociopolítica 2020.

És una enquesta molt en la línia del que són els Baròmetres d'Opinió Política que regularment fa el CEO, però que presenta algunes singularitats, com són un grup de preguntes vinculades al tema Covid-19, també el tractament diferent, innovador, d'alguna de les preguntes clàssiques del BOP i, finalment, un tema gens menor, com és que el treball de camp de l'enquesta està fet amb trucades telefòniques, mentre que el BOP del CEO es fa amb entrevistes "presencials".

És una enquesta molt interessant i molt sòlida, com totes les que fa el CEO, però també és una enquesta que hem de ser prudents en la seva comparabilitat evolutiva amb els BOPs justament per aquesta diferent metodologia per fer el treball de camp, telefònica vs entrevista presencial.

0. Visió general:

L'anàlisi d'aquesta enquesta del CEO "Sociopolítica" el començarem per les grans conclusions. L'enquesta evidencia el que ja fa molt temps evidenciem, és a dir, un escenari de gran estabilitat en les grans qüestions polítiques del nostre país. Allò de "tot el peix venut". No observem cap canvi mínimament significatiu. Això també val pel que fa a la projecció electoral: seguim on estàvem, amb el que podríem considerar un empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya, amb la possibilitat de fer una majoria alternativa a la independentista, amb un nou tri o quatripartit (ERC, Comuns, PSC i CUP) i amb una descomposició de l'espai unionista difícil de predir, a hores d'ara, com acabarà, però que sí apunta algunes evidències.

Finalment, i en relació a les qüestions més innovadores de l'enquesta, també evidenciem, i és una de les coses que tractarem amb més profunditat, les dificultats creixents que té l'independentisme per traçar una estratègia compartida entre les diferents forces polítiques independentistes, i per extensió, cíviques i socials.

1. Sobre la projecció electoral:

Ja sabeu que la projecció electoral és la part que sempre considero menys interessant de qualsevol enquesta política, però entenc és la més mediàtica i que més interès desperta.

L'enquesta sociopolítica del CEO confirma, en un escenari polític canviant, els grans eixos de l'escenari polític a Catalunya:

- pel que fa a l'independentisme, es confirma la proximitat de l'empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya i un petit ascens de la CUP.

Fins ara ERC manté la posició capdavantera en intenció de vot, i això és en si mateix una notícia, atès el desgast a les xarxes que sembla patir, però Junts x CAT, des de l'anunci del President Puigdemont d'impulsar el nou projecte polític, ha anat avançant posicions, fins situar-se a les portes d'aquest empat tècnic.

La suma d'ERC i Junts per Catalunya projecta un interval de diputats entre 66 i 68. És molt curiós, i espero que tant a ERC com JxCAT ho vegin, que 66 és el mateix nombre de diputats que van assolir el 21D. Pot variar com es distribueixen entre ells, però això és tot. El votant indepe és el que és i el gruix del vot indepe que fluctua ho fa entre ERC i JxCAT. No ens fem pel·lícules amb eixamplaments de base...

Però sí hi ha una dada que de totes les de l'enquesta podria ser la més cabdal i decisiva de totes per estar en millors condicions de fer la independència, i és que en l'interval màxim de la forquilla de la projecció de diputats a ERC i JxCAT, poden arribar als 68 diputats, és a dir, a la majoria absoluta.

I que ERC i Junts per Catalunya o Junts per Catalunya i ERC puguin sumar majoria absoluta és, des del meu punt de vista, la dada més rellevant i important per fer la independència. La gran majoria de mals del procés independentista són conseqüència directa de que la suma d'ERC i JxCAT no hagi tingut majoria absoluta. El 27S 2015 que Junts pel Sí no assolís majoria absoluta, i passés a dependre de la CUP, va dinamitar la necessària fortalesa, solidesa, que ha de tenir la direcció de qualsevol moviment d'alliberament nacional. Des del 27S, i justament perquè ERC i Junts no han tingut mai majoria absoluta, tot i tenir-la a tocar, aquest fet s'ha convertit en la major causa de desgast de l'independentisme, perquè des d'aquest moment vam deixar de fer independentisme, i només hem pogut fer que supervivència parlamentària.

La CUP, en comptes de sumar lleialment, respectant la correlació de forces dins l'independentisme, sempre ha exercit el xantatge: per posar i treure presidents, per passar-se pel cul els pactes als que arribava amb les altres forces independentistes, i per no tenir cap problema en votar sistemàticament amb C's, PSC i PP contra el govern independentista, només per desgastar-lo, sense mai ni un milímetre de lleialtat o complicitat.

I això ha estat, és i serà, un dels més grans problemes que té l'independentisme per fer la independència. La CUP és necessària en el "nosaltres" per la independència, però és un permanent obstacle per fer la independència.

Que la suma de diputats d'ERC i JxCAT que projecta el CEO pugui tenir majoria absoluta seria probablement la millor notícia per a l'independentisme des de l'1-O. No hi ha res que pugui ajudar més a empènyer per la independència i per fer la independència que aquest fet, la majoria absoluta d'ERC i JxCAT.

El creixement de la CUP és important per sumar % de vot independentista, però es deu més a la projecció de creixement de l'abstenció que no pas a que la CUP creixi en vot.

Pel que fa a la resta d'opcions en l'àmbit indepe o nacionalista català, ni rastre. I això també és una altra constant amb totes les enquestes que estem coneixent. Ni Pdecat, ni PNC, ni Primàries, ni FNC ni res de res. Tot irrellevant.

- pel que fa a l'unionisme la seva força global més o menys es manté, tot i que potser alguns escenaris poden apuntar retrocés, però aquest manteniment global es produeix amb unes enormes sacsejades internes.

La megasacsejada és l'ensorrada de C's, que recordem va guanyar les eleccions del 21D. Ara pot perdre fins a 20 dels 36 escons que va obtenir el 21D. Fins ara, en vot decidit, les restes de C's es distribueixen entre PSC com a principal hereu (amb un 9,1% del vot de C's del 21D), PP (amb un 5,7%) i Vox (amb un 3,4%). Però la principal dada és aquest 22,7% de votants de Cs del 21D que diuen NS/NC, en el que és el major percentatge de tot el panorama polític. Si li afegim el 12,5% d'antics votants situats en "altres opcions", veiem que gairebé un 35% d'antics votants Cs estan en una mena de llimb en relació al seu vot. I això al marge de que els seus ex-votants són els que lideren l'abstenció declarada, amb un 5,7%. Cap altre partit té tants ex-votants que explícitament diuen s'abstindran.

El PSC sí que sembla es posiciona com l'opció del vot útil unionista, però no amb la força que necessitarien per ser alternativa a res. Malgrat tot, malgrat no recollir prou suports com per liderar l'unionisme oferint imatge alternativa a l'independentisme, no podem menysprear que l'estratègia radicalment unionista del PSC els estigui donant fruits: recullen un 9,1% de vot de Cs, un 3,2% dels Comuns i un 4.5% del PP. La pluralitat d'aquests percentatges és el que evidencia s'han convertit en el vot útil unionista.

VOX està ahí, i amb tota seguretat entrarà al Parlament, perquè també recull, tot i que amb menor intensitat que el PSC, vot de tots els altres partits unionistes: un 3,4% de C's, un 2,1% dels Comuns i un 9,1% del PP. Només no recull del PSC, justament pel que explicàvem en el paràgraf anterior, que el PSC és la força tractora de l'unionisme aquestes eleccions.

Una de les bones notícies de l'enquesta és la descomposició dels Comuns, amb només un 50% de fidelitat de vot, i vot que li marxa cap a PSC i VOX. Les seves fronteres ideològiques acaben imposant un escenari que com a molt els pot fer repetir resultats, si el seu % d'antics votants ara indecisos, que és el més gran de tots els partits polítics, no segueix la fuga cap a les seves fronteres naturals del PSC i de VOX.

2. Sobre la relació amb Espanya: autonomia, referèndum, independència

Fa molt temps que l'evidència del que la societat catalana pensa en relació a aquests temes és molt sòlida, tan sòlida com petrificada.

- la majoria (60%) de catalans creu que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia

- la immensa majoria dels catalans creu que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur en un referèndum: el 76,3%, o sigui 3 de cada 4 catalans, percentatge al que s'hi arriba perquè hi ha un 26,4% de votants de C's que així ho creuen (sí, 1 de cada 4 votants de Cs), un 63% dels votants de PSC, un 70% dels votants dels Comuns, un 32% dels del PP i fins i tot un 22% dels de VOX!!!!!

- l'estabilitat en el suport a la independència, en si l'enquestat vol o no vol la independència, també és molt gran. Hi ha oscil·lacions d'una enquesta CEO a una altra, però gairebé sempre dins els marges d'error de l'enquesta. En aquesta enquesta que ara estem comentant, un 45,5% Sí vol la indy i un 46,3% No, és a dir, empat "tècnic" en això de voler la indy o o no. L'últim BOP el No era del 50% i el Sí del 42%. Ni llavors estàvem en clar retrocés ni ara en ascens. Són dades que hem de mirar en evolució temporal llarga, i veiem sempre es mouen en aquests paràmetres de percentatges.

- abans de preguntar sobre si es vol o no la independència, l'enquesta pregunta, després d'haver preguntat sobre el nivell de satisfacció amb l'autogovern, com li agradaria a l'enquestat que s'articulés políticament la relació entre Catalunya i Espanya.

També en els resultats d'aquesta pregunta hi ha una gran estabilitat en relació als anteriors BOP del CEO. Tanmateix, en aquesta pregunta, per a aquesta enquesta, és on el CEO ha introduït una novetat que val la pena comentar.

Pregunta el CEO si creu que en la relació CAT-ESP Catalunya hauria de ser com ara una Comunitat Autònoma, un Estat dins una Espanya Federal o un Estat independent.

El 35,4% dels enquestats diuen que un Estat independent, és la resposta majoritària, seguits d'un 29,5% que creuen hem de seguir sent una comunitat autònoma, i, amb gairebé el mateix percentatge, tenim el 29,3% que creuen hauríem de ser un estat dins una Espanya Federal.

En aquesta pregunta de resposta múltiple, quan mirem la resposta única l'estat independent guanya, però ja veiem que sense majoria absoluta, amb un 35,4%. La innovació d'aquesta enquesta sociopolítica del CEO ha estat preguntar als enquestats què voldrien com a "segona opció".

I aquí veiem com llavors un estat dins una Espanya federal arrasa, amb un 74,1% (suma 1 i 2), seguit de l'opció Comunitat Autònoma (50,1%). I l'estat independent que era la primera en única resposta, ara és la tercera, amb un 48,7%.

I és molt interessant això que ha fet el CEO perquè desmunta tota aquesta patranya dels "federalistes" que diuen ser-ho entre Comuns i PSC, perquè la majoria d'ells si els "apretes" una mica, es delaten que prefereixen ser una comunitat autònoma que un estat independent.

Pues eso, slokai. Així estan les coses. Ho dic pels indepes que es passen el dia recollint les babes de la Colau i dels Comuns....

3. Sobre la gestió del post 1-O

És només una pregunta, la que per primera vegada el CEO ha plantejat, en aquesta enquesta "sociopolítica", però és molt interessant.

Amb independència de com ens posicionem, del que votem, etc. crec que tots estarem d'acord que una de les coses més traumàtiques dins el moviment independentista ha estat la gestió de tot el que va seguir a l'1-O.

Sense plantejar-ho exactament en aquests termes, sí que s'entén tot de la pregunta que fa el CEO, que pregunta quina creu és l'enquestat la millor opció en relació a la situació entre CAT i ESP. I el CEO planteja 3 opcions possibles:

- ser una comunitat autònoma d'Espanya

- pactar un referèndum amb l'estat espanyol

- declarar la independència unilateralment

I en el que és un molt interessant plantejament demoscòpic, demana als enquestats quina és, en primera opció, la seva opció, però també quina seria la seva segona opció.

Sobre les respostes en primera opció, és a dir, les principals, està clar que la DUI, com a tal, com a opció política per sortir de l'actual situació, no és l'opció majoritària dels nostres ciutadans: només un 15,4% diuen que allò que cal és fer una DUI. Recordem que aquesta mateixos enquestats han dit, amb un 45,5% que volen la independència. O sigui, entre els que volen la independència, segons l'enquesta (fiable) no arriben a la meitat els que volen la DUI.

La majoria social voldria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, un 51,9%.

És clar, jo també el voldria. Per això és important el que planteja el CEO de "i en segona opció?". Doncs quan mirem la suma de primera i segona opció veiem que la DUI la recolzarien un 37,3% dels catalans, és a dir, 20 punts més del recolzament que tenia en primera opció. Aquests 20 punts són de gent que diu vull prioritàriament el referèndum, però si no pot ser, doncs la DUI.

Però tanmateix, seguim veient com aquest 37,3% que suma primera i segona opció segueix sense arribar al 45,5% que diuen voler la independència.

En la suma primera i segona opció referèndum assoleix el 82% i comunitat autònoma el 51,7%

Aquest és un tema de molt difícil gestió per a l'independentisme, però que s'hi ha de posar. Són dues opcions que a priori semblen difícilment conciliables. Però alguna cosa haurem de fer. O correm el risc de prendre mal i ser incapaços de bastir una mínima estratègia compartida.

Fixem-nos-hi:

- els votants d'ERC són els que més clar ho tenen, els que més han "comprat" el discurs que està fent la seva direcció, fins al punt que és un 73,6% dels votants d'ERC els que d'entrada volen opció referèndum, per tan sols un 20,9% que es manifesten per la DUI.

- En canvi els votants de Junts per Catalunya i de la CUP estan absolutament dividits en les seves opcions:

- un 49,7% dels votants de JxCAT estan per la DUI, però un 45,4% pel referèndum

- un 49,1% dels votants de la CUP estan pel referèndu, però un 47,2% per la DUI

No és aquest article el lloc ni el moment per entrar a analitzar les implicacions que tenen aquestes dades. Avui només apunto que les implicacions hi són, que les dades són molt complicades de processar en termes polítics, que si no ho fem bé ens podem veure abocats a escenaris polítics de permanent col·lisió i d'incapacitat de bastir cap estratègia compartida. El repte que tenim pel davant és extraordinari. Molt i molt complicat de gestionar.

4. Sobre els lideratges i la "sectarització" electoralista que alguns, i a les dades em remeto, promouen:

La pregunta sobre la valoració dels líders polítics és una de les favorites dels mitjans de comunicació, perquè els permeten jugar a allò dels bons i els dolents.

Els encanta, a tots, això de poder titular "Oriol Junqueras és el líder polític millor valorat, pel damunt de Puigdemont".

I clar, és cert, sumat tot, és així. Però la cosa és que al darrere d'aquesta dada final el que hi ha són moltes i moltes coses, molt més importants, que expliquen la dada final, però sobre les que no es diu res.

I aquestes coses que són les que determinen la dada final, però que no s'expliquen, és el que avui, per a acabar, voldria explicar.

Efectivament, l'Oriol Junqueras és el líder polític més ben valorat de tots, de fet l'únic que aprova, amb una valoració mitjana de 5,72. Al darrere d'aquesta dada, que és així, hi ha dos grans qüestions polítiques que l'expliquen: la derivada de la millor valoració que té Oriol Junqueras entre els votants unionistes, en comparació a altres líders indepes, i l'evidència de l'impacte de la política "sectària" que practica bona part de la direcció d'ERC i la pràctica totalitat dels seus voceros mediàtics. Veiem-ho:

- la valoració diferencial dels votants unionistes en relació als líders independentistes: tots els votants de tots els partits unionistes, tots, valoren millor a Oriol Junqueras (OJ) que a Carles Puigdemont (CP). Així, els de C's valoren amb un 2,69 a OJ i amb un 1,26 a CP , els del PSC amb un 4,18 a OJ i amb un 1,47 a CP, els dels Comuns amb un 5,51 a OJ i amb un 2,86 a CP, els del PP amb un 1,82 OJ i amb un 1,19 a CP i fins i tot els de VOX, amb un 0,66 a OJ i amb un 0,22 a CP.

No hi ha excepció entre els votants de les forces polítiques unionistes.

Alguns poden fer una lectura d'aquesta valoració diferencial en clau positiva, que OJ és capaç de teixir més complicitats, que no genera tanta oposició.

Però d'altres poden fer-ne una altra lectura, com que OJ representa la rendició, mentre que CP és l'enemic a batre, l'enemic públic número 1 de l'unionisme

- l'evidència de l'impacte de les estratègies i polítiques sectàries i divisives d'una part de la direcció d'ERC i de la majoria dels seus voceros mediàtics és demolidora. En aquest despropòsit divisiu en el que estem instal·lats sempre hi ha el recurs al "y tu más", al "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra" i tal, o sigui, a intentar fer veure que el sectarisme és de tots i en relació a tots.

Però l'enquesta del CEO, aquesta i totes les anteriors que hem conegut, desmunta totalment aquesta "generalització" de les responsabilitat, i identifica clarament el resultat entre els electors dels missatges sectaris d'aquesta part de la direcció i dels voceros mediàtics d'ERC.

Fixem-nos:

- com valoren els votants de JxCAT a OJ? Doncs amb un 6,99. I a Marta Rovira? Doncs amb un 6,80. I els d'ERC a CP? Doncs amb un 5,93.

- com valoren els votants de JxCAT a Quim Torra? Doncs amb un 8,30. I els d'ERC? Doncs amb un 5,97

Es pot veure clarament com els votants de JxCAT valoren sempre més positivament als líders d'ERC, que no pas els votants d'ERC als líders de JxCAT! Per què? pel desgast sectari incessant que en el seu electorat matxaca tot aquest personal de la secta del Sol de la direcció d'ERC.

La cosa sectària arriba, però, a nivell preocupants, quan veiem que fruit de tot el que fa la secta del Sol, els votants d'ERC pràcticament valoren igual repressors com Salvador Illa i Jèssica Albiach que repremits. Així els votants d'ERC valoren amb 5,21 al ministre Salvador Illa i amb un 5,01 Jèssica Albiach. O sigui un ministre del Gobierno de España i la seva repressió, només 0,7 per sota que el President Puigdemont, a l'exili per l'acció repressiva de l'estat només 0,6 que el President Torra, inhabilitat per l'acció repressiva de l'estat.

És molt fort. La secta del Sol blanquejant els repressors i criminalitzant, els reprimits. Les dades són prou evidents. 

Aquesta relació causa/efecte amb el que fa part de la direcció d'ERC i la secta del Sol es posa encara més en evidència quan mirem el comportament d'un electorat no afectat per aquesta sectarització, com és el de la CUP, que valora amb 6,87 CP, 6,48 OJ, 6,12 QT i 6,45 MR, és a dir, dins uns mateixos paràmetres avaluatius, a diferència de la valoració sectaritzada induïda als seus votants per aquest sector de la direcció i la secta del Sol. I l'evidència ja és plena quan, evidentment, els votants CUP suspenen als repressors que aprovaven l'electorat d'ERC: 3,22 a Salvador Illa i 3,87 a l'Albiach.

I no puc estar parlant de lideratges i no fer referència a l'enorme, excepcional, lideratge que exerceix, que té, que s'ha guanyat, el President Puigdemont a tot l'espai electoral del que es coneix com a Junts per Catalunya. Valoració de 8,60, la més alta en relació als lideratges i electors de qualsevol formació política. El President Puigdemont és evident que és la referència política de tot un espai polític, no per totes aquestes rucades unionistes de "adhesión al líder" i tal, sinó pel que representa, encarna i tantíssims independentistes creuen és l'únic que pot liderar.

5. Per ètica i estètica, també acabo amb una altra valoració global:

Ja heu vist que l'enquesta sociopolítica del CEO tenia moltes coses i molt interessants. Quan faig aquestes anàlisis el que vull és compartir amb tots vosaltres la meva visió, a partir de la meva expertesa en el tractament de dades, també demoscòpiques. Però evidentment tot sota el sedàs de la meva opinió compromesa a favor de la independència. Tenim molta feina a fer. Però la podem fer. Tenim molts riscos al davant, no només externs, repressius, sinó riscos generats per nosaltres mateixos, pels independentistes, partits, entitats, militants, etc.

M'agradaria molt que tothom veiés, en aquesta anàlisi, les oportunitats que tenim al davant. I treballem per aprofitar-les.

Però, tal i com estan les coses, gairebé em conformaria que aquesta anàlisi servís per evitar que caiguem de cap en els escenaris de gran risc que he identificat

Només podrem ser independents si hi som tots, si som capaços d'assumir i blindar el "nosaltres" i una estratègia compartida.

Som-hi

DONEC PERFICIAM

La realitat del català a la universitat: dades, dades i dades davant la manipulació "montapollista"

Aquestes últimes setmanes hem tingut una presumpta polèmica lingüística, que des de les xarxes socials, i impulsada per la Plataforma per la Llengua, la FNEC, el SEPC i diversos perfils individuals, ha saltat a mitjans de comunicació generalistes.

La polèmica, o el titular, era "es tripliquen les denúncies lingüístiques a les universitats".

Les denúncies a que el titular fa referència és a les classes que a les nostres universitats han estat anunciades a la programació docent que s'impartiran en una llengua, en aquest cas el català, i que per circumstàncies del grup d'alumnes, hi ha qui pressiona perquè s'imparteixi en una altra llengua.

Quan algú denuncia que "es tripliquen les denúncies" immediatament es pensa que està passant alguna cosa greu. 

Mireu, jo ja fa molts anys que treballo gestionant dades, i en tots aquests anys el més important que he après és que, més que cap dada concreta, allò important és la contextualització d'aquella dada, el conjunt de dades que ens permeten entendre millor el que està passant, interpretar la realitat.

"Es tripliquen les denúncies!"

Sabeu què hi ha al darrere? Doncs que després de tota la campanya feta per diverses associacions com la Plataforma per la Llengua, la FNEC, el SEPC, i la publicitat dels instruments per articular denúncies lingüístiques a la universitat... s'han presentat 37 denúncies.

Hi ha hagut 37 denúncies de substitució lingüística en relació a grups d'aula docents anunciats que la llengua d'impartició seria el català, i que per diverses circumstàncies, la llengua d'impartició ha pogut acabar essent una altra.

Triplicar les denúncies és com a molt gros, oi? Però, què són 37 possibles incidències en el conjunt de la docència universitària de grau a les univesitats catalanes?

Doncs mireu, a les universitats catalanes s'imparteixen 15.499 assignatures en català. En hores de docència és un 75,6% de la docència, la que s'imparteix en català. La resta, en castellà i en terceres llengües, bàsicament l'anglès.

És a dir, que sobre el total de docència en català al sistema universitari de Catalunya, que és un 75,6% del total d'hores de docència, ens trobem que en un 0,23% de l'oferta de les 15.499 assignatures en català, hi ha alguna qüestió de tensió lingüística relacionada amb la llengua d'impartició anunciada.

O sigui, que el 75,6% de la docència s'imparteix en català, i que en un 99,77% de les assignatures la docència, des d'un punt de vista lingüístic, es desenvolupa amb total normalitat, però tenim un problema.

Tenim un problema perquè tenim 37 incidències sobre 15.499 assignatures.

La cosa encara és més complicada d'entendre si mirem l'evolució de l'oferta d'assignatures a les nostres universitats, i veiem que l'oferta d'assignatures de grau a les nostres universitats s'ha incrementat, els últims cursos, en un 21%.

O sigui, perquè ens entenguem:

- la docència d'assignatures en català s'ha incrementat un 21% els últims cursos

- actualment als estudis de grau de les universitats catalanes hi ha una oferta de 15.499 assignatures en català, davant les 4.879 assignatures en castellà

- en hores de docència això implica que un 75,6% de les hores de docència als estudis de grau s'imparteixen en català

I resulta que perquè hi hagi un 0,23% de problemes lingüístics en relació a una oferta d'assignatures en català que ha crescut el 21% els darrers anys, i que implica que en hores de docència un 75,6 de la docència es fa en català... resulta que tenim un problema, resulta que hem de munta el gran pollastre perquè s'han triplicat les denúncies.

Jo flipo.

No entenc res del que estan fent la Plataforma per la Llengua, la FNEC o el SEPC, ni tots aquests abrandats denunciadors a les xarxes socials.

El sistema universitari català garanteix la preeminència de la llengua catalana en els processos formatius de grau. Un 75,6% de les hores docents s'imparteixen en català.

I al costat d'aquesta prevalença de la llengua pròpia del país, del català, el que sempre hem defensat a ultrança és la internacionalització del nostre sistema universitari.

I que en la gestió lingüística de l'oferta formativa a grau, de 15.499 assignatures, hi hagi 37 incidències em sembla ridícul, em sembla absolutament irrellevant. Generar conflictes lingüístics d'arrel identitària falsejant la realitat fins ara només ho havia fet C's. Anem amb compte, coi!

Mireu, jo vaig ser coordinador de la FNEC a la Facultat de Dret de la UB, coordinador de la UB de la FNEC, vicepresident de la FNEC, representant estudiantil a Claustre, Junta de govern i Consell Social.

Jo no vaig rebre ni una sola classe en català en aquella Facultat de Dret de finals 80s. Però no ens vam cansar de reivindicar docència en català. I no només docència, vaig impulsar i coordinar la primera mostra de llibres de Dret en català, que va tenir lloc al vestíbul de l'edifici històric de la Facultat, i que va inaugurar el llavors conseller de Justícia, Joaquim Xicoy.

Acabats els meus estudis de Dret, el meu compromís amb la normalització lingüística em va portar, durant un parell d'anys, a ser coordinador d'equips de normalització lingüística a l'Administració de Justícia, a l'àmbit territorial de Barcelona-comarques.

Després el meu perfil professional em va portar a àmbits diferents, vinculats a l'avaluació de la gestió pública, però vaig mantenir el meu compromís cívic amb la normalització del català, p.ex. com a fundador i vicepresident de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació).

I, de debò, que em punxin, perquè no em trauran ni una gota de sang davant la meva estupefacció amb tot el que està passant.

O sigui, incrementem, els últims cursos, en un 21% el nombre d'assignatures en català als estudis de grau de les universitats catalanes, però hem de muntar un pollastre que hi hagi 37 casos de possible conflicte sobre un total de 15.499 assignatures en català? Jo flipo.

Flipo per una qüestió, d'entrada, de dimensió: si tenim un 75,6% de les hores de docència en català, està molt bé, el català és clarament la llengua d'ús de les nostres universitats.

Flipo, després, també per una altra qüestió de dimensió: o sigui tenim 15.499 assignatures impartides en català, i perquè en 37 d'elles hi hagi alguna qüestió lingüística, és a dir, perquè en un 0,23% de les nostres assignatures impartides en català hi hagi alguna cosa, ho hem d'elevar a la categoria de monumental pollastre político-lingüístic?

De debò, jo flipo.

Què us passa pel cap per no valorar la realitat lingüística de les nostres universitats, aquest 75,6% d'hores en català?

Què us passa pel cap per convertir en conflicte lingüístic que en 37 de 15.499 assignatures que s'imparteixen en català, hi hagi hagut algun problema lingüístic??

Jo flipo.

Quan algú vol convertir una afectació del 0,23% en un gran problema lingüístic, el que està fent és fer veure que hi ha un conflicte lingüístic on no hi és. Ho trobo lamentable. Lluitar per la nostra llengua i la seva plena normalització mai ens ha de portar a ignorar la realitat i muntar pollastres en àmbits on el que s'hauria de fer és difondre la seva exemplaritat, com és el cas del català a la universitat, i aquest exemplar percentatge d'ús majoritari del català a tots els àmbits de la formació de grau, garantint en tot moment la dimensió internacional de les nostres universitats, en docència i en recerca.

Quan una "Encuesta Monarquía" el que acaba fent és el retrat de dos països (CAT-ESP) totalment diferents

Aquest llarg cap de setmana s'han fet públics els resultats d'una enquesta a nivell de tot l'estat espanyol sobre la monarquia a Espanya (Encuesta Monarquía). Es tracta d'una enquesta important, impulsada per una autoanomenada "Plataforma de Medios Independientes", entre els que hi trobem Público, CTXT, Crític, Mongolia, Catalunya Plural, La Marea, Nueva Tribuna i La Voz del Sur...

Segons diuen els promotors és una enquesta finançada amb les aportacions de 1.965 mecenes, que haurien fet possible aquesta iniciativa d'aquesta plataforma de mitjans situada molt en l'òrbita de Podemos i dels Comuns.

Es tracta d'una enquesta important, feta a 3.000 persones a nivell de tot l'estat, però amb voluntat fos representativa, segons diuen a la fitxa tècnica, políticament (en funció record de vot a les darreres eleccions generals), per edats i sexe, classe social i comunitat autònoma.

Cal aplaudir, en qualsevol cas, aquesta iniciativa, de fer una enquesta d'una de les coses més tabú a nivell del règim del 78, com és la monarquia. Aquest tipus d'enquesta o alguna de les seves preguntes seria el CIS que les hauria de plantejar, de fer, però la monarquia és intocable, és central per al règim del 78, i per tant preguntar a la gent sobre la mateixa, sobre la monarquia, és un desafiament al règim.

Aquesta plataforma ho ha fet i, insisteixo, cal aplaudir-los. Dit això, amb les primeres informacions que van anar sortint crec que mai m'hagués posat a analitzar l'enquesta. Però la vaig obtenir i al veure que de les diferents qüestions que plantejava l'enquesta, una de les desagregacions permetia la comparabilitat territorial, és a dir, veure quins resultats oferia l'enquesta a nivell de Catalunya i a nivell general, de tot l'estat, vaig entrar a mirar-la amb més atenció.

Hi havia, en paral·lel, un bombardeig mediàtic i tuitaire de tot l'entorn podemita i Comuns molt en clau d'espanyolització global, situant com a element "d'unitat" el tema de la República. Ho podríem resumir en el tuit d'en Jaume Asens: "Lo que no quieren que sepas: la República ganaría en las urnas #EncuestaMonarquía"

Doncs ves per on el "lo que no quieren que sepas" potser és una altra cosa, i és que allò que amb més força, intensitat, contundència, podem veure a l'enquesta és el retrat de dos països totalment diferents: Catalunya i la resta de l'estat espanyol.

A l'informe de l'enquesta hi trobem les dades de les opinions i valoracions dels enquestats a les diferents preguntes, desagregades segons record de vot, segons edat... però també segons 4 "comunitats autònomes": Andalusia, Madrid, Catalunya i País Valencià (comunitat valenciana).

Això m'ha permès tenir i projectar les dades de Catalunya sobre les de l'estat espanyol i així poder veure no només la diferència estratosfèrica de visions polítiques entre Catalunya i la resta de l'estat espanyol, sinó també quin és l'impacte de Catalunya sobre la visió política de la resta de l'estat.

Tot i que no és el més interessant que podem trobar a l'enquesta, comencem per l'exclamació joiosa que feia en Jaume Asens, comencem per allò que ell deia que era "lo que no quieren que sepas"

Es referia Jaume Asens a que, a l'enquesta, a la pregunta (després d'una pregunta prèvia sobre si es creu necessari referèndum sobre la monarquia) sobre quin seria el posicionament dels enquestats en un referèndum sobre Monarquia o República, a nivell de tot l'estat un 40,9% enquestats deien que República i un 34,9% que Monarquia. La resta (25%) en blanc, abstenció o NS/NC.

Això a tot l'estat.

I a Catalunya? Doncs a Catalunya un 66,5% República i un 14,6% Monarquia.

A Catalunya hi ha 50 PUNTS de diferència entre els partidaris de la República i els de la Monarquia. A tot l'estat la diferència de punts entre favorables a República o a Monarquia es redueix a 6 punts. A Catalunya 50 punts de diferència a favor República, a Espanya 6.

Proclamava "lo que no quieren que sepas", Jaume Asens, per dir que hi ha majoria espanyola per la República (40,9% vs 34,9%).

Però potser "lo que no quieren que sepas" és quin seria aquest percentatge sense Catalunya. I efectuant tots els càlculs estadístics a partir de les dades d'enquestats a CAT i a ESP i els seus % de resposta a les diferents opcions, i projectant un escenari amb totes les dades de l'estat espanyol, però sense les de Catalunya, el que es trobem és que a Espanya (sense CAT) els partidaris de la monarquia són el 38,9% i els partidaris de la República el 35,8%. És a dir, més monàrquics que republicans.

I aquesta és la gran trampa de l'enquesta i això és el que els seus promotors i els Comuns i podemitas "no quieren que sepas". Perquè plantejat com ho han fet l'únic que fan és un xantatge nacional, un discurs evasiu cap a un tema que a Espanya no és el problema, per desarticular l'independentisme.

Per això val la pena que, aprofitant les dades de l'enquesta, posem damunt la taula les veritables dades que "no quieren que sepas", i que no són altres que Catalunya i Espanya són, ara mateix, dues societats, dos països, totalment diferents, sense res en comú, amb visions totalment diferents de totes les qüestions que se'ns plantegen.

Ho deiem abans, a Catalunya el diferencial República/Monarquia és de 50 punts a favor dels partidaris d'un sistema republicà, mentre a Espanya la diferència, sense CAT, és de 3 punts a favor de la Monarquia.

Pregunta l'enquesta que es valori l'actuació de Felipe VI en "su intervención durante el conflicto con Catalunya", amb una escala valorativa del 0 (muy mal) al 10 (muy bien). Doncs a Catalunya es valora amb un 2,9, i a tot l'estat se l'aprova, amb un 5,2. Atès que a Madrid ho valoren amb 6 i a Andalusia amb 5,9, podem dir que en una escala de 0 a 10 tenim 3 punts de diferència. El que va del suspens sense dret a revisió d'examen a l'aprovat amb Bé.

Dos països totalment diferents:

- Creus necessari un referèndum sobre la monarquia? A CAT 68,4% Sí, 18,5% No. Altre cop, 50 punts de diferència.

A Espanya, amb CAT, 47,8% Sí, 36,1% No. Sense CAT, 43,7% Sí i 39,6% No.

A CAT un diferencial de 50 punts, a ESP de 4 punts. Dos països diferents, radicalment diferents.

- Quina és, així en general, la satisfacció dels enquestats amb la monarquia és una altra de les qüestions que planteja l'enquesta, amb una escala valorativa de 0 a 10 on el 0 és totalment insatisfets i el 10 totalment satisfets?

A Catalunya, en termes de satisfacció general, un 32,3% l'aproven (valoren del 5 al 10) i un 64,1% la suspenen (valoren de 0 a 4): 32 punts de diferència entre l'opció majoritària (suspens) i la minoritària (aprovar).

I a Espanya? Doncs amb les dades generals (inclosa CAT) la gent està majoritàriament satisfeta amb la monarquia: un 53,9% l'aproven i un 41,9% la suspenen. I sense Catalunya la cosa ja es dispara i passem a un 58,3% que l'aproven i un 37,5% que la suspenen, és a dir, 20 punts per sobre els que la valoren satisfactòriament.

Dos països radicalment diferents. A Catalunya 30 punts per sobre els qui suspenen la monarquia i a la resta de l'estat 20 punts per sobre els que l'aproven. O sigui, un diferencial de 50 punts. El diferencial de dos països diferents.

Que no sigui això el que no volien que sapigués la gent....

Que no sigui que els Comuns, el que estan intentant evitar que la gent sàpiga, amb la patètica complicitat d'alguns crepusculars independentistes, és que es visualitzi que Catalunya i els catalans som, dins l'estat espanyol, una minoria nacional.

Som dos països amb dues visions radicalment diferents gairebé en tot, però un d'aquests països, nosaltres, Catalunya, els catalans, tot i tenir visions polítiques clarament majoritàries, inqüestionablement majoritàries, amb més de 50 punts de diferència en relació a les altres posicions dins la nostra societat, mai no tindrem la més mínima opció a nivell espanyol. Perquè som una minoria nacional, i així som tractats.

No ens serveix de res suspendre la monarquia amb diferencial de 30 punts sobre els que a CAT l'aproven, mentre a ESP els que l'aproven siguin 20 punts més que els que la suspenen.

Se'n diu pes demogràfic. Se'n diu un estat que esclafa una minoria nacional, que som nosaltres. I se'n diu, per part dels Comuns i d'alguns d'aquests indepes crepusculars, cooperació per a silenciar i neutralitzar el moviment independentista.


No ho permetem! Lo que no quieren que sepas es que Catalunya ya es un país diferente y desconectado, en todo lo político, a Espanya. Ya no vemos nada substancial igual. Ja no compartim res. Potser el que no volen que sàpigues és això. Potser l'únic que volen és enredar-nos amb falsos debats i propostes que no tenen res a veure ni amb la realitat política de Catalunya ni amb la d'Espanya.

El debat no és Monarquia o República a Espanya. El debat és democràcia i respecte als drets d'una minoria nacional, com és Catalunya, o dictadura. L'únic objectiu per als catalans és la República Catalana. Fem-la possible. I que ens ajudin a fer-la possible, en comptes d'amagar-se miserablement com han fet fins ara, porque les cae lejos, els republicans espanyols. Sabrem ser agraïts i sabrem recolzar-los, un cop sigui realitat la República Catalana, en tot el que calgui.

Que no t'enredin! Lo que no quieren que sepas és que el nostre únic futur, com a poble, és la independència.

DONEC PERFICIAM