Any nou, retrat de la situació política i dels futurs possibles que es decidiran el 14F (primera part)

La tradició fa que l'inici de l'any concentri els nostres bons desitjos, les nostres fites, noves o velles, que ens proposem per al nou any. Enguany aquest obrir el nou any, per als catalans, té, a més a més, una altra doble perspectiva: la que deriva del que compartim amb la resta de la humanitat, de la nostra lluita contra la pandèmia que està devastant les nostres societats, però també la que deriva només de nosaltres, del nostre país, del nou escenari polític que s'obrirà amb les eleccions del 14F (si es poden fer!).

He estat temptat de dir que les eleccions del 14F són unes de les més decisives de la nostra història contemporània, però llavors he pensat en les eleccions del 27S 2015 i les del 21D 2017 i veig que la realitat és que estem en un cicle polític en el que totes les eleccions tenen una transcendència decisiva sobre el nostre futur polític com a nació.

El 27S ens jugàvem el nostre futur en unes eleccions plebiscitàries, el resultat de les quals no ens va permetre fer els moviments polítics previstos si la victòria hagués estat inequívoca.

Però del 27S vam ser capaços d'arribar a l'1-O, una data excepcional en la nostra història. Allò que vam fer i viure l'1-O va convertir aquella data en fundacional de la nova República, malgrat no haver-la pogut fer realitat.

En el post 1-O les eleccions del 21D de 2017 també eren decisives, perquè, sota l'aplicació del 155, ens hi jugàvem el futur de l'independentisme, davant una operació d'estat que ho tenia tot preparat perquè en aquelles eleccions hi hagués un triomf de les forces unionistes que permetés enterrar la reivindicació independentista, i fer-ho amb les nostres armes, amb la democràcia. Però no els va sortir bé, i contra tot pronòstic, sota el 155, amb brutal repressió, amb presó, amb exili, amb lideratges escapçats, vam ser capaços de tornar a vèncer. L'independentisme i la causa independentistes seguíem vius i legitimats a les urnes.

Ara, aquest 14F, altre cop estem davant unes eleccions decisives per al nostre futur, per al futur de la nostra generació i potser de les següents. Passi el que passi la causa de la independència seguirà viva, com ho ha estat des de fa més de 300 anys, però les possibilitats de fer-la efectiva o de que quedi aparcada, per molts anys, allunyada de qualsevol possibilitat de fer-se efectiva, ens ho juguem aquestes eleccions del 14F.

Aquest 14F, ja d'una manera descarnada, indissimulada, sense maquillatges, l'independentisme, i amb ell el país, decidirà com encara el futur. El resultat del 14F serà definitiu des del punt de vista de posar fi a la marea política en la que des de l'1-O estem instal·lats com a moviment i, amb nosaltres, per ser l'opció majoritària, el país, i totes les incerteses associades a aquesta permanent "marea" política.

Sempre m'heu sentit dir que només podem fer la independència si hi som tots, que no hi ha independència sense un "nosaltres" en el que hi siguem tots, i que hi siguem amb una estratègica compartida i amb confiances blindades.

Tanmateix, ara, aquest escenari de poder-hi ser tots es presenta complicat com mai. Aquesta és la realitat. No hi ha un nosaltres. I el 14F serà decisiu per saber si ens hem d'oblidar per molts anys d'aquest "nosaltres" i, per tant, de poder fer la independència, o per saber si estem davant un escenari que ens permeti tornar a treballar per fer possible aquest "nosaltres" i, amb ell, la independència.

Les dues estratègies de l'independentisme que el 14F entraran en col·lisió ara mateix no tenen cap possibilitat de confluir en una estratègia nova que les aplegui a les dues. I aquesta és la singular novetat que caracteritza les eleccions del 14F en relació a anteriors eleccions: estem davant unes eleccions de les que en sortirà una única estratègia de futur, que marcarà l'independentisme i el nostre país per molts anys.

I malgrat tot, malgrat tot el que implica una o altra estratègia, no deixaré de considerar independentistes a cap dels que defensen una o altra. No dubto de l'independentisme de ningú. Aquí, en aquest article, el que sotmetem a anàlisi són els fonaments de les diferents estratègies, les seves conseqüències i, per tant, els seus errors i encerts.

Els dos escenaris sobre els que decidirem a les eleccions del 14F són els següents:

- la proposta d'ERC, que implica desfer qualsevol lligam que encara pogués existir d'un "nosaltres" independentista, per generar un nou "nosaltres" que li diuen republicà, format a partir d'un pacte blindat amb els Comuns i amb una perifèria política amb qui treballar aquest nou "nosaltres" que inclou al PSC i a la CUP. El nou "nosaltres" republicà d'ERC exclou explícitament un "nosaltres" independentista i exclou de qualsevol pacte al món de Junts. És una proposta que s'articula a partir de la renúncia implícita (no retòrica) a la independència. El nou nosaltres que promou ERC no seria possible sense renunciar a la independència. En termes retòrics la renúncia s'articula des de presumptes visions estratègiques que la justifiquen, com ara no poder fer la independència si la meitat de la població no la vol, de la necessitat d'arribar a ser el 80% per poder-la fer, etc.

- la proposta de Junts, que implica mantenir viu el mandat de l'1-O i articular una estratègia independentista que permeti, tant democràticament com organitzativament, fer la independència. És una estratègia que segueix apostant per blindar un "nosaltres" independentista, i que compta com a únic aliat possible amb ERC, però treballant sempre amb la resta d'opcions polítiques independentistes, com la CUP i la societat civil.

En el mapa polític que dibuixen aquests dos escenaris la posició d'ERC és la més sòlida, per motius evidents:

- si ERC guanya, podrà tirar endavant el seu projecte, fer govern amb Comuns, excloure de tot arreu a Junts, i treballar un "nosaltres" republicà que a banda d'ERC i Comuns integri aleatòriament a PSC i CUP. En aquest escenari ERC haurà pogut desplegar plenament la seva estratègia, centrada en marginar de qualsevol escenari polític al món de Junts, tot i que el preu a pagar per fer-ho possible sigui renunciar a la independència fins que això no aplegui al 80% de catalans, o sigui, mantenir la independència com a objectiu purament teòric... La independència deixarà així de ser, com ha estat l'última dècada, el motor polític del país. Això implica, evidentment, que ni la nostra generació ni probablement les següents vegin la independència, ni tan sols que estiguin en condicions de fer possible la independència.

Des d'un punt de vista de partit s'assolirà plenament el principal objectiu polític que té l'actual direcció d'ERC, i que clarament va explicitar Joan Tardà: que ERC esdevingui el partit hegemònic. En aquesta direcció se situen tots els pactes d'ERC a Madrid i a la majoria d'ajuntaments de Catalunya, de pactes amb PSC, Comuns i CUP per excloure sempre que sigui possible a Junts. La més greu i contundent mostra la tenim amb la rendició mesella d'ERC de Barcelona a Colau. Són preus a pagar per una hegemonia que des d'ERC s'interpreta els permetrà ocupar massivament espais de poder a les diferents administracions i àmbits de gestió, i fer-ho excloent-ne sense contemplacions a tot el món de Junts, fins residualitzar-los. 

- Si Junts guanya, i ERC no pot tirar endavant el seu projecte amb els Comuns, Junts només té un aliat possible: ERC. En això basa la seva fortalesa i seguretat ERC: passi el que passi, hi seran. Si guanyen, es farà el que ells volen. I si no guanyen i guanya Junts, són absolutament necessaris, i per tant també hi seran.

Per més bé que li vagin les eleccions a Junts, només podrà configurar majories de govern i per fer la independència amb ERC. En el nosaltres independentista de Junts, sempre hi és ERC. I això, lluny de que ho veiem com un determinisme fatal, ho hem de veure com una gran oportunitat.

Només podem fer la independència si hi som tots. I per ser-hi tots, també hi ha de ser ERC. Necessitem que ERC hi sigui. I per això el 14F és decisiu. Si guanya Junts i per tant fracassa l'estratègia d'ERC i Comuns, estic absolutament convençut que ERC, sigui per pressió interna, sigui per assumir el seu fracàs, assumirà tornar a formar part del "nosaltres" independentista, amb Junts, la CUP i la societat civil.

És fort, però és així. L'única manera de recuperar ERC per a l'independentisme és amb la victòria clara de Junts el 14F. Només si guanya Junts es podrà treballar per la independència, per construir un nosaltres independentista, bastint una estratègia comuna, sumar Junts, ERC, CUP, societat civil, etc.

I... com estan les coses?

Fa uns mesos l'estratègia d'ERC semblava imbatible. Tanmateix en els pocs mesos des que Junts ha aconseguit articular una proposta política pròpia, al voltant del lideratge del President Puigdemont, absolutament transversal, moderna i inequívocament amb la independència com a objectiu polític, les distàncies s'han retallat, i ara mateix ERC i Junts estarien en un empat tècnic. Fa només 6 mesos, a les enquestes, l'avantatge d'ERC sobre Junts era d'entre 6 i fins a 10 punts. Ara estan tècnicament empatats.

Però, a més, hi ha algunes tendències demoscòpiques que són les que han desfermat aquest nerviosisme, per no dir atac de pànic, que podem veure en alguns dirigents d'ERC i, sobretot, dels socis amb els que han dissenyat tot aquest pla, aquesta estratègia, els Comuns. Així, a les enquestes més recents, per primera vegada observem dues coses, en relació a Junts i ERC, que no s'havien donat a cap enquesta des del 21D:

- per primera vegada Junts té més fidelitat de vot en relació als seus antics votants que ERC: 67,2% Junts i 54,4% ERC

- per primera vegada Junts té mes transvassament de vot provinent d'antics votants d'ERC que a l'inrevés. Ara un 13,5% d'antics votants d'ERC diuen que votaran Junts, mentre que només un 5,6% dels antics votants de Junts votaran ERC

Aquesta situació i projecció demoscòpica de les diferents opcions polítiques és el que, a criteri meu, explica el delirant nerviosisme de l'aparell d'ERC i dels Comuns.

La demencial, repugnant manera com l'aparell d'ERC es va llençar contra Josep Costa i contra Joan Canadell és absolutament inadmissible. I estic segur que molts dels que des d'ERC han participat en aquesta cacera organitzada, amb el temps se n'empenediran. Els que no se n'empenediran de tot el que estan fent són els Comuns. La seva indignitat no té límits. Titllar Junts i Laura Borràs de "nacionalisme excloent" com ha arribat a fer Colau és una nova evidència de la seva total falta d'escrúpols i de valors morals. Però tant en el cas d'ERC com dels Comuns aquests intolerables atacs responen al nerviosisme que tenen en veure com les urnes poden impedir o posar molt difícil desplegar el seu pla contra Junts i per evitar un govern independentista.

Pel que fa a Junts la seva feina tot just ha començat. Amb només posar-se en marxa Junts ha aconseguit dues fites polítiques extraordinàries:

- situar-se en empat tècnic amb ERC, quan fa 6 mesos estava fins a 10 punts per sota en intenció de vot

- fer-se amb el control absolut d'aquest espai, deixant sense la més mínima opció a forces polítiques que havien volgut sabotejar des de dins el projecte polític que encapçala el president Puigdemont. Així, ni PdeCat ni PNC tenen la més mínima opció d'obtenir representació política. La seva residualitat política és total. Només un 5,1% de votants de Junts el 21D ara diuen votaran PdeCat, i atès que PdeCat no té vot provinent de cap altre espai polític, la seva intenció de vot està per sota fins i tot del PACMA, amb poc més de l'1% dels vots. Res. Cap possibilitat d'obtenir representació. El fracàs anunciadíssim des que els dirigents de PdeCat van voler jugar a la política "com antes", imposant quotes i tal, es consumarà amb una intensitat devastadora sobre aquests tahurs de la política. I tema tancat. Pel que fa a PNC, fins i tot dubto es puguin presentar a les eleccions.

Tanmateix Junts afronta aquest tram final fins les eleccions del 14F amb un repte pel davant complicat de gestionar. La clau del seu èxit, en el doble sentit d'impedir un govern ERC-Comuns que aparqui la independència i de tenir prou força per catalitzar una confluència independentista que treballi per bastir una estratègia compartida i un govern des del "nosaltres" independentista, està en visualitzar-se com el vot útil per la independència i per barrar el pas al projecte destructiu dels Comuns a nivell nacional, a les ordres del Règim del 78.

Hi ha un 17% d'antic votant de Junts del 21D que ara és una de les claus perquè el resultat de Junts permeti seguir endavant amb la independència i per no deixar el país en mans dels Comuns. Si es manté el transvasament de vots d'ERC a Junts, i Junts acaba fidelitzant una mica més de la meitat del vot ara indecís, Junts guanyarà i el projecte independentista es mantindrà viu.

En un altre ordre de coses el 14F, si s'imposa l'escenari de Junts de seguir treballant per fer la independència, serà també cabdal la correlació de forces dins l'independentisme. Des del 2015 que l'independentisme majoritari de Junts pel Sí i ara d'ERC i de Junts, no hagi pogut arribar a la majoria absoluta per formar govern, ha sotmès a l'independentisme a un desgast terrorífic. La CUP forma inequívocament part del "nosaltres" independentista, i és necessària. Però des del punt de vista de gestionar la independència, que l'independentisme majoritari no tingui majoria absoluta i quedi en mans del xantatge permanent de la CUP és un greu problema. És molt difícil treballar amb qui creu que la paraula donada o els pactes escrits no tenen cap valor, perquè "els pacten muten". És molt difícil treballar per fer la independència amb qui, com la CUP, es fa còmplice de la repressió i no té cap escrúpol en impedir la investidura de Jordi Turull, titllant-lo d'autonomista, i l'endemà Jordi Turull entrava a una presó de la que encara no n'ha sortit. És complicat fer un govern independentista que treballi per la independència, si depèn d'un tercer, la CUP, que en les dues últimes legislatures ha votat més vegades amb PSC, Comuns, PP i C's que amb la majoria independentista de Govern.

El 14F també decidirem això, sobre el xantatge de la CUP a la resta de l'independentisme. Fa uns dies la número 3 de la CUP a les eleccions del 14F deia que "aspiraven a duplicar els seus diputats per a forçar a Junts i ERC a un nou referèndum". És a dir, l'objectiu de la CUP és arribar a tenir el 10% del vot independentista per a, així, poder fer xantatge al 90% de l'independentisme. La CUP no parla de treballar, acordar, dissenyar una estratègia compartida, comuna, de tot l'independentisme. La CUP, al que aspira aquest 14F, és a tenir un 10% del vot indepe que els permeti fer xantatge, forçar, al 90% de l'independentisme.

Necessitem una majoria de vot i escons independentistes, amb Junts, ERC i CUP, però també necessitem una majoria absoluta independentista de Junts i d'ERC per evitar el xantatge permanent de la CUP, amb tot el demencial bloqueig i desgast que comporta.

En definitiva:

Estem novament davant unes eleccions decisives, en les que el resultat de les urnes ens portarà a un escenari de noves majories, a partir del pacte blindat entre ERC i Comuns, que implica aparcar per generacions la independència i traslladar la gestió destructiva de Colau i els Comuns a Barcelona a tot el país.

Perquè la independència segueixi viva com a projecte polític majoritari del nostre país cal un triomf contundent de Junts. És l'únic camí que ens pot portar a treballar per restituir i blindar un "nosaltres" independentista, amb ERC i CUP i la societat civil, consensuant una estratègia comuna i compartida i treballant per fer-la possible.

I, finalment, per poder treballar per fer-la possible, cal que Junts i ERC tinguin majoria absoluta al Parlament, per evitar estar permanentment sotmesos al xantatge de la CUP, per evitar aquesta dinàmica letal en la que el 10% de l'independentisme, que representa la CUP, només pensa en com "forçar", fer xantatge, a la immensa majoria de l'independentisme, al 90% de l'independentisme que representen Junts i ERC

Ens necessitem tots. Sense ser-hi tots no és possible la independència. Ara, tristament, ERC no vol ser-hi, ha triat altres companys de viatge i de projecte, per poder anar contra amb qui fins ara ha configurat aquest "nosaltres". Necessitem que ERC torni al "nosaltres" independentista, i per fer-ho possible cal un triomf clar de Junts. Fem-ho realitat! Treballem per un resultat electoral el 14F que ens permeti treballar per refer el "nosaltres independentista", amb tots, amb una estratègia compartida per fer la independència.

Som-hi! Fem possible que l'endemà del 14F tots treballem plegats per la independència. Fem possible fer "reset" d'aquests mesos i blindar un nosaltres independentistes amb Junts, ERC, CUP i societat civil.