Anàlisi Enquesta Serveis Municipals de Barcelona. Crònica d’una -sense precedents- decadència -ja anunciada- de la ciutat

Ahir vam conèixer les dades de l’Enquesta municipal de Barcelona sobre Serveis Municipals. És una enquesta important que fa molts anys que es fa, i que per tant ens permet tenir una cosa molt important en les enquestes: perspectiva de l’evolució de les dades, que en aquest cas és perspectiva del funcionament de la nostra ciutat, de Barcelona. A més, és una enquesta feta a milers de persones, més de 6 mil en aquesta darrera edició. Per tant, una enquesta amb una gran mostra.

Les dades que sobre Barcelona, el seu funcionament, la valoració de la seva gestió i política són molt concloents. I són, ja ho avanço, la crònica d’una decadència anunciada.

Després de la primera lectura i anàlisi de dades m’ha vingut al cap una mítica cançó cubana que vaig descobrir amb el Buena Vista Social Club: El carretero. Canta el gran Eliades Ochoa:

Por el camino del sitio mío
Un carretero alegre pasó
Con su canción que es muy sentida
Y muy guajira alegre cantó

Me voy al transbordador (Van van)
A descargar la carreta (Van van)
Me voy al transbordador (Van van)
A descargar la carreta (Van van)
Para cumplir con la meta (Van van)
De mi penosa labor

(...)

Yo trabajo sin reposo (Van van)
Para poderme casar (Van van)
Que yo trabajo sin reposo (Van van)
Para poderme casar (Van van)
Y si lo llego a lograr (Van van)
Seré un guajiro dichoso

Però a la vista del discurs sobre l’enquesta dels líders municipals del colauisme que governa Barcelona (Comuns i PSC, amb suports variables de Valls i ERC), també podria haver recordat la cançó popular aquella de “ahora que vamos despacio, vamos a contar mentiras, tralará”.

Segons el regidor de Presidència, Jordi Martí Grau, i així ho han recollit amb grans titulars gairebé tots els mitjans de comunicació “Gairebé un de cada tres barcelonins marxaria de la ciutat, descontents pels efectes de la crisi del coronavirus”

Sí, aquesta és la pocavergonya infinita dels colauers. Resulta que gairebé 1 de cada 3 barcelonins, un 30%, si pogués, marxaria de la ciutat, de Barcelona, en el que és una xifra negativíssima mai abans assolida. Però per als colauers la culpa és del coronavirus.

El 2015, quan Colau va accedir a l’alcaldia de Barcelona, l’herència que li va deixar l’alcalde Trias era un 14,8% dels barcelonins que deien anirien a viure fora de Barcelona. 3 anys després, el 2018, quan ja es comencen a notar els impactes del desastre de les polítiques Colau, el % de barcelonins que deien anirien a viure fora de Barcelona ja era el 20,1%, el 2019 va seguir creixent, fins al 21,8%, i el 2020 s’ha enfilat fins al 29,6%.

I van els colauers i diuen que la culpa la té el coronavirus. Doncs no, miri, no menteixi: és l’esclat d’una tendència associada a la pèssima gestió Colau de la ciutat.

Aquest 29,6% de barcelonins que marxarien de Barcelona s’ha de llegir vinculat a una altra dada igualment escandalosa, mai assolida a Barcelona: un 59,2% dels barcelonins diuen, segons l’enquesta municipal que ahir vam conèixer, que Barcelona ha empitjorat aquest darrer any.

L’any 2015, quan hi ha les eleccions que guanya Colau de la manera com ho va fer, gràcies al suport de tota la guerra bruta del Règim del 78 contra el fins llavors alcalde de Barcelona, Xavier Trias, només un 28,3% dels barcelonins deien que Barcelona havia empitjorat el darrer any. Trias perd les eleccions contra la candidata del Règim del 78, Colau, però només un 28,3% dels barcelonins deien que la ciutat havia empitjorat el darrer any.

Amb Colau d’alcaldessa el % de barcelonins que consideren que la ciutat ha anat empitjorat, any rere any, no ha deixat de créixer. El 2017 ja era un 30,1% que deien BCN havia empitjorat el darrer any, el 2018 un37,9%, el 2019 un 44,9% i el 2020, amb les dades de l’enquesta d’ahir, un 59,2%.

És, per a mi, la dada més concloent i representativa de totes. En 5 anys la gestió Colau ha anat empitjorant, de manera evident, inqüestionable, la ciutat. En aquests 5 anys de Colau Barcelona cada any ha empitjorat en relació a l’any anterior. És un autèntic escàndol.

No, miri, senyor regidor coaluer, la gent vol marxar de Barcelona com mai perquè mai com ara, des que vostès manen, la ciutat no havia anat empitjorant com ho està fent, any rere any.

L’única pandèmia que pateix la ciutat és la del govern Colau, la de la seva catastròfica gestió. Amb Colau, any rere any, Barcelona ha anat empitjorant. Aquesta és la realitat, aquest és el llegat Colau. Aquesta és la crònica d’una decadència anunciada.

La gestió colauer se situa, aquest 2020 en el pòdium de les pitjors valorades de la història de Barcelona, amb un 23,4% de supesos, només superat pel 24,9% de suspesos de la Barcelona Hereu del 2010. L’any 2015, només un 11,9% suspenia la gestió municipal. Ara ja estem en aquest 23,4% que la suspèn.

El motiu principal per suspendre la gestió colauer és clarament la seva gestió política. Així ho assenyala un 46,8. Després ve aquest 10,5% que suspèn colauers per la gestió de la circulació.

La ciutat empitjora any rere any, fins arribar a aquest 59,2% dels barcelonins que així ho afirmen, perquè empitjoren gairebé tots els serveis i polítiques municipals dels colauers.

Els anys posteriors de la Barcelona olímpica, segona meitat dels 90s, que són les primeres dades que tenim, gairebé un 70% dels barcelonins creia que l’evolució de la gestió municipal en URBANISME havia millorat. Ara només ho diuen un 36,3%. I Colau ha batut tots els registres històrics en relació als que creuen que la gestió urbanística de Barcelona està empitjorant: el 23,9% de barcelonins que així ho afirmen són un % al que mai s’havia arribat.

Hem passat d’una Barcelona referent mundial en urbanisme, en bona gestió de l’urbanisme, a la pitjor gestió de l’urbanisme en la història de la ciutat.

El 2015, en plena recuperació econòmica de la ciutat, un 35,1% dels barcelonins opinaven que la gestió de la circulació a la ciutat havia empitjorat. Aquest 2020, tot i l’excepcionalitat de l’any, pel confinament obligatori de la pandèmia i l’extraordinària reducció de la mobilitat, un 43,1% dels barcelonins creuen que la gestió de la circulació ha empitjorat. El 2019, últim pre-covid, era un 48,4% que deien això estava empitjorant.

Quan recuperem la més mínima normalitat i mobilitat, les mesures delirants en relació a la mobilitat que estan prenent els colauers ens portaran a un segur col·lapse. I ja veure fins on s’enfilarà aquesta valoració negativa de les polítiques Colau sobre circulació.

Un 57,7% dels barcelonins també diuen que hem empitjorat en la gestió municipal de l’aparcament. Un 58,1%, també rècord històric, creuen que la gestió Colau ha empitjorat la seguretat ciutadana al conjunt de la ciutat. 

Però també tenim un rècord negatiu quan es pregunta sobre els nostres barris: mai tanta gent havia respost que en l’últim any el seu barri havia empitjorat, un 33,3%, mai vist. Aquest percentatge de l'enquesta coincideix amb la percepció que tots els que ens movem pels nostres barris tenim. Ara, quan apareix algun cartell conforme s'iniciarà una actuació municipal, la reacció veïnal és de por "què ens faran?". Cap confiança en que res del que faci aquest Ajuntament millori les nostres vides. L'enquesta reflexa l'evidència que les polítiques Colau el que fan és complicar-nos la vida, empitjorar-ho tot.

Empitjora la ciutat, empitjora la gestió, la mobilitat, la seguretat, els barris... però per als colauers la culpa és del coronavirus. S’ha de ser pocavergonya, s’ha de tenir una cara dura com poques n’hem vist, de ciment armat.

Quan he vist tot això és quan m’ha vingut al cap El Carretero, aquell tema del Buena Vista Social Club, quan diu: “Me voy al transbordador/A descargar la carreta/Para cumplir con la meta/De mi penosa labor”

Els colauers sabran molt d’himnes de la retòrica revolucionària, que deuen cantar amb entusiasme. Però no tenen ni idea del que és l'esforç de la gent en la seva quotidianitat, això de “complir con la meta de mi penosa labor”. Només cal mirar els currículums dels colauers. Cap d’ells no ha treballat mai. No saben el que costa treballar, no saben les implicacions que té treballar, complir amb les nostres metes. I així és com la seva gestió, en comptes de facilitar la vida de les persones, la complica. Així és com en comptes de fer menys penós l’assoliment de les “metes”, ho complica. I quan ens compliquen tant la vida és quan la gent se’n farta. I és quan la gent s’expressa amb la contundència que ho ha fet en aquesta enquesta, és quan gairebé el 60% dels barcelonins creuen que BCN empitjora any rere any i quan un de cada tres pensa que potser millor fotre el camp d’aquesta ciutat, i buscar refugi en algun altre lloc on l’Ajuntament de la ciutat l’únic que faci és fer-nos impossible les nostres vides, complicar-nos la vida.

Per exemplificar això acabaré l’article amb un parell de dades que crec expliquen molt bé perquè l’Ajuntament Colau i les seves demencials polítiques només generen problemes als barcelonins, i empitjoren any a any la ciutat.

Primer exemple: L’ajuntament Colau està executant una sèrie de delirants actuacions urbanes als nostres carrers, omplint-los de pinturetes, blocs de formigó, carregant-se xamfrans, etc. I tot ho està fent sense encomanar-se a ningú, sense cap estudi previ de cap impacte. Un autèntic deliri contra el que els més reputats arquitectes i urbanistes ja estan alertant de les gravíssimes conseqüències que tindrà per a la ciutat.

Un dels sectors més afectats per totes aquestes demencials polítiques colau de les pinturetes és el de la Càrrega i Distribució de Mercaderies. Segons alguns estudis, el 40% de la mobilitat que es produeix a les ciutats està associat aquest sector econòmic, absolutament clau per al funcionament de la ciutat.

En un recent estudi de l’Autoritat del Transport Municipal de Barcelona, sobre aquest tema de la Càrrega i Descàrrega a la ciutat es diu: “El disseny i els horaris de les zones de CiD aspira a buscar un equilibri no sempre fàcil entre quatre variables:

•Mobilitat: Intentar que les zones i l’operativa de CiD interfereixi el mínim possible en la mobilitat de les vies afectades.

•Eficiència: La CiD és una activitat emmarcada en uns requeriments operatius específics per diferents tipus de vehicles, productes i establiments. Les zones de CiD han de tenir en compte que l’operativa es pugui realitzar d’una manera raonablement eficient.

•Seguretat: Les operacions de CiD comporten diversos riscos per a la seguretat dels altres vehicles, dels vianants, dels propis operaris que realitzen l’activitat i també possibles danys en el mobiliari i l’espai urbà.

•Impacte: Es tracta de reduir els impactes en termes de contaminació, soroll, ocupació de l’espai públic, impacte visual, entre altres

Per assolir aquest equilibri és recomanable establir processos de consulta entre els diferents agents implicats previs a la implementació de mesures".

Doncs bé, totes les polítiques Colau han ignorat aquest sector, aquesta vital activitat que permet mantenir en funcionament la ciutat. No s’ha pensat res i se’ls hi ha complicat la vida absolutament en totes les dimensions, començant perquè cap mesura de les que s’han pres no ha seguit la recomanació de “establir processos de consulta amb els diferents agents implicats”. El resultat és que l’activitat cada cop interfereix més a la mobilitat, incrementa col·lapse, contaminació, fa més i més penosa l’activitat dels treballadors i el compliment d’objectius.

El deliri de la cosa arriba al seu zenit quan observem les pròpies consideracions de l’informe d’aquesta administració a la que l’Ajuntament de BCN és majoritari. Parlant de les zones de CiD i de diferents espais urbans, i en referència concreta a Barcelona, l’estudi diu: “A l’Eixample de Barcelona i a moltes altres zones urbanes denses és habitual la instal·lació de zones de CiD en els xamfrans:

• No s’ocupa espai en carrils de circulació
• Permeten donar servei a dos trams de carrer sense haver de travessar la calçada.
• L’aparcament en bateria és més ràpid i redueix maniobres segons d’on es vingui”

O sigui, posa en valor aquesta benedicció que per a la ciutat de Barcelona és l’Eixample de Cerdà i els seus xamfrans. En comptes d’ordenar l’espai adequadament Colau se’ls està carregant sense cap sentit, amb blocs de formigó i pinturetes. Queden com a espais abandonats, i impedeixen un ús extraordinàriament beneficiós per a la ciutat i tota la seva activitat. Resultat? Ha complicat la vida a tothom. No ha ofert cap solució ni cap alternativa. Aquest 40% de la circulació urbana que podem associar a l’activitat de CiD inverteix ara hores i hores voltant per la ciutat buscant un espai des d’on poder fer aquesta CiD. I així és com Colau contribueix decisivament a fer la vida impossible a molts barcelonins, i a carregar-se l’activitat econòmica i comercial de la ciutat.

Segon exemple: Un altre exemple d’aquest deliri de les polítiques Colau el tenim amb la demencial persecució de la moto i els motoristes a la ciutat de Barcelona, que assoleix el zenit del deliri quan mirem què vol fer amb el tramvia.

Segons la mateixa enquesta municipal de Barcelona, un 8,6% dels barcelonins realitzem els nostres desplaçaments diaris en moto. Això, que és una benedicció per a la nostra ciutat, per als colauers s’ha convertit en una obsessió per fer tot tipus de polítiques anti-moto, per fer-nos la vida impossible. En comptes de valorar que és un mitjà de gran eficàcia en mobilitat, de molt baix impacte ambiental, fàcilment reconduible cap a un parc elèctric, i que permet desplaçar-se a centenars de milers de persones diàriament amb una ocupació vial mínima (en una plaça d’aparcament de cotxe aparquen un mínim de 6 motos), les polítiques Colau són fer la vida impossible a aquests centenars de milers de barcelonins. Mai cap solució, cap millora. Colau=fer la vida impossible als barcelonins.

I com deia, la cosa ja arriba al deliri quan veiem  que Colau i els seus compintxes (Comuns, PSC i ERC) ara han aprovat pixar-se en el que vam decidir els veïns en l’única consulta ciutadana que s’ha fet a la ciutat, la consulta sobre la Diagonal. De manera aclaparadora els veïns vam dir NO al tramvia per la Diagonal. En comptes de respectar la decisió veïnal, Colau, Comuns, PSC i ERC menyspreen els veïns, ignoren la nostra decisió i aproven carregar-se la Diagonal, fent-hi passar pel mig el tramvia. És una obra faraònica, que no té cap sentit tècnic, que té infinites alternatives molt més eficients per millorar la mobilitat pública a la ciutat. Però com que tot el que es pugui fer per complicar la vida dels barcelonins, Colau ho fa, doncs es gastarà centenars de milions en una obra absurda que, a més, col·lapsarà l’Eixample. Sabeu quanta gent fa servir el tramvia a BCN per a la seva mobilitat? Doncs segons l’enquesta municipal un 0,7%

Es fa la vida impossible al 8,6% de barcelonins que ens movem en moto i s’aprova un projecte demencial per un mitjà que només usen el 0,7% dels barcelonins. “És que així l’usaran més persones” diran ràpidament els de la secta colauer. La millora de la mobilitat que pot aportar el tramvia per la Diagonal es pot assolir molt millor i millorant infinitament les prestacions i potencialitats, i molt més econòmicament, amb les alternatives que ja estan triomfant a mig planeta. Però aquí no. La política Colau és fer la vida impossible al màxim de barcelonins. I així ens van les coses.

Com us deia, una enquesta que és la crònica d’una decadència anunciada de la nostra estimada Barcelona. Des que Colau està a l’Ajuntament la ciutat ha empitjorat any a any. I això no té res a veure amb el Covid. Com ens fan la vida impossible als barcelonins les polítiques de Colau i els seus amiguetes és el que ha provocat que pràcticament 1 de cada 3 barcelonins pensin en fotre el camp. I la pandèmia no hi té res a veure, excepte que considerem a Colau i els seus amiguetes i a tots els que donen suport o li permeten seguir executant aquestes demencials polítiques que ens porten a una decadència i ruina mai vistes com una pandèmia.

 

 

 

 

 

 

 

 

Investidura, nou govern, objectius, pactes, fum i, malgrat tot, elements estratègics irrenunciables!

És obvi q desitjo q les negociacions entre ERC-Junts-CUP acabin amb un bon acord q permeti formar un govern estable i compartir un full de ruta per avançar cap a la independència

Però ho desitjo, sobretot, perquè això permetria reconstruir el “nosaltres” independentista sense el qual no només la independència no és possible, perquè ens necessitem tots i hem d ser-hi tots, sinó q també, sense aquest nosaltres abocaríem el país a una espiral destructiva

No pateixo gaire, per tant, per aquest “frame” que s’ha volgut situar com el més transcendental del moment, de que atesa la gravetat pandèmica i les seves múltiples i totes elles greus afectacions (salut, economia, social, vital...) és urgent un nou govern que ho gestioni, que gestioni la crisi.

A veure, siguem sincers entre nosaltres: el marge que té qualsevol possible govern a la nostra Catalunya autonòmica per fer polítiques pròpies capaces de generar impactes significatius és pràcticament inexistent, ínfim, molt petit

Fa 25 anys q sóc servidor públic, per oposició, i si una cosa he après en aquests anys és q les nostres administracions, també la de la Generalitat, són una màquina que, en l’execució de les seves competències i responsabilitats, pot funcionar eficaçment, per sobre de la conjuntura o situació política.

I això ara encara és més així que mai en aquesta Catalunya autònoma post 155: el pressupost de la Generalitat pràcticament tot ell és “captiu”, va a despeses fixes intocables: sanitat, educació, personal, polítiques estructurals... I, a més a més, el poder judicial espanyol, la gran megaestructura franquista que ha perviscut intacta des de la mort del dictador, ara mateix està fora de qualsevol control, i exerceix un domini total sobre el nostre Parlament i Govern, fins al punt de treure i ficar presidents, de controlar el que es pot i no pot parlar i debatre al Parlament i liquidant sistemàticament tota normativa que des de Catalunya es vulgui impulsar per canviar coses, per fer polítiques autònomament. L’últim exemple d’això l’hem tingut amb la suspensió de la regulació social de lloguers. Però és sistemàtic, fins al punt d’anul·lar, de facto, la nostra autonomia.

Però és que encara hi ha més, perquè en aquesta gestió pandèmica Catalunya no té recursos propis, com tampoc els té Espanya, i tot el que puguem fer ens vindrà condicionat i pràcticament decidit per Europa i pel Gobierno de EspaÑa, des dels fons disponibles fins a com ens els podrem gastar. El nostre marge de maniobra serà molt i molt petit, i és perfectament gestionable per un nou govern o per un govern en funcions com estem ara.

I ho hem vist tots aquests mesos: per regular qualsevol cosa vinculada a la pandèmia només ho podem fer a l’empara de la normativa estatal general, com p.ex. l’estat d’alarma. No tenim ni tan sols capacitat per gestionar autònomament l’obtenció de vacunes, perquè totes ens arriben via Madrid-Europa. I tampoc intervenim per a res en els punts més crítics de la gestió de les afectacions econòmiques i laborals de la pandèmia: la regulació dels ERTO, tramitació i pagament, que és un autèntic desastre, està totalment en mans de l’Estat.

O sigui que no discuteixo que hi hagi la millor de les intencions en aquests discursos que criden a fer un govern ràpidament per gestionar la crisi, però la realitat és que cap govern de la nostra autonomia podrà fer pràcticament res al respecte. I el poc que es pugui fer es pot fer sense problema amb un govern en funcions i fins i tot des del propi aparell administratiu de la Generalitat.

És evident que hi ha moltes excepcions a això que estic dient, i que des de Catalunya s’han impulsat, al llarg dels anys, molt bones polítiques amb gran capacitat transformadora. Però aquest no serà l’escenari de gestió de la crisi pandèmica, perquè tot ens vindrà donat, i el que no ens vingui donat no tindrà marge en la seva execució, que serà més administrativa que política.

Tres exemples:

• Els milers de milions que han d’arribar de la UE arribaran a Madrid, al Gobierno de España, que ja està treballant, per a la seva distribució en: un “Plan Nacional de Recuperación, Transformación y Resiliencia”, un “Programa de Estabilidad” i un “Plan Nacional de Reformas”. Madrid decidirà com es distribueix la pasta i fixarà les condicions a complir per les CCAA, o sigui que com a molt podrem fer una mica de gestió administrativa de la cosa, i poca cosa més. No cal cap govern fort per fer-ho.

• ERC i CUP han pactat per al suport a la investidura de Pere Aragonés algunes coses tan inquietants des d’un punt de vista liberal i de mentalitat oberta com és anar contra l’escola privada i concertada, fins fer-la pública. Això, a banda d’anar contra un dels fonaments més preuats de l’escola catalana i dels seus moviments pedagògics més avançats, és un brindis al sol. En l’actual règim autonòmic el primer dia que ERC i CUP facin alguna cosa, aprovin el que sigui, contra l’escola privada o la concertada, el poder judicial espanyol s’ho carregarà, atès que l’article 27 de la CE estableix clarament el dret a la llibertat d’ensenyament. Per tant cap dubte que el recorregut d’aquest punt de l’acord ERC-CUP és zero. Poder judicial mana.

•  El pacte ERC-CUP preveu la renda bàsica universal. Tenint en compte que els nostres ingressos venen determinats per les transferències del Gobierno de España i que gairebé tot el nostre pressupost és captiu, com es podrà finançar aquesta monumental despesa? No he llegit res d’acabar amb l’espoli fiscal que pateix Catalunya. Així doncs, com es finançarà, si no podem generar ingressos propis? Es trauran diners de sanitat i educació, que són més del 50% de la despesa? Dels ajuntaments? De la cultura? D’infraestructures? La Catalunya autonòmica i espoliada crec que és evident no pot fer front a aquest decàleg de “bones intencions” de fer un món feliç, en el que tot ho tinguem pagat.

No. És evident que per més bones intencions que hi hagi, per gestionar la crisi pandèmica no cal per a res un nou govern, ni el nou govern tindrà cap marge de maniobra més enllà de la gestió autonòmica.

Insisteixo, això no vol dir que no es puguin fer coses. De fet s’estan fent. Fa mesos estem en govern provisional i s’estan fent coses. I el nou govern les seguirà fent, al mateix nivell.

Així doncs, si, com sembla clar, aquest discurs de constituir un govern per gestionar la crisi és simplement fum, no té res al darrere, la pregunta que ens hem de fer és per què això és així? Per què el principal motor argumental de la investidura i els pactes de govern associats és simplement fum? Calia?

Al meu entendre això del govern per gestionar la crisi està al mateix nivell que després del 21D del 2017 va tenir allò de fer un “govern efectiu”.

El govern efectiu, com a proclamació d’urgència i necessitat evitava haver d’entrar a discutir res més. Ningú no es podia negar a fer urgentment un govern efectiu i sortir del 155. I així ha estat que en aquests 3 anys a nivell nacional no hi ha hagut la més mínima agenda.

La urgència per fer un govern per combatre la crisi de la pandèmia té el mateix objectiu: situar un element davant el qual ningú no pot negar-se a actuar amb la màxima responsabilitat i urgència. I sí, també és fum. Però un fum amb un objectiu molt clar: evitar, altre cop, haver d’entrar a discutir res més, i, sobretot, dins d’aquest res més, haver d’entrar a negociar elements vinculats a l’agenda nacional, republicana o independentista, digueu-li com vulgueu.

Tothom sap que el punt de màxima divergència estratègica, on la col·lisió entre ERC i Junts és més intensa és en relació a l’estratègia nacional. ERC ha aparcat totalment l’embat amb l’estat que va implicar l’1-O, i aposta per un replantejament total de la seva estratègia, a anys vista, invocant la necessitat, per poder avançar, de créixer, de ser més i de condicionar-ho tot a la via de la negociació política amb l’estat. En canvi Junts manté oberta l’estratègia política que situa en l’1-O el seu referent fundacional i, sense renunciar al diàleg, aposta per una estratègia que ens permeti estar preparats per abordar, de manera intel·ligent, la inevitable confrontació amb l’Estat per fer realitat la independència.

El 14F ERC guanya les eleccions, tot i que amb només un diputat més que Junts, però la dada més transcendent és que per primera vegada l’independentisme assoleix el 52% dels vots, i això, per a una part molt important de l’independentisme, ha de tenir conseqüències, ha de tenir implicacions.

Això xoca, evidentment, amb la posició d’ERC. Amb el 52% dels vots indepes i amb 74 diputats independentistes, dels quals, d’entrada, la majoria estaria més situada en avançar unilateralment cap a la independència, amb els 32 diputats de Junts i els 9 de la CUP, davant dels 33 diputats d’ERC, malgrat hagi guanyat les eleccions.

Però, en aquest escenari complicat, ERC s’ha mogut molt bé, molt ràpidament i molt intel·ligentment per als seus interessos, i ha aconseguit dinamitar aquest “bloc unilateralista”, pactant amb la CUP, i blindant així els dos grans objectius estratègics que tenia ERC:

-          Estratègicament s’enterra qualsevol opció d’actuació unilateral, deixant-ho tot en mans de la taula de diàleg amb el gobierno de EspaÑa. Només si d’aquí 2 anys no s’ha produït cap avenç significatiu es podria replantejar la cosa per tal que, en una propera legislatura, es pogués plantejar un nou referèndum.

-          Políticament, el pacte amb la CUP permet a ERC, perquè la CUP s’hi avé, enterrar l’1-O i invisibilitzar, excloure de tot escenari polític, al President Puigdemont i l’exili

Des d’un punt de vista d’ERC, el pacte amb la CUP és una jugada absolutament brillant, un èxit total. ERC, gràcies a la CUP, blinda la seva estratègia de “reset” sobre el procés, de començar de nou, de trencar amb l’1-O, i aïlla gairebé totalment, al President Puigdemont i Junts, mentre, alhora, ERC i CUP també acorden desmantellar tota l’estructura i estratègia vinculada a l’exili, invisibilitzant i excloent el Consell de la República.

I aquí estem, en aquest punt estem. Per això ERC situa, discursivament, la urgent necessitat de configurar un nou govern per fer front a la crisi de la pandèmia. És fum, però situa les coses en un espai polític del que pràcticament és impossible escapolir-se, no quedar-s’hi atrapat, sense quedar com uns irresponsables.

Qui, davant la magnitud de la crisi i l’apel·lació a la responsabilitat per constituir urgentment  al costat d’ERC i CUP un govern que la permeti combatre, pot estar en condicions d’assumir el risc i el desgast de no dir que sí incondicionalment, i d’atrevir-se a posar damunt la taula de les negociacions elements d’estratègia nacional, amb l’objectiu d’acordar no només un govern, sinó una estratègia per avançar cap a la independència?

Doncs Junts ho ha fet. Junts sembla no haver-se deixat arrossegar pel pacte ERC-CUP que aparca temporalment (indefinidament) la independència i el moviment polític i nacional que té en l’1-O una data fundacional, i segueix plantejant que cal un govern per gestionar, però també un govern amb una estratègia nacional compartida.

La negativa experiència amb allò del “govern efectiu” com a element d’irrenunciable prioritat, fins al punt de que neutralitzés qualsevol estratègia nacional, és el que ha portat a Junts a no actuar igual amb això de la urgència d’un govern per combatre la crisi. Junts assumeix plenament aquest objectiu prioritari d’un govern que permeti lluitar contra la crisi pandèmica, però no renuncia a plantejar també, en les negociacions, objectius nacionals, de confluència estratègica per avançar cap a la República catalana independent. Les estratègies d’ERC i Junts són, com hem vist, molt diferents, però si en aquest moment en el que s’està pactant un govern pels propers quatre anys, no s’arriba a uns mínims de confluència en l’estratègia nacional, estarem abocats a repetir el desastre de no tenir cap horitzó nacional que ha caracteritzat aquests tres anys post 21D. Cal respectar que ERC ha de liderar, perquè va guanyar les eleccions, però també cal respectar a Junts i les seves propostes.

ERC, Junts i CUP crec que estan obligats a un pacte que inclogui també un horitzó i una estratègia nacional. Si no ho fan o si tanquen un pacte que no blindi una mínima estratègia nacional compartida per tots, que no serà l’estratègia d’una de les parts, sinó la confluència de les diferents visions en un espai comú, nou, i compartit, l’independentisme, el moviment independentista, entrarà en una crisi molt complicada de gestionar. No ens ho podem permetre. Ens necessitem tots. Però si no aconseguim ser-hi tots, no només farem impossible la independència per a aquesta generació, sinó que correm el risc de portar el nostre país a un escenari de col·lapse.

 

 

L'enhorabona pels #90anysERC i, alhora, alguns elements inquietants del discurs d'ERC en aquest aniversari. Amb Bonus Track del meu pas per ERC (amb fotos!!!)

 

ERC fa 90 anys d’existència. I això, òbviament, és motiu de celebració. No és fàcil per a un partit polític arribar als 90, havent passat tot el que ha passat, que no és precisament una existència plàcida i fer-ho amb la fortalesa que ara té.

Vagi per endavant, doncs, la meva felicitació! És, a més a més, un aniversari del que modestament també participo en alguns anys d’aquesta existència.

Així, commemorant aquest 90 aniversari d’ERC divendres i dissabte han anat passant pel meu tuiter missatges de felicitació, bàsicament del partit i dels seus principals dirigents. Després de veure’n uns quants no he pogut evitar tenir la sensació que estaven celebrant d’una manera una mica estranya aquest aniversari.

Llavors he posat el hastag de la celebració #90anysERC i he anat llegint tots els tuits que ERC, els líders d’ERC, diferents responsables d’ERC i gent diversa d’ERC havien escrit per sumar-se a la felicitació.

Quan els he tingut tots llegits allò que inicialment només m’havia semblat una mica estrany, m'ho senmblava. He tingut la impressió que al darrere de les paraules calculades que havien fet servir -i de les que no- hi havia com un missatge no explicitat.

La primera cosa que m’ha cridat més l’atenció és que ni una sola vegada, a cap dels tuits, ni del partit, ni dels diferents líders, ni de militants, non han fet servir la paraula “independència”. Mai. Ningú. Raro, he pensat.

Però la segona cosa em resultava més misteriosa i inquietant: els missatges de felicitació només feien referència al partit, com si no hi hagués res més. Com si aquests 90 anys passats fossin el fonament de la seva legitimitat i la garantia de que qualsevol cosa que facin estarà sempre ben feta. I, el més important, que no necessiten absolutament a ningú més.

El to tan ahistòric, en el sentit de presentar un partit que neix i arriba a avui havent estat sempre el partit de referència i únic m’ha fet pensar en l’estrany que seria que en una assenyalada celebració d’aniversari de qualsevol de nosaltres, amb els nostres familiars i amics, que qui fa anys prengui la paraula i no deixi de felicitar-se a ell mateix, que no hi ha ningú com ell, que és el millor, que està cridat a arribar molt lluny, etc. I que no faci ni la més mínima referència als seus pares, als seus germans, a la seva família. Que se situi a ell mateix com l’únic important a la seva vida, i no faci cap referència ni a amics, ni a persones que l’han pogut ajudar, ni a persones amb les que ha fet coses i/o espera seguir-les fent.

Un to tan ahistòric també des del punt de vista de presentar-se com si sempre hagués estat el mateix partit, del dia de la fundació a ara, 90 anys després, com si sempre hagués estat igual com és ara.

I llavors he vist que l’omissió de la paraula independència, que no hagi sortit mai, que ningú no l’hagi esmentada, no era gens casual, i tenia moltes implicacions.

Efectivament ERC no neix com un partit inequívocament independentista o separatista, com ho era Estat Català, el partit que Macià havia fundat feia una dècada, i que havia participat en la fundació d’ERC. En aquell moment sembla hi convivien més sensibilitats.

Per això tampoc era gens casual l’omissió “dels pares”. Macià es presenta com un fundador directament d’ERC. És la manera de no haver de fer referència que el seu lideratge és el lideratge d’un gran líder separatista, independentista, que entra a ERC amb el partit separatista que abans havia fundat, Estat Català.

Al poc de ser fundada, després de les eleccions municipals del 1931 aquesta convivència fundacional de diferents sensibilitats a ERC s’evidencia quan Companys, des de l’Ajuntament de Barcelona, proclama “La República” (sense identificador nacional) i aixeca la bandera republicana tricolor, l’espanyola. Al poc, en veure el que estava passant, el líder nat d’ERC, Macià, separatista, entra al Palau de la Generalitat i proclama la República Catalana i penja la senyera.

I sí, del 31 al 39 ERC és el partit hegemònic a Catalunya.

Però amb la derrota a la guerra, la repressió i l’exili l’escenari polític català canvia radicalment. Sota una atroç dictadura i amb un exili massiu, el lideratge d'ERC decau.

I a l’exili i a l’interior del país sorgeix una resistència clarament independentista: el Front Nacional de Catalunya. En la negra nit els militants del Front, a l’interior i a l’exterior, van mantenir oberts els camins a l’esperança. I ho van fer enarbolant l’estelada, la independència com a fita.

Així arribem al tardofranquisme, i del Front sorgiran nous moviments polítics, com el PSAN, i organitzacions com ÈPOCA, i més endavant IPC, i més endavant Terra Lliure. I el Moviment de Defensa de la Terra. I el BEAN. I Nacionalistes d’Esquerra. I la Crida. Amb la “transició” hi ha una proliferació de propostes independentistes que, tot i mantenir un enorme activisme, són incapaces de vertebrar-se com una proposta política electoral.

El catalanisme o nacionalisme s’aplega al voltant de la figura i el lideratge de Jordi Pujol, en una proposta política no independentista. ERC sí s’acaba vertebrant altre cop com a opció electoral, però segueix sense fer-ho com a un partit explícitament independentista. Les primeres eleccions, al 1980 ERC obté uns 240 mil vots, el 8,9% del vot, i 14 diputats. Les eleccions següents, al 1984, ERC perd gairebé la meitat dels vots que havia tingut, i es queda amb un 4,4% dels vots i 5 diputats.

La situació és molt estranya. L’independentisme és molt fort i actiu al carrer, però no aconsegueix vertebrar-se com opció electoral, i ERC agonitzava en la seva indefinició, sense postular-se com a proposta independentista i abocada a la seva desaparició.

Llavors s’esdevé un moviment clau per entendre com, d’aquell moment tan crític per a l’independentisme, l’any 1984, hem arribat on som ara, el moviment majoritari política i socialment.

L’any 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, que encapçalen personalitats com Àngel Colom (el líder de la Crida a la Solidaritat) i Josep-Lluís Carod-Rovira, que venia de Nacionalistes d’Esquerra. La Crida Nacional a ERC té per objectius que ERC esdevingui de manera explícita el gran partit independentista de Catalunya, i que actuï de pal de paller de tot aquest independentisme tan dispers.

I la cosa funciona. ERC esdevé clarament una opció electoral i política independentista. No hi ha dubtes. De la derrota de la guerra, de la llarga nit del franquisme i dels anys de la transició, l’independentisme sorgia com l’opció política més desacomplexada, més innovadora i amb més capacitat de sumar.

Durant molts anys, d’aquell 1988 fins el 2012, ERC és l’única proposta política explícitament independentista, amb les úniques excepcions de Solidaritat Independentista el 2010, amb 3 diputats, i la CUP el 2012, també amb 3 diputats.

Però durant el segon quinqueni de la dècada dels 90s a can Convergència s’estan produint canvis molt importants. El nou líder que ha substituït Jordi Pujol, al capdavant de Convergència, que segueix sent la principal força política del catalanisme, abraça de manera inequívoca el dret a decidir, que situa, també en relació a la independència de Catalunya com un objectiu irrenunciable. Finalment, a partir de l’escenari polític del país, amb una ANC que omple de milions de persones els carrers reivindicant la independència, Mas i Convergència abracen explícitament la independència com a objectiu, i el 27S del 2015 l’antiga Convergència i ERC configuren Junts pel Sí, la primera proposta explícitament independentista que guanya les eleccions al Parlament de Catalunya.

ERC havia passat d’estar abocada a la seva desaparició, l’any 1984 a refundar-se, com a pal de paller de l’independentisme i per fer la independència. I aquest independentisme explícit amb el que es ressuscita ERC, amb el que es refunda, ha arribat fins avui.

I avui, veient com ERC, els seus líders i militants han celebrat els 90 anys d’ERC, sense ni una sola referència a la independència, sense esmentar ni un sol cop la paraula independència, he tingut la impressió que estàvem davant d’una nova “refundació” d’ERC. He tingut la sensació que es volia refer el camí fet des de la Crida Nacional a ERC i situar-se altre cop en aquella ERC no explícitament independentista de la seva fundació el 1931 o de la transició. L’ERC que va sorgir de la refundació impulsada per la Crida al 1987 va créixer portant la INDEPENDÈNCIA  a tot arreu. I això ens ha permès arribar on som ara. Amagar, fer desaparèixer de tot discurs la independència, em preocupa.

Perquè la primera derivada d’aquest “desfer” el camí és situar-se fora del moviment independentista. Aquest discurs de “jo sóc el partit, i sóc únic” només el pots fer si t’autoexclous del moviment independentista. Perquè en aquest 90 aniversari, l'ERC refundada de la Crida Nacional del 1987 s’hauria situat històricament i políticament al costat de tot el que ha fet possible aquest aniversari. ERC no hauria tingut problema en situar el seu naixement en el context d’aquell lideratge de Macià que havia fundat la primera organització política independentista, Estat Català, que ara s'integrava a ERC.

Sense excloure’s del moviment independentista, com sembla ha fet ERC, no hauria tingut cap problema en reconèixer i homenatjar l’independentisme que va mantenir la lluita més activa, durant el franquisme, el Front. Ni tampoc hauria tingut cap problema, si es considerés part d’aquest moviment, en agrair la lluita de tot l’independentisme durant la transició, i de com el 1987 conflueix a ERC, en aquesta refundació que ha fet possible que l’independentisme sigui el moviment majoritari del nostre país, i el lideratge d’ERC obtingut aquestes eleccions del 14F.

Però tot d'una desapareix la independència i et situes com a partit únic, sense ningú, sense cap altra història, ni trajectòria, sense companys de lluita amb qui treballar i combatre, i no he pogut evitar pensar que això només pot explicar-se si et vols situar fora del moviment independentista, si t’autoexclous del moviment independentista.

 BONUS TRACK: Una història personal, la meva, de les moltes que han fet possible aquests 90 anys d'ERC. El meu pas per ERC

Jo vaig començar a militar a l’independentisme el 1984, a la Crida a la Solidaritat. El 1987 vaig participar de la Crida Nacional a ERC, i vaig entrar a ERC. La veritat és que fins llavors, en aquells tres anys de militància indepe i d’activisme non-stop no m’havia trobat mai ningú d’ERC. Tenia col·legues de l’MDT, coneixia gent del que es coneixia com “joves del Front”, fins i tot d’Estat Català. Però no d’ERC. Amb la nostra entrada i cultura militant d’activisme, que era l’única que coneixíem, vam revolucionar molt el partit. Vam “refundar” les JERC, vam portar ERC al Fossar per l’Onze, vam organitzar concerts, vam posar en marxa revistes com “La Coctelera”... i tot ho fèiem per la independència.

Aquí el cartell del primer concert que vam organitzar, per les municipals del 1987, INDEPENDENTISTES A L'AJUNTAMENT, amb dos collons, a la Plaça Reial (que en aquella BCN pre-olímpica era "territorio de reyertas") amb els mítics Desperdicis Clínics i aquest punkisme del cartell!!!

Un d'aquests regals que de vegades la vida et fa sense esperar-lo el vaig tenir perquè en aquella Crida a ERC, en aquella refundació independentista d’ERC el gran Ramon Barnils també hi era, donava suport. I el vaig conèixer, i ens va agafar a alguns d’aquells joves que acabàvem d’entrar i volíem fer coses, i ens va fer unes autèntiques “master class” de comunicació i periodisme, per animar-nos a fer coses com La Coctelera. I crec que ens vam estrenar o quasi amb una entrevista que li vam fer a ell mateix.

I sí, allà estàvem una bona tropa, en aquella "redacció":

 

Curiosament l’altre dia la meva mare va trobar una foto meva d’aquella època, que ni sabia existia. És una foto d’unes eleccions europees a les que ERC concorria amb Eusko Alkartasuna (el partit que havia fundat l’ex-lendakari Carlos Garaikoetxea després d’escindir-se del PNB) i el BNG (Bloque Nacionalista Galego). I aquí estem el meu amic i company de tantes lluites Xavi Altadill i jo mateix (sóc el de la dreta, el que porta tirants!!!!) entrevistant al cap de llista, a Carlos Garaikoetxea!

En fi, que pues eso. No vaig durar gaire fent vida de partit. La vida de partit no està feta per a mi. Venia de l’activisme, i així vaig seguir la meva militància indepe, a la FNEC, al Casal Independentista de Les Corts, al comitè olímpic de Catalunya, a la Fundació ESCACC, a Reagrupament, a les consultes, a l’ANC i a com a voluntari sempre que ha calgut i podia aportar alguna cosa, des de coordinar dispositius de seguretat fins a realitzar estudis demoscòpics i estadístics.

No importa on, només importa el perquè, només importa treballar sempre per la independència.

ERC fa 90 anys. Sense ERC no seríem on avui som. Però ERC no hi seria sense la refundació que des de l’independentisme sorgit de la transició es va promoure amb la Crida Nacional a ERC, que va situar la independència com la seva raó de ser, liderant un projecte independentista explícit. I la Crida Nacional a ERC no hauria estat possible sense el Front Nacional de Catalunya, que va permetre mantenir oberts els camins a l’esperança durant la llarga nit del franquisme, vertebrant el moviment independentista, situant la independència com l’objectiu que cohesionava el moviment i la resistència. De fet ERC ni tan sols s’hauria fundat si 10 anys abans Macià no hagués fundat Estat Català, la primera gran organització independentista, l’origen del moviment independentista.

Per això sap greu que en la commemoració d’aquests 90 anys, des d’ERC, ningú, absolutament ningú, no hagi esmentat la independència, no hagi cridat independència. Per això em fa patir això que em sembla una autoexclusió d’ERC del moviment independentista, aquesta crida al partit, aquest ahistòric posicionament al marge de l’independentisme, sense reconèixer les lluites que van permetre la seva fundació i que ens han permès arribar on som ara. Perquè abans de la fundació d’ERC ja hi havia militants per la independència. I després. I ara.

Som on som per la nostra lleialtat al país i a la independència, no per les nostres lleialtats a unes sigles. En aquest camí tots tenim trajectòries diferents, confluències, discrepàncies, solidaritat, compromís i molta feina feta, ara aquí, ara allà. Jo vaig participar d’aquest moment clau en l’ERC contemporània, la seva refundació amb la Crida Nacional del 1987 i ara dono suport a Junts. 

Però vull creure, per a mi és així, que tots formem part d'aquest moviment, del moviment independentista i que tots assumim el llegat de militància i compromís que ens han deixat en herència els que ens han precedit, siguin quines siguin les sigles on militaven. Jo he tingut la sort de conèixer i tenir com a referents per a la meva militància, aspirant sempre a ser digne hereu del seu llegat patriòtic a persones com Pere Carbonell, militant del Front Nacional de Catalunya des del 1945, com Martí Torrent, militant d'Estat Català des del 1936, o d'aquell militant anònim d'ERC que un dia, al voltant d'una tauleta al menjador del seu pis al Poble Sec, m'explicava com, durant la guerra, va organitzar la defensa del monestir de Ripoll i va impedir que els de la FAI l'assaltessin i el cremessin.

Només podrem fer la independència si hi som tots. Sense ser-hi tots, no hi ha independència possible. Ens necessitem tots. Per això m’inquieta aquesta autoexclusió que m’ha semblat percebre. Tant de bo estigui equivocat en aquesta percepció que he tingut.

INDEPENDÈNCIA!!!!!

Coses que estan passant i que, malgrat encara no són garantia de res, estan en la bona direcció

Avui divendres ha quedat constituït el Parlament de Catalunya sorgit de les eleccions del 14F del 2021.

I avui, en aquesta constitució i en l’elecció de la Presidència i la mesa del nou Parlament, han passat coses que admeten lectures diverses, però que al final, malgrat tot, a mi m’agradaria posar en valor les que han passat en la bona direcció.

Laura Borràs ha estat escollida Presidenta del Parlament, ja és la Molt Honorable Presidenta del Parlament.

La lectura més positiva de l’elecció de Laura Borràs és que s’ha fet amb els vots d’ERC i de Junts. Després de molts mesos de sacsejades sobre quin seria l’escenari de pactes post electorals, el primer pacte manté la lleialtat que s’han tingut entre ERC i Junts les últimes legislatures, en les que el partit independentista que guanyava i que per tant està cridat a presidir la generalitat pacta amb el segon partit les condicions, i entre aquestes condicions és que el segon partit amb més força de l’independentisme ostenti la presidència del Parlament.

Que això s’hagi mantingut és una bona notícia. I a tots ens agradaria fos el preludi d’enteses posteriors, a nivell d’investidura del President, de formaciío del govern i d’establir una estratègia comuna, compartida, per avançar cap a la independència.

Però darrere aquesta elecció hi ha moltes més coses.

D’entrada una molt lògica i lligada a l’anterior punt que comentava: el 14F ERC va guanyar, ni que fos per poc, les eleccions, i Junts no, i això té conseqüències que tothom ha d'assumir, que ningú no pot ignorar. També per molt poc el 21D Junts va guanyar les eleccions, ni que fos per poc, i ERC no. I això implica conseqüències. Ni qui guanya ni qui no guanya no estan en condicions d’imposar als altres, perquè cap d’ells té majoria absoluta, i de fet la majoria absoluta indepe la configuren tres partits.

Per tant tot s’ha de negociar. I en les bones pràctiques negociadores sempre hi ha el respecte a l’altre, al seu rol.

Si Junts hagués guanyat la seva candidat, Laura Borràs, estava cridada, en pactes lleials, a ser la candidata a presidir la Generalitat. Però Junts no va guanyar.

Dins d’una normalitat de relacions que no hi és, o que s’està bastint, hauria semblat normal que el candidat d’ERC, guanyador, esdevingués el President, o sigui, Pere Aragonès. I que el candidat de la segona força també hagués estat al govern, amb rang de vicepresident. Però sembla evident que aquí hi ha hagut una línia vermella en les negociacions, per part d’ERC, a qui incomodava la presència de la Laura al govern.

Això, dit així, no és una bona notícia, que hi hagi pogut haver vetos. Però tampoc seria res excepcional. I la bona notícia seria que tant ERC com Junts, i també la CUP, ho han negociat i tractat amb maduresa, situant Laura Borràs a la presidència del Parlament, institucionalment el segon càrrec més important del país. Per tant hi podria haver hagut unes dificultats que s’han sabut superar. I això sempre és una notícia d’avançar en la bona direcció.

No ha estat l’única. Laura Borràs ha estat escollida en la segona votació, després de no assolir majoria absoluta en la primera. En la segona votació l’abstenció dels 9 diputats de la CUP ha permès l’elecció de Laura Borràs. Per tant, tot i que amb diferents posicionaments, les tres forces indepes han fet possible evidenciar la majoria indepe a la cambra, amb l’elecció de la Laura. 

Però no només això, l’entesa també té bones notícies, esperançadores, en la mesura que per primera vegada la CUP s’ha mullat i implicat, i ha presentat un candidat per ser a la mesa del Parlament, i segona bona notícia, ERC i Junts, lleialment, ho han fet possible. Per tant, un escenari amb lectures esperançadores, en la bona direcció.

Abans, però, en la primera votació, que requeria majoria absoluta, s’ha produït un fet per a mi també molt significatiu, en aquesta línia de coses que situo en la bona direcció. I aquesta cosa ha estat que la mesa d’edat del Parlament, formada per tres membres (1 d’ERC, 1 de VOX i 1 de PSC) ha impedit, amb els vots de VOX i PSC que el conseller Lluís Puig, a l’exili, pogués votar delegadament o telemàticament.

Davant aquesta situació, la CUP ha cedit un dels seus vots perquè Lluís Puig pogués votar. 8 diputats de la CUP s’han abstingut i 1 ha votat com ho hauria fet Lluís Puig, en un acte de solidaritat per neutralitzar els efectes de la repressió, en aquest cas contra un diputat a l’exili.

Al meu entendre aquest gest de la CUP de cedir un vot per neutralitzar la repressió sobre el diputat exiliat a qui no es deixava votar expressa una possible maduresa del tercer partit independentista al Parlament que fins ara poques vegades havíem vist. I per això ho vull posar en valor i situar entres les coses que han passat i que podem interpretar que són “en la bona direcció”.

Aigua passada no mou molí, però fixem-nos que després del 21D, a la investidura de Jordi Turull, el President Pugidemont i el conseller Comín, a l’exili, no van poder votar, i llavors la CUP no va fer cap gest de solidaritat amb els diputats a l’exili que no podien exercir el seus drets, i no els va “cedir” el seu vot.

I encara una cosa més. En aquella primera votació per ser investit Jordi Turull necessitava majoria absoluta, 68 diputats. Junts i ERC sumaven 66, li faltaven 2 per arribar a la majoria absoluta, a banda de que els 2 diputats a l’exili no podien exercir el seu vot. A la segona votació , dos dies després de la primera, Turull segur hauria estat investit, perquè segurament els dos diputats a l’exili haurien renunciat i Junts i ERC haurien tingut majoria simple, i Turull hauria estat investit.

Però això no va passar. Després de la primera votació, Jordi Turull havia de comparèixer, l’endemà, davant el TS. I no hi va haver segona votació perquè, com tothom es temia, Jordi Turull després de prestar declaració al TS fou empresonat. I encara ara segueix a presó.

Aigua passada no mou molí, però hi he pensat tantes vegades en aquesta seqüència tan dolorosa. Respectant la “independència” de la CUP, aquell dia, aquella primera votació, quan tothom sabia que no n’hi hauria cap altra, perquè l’endemà empresonarien a Jordi Turull, crec que tots estarem d’acord que hauria estat un gest amb un enorme impacte que la CUP, tot i manifestar les seves diferències, votés a Turull i facilités la seva investidura com a President.

Què hauria passat l’endemà? El TS hauria empresonat al president de Catalunya? Quines conseqüències hauria tingut això, a tots els nivells, nacional, al carrer, internacional....

Fou una pena no passés. Hauria anat molt bé. Hauria estat molt important pel moviment. Hauria implicat un desafiament extraordinari a l’estat, amb resultats imprevisibles.

No hi va haver cap pas en la bona direcció i no va passar. Per això és tan important reconèixer i valorar els passos en la bona direcció.

Un altre fet que voldria consignar com coses en la bona direcció és la discreció amb la que s’han portat les negociacions i s’ha dut a terme el que s’havia pactat.

Tot i que ve de més lluny, podríem situar en una mica més de 3 anys que estem instal·lats en una fractura interna de l’independentisme extraordinàriament dolorosa, i que ens afebleix. Tot el que sigui evitar polèmiques, tot el que sigui no alimentar disputes públiques, és positiu, són coses en la bona direcció.

No podem seguir alimentant el caïnisme. Cal dir prou, cal aturar aquesta dinàmica autodestructiva que supura ja per tota la pell del moviment independentista.

Posaré tres exemples per a mi molt clars del que vull dir i de les conseqüències concretes que aquest cainisme han comportat. Com sabeu els que em llegiu, sempre he defensat que per ser per fer la independència, el nosaltres independentista només és possible si hi som tots: ERC, Junts, CUP, societat civil, etc. Però també sempre he defensat que per fer la independència, que és el pas següent al ser per poder fer la independència, on hi hem de ser tots, cal una majoria parlamentària i un govern molt forts. I sempre he defensat que sense això, tot serà molt i molt difícil, per no dir impossible. I això, aquesta fortalesa, aquesta majoria sòlida només pot sortir d’un escenari polític: unes eleccions en les que el món d’ERC i de Junts assoleixin majoria absoluta.

Sempre s’hi ha estat molt aprop, però per diverses circumstàncies mai no s’hi ha arribat. I el caïnisme hi té molt a veure:

• Les eleccions del 27S del 2015 són les primeres en les que l’independentisme s’hi presenta de manera clara, amb intenció d’assolir majoria absoluta i de dotar de caràcter plebiscitari les eleccions. Són unes eleccions convulses, que certifiquen la desaparició de l’antiga CiU. El món convergent i el món d’ERC, més independents i societat civil configuren la candidatura de junts pel Sí. La CUP no hi participa. La trencadissa del món convergent fa que 100.000 vots del 1.110.000 que tenia CiU el 2012 se’n vagin amb Unió. La resta, segons estudis que amb uns companys analistes de dades de la universitat, gairebé íntegrament van anar a Junts pel Sí. Però Junts pel Sí només va obtenir 62 escons, lluny dels 68 de la majoria absoluta. L’independentisme la tenia perquè la CUP havia passat de 3 a 10 diputats. Què havia passat? Molt fàcil. D’acord als nostres estudis, fins nivell secció censal, era evident el transvasament d’una part del vot d’ERC del 2012 a la CUP. Aquest cainisme que ja llavors s’havia alimentat molt va fer que més de 100.000 vots d’ERC votessin més en clau anticonvergent que en clau fer possible la independència. I sense aquests vots Junts pel Sí no va assolir la majoria absoluta, va quedar en mans de la CUP i va començar l’espiral de cainisme en la que encara estem instal·lats.

•  Aquestes eleccions del 14F també hem tingut una mostra d’aquest cainisme en un altre segment de votants. Si aquest 14F ERC i Junts no han assolit majoria absoluta i tornen a estar en mans de la CUP és perquè el sectarisme partidista i l’encegament causat per la supèrbia del trencament que va protagonitzar PDeCAT, al negar-se el President Puigdemont i els impulsors de Junts a sotmetre’s al xantatge pdecator, va provocar que per uns vint o trenta mil vots que el 14F van anar a PDeCAT i que el 21D havien estat a Junts, Junts no guanyés les eleccions i la suma de Junts i ERC no assolís majoria absoluta. PDeCAT, que amb tots els drets electorals i econòmics es va passar la campanya dient que eren la garantia per evitar dependre de la CUP, són els que altre cop han posat la majoria indepe en mans de la CUP. ERC i Junts s’han quedat a 3 diputats de la majoria absoluta. Altre cop el caïnisme provocant escenaris molt complicats de gestionar.

•  Tanmateix aquest 14F potser la manifestació més frapant de les possibles conseqüències d’aquest cainisme són els més de 600 mil vots indepes del 21D que el 14F es van quedar a casa. Sí, podem atribuir-ho a la pandèmia, però jo crec que també és un efecte d’aquesta espiral autodestructiva fratricida en la que estem instal·lats.

 És molt i molt important sortir d’aquest bucle caïnita. I el que ha passat amb l’elecció de la Laura Borràs també ens permet observar comportaments que ens diuen podem estar en la bona direcció.

La majoria, la immensa majoria del món d’ERC i de Junts, i també de la CUP, han estat a l’alçada del moment, mantenint les formes en tot moment, i comportant-se lleialment tothom amb tothom.

I això són fets en la bona direcció.

I que són en la bona direcció també ens ho permet veure els dos grups d’ira desfermada contra l’elecció de Borràs i tot el que ha passat al seu voltant:

•  A nivell d’espai polític, veure el demencial desquiciament, l’acollonant ràbia, ira, frustració, amb la que tot l’espai dels Comuns ha reaccionat a l’eleccio de la Laura és potser la millor notícia política que hem tingut en molt de temps. Veure tots els comuns treient escuma per la boca, amb tuits delirants, repugnants, miserables, és potser la més rellevant evidència de que poden estar passant coses en la bona direcció.

•  El segon grup de rabiosos són els grupuscles més haters dels món d’ERC i de Junts, que hi són. En el cas d’ERC encapçalats per Joan Tardà, que no ha pogut contenir ni dissimular la seva ràbia pel que havia passat, i que s’ha llençat a sembrar llavors de la discòrdia contra Junts, contra Laura Borràs i contra el President Puigdemont. En el cas de Junts cap digirent, només perfils anònims o de base, que al meu entendre han estat innecessàriament agressius amb el president sortint del Parlament, Torrent. No calia. Però que només aquests dos grupets hagin desentonat del que ha estat la reacció immensament majoritària dels móns d’ERC, Junts i CUP, és una bona notícia, senyal de coses en la bona direcció.

 Totes aquestes coses en la bona direcció no són encara garantia de res. Però és una bona manera de seguir treballant, d’arribar als necessaris pactes d’investidura i de govern i de, finalment, poder compartir una estratègia per fer la independència, que no serà ni la d’ERC, ni la de Junts ni la de la CUP, sinó una fusió de totes, un nou full de ruta que integri les diferents visions i les harmonitzi sòlidament.