Coses que estan passant i que, malgrat encara no són garantia de res, estan en la bona direcció

Avui divendres ha quedat constituït el Parlament de Catalunya sorgit de les eleccions del 14F del 2021.

I avui, en aquesta constitució i en l’elecció de la Presidència i la mesa del nou Parlament, han passat coses que admeten lectures diverses, però que al final, malgrat tot, a mi m’agradaria posar en valor les que han passat en la bona direcció.

Laura Borràs ha estat escollida Presidenta del Parlament, ja és la Molt Honorable Presidenta del Parlament.

La lectura més positiva de l’elecció de Laura Borràs és que s’ha fet amb els vots d’ERC i de Junts. Després de molts mesos de sacsejades sobre quin seria l’escenari de pactes post electorals, el primer pacte manté la lleialtat que s’han tingut entre ERC i Junts les últimes legislatures, en les que el partit independentista que guanyava i que per tant està cridat a presidir la generalitat pacta amb el segon partit les condicions, i entre aquestes condicions és que el segon partit amb més força de l’independentisme ostenti la presidència del Parlament.

Que això s’hagi mantingut és una bona notícia. I a tots ens agradaria fos el preludi d’enteses posteriors, a nivell d’investidura del President, de formaciío del govern i d’establir una estratègia comuna, compartida, per avançar cap a la independència.

Però darrere aquesta elecció hi ha moltes més coses.

D’entrada una molt lògica i lligada a l’anterior punt que comentava: el 14F ERC va guanyar, ni que fos per poc, les eleccions, i Junts no, i això té conseqüències que tothom ha d'assumir, que ningú no pot ignorar. També per molt poc el 21D Junts va guanyar les eleccions, ni que fos per poc, i ERC no. I això implica conseqüències. Ni qui guanya ni qui no guanya no estan en condicions d’imposar als altres, perquè cap d’ells té majoria absoluta, i de fet la majoria absoluta indepe la configuren tres partits.

Per tant tot s’ha de negociar. I en les bones pràctiques negociadores sempre hi ha el respecte a l’altre, al seu rol.

Si Junts hagués guanyat la seva candidat, Laura Borràs, estava cridada, en pactes lleials, a ser la candidata a presidir la Generalitat. Però Junts no va guanyar.

Dins d’una normalitat de relacions que no hi és, o que s’està bastint, hauria semblat normal que el candidat d’ERC, guanyador, esdevingués el President, o sigui, Pere Aragonès. I que el candidat de la segona força també hagués estat al govern, amb rang de vicepresident. Però sembla evident que aquí hi ha hagut una línia vermella en les negociacions, per part d’ERC, a qui incomodava la presència de la Laura al govern.

Això, dit així, no és una bona notícia, que hi hagi pogut haver vetos. Però tampoc seria res excepcional. I la bona notícia seria que tant ERC com Junts, i també la CUP, ho han negociat i tractat amb maduresa, situant Laura Borràs a la presidència del Parlament, institucionalment el segon càrrec més important del país. Per tant hi podria haver hagut unes dificultats que s’han sabut superar. I això sempre és una notícia d’avançar en la bona direcció.

No ha estat l’única. Laura Borràs ha estat escollida en la segona votació, després de no assolir majoria absoluta en la primera. En la segona votació l’abstenció dels 9 diputats de la CUP ha permès l’elecció de Laura Borràs. Per tant, tot i que amb diferents posicionaments, les tres forces indepes han fet possible evidenciar la majoria indepe a la cambra, amb l’elecció de la Laura. 

Però no només això, l’entesa també té bones notícies, esperançadores, en la mesura que per primera vegada la CUP s’ha mullat i implicat, i ha presentat un candidat per ser a la mesa del Parlament, i segona bona notícia, ERC i Junts, lleialment, ho han fet possible. Per tant, un escenari amb lectures esperançadores, en la bona direcció.

Abans, però, en la primera votació, que requeria majoria absoluta, s’ha produït un fet per a mi també molt significatiu, en aquesta línia de coses que situo en la bona direcció. I aquesta cosa ha estat que la mesa d’edat del Parlament, formada per tres membres (1 d’ERC, 1 de VOX i 1 de PSC) ha impedit, amb els vots de VOX i PSC que el conseller Lluís Puig, a l’exili, pogués votar delegadament o telemàticament.

Davant aquesta situació, la CUP ha cedit un dels seus vots perquè Lluís Puig pogués votar. 8 diputats de la CUP s’han abstingut i 1 ha votat com ho hauria fet Lluís Puig, en un acte de solidaritat per neutralitzar els efectes de la repressió, en aquest cas contra un diputat a l’exili.

Al meu entendre aquest gest de la CUP de cedir un vot per neutralitzar la repressió sobre el diputat exiliat a qui no es deixava votar expressa una possible maduresa del tercer partit independentista al Parlament que fins ara poques vegades havíem vist. I per això ho vull posar en valor i situar entres les coses que han passat i que podem interpretar que són “en la bona direcció”.

Aigua passada no mou molí, però fixem-nos que després del 21D, a la investidura de Jordi Turull, el President Pugidemont i el conseller Comín, a l’exili, no van poder votar, i llavors la CUP no va fer cap gest de solidaritat amb els diputats a l’exili que no podien exercir el seus drets, i no els va “cedir” el seu vot.

I encara una cosa més. En aquella primera votació per ser investit Jordi Turull necessitava majoria absoluta, 68 diputats. Junts i ERC sumaven 66, li faltaven 2 per arribar a la majoria absoluta, a banda de que els 2 diputats a l’exili no podien exercir el seu vot. A la segona votació , dos dies després de la primera, Turull segur hauria estat investit, perquè segurament els dos diputats a l’exili haurien renunciat i Junts i ERC haurien tingut majoria simple, i Turull hauria estat investit.

Però això no va passar. Després de la primera votació, Jordi Turull havia de comparèixer, l’endemà, davant el TS. I no hi va haver segona votació perquè, com tothom es temia, Jordi Turull després de prestar declaració al TS fou empresonat. I encara ara segueix a presó.

Aigua passada no mou molí, però hi he pensat tantes vegades en aquesta seqüència tan dolorosa. Respectant la “independència” de la CUP, aquell dia, aquella primera votació, quan tothom sabia que no n’hi hauria cap altra, perquè l’endemà empresonarien a Jordi Turull, crec que tots estarem d’acord que hauria estat un gest amb un enorme impacte que la CUP, tot i manifestar les seves diferències, votés a Turull i facilités la seva investidura com a President.

Què hauria passat l’endemà? El TS hauria empresonat al president de Catalunya? Quines conseqüències hauria tingut això, a tots els nivells, nacional, al carrer, internacional....

Fou una pena no passés. Hauria anat molt bé. Hauria estat molt important pel moviment. Hauria implicat un desafiament extraordinari a l’estat, amb resultats imprevisibles.

No hi va haver cap pas en la bona direcció i no va passar. Per això és tan important reconèixer i valorar els passos en la bona direcció.

Un altre fet que voldria consignar com coses en la bona direcció és la discreció amb la que s’han portat les negociacions i s’ha dut a terme el que s’havia pactat.

Tot i que ve de més lluny, podríem situar en una mica més de 3 anys que estem instal·lats en una fractura interna de l’independentisme extraordinàriament dolorosa, i que ens afebleix. Tot el que sigui evitar polèmiques, tot el que sigui no alimentar disputes públiques, és positiu, són coses en la bona direcció.

No podem seguir alimentant el caïnisme. Cal dir prou, cal aturar aquesta dinàmica autodestructiva que supura ja per tota la pell del moviment independentista.

Posaré tres exemples per a mi molt clars del que vull dir i de les conseqüències concretes que aquest cainisme han comportat. Com sabeu els que em llegiu, sempre he defensat que per ser per fer la independència, el nosaltres independentista només és possible si hi som tots: ERC, Junts, CUP, societat civil, etc. Però també sempre he defensat que per fer la independència, que és el pas següent al ser per poder fer la independència, on hi hem de ser tots, cal una majoria parlamentària i un govern molt forts. I sempre he defensat que sense això, tot serà molt i molt difícil, per no dir impossible. I això, aquesta fortalesa, aquesta majoria sòlida només pot sortir d’un escenari polític: unes eleccions en les que el món d’ERC i de Junts assoleixin majoria absoluta.

Sempre s’hi ha estat molt aprop, però per diverses circumstàncies mai no s’hi ha arribat. I el caïnisme hi té molt a veure:

• Les eleccions del 27S del 2015 són les primeres en les que l’independentisme s’hi presenta de manera clara, amb intenció d’assolir majoria absoluta i de dotar de caràcter plebiscitari les eleccions. Són unes eleccions convulses, que certifiquen la desaparició de l’antiga CiU. El món convergent i el món d’ERC, més independents i societat civil configuren la candidatura de junts pel Sí. La CUP no hi participa. La trencadissa del món convergent fa que 100.000 vots del 1.110.000 que tenia CiU el 2012 se’n vagin amb Unió. La resta, segons estudis que amb uns companys analistes de dades de la universitat, gairebé íntegrament van anar a Junts pel Sí. Però Junts pel Sí només va obtenir 62 escons, lluny dels 68 de la majoria absoluta. L’independentisme la tenia perquè la CUP havia passat de 3 a 10 diputats. Què havia passat? Molt fàcil. D’acord als nostres estudis, fins nivell secció censal, era evident el transvasament d’una part del vot d’ERC del 2012 a la CUP. Aquest cainisme que ja llavors s’havia alimentat molt va fer que més de 100.000 vots d’ERC votessin més en clau anticonvergent que en clau fer possible la independència. I sense aquests vots Junts pel Sí no va assolir la majoria absoluta, va quedar en mans de la CUP i va començar l’espiral de cainisme en la que encara estem instal·lats.

•  Aquestes eleccions del 14F també hem tingut una mostra d’aquest cainisme en un altre segment de votants. Si aquest 14F ERC i Junts no han assolit majoria absoluta i tornen a estar en mans de la CUP és perquè el sectarisme partidista i l’encegament causat per la supèrbia del trencament que va protagonitzar PDeCAT, al negar-se el President Puigdemont i els impulsors de Junts a sotmetre’s al xantatge pdecator, va provocar que per uns vint o trenta mil vots que el 14F van anar a PDeCAT i que el 21D havien estat a Junts, Junts no guanyés les eleccions i la suma de Junts i ERC no assolís majoria absoluta. PDeCAT, que amb tots els drets electorals i econòmics es va passar la campanya dient que eren la garantia per evitar dependre de la CUP, són els que altre cop han posat la majoria indepe en mans de la CUP. ERC i Junts s’han quedat a 3 diputats de la majoria absoluta. Altre cop el caïnisme provocant escenaris molt complicats de gestionar.

•  Tanmateix aquest 14F potser la manifestació més frapant de les possibles conseqüències d’aquest cainisme són els més de 600 mil vots indepes del 21D que el 14F es van quedar a casa. Sí, podem atribuir-ho a la pandèmia, però jo crec que també és un efecte d’aquesta espiral autodestructiva fratricida en la que estem instal·lats.

 És molt i molt important sortir d’aquest bucle caïnita. I el que ha passat amb l’elecció de la Laura Borràs també ens permet observar comportaments que ens diuen podem estar en la bona direcció.

La majoria, la immensa majoria del món d’ERC i de Junts, i també de la CUP, han estat a l’alçada del moment, mantenint les formes en tot moment, i comportant-se lleialment tothom amb tothom.

I això són fets en la bona direcció.

I que són en la bona direcció també ens ho permet veure els dos grups d’ira desfermada contra l’elecció de Borràs i tot el que ha passat al seu voltant:

•  A nivell d’espai polític, veure el demencial desquiciament, l’acollonant ràbia, ira, frustració, amb la que tot l’espai dels Comuns ha reaccionat a l’eleccio de la Laura és potser la millor notícia política que hem tingut en molt de temps. Veure tots els comuns treient escuma per la boca, amb tuits delirants, repugnants, miserables, és potser la més rellevant evidència de que poden estar passant coses en la bona direcció.

•  El segon grup de rabiosos són els grupuscles més haters dels món d’ERC i de Junts, que hi són. En el cas d’ERC encapçalats per Joan Tardà, que no ha pogut contenir ni dissimular la seva ràbia pel que havia passat, i que s’ha llençat a sembrar llavors de la discòrdia contra Junts, contra Laura Borràs i contra el President Puigdemont. En el cas de Junts cap digirent, només perfils anònims o de base, que al meu entendre han estat innecessàriament agressius amb el president sortint del Parlament, Torrent. No calia. Però que només aquests dos grupets hagin desentonat del que ha estat la reacció immensament majoritària dels móns d’ERC, Junts i CUP, és una bona notícia, senyal de coses en la bona direcció.

 Totes aquestes coses en la bona direcció no són encara garantia de res. Però és una bona manera de seguir treballant, d’arribar als necessaris pactes d’investidura i de govern i de, finalment, poder compartir una estratègia per fer la independència, que no serà ni la d’ERC, ni la de Junts ni la de la CUP, sinó una fusió de totes, un nou full de ruta que integri les diferents visions i les harmonitzi sòlidament.