Les dades de la decadència de Barcelona provocada per Ada Colau i qui li dona suport

Dijous. Començo a escriure aquest article que fa dies em ronda pel cap en un estat de benestar personal extraordinari. Acabo d’arribar d’un magnífic capvespre i vetllada gastronòmico-musical a un dels racons més màgics de la nostra ciutat, de Barcelona: la caseta del migdia, a Montjuïc.

El mirador del migdia té unes vistes espectaculars sobre el port i tot el territori al sud de la ciutat. I allà, al mirador, també hi ha un lloc d’aquests únics, que roman en el temps i que tenim la sort estiguin gestionats per gent emprenedora, amb ganes de fer coses, amb ganes de fer-nos feliços, com és la Caseta del Migdia i la seva fantàstica programació d’acompanyament musical. Els dijous, o sigui, tal dia com avui, barbacoa musicalitzada per qui potser és el DJ més mític de la Barcelona i l’Eivissa electròniques.

Per anar-hi la colleta que hi hem pujat ens hem organitzat i repartit per poder-hi anar en moto. És la millor manera d’arribar-hi. Tothom sap que la moto és la millor manera de viure i de moure’s per Barcelona. Tothom excepte Colau i la seva secta.

Des del Poblenou hem agafat la ronda litoral, hem zitzaguejat la circulació col·lapsada, hem sortit per la sortida cap a l’anella olímpica i hem arribat fantàsticament al Mirador del Migdia.

Després de la vetllada he portat el meu partner motorístic de la colla cap al seu barri, cap al Guinardó. He anat a buscar la plaça Cerdà, m’he ficat per la ronda del mig, travessera de dalt i fins ronda Guinardó. Fantàstic.

Quins tres elements, oi? Quins tres elements que ens permeten viure intensament la nostra ciutat, ser feliços.

La nostra muntanya màgica, Montjuïc, amb tants racons tant desconeguts, amb tants racons i espais tan diferents. Una meravella. Un privilegi per a la nostra ciutat, amb interminables espais verds, jardins, bosc, amb una espectacular oferta museístics, amb espais de lleure, esport, oci... Sóc un enamorat de Montjuïc.

La ronda litoral. Sóc usuari setmanal de la ronda litoral. I diàriament hi passo al costat, pel lateral. No sé què seria de Barcelona sense la Ronda Litoral. Caldria fer un homenatge permanent als urbanistes que van tenir la visió de fer-la i la manera com la van executar. Sense la Ronda Litoral Barcelona no hauria pogut ser el que ha arribat a ser, una referència mundial en urbanisme i qualitat de vida urbana.

La ronda del mig. Sí, ja sé, Porcioles, alcalde franquista. Però cal tenir la suficient visió històrica com per veure que aquesta obra, que la visió que hi va haver per fer aquesta obra, ha estat clau per a la ciutat, que els beneficis que ha aportat i aporta a la ciutat i a tots els que hi vivim són immensos. I que la ciutat va saber rectificar els problemes que generava cobrint-la en moltes zones del seu trajecte.

Fins a l'arribada d'Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona en tots els alcaldes que fins ara ha tingut la ciutat podem veure-hi actuacions pensades clarament en benefici de la ciutadania, ni que en sigui una. No cal acudir als moments clau i més brillants de la gestió de la nostra ciutat, com quan s’impulsa el pla Cerdà, com quan es reforma el Gòtic, com la Barcelona de les exposicions i, sobretot, com la Barcelona olímpica. Sí, aquests van ser moments clau per a la nostra ciutat que vam tenir la sort de poder viure, de que hi haguessin lideratges que ens hi portessin. Són aquests moments de la nostra història als que hem d’agrair la meravella de ciutat que tenim. Però fins i tot, insisteixo, fora d’aquests moments, és estrany no trobar elements, en qualsevol moment de la gestió de la ciutat, de millora, d’actuacions pensades per millorar la vida dels barcelonins, per millorar la ciutat.

Només hi ha una excepció: Ada Colau i els Comuns, i els que li ho permeten fer-ho, aquest PSC i aquesta ERC-BCN. Des que al 2015 Ada Colau va accedir, impulsada pels aparells del Règim del 78 a l’alcaldia de Barcelona, ella i el seu equip no tenen ni una sola actuació, ni una, de millora de la ciutat ni de millora de la qualitat de vida dels barcelonins (dels que hi vivim i dels que hi treballen).

En aquest mandat de Colau i els Comuns els únics beneficiats són els milers de milions del pressupost públic, o sigui, dels diners de tots, gastats en adjudicacions directes a amiguetes dels Comuns. Els únics beneficiats són els amics i parents sense ofici ni benefici que ara tots tenen pagueta.

Colau no només no té ni una sola actuació que pugui passar a la història com una millora de Barcelona o de la qualitat de vida dels barcelonins, és tot el contrari: la gestió Colau és una gestió que està arruïnant la ciutat, que l’ha sumit en una decadència indissimulable i que ha empitjorat les condicions de vida de tots els barcelonins, i ho ha fet des del nepotisme, el despotisme i la farsa més atroç que mai haurem conegut.

Les dades que evidencien la decadència i ruïna de la ciutat i l'empitjorament de la vida de tots els que hi vivim i treballem:

-          Quan Colau va accedir a l’alcaldia, impulsada pel Règim del 78, un 30,9% dels barcelonins opinava que la ciutat, en l’últim any, havia empitjorat. Era juny del 2015. Dos anys després, juny del 2017, gairebé sense temps de que es visualitzés el desastre de les seves polítiques, ja era un 40,9% de barcelonins que opinava que Barcelona havia empitjorat l’últim any. Al juny del 2020, 5 anys de Colau després, era un 60% de barcelonins els que creia que la ciutat havia empitjorat l’últim any.

Des de juny del 2017 els barcelonins que creuen que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior són sempre, sistemàticament, al voltant del 60%, arribant fins i tot al 67%. Mai a la història de la ciutat, des que tenim aquestes dades, mai, s’havia arribat a aquests percentatges.

Colau i els Comuns han batut a Barcelona tots els rècords possibles en mala gestió, fins al punt que any rere any per al 60% de la població la ciutat està pitjor que l’any anterior.

-          La farsa Colau, la seva permanent manipulació ja no pot evitar que la majoria de ciutadans de Barcelona tinguin clar que la gestió de Colau és la responsable del que està passant. I així és com arribem a una altra dada brutal, la del baròmetre semestral municipal de juny 2021, quan, per primera vegada a la història de la ciutat, la gestió municipal és assenyalada pels barcelonins com el segon problema més greu que té la ciutat, que té Barcelona. Mai, mai, la gestió municipal havia estat el segon problema més greu que té Barcelona.

 -          En el que ara mateix és el problema més greu que té la ciutat, la inseguretat, veiem que la gestió de Colau i els Comuns ha portat Barcelona als seus pitjors registres en aquest àmbit. Mai a la història un 31,8% el 2018 i un 30,9% el 2019 dels barcelonins havien estat víctimes de delictes, víctimes d’una inseguretat ciutadana sense precedents. Tenim dades des del 1983 i mai, mai, s’havia arribat als nivells on la gestió Colau ho ha portat, a aquest més d’un 30% de barcelonins víctimes de delictes. MAI

 -          La ciutat va fer un grandíssim esforç de peatonalització de moltíssims espais: gairebé tot el centre històric de la ciutat, gairebé tot el Born, tots els centres històrics dels barris, etc. Els vianants havien esdevingut els protagonistes i els més respectats en la mobilitat. Fins l’arribada de Colau. La demagògia discursiva en aquests temes de mobilitat ha anat acompanyada d’una absoluta impunitat dels vehicles considerats fetitxe pels colauers (bicis i patins), i els vianants han estat abandonats a la seva sort, que vol dir accidents, ser atropellats, caminar espantats, no poder passejar tranquils, etc. I això ho veiem també, de manera claríssima, a les dades municipals: ara mateix, per al 40% dels barcelonins, l’incivisme de bicicletes i patins són el segon més greu problema de convivència que té la ciutat.

Colau i els Comuns només excel·leixen, i se’ls hi ha de reconèixer, en una cosa: en la seva capacitat de manipulació.  

Són uns farsants com mai hem conegut, amb una extraordinària capacitat de convertir les seves mentides en dogmes inqüestionables i de manipular ciutadania, mitjans de comunicació... tot, absolutament tot, al seu servei. Només des d’aquesta extraordinària capacitat de manipulació s’entén que tinguin al PSC governant amb ells carregant-se tot l’extraordinari llegat de molts anys d’ajuntament socialista (especialment amb Pasqual Maragall). I només des d’aquesta extraordinària capacitat de manipulació s’entén que un Ernest Maragall, que va guanyar les últimes eleccions, i a qui Colau li va robar l’alcaldia pactant amb la dreta xenòfoba de Valls, doni suport absolut en tot i absolutament acrític a Colau, i que s’hi refereixi com a la seva aliada natural.

Un dels temes més greus de la manipulació de Colau i la seva secta d’adictes al Règim del 78 és tot el que té a veure amb l’habitatge i amb una ciutat més saludable.

Partint de la base que ciutats com Barcelona sempre tenen reptes pendents i estan en permanent transformació, per millorar com a ciutat i per millorar la vida dels seus ciutadans, la manipulació colauer en aquests dos àmbits és repugnant, és d’una immoralitat atroç, sense precedents.

Colau va arribar a l’alcaldia prometent resoldre el problema de l’habitatge a Barcelona. Deia que resoldre’l era una simple qüestió de “voluntat política”, que Trias no la tenia, però que ella sí, i que per això arreglaria el tema de l’habitatge a Barcelona.

És evident que el tema de l’habitatge és un tema de drets fonamentals, molt sensible per a la ciutadania. La societat ha de funcionar de manera que faciliti l’accés del màxim nombre de ciutadans a l’habitatge via els seus propis recursos, el seu treball, i els poders públics han de garantir que qui, per les seves circumstàncies, no pugui accedir al mercat de vivenda, tingui també un sostre digne.

Dit això, el volum de gent al que afectin els problemes en l’accés a l’habitatge és evident que determinarà l’abast o magnitud del problema.

La senyora Colau va fer campanya, el 2015, centrada en el tema de l’habitatge. Sí, hi havia problemes d’habitatge, però Colau, amb la seva infinita capacitat de manipulació, va aconseguir que fos “l’únic problema”. I va esdevenir alcaldessa. Sabeu, quan Trias deixa l’alcaldia, per a quants ciutadans de Barcelona l’accés a l’habitatge era el problema més greu que tenia la ciutat? Doncs per a un 0,6%. Amb el mandat de Colau l’accés a l’habitatge ha arribat a ser el problema més greu de la ciutat per a un 14% dels ciutadans.

Ni que hi hagi una sola família que no pugui accedir a un habitatge, això hauria de ser sempre preocupació preferent dels poders públics. Però és absolutament indigne, moralment repugnant, aquesta manipulació Colau, que va criminalitzar Trias d’un problema que ho era pel 0,6% barcelonins i que quan ella, Colau, ha començat a manar, la seva nefasta gestió, també en aquest tema, hagi portat a que sigui el problema més greu per al 14%.

La que va fer campanya assegurant solucionar el problema de l’habitatge a Barcelona és la que l’ha portat a la situació més complicada de les últimes dècades. En 6 anys de gestió Colau només ha generat 1.000 nous habitatges públics, mentre no ha parat de fer la vida impossible als promotors privats i als petits propietaris.

El segon tema en el que amb més immoralitat es manifesta aquesta repugnant manipulació de Colau i la seva secta és tot aquest discurset de "fer una ciutat saludable" que acompanya les mesures colauers que fan de la nostra ciutat una ciutat impracticable, que fan la vida impossible als seus ciutadans.

Primer de tot, amb la salut no s’hi juga. Tot el que es pugui fer per la salut de les persones, cal fer-ho.

Segon de tot, amb la salut no s’hi juga, ni se’n fa demagògia ni es manipula. La manera com Colau i els seus manipulen fent servir d’escut protector per a aquesta manipulació la salut de les persones és REPUGNANT.

Colau el primer que hauria de reconèixer i compartir amb els veïns és que a Barcelona és on tenim una de les esperances de vida més altes del planeta, de 83,67 anys, només superats pel Japó, que té una esperança de vida de 84,21 anys. L’esperança de vida a Barcelona està per sobre de la de països com Alemanya (81,10), Dinamarca (81,60), Països Baixos (81,50), etc.

L’any 1981 l’esperança de vida a Barcelona era de 76,48 anys, i ara, com ja hem vist, de 83,67. En només 40 anys l’esperança de vida a Barcelona ha crescut més de 7 anys.

O sigui, que la nostra ciutat no deu ser tan terrible com ens la pinten els colauers, tot el contrari, la nostra ciutat, abans que ells la toquessin, era un model de qualitat de vida i de longevitat.

Si l’esperança de vida a Barcelona no ha deixat de créixer fins situar-se en ser una de les més altes del planeta el que haurien de fer Colau i la seva secta és deixar de ficar la por al cos a la gent i celebrar vivim en una de les ciutats més saludables del planeta. O alguna té més esperança de vida que la nostra.

I sí, millorar tot el que calgui, però sense carregar-se ni la ciutat ni el nostre model de ciutat i de vida, que són els que ens han permès tenir aquesta esperança de vida. En canvi Colau el que està fent és carregar-se el model que ha permès assolir una esperança de vida de les més altes del planeta. I ho està fent per dues vies:

-          Mesures absurdes, demencials, que bloquegen la ciutat, que tallen la circulació en un carrer, desviant-la als seus perimetrals, fins col·lapsar-los. La congestió permanent de la ciutat que estan provocant les mesures Colau comporta, sempre, un increment de la contaminació, com ja es va poder veure amb la Superilla del Poblenou

-          A banda de l’increment de la contaminació que provoquen les mesures Colau, una altra cosa que fan és incrementar els factors de risc de les patologies que són la principals causa de mort a la ciutat, singularment en àmbits laborals.

Fa uns dies la lideressa del Règim del 78 a Barcelona, Ada Colau, l’aliada natural d’ERC segons va afirmar rotundament Ernest Maragall, va proclamar solemnement que votar en un referèndum era una tonteria.

En això se li ha de reconèixer que és una de les poques coses en les que té certa coherència, com va demostrar pixant-se damunt el resultat de la consulta per la Diagonal, en la que el 80% dels veïns vam dir NO al Tramvia per la Diagonal, en l’única consulta veïnal organitzada per l’Ajuntament fins ara. Evidentment, en tant que aliada natural d’ERC, ERC Barcelona també va donar ple suport a Colau en considerar una tonteria la consulta veïnal, i pixar-se en el que havíem votat els veïns.

En canvi per a la senyora Colau no és cap tonteria repartir milions d’euros entre els seus amiguetes amb la farsa dels “pressupostos participatius”, una estafa per privatitzar parcs i jardins públics per fer-ne horts urbans, la clau dels quals la tenen els amiguetes de Colau, que a més a més reben una molt generosa subvenció perquè puguin conrear hortalisses des de la perspectiva de gènere i muntar-se la barbacoa.

Lo dicho, Colau i els Comuns són el projecte més nefast, corrupte, nepotista, despòtic, immoral, incompetent, irresponsable... que mai ha conegut Barcelona. I el resultat de tot això ja és una evidència per a tots: la ciutat cada any pitjor, la gestió municipal convertida en el segon problema més greu de la ciutat.

En definitiva, la Barcelona Colau, la Barcelona de la decadència i la ruïna.

PS: ens veiem a la xiulADA el proper 23S a la plaça sant Jaume. Defensem la nostra ciutat i el nostre futur. Segons sembla la Faraona Colau vol impedir l'accés a la Plaça Sant Jaume a tots els que no tinguin plaça, unes places que, curiosament, quan han sortit perquè la gent les pogués demanar, ja estaven exhaurides. Doncs tothom tranquil. Tots a la Plaça Sant Jaume, pels seus diferents accessos, i fins on es pugui passar: carrers Jaume I, Llibreteria, Ciutat, plaça Sant Miquel... si envoltem l'edifici de l'Ajuntament amb la nostra xiulADA ningú no ens podrà callar. Agafeu xiulets, trompetes, botzines... i ens veiem a la Plaça Sant Jaume o voltants a partir de les 18:30 de dijous 23 de setembre