No hi havia derrota, però la gestió del post 1-O ens hi està portant, i atrapant en una frustració que amenaça allunyar-nos dels valors més sòlids de la victòria

És evident que a la immensa majoria de l’independentisme tot el que ha seguit a l’1-O ens ha instal·lat en un ambient de frustració, desconcert, desorientació.

Fa temps que reflexiono sobre tot aquest tema. I vaig escrivint coses que després no publico. I no ho faig perquè m’enrotllo massa, perquè la cosa no es pot despatxar amb quatre consignes. De manera que no he publicat cap de totes aquestes reflexions.

Avui voldria intentar-ho amb un article que condensi els punts que considero clau d’aquesta situació, però, sobretot, dels riscos que correm si no sabem gestionar adequadament la situació. I quan parlo de riscos no és que les coses puguin sortir malament, sinó riscos de dinamitar l’estructura i els fonaments de la clau perquè l’independentisme esdevingués majoria absoluta i democràtica política i socialment, i fos capaç de fer l’1-O.

El post 1-O és un desastre sense pal·liatius, una vergonya. No havíem estat derrotats, però la gestió del post sí que ens ha abocat a la derrota. I encara pitjor, aquesta no derrota, aquest fer veure no ha passat res ens ha sumit en una frustració de la que és molt difícil escapar-se. I en aquesta frustració, totalment lògica, el problema que tenim és que nia la destrucció de tot el que ens va permetre ser majoria i aspirar a guanyar. I cal ser conscients de que això està passant. Perquè si no ho revertim, el problema no serà la derrota de la gestió del post 1-O, el problema serà que ens instal·larà en la derrota, amb un independentisme allunyant-se cada cop més de la centralitat política i de la majoria democràtica i política que va aconseguir ser.

L’1-O i el post-1-O

L’1-O és el més gran que hem fet des del 1714. És tan gran el que vam fer aquell dia que ha de ser considerat una data fundacional de la nova república catalana, la fem realitat quan la fem. Va ser un miracle arribar-hi. Però hi vam arribar i es va veure que amb determinació, una unitat mínima, i convenciment social i democràtic en relació al que anàvem a fer, érem imparables. Per això malgrat tota la repressió l’estat no va poder parar l’1-O.

L’èxit va sorprendre més que ningú també als que des del comandament polític estaven atrapats en el partidisme, malgrat, simultàniament, estar treballant per poder fer l’1-O. Arribar-hi i fer-lo possible fou mèrit de tothom, des de polítics, partits, entitats i, sobretot, ciutadania compromesa. Sense tots, no hauria estat possible.

Però carregar-se’l sí que ha estat mèrit exclusivament d’un escenari de partidisme polític que va fer impossible gestionar aquella victòria excepcional. D’aquell èxit sense precedents vam passar al campi qui pugui. A un 155 que es va gestionar com es va poder, d’unes eleccions el 21D que van consagrar la divisió política de l’independentisme, amb ERC negant-se a investir a Puigdemont i amb la CUP fent costat als partits unionistes per impedir la investidura de Turull.

Després hem tingut aquest terrible “donde dije digo digo Diego”, de passar de doneu-me 68 diputats que faig la independència al no som prou i si no som el 80% no podrem fer la independència. Dir una cosa i la contrària. I no passar res.

En aquesta equació hi ha més factors, però jo ara mateix, per no estendre’m més, vull assenyalar-ne un, que em sembla especialment greu. Sí, els nostres polítics s’han emportat la part principal de la repressió, amb anys de presó i exili que encara dura. Però hi ha una cosa que em sembla molt greu d’aquest passar pàgina de l’1-O al que ens ha portat la doctrina del “no som prou”, que és assistir a la realitat diària d’una repressió sobre milers de voluntaris d’aquell moment, de gent que va donar la cara, que se la van jugar, i que ara assisteixen a aquest diari desfilar pels jutjats, on els hi demanen penes d’anys i anys de presó.

Tots vam donar la cara i vam fer el que vam fer perquè n’estàvem convençuts, perquè hi creiem, perquè s’havia generat un ambient polític, una determinació nacional, que hi anàvem. Cada dia, quan veig aquests companys entrar als jutjats, on són acusats de tota mena de delictes i on es demanen anys i anys de presó per als mateixos, sempre penso el mateix.... Amb quina cara tornarem a demanar res a la nostra gent, si el primer que fem és fer veure que no va passar res?

Aquesta fractura entre el compromís social i polític de la immensa majoria de la societat catalana que es va mobilitzar l’1-O, contra la repressió, contra les sentències, etc. i aquest silenci eixordador en relació a tot el procés polític que ens hi va dur, aquest passar pàgina com si no hagués passat, aquest “bé, si, ja vam dir que ho faríem, però sap què, no som prous”... és una càrrega de profunditat devastadora sobre els fonaments de qualsevol nou projecte o procés, o estratègia per tornar-hi, per fer la independència.

Sense una mínima unitat que superi el fastigós partidisme que ara mateix vivim, sense un mínim diagnòstic i estratègia compartida, no hi ha independència possible. Però sense un acte de contricció en relació al que es va fer, a on es va portar la gent i com s’ha volgut fer veure per part d’alguns que no havia passat res, tampoc no hi ha res a fer, més val que ni ens hi posem.

De la frustració a la dinamitació dels fonaments de la majoria social i democràtica per fer la independència

I sí, tot això ens ha portat, després de 4 anys, a un ambient no només de confusió i desorientació en relació al que vam fer i on estem, sinó de frustració. Una frustració viva, escampada arreu, no dissimulable, que afecta a les persones, les organitzacions, el moviment, la mobilització... a tot.

I és normal que sigui així. No és criticable. El que és criticable és que es faci veure no passa res i, encara pitjor, no hi ha motius per a la mateixa.

Tanmateix, el cert és que això, la frustració, ens porta a un estadi prepolític. En absència de projecte, d’estratègia, del més mínim fonament de credibilitat en el procés independentista, només hi ha frustració.

Aquesta frustració podria ser un estat latent, de tensa espera, fins reemprendre el camí. I no tindria més conseqüències que les pròpies anímiques, polítiques i de mobilització d’aquest estat.

El problema, i aquí és on ara vull centrar la meva anàlisi, és quan aquesta frustració comença a expressar-se amb manifestacions polítiques en relació a la independència i al moviment independentista que trenquen del tot la continuïtat amb els fonaments que havien permès fer de l’independentisme un moviment fort i majoritari. Ara mateix tenim algunes expressions de la frustració que directament dinamiten, fan volar pels aires, l’independentisme. No són expressions d’una derrota, són expressions prepolítiques que ens instal·len en una eterna derrota, que aboquen l’independentisme a la pèrdua de la centralitat política i nacional, a minoritzar-se com a moviment i com a opció estratègica creïble per fer la independència.

Al meu entendre són 3 les expressions d’aquesta frustració que dinamiten els fonaments de l’independentisme com a opció política i democràtica majoritària, i ens aboquen a la residualització. Totes tres estan directament connectades, fins i tot en podríem establir una certa seqüencialitat, però totes tres tenen elements definitoris molt clars:

1. Situar l’independentisme en un escenari en el que ja estigués plenament superada la fase de necessària legitimitat democràtica per fer la independència.
2. Obviar el projecte de país millor , per a tots i amb més i millors oportunitats per a tots de l’independentisme  
3. Ignorar la realitat del nostre país i reconduir a elements identitaris el conflicte polític

    1.   Situar l’independentisme en un escenari en el que ja estigués plenament superada la fase de necessària legitimitat democràtica per fer la independència.

L’1-O és una data excepcional, la més important del 1714. Una data, per a mi, fundacional. Però, més de 4 anys després, i amb tot el que ha passat, podem continuar remetent-nos a l’1-O com a fonament de tota la legitimitat democràtica que ens ha de permetre fer, quan vulguem, la independència? Al meu entendre no.

Al meu entendre la frustració post 1-O és per la manera com hem malbaratat una conquesta excepcional. Això mai ens ho podrem perdonar. Però l’1-O no ens atorga una legitimitat democràtica per fer la independència sense data de caducitat. Quan vam deixar caure el seu resultat, quan ens vam sotmetre al 155, quan hem fet eleccions el 21D i el 14F, crec que no podem seguir apel·lant a l’1-O com una legitimitat imperecedera.

Ens agradi o no la independència, la nostra independència, necessita dels més sòlids fonaments democràtics, inexpugnables, indiscutibles. I revalidats tants cops com calgui. Vam fer l’1-O, podríem haver intentat arribar fins al final. No ho vam fer. 4 anys després i dos eleccions pel mig, sense cap conseqüència en relació al procés independentista, la realitat és que el problema el tenim en la necessitat d’un doble enfocament:

• Una situació social i política amb una mínima unitat i estratègia compartida que permeti generar un nou “momentum” per abordar la independència. Quin pot ser aquest momentum? Poden ser molts: unes noves eleccions plebliscitàries, un nou referèndum, una majoria abrumadora d’electes del país, etc.  Un nou momentum necessita d’aquesta unitat sense la qual no és possible i de la determinació i full de ruta que així ho plantegi 

• I sempre, aquest nou momentum, haurà d’anar acompanyat d’una nova i indiscutible validació democràtica, que evidenciï que la independència és la voluntat majoritària del poble de Catalunya.

Són absurdes, per a mi, en aquest moment, més de 4 anys després, les apel·lacions a que només cal aixecar la DUI, a que tota la legitimitat que necessitem la tenim a l’1-O. Necessitem generar un nou momentum i necessitem fer-ho, sempre, formant part d’una inequívoca i reconeguda internacionalment expressió de majoria democràtica.

Encara són més absurdes les crides a fer efectiva la independència “sortint al carrer”. És evident que el momentum i l’expressió democràtica majoritària com a fonaments necessitaran també sempre d’una capacitat de confrontació amb l’estat espanyol, com ja vam demostrar saber fer l’1-O. Però l’odre dels factors importa. Ni el momentum ni la legitimitat democràtica sortiran d’espontànies crides a la mobilització al carrer.

La independència no es farà efectiva mai des d’una estratègia “alçamentista”, de llençar-se al carrer. La determinació i disposició a la confrontació són necessàries, però plantejar-se-les com el fet detonador és un error monumental, que abocaria l’independentisme, a les primeres de canvi, a una expressió minoritària i desligitimada democràticament.

No és un problema de “pebrots”, sinó d’inteligència i determinació. I ara ja ho sabem molt bé.

 2.  2. Obviar el projecte de país millor , per a tots i amb més i millors oportunitats per a tots de l’independentisme  

Una de les expressions del discurs “alçamentista” per fer realitat la independència és aquest discurs que es bifurca per una banda cap a crides a “aturar-ho tot”, “cremar-ho tot”, i per una altra banda a instal·lar-se en aquesta posició de forta determinació personal que es vol col·lectiva de que, com estem molt enfadats, tanquem els ulls i l’oida, perquè no volem veure res ni sentir res, perquè estem molt enfadats i perquè fins que no fem la independència només podem estar que molt enfadats i en contra de tot i de tothom, no, no, no.

Ja ho he explicat més d’un cop. Un dels grans mèrits de l’independentisme ha estat el de bastir un projecte fonamentat en fer un país millor i millor per a tots, un país amb més i millors oportunitats per a tots, un país amb més i millor qualitat democràtica. El discurs denunciant l’espoli fiscal sistemàtic que pateix Catalunya i com això ens afecta a tots i cadascun de nosaltres, pensem com pensem, fou clau. També el de plantejar un projecte de nou país lluny de les càrregues autoritàries i corruptes del Règim del 78. Un nou país que engresqués tothom. Un nou país que va il·lusionar tanta gent que en 10 anys l’independentisme va passar de ser testimonial a ser majoritari, de mobilitzar unes poques desenes de milers de manifestants a protagonitzar les més grans mobilitzacions de la història recent a Europa Occidental.

I el més extraordinari de tot és que això s’esdevenia en una societat amb alts índex de satisfacció amb la seva qualitat de vida. L’extraordinària revolució democràtica independentista que ens porta a l’1-O té al darrere una excepcional mobilització de tots els segments socials, interclassista, però molt especialment de les classes socials majoritàries del país, de les classes mitjanes.

Tot això s’esdevenia en un país en el que del 0 (màxima insatisfacció) al 10 (màxima satisfacció), la societat se situa en una mitjana de 7, sí de notable.

I una societat així fou capaç de fer la més gran mobilització i revolta democràtica de l’Europa Occidental. Sí, no la vam poder culminar, però això no vol dir que allò que vam fer per arribar a estar en condicions de poder-la culminar no fos l’única via per arribar-hi. És l’única via. Pensar que perquè no hi vam arribar cal revertir els fonaments del que ens hi van deixar a les portes i apostar per altres estratègies seria un descomunal error que ens abocaria a la minorització.

L’estat espanyol això ho sap perfectament. Tan perfectament que en la prèvia a l’1-O la política per obligar a empreses a “marxar” de Catalunya, fou una de les seves estratègies principals. Sí, només van poder aconseguir canviar domiciliacions, però era la clau d’una estratègia que pretenia situar l’independentisme com un moviment que es podia carregar tota l’estructura econòmica, empresarial i productiva del país.

Per sort es va veure clarament que només les empreses sotmeses a la corrupció del Règim del 78 van seguir la pressió i amenaça estatal per abandonar Catalunya. Però l’estratègia era clara: visualitzar que l’independentisme s’ho podia carregar tot.

Seria trist que ara, en aquest escenari de frustració, sigui una part de l’independentisme qui lideri aquest carregar-s’ho tot com a via per fer la independència. No, això només ens portaria a minoritzat-nos com a proposta política. L’independentisme mai pot abandonar la línia estratègica d’un país millor i millor per a tots, de que la independència ens farà un país amb més potencial i amb més i millors oportunitats per a tots. El dia que embogim i fem discursos que una part significativa de la nostra societat vegi com una amenaça rotllo “aquests tios s’ho carregaran tot”, aquest dia haurem començat a baixar les escales cap a la minorització social i política.

En paral·lel, i atenent a aquesta perspectiva d’un país millor, amb més i millors oportunitats per a tothom, l’independentisme no ha d’instal·lar-se en una expressió de la seva frustració amb els ulls tancats, amb les oïdes tancades i cridant molt fort i sense escoltar res ni ningú que no no no no no.

És un error que com estem molt enfadats, l’única expressió política sigui exhibir lo molt enfadats que estem, i encara més, que com estem molt enfadats, estem en contra de tot. Perquè estem molt enfadats. I no sortirem d’aquesta situació fins que siguem independents, per tant i fins ser independents, no no no no no i no.

Si volem ser coherents amb el fet determinant que va permetre l’independentisme esdevenir majoria social i democràtica en tan poc temps, cal preservar i donar suport, impulsar, ser-hi, a totes les iniciatives i oportunitats que millorin el nostre país, sense esperar a ser independents.

Està clar p.ex. que la candidatura pirenaïca als Jocs Olímpics d’hivern tots voldríem fos una candidatura impulsada per una Catalunya independent. Però no ho som. Hem de perdre la magnífica oportunitat que representa un esdeveniment així si el podem liderar i si la població de les àrees territorials que en serien protagonistes hi està a favor? Doncs per a mi està clar que no.

Hi ha qui està en contra perquè sempre està en contra de tot el que impliqui progrés, moviment de diners, inversions, desenvolupament. Bé, és el seu model, el del decreixement econòmic. Però si estem a favor del creixement, del desenvolupament, de millorar les invesions, les infrastructures, de generar més i millors oportunitats per al territori i la seva gent, no apostar per aquesta candidatura amb l’argument que no som independents implica allunyar la independència, perquè implicaria per a molt gent veure l’independentisme com un fre al desenvolupament del país, a la seva actualitalització. I això, al meu entendre, no ens ho podem permetre.

Tenim l’experiència de Barcelona 92. Hi ha un abans i un després a la nostra ciutat. La revolució urbana, de qualitat de vida, de progrés, de tot, que viu Barcelona a l’empara dels jocs olímpics fou excepcional. I sort n’hi tenim, perquè sense els Jocs mai s’hauria pogut fer, mai hauríem viscut aquella extraordinària i meravellosa transformació. El mateix passa amb els Jocs del Pirineu. No es pot deixar passar aquesta oportunitat, si es pot lluitar per fer efectiva l’opotunitat.

I encara més, des d’un punt de vista independentista, res no implica que no hi poguem arribar independents, si som prou forts i intel·ligents com per generar aquest nou momentum que ens cal, i si encara no, poden ser una pantalla formidable per a la nostra causa.

L’independentisme necessita, per seguir sent majoria social i democràtica, connectar, no abandonar, el discurs d’un projecte de país de progrés, desenvolupament, amb més i millors oportunitats per a tothom

3.      3. Ignorar la realitat del nostre país i reconduir a elements identitaris el conflicte polític

La frustració genera desorientació, cert. Però mai hauria de desorientar tant com per perdre de vista el país que som, la realitat de com som i de l’èxit d’un país integrador i d’un projecte polític, la independència, els fonaments de la qual s’edifiquen en un projecte polític i de país compartit per tots i per a tots, no en un conflicte identitari.

I en canvi ara estem veient, amb estupefacció, com des d’un cert independentisme, sovint sense ser-ne conscients del mal que fan, s’acaba amb formulacions identitàries, tant en relació als nostres orígens com, més majoritàriament, en relació a qüestions lingüístiques.

Si la resta d’expressions de la frustració que hem vist fins ara condemnen l’independentisme a la pèrdua de centralitat política i la seva minorització política i social, aquesta, aquest punt vinculat a la identitat, és letal, té prou poder devastador per ensorrar tot l’edifici de suports polítics i socials de l’independentisme, fins convertir-lo en testimonial.

Mireu, si l’independentisme mai hagués tingut la mala idea d’expressar-se com a projecte polític a partir de ser un conflicte identitari, l’independentisme mai hauria tingut res a fer en aquest país, mai hauria sortit del testimonialisme i la irrellevància polítiques.

Si l’independentisme ha esdevingut majoritari social i políticament és perquè, menat per les seves conviccions, ha trenat un discurs i una estratègia al marge dels elements identitaris, ha bastit un discurs inclusiu, integrador, fonamentat en fer un país millor per a tots.

I això ho vam saber fer compatible plenament amb l’assumpció del català com a llengua d’integració, que necessita de la major de les proteccions possibles, però no contra el castellà, que forma part de la nostra realitat, i menys encara situant els elements d’origen com a elements a tenir en compte per al nou país.

Som com som, que és com la història ens ha fet. I tenim un projecte per a tothom. El país de tots es va fer realitat l’1-O. El país de tots es va fer realitat quan l’independentisme va esdevenir majoritari social i políticament.

Són coses molt elementals, que fins ara es tenien clares, i per això aquesta estratègia intel·ligent, aquest projecte que feia possible ser majoria.

No es pot ignorar, p.ex. que a Catalunya el sentiment d’identitat compartida (més/menys) català/espanyol és el majoritari, més d’un 60% de la població. La identitat “només català/na” és el 23%. Un projecte independentista que això no ho tingués en compte i es fonamentés en l’identitarisme estaria abocat al fracàs, a la minorització. Pràcticament la meitat dels favorables a la independència de Catalunya conserven un sentiment d’identitat compartida catalana/espanyola. Això és el que ens permet ser majoria.

Encara més, el 32% dels que se senten únicament espanyols (6,7% del total població), el 35% dels que se senten més espanyols que catalans (5,3% del total) i el 30% dels que se senten tan catalans com espanyols (39,2% del total) no anirien a votar en contra de la independència de Catalunya. Tampoc a favor, però no en contra. Gràcies a això en termes Sí/No la independència és majoritària.

Qualsevol política que des de l’independentisme situï el projecte polític en un debat identitari s’ho està carregant tot, està condemnant l’independentisme a la minorització irreversible. A banda de no entendre res del país que som, aquests discursos fan més mal que tota la repressió de l’estat espanyol junta.

1 de cada 3 votants a favor de la independència té el castellà com a llengua d’ús habitual. Convertir, com alguns semblen voler fer, el tema de la llengua en un tema de divisió social, ens porta a la minorització de l’independentisme.

Aquestes imbecilitats de tractar el castellà com a “llengua estrangera” o, ja no diguem, de “colons”, quan és la llengua primera del 53% de la població, mentre el català ho és del 31%... només fa que fer derrapar l’independentisme cap a postulats negacionistes del país que som i divisius en relació al país que volem ser, i així, arrossegar l’independentisme a la seva minorització.

El 2017 el CEO va fer les enquestes més interessants sobre la independència a les que fins ara he tingut accés. Preguntava directament a l’enquestat què votaria l’1-O. Entre els que deien votarien Sí a la independència, preguntats per quin motiu, el 79% per qüestions com guanyar capacitat de decisió, Catalunya milloraria, desig de model de país, etc. Només un 18,8% votarien sí per motius identitaris, com sentiment identitari o conceptualització identitària de Catalunya com a Nació.

Ignorar això és abocar l’independentisme a la residualització. És demencial, tot aquest discurset identitari i lingüístic que estem patint.

En canvi dels que votarien en contra un 60% ho farien per motius identitaris.

Tot el que sigui portar l’independentisme a aquest pantanal dels discursets identitaris, sobre origen, sobre llengua... ens portar l’independentisme a la residualització, al terreny on sempre ens ha volgut situar l’unionisme.

En resum:

•  L’independentisme no pot abandonar cap dels eixos ni dels fonaments que l’han permès passar de ser testimonial a ser majoritari política i socialment

•  Qualsevol estratègia per tornar a estar en opcions de fer la independència requereix d’una unitat i estratègia compartida mínima que no hi és, i que no hi era en el post 1-O, per això no vam poder aprofitar la major victòria en la lluita per la nostra llibertat que hem tingut des del 1714

• A banda d’unitat i estratègia compartida, cal determinació, generar un nou momèntum i sempre, sempre, sempre, la validació democràtica del nostre procés, fonament de tota legitimitat

• -Mentre no som capaços de generar aquest nou moment en cap cas podem abandonar els valors que ens van permetre ser majoritaris. L’independentisme és majoritari perquè més d’un 50% dels que volen la independència creuen que això ens permetria tenir un país millor. L’independentisme representa el país millor. Però el país millor no el podem abandonar mentre no arriba la independència. Fer-nos els molt enfadats i no a tot fins que no siguem independents l’únic que fa és allunyar l’independentisme de la centralitat social i residualitzar-lo socialment, perquè hauria deixat de respondre al que majoritàriament motivava la nostra societat a voler la independència.

• Un país millor i un país per a tots, lluny, molt lluny de cap projecte identitari i de cap ús divisiu dels nostres orígens, llengües, identitats. El no a la independència és identitari. El sí a la independència no és identitari, no arriba al 20% els qui volen la independència per motius indentitaris. L’èxit de l’1-O, l’èxit en fer de l’independentisme el moviment polític majoritari al nostre país, és haver mobilitzat aquest 80% que volen la independència perquè confien en el projecte d’un nou país, millor i amb millors oportunitats per a tothom.