Anàlisi de l'Enquesta metodològica i d’actituds sociopolítiques del CEO (febrer 2022)

 Amb el canvi de govern es van produir canvis a la direcció del CEO. I tot plegat ja fa un munt de mesos que no tenim cap nova entrega del Baròmetre d’Opinió Política, per a mi l’enquesta de referència a Catalunya.

Tanmateix aquesta setmana hem tingut una entrega d’una nova enquesta del nou CEO, la que han denominat “Enquesta metodològica i d’actituds sociopolítiques”. És una enquesta estranyota, per dispersió, i en alguns moments pel plantejament demoscòpic. Però també és una enquesta molt interessant en alguns dels temes que aborda, singularment el tema de la llengua i la perspectiva de la visió ciutadana sobre la immersió lingüística.

I crec val la pena analitzar algunes de les dades que ens ofereix. Tant de bo haguéssim tingut una enquesta així, sobre aquest tema, estable al llarg del temps, des dels anys 80. Seria d’una gran utilitat.

Com deia, de tot el plantejament de temes de l’enquesta, el més interessant és el relatiu a la immersió lingüística, que és un tema d’absoluta actualitat, atès els atacs sistemàtics dels aparells de l’estat espanyol i dels partits i activisme unionista a Catalunya.

L’unionisme, amb l’aparició de C’s, es va arrossegar a un posicionament polític nacional, a Catalunya, centrat en promoure el conflicte lingüístic, com a manera d’encendre la fractura social per qüestions d’identitat, que a la seva vegada era l’estratègia per combatre l’independentisme.

Sortosament C’s no se’n va sortir. I tot i que ha fet molt i molt mal, no ha aconseguit mai els seus objectius, crear un conflicte lingüístic que fomentés la fractura social identitària i així aturar a l’independentisme. I C’s desparareixerà en un tres i no res. Però la seva herència està sent recollida per nous partits com VOX i per antics partits caricaturitzats en relació al que van ser com el PP. I el PSC desplaçat a un terreny de noves ambigüitats.

Tanmateix d’aquest escenari el més sorprenent és que sigui una part de l’independentisme la que estigui recollint l’herència de C’s per atiar una visió identitària de l’escenari polític, basada en una mena de fonamentalisme lingüístic que sota l’excusa de defensar el català el que fa és encendre la foguera del conflicte identitari, de la divisió social i lingüística.

L’enquesta del CEO ens proporciona dades molt interessants.

D’entrada la més interesssant i alhora la millor dada possible, és aquest enorme suport a la immersió lingüística que hi ha al nostre país. Un 68,5% està amb el model d’immersió lingüística. I només un 21,7% en contra.

És una extraordinària dada, una extraordinària notícia. Malgrat la implacable campanya per convertir la nostra escola en l’epicentre del conflicte lingüístic, amb el combat per terra mar i aire contra la immersió que practiquen l’unionisme i els aparells de repressió estatals, gairebé un 70% de la població de Catalunya defensa la immersió lingüística.

I el que resulta interessantíssim és navegar en la desagregació d’aquestes dades de suport a la immersió des de diferents punts de vista, com per exemple el lloc de naixement.

Entre els nascuts a Catalunya el suport a la immersió lingüística és aclaparador, amb un 73,9% a favor i només un 16,6% en contra.

Com era previsible, entre la població nascuda a la resta de l’estat és on més “contraris” hi ha, un 38,8%, tot i això, el suport a la immersió també és majoritari entre aquest col·lectiu, amb més d’un 50% a favor. Entre els ciutadans que han arribat a Catalunya procedents de la UE el sí també és majoritari, però hi ha un 27,6% de contraris a la immersió. En canvi entre la immigració procedent de la resta del món només un 19,7% no donen suport a la immersió.

Sí, la immersió lingüística com a model té un suport inqüestionable a la nostra societat. Amb independència dels nostres orígens.

I aquest suport tan massiu a la immersió és un dels grans patrimonis que tenim com a societat i que hem de preservar a ultrança.

Aquest suport a la immersió, tanmateix, cal llegir-lo en una adequada perspectiva, zoom, del que és la nostra societat, la nostra realitat nacional i lingüística, o ens equivocarem, com ja fa temps estic avisant.

L’enquesta del CEO ratifica del tot les dades que ja hem tingut ocasió de treballar sobre la realitat lingüística del nostre país, com per exemple a l’Enquesta d’Usos Lingüístics.

I aquesta realitat no és cap altra, com ja he explicat en diferents articles, que el català és la llengua pròpia de Catalunya i la que requereix de tota protecció, d’una protecció que només podem garantir si som un estat independent, però que el castellà també forma part de la nostra realitat nacional i social.

El castellà és la llengua inicial del 56,1% de catalans, mentre que el català ho és del 36%, i totes dues, del 3,3%. Però el model de país i d’integració, malgrat els monumentals impactes demogràfics viscuts, funciona. I així el català esdevé la llengua pròpia del 37,6% i català i castellà del 20,4%, mentre que el castellà baixa al 39,4%.

La nostra realitat demogràfica és la que és. I els mecanismes i engranatges del país també són els que són, per això el català passa a formar part, com a llengua pròpia, d’un 18,7% de la població que abans tenia com a llengua primera el castellà.

I el gruix d’aquest ciutadania catalana que assumeix el català com a llengua pròpia quan no tenia el català com a llengua inicial, vol compartir el català amb el castellà. Hi ha un evident procés d’assumpció del català sense renunciar al castellà, fent-los compatibles.

Entre els joves (16-24 anys) el català com a única llengua d’identificació és el 30,2%, mentre que el català amb el castellà són les llengües d’identificació del 23,6%.

I entre els nascuts a Catalunya el català és la llengua d’identificació del 49,4% (llengua inicial del 48,6%) i català i castellà, totes dues, del 21,8%.

El creixement del català en el seu ús i en la seva assumpció com a llengua pròpia es produeix en convivència amb el castellà. No és el castellà contra el català ni el català contra el castellà, sinó una societat que assumeix totes dues llengües amb naturalitat, estima i compromís.

I sí, l’enquesta del CEO ja permet visualitzar elements d’aquesta deriva cap al conflicte lingüístic en la que s’ha instal·lat una part de l’independentisme, incapaç d’entendre el país que som, la nostra realitat. Així, fins a un 33,5% dels enquestats considera de mala educació que si ens adrecem en català a algú aquest algú ens respongui en castellà. Tot i això, la realitat del país que som s’imposa, i un 48,3% consideren que això no és un tema de mala educació.

En el país que som, en el que un 68,5% defensa la immersió, només un 33,5% es posiciona amb actituds d’intolerància envers el castellà, mentre que la majoria viuen amb naturalitat la realitat d’un país en el que català i castellà formen part del que som i de com som, un país que no viu com una agressió que algú se’ns adreci en castellà i hi parlem en castellà, ni que hi parlem en català. Perquè si el 71,2% que així ho defensa i viu no el considerem el país real que som i com som, ja em direu què voleu que considerem? El 20,7% que ho considera ofensiu?

Aquest independentisme que s’està plantejant la defensa del català des del conflicte lingüístic envers el castellà s’està equivocant monumentalment i pot arribar a arrossegar l’independentisme a la minorització social i política, a esdevenir testimonial, a aconseguir el que ni la repressió estatal, ni el 155 ni tota la salvatge campanya de l’unionisme per fracturar la nostra societat mai no han pogut aconseguir: que l’independentisme s’allunyi de la centralitat social i perdi suports, fins deixar de ser l’opció política, social i democràtica majoritària que encara som.

El dia que l’independentisme deixi de concentrar-se i treballar per aquest 68,5% de la ciutadania que defensa i vol la immersió lingüística i quedi atrapat en el discurs d’aquest  20,7% de la població que considera ofensiu que si ens adrecem a algú en català ens respongui en castellà, aquest dia haurem finiquitat l’independentisme.

La immensa majoria del nostre país s’estima el català, el vol defensar i així defensa la immersió lingüística, i només una minoria es planteja una existència nacional en permanent conflicte amb el castellà. I és en aquest punt, en el que ens estem jugant la nostra cohesió nacional i la independència.

 

L’ús de la bici a Barcelona no creix. Les dades de l’absolut fracàs de les polítiques d’imposició sectària, irracional i contraproduent de l’Ajuntament Colau en relació a la bicicleta

 En aquest article d’avui analitzarem unes dades absolutament contundents sobre el fracàs de l’estratègia Colau per imposar l’ús de la bici des de polítiques sectàries i irracionals i des de la confrontació veïnal.

Com ha gestionat Colau i la seva secta municipal l’estratègia per impulsar l’ús de la bici a Barcelona és l’evidència d’un dels fracassos més espectaculars en l’àmbit de les polítiques públiques.

Abans d’entrar en matèria deixar molt clar que estic totalment a favor d’impulsar l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport personal a Barcelona, i de fer-ho garantint als seus usuaris una circulació segura, amb carrils segregats.

Sí, cal promoure l’ús de la bici, i cal fer-ho sempre garantint la seguretat dels seus usuaris.

Però això es podia fer amb polítiques absolutament sectàries i irracionals, com les que ha fet l’Ajuntament Colau, o amb polítiques racionals, estratègicament pensades, dissenyades i executades en el temps i en l’espai.

I, sobretot, es podia fer sense instal·lar-se en la confrontació veïnal com a estratègia, amb imposició, caciquisme, menyspreu i fer la vida impossible als veïns que no circulen en bici.

Les dades que ara explicaré són l’evidència d’un fracàs absolut d’aquesta estratègia sectària del colauisme.

Doncs no, per més que la propaganda Colau no deixi de dir el contrari, l’ús de la bici a Barcelona no creix. L’Ajuntament no para de repetir que l’ús de la bici és imparable, i que això és el que requereix de totes les mesures que estan prenent i prendran.

Però això és fals.

L’ús de la bici a Barcelona va experimentar un gran salt amb la instal·lació del bicing, i un segon salt amb l’obertura de carrils segregats per a la bici que garantien la seva seguretat i que permetien creuar la ciutat en tots els sentits.

L’any 2016, el primer de mandat sencer com a alcaldessa de la sra. Ada Colau a Barcelona, segons dades del mateix Ajuntament, hi havia 148.648 usuaris diaris de la bicicleta com a mitjà de transport. Això representava un 2,4% de la mobilitat diària.

Aquell 2016 la xarxa de carrils bici a Barcelona tenia 116 quilòmetres.

Les últimes dades disponibles d’ús de la bicicleta a Barcelona són del 2020, però atès que fou un any marcat per l’excepcionalitat de la pandèmia, per tractar les últimes dades disponibles faré servir també les del 2019.

El 2020 els usuaris diaris de bicicleta a Barcelona eren 138.162, el que representava un 3,1% de la mobilitat total.

El 2019 els usuaris diaris de bicicleta a Barcelona per als seus desplaçaments eren 167.213, xifra que situava en un 2,3% dels desplaaments els efectuats amb bici.

Aquest últim any, el 2.020, el nombre de quilòmetres segregats de carril bici a Barcelona ha arribat als 240 quilòmetres.

És a dir, sota el mandat Colau s’ha més que duplicat el nombre de quilòmetres de carrils bici a Barcelona, que han crescut un 106,9% en aquest període. Però en aquest mateix període, malgrat això, malgrat haver duplicat els quilòmetres de carril bici, el nombre d’usuaris de bici a la ciutat només ha crescut un 12,4%.

En termes d’ús de la bici sobre el total de transport diari les dades tampoc no són millors. El 2016 la mobilitat diària en bici a Barcelona representava el 2,4% del total i el 2019 el 2,3%, és a dir, que encara havia baixat una mica. El 2020, durant la pandèmia, els usuaris de bici arriben a ser el 3,1% del total, però, com deia, és un efecte de les polítiques de control de pandèmia i de restriccions de mobilitat.

Què hi ha al darrere d’aquestes dades?

Al meu entendre l’evidència d’un fracàs absolut en promoure i impulsar la bici com a mitjà de transport diari. En la base d’aquest fracàs hi situo haver volgut impulsar el seu ús des de la confrontació i tensió amb la resta de mitjans de transport, des del conflicte veïnal, des de la supèrbia i la superioritat moral, des de pensar que l’ús de la bici creixeria fent la vida impossible a la resta de veïns, als veïns que no la fan servir.

La imposició de la bicicleta s’ha fet, a més, sense cap criteri racional, s’ha fet d’una manera salvatge, sense importar les múltiples afectacions que les mesures pro-bici generaven, sense atendre a cap proporcionalitat entre mesures, impacte i usuaris beneficiats i perjudicats.

Com he dit abans, cal promoure la bici i cal assegurar-ne la seva seguretat vial, a través de xarxes completes de carrils bici segregades del trànsit que permetin circular per la ciutat en tots els sentits, de mar a muntanya i de Llobregat a Besòs.

Però això s’ha executat amb un sectarisme atroç, que no ha modulat ni usos ni afectacions.

No té cap sentit que tots els carrers Llobregat/Besòs de l’Eixample, des de la Gran Via fins la Diagonal, hagin de tenir carrils bici segregats. Això no s’ha fet per afavorir la bicicleta, sinó per perjudicar la resta de veïns, amb l’únic objectiu que el decantament cap a la bici es produís per saturació de fer la vida impossible a la resta de veïns, als veïns que no van amb bici.

Però les dades de no increment d’ús de la bici en el transport diari són l’evidència d’aquest fracàs de les polítiques sectàries.

Preservant, com dic, que cal una completa xarxa de carrils bici segregats i segurs per creuar tota la ciutat, això no vol dir que totes les vies n’hagin de tenir, ni totes al mateix temps.

El nombre de quilòmetres de carril bici ha passat de 116 km a 240 km, però el nombre d’usuaris diaris de la bicicleta només ha passat de 148.648 a 167.213.

Resultat d’aquesta monumental desproporció? La infrautilització de moltíssims carrils bici. Són molts els carrils bici i molts quilòmetres els que tenen un ús pràcticament testimonial, ocasional, mentre que has multiplicat les afectacions a la majoria de veïns.

Es podria haver combinat la segregació de carrils en carrers que garantissin la connectivitat segura en tots els sentits de la ciutat amb dispositius, en altres carrers, més flexibles, que permetessin la mobilitat en bicicleta i també amb vehicle privat, en condicions de seguretat i respectes mutus.

Posem el cas que tenim 5 carrers paral·lels tots cinc amb carril bici segregat. No calia. Es podia haver fet carril bici segregat en 3 i en 2 un carril bici d’ús flexible no exclusiu. Això hauria afavorit a tots els veïns i no hauria perjudicat com les mesures sectàries dels colauers han provocat, a la immensa majoria de veïns i la seva mobilitat, per a res, per a un no ús.

No, la barbaritat irracional de les polítiques sectàries de Colau i la seva secta no han incrementat el nombre d’usuaris de bicicleta a Barcelona. Entre d’altres coses també perquè tot i omplir-se la boca de discursets de mobilitat sostenible, el cert és que al darrere de les seves polítiques l’únic que hi ha és la voluntat de fer polítiques que facin la vida impossible a la majoria de veïns, a tots els que no fan el que ells diuen que s’ha de fer.

Tots aquests quilòmetres de carril bici ja es va veure ràpidament no eren per incrementar l’ús de la bici, sinó per fer la vida impossible als que en la seva mobilitat diària fan servir el cotxe o la moto.

No, en cap cas la mobilitat sostenible és l’objectiu. Si ho hagués estat fa molts anys que s’hauria implementat una xarxa de bus elèctric per tota la ciutat que sí hagués fet un salt espectacular de sostenibilitat i permès millorar la connectivitat de transport públic per tota la ciutat i la seva àrea metropolitana. Però no, això no s’ha fet perquè la sostenibilitat només és un discurs. Els busos elèctrics no haurien perjudicat la resta de mitjans de transport, com sí que farà el tramvia. Per això no s’ha volgut electrificar la flota. I per això, en contra del que vam votar els veïns, es farà una inversió demencial en un sistema de transport obsolet que no permetrà tenir els primers resultats fins d’aquí 8 anys.

Però el tramvia perjudica la majoria de la gent, de manera que no hi ha dubte: tramvia. Que fins d’aquí 8 anys no estarà connectat i la xarxa bus elèctric en un anys ho estaria tot? Això no importa, l’únic que importa és generar afectacions als que es mouen en cotxe, en moto, en furgoneta...

A més a més, col·lapsant la Diagonal durant 8 anys es desvia la mobilitat cap a l’Eixample, i allà les brillants estrategues municipals de la secta colauer ja han previst convertir tots els carrers en trampes, amb això de la Superilla. L’objectiu està molt clar: fer la vida impossible. Si es fa la vida impossible a la gent, deixaran de ser com són i de fer el que fan.

La reforma de la Via Laietana és la tercera pota: cal tallar la comunicació mar muntanya. Si la ciutat perd aquesta única connexió mar muntanya que té, la secta Colau s’assegura el col·lapse de la ciutat. No importa la ruina del comerç, de la restauració. No importa fer la vida impossible a milers i milers de treballadors i empreses. No importa buidar la ciutat. El que importa és fer la vida impossible al màxim nombre de persones, perquè així deixaran d’anar en cotxe, en moto o en furgoneta, i aniran en bici, que és el que es vol promoure.

El problema és que les dades evidencien que despres d’aquests dos mandats Colau, de polítiques sectàries únicament orientades a fer la vida impossible als veïns, l’ús de la bicicleta no ha crescut gaire. En nombre absolut 19.000 usuaris més. En termes de % sobre total mobilitat, ha retrocedit, del 2,4% al 2,3%.

Però la irracionalitat de les polítiques de la secta Colauer no té límits. Amb aquests més de 120 quilòmetres de carrils bicis segregats, que no han tingut cap impacte en l’increment de l’ús de la bici, no en tenen prou, i seguiran construint quilòmetres i quilòmetres de carrils bici, amb un preu el quilòmetre que va dels 200.000 als 500.000€. I simultàniament no deixaran d’intentar fer la vida impossible a la resta de veïns, als que tracten com a enemics. Només així s’entén la persecució salvatge de l’Ajuntament Colau a les motos a la nostra ciutat.

Les motos són una autèntica benedicció per a la nostra ciutat. Qualsevol ciutat faria el que fos per tenir una mobilitat en moto com la que té BCN, massiva, eficaç, molt sostenible... patrimoni de la ciutat i la seva història. Qualsevol ciutat i qualsevol ajuntament, excepte per a Colau i la seva secta, per als que les motos són una mena d’enemic públic número 1 al que cal combatre sense descans.

Mentre han destinat més de 120 quilòmetres a carrils bici, no han deixat de treure aparcaments a les motos, espais en els que no molestaven absolutament a ningú. En comptes de fomentar-ne l’electrificació, la secta Colauer l’únic que fa és intentar fer la vida impossible als motoristes, deixant-los sense aparcament.

El 2016 la mobilitat diària a Barcelona 448.360 persones la feien en moto. El 2019 són 448.159. La moto és patrimoni de Barcelona, de la seva història, cultura i gent. Però per a Colau i la seva secta són una mena de Satanàs als que cal negar-los-hi tot, fer-los-hi la vida impossible. I en l’eliminació massiva de places de pàrking de motos la secta colauer ha trobat el que gairebé és per a ells i elles el que dona sentit a les seves vides.