Amb el canvi de govern es van produir canvis a la direcció del CEO. I tot plegat ja fa un munt de mesos que no tenim cap nova entrega del Baròmetre d’Opinió Política, per a mi l’enquesta de referència a Catalunya.
Tanmateix aquesta setmana hem tingut una entrega d’una nova enquesta del nou CEO, la que han denominat “Enquesta metodològica i d’actituds sociopolítiques”. És una enquesta estranyota, per dispersió, i en alguns moments pel plantejament demoscòpic. Però també és una enquesta molt interessant en alguns dels temes que aborda, singularment el tema de la llengua i la perspectiva de la visió ciutadana sobre la immersió lingüística.
I crec val la pena analitzar algunes de les dades que ens ofereix. Tant de bo haguéssim tingut una enquesta així, sobre aquest tema, estable al llarg del temps, des dels anys 80. Seria d’una gran utilitat.
Com deia, de tot el plantejament de temes de l’enquesta, el més interessant és el relatiu a la immersió lingüística, que és un tema d’absoluta actualitat, atès els atacs sistemàtics dels aparells de l’estat espanyol i dels partits i activisme unionista a Catalunya.
L’unionisme, amb l’aparició de C’s, es va arrossegar a un posicionament polític nacional, a Catalunya, centrat en promoure el conflicte lingüístic, com a manera d’encendre la fractura social per qüestions d’identitat, que a la seva vegada era l’estratègia per combatre l’independentisme.
Sortosament C’s no se’n va sortir. I tot i que ha fet molt i molt mal, no ha aconseguit mai els seus objectius, crear un conflicte lingüístic que fomentés la fractura social identitària i així aturar a l’independentisme. I C’s desparareixerà en un tres i no res. Però la seva herència està sent recollida per nous partits com VOX i per antics partits caricaturitzats en relació al que van ser com el PP. I el PSC desplaçat a un terreny de noves ambigüitats.
Tanmateix d’aquest escenari el més sorprenent és que sigui una part de l’independentisme la que estigui recollint l’herència de C’s per atiar una visió identitària de l’escenari polític, basada en una mena de fonamentalisme lingüístic que sota l’excusa de defensar el català el que fa és encendre la foguera del conflicte identitari, de la divisió social i lingüística.
L’enquesta del CEO ens proporciona dades molt interessants.
D’entrada la més interesssant i alhora la millor dada possible, és aquest enorme suport a la immersió lingüística que hi ha al nostre país. Un 68,5% està amb el model d’immersió lingüística. I només un 21,7% en contra.
És una extraordinària dada, una extraordinària notícia. Malgrat la implacable campanya per convertir la nostra escola en l’epicentre del conflicte lingüístic, amb el combat per terra mar i aire contra la immersió que practiquen l’unionisme i els aparells de repressió estatals, gairebé un 70% de la població de Catalunya defensa la immersió lingüística.
I el que resulta interessantíssim és navegar en la desagregació d’aquestes dades de suport a la immersió des de diferents punts de vista, com per exemple el lloc de naixement.
Entre els nascuts a Catalunya el suport a la immersió lingüística és aclaparador, amb un 73,9% a favor i només un 16,6% en contra.
Com era previsible, entre la població nascuda a la resta de l’estat és on més “contraris” hi ha, un 38,8%, tot i això, el suport a la immersió també és majoritari entre aquest col·lectiu, amb més d’un 50% a favor. Entre els ciutadans que han arribat a Catalunya procedents de la UE el sí també és majoritari, però hi ha un 27,6% de contraris a la immersió. En canvi entre la immigració procedent de la resta del món només un 19,7% no donen suport a la immersió.
Sí, la immersió lingüística com a model té un suport inqüestionable a la nostra societat. Amb independència dels nostres orígens.
I aquest suport tan massiu a la immersió és un dels grans patrimonis que tenim com a societat i que hem de preservar a ultrança.
Aquest suport a la immersió, tanmateix, cal llegir-lo en una adequada perspectiva, zoom, del que és la nostra societat, la nostra realitat nacional i lingüística, o ens equivocarem, com ja fa temps estic avisant.
L’enquesta del CEO ratifica del tot les dades que ja hem tingut ocasió de treballar sobre la realitat lingüística del nostre país, com per exemple a l’Enquesta d’Usos Lingüístics.
I aquesta realitat no és cap altra, com ja he explicat en diferents articles, que el català és la llengua pròpia de Catalunya i la que requereix de tota protecció, d’una protecció que només podem garantir si som un estat independent, però que el castellà també forma part de la nostra realitat nacional i social.
El castellà és la llengua inicial del 56,1% de catalans, mentre que el català ho és del 36%, i totes dues, del 3,3%. Però el model de país i d’integració, malgrat els monumentals impactes demogràfics viscuts, funciona. I així el català esdevé la llengua pròpia del 37,6% i català i castellà del 20,4%, mentre que el castellà baixa al 39,4%.
La nostra realitat demogràfica és la que és. I els mecanismes i engranatges del país també són els que són, per això el català passa a formar part, com a llengua pròpia, d’un 18,7% de la població que abans tenia com a llengua primera el castellà.
I el gruix d’aquest ciutadania catalana que assumeix el català com a llengua pròpia quan no tenia el català com a llengua inicial, vol compartir el català amb el castellà. Hi ha un evident procés d’assumpció del català sense renunciar al castellà, fent-los compatibles.
Entre els joves (16-24 anys) el català com a única llengua d’identificació és el 30,2%, mentre que el català amb el castellà són les llengües d’identificació del 23,6%.
I entre els nascuts a Catalunya el català és la llengua d’identificació del 49,4% (llengua inicial del 48,6%) i català i castellà, totes dues, del 21,8%.
El creixement del català en el seu ús i en la seva assumpció com a llengua pròpia es produeix en convivència amb el castellà. No és el castellà contra el català ni el català contra el castellà, sinó una societat que assumeix totes dues llengües amb naturalitat, estima i compromís.
I sí, l’enquesta del CEO ja permet visualitzar elements d’aquesta deriva cap al conflicte lingüístic en la que s’ha instal·lat una part de l’independentisme, incapaç d’entendre el país que som, la nostra realitat. Així, fins a un 33,5% dels enquestats considera de mala educació que si ens adrecem en català a algú aquest algú ens respongui en castellà. Tot i això, la realitat del país que som s’imposa, i un 48,3% consideren que això no és un tema de mala educació.
En el país que som, en el que un 68,5% defensa la immersió, només un 33,5% es posiciona amb actituds d’intolerància envers el castellà, mentre que la majoria viuen amb naturalitat la realitat d’un país en el que català i castellà formen part del que som i de com som, un país que no viu com una agressió que algú se’ns adreci en castellà i hi parlem en castellà, ni que hi parlem en català. Perquè si el 71,2% que així ho defensa i viu no el considerem el país real que som i com som, ja em direu què voleu que considerem? El 20,7% que ho considera ofensiu?
Aquest independentisme que s’està plantejant la defensa del català des del conflicte lingüístic envers el castellà s’està equivocant monumentalment i pot arribar a arrossegar l’independentisme a la minorització social i política, a esdevenir testimonial, a aconseguir el que ni la repressió estatal, ni el 155 ni tota la salvatge campanya de l’unionisme per fracturar la nostra societat mai no han pogut aconseguir: que l’independentisme s’allunyi de la centralitat social i perdi suports, fins deixar de ser l’opció política, social i democràtica majoritària que encara som.
El dia que l’independentisme deixi de concentrar-se i treballar per aquest 68,5% de la ciutadania que defensa i vol la immersió lingüística i quedi atrapat en el discurs d’aquest 20,7% de la població que considera ofensiu que si ens adrecem a algú en català ens respongui en castellà, aquest dia haurem finiquitat l’independentisme.
La immensa majoria del nostre país s’estima el català, el vol defensar i així defensa la immersió lingüística, i només una minoria es planteja una existència nacional en permanent conflicte amb el castellà. I és en aquest punt, en el que ens estem jugant la nostra cohesió nacional i la independència.