Enquesta sobre la percepció del turisme a Barcelona: la inesperada contundència d'unes dades que desmonten moltes mentides i manipulacions socials i mediàtiques

Tota la vida he fet turisme, i tota la vida m’ha semblat sensacional que el meu país i la meva ciutat siguin focus d’atracció turística.

Aquesta setmana Santa he passejat cada dia amunt i avall per Barcelona, i m’omplia de satisfacció veure els nostres carrers plens de gent disfrutant de la nostra ciutat, i encara em resultava més satisfactori veure un turisme internacional de múltiples procedències i de totes les edats, gaudint de Barcelona: entaulats a terrasses demanant vins, passejant pel litoral, pujant al Parc Güell, visitant els nostres monuments i museus, etc I tot amb un somriure de satisfacció i de disfrutar de la vida que s’encomanava o,  millor dit, que els hi encomanàvem.

No, no ignoro els elements negatius que això pot tenir o ha pogut tenir. De fet en vaig ser víctima. Del 1996 al 2006 vaig viure de lloguer a la Barceloneta, uns anys meravellosos. Se m’acabava el contracte agost 2006. El mes de maig vaig començar a trucar al gestor immobiliari per poder renovar el contracte. Em van dir no hi hauria problema, perquè en 10 anys havia estat un llogater exemplar, que no vaig plantejar mai cap problema. Però no em van fer cap proposta pel nou contracte ni al maig ni al juny. A començaments de juliol em van trucar per dir-me que el nou contracte passaria a ser de 1.500€ mensuals. N’estava pagant 700. Els hi vaig dir de tot. Però el mes d’agost deixava el meu pis, després de 10 anys, i el mes de setembre ja s’ofertava com a pis turístic de lloguer. Ara no es podria fer, però llavors sí. La Generalitat va regular-ho molt positivament i va protegir els veïns de les finques de veïns, limitant la possibilitat de tenir pisos turístics a finques destinades a aquest efecte.

Aquell 2006 vaig pensar que eren coses de la vida, i vaig anar a parar al Poblenou, on des de llavors visc felicíssimament. Havia arribat a la Barceloneta emancipat, després de viure amb pares i germans a Les Corts, al barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla. A tot arreu vaig ser feliç.

L’Ajuntament de Barcelona ha fet pública una enquesta, que gairebé no s'ha difòs, sobre com valora, veu i viu el turisme la ciutadania de Barcelona. I les dades són tremendes, perquè trenquen tots els esquemes, perquè deixen en evidència la manipulació goeeblesiana dels nostres profetes del pensament políticament correcte, de tota aquesta trama subvencionadíssima que alimenten Ada Colau i els Comuns des de l’Ajuntament de Barcelona, i tot aquest conjunt de pressumpte pensament progre i antisistema i de pressumpta activitat de solidaritat veïnal.

Abans d’entrar amb l’enquesta, només dues dades per desmuntar tanta farsa de tot aquest pensament turismofòbic.

De fa anys s’acusa al turisme de “fer-nos fora dels nostres barris”, situant la infrastructura turística de la ciutat com a responsable principal del problema de l’habitatge a la ciutat.

El lema “ens fan fora dels nostres barris” és el que resumeix tot aquest activisme contra el turisme. Segons aquest personal la cosa és molt clara: és el turisme el que ens fa fora dels nostres barris, el que genera problemes d’habitatge.

Segons aquest personal, cal combatre el turisme per solucionar el problema de l’habitatge. Perquè és el “turisme” i els pisos que s’hi destinen, el que ens fa fora dels “nostres” barris (parèntesi per dir que flipo amb això tan patrimonial dels “nostres” barris, sempre m’he sentit dels llocs on he viscut, a Lora, aSant Ildefons, a Les Corts, a la Barceloneta, al Poblenou... però mai he pensat fossin “meus” amb aquesta visió patrimonial i excloent d’aquest personal pijoprogreencomú i palmeros.

Doncs bé, ara mateix a Barcelona hi ha 9.600 pisos/apartaments turístics.

Segons aquest personal, aquests 9.600 pisos/apartaments turístics són la causa dels problemes d’habitatge que té la ciutat.

Curiosament no diuen res que en els últims 5 anys s’hagin instal·lat, per viure-hi, no per passar-hi uns dies, més de 300.000 persones procedents de fluxes migratoris de l’estranger.

O sigui, que a Barcelona hi haig 9.600 pisos que acullen una població temporal, durant tot l’any, que ve a la ciutat a conèixer-la i que ho fa gastant-s’hi una monumental dinerada, deixant a la ciutat i als seus negocis, comerços, etc, una milionada d’euros... això és un problema gravíssim, que ens fa fora dels nostres barris.

En canvi aquestes més de 300 mil persones que han arribat a BCN per guanyar-se la vida, per treballar, i que han necessitat i ocupat (llogant o comprant) centenars de milers de vivendes, això  no té cap impacte en el mercat immobiliari  ni en els problemes d’accés a l’habitatge.

La  nostra ciutat ha d’estar oberta al turisme i a la immigració. Criminalitzar el turisme i no dir res de l’impcte dels fluxes migratoris és una més de les hipocresies i misèries morals dels nostres progres i un dels més grans exemples de com estan imposant aquesta farsa insostenible del seu pensament políticament correcte.

Si anem a l’enquesta, d’acord a tot aquest discurs del políticament correcte, contra el turisme, turismofòbic, que mediàticament han imposat els nostres pijoprogres, el turisme és el culpable de tot i la situació és insostenible, la ciutadania NO POT MÉS

Doncs bé, què diu l’enquesta?

Doncs diu coses que xoquen radicalment amb aquestpensament antiturisme que volen imposar, que han imposat mediàticament, els pijoprogres dels Comuns i entorn.

Un 71,4% dels veïns de Barcelona diuen que el turisme és beneficiós per a Barcelona.

Un 73,8% dels veïns creuen que el turisme tindrà un paper rellevant per a la recuperació econòmica de la ciutat després del Covid

Un 78,8% dels veïns de Barcelona afirmen que és bo per a Barcelona i per als barcelonins que la ciutat segueixi sent un destí turístic de referència.

Pel que fa als diferents tipus de turisme que té la ciutat, i en relació al model actual, només en relació al turisme de creuers hi ha una majoria de veïns que creuen s’hauria de limitar: són un48,5% dels veïns davant el 40,5% que diuen s’hauria de potenciar. Tota la resta de tipus de turisme que ara mateix hi ha a la ciutat, és una clara majoria de veïns que diuen s’han de potenciar.

Un 83,6% dels veïns de Barcelona afirmen que el turisme genera oportunitats econòmiques i de treball per als habitants de Barcelona.

La maduresa dels veïns de Barcelona en relació a aquest tema la podem veure clarament quan, malgrat aquesta visió clarament positiva en relació al turisme, evidencien ser conscients també dels problemes que el turisme pot generar a la ciutat, p.ex. amb aquest 68% de veïns que diuen el turisme genera pressió en l’ús dels espais públics.

Aquesta interessantíssima enquesta municipal, que trenca totalment el discurs pijoprogre de criminalització del turisme, no ha estat gaire difosa, per no dir gens. Jo perquè sóc un “malalt” del tema i vaig entrant als registres públics d’enquestes, que si no no me n’hauria assabentat.

Una última i contundent dada que hauria de fer reflexionar tothom: la visió positiva, altament positiva sobre el turisme,  no és només des d’una perspectiva general de ciutat, que “tapi” la visió i l’opinió dels veïns dels barris més turístics de Barcelona. L’enquesta els distingeix, i gràcies a això podem veure que aquest 78,8% de veïns de Barcelona que defensen és positiu per a la ciutat i els seus habitants que la ciutat torni a ser un destí turístic de referència, implica tenir un 80% dels veïns dels barris menys turístics de la ciutat que volen així sigui, però també un 74,3% dels veïns dels barris més turístics, que així igualment ho volen.

La visió és, per tant, contundent i de ciutat.

Només amb dues dades i amb una enquesta ha quedat totalment desmuntat el discurs dels pijoprogres en comú i cupejadors i els seus satèl·lits. Només amb dues dades i una enquesta s’han fet miques les seves soflames i consignes.  Només amb dues dades i una enquesta s’ha posat en evidència la buidor de tot aquest personal i polítiques.

Barcelona és una ciutat meravellosa, que esperem Colau no es pugui carregar. És una ciutat meravellosa i espectacular que tenim la sort i l’orgull que tothom vulgui visitar-la i viure-la, de la mateixa manera que els barcelonins massivament volem visitar i visitem i vivim ciutats com Londres, París, Roma, etc.

No té cap sentit  ni el més mínim fonament voler fer responsable al turisme de problemes com l’habitatge, perquè és absurd.

I la immensa majoria de barcelonins són plenament conscients del paper econòmic que té el turisme, i hi estan a favor. Fer veure el contrari, crear discursos de “veïns” contra el turisme no té cap correspondència amb la realitat, és un muntatge, és la clàssica manipulació de tot aquest entorn arran dels Comuns dels cupaires i dels que sempre estan amb el que diguin els Comuns, els d’Esquerra i la seva estimadíssima i reverenciada lideressa Ada Colau

 

2a. part de l'anàlisi del BOP del CEO: un retrat dur de Catalunya i de l'independentisme

En l’anterior article he analitzat de manera crítica el BOP del CEO des del punt de vista de les projeccions electorals efectuades. I he fet servir la informació base que proporciona per explicar com, amb aquestes dades, jo veia les coses.

Tanmateix, pel damunt del que tristament sempre concentra tota l’atenció i informació, el tema electoral, l’enquesta del CEO ens proporciona una informació valuosa per avaluar la situació de l’independentisme, en aquests moments tan complicats!

Per sortir del pou en el que ara mateix estem ens que cal una avaluació de la situació que ens proporcioni un bon diagnòstic a partir del qual traçar estratègies per fer la independència. Sensu contrario, no hi pot haver cap estratègia exitosa ignorant la realitat del país i de l’independentisme.

I aquesta enquesta del CEO ens proporciona una informació que no podem ignorar, que ens convida a la reflexió, que és dura, però també molt contundent. Aquest nou BOP del CEO incorpora preguntes noves de gran interès, que cal aplaudir, perquè són valentes i perquè`ens aporten una informació de la que crec no n’érem conscients.

Per a mi hi ha una pregunta i unes respostes que han sacsejat la visió que podia tenir de com estàvem. La visió que aquesta pregunta i les respostes ens aporten crec que és clau per entendre la situació del país i de l’independentisme, una presa de consciència necessària només a partir de la qual es podrà treballar qualsevol estratègia.

Com es veu la independència després de tot el que ha passat des de l’1-O?

Són encara moltes les veus que, cinc anys després segueixen defensant la vigència de l’1-O i ho fan girar tot al voltant de la legitimitat adquirida aquella data. Així la independència seria acabar el que no vam acabar llavors.

Doncs bé, crec que el CEO ens aporta una informació molt valuosa que hauria de convidar tothom a una sincera i silenciosa reflexió.

Només un 6% del votant independentista (ERC,CUP i junts) veu com a segura o molt probable o bastant probable la independència de Catalunya els propers 3 anys. Un 94% la veu poc probable o gens probable.

Amb una sorprenent homogeneïtat entre votants d’ERC, CUP i Junts, és una aclaparadora majoria independentista que té clar que fer la independència no és un tema “immediat”.

El més preocupant, i és una altra dada a tenir molt en compte és que tal i com estan ara mateix les coses, en una altra sorprenent homogeneïtat entre els votants d’ERC, CUP i Junts d’aquí 10 anys només veuen entre segura i probable la independència un 25% dels votants indepes.

Les dades són aclaparadores. El que vam fer l’1-O fou extraordinari, però no culminar el procés i tot el que ha seguit ha portat a que ni entre els votants indepes es vegi un escenari d’independència en els propers 10 anys.

Recuperar la credibilitat, amb un nou projecte per fer la independència, és ineludible.

Les opcions per poder fer un reset amb èxit passen totes per un acord blindat entre ERC, Junts i la CUP. És l’única opció. Tot el que no se situï en fer possible aquest acord serà treballar contra la independència.

I si és evident que tal i com estan les coses no hi ha espai a l’immediatisme, al “fem-ho”, però també cal dir que no hi ha espai per a la comèdia de l’eixamplament de base. El sí a la independència mai ha estat tan massiu, tan fort, com quan hem caminat, determinats, cap a la independència, el 2017. Des de llavors només s’han perdut suports, no se n’han guanyat.

Un dels greus problemes associats a aquesta fallida estratègia d’ERC de l’eixamplament de base és veure com s’evidencien els costos per a l’independentisme del que només ha estat una estratègia d’ERC per fer-se amb l’hegemonia de partit i per esclafar l’espai polític de Junts, del President Puigdemont: només un 61,8% dels votants d’ERC volen que Catalunya sigui un estat independent...

Sense fer independentisme l’independentisme no creix, i sense unitat, determinació i credibilitat l’independentisme no s’imposa al no a la independència.

L’enquesta del CEO també evidencia, perquè s’hi suma, una de le trampes en les que ara mateix està atrapat l’independentisme: el debat (fals debat) entre unilateralitat i via pactada. Qualsevol independentista voldria una via pactada, si fos possible. Fer triar entre pactada i unilateral sense més és trampós, falta la pregunta sobre què fer si fracassa o no és viable la via pactada. Tanmateix, malgrat això, cal tenir en compte que mentre la via unilateral només la defensa el 15% votants ERC, és defensada pel 40% votants CUP i Junts.

Malgrat això, tant entre CUP i Junts el 50% voldria via pactada.

Crec que és necessari assumir la complexitat estratègica del tema i defugir, evitar, debats simplistes i tramposos.

Analitzant el BOP del CEO hi ha unes altres dades que des de la perspectiva del moviment independentista, ens haurien d’alertar, davant algunes derives en les que està caient ara mateix l’independentisme.

Fa temps ho estic advertint: certs discursos identitaris, singularment amb temes lingüístics, en els que està caient una part de l’independentisme, amb els que s’està canalitzant la frustració post 1-O, són absolutament letals per a les opcions de l’independentisme.

Convertir la lluita per la independència en un tema d’orígens o de les nostres llengües és l’error més gran que pot cometre l’independentisme, i s’està cometent, empesos per discursos apocalíptics, sense cap fonament, com els que promou la Plataforma per la Llengua o com els que es promouen contra el pacte per la llengua, titllant-lo de “contra el català”.

No hi ha res pitjor per a un moviment polític que negar la realitat de la societat sobre la que actua.

I les dades de l’enquesta del CEO ens poden ajudar molt a entendre això que estic explicant. El nostre país és un país en el qual el català és la llengua inicial d’un 37,5% i el castellà d’un 54,8%. Però el nostre país també és el que té mecanismes d’integració prou sòlids com perquè a partir d’aquesta realitat, de la llengua inicial, un 43,7% considerin el català com la seva llengua pròpia, i un 44,3% el castellà.

El nostre país és el que és, i som com ens ha fet la història, la demografia, etc. Que el castellà sigui la llengua primera del 54,8% no és un decret, sinó el resultat de la nostra història. I que el català creixi 6 punts en ser considerat llengua pròpia i el castellà en baixi 10 és fruit d’una realitat social, política i nacional que fa créixer a tots els nivells el català.

Ni el castellà és una llengua de colons, ni una llengua estranya, tot el contrari, és una llengua que forma part també de la nostra identitat, ni el català està en cap emergència apocalíptica, perquè és l’única llengua que creix en ús i adopció. Però si no mantenim una proposta de país integradora, i els discursos de lingüística identitària s’obren pas, la independència la tindrem més lluny que mai.

El català és la llengua primera i la considerada com a pròpia majoritària únicament entre els votants dels partits indepes (ERC, Junts i CUP). Si en comptes de bastir un moviment indepe integrador el que fem és negar la realitat i escampar la castellanofòbia l’independentisme tindrà els dies comptats.

Per garantir el seu futur el català necessita al darrere un estat propi. I un estat propi només el podrem tenir des d’una proposta de país inclusiva i respectuosa amb la nostra realitat. Convertir la llengua en escenari de batalla és el que sempre havia volgut Ciutadans i, tristament, és el que ara mateix està fent una part de l’independentisme.

Finalment, per acabar aquesta segona part de l’anàlisi sobre el BOP del CEO, una dada absolutament contundent del que és un element polític i nacional clarament vertebrador del nostre país, i que sempre hauria de ser un espai central en el discurs i l’estratègia independentista.

Ara mateix “només” un 43,8% dels catalans voldrien la independència per a Catalunya, però un 56,1% estan totalment d’acord amb que els catalans tenim tot el dret a decidir el nostre futur en referèndum, i un 24,3% bastant d’acord. És a dir, un 80,4% de la població de Catalunya està d’acord amb que decidim el nostre futur polític amb un referèndum!

I sí, per arribar a aquest 80,4% cal que un 34,6% dels votants del PP estiguin d’acord amb que decidim el nostre futur en un referèndum, un 70,8% dels votants de PSC i un 42,9% dels de Cs. Sí, difícil d’entendre. Però és així. L’independentisme també ha de saber no només no obrir ferides o causes divisives, sinó aprofitar el potencial democràtic de la nostra causa per neutralitzar contraris.

Hem tingut la independència a tocar, però no hi hem arribat. Crec que les dades del’enquesta ens conviden a tots a una reflexió molt important, sincera, serena. Hem d’assumir tot el que ha passat i com estem.

 

BOP CEO abril 2022: de veritat la projecció electoral és la que ens han volgut vendre? (No sé, Rick, parece falso)

 Avui dijous 7 d’abril s'han fet públiques les dades del primer BOP del nou equip del CEO. I aquí una mostra de la lectura que n'han fet els mitjans de comunicació:

El PERIODICO:

Enquesta CEO: el PSC i ERC repetirien l’empat en les eleccions a Catalunya i Junts s’ensorraria

LA VANGUARDIA

El PSC ganaría las elecciones al Parlament y ERC tomaría distancias respecto a Junts, según el CEO

EL PAÍS:

El PSC y Esquerra se disputarían el triunfo electoral en Cataluña y Junts se hunde, según el CIS catalán

Totes semblen molt clares i molt unànimes: empat ERC i PSC i enfonsament de Junts. Tothom, a més, es fa ressò que el nou CEO és molt més transparent i bla bla bla. I no sé. M´ha vingut al cap l’anunci del programa EL PRECIO DE LA HISTORIA, quan Chumlee li diu a Rick “No sé, Rick, parece falso”

Quan veus dades així el primer que penses, sempre, és en anar a buscar les dades no manipulables. I ho he fet. I el que m’he trobat m’ha reforçat la imatge del “No sé, Rick, parece falso”

Abans de començar l’anàlisi us haig de dir que no sé si podré acabar-la, o com podré. I que en qualsevol cas no podré referir-me a tots els temes que voldria. Jo també he estat víctima de la brutal inseguretat viària de la Barcelona Colau, i he patit un accident que em té inutilitzat el braç dret, fet que dificulta extraordinàriament fer res. 

 

Però el que he vist analitzant CEO és prou greu com per intentar explicar-ho, compartir-ho.

El primer que més m’ha mosquejat, que més en alerta m’ha posat és que del dossier de premsa amb que difon les seves dades el CEO havia desaparegut la taula clau en l’anàlisi de qualsevol enquesta, la taula amb dades impossible de ser manipulades i que per tant ens permet sempre fer una anàlisi neutralitzada en relació a biaixos de l’enquesta i dades i lectures de les dades tendencioses. M’estic referint a la taula que creua record de vot amb intenció directa de vot. Sempre havia format part dels dossiers del CEO... fins ara, que davant la meva estupefacció ha desaparegut i ha estat substituïda per una nova taula, de creuament de record de vot amb projecció de vot. La projecció de vot ja no és el vot directe, sinó el vot després de la cuina.

Per què amagar record de vot i vot directe? Raro raro

I la cosa encara ha esdevingut més rara rara quan també han desaparegut creuaments de sempre de diverses qüestions en relació a record de vot, substituït per “simpatia de vot”

Algo amaguen, he pensat immediatament.

I llavors és quan he anat a buscar les dades base, i llavors és quan ha emergit amb tota la seva magnitud el PARECE FALSO dels resultats fets públics pel CEO i comprats i divulgats propagandísticament pels mitjans.

Sí, el CEO sembla voler  corregir els  biaixos de la mostra, treballant des del principi amb projecció de vot.

Però els biaixos són tan monumentals que cal explicar-los i que tothom pugui treure les seves conclusions.

El 14F 2021 ERC va tenir el 21,3% dels vots i Junts el 20,04%, una diferència de 1,26 punts.

En el total de la mostra de l’enquesta del BOP del CEO ERC té un 19,9% de record de vot el 14F i Junts del 7,75%,, és a dir, un diferencial de 12,15 punts.

És una diferència monumental. Per més que el CEO corregeixi el vot directe i la seva cuina corregeixi els biaixos mostrals, aquests són tan grans que és molt difícil fer-ho, com demostren els titulars mediàtics. Però, encara més, la descomunal sobrerepresentació del votant d’ERC afecta directament tots els posicionaments sobre la independència.

El 14F ERC i JUNTS pràcticament empaten en vots, però a la mostra del CEO ERC té 398 votants i Junts 155. Més enllà de la poc sibil·lina mala llet de que a Junts el CEO li apliqui el 155 de record de vot, és que és menys de la meitat del record de vot d’ERC, quan el 14F pràcticament van empatar.

Tanmateix la cosa encara és més greu quan, un cop amb les dades de creuament record de vot i intenció de vot, veiem quin és el compotament dels votants.

Podria ser que malgrat els biaixos mostrals les dades de comportament de vot de l’electorat expliquessin aquest “enfonsament” de Junts davant una ERC que guanyaria “distància”. Com a mínim això és el que s’ha venut a la premsa. Però altre cop, quan mirem bé les dades, veiem que això és fals.

Quan aconseguim neutralitzar els biaixos veiem amb claredat que el comportament dels electorats de Junts i d’ERC és molt similar en totes les seves dimensions, en totes les dimensions que projecten les seves opcions.

La principal dada que hem de mirar és la fidelitat de vot de totes dues formacions, i veiem com ERC té una fidelitat de vot del 66,1% i Junts del 64,5%. Sí, ERC una mica superior, però dins el marge d’error, molt similar a la de Junts. És una fidelitat de vot mitjana-alta, no és la més alta de l’escena política, però està lluny de les mitjanes-baixes i baixes.

La segona qüestió que hem de mirar és on se situa el vot no explícitment fidelitzat d’aquestes formacions. I així podem veure clarament que ni ERC ni Junts tenen fugues de vot significatives en relació a cap altra força política, i que la majoria del vot no fidelitzat se situa en la bossa dels indecisos, dels que a hores d’ara no saben què votaran: un 18,3% dels votants d’ERC el 14F i un 21,3% dels de Junts.

Sí, ERC té una miqueta més de fidelitat de vot i una miqueta menys d’indecisió que Junts, però en termes demoscòpics en cap cas això explica els titulars induïts mediàticament que ERC fuanya punts i Junts s’nfonsa. La realitat és que el comportament dels seus electorats és molt similar.

I tampoc veiem en cap cas transferències significatives de vot que expliquin aquest, ara ja ho podem dir clarament, fals titular mediàtic induït pel CEO. P.ex Junts té una transferència de vot cap a ERC del 3,2%, però ERC la té cap a Junts del 2,3%, és a dir, en termes demoscòpics, igual , tota diferència dins marge d’error.

ERC capta 2,3% de vot PSC, però perd 2% cap a PSC

I així en tot.

Per tant la realitat és que le opcions electorals de Junts i d’ERC són, a hores d’ara, pràcticament les mateixes que pel 14F, ni ERC es dispara ni Junts s'enfonsa. ERC i Junts segueixen sent les dues forces polítiques claríssimament hegemòniques a l'independentisme, amb suports molt estables i sòlids!

L'EVIDÈNCIA DEL FRACÀS DESTRUCTIVISTA I GUERRACIVILISTA PROMOGUT DES DE CERT INDEPENDENTISME:

Una molt bona notícia per a l’independentisme és que fins i tot en aquests temps de brutal frustració o confusió només una minoria irrellevant es deixa arrossegar pels discursos més destructivistes de l’independentisme, i de les seves soflames intentant arrossegar la frustració cap a posicionaments de màxima guerra civil interna, de màxima destrucció de les fores polítiques majoritàries: només un 3,5% de votants d’ERC i només un 4,5% dels de Junts diuen que ara votarien en blanc i només un 1,8% i un 1,9% respectivament que no votarien.

En el que per a mi ha estat molt i molt decebedor, fins i tot en Partal aquesta setmana s’apuntava al destructivisme guerracivilista a l’independentisme, encoratjant a promoure candidatures alternatives o votar en blanc o no votar.

Doncs bé, només un 0,3% votants ERC i un 0,6% votants Junts estan disposats a votar altres candidatures.

En el moment més baix de l’independentisme els darrers 10 anys, amb una gran frustració acumulada i confusió sobre el futur, només, com a molt moltíssim 1 d cada 4 votants de les actuals forces independentistes majoritàries pot no seguir votant-les. L’independentisme polític i parlamentari es mostra, malgrat tot, sòlid. I aquesta és la millor notícia possible davant la dura travessa del desert que tenim pel davant.

Tot el discurs destructivista és només un discurs per situar l’independentisme en un escenari guerracivilista sense sortida, que sigui el que acabi aplicant el tret al clatell a les aspiracions independentistes, provocant un desgast mínim a l’independentisme majoritari, però suficient per deixar de ser majoria parlamentària i lliurar la majoria democràtica i el govern del nostre país a l’unionisme.

L’independentisme està en una situació molt complicada, però segueix viu i ha evitat la derrota democràtica que seria com un tret mortal al clatell, impedint la victòria democràtica de l’unionisme. Les dades neutralitzades del CEO ens demostren clarament que l’independentisme, tot, ha de fer una reflexió molt intensa, en la que no s’hi valen soflames, si volem tornar a estar en condicions de fer la independència.

Espero, els propers dies, poder analitzar totes aquestes qüestions més de fons sobre l’independentisme. Per avui ja ho haig de deixar. Efectivament, Rick, els titulars induïts pel CEO no només semblaven falsos, sinó que ho eren. De la mateixa manera que tamb´són falsos tots aquestes postulats del destructivisme guerracivilista!