Aquests dies estem tenint molt soroll polític arran la sentència del TSJC que estableix amb caràcter obligatori un 25% de la docència a les escoles de Catalunya i de la resposta política i cívica que hi ha hagut a aquesta sentència.
El soroll més fort s’ha generat quan després d’un inicial “pacte” entre les forces polítiques majoritàries al Parlament: ERC, Junts, PSC i Comuns... Junts s’ha retirat del suport a la modificació de la Llei de Normalització Lingüística amb la que es pretenia situar un nou marc i àmbit normatiu que garantís el model d’immersió lingüística a l’ensenyament.
Segons han dit els portantveus de Junts, aquesta retirada es deu a que la modificació no comptava amb el suport de la societat civil, entre d’altres Plataforma per la Llengua, ANC, etc.
No aniré per les branques, de manera que anant de cara a l'actual situació, aquest conflicte lingüístic i polític té, per a mi, dos grans eixos des del que ser analitzat:
- El primer, ignorar que aquesta sentència del 25% és només una mostra més de la dependència política, a tots els nivells, del nostre país, del règim del 78, ja sigui a nivell legislatiu espanyol, ja sigui a nivell judicial, ja sigui a nivell policial, mediàtic i el que vulgueu. Fer veure que podem decidir, també en aquest àmbit, és estafar a la gent. No, no podem decidir. Només podrem decidir si som un estat independent. Si no ho som, estem sotmesos a aquesta dependència de l’estat espanyol. Fer veure que no hi existeix aquesta dependència i que podem fer, és estafar, mentir, a la gent. Sense independència no hi ha cap possibilitat de determinar com han de ser les coses.
- El segon element, el segon gran eix, és el que, en l’anàlisi d’aquest tema, d’aquesta qüestió, del 25% imposat judicialment, és l’evidència que en aquest estat de frustració nacional i falta d'estratègia política unitària, hi ha una part de la societat civil que es refugia en posicionaments basats en la mentida i en la manipulació.
Sobre el primer element, que sense independència no hi pot haver llibertat per fer les polítiques que vulguem, em sembla pueril haver-m’hi de referir. Sense independència no som més, administrativament, políticament, que una comunitat autònoma del Regne d’Espanya. Sense independència no som lliures per formular cap política, i totes les nostres polítiques hauran d’ajustar-se a les normatives i polítiques estatals i al que, en última instància, estableixin els tribunals judicials espanyols, ja sigui a nivell Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja sigui a nivell Tribunal Suprem o ja sigui a nivell Tribunal Constitucional.
Podem fer les lleis i les polítiques que vulguem, però, sense independència, sempre, totes aquestes lleis i polítiques tindrem un tribunal espanyol que n’establirà la seva legalitat, abast i límits.
Sorprendre’s ara perquè el TSJC hagi establert aquest 25% és absurd. I més absurd és encara reclamar la “insubmissió”, perquè no té la més mínima opció de prosperar ni d’obtenir cap resultat. L’única manera de fer front a les imposicions dels tribunals espanyols és amb la independència. Fer veure que sense independència podem oposar-nos-hi és mentir, és estafar a la gent.
Tanmateix, tot i essent aquest primer element, eix, el nuclear en la situació, a criteri meu el més greu amb tot el que està passant a partir d’aquesta sentència és l’evidència de fins a quin punt una part de l’independentisme pot quedar presonera de les mentides i la manipulació del discurs de certes entitats que s’autoerigeixen en garants de la puresa i de la lluita per la llengua.
Una de les entitats que més abusa d’aquest posicionament sobre qüestions lingüístiques sense cap fonament, d’aquest posicionament basat en una permanent mentida i manipulació de la realitat és la Plataforma per la Llengua. Lamentablement també s’hi han sumat altres entitats com l’ANC i sindicats.
El gran problema que tenim és quan aquesta mentida i aquesta manipulació arrossega al país, s’obre pas en el discurs polític i mediàtic.
Desemmescarant les mentides:
La més gran mentida, la més gran manipulació que sobre aquest tema de la sentència del 25% de castellà a les aules han promogut Plataforma per la llengua i altres entitats que s’hi han sumat és dir que la modificació de la Llei de Normalització Lingüística promoguda pel pacte polític inicial entre ERC, Junts, PSC i Comuns converteix en llengua vehicular el castellà.
Segons aquesta mentida i manipulació modificar la LNL implica elevar a legal el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament.
I és clar, això és intolerable, és una rendició, és matar al català, és acabar amb la immersió, etc, etc.
Doncs bé, la realitat, la puta i dura realitat és que el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament, legalment, i a tots els efectes, des de l’any 2010.
Sí, el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya des del 2010. Fer veure que aquest pacte per “digerir” la sentència del 25% és fer legal per primera vegada el castellà com a llengua vehicular és una mentida inacceptable, fastigosa, que s’està promovent des d’aquestes entitats l’acció i posicionament de les quals es basa gairebé sempre en mentir i manipular.
En la sentència sobre l’Estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional, aquest tribunal establia, i des de llavors, des del 2010, és la legalitat a la que estem sotmesos, el castellà també com a llengua vehicular, juntament amb el català. I ho feia en aquests termes:
“Cierto que el apartado 1 del art. 35 EAC omite en su literalidad toda referencia al castellano como lengua docente. Sin embargo, no puede entenderse que su silencio en punto a una circunstancia que resulta imperativamente del modelo constitucional de bilingüismo obedezca a un propósito deliberado de exclusión, puesto que el precepto estatutario se limita a señalar el deber de utilizar el catalán «normalmente como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza universitaria y en la no universitaria», pero no como la única, sin impedir por tanto –no podría hacerlo– igual utilización del castellano. En consecuencia, el segundo enunciado del art. 35.1 EAC no es inconstitucional interpretado en el sentido de que con la mención del catalán no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza. Por lo mismo, el solo reconocimiento de un derecho a recibir la enseñanza en catalán (primer enunciado del apartado 1 del art. 35 EAC) no puede interpretarse como expresivo de una inadmisible voluntad legislativa de excepción, de suerte que la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia de ese derecho a la enseñanza en castellano. Lo mismo ha de decirse del primer enunciado del apartado 2 del art. 35 EAC.
En consecuencia, el apartado 1 y el primer inciso del apartado 2 del art. 35 EAC admiten una interpretación conforme con la Constitución en el sentido de que no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza.”
Sí, aquest és el marc normatiu, legal, des del 2010. El castellà és llengua vehicular a l’ensenyament, a tots els efectes, a totes les lleis, a totes les polítiques, des del 2010.
Malgrat això, i per això crec és el que cal denunciar amb contundència, això és el que han dit aquestes entitats contràries al pacte:
Plataforma per la Llengua proposa:
1) Retirar la proposta de modificació de la LPL
La proposta de modificació de la Llei de política lingüística presentada per ERC, PSC, Junts i En Comú Podem no pot tirar endavant. La incorporació de la vehicularitat del castellà a aquesta llei representaria un pas enrere que el català no es pot permetre en l’actual situació d’emergència lingüística.
No, aquest pacte per modificar la LPL no “incorpora la vehicularitat del castellà”. La vehicularitat del castellà està incorporada des del 2010. Prou mentides. Prou manipulació.
En aquest mateix nivell de mentida i manipulació, tristament, hi trobem l’ANC:
En un comunicat, l'Assemblea Nacional Catalana es mostra completament contrària a la modificació de la llei de política lingüística proposada per ERC, Junts, el PSC i els comuns.
Consideren que s'ha introduït el castellà com a llengua vehicular a l'escola.
No, aquesta modificació en cap cas introdueix el castellà com a llengua vehicular a l’escola. Prou mentides, prou manipulació. El castellà és legalment i a tots els efectes llengua vehicular a l’escola des del 2010.
Tothom té dret a a fer el que vulgui i a proposar el que vulgui, però és inadmissible fer-ho, com ho han fet Plataforma per la Llengua i ANC, a partir d’una manipulació basada en una mentida sistemàtica. Inadmissible i indignant.
Així no anem enlloc.
Que hi pot haver motius per oposar-s’hi, a aquesta modificació i aquest pacte, doncs potser sí, però mai, mai, han de ser aquesta repugnant mentida i manipulació amb la que s’han posicionat Plataforma per la Llengua i ANC.
Tornant al primer punt, eix, sobre el que al meu entendre gira el patetisme amb el que des de l’independentisme s’està reaccionant a la sentència del TSJC que estableix el 25%, també em sembla lamentable, per fals, per manipulador, dir que aquest establiment judicial del 25% trenca la immersió lingüística, que és un atac al català i a la immersió.
Jo, sens dubte, i per això lluito per la independència, crec que els poders polítics, legislatiu i executiu, que representin democràticament al meu país, són els únics que poden establir quin ha de ser el model educatiu del meu país. És una anomalia “colonial” que siguin els jutges els que estiguin establint com ha de desenvolupar-se la docència a les nostres aules.
Però això, evitar això, evitar que siguin els jutges que estableixin com ha de ser i desenvolupar-se el model docent, només ho podrem assolir, només podrà ser, amb la independència. Pensar que seguint sent una Comunitat Autònoma del Regne d’Espanya podem decidir i fer lliurement al respecte és patètic.
Diu la Plataforma per la Llengua que:
“No podem permetre que el Govern cedeixi a l’activisme judicial que, sense cap criteri pedagògic, pretén tombar un model d’escola que afavoreix la cohesió social, que està avalat per una immensa majoria de la societat i que és imprescindible per a la normalització de la llengua pròpia del país”
I encara més, fent-se els indignadíssims, teníem la CUP:
La CUP ha mostrat la seva indignació amb el pacte. El diputat Carles Riera considera que “ERC, JxCat, PSC i Comuns acaben amb la Immersió, reformant la Llei de Política Lingüística facilitant que el castellà també sigui llengua vehicular a les escoles, i aplanant el camí a la sentència del 25%. Acord de partits contra un consens de país”.
Per la seva banda, Dolors Sabater creu que ”el Govern d'ERC i Junts amb PSC i Comuns han rubricat una sentència de mort contra la immersió lingüística, un model de cohesió social durant més de 40 anys”.
Doncs no, aquell pacte en cap cas acabava ni acaba amb la immersió lingüística, ni implicava ni implica rubricar “una sentència de mort contra la immersió lingüística”. L’any 2010 el TC ja va establir les bases que el TSJC ha concretat amb aquest 25%. Des de l’any 2010 el marc legal al que l’ensenyament a Catalunya està sotmès ve establert per aquesta doctrina constitucional, d’obligat compliment:
Se hace preciso, en definitiva, cohonestar en este ámbito el objetivo de la adecuada normalización lingüística de las lenguas cooficiales, por un lado, con el derecho a la educación, por otro, siendo nuestra doctrina que «corresponde a los poderes públicos competentes, en atención a los objetivos de la normalización lingüística en Cataluña y a los propios objetivos de la educación, organizar la enseñanza que ha de recibirse en una y otra lengua en relación con las distintas áreas de conocimiento obligatorio en los diferentes niveles educativos para alcanzar un resultado proporcionado con estas finalidades; y ello al objeto de garantizar el derecho de los ciudadanos a recibir, durante los estudios básicos en los Centros docentes de Cataluña, enseñanza en catalán y en castellano.
No, el 25% no es carrega la immersió. El 25% l’únic que fa és posar un % al que en el 2010 el TC va establir els poders públics (generalitat) havien de fer d’organitzar l’ensenyament que s’havia de rebre en una i altra llengua (català i castellà). Sense una concreció numèrica demostrable d’aquesta organització de l’ensenyament, el TSJC ha establert aquest 25%. Però aquest 25% només és una concreció de la sentència del TC del 2020, aquell pacte inicial entre partits no es carregava res de la immersió, com també falsament, mentiderament, han dit des de la CUP.
El marc legal de la immersió és claríssim, i des dels seus inicis: és un model educatiu que havia de garantir el dret dels ciutadans a rebre, durant els seus estudis bàsics, ensenyament en català i en castellà, per assolir resultats similars. El TSJC de fet reconeix la immersió quan estableix per al castellà només un 25% d’obligatori. El TSJC aplica el que va disposar del Tribunal constitucional el 2010, quan va establir que “corresponde a los poderes públicos competentes, en atención a los objetivos de la normalización lingüística en Cataluña y a los propios objetivos de la educación, organizar la enseñanza que ha de recibirse en una y otra llengua”. És a dir, davant el 25% per al castellà el TSJC situa un 75% per al català “en atención a los objetivos de normalización lingüística en Cataluña”
Fer veure que el sistema educatiu català no està sotmès a cap regulació normativa estatal, constitucional o judicial és lamentable. Sí, no som un estat independent, i per tant això és el que tenim. Fer veure que podem fer com si fóssim independents és tractar a la gent com a imbècils, com a rucs.
La sentència del TSJC només concreta el que ja és legal i marc normatiu d’obligat compliment des del 2010, ni introdueix el castellà com a llengua vehicular ni es carrega la immersió. Per a res.
Per què, doncs, aquestes entitats com la Plataforma per la Llengua o l’ANC han mentit i manipulat com ho han fet, en relació a aquestes qüestions? Se’m fa difícil d’entendre. De fet no ho puc entendre. Només puc trobar alguna explicació en dinàmiques internes al marge dels discursos que fan en relació a això.
Pel que fa a l’ANC en aquest tram final de mandat de l’Elisenda Paluzié, l’agenda política i de posicionaments de l’ANC té més a veure, per no dir que únicament té a veure, amb l’agenda política de la presidenta sortint, de l’Elisenda, de liderar o coliderar aquest quart espai polític pel que porta tant de temps treballant. Per tant, en l’agenda de buscar espai polític per a aquesta quartat proposta política, convertir en camp de batalla el tema de la llengua i de l’ensenyament forma part d’un objectiu clar de dinamitar-ho tot, al cost que sigui. I amb les mentides i manipulació que calgui, com ha quedat demostrat.
Pel que fa a la Plataforma per la Llengua, doncs ja fa temps que aquesta entitat viu instal·lada en una negació de la realitat lingüística i social del país. Primer va generar aquest discurs d’emergència lingüística, per al que va necessitar silenciar, evitar, totes les dades i informes que analitzaven la situació del català des d’un punt de vista evolutiu i d’impacte demogràfic. Calia generar un ambient d’emergència, i no va tenir problema en fer-ho amagant les dades i informes que tenien i que assenyalaven un diagnòstic diferent, i ignorant també qualsevol impacte demogràfic. Ara, per generar un nou conflicte lingüístic, la Plataforma no ha tingut cap problema en mentir i manipular com ho ha fet, tan salvatgement, en relació a temes com la vehicularitat i la immersió.
El model d’immersió lingüística ha estat i és un dels grans èxits de país que hem tingut. Necessita adaptar-se als nous temps i necessita moltes millores, com la flexibilitat entre zones i àmbits territorials, demogràfics i lingüístics. Però ha funcionat i garanteix el coneixement del català fins i tot en àmbits on fora de l’escola no existeix.
A més a més el model d’immersió lingüística i el de normalització lingüística necessita, segueix necessitant, com el primer dia, del màxim consens polític possible. Un pacte amb ERC, Junts, PSC i Comuns era un pacte que garantia el català i el seu futur arreu del país, amb la complicitat de la gran majoria social del país i de la pràctica totalitat d’ajuntaments del país, inclosos els de l’AMB.
Que entitats com Plataforma o ANC hagin aconseguit rebentar el pacte inicial amb arguments 100% mentida i 100% manipulació és absolutament lamentable. De la CUP ja no en podíem esperar res, perquè per a ells els pactes no existeixen i tot ho valoren únicament no des d’una perspectiva de país sinó des de l’oportunitat que els hi dona de liar-la. A la CUP li és igual el pacte, les sentències o el que passa a les escoles, l’únic que els interessa és si la poden liar, per abocar-s’hi. I m’hauria agradat creure que la societat civil actuaria amb responsabilitat. No ha estat així. Com tristament ja tenia experiència, la Plataforma ha seguit alimentant discurs a base d’ignorar i d’amagar la realitat, mentint i manipulant el que calgui. Això de l’ANC em sap molt més greu, perquè per partidisme d’uns quants de la direcció s’ho estan carregant tot, han abraçat la mentida i la manipulació, fins i tot en un tema tan central de país, per alimentar els seus interessos personals per generar un quart espai polític. Aquest quart espai polític necessita, a ulls dels seus promotors, llençar tota la merda, tota la mentida i tota la manipulació que sigui possible damunt dels altres, sense importar-ne el cost per al país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada