Transitant cap a un independentisme residual, ofegat en el caïnisme i en la mentida

L’1-O vam arribar més lluny que mai. Però la caiguda que l’està seguint no podem dir sigui la més dura que mai, perquè hem tingut guerres perdudes, milers de morts, milers d’exiliats i milers de presoners, però en termes estratègics sí que potser és la més destructiva de la història.

Hi ha, per a mi, tres grans elements que caracteritzen l’actual situació i la seva mai vista capacitat destructiva en relació al projecte independentista:

-          El primer és la manera com va acabar l’1-O. De ser el més extraordinari de la història, el més gran que mai ha fet l’independentisme, en uns dies vam passar a una derrota inexplicable, al no res. Sense cap transició i sense cap explicació. I això és el que ha fet que la derrota (no assolir els objectius és una derrota) es passés a la més brutal frustració. De ser un poble mobilitzat i determinat a totes, que és el que va permetre fer l’1-O a ser un poble derrotat al que no se li ha donat cap explicació sobre el que va passar després de l’1-O i perquè no es va seguir endavant. A l’1-O hi arribem gràcies a ser-hi tots, gràcies a que tot el procés que ens hi va dur va tenir al darrere un poble determinat, i una unitat política i cívica que ho feu possible. Junts pel Sí (ERC i l’actual espai de Junts) i CUP van ser els actors polítics que van permetre fer l’1-O. Però després de l’1-O van desaparèixer i encara no han estat capaços, tots junts, d’adreçar-se al poble que els va seguir amb aquella determinació, i d’explicar-nos què va passar. I això està, per a mi, a la base de tot el que ha seguit, de tots els desastres que han seguit. El 21D del 2017, i contra tot pronòstic, l’independentisme encara va ser capaç de guanyar les eleccions. Però quan al gener ERC dinamita la investidura del President a l’exili, llavors ja es desencadena l’escenari de derrota i frustració en el que ara estem instal·lats.

 -          El segon element que està generant aquesta capacitat destructiva de l’independentisme fins ara mai vista és com aquesta frustració està sent aprofitada per alguns per injectar verí a totes les venes de l’independentisme, un verí d’extraordinària toxicitat, que s’alimenta des de tot aquest personal sense escrúpols i els seus “discursets” plens de mentides i manipulacions que només busquen convertir als altres independentistes en els enemics polítics a batre. I això ho fan, com dic, des de la mentida i manipulació sistemàtiques, tant per fer veure que els que no són ells són uns covards que ens han enganyat a tots, perquè fer la independència és d’allò més fàcil, només cal voler-la, com per, fins i tot, negar als que no són ells la condició d’independentistes.

 -          La tercera pota d’aquesta situació amb aquesta letal capacitat destructiva la tenim amb l’abandonament dels elements que havien estat claus per fer de l’independentisme el moviment democràtic i social majoritari del nostre país, i la seva substitució pels elements més divisius que pot tenir l’independentisme: els identitaris.

 Així, la suma de la frustració, la mentida i l’identitarisme és el que està portant l’independentisme a aquest escenari terroríficament autodestructiu.

En aquest article intentaré compartir l’anàlisi de les principals mentides sobre les que s’està edificant aquest discurs caïnita que només té per objectiu dinamitar l’independentisme, convertir-lo en un camp de batalla infernal, abocar-nos a tots a una permanent lluita de tots contra tots, amb l’única voluntat de destruir als altres.

Al primer nivell d’aquestes mentides hi trobem els que volen aprofitar-se de la frustració per fer veure que tots els que ens van dur a l’1-O (és a dir, tothom que no són ells) són uns estafadors, perquè la independència només requereix de voler-la fer. I si no l’hem feta és perquè no volien fer-la. Aquesta simplificació repugnant del que és un procés d’aquesta naturalesa és inadmissible. Gent que no ha fet mai res a la vida oferint-se de salvapàtries, perquè ells tot ho saben, perquè tot és molt senzill i perquè només cal que la gent els hi doni suport a ells i tracti com a criminals estafadors als que no són ells, és a dir, a tot el món d’ERC, de Junts, de la CUP, etc.

En el seu moment aquest discurs el van liderar els de les primàries. Després del seu monumental fracàs, i no contents amb la toxicitat destructiva que van injectar al món independentista, ara promouen, impulsats altre cop per l’ANC, la creació d’un quart espai polític independentista.

Tot i que de fet, per a ells, no seria el quart, sinó el primer, perquè la resta no ho són, d’independentistes.

Al segon nivell d’aquestes mentides hi trobem tot aquest discurs contra l’actual Govern i la culpabilització a Junts per no sortir-ne, per no dinamitar-lo.

La gran aposta de l’espanyolisme per liquidar el procés independentista era una victòria electoral que enviés l’independentisme a l’oposició. Així es visualitzaria, als ulls de tot el món, que el tema s’havia acabat, que ja no hi havia una majoria independentista, que ha estat el que més mal ha fet a EspaÑa. Però el 21D, amb tot en contra, i malgrat el triomf electoral de Cs, que fou la força més votada, l’independentisme sumava, l’independentisme tenia la majoria democràtica. I igual el 14F, substituint Cs pel PSC.

Però entre el 21D i el 14F havien passat coses. Tres no es posaran mai d’acord si un no vol, per tant que la majoria indepe del Parlament pogués generar un govern indepe requeria que Junts, ERC i CUP es posessin d’acord. I no era fàcil. I no va ser fàcil. De fet va ser patètic. El mes de gener ERC dinamita l’elecció del President a l’exili i poques setmanes després la CUP dinamita l’elecció de Jordi Turull. En aquest escenari de dinamitar-se els uns als altres finalment es va imposar una mica de seny i es van posar d’acord per investir al President Torra.

La gran diferència entre el 21D i el 14F és que ERC arriba al 14F amb un acord blindat amb els Comuns i un escenari d’acords mutus amb el PSC. ERC ha donat suport incondicional a la investidura de Pedro Sánchez i el govern de PSOE i Podemos a Madrid, i, malgrat les guarrades que els hi ha fet, també amb un acord incondicional amb Ada Colau a Barcelona, fet que és clau per blindar un acord més ampli amb els Comuns. Només hi ha una cosa que s’hi interfereix, a aquests plans, el 14F: Junts treu millor resultat de l’esperat, i això fa viable altre cop una majoria independentista al Parlament i al Govern. En aquest escenari ERC no s’atreveix a “passar” de Junts i fer govern amb Comuns amb suport extern del PSC. Si ERC, Junts i CUP no haguessin sumat això és el que hauria passat. Però van sumar. ERC havia estat la força indepe més votada, i per tant Junts i CUP van haver d’acceptar que ERC tenia dret a impulsar la seva estratègia, perquè era la que havia tingut més suports.

Junts hauria pogut dir que o es feia el que ells deien o no hi havia govern, però això hauria abocat el país a un nou tripartit, i hauria estat l’estocada final al procés, i els responsables haurien estat Junts, per no respectar les urnes.

I Junts va actuar amb responsabilitat independentista i, malgrat les diferències, va fer possible un govern independentista. Sense estratègia clara independentista, cert, però és el que havia votat la majoria indepe. El gest de Junts, aquesta responsabilitat que va tenir va permetre, sobre el paper, i als ulls de tot el món, que a Catalunya hi seguís havent una majoria democràtica i social independentista i un govern independentista.

Les coses varen ser molt complicades, i encara ho són, però tots aquests tòxics que no paren de fer discursets i soflames acusant a Junts pel fet de no sortir del Govern, de no trencar el Govern, l’únic que volen, a l’únic al que volen abocar el país és a l’abisme d’un nou tripartit, que visualitzés la fi del procés. És al·lucinant que tot aquest personal es pensi que esdevenint l’independentisme minoria i amb un govern amb els Comuns i PSC, l’escenari per fer la independència serà millor.

Ens necessitem tots. Si no hi som tots no hi ha independència possible. Ser-hi com hi estem ara, com són les coses ara, no és gaire motivador, però estem vius. Pensar que tot anirà millor amb un govern tripartit enganxat amb cola al Gobierno de EspaÑa i la Barcelona Colau és voler fer creure que no cal la democràcia per fer la independència, ni majories parlamentàries, ni governs.

Si Junts hagués estat una mil·lèsima part d’irresponsable del que ho és tot aquest personal, se n’hauria desentès i hauria obert les portes a un nou tripartit, i això hauria dinamitat per dècades l’independentisme.

La responsabilitat de Junts ens permet, tot i la dolorosa situació en la que estem, seguir vius, seguir visibilitzats com un país amb majoria democràtica indepe, ens permet aspirar a que les coses puguin girar, canviar, i refer-nos, treballar per estar en condicions de fer la independència. Amb un govern tripartit això no seria possible, i no hi hauria majoria democràtica alternativa en moltes dècades.

El tercer nivell d’aquestes mentides i manipulació l’estem tenint amb tot el tema de la llengua. I aquí els dinamitadors de l’espai independentista estan tenint una complicitat extraordinària per escampar les seves repugnants mentides en entitats com la Plataforma per la Llengua i sindicats d’ensenyament. Dir que el pacte per fer front a la sentència del 25% introdueix la vehicularitat del castellà a l’escola és miserable, fastigosament miserable. El castellà és llengua vehicular a l’escola des del 2010.

La irresponsabilitat com aquest personal està mentint i manipulant amb un tema tan sensible com el de la llengua m’ha glaçat la sang. No m’ho esperava. Però el que estem veient és l’evidència que aquest personal està disposat a mentir i manipular el que calgui per tal de dinamitar-ho tot. Pensava no s’atrevirien amb un tema com la llengua, però ja hem vist que sí, que tots els seus arguments contra el pacte són una total i repugnant mentida, una manipulació inadmissible.

Aquest apunt de la llengua em permet enllaçar amb el 3r gran element que caracteritza l’actual situació de l’independentisme: l’emergència d’un discurs identitari que està dinamitant els fonaments més sòlids que havia teixit l’independentisme per poder arribar a ser majoria social i democràtica: un projecte per a tots, un país per a tots, un país de tots. Aquest discurs identitari, que ha agafat la llengua com a punta de llança, es caracteritza per negar sistemàticament el país que som, la societat que som, com som. Hem passat de lluitar per la nostra llengua i per la seva plena normalització, com a factor d’integració, a una mena de castellanofòbia que vol convertir la –agradi o no- llengua majoritària de la nostra societat en un enemic a combatre i eliminar de la nostra realitat, de la nostra societat. I això és una monumental bestiesa. L’enemic del català és l’estat espanyol, no la llengua castellana. Ambdues llengües poden conviure, i la independència sempre ha garantit aquest patrimoni lingüístic de tots, del nostre país, de la seva gent. Fins ara, fins aquests discursets identitaristes castellanofòbics com el que fa la Plataforma. Des del començament del desplegament normatiu i escolar –immersió- que seguí a l’Estatut d’Autonomia del 78 el sistema escolar sempre, absolutament sempre, ha tingut l’objectiu d’assegurar, al final de l’etapa formativa escolar, que els alumnes dominessin per igual la llengua catalana i la llengua castellana. Mentir com s’està fent ara, dient que el pacte introdueix el castellà a les nostres escoles és repugnant. La immersió tenia per objectiu una prevalença docent del català per impulsar la seva normalització, atès quin era el punt de partida, però mai, mai, el seu objectiu va ser “excloure” el castellà de l’escola. S’ha de ser molt miserable per no reconèixer-ho i dir que el pacte ho ha fet possible.

Tot aquest discurset identitari que, com deia, s’edifica des de la negació de la nostra realitat, del país que som, de la societat que som, exemplifica el que és la més letal conseqüència de tot això que estic explicant, d’aquest festival de mentides i manipulacions: el menyspreu del factor clau i més important perquè la independència sigui possible: ser majoria social i democràtica:

• Els elements clau perquè l’independentisme passés en tants pocs anys de ser pràcticament testimonial a ser majoria social i democràtica van ser el convenciment que amb la independència tindríem un país millor i amb més oportunitats per a tots, en l’àmbit econòmic, social i democràtic, capacitat de decidir... Aquests són els arguments, els motius, del 75% que volen la independència. Només un 19,2% dels que volen la independència la volen per motius identitaris. 

• En canvi, els elements clau que tenien els contraris a la independència per oposar-s’hi sempre han estat identitaris, unitat d’Espanya... Un 63,2% dels que s’oposen a la independència ho fan per motius identitaris.

Portar l’independentisme al terreny de la confrontació identitària és el que sempre ha volgut l’unionisme i seria el més gran error que es pot cometre. I passar de la legítima i necessària defensa de la normalització del català i de la immersió a l’escola al discurs castellanofòbic, farcit de mentides i manipulacions com el que intenta impulsar la Plataforma, és potser el pas més perillós que s’ha fet en aquesta direcció cap a l’abisme.

La independència només serà possible si hi som tots i si som capaços de tornar a generar confiança i credibilitat en el projecte, perquè és l’única manera de fer possible ser la majoria social i democràtica que legitima el nostre procés i la nostra aspiració. Si perdem aquesta majoria, oblidem-nos-en. I alguns sembla treballen exclusivament per emmarcar l’independentisme en un discurs identitari profundament divisiu i letal, que es carregarà la majoria que hem aconseguit ser. Si deixem de treballar i reivindicar allò que ha portat la majoria de la societat catalana a l’independentisme, i s’imposa l’argumentacio´identitària i divisiva d’aquesta minoria, estem sentenciats. 

El moment és greu. El sentiment de frustració, molt lògic i estès. Davant d'això només hi ha dues opcions: seguir treballant durament per revertir la situació, sabent que ens necessitem tots i només podrem fer la independència si hi som tots i mantenim la majoria social i democràtica.... o transitar per aquests camins del caïnisme, la mentida i l'identitarisme cap a una potser irreversible residualització de l'independentisme.