ANÀLISI BOP-CEO juliol 2022: per què no veig igual que el CEO les seves projeccions electorals? Les dades. I les dades de la complicada situació de l’independentisme. I per acabar: ha de sortir Junts del Govern?

El passat dijous 28 de juliol es van presentar els resultats de l’enquesta Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Com sempre us dic, és potser l’enquesta política més important que es fa a Catalunya, tant pel volum d’enquestats com perquè ens permet una sèrie històrica i accés a dades molt valuós.

És aquest accés a dades el que ens permet analitzar els resultats de l’enquesta des de molts punts de vista diferents, fins tenir tota la informació que ens permeti fer-nos la nostra pròpia composició de lloc, anàlisi i valoració dels resultats.

La primera qüestió que voldria compartir és que cal valorar i donar temps a tots els canvis que s’estan introduint al BOP, tant de plantejament com de presentació dels resultats. El cert és que hi ha molta informació. I que s’ha volgut fer un salt de qualitat en la presentació de les dades. Tanmateix jo no puc evitar sentir-me en un cert laberint, inundat de dades i creuaments que, al meu entendre, han convertit el que era un treball molt ordenat i sintètic en una mena de bosc que sovint provoca la sensació de no saber on estic, perquè la proliferació d’enfocaments i de presentacions “creatives” també provoca un cert efecte “boira” que ens dificulta visualitzar amb claredat les dades, singularment algunes de les dades que jo considero més importants.

Caldrà acostumar-s’hi i mantenir el seguiment d’aquests treballs per veure cap a on ens porten.

En el meu cas, com en l’anterior onada 2022, m’ha calgut anar a les microdades i els informes de creuaments per trobar les dades més importants, que més coses expliquen i que dissortadament no trobem a l’exhaustiu recull de dades del dossier de premsa. Aquesta situació és especialment incomprensible en l’ocultació del record de vot de la mostra d’enquestats al dossier de premsa. En la introducció metodològica d’aquest dossier s’explica com s’ha fet l’estimació de vot, l’estimació electoral, i en el primer punt que resumeix els procediments emprats per fer aquesta estimació s’hi diu “ponderació pel record de vot i llengua”. És a dir, que el record de vot és molt important per tenir una adequada perspectiva de l’enquesta, però curiosament, després d’assenyalar aquesta importància a la introducció del dossier, al dossier no s’hi fa cap referència. I encara més, s’ha eliminat una taula de creuaments que sempre havia tingut el BOP del CEO: el creuament entre record de vot i intenció de vot.

1. Doncs bé, situat això, entrem als continguts: a la vista de totes les dades, per què no comparteixo la projecció de tendències electorals que fa el CEO?

Les dades del dossier de premsa del BOP del CEO han alimentat una lectura homogènia a tots els mitjans de comunicació: guanyaria el PSC, perquè puja, ERC es manté i Junts es mantindria en tercera posició però amb un “clar descens”, amb una “clara caiguda d’intenció de vot”.

Com he dit abans el CEO diu que corregeix biaixos i elabora l’estimació electoral tenint en compte el record de vot de la mostra. Però al meu entendre això és insuficient. I hi ha altres dades, molt clares i gens manipulables de l’enquesta que ens poden dibuixar altres escenaris electorals.

En tot cas, i atès que el CEO no ho fa, crec que és del tot rellevant que tinguem en compte la magnitud dels biaixos mostrals des d’aquesta perspectiva del record de vot, combinadament amb el vot que es va tenir el 14F i amb la intenció directa de vot a l’enquesta. Agafem només 4 partits: PSC, ERC, Junts i CUP.

El PSC té entre els enquestats que conformen la mostra d’aquest BOP un 13,6% de record de vot, a les eleccions 14F va tenir un 23,03% del vot i a l’enquesta té una intenció directa de vot del 25%.

ERC té a l’enquesta un 19,2% de record de vot, va tenir un 21,30% de vot el 14F i té un 27% d’intenció de vot directe.

Junts té un record de vot del 9,4% i a les eleccions del 14F va tenir un 20,07% del vot, i ara a l’enquesta una intenció directa de vot del 13%

La CUP té un 4,8% de record de vot a la mostra, va tenir un 6,68% del vot del 14F i ara a l’enquesta projecta un 8% de vot directe.

Podem veure com Junts és la formació política més clarament infrarepresentada a la mostra, amb -10,7 punts, seguida del PSC amb -9.4 punts.

ERC i CUP també estan mica per sota en record de vot que a les eleccions, però a molta distància en relació a Junts i PSC. ERC -2,2 punts i CUP -1,8 punts.

En coherència amb aquestes dades, la projecció que a partir del vot directe fa el CEO corregeix una mica a l’alça les opcions de PSC i de Junts, i rebaixa les d’ERC i CUP.

Però per seguir acostant-nos a una visió més global de l’evolució de l’escenari polític, des d’unes dades que jo sempre considero molt significatives i alhora poc manipulables, hem d’observar les dades de creuament entre record de vot el 14F i intenció de vot en unes futures eleccions al Parlament.

I aquí veiem coses molt i molt interessants.

El PSC veu reforçades les seves expectatives electorals de creixement per la seva alta fidelitat de vot entre el seu electorat, del 80,5%. El PSC ja va guanyar les eleccions del 14F, i d’aquell vot manté una fidelitat altíssima, amb aquest 80,5%, però és que també hi trobem una altra dada molt important pel que fa a les seves expectatives: és el partit que rep el major percentatge de vot dels C’s en extinció, el 15,7% del que van tenir el 14F, i això ho fa mentre també és receptor del major percentatge de vot decidit que perdent els Comuns, un 5% i fins i tot d’un 1,8% del vot d’ERC del 14F.

ERC, també podem veure que efectivament manté força sòlides les seves expectatives electorals. Amb un 73,2% de fidelitat de vot en relació al 14F, que se situa en la forquilla de les fidelitats més baixes de l’actual panorama, igualats només amb els Comuns (73,1%) i evidentment només superats a la baixa per la desfeta de C’s, el cert és que des d’una perspectiva més àmplia, és una bona dada de fidelitat de vot. ERC presenta estabilitat electoral, però amb una lleugera possibilitat d’anar una mica a la baixa. Això ho podem observar amb aquest 4,9% i 4,4% d’antic vot ERC el 14F ara decidits a votar, respectivament, Junts i CUP. Atès que ERC va tenir més vots que Junts i CUP aquests percentatges no es compensen amb l’antic vot a Junts i CUP del 14F que ara ha decidit votar ERC, el 3,7% i el 6,7% respectivament.

Junts també presenta una gran estabilitat. Té una molt bona dada de fidelitat de vot, del 76,1%, i els fluxes de vot amb ERC i la CUP són positius en el primer cas i lleugerament negatiu en el cas de la CUP. O sigui que a l’igual que en el cas d’ERC, també Junts té una gran estabilitat electoral, caracteritzada per la fidelitat de vot, la poca incidència dels fluxes de vot amb altres formacions i la inexistència de cap possible amenaça, ni per pèrdua de vot cap a altres formacions encara no conegudes ni cap a l’abstenció ni en la indecisió. I més encara en un context en el que ja no hi haurà un PDECAT per fer el gran favor a ERC i a la CUP de fer perdre a Junts els vots suficients com per evitar tornar a ser la formació política independentista més votada. El 0,5% d’intenció de vot del PDECAT se situa ja 2 punts per sota del PACMA, partit amb el que rivalitzava en l’extraparlamentarisme.

La CUP presenta també una gran estabilitat en les seves opcions, amb un 78,9% de fidelitat de vot, xifra molt alta, i fluctuacions de vot amb altres formacions, la més important de les quals és el 6,3% cap a ERC, però que es compensa favorablement per a la CUP amb el 4,4% de vot d’ERC cap a la CUP.

Així doncs, vistes totes aquestes dades la meva visió és que l’actual panorama polític està caracteritzat per una gran estabilitat. Sí és cert que el PSC és qui, dins d’aquesta estabilitat, projecta millors dades per a una possible millora electoral. En aquest punt crec que la visió general que aporta el BOP del CEO és correcta. També en l’estabilitat d’ERC. Però no en projectar aquest descens de Junts. Al meu entendre les dades que va facilitar el CEO i que són les que han alimentat un titular unànim a tots els mitjans de comunicació, de “clar descens de Junts”, de “clara caiguda de Junts” són incompletes, i considerant-les totes jo no hi sé veure ni descens ni clara caiguda. Cap dada apunta en aquesta direcció i la manera com ho ha presentat el CEO en el seu dossier de premsa crec que ha alimentat aquesta visió interessada sobre la situació de Junts, una visió que no voldria mal pensar, però que estranyament ha projectat aquesta visió homogènia a tots els mitjans de comunicació contra Junts.

2. L’evidència de la crisi independentista i, alhora, del fracàs dels profetes i sermonejadors diversos per convertir els altres indepes que no són ells en els seus enemics i promoure primàries, quartes opcions, abstencions, vots nuls...

L’enquesta del CEO també ens aporta una visió molt interessant i contundent sobre un dels temes que més soroll a les xarxes està generant, sobretot a partir del gravíssim error de l’ANC de tornar a ficar la pota fins a l’extrem com ja va fer promovent les primàries, i ara ha fet promovent una quarta candidatura electoral a les futures eleccions al Parlament, fet que ha provocat titulars a tots els mitjans de comunicació com aquest: “Els plans de l'ANC reobren el debat del quart espai independentista. Diverses veus del món sobiranista plantegen la necessitat d'una llista alternativa a ERC, Junts i CUP per pressionar els partits en un moment de desorientació estratègica del moviment”

La meva posició ja la sabeu tots els qui em seguiu, en sóc del tot contrari perquè, com ja va passar amb les primàries, només afeblirà el moviment independentista i les seves opcions, promovent una acció política basada únicament en l’atac a l’altre, fet que desgasta tot el moviment i només obté un rèdit: no guanyar res i poder perdre moltes coses.

Doncs bé, les dades del CEO crec que són claríssimes. Són dades altre cop neutralitzades, sense cap manipulació ni res.

Ara mateix només un 0,5% dels votants d’ERC, un 0,5% dels de Junts i un 0% dels de la CUP volen votar altres opcions que no siguin les d’ERC, Junts o CUP.

Pel que fa a la indecisió, tampoc amaga cap mínima opció de que unes noves primàries, quartes opcions o com se li vulgui dir, tingui cap opció. Només un 6,3% dels votants ERC, un 4,8% dels de Junts i un 2,1% dels de la CUP ara mateix es mostren indecisos. Són xifres molt baixes i que, a  més a més, evidencien menys indecisió a l’independentisme que a l’unionisme, que té un 6,3% d’indecisos al PSC, un 7,8% a C’s o un 3,4% als Comuns.

Tampoc les crides a l’abstenció que alguns llencen des de les xarxes socials, proclamant que no votar és la solució de tots els nostres mals, semblen tenir gaire impacte. Només un 1,6% dels votants d’ERC i dels de Junts i un 1,1% dels de la CUP diuen ara mateix que no votarien. Aquests percentatges tan petits, tots dins del marge d’error, són irrellevants. No tan irrellevant seria, per contra, el 3,4% de votants dels Comuns que ara diuen s’abstindran.

Finalment, tot i que les dades són tan petites que no superen el marge d’error, sembla que l’única opció on d’alguna manera pot estar tenint algun impacte aquestes crides contra tot que es fan des de les xarxes és en votar nul. Aquí sí que, insisteixo que des de percentatges tots dins marge d’error, podem veure un 0,8% de votants ERC, un 1,1% dels de Junts i un 2,1% dels de la CUP que diuen que ara votarien NUL. Només en les opcions indepes veiem uns percentatges que no són el 0,0% que hi ha entre els votants de les formacions unionistes, de totes, des dels Comuns fins a CS.

I sí, he començat la casa per la teulada, analitzant la contundència d’unes dades que evidencien que totes aquestes estratègies de sermonejadors segons els quals tots els que no fan el que ells diuen som uns traïdors, i que l’únic projecte polític pel que s’ha de treballar és per la divisió del moviment i l’obertura d’establiments per emetre el carnet de “veritable i únic independentista”, que ells atorgaran.

Tot aquest personal tan destructiu, tan tòxic, tan divisiu... és evident que fa molt mal. Però també és evident i encara fa més mal tot el que ha passat al nostre país des de l’1-O.

L’1-O és el més gran i important que mai ha fet l’independentisme des del 1714. És el més lluny que mai hem arribat. Fou extraordinari, commovedor, èpic, contundent, democràtic, decidit...

No haver-lo culminat ha estat dolorós, però entrava dins de les opcions. Ningú no podia garantir l’èxit. Si algú ho hagués fet hauria mentit. El que ningú es podia esperar és que, en no arribar-hi, n’hi hauria que farien veure no havia passat res i tota la seva acció política s’abocaria a girar la història i allò que havíem fet i fins on havíem arribat com si d’un mitjó es tractés, per negar tot el que havíem fet, per fer veure que no havia passat res, per rendir-se a l’estat d’una manera vergonyant i per fer de la resta d’independentistes, permanent silenci, quan no befa o escarni.

ERC va passar d’assegurar que amb 68 diputats farien la independència a fer veure que no havia passat res, o que el que havia passat no tenia cap importància perquè no érem prou, i calia eixamplar la base i que sense ¾ parts de la població no hi ha independència possible. I així vam passar de Junts pel Sí i l’acord amb la CUP que va permetre arribar a l’1-O a una ERC que l’únic acord del que vol sentir parlar i en base al qual actua és el que té amb els Comuns. I així estem, instal·lats en un ambient de molt dolorosa frustració, de total desconcert, fins i tot d’humiliació. També de ràbia, mentre veiem les abraçadetes amb els opressors de la nostra pàtria, com si no hagués passat res, mentre cada setmana tenim companys que són perseguits i jutjats per haver resistit l’1-O i contra les sentències del TS als líders polítics que havien estat la cara visible, juntament amb els líders a l’exili, de l’1-O. Mentre ens humiliem davant l’opressor i alguns fan i defensen tot el contrari del que havien dit i defensat l’1-O, sense donar-nos cap explicació, com si res, companys nostres són condemnats a presó setmana rere setmana. Més de 4.000 companys represaliats. Haver-se negat a investir el President Puigdemont. Executar les sentències injustes d’un poder judicial colonial contra el president Torra o contra la Presidenta Laura Borràs... Tot això i moltíssimes coses més ens ha portat a un estat d’evident frustració.

Ja hem vist que tots aquests sermonejadors de la divisió no tenen, per sort per al nostre país, cap opció, excepte la de seguir fent soroll a les xarxes amb l’únic objectiu de contribuir al màxim desgast de l’independentisme.

Però també hem de veure altres dades que evidencien aquesta frustració, aquesta greu pèrdua de confiança en totes les formacions polítiques que composen la majoria independentista al Parlament, sense la qual no hi ha independència possible.

Pregunta el CEO: “A Catalunya, quin partit o coalició creu que està més capacitat per fer front a cadascuna de les següents matèries polítiques?

-          Tractar les relacions  Catalunya-Espanya”

La resposta és CAP per a un 30,2% votants ERC, per a un 39,2% dels votants de Junts i per a un 42,1% dels de la CUP.

ERC, Junts i CUP haurien de prendre nota d’aquestes dades. A la gent no se la tracta així. Hem vist que la gent és prou madura com per no comprar tots aquests discursets dels sermonejadors. La gent és prou madura com per saber que fer la independència és molt complicat i que cal fer-ho molt bé, no hi ha espai per a l’infantilisme del “no som independents perquè no es fan les coses com jo dic”. La gent és prou madura com per no caure en el destructivisme. Però la gent també n’està farta, de tot plegat, i evidencia el col·lapse al que ERC, Junts i CUP, si no seieu discretament en algun lloc i no  us aixequeu fins haver establert un pacte i estratègia compartida de mínims, estem abocats. Aquesta “CAP” confiança d’entre 1 de cada 3 dels vostres votants, avançant cap a ser la meitat dels vostres votants, us hauria de commoure, us hauria de fer reaccionar, abans no sigui massa tard.

ERC, Junts i CUP no podeu seguir ignorant la gent i les conseqüències dels vostres actes. Com es poden fer les coses d’una manera tan tòxica, que alimenti el cainisme fins al punt que per als votants d’ERC pràcticament es valori igual al President Puigdemont que a la Jèssica Albiach? O sigui valoreu amb un 5,82 al President de l’1-O, perseguit sense treva per l’estat, exiliat a Europa... que a la Jèssica Albiach, col·laboradora pocavergonya de la repressió, sense límits, com va demostrar exhibint el seu vot per afavorir la condemna d’altres companys diputats que votaven a favor de la independència, a la que els votants d’ERC valoren amb un 5,16.

ERC, Junts i CUP: l’1-O vàreu demanar a la gent que hi fos, i hi vam ser. Assumint tots els riscos. Ni un pas enrere. Hi vam ser i gràcies a que hi vam ser es va poder fer i esdevingué així una data fundacional. Més enllà de que amb el que esteu fent us ho carregareu tot, heu de ser conscients del que esteu provocant a la gent.

El CEO pregunta sobre el risc que a la vida estem disposats a assumir per fer coses.

En una escala del 0 al 10, on el 0 és el mínim risc i el 10 el màxim risc, l’any 2017, abans de l’1-O, els votants de Junts pel Sí se situaven en una mitjana de 6,57 en assumpció de riscos, i els de la CUP en un 7,44.

Un any després, primer trimestre del 2018 la mitjana entre els votants d’ERC era de 6,33, entre els de Junts de 6,24 i entre els de la CUP de 6,93.

Ara, aquest segon trimestre del 2022 la mitjana sobre riscos disposats a assumir entre votants d’ERC és de 5,66, entre els de Junts de 5,75 i entre els de la CUP de 6,26.

Vau demanar que hi fóssim i hi vam ser. Sabíem assumíem riscos, i hi vam ser, assumint tots els riscos. Però ara això us ho esteu carregant, ERC, Junts, CUP. Si no us asseieu a parlar i no us aixequeu fins blindar uns mínims de confiança i determinació entre vosaltres, que ajudin a revertir la situació, us ho carregareu tot per vàries generacions. Donar la cara? Assumir riscos? Per a què? Per ni tan sols el mínim respecte per no dir-nos una cosa i la contrària sense cap explicació?

3. Ha de sortir Junts del Govern? Sobre el pacte de govern (ERC-CUP-JUNTS)  després de tot el que ha passat i està passant, amb la qüestió de la Presidenta Laura Borràs com a detonador.

Tots sabeu el que va passar la setmana passada quan amb els vots d’ERC i la CUP es va fulminar a la presidenta del Parlament, la MH Laura Borràs. Aquest fet va fer esclatar moltes de les tensions que s’arrosseguen de l’actual legislatura, però també de l’anterior. No hi entraré. El que en aquest últim apunt d’aquest article volia fer és posar dades a les polèmiques que s’han suscitat, als posicionaments polítics que des d’alguns sectors de Junts o de votants de Junts o de presumptes votants o simpatitzants de Junts s’han exigit.

M’estic referint a les veus que han reclamat, davant el que havia passat, la sortida de Junts del Govern.

Al meu entendre això seria el pitjor que ara mateix li podria passar a l’independentisme. La majoria independentista i per tant les opcions de tornar a redreçar el rumb, a teixir un acord i estratègia de mínims entre totes les forces independentistes que ens permeti tornar a treballar per fer possible la independència, fins aconseguir-ho, passen, en aquests moments, perquè Junts es mantingui al Govern, assumint totes les contradiccions que això pot plantejar, assumint també el desgast que això pot generar.

L’actual govern d’ERC i Junts no garanteix, en si mateix, res. L’únic que permet aquest Govern i tot el que implica, és que, malgrat l’actual agonia, el procés es mantingui viu, no col·lapsi definitivament i faci impossible no només la independència, sinó estar simplement en condicions de treballar per fer-la efectiva per moltes dècades i generacions.

Aquest Govern, generat a partir dels acords d’ERC amb la CUP i amb Junts és l’únic que manté ERC dins del moviment independentista. La sortida de Junts d’aquest Govern és, de fet, desitjada per la cúpula d’ERC que ha portat el partit a fer el que ara està fent. L’endemà de la sortida de Junts del Govern hi hauria un nou govern, format per ERC i els Comuns, i amb el suport extern parlamentari del PSC. L’entrada al govern de consellers dels Comuns blindaria definitivament l’actual pacte amb ERC, a tres nivells:

-          Govern de Catalunya

-          Ajuntament de Barcelona

-          Gobierno de España

Aquest pacte ja és explícit a Barcelona (ERC ha votat absolutament tot a Ada Colau aquesta legislatura) i al Gobierno de España (ERC ha estat clau per la investidura i majoria d’acords del Gobierno PSOE-Comuns i malgrat la demencial repressió que persisteix sobre el nostre país i la seva gent, ERC i PSOE han blindat una Taula de Diàleg que blanqueja la repressió estatal i legitima el “carpetazo” al tema català).

Tot i que el resultat del 14F permetia, per majoria parlamentària, un govern PSC, ERC i Comuns... el fet que guanyés el PSC implicava que ERC li hauria de cedir la presidència. I a ERC encara hi ha prou gent que era conscient del que això implicava, i que van treballar per configurar l’actual Govern, amb Junts, que havia tret un resultat per sobre de les previsions. L’acord de govern per a Junts fou, en molts sentits, humiliants. Però era l’única manera d’evitar el col·lapse de l’independentisme.

Si no hi som tots no hi ha independència possible.

La sortida de junts del Govern i l’entrada dels comuns blindaria, per molts anys, un nou tripartit, amb aquestes tres potes des de les que exercir una hegemonia política sense precedents: Generalitat, Barcelona i Madrid.

La desconnexió d’ERC amb l’independentisme esdevindria total, i irreversible per aquesta generació. L’independentisme quedaria abocat a la minorització parlamentària, únicament formada per Junts i CUP i el parell o tres de diputats que eventualment poguessin obtenir, en aquest procés de descomposició, aventures rotllo primàries, quarts espais, etc.

La majoria democràtica formada per ERC, Comuns i PSC-PSOE al Parlament, al Congreso i a Barcelona tancaria a tots els efectes, interns i internacionals, tot el procés viscut del 2012 al 2017 i que va culminar amb l’1-O.

Des dels que defensen la sortida de Junts del Govern s’invoca el resultat d’ERC després de dos tripartits, quan ERC va perdre 11 dels 21 diputats que havia tingut. La situació no té res a veure. En aquell moment només estava en joc qui formaria el Govern autonòmic. Ara està en joc ser majoria per la independència o no. L’enquesta del CEO expressa amb contundència que l’actual votant d’ERC valida majoritàriament l’estratègia de “rendició” de la cúpula junquerista. La sortida del govern de Junts consolidaria per moooolts anys el nou règim tripartit. Fins i tot en el cas, poc probable, que després d’uns anys, hi hagués una part del vot d’ERC que, com al 2010, deixés de votar-los, per a l’independentisme seria intranscendent. Ni que ERC es quedés amb la meitat dels vots i escons que ara té seria prou com per seguir deixant en minoria al “bloc” independentista. Un govern amb ERC, Comuns i PSC gairebé es blinda per segles a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona.

La independència ens necessita a tots. Si no hi som tots no hi ha independència. La sortida de Junts del Govern donaria sepultura a qualsevol possibilitat, per dècades i generacions, de fer la independència, abocant l’independentisme a la residualització. Una residualització i minorització que seria creixent en la mesura que el bloc “independentista” supervivent (Junts, CUP, altres possibles) estaria abocat a una permanent lluita interna i en un escenari en el que ni tan sols hi hauria bloc independentista, perquè totes les lluites i polítiques serien exclusivament sobre temes ideològics, amb una radicalització creixent del totisme, de la pressió impositiva, i de l’enervació de les més radicals polítiques del políticament correcte de la progressia, fet que alterarà definitivament el mapa polític i silenciarà la independència.

Per fer la independència hi hem de ser tots. No hi podem ser tots si no ens acceptem des de la pluralitat. Aquest govern entre ERC i Junts és l’última trinxera des de la que defensar aquella majoria que ens va portar a l’1-O. Ara hi som lluny, i ens sentim frustrats, decebuts...Però encara estem vius. Si Junts es manté al govern es pot treballar, des de tot arreu, per tornar-hi. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi... però només podrem anar-hi si hi som tots. Lliurar el Govern de Catalunya als Comuns dinamita el nosaltres i deixaria en minoria l’independentisme. I sense ser majoria no tindríem cap possibilitat d’anar-hi.

PS: a finals d’agost publicaré un nou article analitzant tota la resta de qüestions al voltant de la independència que s’han plantejat en aquest BOP del CEO, i que per no fer interminable aquest article les analitzaré en un segon article.