Des de fa molt de temps porto analitzant en aquest espai que em permet el meu blog Dies de Fúria les demencials polítiques Colau a la ciutat de Barcelona i les nefastes conseqüències que comporta, amb un empitjorament de les condicions de vida de veïns i treballadors i abocant la ciutat a una decadència qui sap si irreversible.
Avui volia compartir amb vosaltres l’anàlisi d’una cosa molt concreta que caracteritza també el mandat Colau: l’ús pervers del llenguatge en la propaganda Colau amb la que vol “vendre” algunes de les seves polítiques, situant-les en un espai “transcendent”, darrere el que s’amaga empènyer la ciutadania a comportaments absolutament irresponsables.
La “pacificació d’entorns escolars”.
Si algú ens parla de la necessitat de “pacificació” del que sigui immediatament pensem que és una actuació de vital importància per posar fi al gravíssim conflicte en el que la zona o allò que es vol pacificar està. No estem parlant de millora. Estem parlant de “pacificació”. Ens remet a un escenari de guerra, sense control, ple de perills gravíssims que amenacen totes les nostres vides.
Tan malament estan les nostres escoles que cal “pacificar-les”?
Doncs no, tal escenari d’una situació de guerra, descontrolada, de gravíssima amenaça, no existeix, no és cert. Totes les escoles de Barcelona desenvolupen la seva activitat en un marc molt poc conflictiu, molt cívic.
Quan vas al descriptor d’això tan transcendent de “pacificació dels entorns escolars” el que et trobes és que t’expliquen que es vol afavorir “l’entrada i sortida de les escoles, lluny dels cotxes, sense fums i sense accidents, i amb més zones més agradables perquè els infants juguin i les famílies es reuneixin.”
Home, això d’afavorir l’entrada i sortida de les escoles, doncs apunta bé. Sense accidents, encara més. I això de zones més agradables perquè els infants jugui i les famílies es reuneixin... doncs vaja, sent objectiu del tot legítims i a promoure, no sembla calgui vincular-los directament a l’escola. O, en tot cas, caldrà veure on està l’escola i que té al voltant per veure si es poden fer actuacions per facilitar accés i sortida, assegurar la seguretat, i una amplitud perquè en l’entrada i sortida de les escoles, famílies i nens arribin, es trobin i ordenin per entrar a l’escola i després per marxar cap a casa.
I sí, abans de la senyora Colau hi va haver algunes actuacions en entorns escolars de llocs molt concrets, com per exemple l’Eixample, en els que s’aprofitava l’espai dels xamfrans colindants a les escoles del districte per ampliar l’espai disponible, que només era les voreres clàssiques de l’Eixample. Aquestes actuacions les podem veure passejant per l’Eixample, i em semblen molt encertades.
És a dir, que segur hi ha escoles a Barcelona que requereixen intervencions d’urbanisme per tal de millorar els seus accessos. Parlar de pacificació és una gilipollez, perquè cap està en guerra. Però sí es podria parlar de millores als centres que ho necessitin.
La demencialitat de la política la trobem, però, quan anem a mirar projectes concrets, i posem davant pel davant la seva realitat, la realitat de l’escola que es vol pacificar i el discurs que es fa per “vendre” que es necessita aquesta pacificació. Aquí comencen a saltar alarmes.
Un cas recent. Als pressupostos “participatius” de la Barcelona colauer, un dels 76 projectes que es van aprovar va ser el de pacificar l’entorn escolar de l’escola Duran i Bas, al barri de Les Corts.
D’acord a la documentació oficial, el projecte es descriu així:
Descripción breve: Proponemos pacificar la calle de Vallespir para que el entorno de la Escuela Duran i Bas sea más confortable, presente menos contaminación acústica y atmosférica, y sea más seguro.
Esta actuación eliminará el tráfico de este tramo de calle.
La pacificación de la calle de Vallespir facilitará la jugabilidad y la seguridad de los niños y niñas sin discriminaciones de ningún tipo.
Ostres, penses, pobres xiquets d’aqusta escola. Cal tallar urgentment la circulació del tram de carrer Vallespir que assenyalen per tal que els pobres xiquets puguin jugar i estiguin segurs. No badem, que amb la seguretat dels nostres fills no s’hi pot jugar. Quin calvari deuen passar cada dia els pares. Cal pacificar urgentment. O això sembla, oi, si atenem a la descripció del que volen fer els colauers?
Doncs bé... quina és la realitat?
La realitat és que la sortida de l’Escola Duran i Bas, per la que accedeixen i surten tots els seus alumnes, fins on els acompanyen els seus pares... està situada al Jardins de Magalí.
I què són els Jardins de Magalí?
Doncs “Els Jardins de Magalí, anteriorment coneguts com els jardins de les Infantes són una zona verda pública d'uns 6.800 metres quadrats[1] situats al barri barceloní de les Corts. És un espai rectangular delimitat per l'escola Duran i Bas... Està compost d'arbrat i parterres en forma de cercle inscrit dins del perímetre. Compta amb una vegetació d'arbres madurs i plantes arbustives. A més de l'àrea de jocs infantils, els jardins estan equipats amb elements per practicar diversos esports com ping-pong, pistes de petanca i una pista de bàsquet.”
O sigui que aquell infern d’inseguretat, contaminació, en el que la canalla no podien ni jugar... són uns jardins públics de 6.800m2 totalment equipats per a jocs i esport.
O sigui la canalla entra i surt des d’un jardí de 6.800m2 però la gravetat de la situació requereix una intervenció de pacificació que tregui de circulació el tram del carrer Vallespir entre Travessera i Marquès de Sentmenat, uns 30m de via d’un sol carril.
O sigui que la canalla i els pares de la canalla d’aquesta escola viuen un infern amb aquests 6.800m2 dels Jardins, un infern que només poden pacificar tallant al transit aquests 30metres del carrer Vallespir, llavors ja sí, els nens podran jugar, les famílies relacionar-se i s’acabarà la greu inseguretat que ara pateixen.
És demencial. És una presa de pèl constant, sense amagar-se’n, i vestida d’aquest miserable i pervers ús del llenguatge en la seva propaganda per amagar la realitat i situar la seva presa de decisions en escenaris extrems, gairebé apocalíptics.
Al Poblenou tenim alguns exemples més d’aquesta demèncial farsa colauer. Els 4 gats de pares que defensen tot això de les “pacificacions escolars”, que mai arriben a ser ni el 10% dels pares de les escoles, tenen entre cella i cella la “pacificació” d’un entorn escolar. Per a aquesta pacificació i tot aquest discurs de la seguretat, facilitar el joc i les relacions, només hi ha una opció: treure de circulació o limitar-la a un carril del carrer que hi ha davant una de les 4 portes i accessos de l’escola.
Si això no es fa és un entorn escolar insegur en el que els nens no poden jugar ni fer res.
Quina és la realitat? Doncs que és una escola que dona a 4 carrers, dels quals un és aquest que volen pacificar... i els altres 3 carrers pels que es pot accedir i sortir de l’escola són 3 carrers peatonals, sense trànsit.
Tenir un enorme pati amb sortida a 3 carrers peatonals no és suficient, és, per a aquest personal, un infern que cal pacificar.
Per anar acabant la descripció d’aquests escenaris apocalíptics que cal pacificar, una anècdota:
Els 4 pares tarats dels Comuns de totes les escoles de tant en tant convoquen concentracions i talls de trànsit per reivindicar la “pacificació”. Aquest mes de maig o de juny, no recordo, vaig treure el cap a una d’aquestes mobilitzacions en una altra de les escoles del barri, del Poblenou. Eren quatre gats, però van aconseguir tenir tallat el carrer, putejant a la gent, gairebé dues hores.
Quina era la gran reivindicació que vertebrava la pacificació d’aquell entorn escolar? Que els nens (i les nenes) quan surtin de l’escola puguin posar-se a jugar damunt l’asfalt que ara travessen cotxes. L’escola té un pati magnífic, té un xamfrà invertit que la dota de més espai, i té, davant pel davant, un enorme interior d’illa ajardinat i amb espais de tot tipus per al joc dels infants.
Però no, tot això no és res. Aquesta colla de pares només va ser feliç quan la GU va tallar el carrer i ells es van poder posar a l’asfalt, amb dos o tres jocs de taula que havien portat, a jugar amb els seus fills.
El pati magnífic no era prou, el xamfrà invertit tampoc, i tampoc era prou l’enorme interior d’illa ajardinat de davant l’escola. Perquè els nens puguin jugar i les famílies relacionar-se cal tallar el trànsit.
En aquest context, doncs, tenim aquesta política apocalíptica de l’Ajuntament Colau per pacificar els entorns escolars, per la seguretat dels nostres fills.
I està clar que tot el que es pugui fer per millorar la seguretat dels escolars cal fer-ho. Però... fins a quin punt aquesta pacificació atén veritables causes de sinistralitat, danys, accidents, als nostres escolars?
Doncs bé, segons la recerca que podem trobar a una tesi doctoral de la URL, que porta el nom de “Vers una escola segura i saludable”, del total de lesions que pateixen els nostres escolars, només un 2,4% es produeixen en l’entrada i la sortida a l’escola.
La majoria de les lesions, accidents o danys dels nostres escolars tenen lloc durant l’esbarjo, el pati (un 35,5%), després durant l’assignatura d’activitat física (22,3%) i en tercer lloc durant l’hora del menjador (11,6%).
Tota aquesta hiperbòlica propaganda en comú per la pacificació dels entorns escolars, per millorar la seguretat dels nostres escolars, de fet, com a molt, incidiria en un 2,4% dels accidents dels nostres escolars.
I encara més -això els apocalíptics Comuns potser fan esclatar una bomba atòmica per amagar-ho- només un 0,1% dels danys o lesions en escolars són causats per vehicles. Només un 2,4% en les sortides i entrades que calia assegurar i només un 0,1% pels vehicles que cal impedir el pas per la seguretat dels escolars.
A la mateixa tesi s’explica el següent:
És interessant constatar que l‟entorn social dels alumnes no s‟esmenta com un factor que tingui influència en els danys no intencionats, de manera que hom associa el concepte entorn referit a l‟espai físic que envolta l‟escola, principalment trànsit, i que afectaria les entrades i sortides del centre.
Tampoc s‟ha destacat, en els centres visitats, la possible relació entre els estils de vida dels alumnes i la incidència d‟accidents. Semblaria que la concepció latent sobre accidents es desvincula de l‟entorn i del concepte més ampli de salut que proposem. Entenem que la prevenció d‟accidents passa per la responsabilització –individual i col·lectiva– davant els estils de vida saludables, i la construcció d‟organitzacions socials saludables, essent per tant quelcom activament educable.
De fet aquesta percepció dels entrevistats contrasta amb els esforços de l‟administració ciutadana per fer dels espais que envolten les escoles, espais segurs, per exemple amb mesures de pacificació del trànsit o la col·locació estratègica dels passos de vianants. Els accidents es veuen com quelcom inevitable, però que cal evitar i, segurament, caldria treballar per ensenyar a viure amb responsabilitat davant la pròpia vida i els riscos.
Aquesta reflexió ens porta directament al que jo considero més greu de totes aquestes polítiques Colau: que enlloc de trebllar per ensenyar a viure amb responsabilitat davant la vida i els riscos, el que fa és fomentar directament la irresponsabilitat.
Ja hem vist que de “pacificació” res, perquè els “accidents” a les entrades i sortides de les escoles només són el 2,4% dels accidents escolars, i que només un 0,1% està causat per vehicles. Això és així perquè escoles i famílies fins ara han educat en la responsabilitat a la canalla. I educar en la responsabilitat vol dir ensenyar a viure amb els riscos. Educar en la responsabilitat vol dir ensenyar els nostres fills el que és un semàfor, el que és un semàfor per a vianants i el que implica un semàfor vermell i un semàfor verd. Això la nostra canalla ja ho sap, per això la taxa de sinistralitat és només d’aquest 0,1%.
El problema el tenim que totes aquestes mesures de “pacificació” faran créixer els nostres escolars en la irresponsabilitat. Si la pacificació és tallar el trànsit d’un carrer perquè els nens puguin jugar a l’asfalt com si res, el que s’està fent és fer-los irresponsables, no els ensenyem a viure amb responsabilitat davant els riscos, sinó que els enganyem i els hi diem que no hi ha riscos.
Aquests nens que a la sortida del cole, abans de creuar el carrer cap a un interior d’illa que hi ha davant el cole, per seguir jugant amb els seus amics, ara miraven el semàfor i s’esperaven que el semàfor de peatons es posés verd per creuar ara se’ls hi està dient que no cal mirin res perquè els hi hem pacificat l’entorn. Llavors un d’aquests nens sortirà per la sortida del carrer de sota del parc de l’interior d’illa i no mirarà res per creuar el carrer, perquè no se l’ha ensenyat a viure amb responsabilitat davant els riscos, sinó amb irresponsabilitat.
I això és el que és extraordinàriament greu. La seva propaganda parla de pacificar, com si hi hagués una guerra, però no hi és, aquesta guerra, ni aquesta situació excepcional. I no hi és perquè entre les escoles i les famílies pugem la canalla ensenyada a viure amb responsabilitat davant els riscos. La propaganda en Comú parla de “pacificar” per la seguretat dels escolars, però l’únic que fan amb les seves polítiques és instal·lar en la irresponsabilitat als nostres fills, és abocar-los a una farsa de que a la vida no hi ha riscos i no cal que pateixin per res.
És en aquest punt que les polítiques Colau passen de demencials a criminals.
PS: el 55% dels atropellaments que hi ha a BCN és perquè el vianant s'ha saltat semàfors, va pel mig de les vies de circulació, etc. Cal educar en la responsabilitat, i Colau i la seva tropa l'únic que fan és estendre la irresponsabilitat. Després ens lamentarem, però tot haurà vingut d'aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada